LA PLAÇA DEL
DIAMANT (Katalin
Kulin, Universitat de Budapest)
L’anàlisi que teniu a
continuació és un intent de resoldre –molt parcialment- el secret d’aquesta
novel·la que mitjançant la narració d’una dona d’escassa cultura sap evocar una
pregona experiència intel·lectual i existencial. Atès que es tracta d’una obra
que indubtablement és un dels millors encerts narratius en el món hispànic
contemporani, penso que pot tenir molt d’interès per a qualsevol admirador de
la civilització ibèrica. Aquest col·loqui ha pogut ampliar la nostra visió
sobre l’espanyolitat tan rica en la pluralitat dels seus idiomes i els seus
respectius fenòmens culturals. Alhora ha destacat el significat que té la presa
de consciència en la superació del conflicte originat per qualsevol jerarquia
entre idiomes.
Si bé la
meva ponència, pel tema que tracta, és un humil homenatge a la pluralitat de la
cultura hispànica, la novel·la en si és –com veurem- la història d’una presa de
consciència com a únic camí possible de la llibertat humana.
La plaça del Diamant té una acció
senzilla. Una noia, Natàlia, que treballa en una pastisseria, es casa amb un
jove fuster Quimet, que li posa de sobrenom Colometa. Tenen dos fills. Quan la
situació econòmica empitjora, la Colometa es veu obligada a treballar
d’interina. El seu marit cria coloms que s’ensenyoreixen del pis mentre els
nens es queden sols a casa. La Colometa s’afarta de netejar les porqueries dels
coloms i se sent marejada per llur constant parrupeig. Decideix alliberar-se’n
traient-ne els ous de les ponedores. Com a resultat d’una lluita desesperada i
insomnis d’uns quants mesos, acaba amb els coloms. Esclata la guerra civil. En
Quimet i els seus amics es moren. Acabada la guerra, la Natàlia no troba feina.
Després de quedar-se sense menjar durant dos dies, decideix matar els seus dos
fills i suïcidar-se. El botiguer a qui compra salfumant per poder-se matar li
ofereix feina i més tard es casa amb ella assegurant, tant a ella com als seus
fills, una vida còmoda i tranquil·la.
L’autora
no vol donar categoria a aquesta història quotidiana sense cap desenllaç
tràgic. La majoria dels personatges pertanyen al camp republicà i se’n coneixen
els problemes i misèries. Tanmateix, La
plaça del Diamant no és una novel·la de la guerra civil si més no no l’és
en el sentit corrent de la paraula, quin és el tema, aleshores, d’aquesta
novel·la d’estructura tradicional sense recursos artístics extraordinaris? Per
què ha triat l’escriptora no solament com a protagonista sinó també com a
narradora una noia d’escassa cultura quasi inarticulada a nivell de la
capacitat d’expressió?
En la narrativa moderna sovint
es fa servir un narrador incapacitat, per tal de crear una atmosfera de
misteri, la qual cosa obliga el lector a completar per si mateix el relat que
té les més diverses deficiències. La incompetència del narrador a La Plaça del Diamant, lluny de ser només
un mètode suggestiu, fins i tot planteja el tema central. Una sola observació
de la protagonista a la qual cap antecedent
serveix d’explicació i que fins i tot sembla que no té lògica ens fa
veure el tema: “el meu pare sempre em
deia que jo era de mena exigent... però és que a mi em passava que no sabia ben
bé per què era al món.”
No s’arriba a entendre per què
una noia com la Natàlia, modesta i sempre disposada a adaptar-se a les
circumstàncies més difícils es qualifica com a exigent. Tanmateix, cal tenir en
compte el que diu ella, ja pràcticament al punt de mort per inanició, i pensant
en els qui proposen de perllongar la seva existència tot menjant deixalles o
herbes: “Per poder menjar herba calia
l’esforç d’anar-la a cercar i l’herba, al capdavall, no és res!... Havia après
de llegir i d’escriure i venia pastissos i caramels i xocolatines plenes i
xocolatines buides amb licor a dintre. I anava pel carrer com una persona al
costat de les altres persones. Havia après de llegir i d’escriure i havia
servit i havia ajudat.” Òbviament, la Natàlia és incapaç de renunciar a la
seva dignitat humana, a una qualitat i a una categoria que li són innates i que
la van impulsar a iniciar una cerca sense que ella mateixa s’hagués adonat del
veritable propòsit d’aquesta cerca. És el lent camí, la feixuga exploració de
la seva pròpia consciència que ens talla la respiració per la força de la seva
empenta en un individu gairebé inarticulat al nivell de la paraula la
personalitat i emocions del qual són un testimoni inoblidable que l’essència
humana, tot i que de manera latent, està sempre present i pot manifestar-se en
les persones més humils i oprimides.
Tot i l’aparent
simplicitat, fidel reflex de la consciència amb prou feines desenvolupada per
la protagonista, l’autora sap expressar el seu tema aplicant-hi una sèrie de
motius que tornen a aparèixer a la novel·la, moltes vegades entrellaçats, e els
moments més decisius de la vida de la Natàlia. Un d’aquests motius és la
balança gravada a la paret de l’escala de la seva primera casa. L’autora no
explica mai l’obsessió de la Natàlia de tocar la balança. Encara no està
casada, o sigui, es troba al llindar de la seva vida matrimonial quan la
descobreix. “L’un dels plats penjava una
mica més avall que l’altre”. S’hi esmenta per segona vegada la balança quan
la Natàlia va a buscar el salfumant ja decidida a suïcidar-se i a matar els
seus fills. . La tocarà novament de camí l’Antoni que li demanarà la mà.
Reapareix el motiu al final de la novel·la. La Natàlia en la seva lluita
agònica per comprendre’s a si mateixa vol entrar a la seva antiga casa. “Volia pujar a dalt, fins al meu pis, fins al
meu terra, fins a les balances i tocar-les passant.” La balança és un
emblema antic que la Justícia representada com a cega porta a la seves mans. La
destinació d’una persona depèn de la posició dels plats. Destí i justícia
s’uneixen en aquest emblema igual que a la vida de la Natàlia. Està ben
justificat que lla no pugui entrar a la seva antiga casa a preguntar a la
balança el seu destí en el moment crític de la seva presa de consciència. Ha de
ser ella la qui acabi la lluita empresa per al seu propi alliberament.
Un altre
motiu recurrent és de les nines exposades a l’aparador. Tampoc no s’explica per
què exerceixen aquesta atracció sobre la Natàlia. És igualment abans del seu
casament quan la trobem, per primera vegada, parada davant l’aparador que més
tard tornarà a mirar en haver-se trobat amb el seu antic xicot. Comenta aquesta
trobada al marit però “no li vaig dir que
quan havia baixat del tramvia, havia anat a mirar les nines a l’aparador de la
casa d’hules”. Ja en plena misèria i fam quedarà de nou parada mirant un
osset que, en opinió de la Natàlia, el mira a ella. El protagonista d’un conte
de Faulkner que porta el títol de L’ós
sent el mateix, és l‘ós qui la mira. En tots dos casos es tracta d’una
personificació i també d’un desig de conèixer algun secret ocult que pot donar orientació
en el laberint de l’existència. La fascinació que exerceixen les nines és el
tema central del conte de la Rodoreda. Un jove ben plantat omple casa seva de
nines i els dedica la seva vida. Hi ha un intercanvi misteriós entre elles i el
jove. Elles sembla que li succionin l’ànima fins que –amb el suïcidi- ell es
converteix en un ésser inanimat. L’atracció que se sent per un objecte fet a
imatge i semblança dels éssers vius és a causa de l’enigma que l’home li
atribueix creient encarnat en ell el que prové de la seva pròpia ànima. És el
mateix enigma, la mateixa qüestió, que s’ha posat la Natàlia de molt jove: per
què és al món?,o sigui, qui és ella? L’autoidentificació inconscient de la
Natàlia amb l’osset és encara més òbvia quan anant a buscar el salfumant li sap
greu de no trobar l’osset a l’aparador, com si la vida se n’hagués anat amb
ell. Tot i ésser joguines les nines, representen també un món sense misèria ni
problemes, un món amb el qual la Natàlia voldria substituir la cruel realitat.
De retorn
a casa amb el salfumant a les mans torna a veure les nines, però aquesta vegada
ja no és per a mirar-les i, a les acaballes del llibre, només les esmentarà
entre els objectes que flanquejaran el camí cap a la seva antiga casa, i
serviran per al retrobament amb la seva pròpia joventut. L’atractiu de les
nines va desapareixent en la mesura que Natàlia deixa el món semiconscient de
la infantesa i es converteix en una personalitat plena i madura.
La seva
presa de consciència tan lenta i difícil, que, en última anàlisi s’ex0plica per
la seva situació social, es troba obstaculitzada per en Quimet el qual,
inconscientment, es refà de les injustícies i humiliacions que comporta la capa
social a la qual pertany tot dominant la seva dona. Aprofita la ingenuïtat de
la seva dona per mantenir i enfortir el seu poder sobre ella tot amagant-li amb
quina força se sent subjugat pel seu encant femení. La voluntat de posseir
Colometa revela que vol posseir-la com un objecte o un animal. És una
degradació instintiva i inconscient contra la qual la Natàlia protesta amb una
revolta silenciosa i igualment inconscient en matar els coloms, símbol viu
d’aquell ésser meitat animal-meitat objecte en el qual Quimet la vol
transformar. El joc paral·lel permanent entre la Natàlia-Colometa i els coloms
és un dels motius més transcendentals de la novel·la.
La presó
–la gàbia dels coloms- invisible, en la qual l’havia ficat en Quimet no s’obre
ni amb la seva mort. Interioritzar la llibertat és una de les rasques més
difícils que de cap manera és conseqüència automàtica de la desaparició de
l’opressor. (Cal dir que en Quimet té un doble paper i no és únicament
d’opressor amb la seva dona mentre dins de la societat ell mateix pertany als
oprimits.) El caos que domina la consciència de la Natàlia després de la mort
del seu marit, és descrit magistralment: “A la nit, si em despertava, tenia
tots els dintres com una casa quan vénen els homes de la conductora i ho treuen
tot de lloc. Així estava jo per dintre amb armaris al rebedor i cadires de
potes enlaire i tasses per terra a punt d’embolicar amb paper i ficar en una
capsa amb palla i el somier i el llit desfet contra la paret i tot desordenat.”
També és significatiu que la Natàlia descobrís el cadàver de l’últim colom en
rebre la notícia de la mort d’en Quimet.
El
remordiment per la matança dels coloms és el que origina el malson de la
Natàlia abatuda per una misèria desesperada. “Em vaig adormir amb el cap que se’m partia i amb els peus com un glaç.
I van venir unes mans. El sostre de l’habitació es va fer tou com si fos de
núvol. Eren unes mans de cotó fluix, sense ossos. I mentre baixaven es feien
transparents, com les meves mans, quan, de petita, les mirava contra sol. I
aquestes mans que sortien del sostres juntes, mentre baixaven ja no eren nens.
Eren ous. I les mans agafaven els nens tots fets de closca i amb el rovell a
dintre, i els aixecaven amb molt de compte i els començaven a sacsejar de
primer sense pressa i aviat amb ràbia, com si tota la ràbia dels coloms i de la
guerra i d’haver perdut s’hagués ficat en aquelles mans que sacsejaven els meus
fills.” Les mans misterioses repeteixen l’acte comès per la Natàlia contra
els colomins, però aquesta vegada les víctimes són els seus fills.
Decideix
matar-se i matar-los i en la bogeria de la seva voluntat destructora se li
apareixen en una visió els innombrables morts de la guerra com boletes de sang
que envaeixen el món mentre ella es converteix en colom: “I amunt, jo amunt, amunt, Colometa, vola Colometa... Amb la cara com
una taca blanca damunt del negre del dol... amunt, Colometa, que darrere teu hi
ha tota la pena del món, desfés-te de la pena del món, Colometa. Corre, de
pressa. Corre més de pressa, que les boletes de sang no et parin al caminar,
que no t’atrapin, vola amunt, escales amunt, cap al teu terrat, cap al teu
colomar... vola, Colometa. Vola, vola, amb els ulls rodonets i el bec amb els
foradets per nas al capdamunt...” Natàlia, que abans es revoltava contra
els coloms sense adonar-se del que era la seva personalitat deformada per en
Quimet a qui odiava i volia matar, en aquest instant s’identifica amb el coloms
tot acceptant-se a ella mateix com un ésser oprimit i transformat en objecte no
només per en Quimet sinó pel món sencer, un ésser incapaç de trobar una vida veritable
i es rendeix a la mort tot admetent que no hi ha cap mena de remei. La Natàlia,
com els altres éssers humil de la societat, toca el fons en la misèria creada
per la guerra civil i renuncia a la seva prèvia reivindicació a trobar sentit
en l’existència, a crear-se una personalitat humana digna i lliure.
Uns
quants anys després de la mort d’en Quimet, la Natàlia encara se l’imagina
desenterrat en un camp desert amb les seves costelles en forma de gàbia de la
qual ella –una de les costelles del marit- s’allibera i n’arrenca una flor
blava. L’escena imaginada remunta al sermó pronunciat pel sacerdot amb motiu
del seu casament, en el qual Eva creada de la costella d’Adam es desperta i
comet el pecat d’arrencar una flor blava tot destruint d’aquesta manera un
ésser viu. És per quest motiu que el color blau i el pecat, els remordiments i
la misèria, s’entrellacen en la consciència de la Natàlia. El colomar, font
dels seus patiments i del seu pecat també és blau i són llums blaus, records de
la guerra i dels bombardeigs, el que la Natàlia creu que veu en el terror que
li infon l’obligació de passar d’una vorera a l’altra, “quan ja havia posat un peu a baix del carrer i encara tenia l’altre al
damunt de la vorera, en ple dia i quan ja no hi havia llums blaus, els vaig
veure.” De tornada de la botiga on havia comprat salfumant té por que no
pugui travessar el carrer. Fa esforços per no caure “sense veure els llums blaus. Sobretot sense veure els llums blaus”.
Només cap al final de la novel·la travessa el carrer “sense veure els llums blaus”, decidida ja a verificar la seva
pròpia personalitat.
Durant
uns quants anys, ja casada amb l’Antoni, es continua torturant amb la idea que
la notícia de la mort del seu marit hagi estat falsa i que en Quimet pugui
tornar qualsevol dia. És en aquesta època quan a les senyores que passegen pel
mateix parc que ho fa ella els explica el fet dels coloms, fingint un estimació
que mai no ha sentit cap a aquests animals. És obvi que vol tranquil·litzar la
seva consciència i emmudir els seus remordiments transformant el que va passar,
la matança de les cries, o sigui la revolta contra el seu marit, en uns quadres
de convivència idíl·lica i harmoniosa. Apagades les seves angoixes ja evita les
senyores i no vol parlar més dels coloms i fins i tot, de vegades, hi pensa amb
un certa alegria.
L’últim
esment d’aquest motiu coincideix amb la catarsi. La Natàlia grava amb un
ganivet el nom de Colometa a la porta de la casa on vivia amb en Quimet. Un
instint cec l’obliga a sortir de la seva nova casa a la cerca de l‘antiga per trobar-se amb quelcom, o amb algú que resulta
que és ella mateixa quan era jove i quan tot i ser l’esposa més obedient
cometia el pecat de revoltar-se contra l’existència que li havia creat en
Quimet. Gravar Colometa equival per això a inscriure el nom d’una persona morta
a la làpida de la seva tomba.
L’altre
motiu més significatiu de la novel·la és el fet de travessar el carrer. El
simbolisme d’anar d’una vorera a l’altra és evident –cal trencar amb
l’existència anterior- i el tramvia que s’acosta amenaçant d’atropellar-la
accentua l’enorme perill que experimenta cada persona enfront del salt mortal
cap al que és desconegut que en el cas de la protagonista és l’exploració de la
seva pròpia consciència.
El
tramvia, les seves vies i la necessitat de travessar el carrer Gran apareixen
ben aviat a la novel·la. La Natàlia, després del ball a la plaça del Diamant on
va conèixer en Quimet corrent cap a casa seva perseguida per ell ha de
travessar les vies. És la voluntat dominadora del jove d’allò que fuig
instintivament. Travessar el carrer Gran es converteix en el símbol d’un perill
cada vegada més amenaçador, de la immersió inevitable en el propi món interior,
ple d’angoixes, que representa per a la Natàlia un caos temible. Obligada a
treballar per a guanyar-se la vida deixa els seus fillets sols al pis. Per
poder tornar a casa al més aviat possible, corre el perill de ser atropellada
pel tramvia, que simbolitza el destí incalculable contra el qual no se sent amb
forces per a lluitar. Acabada ala guerra els seus amos l’acomiaden perquè era
la dona d’un suposat roig i només es decideix a demanar-los ajuda quan ja no té
res per donar de menjar als seus fills. De camí cap a la casa dels seus antics
senyors “Altra vegada un tramvia va haver
de parar en sec mentre travessava el carrer Gran”. Els seus amos li neguen
qualsevol mena d’ajut o feina i en la seva terrible angoixa “en el moment que anava a travessar el carrer
Gran, quan ja havia posat un peu a baix del carrer i encara tenia l’altre
damunt de la vorera, en ple dia... vaig caure a terra estirada com un sac.”
En veure’s en un carreró sense sortida vol comprar salfumant per acabar amb el
seu patiment i el dels seus fills. Amb el salfumant a les mans fa un esforç per
no caure sota les rodes del tramvia. El motiu reapareix uns quants anys després
en sentir que el pare d’una condeixeble de la seva filla havia tornat viu
encara que es pensaven que havia mort durant la guerra. La possibilitat del
retorn d’en Quimet i de l’obligació de reprendre la seva antiga vida li
paralitzen les cames. “I quan tenia el
peu posat damunt la pedra del cantell de la vorera, to el món se’m va ennuvolar
... i vaig caure.” Tot i que de mica en mica aconsegueix de dominar la seva
por i sembla guanyar en serenitat la crisi de consciència no para d’augmentar.
En el fons de la seva ànima encara té por d’haver comès un pecat, una
infidelitat contra en Quimet. La insuportable tensió l’obliga a tornar a la
seva antiga casa. Parada al caire de la vorera li sembla que el tramvia que
s’acosta pot ben ser el mateix que l’havia vist córrer amb en Quimet al
darrere. Incapaç de superar la crisi acluca els ulls i va caminant cap a
l’altra vorera i només quan es troba damunt de les vies s’adona que el tramvia
s’ha aturat. “Era com si anés damunt del
buit, amb els ulls sense mirar pensant a cada segon que m’enfonsaria... I a
l’altra banda em vaig girar i vaig mirar amb els ulls i amb l’ànima i em
semblava que no podia ser de cap de les maneres. Havia travessat. I em vaig posar
a caminar per la meva vida vella fins que vaig arribar davant de la paret de
casa”.
En
aquest moment descobreix que no pot ni eliminar la seva antiga vida ni negar el
seu present. Anar a la seva antiga casa és trobar-se amb la vida que hi tenia;
una confrontació que va voler evitar durant força anys. La porta està tancada i
tampoc no hi pot entrar amb un ganivet que a porta a posta. Els dos motius: el
de la coloma i el del pas d’una vorera a l’altra coincideixen. El motiu de la
coloma representa el seu jo engabiat per en Quimet, rebel i pecador ja que
havia mort els colomins perquè havien nascut. El motiu de travessar el carrer
simbolitza la seva pròpia incapacitat d’alliberar-se dels seus remordiments i
la seva present decisió de reconèixer el seu pecat i emprendre l’enorme salt
sobre l’abisme que s’ha obert entre la seva joventut i la seva maduresa, És un
acte de suïcida, sense cap precaució. La Natàlia està disposada a sacrificar la
seva vida (la que té actualment) i és per aquesta decisió pel que arriba a
acabar amb aquell ésser jove que havia sofert i lluitat en la penombra de la
seva pròpia personalitat incògnita i oculta, fins i tot per a ella mateixa.
Gravar el seu nom a la porta és senyal del fet que ja coneix aquella Colometa
d’abans, i té poder damunt d’ella perquè ja la coneix. És un acte màgic,
exorcista, la repetició del primer assassinat –el dels colomins- ara a qui mata
és a Colometa, la seva antiga personalitat tot revelant, alhora, que el primer
assassinat tenia la mateixa motivació: la voluntat de la destrucció d’ella
mateixa deformada i limitada pel motlle en el qual en Quimet havia volgut
fondre-la; un motlle fàcil de definir amb el sobrenom de Colometa.
Després
de gravar el seu nom a la porta, la Natàlia se’n va a la plaça del Diamant les
cases de la qual sembla que creixin i la tanquin formant un embut cada vegada
més estret. És una al·lusió a l’embut que en Quimet havia comprat molts anys
abans i mitjançant el qual pensava matar la Natàlia els seus fills per
evitar-los una mort per inanició. “...
les parets de les cases es van estirar amunt i es van començar a decantar les
unes contra les altres i el forat de la tapadora s’anava estrenyent i començava
a fer un embut... i vaig sentir un vent de tempesta que s’arremolinava per
dintre de l’embut que ja estava gairebé clos...” Entre els dos motius, la
coloma i l’embut, o sigui, l’impediment del desenvolupament lliure de la seva
personalitat i l’assassinat,la mort com a única sortida possible de la presó en
què pateix la seva ànima, hi ha una estreta relació que es nota també en una
observació aparentment ociosa de la protagonista: “I el como ferit i l’embut van ser dues coses que van entrar gairebé
juntes a casa...”
L’embut
(o sigui la gàbia, la presó) ja està gairebé tancat i el terror provoca que la
Natàlia faci un crit d’infern,. “Un crit
que devia fer molts anys que duia dintre i amb aquell crit tan ample que li
havia costat de passar-me pel coll,em va sortir de la boca una mica de cosa de
no-res, com un escarabat de saliva... i aquella mica de cosa de no-res que
havia viscut tant de temps tancada a dintre, era la meva joventut que fugia amb
un crit que no sabia ben bé què era... abandonament?”
El crit,
lluny de ser només el d’una dona, el de la Natàlia, és la queixa de dolor
retinguda per molts anys –per segles i segles- a la gola dels humils, dels “petits” de la humanitat que han viscut
sense saber què els fa patir, per què estan tan marginats, tan abandonats. És
un crit que prové d’un caos interior originat per un món caòtic indigest i
indigerible, per donar pas a una llum que penetri les tenebres de la
consciència i ajudi l’home a trobar el seu lloc en el món. Aquesta llum
il·lumina el camí cap a l’altre ésser humà i permet –com en el cas de la
Natàlia- reconèixer el valor de l’amor, de la unió. Aquest camí s’anava tancant
quan en Quimet la va abraçar la primera vegada i la Natàlia va veure “Nostre Senyor a dalt de tot de casa seva,
ficat a dins d’un núvol inflat... i Nostre Senyor va obrir els braços a gran
amplada que els tenia molt llargs, va agafar el núvol per les vores i es va
anar tancant a dintre com si es tanqués a dintre d’un armari...”
Déu,
símbol suprem de la protecció i de l’amor tancant-se en el núvol del seu cel
s’amaga perquè la Natàlia, deixant-se escollir per en Quimet es va equivocar de
camí o perquè el seu matrimoni anava a sortir de la infància, obligada a
emprendre una lluita solitària. Des d’aquí l’abandó es va concretant a través
dels diversos esdeveniments de la novel·la i es converteix alhora en un abandó universal.
Tots els
motius de la novel·la que no són indispensables per al desenvolupament de
l’argument formen un conjunt que ens facilita de penetrar en la consciència de
la narradora; la que ella mateixa seria incapaç de revelar. Aquests motius:
visions, somnis, objectes, li semblen a la Natàlia com si fossin independents
d’ella, com si li arribessin d’un món exterior i, per tant, resolen el problema
artístic de com reflectir fidelment els diversos graus de la presa de
consciència pel relat d’un personatge
incapaç d’expressar el seu procés amb un llenguatge adient. Alhora, la
duplicitat de la narradora com a protagonista i com a subjecte de vivències
profundes i complexes crea una rara intensitat i una atmosfera eminentment
autèntica. El joc permanent entre els dos plans: el dels esdeveniments i el
dels motius, produeix una sèrie de lectures possibles. El procés de
conscienciació de la Natàlia és alhora el d’una capa marginada, de tot un poble
que pugna per recuperar la seva cultura, i, en última anàlisi, de tots els qui
d’una manera o altra estan abandonats; fills de Sant Llàtzer que s’han
d’acontentar amb les molles de l’àpat dels poderosos. El feliç desenllaç, la
victòria final de la protagonista proclama que els patiments de la Natàlia i
les d’aquells que ella simbolitza no han estat en va ja que han facilitat i han
dut a bon port la presa de consciència. Se n’ha parlat molt de la manca
d’identitat de les lletres catalanes. En els últims moments del col·loqui
potser caldria remarcar que no solament la Natàlia sinó també la literatura
catalana ha aconseguit de conquistar la seva identitat amb el meravellós encert
de La Plaça del Diamant.
(traduït de l'original en castellà)
