LES ORACIONS I (L'ORACIÓ COMPOSTA)

Una oració composta és aquella que es compon de dues o més estructures oracionals o proposicions (cadascuna amb la seva articulació subjecte-predicat). Les proposicions poden mantenir dos tipus de relació: de coordinació i de subordinació.

(1) a Vigileu-me la bici
(2) a La Núria ha demanat que li vigilin la bici
b La Núria els ha demanat un favor, però han fet l’orni

A 1a tenim una oració simple, amb un sol nucli verbal (en una forma de verb conjugada). A 2, en canvi, ens trobem davant dues oracions compostes: a 2a la relació es de subordinació, i a 2b, de coordinació.

En la subordinació hi ha una dependència de la proposició que li vigilin la bici respecte al verb principal ha demanat, ja que la proposició n’és un complement (el CD)

Per contra, si a 2b tenim coordinació és perquè les proposicions estan situades al mateix nivell d’importància sintàctica: no podem afirmar que la proposició han fet l’orni realitzi una funció respecte al verb ha demanat. No depenen sintàcticament.

Cal assenyalar que a 2a apareix la conjunció subordinant que i a 2b, la conjunció coordinant adversativa però. D’altra banda, trobem oracions compostes per juxtaposició, és a dir, formades per proposicions unides sense nexes explícits.

La conversió semàntica entre les proposicions juxtaposades (és a dir, “posades de costat”) ha de ser establerta mentalment pels interlocutors; pel que fa a la cohesió sintàctica, en la llengua oral queda assegurada per la corba entonacional (que engloba el conjunt de l’oració composta) i, en la llengua escrita, pels signes de puntuació (coma, punt i coma, dos, punts). Tot i que no s’expressa de manera explícita, la relació entre les proposicions juxtaposades 3 i 4 pot ser igualment de subordinació (3) o de coordinació (4). De fet, la proposició juxtaposada 3 és l’expressió en estil directe del que es diu a 2a.
(3) La Núria els ha demanat: “Vigileu-me la bici”.
(4) La Núria els ha demanat un favor: han fet l’orni.


1) L’ORACIÓ COMPOSTA PER COORDINACIÓ

Els elements coordinants, ja siguin oracions o parts de l'oració, exerceixen la mateixa funció sintàctica, és a dir, són al mateix nivell sintàctic (que és el que vol suggerir el terme co-ordinació) on el prefix co- denota 'conjuntament i al mateix nivell', com passa en la paraula codirector). Dit d'una altra manera: són dues o més oracions simples, però unides per elements d'enllaç (conuncions). Tanmateix, cadascuna podria funcionar independentment de l'altra.

La classificació de les oracions coordinades, a diferència del que hi ha al llibre de text, es podria establir de la manera següent:

COPULATIVES: ACUMULATIVES O SUMATIVES (I, NI)

CONTINUATIVES: (I ENCARA, MÉS, A MÉS, I FINS I

TOT, ENCARA MÉS, I TOT, AIXÍ

MATEIX

DISTRIBUTIVES: ARA...ARA, TANT...COM, AQUÍ...ALLÀ

QUE...QUE, NO SOLAMENT...SINÓ QUE

ADVERSATIVES: RESTRICCIÓ O LIMITACIÓ: PERÒ

SUPRESSIÓ O ANUL·LACIÓ: PERÒ,

SINÓ QUE, TANMATEIX, ALTRAMENT

DISJUNTIVES: O, O BÉ, O SI NO

CONSECUTIVES: IL·LATIVES: DONCS, AIXÍ, AIXÍ DONCS,

PER TANT, EN CONSEQÜÈNCIA, PER

CONSEGÜENT

EXPLICATIVES: AIXÒ ÉS, ÉS A DIR, O SIGUI, O SIA

1. Copulatives:

Les conjuncions I, NI indiquen la simple unió d'oracions o d'elements oracionals; quan són més de dues les unitats que s'uneixen, solament es posa la conjunció entre la penúltima i l'última oració:

Els malalts sofrien, cridaven i menjaven

Usos concrets: el polisíndeton i l'asíndeton

El polisíndeton és l'enumeració de cada element precedit per una conjunció, menys en el cas del primer. Dóna un to afectiu i d'intensificació creixent.

És vell i xacrós i sorrut i rondinaire

L'asíndeton és l'enumeració sense cap conjunció copulativa. Com que no hi ha cap mena d'indicació de quin és l'últim element, produeix l'efecte que la sèrie no ha acabat.

Els dissabtes es reuneixen, parlen, discuteixen, beuen, critiquen.

Remarques:

- En ocasions les copulatives equivalen a il·latives. És el cas d'aquelles oracions en què la primera és anterior al desenvolupament de la segona. La segona és interpretada com a conseqüència de la primera:

El meu germà tenia molta set i va beure orxata

En altres casos equivalen a dues oracions adversatives.

Les copulatives són ambdues afirmatives o negatives, quan això no passa i hi ha una manca de coincidència en l'afirmació o en la negació, apareix una oposició, l'expressió més adient de la qual es troba en les adversatives:

Té escrits dos drames, però no s'ha decidit mai a estrenar-los.

2. Distributives

Com que no existeixen conjuncions pròpies distributives, per tal d'expressar la distribució gramatical s'usen paraules correlatives o una mateixa paraula repetida (adverbis, pronoms, formes verbals, locucions formades per adverbis + conjunció, o conjuncions que habitualment tenen un altre valor. Són típiques construccions distributives: ara...ara, adés...adés, tant...com, així...com.

3. Disjuntives

Pròpies:

Indiquen una opció obligatòria entres les oracions o elements oracionals que enllacen, de manera que es realitza una acció o altra, però no poden realitzar-se amb´dues al mateix moment.

S'expressen, bàsicament, mitjançant la conjunció O:

Pot anar-hi amb tren o amb moto

Impròpies

Són les que ofereixen molt relaxat el sentit disjuntiu que feia incompatible els dos altres elements de la disjunció. N'hi ha tres significats:

1) Sentit d'apropament: Vindrà dijous o divendres que ve.

2) Sentit d'equivalència o aclariment de conceptes: El Paleolític o l'edat de pedra tallada.

3) Sentit distributiu o copulatiu Als jardins o a la muntanya trobaràs sempre aquesta espècie. En aquest cas equival a: Als jardins i a la muntanya...

4. Adversatives

Es distingeixen perquè una és afirmativa i l'altra negativa, o a l'inrevés; alguns tipus de coordinades copulatives poden ser equivalents a les adversatives. Normalment aquesta mena d'oposcions van expressades per les conjuncions específiques: PERÒ, SINÓ, TANMATEIX, ANS, AMB TOT, AIXÍ I TOT.

L`oposició pot ser de tipus gramatical (una oració afirmativa i una altra de negativa) o de tipus significatiu (totes dues afirmatives o totes dues negatives), però oposades pel significat:

Eren rics, però no van donar ni un euro

Tipus:

restrictives

L'oposició entres les dues oracions és parcial,la qual cosa fa que la segona solament restringeixi l'abast de la primera, però no es presentin com a incompatibles.

Ha plogut molt poc, però hem salvat la collita.

exclusives

Quan l'oposició entre les dues oracions és total, és a dir, la segona nega completament la primera i, per tant, es presenten com a incompatibles:ç

No el van suspendre d'història sinó de química.

5. Il·latives

Es distingeixen perquè la segona oració és una conseqüència de la primera o incideix en aquesta d'alguna manera. La conjunció més usual en aquests casos és DONCS i també PER TANT o EN CONSEQÜÈNCIA. Així:

Ja anàvem junts a l'escola primària; ens uneix, doncs, una vella amistat

Cal assenyalar que, en ocasions, són considerades com a subordinades.

6. Continuatives

La segona oració va enllaçada a la primera mitjançant una expressió conjuntiva que significa continuïtat, successió, acumulació o suma d'ambdues accions verbals. Són un reforç de les simples copulatives de manera que a la simple addició d'oracions, típica de la formulació copulativa, les continuatives afegeixen, sobretot, un matís ponderatiu o d'insistència, tant afirmatiu com negatiu.

7. Causals

Són les oracions en què cadascuna explica la raó d'ésser o motiu d el'altra. El problema més greu és la seva classificació com a coordinades o com a subordinades. Badia indica que la distinció entre oracions coordinades causals i subordinades causals és artificial i que, en català, és millor tractar-les com a coordinades. En català hi ha poques conjuncions causals: QUE, CAR (que procedeixen directament del llatí). Hi ha algunes locucions causals com ara: PUIX QUE, JA QUE, COM QUE, PER TAL COM, VIST QUE.

2) L'ORACIÓ COMPOSTA PER JUXTAPOSICIÓ

Hom anomena dues oracions juxtaposades quan són ellaçades per l'entonació i per la intenció. Es pronuncien l'una a continuació d el'altra sense cap lligam gramatical que les uneixi. En l'escriptura formen part del mateix paràgraf, període o clàusula i van separades per un signe de puntuació.

Semànticament, la juxtaposició ofereix tots els matisos que presenten les proposicions coordinades i subordinades.

3) L'ORACIÓ COMPOSTA PER SUBORDINACIÓ

Considerem l’oració següent:

6 la conductora que havia estat víctima de l’accident va demanar com va poder que algú l’ajudés

La primera observació sobre l’oració 6 és que ens trobem davant d’una oració composta, tal com fa palesa la presència de diversos verbs (havia estat, va demanar, va poder i ajudés) i de diversos nexes (que, com, que) que encapçalen tots els verbs llevat del verb principal (va demanar).

Ja hem dit que, a diferència del que passava amb les proposicions coordinades (que es relacionen entre si en “peu d’igualtat”), les proposicions subordinades són oracions que en principi exerceixen una funció en l’oració del verb principal. Per mitjà de la commutació delimitarem les tres proposicions de l’oració 6, com també la seva funció sintàctica:



La conductora que havia estat víctima de l’accident va demanar com va andorrana (adj.)
poder que algú l’ajudés
així això

Com podem observar, la commutació pels mots en negreta demostra que la primera proposició fa de complement del nom conductora, mentre que les altres dues complementen el verb principal va demanar; l’una fa de complement circumstancial de manera i l’altra, de complement directe. Aquestes tres proposicions subordinades, doncs, actuen dins l’esquelet oracional com si fossin elements simples (adjectius com andorrana, alta o el participi accidentada, etc.; adverbis com així, malament, bé, etc.; o un pronom demostratiu neutre com això, o noms o SN equivalents, com ajut, moltes coses, etc.). Per tant, l’oració 6 té, en un cert nivell d’anàlisi, la mateixa estructura sintàctica que l’oració simple següent:

(7) La conductora andorrana va demanar així això

Els nexes subordinants permeten que una oració s’afegeixi o s’insereixi a l’estructura d’una altra (la principal), de manera que el que passa a ser proposició inserida és una unitat jeràrquicament inferior, que anomenem subordinada. La subordinada és substantiva, adjectiva o adverbial segons exerceixi funcions pròpies d’un substantiu, d’un adjectiu o d’un adverbi, respectivament: funcions de subjecte, complement directe, etc., en el cas de les subordinades substantives; funcions de complement de nom en el cas de les adjectives; funció de complement circumstancial en el cas de les adverbials.

Les subordinades adjectives

Si partim de dues oracions com ara:
(8) Les batalles que has guanyat són innombrables i
(9) Diu que has guanyat moltes batalles

Com fa evident la commutació, la subordinada de (8) és adjectiva perquè commuta per un adjectiu (o sintagma adjectival) o un participi: Les batalles aèries ( o marítimes, guanyades) són innombrables. Per la seva banda, la proposició de 9 és commutable per un nom, SN o un pronom: Diu mentides (o la veritat, això...), i per aquesta raó diem que és una subordinada substantiva. La funció de les proposicions és la mateixa que la de les paraules per les quals commuten: complement del nom en 8 i complement directe en 9. El nexe que les introdueix és que pronom relatiu en l’oració 8 i que conjunció en la 9 (són dos nexes homònims).

Hem dit que en l’oració 8 trobem una subordinada adjectiva de relatiu ja que és introduïda pel pronom relatiu que i equival a un adjectiu en funció de complement de nom. Però, de quin nom? Doncs de l’antecedent (batalla, batalles), dit antecedent perquè apareix abans del pronom relatiu que: tota la subordinada que has guanyat complementa el nom batalles. Per la seva banda, el pronom relatiu, a més de nexe, representa l’antecedent dins la subordinada i hi pot fer de subjecte, complement directe, etc. Per tant, la subordinada que has guanyat equival a les batalles has guanyat (o, ordenant-ho, has guanyat les batalles), on batalles fa de complement directe (és a dir, que = les batalles, CD).

Aquesta doble feina del relatiu (nexe i pronom) permet construir una oració composta (10c i 1od de més avall) a partir de dues oracions simples com les de 10a i 10b, amb un SN compartit. D’una banda, doncs, el pronom relatiu és un nexe que permet inserir una proposició adjectiva dins una estructura oracional més àmplia; de l’altra, és un pronom que ens estalvia repetir el nom que 10a i 10b tenen en comú (arbre). Es tracta d’un doble mecanismes de cohesió que, sens dubte, agilita molt el discurs.
(10a) a. Va topar amb un arbre.
b. L’arbre és centenari.
c. Va topar amb un arbre que és centenari. (inserció de b en a)
d. L’arbre amb què va topar és centenari. (o bé L’arbre amb el qual va
topar és centenari. (inserció de a en b)
Les oracions de relatiu o (adjectives) funcionen dins d el’oració principal com a complement d’un nom, el qual és el seu antecedent; per exemple:

Els camions que anaven carregats s’havien d’aturar a la frontera

nom complement
antecedent oració subordinada adjectiva

Fixa’t que l’oració que anaven carregats en l’apartat anterior, en les oracions completives introduïdes per un relatiu l’antecedent pot no aparèixer, o bé perquè no es coneix, o bé perquè és molt vague; en aquests casos el pronom relatiu fa de nucli del SN eliduit.

Qui no vulgui pols que no vagi a l’era
Qui molt xerra, algunes n’erra

Les oracions de relatiu poden ser de dos tipus: especificatives i relatives

a) Especificatives. També anomenades determinatives, restringeixen o limiten l’extensió significativa de l’antecedent. Fixem-nos, per exemple, en:

Els ocells que volaven molt alt van desaparèixer ràpidament
Els camions que anaven carregats s’havien d’aturar a la frontera

En la primera només ens referim als ocells que volaven molt alt, i, en la segona, només als camions que anaven carregats, és a dir, que no ens referim a tots els ocells ni a tots els camions, sinó solament a uns ocells determinats –els que volaven molt alt- i a uns camions determinats –els que anaven carregats.

b) Explicatives. També anomenades apositives, amplien o afageixen una qualitat no essencial a l’antecedent, van sempre entre pauses (comes)

Per exemple:

Els ocells, que volaven molt alt, van desaparèixer ràpidamen.
Els camions, que anaven carregats, s’havien d’aturar a la frontera

Fixa’t ara que en la primera ens referim a tots els ocells, i, en la segona, a tots els camions.

c) Formes i funcions. Les partícules de relatiu (que, què, qui, el qual i
on) poden realitzar diverses funcions sintàctiques.

ELS PRONOMS RELATIUS

PRONOM ANTECEDENT EQUIVAL A EXEMPLE OBSERVACIONS
QUE
QUALSEVOL
El qual, la qual, les quals en les subordinades adjectives explicatives
La noia que expliqui més acudits rebrà un premi
.No va mai precedit de preposició
. Fa de Subjecte, CD, CC de temps

QUÈ
[- animat ]
El qual, la qual
El decorat en què havíem pensat surt massa car
. Va sempre precedit de preposició àtona (a, de, amb, en i per) amb la qual fa de CRV o CC

QUI
[+ animat]
El qual, la qual
Les dones en qui més confia l’Eric són l’Àngels i la Nereida
Va sempre precedit de preposició àntona, amb la qual fa de CI, CRV, CC (de companyia...)

ON
[ + lloc]
En què, en el qual, en la qual
Aquesta és la cova on s’amagaven els malfactors
. Com que es tracta d’un adverbi pronominal, fa sempre la funció de CC de lloc

EL QUAL, LA QUAL, ELS QUALS, LES QUALS
Qualsevol
No equival mai a el que, la que..., ni a el qui, la qui
La projecció d’aquell film, la qual durà una hora, fou seguida amb interès
. És propi del registre formal
. Pot anar precedit tant de preposició àtona o tònica. La mort és un fet contra el qual no podem fer res.
.El conjunt la qual cosa (o cosa que, fet que) té com a antecedent una oració sencera. Ha entrat sense demanar permís, la qual cosa és una incorrecció.