EL NOUCENTISME (dins LITERATURA CATALANA, des dels inicis fins als nostres dies). Editorial EDHASA, Col·lecció EL PUNT. Barcelona,1980)

EL NOUCENTISME En tant que organització estatal, l’únic de què disposava la Mancomunitat era d’uns aparells ideològics d’Estat i del que per medicació és factible de realitzar. És a dir, la creació d’unes infraestructures socials, administratives i, sobretot, docents. I per tal d’assegurar el perfecte funcionament de tot aquest engranatge, existia ja la ideologia político-cultural del Noucentisme, progressivament desenvolupada des dels primers anys de segle i perfecte exponent normatiu del programa burgès. Atesos aquests pressupostos, doncs, és evident que la tasca a realitzar per la Mancomunitat havia de ser preferentment cultural. Ersatz (compensació) sublimat fins a cert d’una altra mena d’acció directa i immediata que li era negada, però recurs eficaç, aquesta Kulturkampf (lluita cultural), per tal d’obtenir, en virtut dels mateixos resultats positius que aportava, una aprovació majoritària entre amplis sectors socials, àdhuc els antagònics, i contribuir també indirectament a neutralitzar-ne les conflictivitats existents. D’acord amb aquest plantejament, doncs, i en definitiva amb la consciència que la classe rectora de la Mancomunitat tenia dels seus condicionaments i disponibilitats, aquesta emprèn una política cultural d’ampli abast, tendint a consolidar des de l’organisme oficial tot just obtingut les realitzacions ja anteriorment introduïdes i a crear de nou una extensa praxis institucional, que li permeti de conformar el conjunt social a la seva imatge i semblança. Aquesta política es polaritza significativament entorn de la llengua i el sistema educatiu. Josep Murgades: “Aspectes culturals de la Mancomunitat”. L’Avenç, núm 3, juny de 1977, pp 49-50. El Noucentisme és encara un tema complex, arriscat, força polèmic, i en el qual fins fa poc ha predominat la visió que els mateixos noucentistes donaren del moviment i també de la cultura catalana en el seu conjunt, especialment del Modernisme. Val a dir, però, que darrerament hom ha iniciat valuoses aproximacions a ambdós fenòmens tractant d’evitar la reproducció dels esquemes mentals de l’època. Així i tot, s’ha de reconèixer que ni la dinàmica de la literatura més actual no ha aconseguit de suscitar postures tan aferrissades com les que excita el tema del Noucentisme. I és que, de fet, el que està en joc és la comprensió de la cultura catalana contemporània, hereva, en una proporció considerable, de l’empremta dels dos moviments. Josep Murgades (“Assaig de revisió del Noucentisme”, Els Marges, núm 7, juny 1976) ha definit el Noucentisme com “el fenomen ideològic que, entre el 1906 i el 1923 aproximadament, tipifica les aspiracions hegemòniques dels nuclis més actius de la burgesia catalana, postula els seus interessos en un pla ideal i, mitjançant la creació d’un complex sistema de signes lingüístics i iconogràfics, formula models i projectes que, a més d’explicar analògicament la realitat, contribueixen a establir pautes de comportament social tendents a possibilitar la viabilitat d’una acció reformista”. Ja el 1907 Raimon Casellas, en prologar el Glosari 1906 d’Eugeni d’Ors, qualificava els noucentistes d’”ideològica generació”. Això era possible des del moment en què el moviment es presentà com a recanvi totalitzador davant l’actuació modernista –no menys prenyada, és clar d’ideologia- i en la qual, per paradoxal que pugui semblar, trobem un plantejament prou igual a l’assenyalat per Murgades, ja que, segons Marfany el “Modernisme implica un comprometament de l’escriptor, no sols amb tota la comunitat que vol modernitzar i a la qual vol donar consciència nacional nova, sinó amb la burgesia que troba en el nacionalisme una ideologia adequada a les necessitats que li planteja una certa conjuntura sòcio-econòmica. El problema, doncs, ha de raure en un plus, o en una manca, segons es miri, que esdevé diferència qualitativa. ¿És suficient la història catalana dels escassos anys transcorreguts per explicar-la? Creiem realment que no. El que en realitat s’opera –i per això el Noucentisme serà, es vulgui o no, una elit i mai no tindrà vel•leïtats populistes- és un canvi de mentalitat; per això l’enfrontament serà total, malgrat les naturals coincidències, i adquirirà un caire marcadament ideològic, és a dir, afectarà el sistema de valors. La naturalesa d’aquest canvi, d’ordre per tant cultural –d’aquí que la literatura i les arts apareguin constantment barrejades amb consideracions d’ordre polític, moral o religiós, més enllà de plantejaments purament dretans- podríem centrar-la a l’entorn de dos fets bàsics: la total acceptació de la civilització sorgida de la revolució industrial i, en segon lloc i conseqüentment, el rebuig del romanticisme, que, per extensió, ho és de tot el que en plena vitalitat en deriva. Com és sabut, el romanticisme no fou altra cosa que la contestació radical al nou ordre civilitzatori que imposava l’industrialisme, anorreant el que fins llavors havia estat el secular –mil•lenari, segons Levi-Strauss- ordre “natural” de les coses. Això, al nostre entendre, és el que separa, diferencia i qualifica la distància i també les concomitàncies entre ambdós moviments. I és també en aquesta dimensió que podem copsar perfectament obstinats cavalls de batalla, com el tema clau del ruralisme i el seu opòsit, l’ideal de civilitat. El món rural no és solament el lloc no contaminat d’un seny a-històric, el lloc on aprendre i comprovar una continuïtat més enllà de la història que permet l’elaboració de la llegenda, el lloc on recuperar una derrota, sinó també i sobretot l’escena de la contestació, de la lluita entre el “jo i el no-jo” com ha dit Marfany, amb més encert del que ell mateix pensava (ja el 1885 Maragall s’expressà en idèntics termes); escena que és, necessàriament i obligada, carregada de semiocitat: la natura és vista pels modernistes com un reducte productor de significacions. I això és el que negarà el Noucentisme. La ciutat no és només el símbol contrari, sinó que actua com a dinàmica desruralitzadora a un altre nivell: es presenta com l’ideal superador -convincent i retòric- del fet que el trasllat del camp a la ciutat d’àmplies masses camperoles no constitueix, contra l’opinió de certs antropòlegs, “la frontera més dura i traumàtica de franquejar” (Jean Duvignaud). En aquest sentit, i des d’un punt de vista polític, és també un fet propagandístic, capitalitzat, és clar, per la burgesia, realitzadora i capdavantera d’aquest procés d’industrialització. Emmarcada així la qüestió, es fa clar com la dinàmica camp-ciutat es presenta forçosament aparellada i situa en el seu lloc precís la influència més marcadament literària que tingué. Els urbanites, amb Georg Simmel al capdavant, han posat repetidament en relleu com la ciutat comporta un necessari i a vegades molt elevat grau d’intel•lectualització, mentre al camp s’observa un ritme contrari, unit al valor superior que hi té tot el que és inidividual, peculiar, no-homogeni. En aquest sentit, Nietzsche seria l’exemple més transparent de la rebel•lió contra l’intel•lectualisme de l’existència ciutadana, contra el seu inevitable esquematisme, contra la unitat del ciutadà en nom de l’individualisme. La ciutat, doncs, esdevé una pedra de toc important. Així, mentre els modernistes més abrandats adoptaran posicions semblants a les de Nietzsche, d’altres expressaran idees paral•leles sense que el rebuig sigui total, perquè, precisament, s’instal•laran allà on només la ciutat –que no el camp- permet de vèncer unes relacions massa estretes i gaudir d’una palpable llibertat, i alhora desenvolupar –a la contra, això sí- una individualitat diferent: aquest serà el modernisme ciutadà, excèntric, bohemi i, per tant (Pla dixit) antiburgès. Quan Carner, criticant platxeriosament la bohèmia sistemàtica, escrivia allò de: mesclar música i pols, taques i flors, i no poder trobar la roba blanca sinó quan d’un calaix ne penja un tros, indicava també la seva –i dels seus- total identificació amb els ritmes vitals i d’actuació que la ciutat implica. Per aquí passa la simbologia del vestit que refereixen aquests versos. Però per aquesta identificació passa també, com ha observat intel•ligentment Mar McCarthy, el canvi de funció i la progressiva desaparició de la naturalesa en aquella literatura que s’adequa al procés obert per la incidència de la revolució industrial. La qual cosa ha comportat, a més a més – Gérard Genette ho ha explicat força bé- una major objectivitat en la literatura. Si aquestes conclusions són correctes, i creiem que ho són, queda prou explicitada l’objectivitat noucentista davant el predomini de subjectiu en els modernistes –i per aquí passa també el tan debatut problema de la novel•la. Els models literaris, d’altra banda, i l’entrellat conceptual dels noucentistes, conformen i incideixen en aquesta diferència que sovint ultrapassa l’estricta literatura. En aquesta perspectiva s’ha d’inserir també la incidència comarcal del Modernisme i la seva dispersió individual que, com veurem més endavant, tindrà altres repercussions, i la presentació de Barcelona –La Ciutat- mancada de la multiplicitat significant del camp, en benefici d’una univocitat sense tensions, i vàlida per a tothom- cosa que el dinamisme sòcio-polític s’encarregà, evidentment, de desmentir. Barcelona vindrà a representar l’arquitectura ideal, l’espai urbà concret i ordenat capaç d’acollir, aglutinar i potenciar els esforços de civilitat, la validesa dels quals, com acabem d’indicar, es vol universal –proposició que amaga, com ha insistit Murgades, una fal•làcia patent. El que s’intenta, doncs, és la creació d’un model de polis que funcioni alhora com a model cultural. No és gens casual que sigui justament Guerau de Liost –el noucentista que més sensibilitat demostrà davant la naturalesa- qui millor ho expressi: I no m’estic de confessar que és bella com la muntanya, si no més encar, la humana, la complexa meravella de la Ciutat que té muntanya i mar. La lluita per la cultura, havia escrit Ors, és una lluita d’imposició. És obvi que una declaració d’aquest tipus comporta una forta dosi de voluntarisme –l’exclusiva de la qual no la tenen Ors i companyia- i que cal relacionar amb l’imperialisme noucentista. Ara bé, es tracta solament d’una lluita per l’alta cultura? ¿Es tracta solament d’una imposició burgesa per tal d’assegurar una hegemonia, convertint el món de la cultura en un terreny més de l’acció política? Si de fet es produeix una convergència d’ambdós aspectes amb repercussions de tota mena és perquè el Noucentisme, tal com l’hem situat, es presenta com a portador d’un sistema de valors fundacional. D’aquest fet en tenen un convenciment petri, que els duu –en una pirueta ideològica- a oblidar i fins i tot negar els préstecs que aprofiten (operació que, dit sigui de passada, ha impedit sovint de contemplar la polèmica Modernisme-Noucentisme des d’una òptica eficaç). I si el poden tenir és perquè tenen la precisa i plena consciència que un canvi de profundes dimensions s’ha produït en l’horitzó cultural europeu al qual calia adherir-se. Als modernistes els mancà aquesta consciència favorable. Veieren, és clar, que el món experimentava transformacions, però no saberen apreciar-ne les proporcions ni l’abast ni la direcció ni les conseqüències. Parcialment o en bloc, les rebutjaren. I fou potser la seva consciència de minoria il•luminada i d’oposició global el que impedí la seva inserció eficaç de forma compacta –com a moviment. Els casos aïllats, en la seva immensa majoria, passaren significativament a la història com a noucentistes. Això explica que en aquells punts que són concomitants, la posició d’uns i altres no sigui sempre coincident. En aquest sentit, és un risc afirmar que les coincidències són fruit de l’”oportunisme noucentista” en el procés de configuració de la seva ideologia. Les coincidències –contemporaneïtat obliga- són, en realitat, inevitables, atès el procés de canvi en l’ordre cultural, civilitzatori que s’estava produint. Idèntics plantejaments de vegades, però utilitzacions distintes, car la consciència també ho era. Per això les premisses netament romàntiques, individualistes, del Modernisme impediren la realització de moltes de les seves propostes. En canvi, el prototipus noucentista, com glossa Casellas, no és únicament un geni que es limita, amb l’estridència i la convicció que es vulgui, a assenyalar la diferència, sinó aquell que “té prou força de voluntat per dur [l’obra arbitrària] a perfecta realització i per a fer-la triomfar entre els homes”. Des d’una òptica ciutadana, industrial, això passa indispensablement per l’organització, o, més ben dit, per la institucionalització de qualsevol empresa que pretengui d’ésser efectiva. Val a dir que en aquest punt els modernistes no passaren de la cèl•lula de les revistes o d’accions quasi assembleàries. D’acord amb el que hem dit abans, no podia ser d’altra manera. En aquest aspecte, els noucentistes aprofitaren a fons una conjuntura política que els era favorable, i s’avingueren sense gaires maldecaps a col•laborar amb Prat de la Riba. Des d’aquest punt de vista, té raó Maurici Serrahima quan afirma que el Noucentisme fou “la primera intervenció governamental en la història de la nostra cultura”. La Mancomunitat orientà els seus esforços envers la creació d’una sòlida infraestructura sobretot en l’ordre cultural, que culminà el 1907 amb la creació de l’Institut d’Estudis Catalans que dirigirà Eugeni d’Ors. És allí, i especialment a la secció filològica, on finalitza la llarga campanya per a la reforma lingüística, i no sense escarafalls. La publicació de les Normes fabrianes inicia, si més no a nivell simbòlic, el camí definitiu –optimisme del nou-cents- cap a la normalització total de la cultura catalana. L’organització noucentista semblava donar-los raó a primer cop d’ull i autoritzar-los fins i tot a exhibir el triomf als modernistes. Passa, però, que el treball per la normativa esdevé tasca de normativitat. Tal la imposició orsiana. Si el Noucentisme esdevé dogma, si accentua el seu caràcter ideològic, si arriba a parlar d’imperialisme, és en part per l’anàlisi que fa de la realitat del país –primitiu, dirà Carner-, en part per una necessitat sentida de cremar etapes –el miratge europeu, la confiança en el progrés-, en part ho fa com a dipositari privilegiat i culminador d’un llegat històric –la Renaixença-, i també, per congruència, per la necessitat d’obtenir una base àmplia on recolzar la seva proposta. Això, a nivell polític, voldrà dir liquidar herències del XIX de tot tipus, i també, no podia ser altrament, crear, aglutinar i estendre, amb coherència, òrgans polítics moderats, nacionalistes, parlamentaristes i gens donats a sortides de to anticonstitucional. Només s’explica Acció Catalana, al cap i a la fi un partit de quadres, fundat, no s’oblidi, amb La nacionalitat catalana com a llibre de capçalera. El Noucentisme strictu sense, té raó Carner, fou més patrià que no pas orsià. Cambó, malgrat tot –fundacions a part- en quedarà des d’aleshores ben al marge. Estèticament, el Noucentisme –l’arbitrarisme noucentista- es presenta com un aticisme. Això no vol dir que el Modernisme sigui un pur verbalisme –un asianisme- , sinó que considerat globalment, li manca, en bona part, aquesta voluntat classicitzant. Per aquest costat, el Noucentisme entronca amb el mediterranisme clàssic de l’escola mallorquina i aspira a crear una obra estèticament vàlida i que perduri més enllà de la seva pròpia puntualitat històrica, és a dir, clàssica però que, al mateix temps, la reflecteixi com a tal, d’aquí l’ideal de la civis, el model de la Ben Plantada, i, en poesia, la lluita contra l’espectre de la inspiració, sense ordre. La poesia haurà de reflectir aquest ideal. Ideal que, d’altra banda, es volia rigorosament modern, acordat amb l’eufòria de l’albir d’un nou segle. En aquest sentit, el Noucentisme intentarà d’assolir la categoria de clàssic principalment mitjançant la síntesi de parnassianisme i simbolisme. Del primer, a través de Sully-Prudhome, Leconte de Lisle i Heredia, els noucentistes n’apreciaren el gust pel concepte, l’admiració hel•lenística i la preferència pels temes no personals, el culte a la precisió i la bellesa formal que es tradueix en un conreu arbitrari de les estructures rimades. Del simbolistes, en canvi, principalment a través de la lectura de Mallarmé, Verlaine i Rimbaud i dels romàntics tardans anglesos Coleridge, Carlyle i els prerafaelites, tot i valorar-ne positivament el gust per les possibilitats eurítmiques del poema, n’escurçaren l’abast d’aquestes mateixes qualitats. La poesia simbolista, com bona part del Modernisme, extremava el valor connotatiu dels mots en ells mateixos i aspirava a suplir amb rimes evocadores i a través de l’amplitud semàntica del símbol un món que es presentava intuït, suggerit i inefable. En rebutjar aquest aspecte –que deu molt al romanticisme i que, per altra banda, és lògic que no ultrapassés aquests límits abans de la descoberta freudiana – es bandejava, alhora, el món de l’inconscient –d’aquí que hom s’hagi referit constantment a la qualitat objectiva de la poesia noucentista, des d’aquest punt de vista –i, connectant amb la voluntat de precisió, que s’abandonés la instància de la paraula com a unitat mínima i que reflectís un patent desig de gramaticalitat que es desenvolupa en la frase –l’objectivitat és fràsica, no verbal- com volia Valéry, i que, en definitiva, s’acostés a la poesia pura. L’home que va fer això possible fou Josep Carner. En el Noucentisme, l’objectivisme és caracteritzat, matisat i, és clar, limitat per la pròpia dinàmica de la ironia. Observem que en deia, de la ironia, Guerau de Liost: la ironia és la sàtir que nia en els mots de galania per deport Pel que fa a la cronologia del moviment, atesa la importància i la incidència de les representacions mentals que configuren el Noucentisme com a moviment, ¿cal seguir fixant-lo entre 1906 i 1923? Les cadres mentauxsont prisons de longué durée¸ ha dit Braudel. D’altra banda, i almenys des de la lliçó de Robert Guiette, ja no podem acceptar el postulat de la filologia clàssica, segons el qual hi ha una correspondència exacta entre època, moviment i ideologia. La datació tradicional ens sembla, per tant, insuficient. Caldria una anàlisi rigorosa que resseguís les petjades susceptibles de ser “noucentistes”. En aquest sentit, pensem que la recerca hauria d’abraçar, com a mínim, des dels anys 70 del segle XIX fins a la guerra civil. I destriar indicis, prefiguracions, influències, estat latent, represes, epigonismes, pures imitacions, desfiuracions, comprovar què en queda, reconstruir la seva genealogia, etc. Aleshores, ben probablement –amb alguna, per a alguns, considerable sorpresa com l’ús per l’esquerra de consignes inequívocament noucentistes ales eleccions de 1977- el Noucentisme ens apareixerà com el fenomen clau de la història de la mentalitat catalana en el segle XX i XXI.