DOS AUTORS NOUCENTISTES: EUGENI D'ORS I JOSEP CARNER (dins LITERATURA CATALANA dels inicis als nostres dies, de CARBONELL, Antoni et alia. Editorial EDHASA. Col·lecció EL PUNT. BARCELONA. 1980)

AUTORS NOUCENTISTES El paper d’EUGENI D’ORS (Barcelona, 1881- Vilanova i la Geltrú, 1954) La intervenció d’Eugeni d’Ors en el món cultural català fou relativament breu, però d’una extraordinària importància. Ors actua, amb tota consciència, com a provocador d’élite, com a dinamitzador i capitost del noucents contra les deixalles del jocfloralisme, contra el Modernisme, i, en general, contra la letargia i l’ensopiment cultural. D’Ors irrompé en aquest panorama convençut de trencar una dinàmica poc fructifera. Des de les pàgines de La Veu de Catalunya, on col•laborà a partir de l’1 de gener de 1906 amb la quotidiana glosa que institucionalitzà el pseudònim Xènius, sorprengué amb una nova manera d’escriure en els periòdics, i amb un estil concís, àgil, de vegades aparatosament brillant, sempre enginyós, que en principi per novetat, i després per simpatia i, per què no, encert, havia de tenir un èxit enorme. Des de La Veu, Ors aprofitava qualsevol fet per pregonar la necessitat, l’obligació moral de viure d’acord amb les direccions que prenien les “palpitacions del temps”. Ors, una “mena eficaç de filòsof”, com ha dit Joan Fuster, “d’estar per casa”, com ell reconeixia, es convertí en un propagandista de gran rellevància. La columna de La Veu fou durant molt de temps el mirall on es reflectia el mirall de la pràctica pratiana, i on es palesava l’estil totalitzant que empenyia el Noucentisme. Com s’ha dit, també, “una enciclopèdia de butxaca” que procurava no oblidar cap temàtica. Si bé al principi i durant molt de temps l’èxit d’Ors afavorí l’engrandiment continuat de la seva personalitat paradigmàtica, més tard, en part per raons alienes, en part pel dinamisme definitori del ritme intern de la glosa, la figura d’Ors sofrí –per la seva mateixa representativitat i també pel seu exclusivisme- una davallada que per la seva rapidesa pot semblar sorprenent. “La fatalitat de la manera de Xènius és crear Xènius petits”, digué Pla: aquí hi ha una part del problema. Per altra banda, però, Xènius anà massa lluny. Segur de les seves posicions, eufòric per un èxit sense precedents, Ors desequilibrà l’harmonia conceptual del Noucentisme en potenciar uns trets damunt els altres. L’error d’Ors –error de càlcul i d’interpretació- fou el d’accentuar, d’exagerar el caràcter dogmàtic de la doctrina que ell mateix havia ajudat a bastir d’una manera decisiva. Ors abusà del seu magnetisme de gran prestidigitador cultural en fer de les seves posicions mur insalvable i reducte del correcte, del vertader. Ja no es limità a assenyalar les “palpitacions del temps”, sinó que aquestes eren o no eren si ell els atorgava o no el vistiplau. Abusà del segell noucentista. La definició esdevingué axioma. En convertir l’almanac en Bíblia, Ors traí la pròpia doctrina. En un termini ben escàs, Ors acomplí el cicle inevitable que predicà per a la cultura: s’instal•là en el “barroc”. Això és el que –en la seva defenestració, en el que es mesclaren motius ben diversos- no li perdionà Bofill i Mates. L’orsianisme és, doncs, només una manifestació, la més dretana, la més radical del Noucentisme. Deutor, en tantes coses, del primer Ors. Ors abordà matèries ben diverses. A part dels escrits pròpiament filosòfics i dels llibres concebuts com a tals des del seu origen, que escriuria sobretot en l’etapa castellana, la majoria dels seus textos són fruit d’una recopilació d’una sèrie de gloses a l’entorn d’un mateix tema. Així sorgiran Gualba, la de mil veus, a partir de gloses de 1915; Tina i la guerra gran (1914), Oceanografia del tedi (estiu de 1916) o La vall de Josafat (1918). L’obra que, però, li ha donat major relleu i que tingués més incidència és La Ben Plantada, confegida amb gloses del 1911. És, com s’ha dit, una obra de caràcter simbòlic, on aquesta figura femenina esdevé un mite essencial dins l’imaginari noucentista: en resumeix tots els trets, però també –no hi ha mite sense context- exigeix llur presència. La contrapartida fou que Ors els fixà, i, si més no per la força de l’establiment, passaren a ser models constituïts a partir dels quals poques possibilitats hi havia; o adequació fidel –ortodoxa- més o menys matisada, o rebuig o degradació, ja per realisme, per avantguardisme, per obrerisme o, per què no, per sàtira. La Ben Plantada, que s’inscriu –curiosament- en la línia encetada pels romàntics (Michelet, per exemple) d’identificació sublimada entre la Pàtria i la Dona, és l’encarnació exemplar de la nova, il•lusòria Catalunya. Una Catalunya que es farà difícil d’escatir fins a quin punt es cregué factible, però que es presenta –superadora dels desgavells històrics- refeta mitjançant el seu potencial intemporal, sincrònic per perenne, mític que no llegendari –el contrari seria romanticisme: La carn divina de què és fabricada la Teresa, beu la saba noble de tots els morts de la seva Raça, que és la nostra Raça, i de la Cultura. És molt antiga i molt cultivada, aquesta carn, i això és el que li dóna olor. Però la forma d’ella i el moviment d’ella reben la gràcia per l’atracció poderosa de l’avenir. Tenen també en el cel les seves arrels i nutrició. La Raça disposa de la Teresa per a recobrar-se i florir i fruitar en cultura nova. I és aquesta oculta atracció, és aquest plantament en el futur el que parla per la seva boca, quan ella diu, gairebé sense adonar-se’n, aquella paraula de tal castedat i tan ben dia, i d’admirar, que desitjarioa haver criatures seves. Ben Plantada, Ben Plantada, perquè ets ben pantada, ben fruitada seràs! (ed. cit. p. 112) Josep Carner (Barcelona, 1884- Brussel•les, 1970) Fou Josep Carner, la seva obra, el seu mestratge, la seva presència, qui caracteritzà, endegà i bastí l’etapa que un crític qualificat –Joaquim Folguera- batejà com de plenitud de la poesia catalana. Carner fou un escriptor precoç: als dotze anys va publicar la primera poesia en un revista finisecular anomenada l’Aureneta, i en els seus inicis encara no està lliure de directes influències modernistes i verdaguerianes, per bé que àdhuc en un llibre primerenc com és el Llibre dels poetas (1904) ja s’entreveuen certs trets que li’n separen. L’any següent publicà el Primer llibre de sonets. Ja només el títol conté un cert to provocatiu, i, de fet, significà una primera ruptura en el món poètic català, no tant per la temàtica –retrats de figures femenines, descripcions, cants a l’amistat- com per l’elecció d’una forma rígida i clàssica. El sonet és la forma clàssica per excel•lència i cal cercar en aquest fet els motius de l’elecció: forma universalment reputada perfecta, s’adirà inequívocament amb la voluntat arbitrarista que Xènius predicava: no solament una estructura inamovible impedia els escarafalls verbals, sinó que obligava a una exactitud lingüística metòdica i antivital, els límits de la qual són la seva grandesa. Amb Els fruits saborosos (1906) Carner és reconegut com el nou gran poeta, car s’ajusta a l’ideal noucentista: contenció, perfecció formal, subjectivitat controlada. La síntesi havia estat realitzada: predilecció pels oms grecs, culte a la forma, temes externs al poeta, al costat d’una valoració patent del ritme. Observeu-ho en aquest fragment del poema Les prunes d’or: En un incomparable triomf, Migdia mor. Passada pel flameig, la terra s’aclivella. Aglaia seu a l’ombra de la prunera vella. Relluen delitoses, endins, les prunes d’or. ¡Oh cos d’Aglaia, bru com saonada fruita, cimat de cabellera com d’una nit mortal! Els llavis se li baden per a la dolça lluita i té en els ulls un caire brillant com de punyal. ......................................................................... Aglaia sent un mot. És ella o el brancam? I l’aire es torç, ardent d’una flama frisosa, i la calitja parla d’una terrible fosa. L’agost com es rebolca, tot sol, damunt del camp! ........................................................................ I l’arbre, que amb un lleu serpejament de branques sembla oferir-nos l’or, la mel d’algun pecat, s’estremeix un moment de la ferocitat del gran perfum impúdic i de les dents tan blanques. (ed.cit., pp. 55-56) “Els fruits saborosos -ha escrit Marià Manent- són la primera creació on Carner assoleix una veritable unitat poètica, superior a la del grup de sonets; l’idioma s’ha fet realment apte per als “entretocs”, per a les formes suggerents i la delicada música d’un estil determinativament familiar i solemne”. A partir d’aquest moment, i consagrat com a poeta i com un dels capdavanters del Noucentisme, Carner publicarà d’altres llibres, d’entre els quals destaquem El verger de les galanies (1911) i Les monjoies (1912), que contribueixen a crear la imatge d’un Carner amable, poeta elegant, enamoriscat i de paraula fàcil i acurada. Tot això s’accentuarà amb Auques i ventalls (1914), en el qual pareix profusament un tret que hom podia ja veure en obres anteriors, però que aquí esdevé una opció sistemàtica: la ironia, a través de la qual obté alhora un element de distanciament respecte al seu propi objecte i de crítica. No és, per tant, una crítica directa i sense embuts, sinó una manifestació més d’intel•lectualisme, de cultura i, en definitiva, de l’ideal de civilitat que el Noucentisme perseguia. Si bé no tot el llibre obeeix a la sàtira i descripció dels costums majoritàriament barcelonins, creiem oportú d’oferir un fragment d’un poema –L’amor i les “Notícies”- per tal que hom hi apreciï aquest punt de confluència entre la ironia i la tendresa que caracteritza, segons els crítics més qualificats, bona part de l’obra de Carner: Veïna, tota condícies i bonics, que sols llegir, havent dinat, amb delícies, “Les Notícies” del matí, oh, jo em tornés “Les Notícies” per algun màgic camí! Quina divina fortuna! Tu em voldries, ben segur; seria, dins la tribuna, tot empresonat de tu; per tal goig, veïna bruna, jo em resignaria a dur. noves de les il•legítimes fugues i els delictes rars, escàndols, baralles, pítimes, d’algun lladre els avatars i una secció de “Marítimes” i una altra de “Militars”. (ed.cit. p. 167) Auques i ventalls i La paraula en el vent aparegut el mateix any mostren moments de contrast entre el to habitual de Carner, predominantment vital, i un sentiment de profunda i metafísica angoixa. En efecte, La paraula en el vent és un dels llibres, en aquest sentit, més significatius, que s’oposa estranyament amb la resplendor vital que difon en conjunt la seva obra. El pròleg de La paraula en el vent és ja una clara confessió: Veus aquí un llibre que no ve a ser altra cosa que una planyívola història d’amor, sense prendre per testimoni els rius, les estrelles o les cascades; en realitat el poeta s’ha fet una confidència ell tot sol, i en el llenguatge que li era més entenedor. (La paraula en el vent. Fidel Giró, impressor. Barcelona, 1914, p. XIII) Vegem un exemple. Amor finat, del llibre L’oreig entre les canyes, de 1920): Avui el cor no pena ni somica: del món a penes ha servat esment. Del mot només m’arriba la música, de l’arbre sols en veig el moviment. I en cloent les parpelles una mica, tal volta, a noves cures amatent, pogués entendre com l’ocell s’explica o què vol l’aigua amb tant renou d’argent. Ara, a recés em trobo del xaloc: d’enuig i febre, polseguera i foc, onades en neguit, ofec del dia. Avui tinc el sentit embadalit: amor finat és el més dolç oblit; tempesta al lluny es torna melodia. (ed.cit., p. 293) El 1920 ingressà a la carrera consular, d’on passarà a la diplomàtica, la qual cosa el durà a Gènova, Costa Rica, Beirut, etc. La seva partença coincideix amb els primers indicis de la davallada del Noucentisme i la manifestació pública de les discrepàncies de Carner amb la línia política que la Lliga Regionalista adoptava en aquells moments; al temps que assenyala una nova etapa en la vida de Carner com a poeta. D’aquesta època destaquem El cor quiet (1925), al costat d’obres com El veire encantat (1933) o La primavera al poblet (1935). Durant aquests anys Carner descobreix tot el moviment poètic que s’inicià a França, Itàlia i Castella: el postsimbolisme. L’any 1927, en unes declaracions a Tomàs Garcés publicades el mes d’agost a la Revista de Catalunya, insinuava ja la seva teoria de l’ham poètic lligada a la concepció de la poesia pura. És a la teoria de l’ham poètic on queda prou palesa l’evolució de Carner com a poeta (ed. cit. p. 54): La inspiració, fet i fet, no ha estat més que l’obra d’una sola paraula, gairebé d’una paraula qualsevol, però excepcionalment recollida en una lectura mig distreta, o en la conversa de dos inconeguts que passen, o bé ens ha salta als ulls en un diccionari on cercàvem ben altra cosa El cor quiet és un nou pas en la poesia carneriana. En aquest llibre es desprèn –mai del tot, però- de la seva visió irònica de la gent i de les coses. Apareix constantment una certa nostàlgia davant del món i un atracció fins aleshores apagada per les coses planeres i directes, per la vida senzilla, degut, en part, a la reflexió que segueix a l’allunyament de Catalunya. Carner sembla decantar-se vers una contemplació de tipus filosòfic i àdhuc metafísic i religiós de l’existència. AL MEU FAT Veus ací que ara et porto un escambell, oh Fat!, perquè en la nostra tardania seguem junts, en plaent companyonia, sota el meu emparrat de moscatell. Ja a mar no tinc cap volador vaixell dels que potser ton dit malmenaria; ni em llevaré dejorn per si podia, tu encara endormiscat, prendre un castell. Quan el temps afeixugui mes parpelles, xaruc com jo, panteixaràs amb mi. Sols em negares buides meravelles; et convido de grat, lliure a la fi. Tal són les cordes d’un humà destí Que més s’hi anusa qui es debat entre elles. (ed. cit., p. 454) El 1941 publica Nabí, que es presenta com la gran reflexió carneriana sobre els destins de l’home i les seves relacions amb Déu, la mort i el paper de l’home damunt la terra i en el qual hom pot també mesurar la resposta carneriana davant el xoc físic i moral provocat per la guerra civil, la posterior derrota republicana, el que significà per a Catalunya, i l’exili subsegüent. El lèxic riquíssim de Nabí, l’experimentació de diverses cadències rítmiques coordinades, al costat de l’articulació simbòlica posada en joc en l’espai metafòric del poema –que no per això perd correlació narrativa- fan d’aquest llibre un dels punts més àlgids de la lírica europea del segle XX. Un temps, Iahvè, no fou la meva nit opresa ni jo tirat de sobte a casa estrany camí. Tenia el meu ofici: cap a la taca apresa em decantava l’oratjol cada matí. Vivia en mom poblet, ran de boscatge; i m’hi gruava el companatge pensant si compraria la vinya del coster. En havent-hi bastit cercaria muller i, en la nit gomboldat, plantaria llinatge. (És bo que l’home tingui un lloc i que, quan torni de la treballada, s’assegui en el llindar i esguardi l’estelada, i que la dona, que s’atansa a poc a poc, digui, feixuga: -D’haver nat estic pagada.) (ed. cit., p. 542) La Bíblia havia estat sempre un punt present en la poesia de Carner, però aquí recull l’episodi de Jonàs i el recrea en un llarg i dens poema. Nabí, tanmateix, no és un poema èpic: això no concordava amb la formació cultural del poeta. Carner tractarà la història de Jonàs exhibint-hi el millor de la seva lírica i també els tocs d’enginy de la seva ironia més característica. Però també, i bàsicament, el Nabí és una reflexió pregona de l’existència, l’absurda dificultat de la qual es resol en la confiança en Déu. Un Déu que perdona, comprensiu i no destructor. Obsrvem-ho en el fragment darrer del cant IX: I clarament, com una música sentia: - Cap flastomia com negar que Déu és perdó. Car Abel fou son servidor. I si Déu fos malsofridor, Qui mai viuria? Qui diu: Jo venjo Déu? Qui s’aparella a menar Déu contra fantasmes fugitius? Ell abraça el llop i l’ovella i l’esparver i els nius, Ell és qui esbrolla la garriga i esporgarà son bell verger, faixat de rius. Li lleva senyoria qui castiga; per a la vida ens aixeca i ens la prendrà quan l’hora siga: així com a l’infant, que veu el món minvar perquè sos ulls s’acluquen de fadiga, hom pren una aparença de cosa amb què jugà.- Llavors, negat al fons de més gran fondalada que no l’occit, el cap alçava com si no gosés; i en veure escrita en l’estelada una promesa per pietat traspuntada, a rossegons per terra vaig adorar son Nom. (ed.cit., pp. 572-573) Prosa Tot i que sigui més conegut per la seva poesia, Josep Carner fou també un prosista excepcional. En aquest sentit, i atesa l’amplitud de la seva pràctica literària, la seva figura se’ns presenta complementària a la de Verdaguer: mentre aquest marca el punt més elevat de la Renaixença, Carner assenyala el pas definitiu cap a la normalitat. La prosa catalana moderna deu tant a Carner com la poesia. Carner, tanmateix, no conreà la novel•la –tot i que havia anunciat diverses vegades l’aparició d’una que mai no arribà a escriure-, encara que, en un moment en què la novel•la patí una crisi profunda –a la qual Carner no fou aliè- bé pot dir-se que la seva tasca de traductor dels grans escriptors anglo-saxons, sobretot, Charles Dickens, Mark Twain, Daniel Defoe o Lewis Carroll, contribuí eficaçment, encara que d’una manera indirecta, al redreçament de la narrativa catalana: “tota literatura formal ha començat per traduccions”, sentencià Carner. Carner fou, però, un hàbil contista. La primera obra que publicà d’una certa consistència fou precisament en prosa: L’idil•li dels nyanos (1903). Es tracta d’una narració curta, que podem inserir dins el corrent decadentista de la narrativa modernista. Carner, traductor d’Andersen i La Fontaine, s’interessà sempre pel conte popular i infantil. Prova d’això són les Deu rondalles de Jesús infant (1904) on s’ajusta a l’estructura més elemental del conte popular, fins i tot en les seves fórmules, per bé que l’ús estilístic que en fa arribi a amagar aquesta deu. El 1910 publica La malvestat d’Oriana, on comparteix el ver si la prosa i en el qual recrea una història de caire llegendari des d’una òptica medievalitzant. És de fet un homenatge a la literatura medieval catalana, en la qual Carner no sols hi cercà un aprenentatge filològic, sinó també la possibilitat d’oferir-ne una lectura no romàntica. Conseqüència del seu pas pel món del periodisme, tant en català com en castellà, bàsicament de les seves col•laboracions a La Veu de Catalunya i a d’altres diaris i revistes són Les planetes del Verdum (1978), Les bonhomies (1925) recull de 41 articles apareguts a La veu el 1923, i Tres estels i un ròssec¸ editada el 1927 recollint articles del 1925. En aquests tres llibres la seva prosa ateny un alt grau de perfecció, i inaugura una nova manera de fer periodisme. Llibres d’estil incisiu, breu, profundament irònic, en els quals Carner passa llista a tots els aspectes de la vida ciutadana: des de la política a la descripció costumista o la digressió literària, passant per la recreació lírica d’unes escenes a primera vista insignificants –és a dir, convertint l’anècdota en categoria, per dir-ho en termes orsians-, acostant-se sempre i fins i tot anticipant una forma d’entendre la prosa gairebé proustiana. (Cal recordar també que, escrites moltes pàgines sota la dictadura de Primo de Rivera, són autèntic tours de force de l’enginy per tal d’evitar la censura, la qual cosa serveix per posar en relleu encara més la vàlua de la seva capacitat irònica i metafòrica, sobretot tractant-se en conjunt de temes de contingut polític.) Finalment, cal esmentar el pas de Carner pel món teatral. Ja el 1901 i amb el pseudònim de Pere de Maldar, estrenà l’obra Al vapor que recorda el teatre d’Apel•les Mestres. Recordem també en aquest àmbit la col•laboració amb músics com Enric Morera en obres com El comte l’Arnau (1905) i Lo miracle del Tallat (1906), i amb Jaume Pahissa, adaptant el Canigó de Verdaguer (1910). Carner no tornà a escriure teatre fins el 1943 amb El misterio de Guanaxhuato, basat en una llegenda religiosa asteca, escrita en castellà, com un homenatge a l’hospitalitat mexicana i que després, refet, publicà en català sota el títol de El ben cofat i l’altre (1951). La darrera experiència teatral de Carner és Cop de vent, escrita el 1955, amb la qual obtingué el premi “Guimerà “ a Mèxic. L’obra és un drama amb uns tocs lírico-irònics que esdevé reflexió sobre l’existència davant la mort a través de les lluites matrimonials que duen una parella ala mort. En acabar la visió de Josep Carner, no podem oblidar que fou proposat per al premi Nobel per diverses institucions i intel•lectuals d’arreu del món. La campanya no reeixí, però ajudà a divulgar la seva obra, en traduir-se a diversos idiomes i comptar amb valedors tan significatius com Robert Caillois, Giuseppe Ungaretti o Jean Wahl.