dilluns, de desembre 26, 2011
MOLT LLUNY D'AQUÍ (Màrius Torres)
Sé una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta,
on els anys d’alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.
L’Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d’un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d’hivern.
Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d’amor i encens;
el so de les campanes hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.
Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s’obren al capaltard;
en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.
Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.
12 juny 1939
dilluns, de desembre 19, 2011
NÚVOLS DE NADAL, de Joan Maragall (mort el dia 20 de desembre de 1911)
ELS NÚVOLS DE NADAL
Els núvols de Nadal no sé què tenen
que són manyacs; no posen
gens de malícia al cel:
pel blau puríssim dolçament s’estenen,
a la llum de la posta suaus s’encenen
i de nit deixen veure algun estel.
És una de les coses més alegres
veure entre núvols els estels brillar.
Tenebres de Nadal, no sou tenebres;
més hi veig en vosaltres
que no en el dia clar.
Ai, nit que vas passant silenciosa;
ai, núvols blancs que pels estels passeu;
ai, llum, que no ets enlloc misteriosa;
ai, portal de Betlem, que ets a tot arreu!
Quan me vulgueu donar més alegria
parleu-me dels Nadals ennuvolats,
i em veureu com infant que somnia,
que riu a lo que veu
amb els ulls aclucats.
JOAN MARAGALL
diumenge, de desembre 18, 2011
JAUME ROIG
Jacme Roig apareix documentat devers l'any 1434 amb el títol de "mestre" i en funcions d'examinador de metges de València, funcions en les quals és atestat moltes vegades més. Des del 1443 consta casat amb Isabel Pellisser, que ja era morta el 1455. Roig fou administrador del famós hospital d'en Clapers del 1450 al 1462. Fou metge de la reina Maria de Castella, muller d'Alfons IV, almenys des del 1456 al juny de 1458. Jaume Roig morí a Benimamet d'un atac de feridura el primer d'abril de 1478.
Al concurs literari convocat a València l11 de febrer de 1474 Jaume Roig hi concorregué amb una poesia en "lahor de la Verge Maria", de sis estrofes de vuit decasíl·labs seguides de tornada i endreça, que fou publicada, com les altres del mateix certamen, al famós incunable Les trobes en lahors de la Verge Maria, imprès a València el mateix any.
El llibre intitulat Spill (o sia "mirall"), compost de 16359 brevíssims versos, es conserva en un manuscrit de la Biblioteca Vaticana sense nom d'autor. Al segle XVI fou objecte de tres edicions, la primera de les quals, impresa a València el 1531, porta el títol de Libre de consells fet per lo magnífich mestre Jaume Roig, atribució que és mantinguda en totes les posteriors.
(Font: M. de Riquer - A. Comas HISTÒRIA DE LA LITERATURA CATALANA, Volum 3r. pàgs 213 i 215)
dijous, de desembre 08, 2011
BELLA DE VÓS SO ENAMORÓS (Joan Timoneda, S. XVI)
Bella, de vós só enamorós.
Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Tot mon tresor done, i persona,
a vós, garrida.
Puix no us vol mal qui el tot vós dóna,
dau-me la vida;
dau-me-la, doncs, hajau socors,
ànima mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Tota la nit que en vós estic
he somiat;
i quan record sol, sens abric,
trobe'm burlat.
No em burleu més: durmam los dos,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Bella, de vós só enamorós.
Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Vós m'haveu fet gran cantorista
i sonador;
vós ben criat; vós bell trobista,
componedor,
fort i valent; també celós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
No us atavieu, anau aixi,
que prenc gran ira
si us ataviau i algú prop mi
per sort vos mira.
Nueta us vull, gest graciós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Bella, de vós só enamorós.
Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
NO·M PREN AIXÍ COM AL PETIT VAILET (POEMA LXVIII)
El poeta es defineix com un servent abjecte de l'amor i no rep pel seu servei cap recompensa. A la tornada, proclama un amor purament espiritual.
Les dues primeres estrofes desenvolupen l'únic exemple que trobem enMarch d'un símil negatiu: el poeta descriu allò que ell "no és", i per tant cal llegir aquesta petita història d'una manera inversa per treure'n el sentit relatiu al poeta. Cal demanar-se, però, si de fet March reïx enla seva temptativa de comparança negativa, sobretot si s'accepta la segona estrofa. Al nostre parer, el lector aviat abandona, a la pràctica, el considerable esforç mental necessari per a la inversió del sentit, amb el resultat que aquest sentit no entra en la seva lectura del poema; tampoc no queda explicat posteriorment de manera explícita. No sembla una coincidència que March mai no torné a emprar un símil negatiu.
Reproduïm el text amb tres estrofes i tornada, ja que no veiem cap raó convincent per rebutjar la segona estrofa, documentada només a les edicions d i e. Sense aquesta estrofa es desfà l'esquema mètric de cobles capcaudades i en resulten cobles singulars amb tornada capcaudada, una combinació que March només empra en una altra poesia,la CXXVI. És cert, però, que l'estrofa de les edicions d i e és una qualitat poètica poc impressionant: hi ha dues repeticions de frases de la primera estrofa (clar e molt bé, qui·l faça [millor] festa), i les idees expressades als versos 7-8 reapareixen als versos 11-12. No obstant això, Juan de Resa, capellà de Felip II, podia haver tingut accés a manuscrits avui perduts, on aquesta estrofa es copiava, com els tres que eren a la biblioteca d'El Escorial fins al 1671.
(Archer, Robert. Cinquanta-vuit poemes d'Ausiàs March, pàgin 83. Edicions 62. Col·lecció Textual 1. Barcelona, 1989
Les dues primeres estrofes desenvolupen l'únic exemple que trobem enMarch d'un símil negatiu: el poeta descriu allò que ell "no és", i per tant cal llegir aquesta petita història d'una manera inversa per treure'n el sentit relatiu al poeta. Cal demanar-se, però, si de fet March reïx enla seva temptativa de comparança negativa, sobretot si s'accepta la segona estrofa. Al nostre parer, el lector aviat abandona, a la pràctica, el considerable esforç mental necessari per a la inversió del sentit, amb el resultat que aquest sentit no entra en la seva lectura del poema; tampoc no queda explicat posteriorment de manera explícita. No sembla una coincidència que March mai no torné a emprar un símil negatiu.
Reproduïm el text amb tres estrofes i tornada, ja que no veiem cap raó convincent per rebutjar la segona estrofa, documentada només a les edicions d i e. Sense aquesta estrofa es desfà l'esquema mètric de cobles capcaudades i en resulten cobles singulars amb tornada capcaudada, una combinació que March només empra en una altra poesia,la CXXVI. És cert, però, que l'estrofa de les edicions d i e és una qualitat poètica poc impressionant: hi ha dues repeticions de frases de la primera estrofa (clar e molt bé, qui·l faça [millor] festa), i les idees expressades als versos 7-8 reapareixen als versos 11-12. No obstant això, Juan de Resa, capellà de Felip II, podia haver tingut accés a manuscrits avui perduts, on aquesta estrofa es copiava, com els tres que eren a la biblioteca d'El Escorial fins al 1671.
(Archer, Robert. Cinquanta-vuit poemes d'Ausiàs March, pàgin 83. Edicions 62. Col·lecció Textual 1. Barcelona, 1989
diumenge, de desembre 04, 2011
FIGURES RETÒRIQUES
FIGURES RETÒRIQUES
Al·literació
Repetició volguda d’uns mateixos sons al llarg d’uns versos.
Xoca l’embruix de clenxes arrauxades
amb un esqueix de xarpelleres fluixes.
S’eixamplen les eixides enxubades,
s’aixequen eixams de moixes bruixes.
Repetició del so palatal sord
ABECEDARI ("X")
Anàfora
Repetició del mateix mot o grups de mots al començament de determinats versos o estrofes per reforçar el sentit i donar-li simetria.
Enrere, molt enrere,
hi ha una closa entre parets...
Enrere, molt enrere,
hi ha un camí de profundes roderes...
Repetició de l'expressió: "Enrere, molt enrere" a l'inici de cada estrofa
CRONOLOGIA ("Record")
Antítesi
Oposar en una mateixa frase dos mots, pensaments o expressions de sentit contrari.
tindreu els ulls vessant
i les mans buides!
Oposició dels termes: "vessant-buides"
Asíndeton
Supressió de les partícules relacionants (especialment conjuncions copulatives).
Veieren el mot anorreat,
desfet,
tancat,
blasmat,
privat de l’aire l’envolta.
En la seqüència d'adjectius s'ha eliminat la conjunció "i" abans del darrer terme.
PER SEMPRE LA MEMÒRIA ("Feu-ne esment")
Comparació
Establiment d’una relació d’analogia o semblança (de forma, de funció, de mida, de color) entre l’objecte real de què es parla i un objecte imaginat per l’autor.
La pell del mar, de mocadors farcida,
sembla guarnir-se per al nostre comiat.
El segon vers conté una comparació evident. Noteu que el primer conté una metàfora: "de mocadors farcida" fa referència a les crestes blanques de les onades.
ORATGES ("Gregal")
Encadenament
Trencament forçat del discurs al final d’un vers que té la seva continuació en el posterior.
Hem fet un camí extens, i ja em diràs
on és la boira que amagava el sol.
Quin munt d’instants viscuts en temps escàs!
El primer vers resta suspès en fals i segueix en el segon.
CRONOLOGIA ("Anhel")
Epítet
Adjectiu que no aporta cap contingut significatiu essencial, més aviat evidencia i ressalta una característica coneguda per tothom.
Les més humils engrunes
no fóren un regal?
Hi pot haver una cosa més senzilla i humil que una engruna?
UN JORN, QUIN MUNT D'INSTANTS ("Dotze")
Hipèrbaton
Consisteix en una alteració forçada de l’ordre gramatical dels mots per aconseguir el ritme adequat o la mètrica desitjada.
Ens sorprèn aquesta essència tova
quan apareix un nou penediment
i treu el pap que la feblesa cova.
L'ordre sintàctic normal del darrer vers seria: "i treu el pap que cova la feblesa". Calia una rima consonant amb el primer vers i s'ha aconseguit alterant l'ordre.
ABECEDARI ("E")
Hipèrbole
Figura que es fonamenta en una exageració evident
Tronen els canons i,
en la distància,
esquitxen tot l’espai
amb les desferres
d’un poble commogut i esporuguit.
"Esquitxen tot l'espai amb les desferres" és una exageració evident per fer més expressiva la descripció de la guerra.
Interrogació retòrica
Es formula una pregunta que no espera cap mena de resposta per part de ningú.
Alcem els ulls amunt
com qui clama a tots els astres
i la volta esdevé un immens interrogant.
Hi som a temps encara?
La interrogació amb què es clou el poema és una simple expressió de neguit, no una demanda de resposta.
Ironia
Consisteix a expressar una intenció amb una expressió de significat absolutament contrari creant un efecte de retret o burla.
heu proclamat al món
la vostra proesa solidària
La qualificació de "proesa solidària" amb què es refereix a la decisió de començar una guerra és una burla de les motivacions que movien l'anomenat "Trio de les Açores"
Metàfora
Figura en la qual se substitueix l’objecte real per un d’imaginat per l’autor, amb el qual existeix una determinada analogia.
Un trau sinuós,
obert al mig d’aquest tapís obscur,
El "trau sinuós" es refereix a la lluna en quart creixent i el "tapís obscur" representa la nit.
CEL D'ESTIU ("Quart creixent")
Metonímia
Metàfora que substitueix un objecte pel nom d’un altre, però prenent la causa per l’efecte, el contingut pel continent, la matèria per l’objecte, etc.
La teva mà,
un dring de glaç al vidre
i un glop daurat.
Fonem les hores lentes
i apaivaguem la nit.
N'hi trobem dues: "vidre" en lloc de got i "glop daurat" en substitució del líquid del got.
UN JORN, QUIN MUNT D'INSTANTS! ("Vint-i-quatre")
Paradoxa
Expressió d’un enunciat cert, però que conté dos conceptes antagònics que generen un efecte contradictori, absurd o inversemblant.
hipnotitzat,
tan prop de tots i tan lluny de tothom
que fa basarda!
La contradicció és només aparent: "prop de tots" per l'enorme aglomeració de cossos i "lluny de tothom" per la impossibilitat de comunicació.
Polisíndeton
Repetició successiva o freqüent d’una conjunció per donar més força a l’expressió.
I en tenen per a tot
i no n’abasten gens
i encara en deuen
a qui més estimen. PER SEMPRE LA MEMÒRIA ("El temps")
Al·literació
Repetició volguda d’uns mateixos sons al llarg d’uns versos.
Xoca l’embruix de clenxes arrauxades
amb un esqueix de xarpelleres fluixes.
S’eixamplen les eixides enxubades,
s’aixequen eixams de moixes bruixes.
Repetició del so palatal sord
ABECEDARI ("X")
Anàfora
Repetició del mateix mot o grups de mots al començament de determinats versos o estrofes per reforçar el sentit i donar-li simetria.
Enrere, molt enrere,
hi ha una closa entre parets...
Enrere, molt enrere,
hi ha un camí de profundes roderes...
Repetició de l'expressió: "Enrere, molt enrere" a l'inici de cada estrofa
CRONOLOGIA ("Record")
Antítesi
Oposar en una mateixa frase dos mots, pensaments o expressions de sentit contrari.
tindreu els ulls vessant
i les mans buides!
Oposició dels termes: "vessant-buides"
Asíndeton
Supressió de les partícules relacionants (especialment conjuncions copulatives).
Veieren el mot anorreat,
desfet,
tancat,
blasmat,
privat de l’aire l’envolta.
En la seqüència d'adjectius s'ha eliminat la conjunció "i" abans del darrer terme.
PER SEMPRE LA MEMÒRIA ("Feu-ne esment")
Comparació
Establiment d’una relació d’analogia o semblança (de forma, de funció, de mida, de color) entre l’objecte real de què es parla i un objecte imaginat per l’autor.
La pell del mar, de mocadors farcida,
sembla guarnir-se per al nostre comiat.
El segon vers conté una comparació evident. Noteu que el primer conté una metàfora: "de mocadors farcida" fa referència a les crestes blanques de les onades.
ORATGES ("Gregal")
Encadenament
Trencament forçat del discurs al final d’un vers que té la seva continuació en el posterior.
Hem fet un camí extens, i ja em diràs
on és la boira que amagava el sol.
Quin munt d’instants viscuts en temps escàs!
El primer vers resta suspès en fals i segueix en el segon.
CRONOLOGIA ("Anhel")
Epítet
Adjectiu que no aporta cap contingut significatiu essencial, més aviat evidencia i ressalta una característica coneguda per tothom.
Les més humils engrunes
no fóren un regal?
Hi pot haver una cosa més senzilla i humil que una engruna?
UN JORN, QUIN MUNT D'INSTANTS ("Dotze")
Hipèrbaton
Consisteix en una alteració forçada de l’ordre gramatical dels mots per aconseguir el ritme adequat o la mètrica desitjada.
Ens sorprèn aquesta essència tova
quan apareix un nou penediment
i treu el pap que la feblesa cova.
L'ordre sintàctic normal del darrer vers seria: "i treu el pap que cova la feblesa". Calia una rima consonant amb el primer vers i s'ha aconseguit alterant l'ordre.
ABECEDARI ("E")
Hipèrbole
Figura que es fonamenta en una exageració evident
Tronen els canons i,
en la distància,
esquitxen tot l’espai
amb les desferres
d’un poble commogut i esporuguit.
"Esquitxen tot l'espai amb les desferres" és una exageració evident per fer més expressiva la descripció de la guerra.
Interrogació retòrica
Es formula una pregunta que no espera cap mena de resposta per part de ningú.
Alcem els ulls amunt
com qui clama a tots els astres
i la volta esdevé un immens interrogant.
Hi som a temps encara?
La interrogació amb què es clou el poema és una simple expressió de neguit, no una demanda de resposta.
Ironia
Consisteix a expressar una intenció amb una expressió de significat absolutament contrari creant un efecte de retret o burla.
heu proclamat al món
la vostra proesa solidària
La qualificació de "proesa solidària" amb què es refereix a la decisió de començar una guerra és una burla de les motivacions que movien l'anomenat "Trio de les Açores"
Metàfora
Figura en la qual se substitueix l’objecte real per un d’imaginat per l’autor, amb el qual existeix una determinada analogia.
Un trau sinuós,
obert al mig d’aquest tapís obscur,
El "trau sinuós" es refereix a la lluna en quart creixent i el "tapís obscur" representa la nit.
CEL D'ESTIU ("Quart creixent")
Metonímia
Metàfora que substitueix un objecte pel nom d’un altre, però prenent la causa per l’efecte, el contingut pel continent, la matèria per l’objecte, etc.
La teva mà,
un dring de glaç al vidre
i un glop daurat.
Fonem les hores lentes
i apaivaguem la nit.
N'hi trobem dues: "vidre" en lloc de got i "glop daurat" en substitució del líquid del got.
UN JORN, QUIN MUNT D'INSTANTS! ("Vint-i-quatre")
Paradoxa
Expressió d’un enunciat cert, però que conté dos conceptes antagònics que generen un efecte contradictori, absurd o inversemblant.
hipnotitzat,
tan prop de tots i tan lluny de tothom
que fa basarda!
La contradicció és només aparent: "prop de tots" per l'enorme aglomeració de cossos i "lluny de tothom" per la impossibilitat de comunicació.
Polisíndeton
Repetició successiva o freqüent d’una conjunció per donar més força a l’expressió.
I en tenen per a tot
i no n’abasten gens
i encara en deuen
a qui més estimen. PER SEMPRE LA MEMÒRIA ("El temps")
dijous, de desembre 01, 2011
UN ACOSTAMENT A MÀRIUS TORRES
Màrius Torres (Lleida, 1910- Puigdolena, Sant Quirze de Safaja, 1942). Va estudiar la carrera de medicina i, acabada aquesta, féu un viatge per França i Itàlia, que deixà rastre en la seva poesia. Exercí durant poc temps a Lleida ja que ben aviat, l’any 1935, caigué malalt de tuberculosi i ingressà al sanatori, on havia de morir anys després. Era fill d’Humbert Torres, metge, diputat per l’esquerra catalana -i germà de Víctor Torres (mort el 2011), diputat per Esquerra Republicana de Catalunya-, i partidari convençut d ela metempsicosi, que dedicà bona part de les seves activitats a introduir les idees científiques de Bozzano, Richet i Flammarion. La influència paterna fou decisiva en Màrius Torres. Aquestes dues columnes, la de la catalanitat i la que fa referència a l’esperit, entès com un ens perdurable i fenomènic, suporten tota la seva filosofia i informen tota la seva poesia. La seva obra es mou entre la realitat i el somni, entre la vida i les altres vides, entre el dolor i l’esperança, entre la tenebra i la llum.
La placidesa de la seva poesia només té sentit explicant-la per un gran seguretat en un retrobament físic, per una gran subtilitat en la percepció d’allò que és difícil de percebre. Tot això recobert amb una vestimenta d’exquisida musicalitat, d’una artificiositat en certa manera decadent, però sempre ben continguda. Molt rigorós formalment, assajà formes clàssiques com el sonet, lliurant-se, però, en general, a una àmplia gamma de provatures estròfiques. L’any 1947 la seva obra, fins aleshores inèdita, fou editada a Coyoacán (mèxic) a cura de Joan Sales i dins la col•lecció “Quaderns de l’exili”. D’aleshores ençà s’ha reeditat cinc vegades més a Barcelona, amb successives aportacions inèdites, principalment algun conte i cartes. Cal recordar també l’impressionant teestimoniatge de Joan Sales, Cartes a Màrius Torres (1976) que recull un bon nombre d’epístoles del i al poeta.
JOAN COLOMINES i PUIG (Diccionari de la literatura catalana, Edicions 62. Barcelona, 1979)
La placidesa de la seva poesia només té sentit explicant-la per un gran seguretat en un retrobament físic, per una gran subtilitat en la percepció d’allò que és difícil de percebre. Tot això recobert amb una vestimenta d’exquisida musicalitat, d’una artificiositat en certa manera decadent, però sempre ben continguda. Molt rigorós formalment, assajà formes clàssiques com el sonet, lliurant-se, però, en general, a una àmplia gamma de provatures estròfiques. L’any 1947 la seva obra, fins aleshores inèdita, fou editada a Coyoacán (mèxic) a cura de Joan Sales i dins la col•lecció “Quaderns de l’exili”. D’aleshores ençà s’ha reeditat cinc vegades més a Barcelona, amb successives aportacions inèdites, principalment algun conte i cartes. Cal recordar també l’impressionant teestimoniatge de Joan Sales, Cartes a Màrius Torres (1976) que recull un bon nombre d’epístoles del i al poeta.
JOAN COLOMINES i PUIG (Diccionari de la literatura catalana, Edicions 62. Barcelona, 1979)
CANÇÓ A MAHALTA (MÀRIUS TORRES)
He volgut començar aquest apartat dedicat a Màrius Torres amb la "Cançó a Mahalta". Un poema dolcíssim, convertit en cançó formidable de la mà i de la música de Lluís Llach.
Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fan el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.
Març 1937
Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fan el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.
Març 1937
Subscriure's a:
Missatges (Atom)