ASPECTES
CULTURALS DURANT
LA SEGONA REPÚBLICA
L’idioma
català és, com el castellà, llengua oficial a Catalunya. Per a les relacions
oficials de Catalunya amb la resta d’Espanya, així com per a la comunicació de
les autoritats de l’Estat amb les de Catalunya, la llengua oficial serà el
castellà.
Tota disposició o resolució oficial
dictada dins de Catalunya, haurà d’ésser publicada en els dos idiomes. La
notificació es farà també en la mateixa forma, cas de sol·licitar-ho la part
interessada.
Dins del territori català, els
ciutadans, qualsevol que sigui llur llengua materna, tindran dret a elegir
l’idioma oficial que prefereixin en les seves relacions amb els Tribunals,
autoritats i funcionaris de totes classes, tant de la Generalitat com de la República.
A tot escrit o document judicial que
es presenti davant els Tribunals de Justícia, redactat en llengua catalana,
haurà d’ajuntar-se la seva corresponent traducció castellana, si així ho
sol·licita una de les parts.
Els
documents públics autoritzats pels fedataris a Catalunya, podran redactar-se
indistintament en castellà o en català i obligadament en una o altra llengua a
petició de part interessada. En tots els casos, els respectius fedataris
públics expediran en castellà les còpies que hagin de tenir efecte fora del
territori català.
Estatuts de 1932. Títol 1, article 2.
L’obra cultural de la Generalitat.
Antecedents
Cal assenyalar com a antecedent de l’obra cultural de
la Generalitat tota la tasca de normalització duta a terme a partir de la
constitució de la Mancomunitat de Catalunya (1914), sota la direcció d’Enric
Prat de la Riba. El període que va de 1914 a 1923 –any de l’inici de la
Dictadura de Primo de Rivera- arrenca, de fet, l’any 1907, quan Prat de la
Riba, com a president de la Diputació Provincial de Barcelona, va començar a
crear una infraestructura cultural que l’Estat no havia creat.
La Mancomunitat va saber treure
partit dels escassos mitjans de gestió que li permeteren de controlar: Prat de
la Riba i els seus col·laboradors i continuadors van dur a terme una sèrie de
realitzacions sense precedent pel seu volum i per la seva intenció en l’àrea
del Principat: nombrosos centres docents, elementals i superiors, laboratoris i
serveis tècnics, biblioteques i museus, corporacions acadèmiques. L’obra de la
Mancomunitat, empresa en part per compensar les deficiències de l’Estat en la
seva funció cultural, es va convertir en una plataforma de normalitat: el
català, un cop reeixida la reforma lingüística dirigida per Pompeu Fabra, va
anar adquirint cos com a llengua primordial de cultura.
L’obra de la Mancomunitat, suprimida
el 1925, va ser neutralitzada, en part, per la política anti-catalana de la
Dictadura de Primo de Rivera. La tasca de la Mancomunitat va ser continuada per
iniciativa privada: un cop assolits els objectius bàsics que el Noucentisme
s’havia imposat, i com que no hi hagué cap moviment de substitució, l’ajut
d’una sèrie de mecenes com Francesc Cambó, Rafael Patxot i d’altres, permeteren
aquesta continuïtat. Així va néixer la Fundació Bernat Metge (1923), dedicada a
fer traduccions de clàssics grecs i llatins; l’Editorial Barcino (1924), que
Josep Maria Casacuberta va planificar d’acord amb les necessitats prioritàries
del moment: edició dels nostres clàssics medievals (Col·lecció Els Nostres
Clàssics), manuals breus per a l’ensenyament de la llengua sota el guiatge de
Fabra, etc.; la Llibreria Catalònia (1924) d’Antoni López-Llausàs, que va
esdevenir la capdavantera en l’edició. El mateix any 1924, Antoni Rovira i Virgili
llançà la Revista de Catalunya, de
gran rigor intel·lectual. El 1925, Carles Cardó va fundar La paraula cristiana. En l’àmbit de les traduccions bíbliques, cal
assenyalar l’edició de la Bíblia en 15 volums, feta per la Fundació Bíblica
Catalana (instituïda el 1922 sota el patrocini de Francesc Cambó) i la versió
més erudita de l’equip del pare Bonaventura Ubach, monjo de Montserrat, el
primer volum de la qual aparegué el 1926.
En l’àmbit de l’ensenyament, cal
destacar la tasca de la Mútua Escolar Blanquerna (1924), dirigida per Alexandre
Galí, model de pedagogia catalana, i les publicacions infantils i de tota mena
de revistes populars, com la “Biblioteca
Patufet” i la “Biblioteca Gentil”,
de Josep Maria Folch i Torres.
El 1928, Josep Queralt fundà una de
les col·leccions més famoses de novel·la en català: “Biblioteca a Tot Vent”, on publicà novel·les catalanes i múltiples
excel·lents traduccions de tota la novel·lística europea.
Tota aquesta tasca cultural
implicava, en l’àmbit literari, la possibilitat que l’escriptor assolís la
condició de professional i, per altra banda, l’ampliació del públic lector.
Podem dir que, malgrat els obstacles estatals i la modèstia dels mitjans, cap
al 1930 no hi havia pràcticament cap sector de la societat catalana que no
tingués el seu òrgan d’expressió en català. La circulació limitada del llibre
venia compensada per l’abundància de diaris i revistes.
La política cultural de la Generalitat
de Catalunya
Amb la Segona República i la generalitat, torna a
haver-hi una plataforma sòlida per a la cultura catalana. Cal parlar, sobretot,
en aquest sentit, de la Conselleria de Cultura de la generalitat dirigida per
Ventura Gassol fins al 1936, primerament anomenada Conselleria d’Instrucció
Pública. Des de la Conselleria de Cultura es va intentar dur a terme la
planificació cultural del país, la seva institucionalització, per tal que la
cultura catalana accedís a totes les capes socials.
La política cultural de la
Generalitat de Catalunya es va assentar en els suports ideològics de
democratització, laïcitat i catalanització. Fins al mes d’octubre de 1934
predominà en la gestió cultural el tret d ela catalanització, i, a partir de febrer de 1936 i durant la guerra
civil foren la democratització i la laïcització de la cultura els primers objectius del Govern
de la Generalitat de Catalunya. Serà durant la gerra civil que els tres suports
ideològics de la política cultural del Govern de Catalunya assoliran la seva
màxima expressió: amb la difusió i extensió a les comarques de Catalunya dels
cursets populars de català, amb l’aplicació efectiva del Decret de Bilingüisme
de 1931 a les escoles, la supressió total de l’ensenyament confessional i
l’establiment de mètodes de renovació pedagògica del Consell de l’Escola Nova
Unificada (CENU) i, finalment, amb l’escolarització total dels infants
catalans.
La tasca de la Generalitat, per
tant, va incidir en una sèrie d’àmbits diversos:
a)
L’ensenyament primari secundari
La Conselleria de Cultura va poder aplicar un decret
de Marcel·lí Domingo, ministre d’Instrucció Pública del govern provisional
republicà, que reconeixia l’obligatorietat de l’ensenyament en català. El Comitè de la llengua, creat per la
Conselleria de Cultura, el 4 de maig de 1931, tenia com a funcions: organitzar
cursos de català per correspondència per a mestres i funcionaris, revisar
pedagògicament i lexicogràfica les llibres de text, i crear cursos de català a
les barriades obreres i d’immigrants. Ben aviat començaren la reorganització
cultural i la catalanització de l‘ensenyament. L’Escola Normal de la
Generalitat hauria d’esdevenir el nucli bàsic de formació dels futurs mestres
de Catalunya. L’escola Normal de la Generalitat entroncava amb la tradició
normativa de la Mancomunitat de Catalunya, ja que des dels primers moments del
seu funcionament s’encarregà de l’organització de l’Escola d’Estiu, que
esdevingué un centre d’ensenyament normal postprofessional nou. Es dugueren a
terme noves experiències pedagògiques, sobretot a partir de la creació de
l’Institut-Escola, que aspirava, amb l’aplicació dels nous corrents pedagògics,
a la formació integral dels alumne sen un ambient de catalanitat normalitzada.
Va començar a funcionar el 1932 en tres centres: el del parc de la Ciutadella,
l’Institut Ausias March i l’Institut Pi i Margall.
L’Ajuntament
de Barcelona, a través del Patronat Escolar, va impulsar escoles de pedagogia
activa com les Montessori, l’Escola del Mar, l’Escola del Bosc, la de Formació
Domèstica, etc., i va potenciar les colònies d’estiu.
Un dels aspectes més valuosos de l’obra cultural de
la Mancomunitat de Catalunya va ser la creació de nombrosos centres
d’ensenyament professional, tècnico-industrial, d’ensenyament comercial,
d’ensenyament artístic i d’ensenyament popular.
Suprimida
la Mancomunitat de Catalunya el 1925, aquests centres passaren a dependre de
les diputacions provincials. Proclamada la República i abolides a Catalunya les
Diputacions, els esmentats centres van revertir lògicament a l’organisme que
incorporà els serveis de les Diputacions: La Generalitat.
En efecte, la creació del Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya, el 9 de juny de
1931, cal interpretar-la com l’herència primitiva del Consell de Pedagogia (1916), abans Consell d’Investigació Pedagògica (1913) creat per la Mancomunitat
de Catalunya. La funció del Consell de
Cultura era, doncs, molt semblant a
la de l’antic Consell de Pedagogia:
crear institucions d’ensenyament, establir plans d’estudis i exercir l’alt
patronatge de la Generalitat de Catalunya en les institucions pròpies.
b)
La Universitat Autònoma
Sota la Generalitat, la Universitat de Barcelona va
esdevenir autònoma el 28 d’agost de 1933. La llengua catalana era l’oficial,
però deixava llibertat perquè en qualsevol acte professors i alumnes
s’expressessin en castellà. En efecte, com deia l’article 7è de l’Estatut
d’Autonomia de Catalunya, aprovat per les Corts Constituents de la República:
Si
la Generalitat ho proposa, el Govern de la República podrà atorgar a la
Universitat de Barcelona un règim d’autonomia. En aquest cas s’organitzarà
coma Universitat única regida per un
Patronat, que ofereixi a les llengües i a les cultures castellana i catalana
les garanties recíproques de convivència i igualtat de drets per a professors i
alumnes.
La Universitat Autònoma va millorar la qualitat de
l’ensenyament i va donar intervenció real als estudiants en les gestions de
govern. Hom va contractar més de 70 professors, van ser concedides més beques,
que depenien de l’Institut d’Acció
Social, Universitària i Escolar de Catalunya, i es van suprimir els
clàssics exàmens, mentre que els plans d’estudis, molt flexibles, s’adaptaren a
les possibilitats dels alumnes.
L’autonomia va fer possible els
estudis universitaris per a obrers, d’acord amb els ateneus populars, i la
creació de l’Institut d’Acció Social,
Universitària i Escolar de Catalunya que va fundar dues residències per a
estudiants que van esdevenir beritables centres de cultura. Allà es van trobar
Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Salvador Espriu, Joan Vinyoli..., membres de l’anomenada
Generació del 36. Rosselló-Pòrcel inicià i dirigí les “Edicions de la Residència d’Estudiants”, on aparegué pòstuma la
seva obra Imitació del foc.
Rosselló-Pòrcel es formà dins un medi fèrtil per a la cultura catalana, en un
període en què es publicaren textos poètics de tanta categoria com Tres suites de Carles Riba i KRTU de JV. Foix.
Les publicacions periòdiques
Les publicacions de diaris i revistes
en català van augmentar considerablement: hi havia des de la revista culta
especialitzada com la Revista de
Catalunya, que va ser dirigida durant la República, entre d’altres, per JV.
Foix, i els Quaderns de Poesia
(1935), que van donar a conèixer a Catalunya la millor lírica contemporània
europea, alhora que servien de plataforma a poetes catalans com Foix, Tomàs
Garcés, Joan teixidor, Marià Manent i Carles Riba, i castellans com Pedro
Salinas, Manuel Altolaguirre i Federico García Lorca –fins les revistes
portaveus de diferents entitats.
Pel que fa als diaris, al costat
dels quatre ja existents que eren La Veu
de Catalunya, òrgan de la Lliga, La
Publicitat, d’Acció Catalana, El Matí,
catòlic independent i La Nau de
Rovira i Virgili , n’apareguen de nous: La
Humanitat (1931-1939), dirigit per Lluís Companys i portaveu oficial
d’Esquerra Republicana; L’Opinió (1931-1934),
també addicte a l’Esquerra; La rambla (1936-1939)
que, a partir de 1937 va ser controlat pel PSUC, que posseïa un altre diari, Treball (1936-1939); i L’Hora, portaveu del Bloc Obrer i
Camperol durant els primers anys de la República, transformat el 1936 en òrgan
d’opinió del POUM, on es van donar a conèixer importants intel·lectuals de
formació marxista com Andreu Nin i Joaquim Maurin. Fora de Barcelona es
catalanitzaren molts diaris castellans ja existents.
Editorials i premis literaris
El moviment editorial de l’època de la Generalitat va
assolir, pel que fa a les publicacions, les xifres més altes que mai no ha
conegut el llibre català.
Dos llibres bàsics seran un
esdeveniment: el diccionari General de la
Llengua Catalana (1932), de Pompeu Fabra, i la Història de Catalunya (1934-1935), de Ferran Soldevila, publicats
tots dos, amb l’ajut econòmic de Cambó. Una altra fita important és la
publicació perpart de la Generalitat, l’any 1933, de la Divisió Territorial, deguda a Pau Vila, que delimita les comarques
de Catalunya.
La Conselleria de Cultura de la
Generalitat es fa càrrec del “Premi
Crexells” de novel·la que, a part de premiar autors ja coneguts, com
Sagarra amb Vida privada (1932) o
Francecs Trabal amb Vals (1936), dóna
a conèixer gent que comença a escriure a l’època de la República, com ara Mercè
Rodoreda, amb Aloma (1937), obra que
per les seves tècniques narratives és ja un precedent de les novel·les
posteriors de l’autora. Aloma ja és un personatge en la línia de la Colometa de
La Plaça del Diamant, de la Cecília
d’El carrer de les Camèlies i de la
Teresa de Mirall Trencat.
La Generalitat també crea cinc premis nous: el “Joaquim Folguera “ (1932-1938), de poesia, que obtindran, per exemple, les Estances (1932) de Riba, El veire encantat (1933) de carner, Bestiari (1936) de Pere Quart o Sempre i ara (1938) de Clementina
Arderiu; l’”Ignasi Iglesias”
(1932-1938), de teatre, que va ser concedit, entre d’altres, a L’Hostal de la Glòria (1932) de Sagarra;
el “Joan Maragall” (1936-1938),
d’assaig, concedit a Carles Riba per Per
comprendre (1937); el “Narcís Oller”
(1937-1938), de contes, que rebrien Xavier Benguerel i Ferran de Pol; i el “Valentí Almirall” (1937-1938), de
periodisme, concedit a Antoni Rovira i Virgili (1937) i a Just Cabot (1938),
que seria director de Mirador, una de
les revistes més importants de la República. L’any 1938 es concedí el Premi “Teatre Català de la Comèdia”, que fou
atorgat a La fam, de Joan Oliver.
Altres institucions
D’entre les nombroses institucions que depenien de la
Conselleria de Cultura de la Generalitat, cal destacar l’Institut d’Estudis
Catalans, que, amb el suport oficial, multiplica les seves activitats i les
publicacions científiques. En depenia l’Escola de Bibliotecàries, la Biblioteca
de Catalunya, dirigides per Jordi Rubió, historiador de la literatura catalana,
i també la xarxa de biblioteques populars. També en depenien els serveis de
Belles Arts, dels museus, i de la conservació de monuments i arxius; així com
la Institució del Teatre, que creà un nou patronat presidit pel conseller de
cultura, Ventura Gassol, i que substituí, l’any 1934, el director Adrià Gual
per Joan Alavedra que fou qui dirigí la institució, llevat del parèntesi
produït pels fets d’octubre, durant la guerra civil.
Després de juliol de 1936, la
Generalitat de Catalunya es proposà no només la instrumentalització de la
cultura,sinó sobretot la seva
democratització.
En temps de guerra, la
instrumentalització de la cultura fou un element de justificació nacional i
també de prestigi a l’estranger.
Els organismes oficials de la
Generalitat i de Catalunya sentiren la necessitat d’assumir la popularització i
difusió de la cultura sota la direcció de Carles Pi i Sunyer, que fou conseller
de Cultura després dels fets de maig de 1937.
Durant la guerra civil, els òrgans
de la Generalitat de Catalunya havien assumit fins i tot les tasques editorials
a través del Comissariat de Propaganda i
el Departament de Cultura, creats el
1936 i el 1937 respectivament. Aquest, amb un vessant més culturalista,
científic i àdhuc elitista, s’incautaria de la Fundació Bernat Metge i crearia
el Servei de Cultura al Front, amb
biblioteques, publicacions: Poesia de
Guerra, Presència de Catalunya i revistes com ara Amic, dirigida als soldats catalans.
El Comissariat de Propaganda, dirigit per Jaume Miravitlles,
s’encarregava de fer propaganda a l’estranger, i de mantenir la moral de la
rereguarda a base d’edicions de llibres, auques, fulls amb poemes, discos,
emissions radiades, cinema.
Font: CARBONELL, Antoni, ESPADALER, Anton M., LLOVET,
Jordi, TAYADELLA, Antònia. LITERATURA CATALANA DELS INICIS ALS NOSTRES DIES.
pp. 515 - 522) Editora i Distribuïdora Hispano Americana, S.A. (EDHASA).
Barcelona, 1980.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada