dimarts, de març 29, 2011
dilluns, de març 28, 2011
NULLA DIA SINE LINEA
Per la llengua mor el peix
| Lleida
Van suspendre el conseller, és un dir, perquè no se sabia la declinació del 'rosa, rosae, rosam'
"Me está usted quitando la libertad de expresarme en castellano", va etzibar un senyor a Josep Maria Terricabras. Es veu que aquell senyor tenia constància de la defensa que el filòsof fa de la llengua catalana. Aleshores, en Terricabras li va preguntar, amablement, quantes llengües parlava. Aquest li va respondre: "Sólo el castellano, naturalmente." A la qual cosa el seu interlocutor li va etzibar: "Però home de Déu, com pot dir que jo el privo de la llibertat d'expressar-se en castellà només perquè dic que tothom hauria de conèixer i poder parlar en català a Catalunya? Que no ho veu, que vostè, de llibertat, no en té cap? Si parlés tres llengües i jo el privés d'una, encara em podria dir alguna cosa, però és que vostè no té llibertat de parlar cap altra llengua que la castellana. Hi està obligat, altrament es veu condemnat al silenci!!!"
Sembla que a partir d'aquest punt, la conversa va anar millor i el bon home va entendre que recomanar-li algú que aprengui la llengua del país no és privar-lo de cap dret ni obligar-lo a res. L'anècdota l'explicava dissabte passat el mateix Terricabras, a les II Jornades sobre Llengua i Emoció de Fraga. Realment, vaig pensar, és curiós com algunes persones veuen les coses i entenen l'obertura com una limitació i prefereixen, en la seva ignorància, saber només una cosa a saber-ne dues o més.
Durant la setmana, i sense aparent connexió amb aquest tema, m'he assabentat de les desafortunades declaracions d'un conseller de la Generalitat, segons les quals, "si algú vol estudiar filologia clàssica per plaer, que s'ho pagui", a les quals afegia, a mena de rerefons teòric, que l'Estat ha de facilitar les coses a qui vulgui estudiar per raons de mercat. Deu ser la crisi, m'he dit, que afluixa els cargols de l'enteniment. Però no, al darrere hi ha una concepció esquifida de la cultura, similar en tot a la del senyor al qual "privaven de parlar castellà". Alhora, el conseller dóna a entendre que només hi ha uns coneixements mereixedors del suport de les institucions, els que es vinculen al mercat (productiu serà), com si els humans només fóssim considerats des del punt de vista laboral... A veure en què quedem, saber llengües, ni que siguin mortes, és cultura o no ho és? És que van suspendre el conseller, és un dir, perquè no se sabia la declinació del rosa, rosae... Ja sap que per la llengua (vull dir la boca) mor el peix?
(LLEIDA, Dissabte, 19 de març de 2011)
dimecres, de març 16, 2011
PERÒ, SENYORETA, ON ES PARLA EL CATALÀ ?
Els alumnes xinesos d'una escola del barri de la Salut de Badalona pregunten a la mestra -sense ni un bri d'ironia-: "On es parla el català?" Els és difícil entendre, tot i acceptar-ho estoicament, que el primer que els ensenyen a l'aula d'acollida sigui una llengua que no senten mai. I és que radiografiem la salut del català preguntant a la gent què saben i què parlen. Poques vegades s'ha fet un estudi que reflecteixi l'ús real espontani, no condicionat per uns enquestadors que, encara que no se n'adonin, fan que l’enquesta’t respongui el que creu que s'espera d'ell. . Si a això hi sumem que als diferents govern no els ha convingut mai admetre el retrocés del català, ja tenim l'explicació de per què unes dades institucionals relativament positives sobre la salut de la llengua xoquen amb la percepció que al carrer, entenent per carrer cèntriques vies urbanes, cada cop se sent menys català. . Josep M. Aymà, funcionari de Política Lingüística des de l'any 1981, ha sigut un testimoni privilegiat de com s'elaboraven les enquestes. Ell mateix n'ha fet milers. I ha volgut comprovar si la percepció de retrocés al carrer és una il·lusió producte del nostre proverbial catastrofisme o una realitat constatable. I ho ha fet partint d'una metodologia del tot diferent.
ARTICLE
En lloc de fer enquestes telefòniques sense moure's d'un despatx, ha sortit al carrer, ha parat l'orella i ha pres notes. Del 1999 al 2010, ha fet milers d'observacions els mateixos dies de l'any, a les mateixes hores, en carrers cèntrics i transports públics. El seu estudi, El català, al carrer , l'ha publicat la UOC i es troba a les llibreries. . Aymà ha fet milers d'instantànies d'actes de parla totalment espontanis amb un objectiu modest: detectar l'evolució en el temps dels usos lingüístics en punts neuràlgics de Barcelona. No ha partit de cap hipòtesi: s'ha deixat sorprendre per les dades. Però les dades que ha trobat corroboren el que molts sospitàvem. El 1999 un 45% dels actes de parla escoltats eren en català i un 54,1% en castellà. L'any passat, la proporció era: 38,4% en català i 61,6% en castellà. El català ha perdut 7,5 punts en 11 anys. . En aquesta pèrdua hi ha influït molt l'anomenada nova immigració, però Aymà està convençut que el corrent de fons és independent d'aquestes sotragades demogràfiques. El que per ell explica que el castellà sigui cada dia més la lingua franca dels espais públics urbans és un còctel fatal: l'increment lent però incessant de població nouvinguda que, d'entrada, parla en castellà, i l'hàbit de passar-se al castellà dels catalanoparlants en els contactes inicials amb desconeguts. Aymà creu fermament que l'únic que pot invertir el procés és canviar aquest hàbit. Un hàbit que pateixen més que ningú aquells immigrants que, havent après català a les aules, es troben que al carrer no el poden practicar amb ningú, sobretot si el seu físic revela l'origen forà. Ignorant el seu esforç, el catalans els parlen sempre en castellà, fins al punt que poden tenir la sensació que no els volem acceptar en la nostra comunitat lingüística. . És una percepció comprensible però equivocada. La gran majoria ho fan per evitar el conflicte, per no vulnerar una norma social tàcita que diu que la comunicació entre dues persones s'ha d'iniciar en la llengua que totes dues entenen i parlen més bé. I és que els contactes inicials, els que no parteixen de la complicitat, busquen per tots el mitjans el terreny planer, perquè, etològicament, en els contactes inicials és on hi ha més perill de conflicte. . És cert que si ara tots els catalanoparlants, pels efectes d'una poció màgica, parléssim sempre en català —amb una sàvia barreja de flexibilitat i fermesa—, l'ús del català al carrer avançaria. És tan exacte com dir que si tots dediquéssim el temps que perdem en espais esportius i teleporqueria, a treballar i a formar-nos, sortiríem molt abans de la crisi. I que ningú em malinterpreti, lluny del cinisme, animo tothom a parlar sempre en català, i a estudiar i treballar de valent. Cap canvi d'actitud en aquest sentit serà improductiu. Però crec, també, que perquè el català avanci i la crisi se superi, el factor decisiu no són les voluntats aïllades. Per la mateixa raó no subscric les crítiques a l'expresident Montilla pel seu precari català. Que els Montilles del Baix Llobregat no parlin català o el parlin malament i els Montilles d'Osona el parlin sempre i perfectament, no ho explica cap heroica decisió personal, sinó la pressió ambiental. Emetre judicis morals del tipus "Jo si anés a un país miraria d'aprendre la seva llengua", no és només injust, és clarament erroni. Els dos Montilles -el del Baix Llobregat i el d'Osona- s'han limitat a fer el que també hauríem fet nosaltres: cedir a la pressió ambiental. Del fet que aquesta pressió avui minvi en som responsables tots. Cada vegada que cedim la llengua, la fem minvar. L'esforç individual compta, és imprescindible. Però estic convençut que no és la suma de fermeses individuals sinó accions polítiques decidides les que poden desbancar el castellà com a llengua comuna i dominant dels territoris urbans. I que si un dia això s'aconseguís, mantindríem la llengua sense que calgués cap prèdica. Mentrestant, continuarà la vergonyosa cessió que impedeix a la vella i nova immigració practicar la llengua que els fem aprendre a l'escola
ODA A ESPANYA, de Joan Maragall
Escolta, Espanya, -la veu d'un fill
que et parla en llengua - no castellana;
parlo en la llengua -que m'ha donat
la terra aspra:
en'questa llengua -pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.
T'han parlat massa- dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries - i els teus records,
recors i glòries - només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te -molt altrament.
¿Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang,
vida pels d'ara - i pels quevindran:
vessada, és morta.
Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies -a mort els fills,
te satisfeies - d'honres mortals,
i eren les festes - els funerals,
¡oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos - marxar replens
dels fills que duies -a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar:
i tucantaves - vora la mar
com una folla.
¿On són els barcos? - ¿On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes - no tens ningú.
¡Espanya, Espanya, - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
¡Salva't, oh!, salva't - de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
¿On ets, Espanya - No et veig enlloc.
¿No sents la meva veu atronadora?
¿No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?
¿Has desaprès d'entendre an els teus fills?
¡Adéu, Espanya!
L'AMETLLER, de Joan Maragall
veig un ametller florit.
¡Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t'he delit!
Ets la pau que s'anuncia
entre el sol, núvols i vents...
No ets encara el millor temps
pro en tens tota l'alegria
MARÇ, Joan Maragall i Gorina
I AN EL DIUMENGE NO LI POSIS TASCA:
ÉS PECAT FER RES MÉS QUE MIRAR AL CEL
EN AQUESTA DOLÇURA DE LA TARDA.
ELVOL DEL SOL ÉS CADA JORN MÉS ALT
I VA A PONDRE'S AL CIM DE LA MUNTANYA...
[8 DE MARÇ DE 1908*]
dilluns, de març 14, 2011
A JAPÓ, IN MEMÒRIAM
AL JAPÓ
Estesa davant meu hi ha la teva obra,
crua, desfermada, salvatge, aterridora.
Arribares furient, en mala hora
I ho colgares tot i colgares tothom.
Quan la desgràcia és lluny, diuen,
costa molt de sentir-se’n,
però escolta sisme, escolta onatge
la meva veu humil, imprecadora.
Què se n’ha fet del teu valor,
de la teva ira abassegadora?
On anaves amb tota la mar per bandera
destruint la vida amb tanta fal·lera?
Has emmudit la terra,
has devastat el país.
Com la més cruel guerra
no has tingut compassió
del ric ni del pobre,
i has engolit els fills
com el més ferotge ogre.
Reposen en el teu ventre
tot de veus inoïdes,
has desplaçat el centre,
diuen els científics,
has emmudit les veus
de donzelles, homes,
dones, joves i vells,
diuen els homes.
S’alça el plor arreu, arreu.
Per què em negueu les llàgrimes
pels meus germans morts, per què
em perdeu els cors que ja no bateguen
quan totes les famílies en el sot enterren
amics, coneguts i famílies esquinçades?
Escolta el clam serè
d’un habitant lluny del teu poble.
No estàs sol, amic, no estàs sol.
Jo amb tu faré abatre
el voltor que amb sanya
alça el vol per haver sang.
Tant de bo que l’Orient torni a somriure,
tant de bo que al Japó
no es pongui altre cop el sol
diumenge, de març 13, 2011
PERSONATGES DE LA BOGERIA
PERSONATGES
Tot i que La bogeria és protagonitzada per Daniel Serralonga, hi ha altres personatges, el paper dels quals és important en aquesta història. Narcís Oller basteix l’obra sobre els diàlegs de tres personatges: el narrador, Armengol i Pròsper Giberga. Relacionats amb Daniel Serrallonga hi ha altres personatges, les germanes, el pare o Salomè Argila, la funció dels quals és oferir informació complementària sobre el protagonista. A més d’aquests personatges, també n’hi ha de relacionats direrctament amb el narrador, és el cas dels seus pares o de Matildeta, la seva esposa. Es tracta, però, de personatges sense gaire relleu, tret que s’analitzi la figura de la Matildeta com a contrapunt per destacar d’una manera evident la diferència de comportament matrimonial entre les parelles formades per don Ignasi i Engracieta Torner, Daniel Serrallonga i Salomè Argila, i narrador i Matildeta.
DANIEL SERRALLONGA
Tot i que la novel·la se centra en Daniel Serrallonga, aquest personatge hi apareix ben poc: es tracta d’un protagonista absent, ja que se’n parla al llarg de la novel·la però només apareix al principi i al final. La resta de la història, la part més extensa de la novel·la, és ocupada per la informació que els altres personatges donen de Serrallonga, i no per les actuacions directes d’aquest personatge.
Així, al primer capítol Daniel Serrallonga és descrit físicament pel personatge narrador i caracteritzat per Armengol com a “llunàtic, reservat i inconseqüent”. Ellector assisteix directament als fets que Daniel protagonitza al Cafè de les Delícies i pot dedujir que es tracta d’una persona certament extravagant, o si més no de comportament curiós. Des d’aquest moment i fins al capítol sisè, en què Serrallonga visitarà el narrador al seu despatx d’advocat, tota la informació ens arribarà pel testimoni de la seva germana Adela, d’Armengol i de Giberga, els quals ofereixen perspectives i punts de vista diferents. Daniel Serrallonga, així, ens apareix com un personatge en el qual alternen els aspectes positius i negatius. La visió que ens en dóna la seva germana és el d’una persona emprenedora, que ha muntat una indústria i que fa de diputat a Madrid. Contràriament, Armengol sempre destacarà els aspectes més extravagants del personatge, l’afer de Madrid, quan Serrallonga intenta descobrir la trama de l’assassinat del general Prim, el matrimoni amb Salomè... I finalment Giberga, que introdueix, en oferir-nos la visió que té de Serrallonga, el punt de vista científic.
NARRADOR
La figura del narrador representa la veu a través de la qual arriba la història al lector. És certament un personatge important, ja que el lector va seguint la història de Daniel Serrallonga a través dle punt de vista d’aquest narrador testimoni, el qual parla des de dins de la novel·la com un personatge més. Tanmateix, és un personatge gairebé desconegut, fins i tot anònim, ja que ni tan sols sabem com es diu. No n ‘hi ha cap descrpció i el que en sabem és poc pertinent per al desenvolupament de la història. En efecte, sabem que és estudiant de Dret, que acabada la carrera s’instal·la a Barcelona fugint d ela inseguretat que provoquen les carlinades, que una vegada casat amb Matildeta obre un despatx d’advocat... i poca cosa més.
El narrador és, doncs, un personatge que no es defineix per les seves característiques físiques sinó per les seves opinions. La seva funció és doble: d’una banda transmetre’ns la història de Serrallonga, i de l’altra, opinar sobre el cas Serrallonga. Són les opinions del narrador allò que de debò és important en la novel·la ja que el seu punt de vista contrasta amb les opinions de Giberga. La visió que ofereix el narrador del cas Serrallonga és una visió snetimental, idealista i humanista, que s’oposa a la visió purament científica de Giberga. Allò que el narrador no accepta és la visió determinista de la malaltia de Daniel Serrallonga. La diferència, el que separa el narrador de Giberga, és justamnet aquesta divergència d’opinions. El narrador s’oposarà, durant tota la novel·la, al judici medicocientífic, i intentarà explicar les causes de la bogeria amb altres raons. D’aquí la importància d’aquest personatge: presenta la temàtica conceptual de la novel·la.
ARMENGOL
D’aquest personatge, sense caracterització física, sabem que és estudiant de Dret –com el narrador, dle qual és a latere-, i més tard doctor en Dret. Com en el cas del narrador, Armengol és un personatge la descripció del qual és inversament proporcional a la importància que té en la novel·la.
La funció d’Armengol, a més d’introduir el lector en el cas Serrallonga en presentar-lo al narrador, és també la d’explicar determinats passatges de la vida de Serrallonga, val a dir que des d’una perspectiva més aviat frívola i poc reflexiva. La visió que ofereix de la malaltia de Serrallonga és oposada a la dels altres personatges. En efecte, si Giberga presenta el punt de vista científic i el narrador l’humanístic, Armengol ens transmet un punt de vista humorístic, i de fet ell és el promotor d eles bromes a què es veu stomès Serrallonga a l’inici de la novel·la. Cal dir que és justament la innocentada que portarà Serrallonga a la presó allò que somourà la consciència del narrador fins al punt que aquell fet esdevindrà, a l’últim capítol, la referència de les reflexions que fa sobre la manca de sensibilitat i de responsabilitat amb què la societat tracta els inadaptats.
PRÒSPER GIBERGA
Aquest personatge només intervé directament en els capítols segon i cinquè. És presentat al capítol segon com “un altre vilaniuenc que cursava Medicina i a qui devia l’Armengol l’haver conegut en Daniel Serrallonga”. Allò que importa d’aquest personatge, més que no pas la descripció física, absent al llarg de la novel·la, és la condició de vilaniuenc i la d’estudiant de Medicina.
Giberga coneix la situació de Daniel de primera mà atesa la condició de vilaniuenc, de conveí de Serrallonga. És, a més, fill del metge que tracta Daniel. Això fa que la informació que transmet del protagonista ens arribi des d’una òptica real –i, doncs, realista. A més, Giberga és qui va donar a conèixer Serrallonga a Armengol. En aquest sentit,la funció de Giberga és doble: d’una banda, és a l’inici de tota la història, i de l’altra, dóna a la novel·la un cert to, versemblant.
Ara bé, allò que convé remarcar de Giberga és la condició d’estudiant de medicina perquè és així que pot oferir un punt de vista “científic” sobre el cas Serrallonga, punt de vista que és contrari al del narrador. Des del primer moment les opinions de Giberga són contestades amb arguments “morals” pel narrador, que considera Giberga “d’aquells pedantets gelosos de les ciències naturals”.
Ja al capítol segon queda ben palesa la divergència de criteris entre el narrador i Giberga. Així, quan Giberga, en explicar la història de don Ignasi, affirma que era boig, el narrador s’exclama i hi addueix raons morals per negar la bogeria del vell Serrallonga; més endavant també oposarà raons idealistes per justificar que don Ignasi ho abandonés tot per anar a la guerra. Contràriamnet, la conclusió a què arriba Giberga després de contar la història de don Ignasi és ben clara: Daniel ja va venir al món amb la sentència feta. Tota l’actuació de Giberga anirà, doncs, encaminada a demostrar l’encert d’aquesta opinió, a la qual el narrador sempre oposarà raons morals o sentimentals.
Giberga, absent de l’acció als capítols tres i quatre, reapareix, al capítol cinquè, convertit ja en metge de Vilaniu,professió en què ha substituït el seu pare. I en aquest capítol és on justifica d’una manera definitiva la validesa de la teoria de l’herència biològica com a causa de la bogeria: el cas de Daniel és un cas de “vesània hereditària”, condicionada, a més, per la manera de comportar-se i de ser de les germanes: l’una és epilèptica i l’altra és una desequilibrada per les exaltacions eròtiques.
La funció, doncs, de Pròsper Giberga, presentat pel narrador com un pedant, de filiació determinista, és oferir un punt de vista científic, oposat al del narrador. I en aquest sentit, també com el narrador, planteja el contingut temàtic de l’obra.
DON IGNASI SERRALLONGA
La història del pare de Daniel ens és contada al capítol segon per Giberga. Anteriorment ha aparegut, de passada, al capítol primer, quan va a buscar el seu fill, que ha sortit de la presó militar, per portar-lo a Vilaniu.
Tot i que és un personatge secundari, té una funció important:la d’establir paral·lelismes amb la vida de Daniel i així justificar, des del punt de vista determinista del metge Giberga, la bogeria de Daniel. Efectivament, la vida de don Ignasi i la del seu fill són del tot coincidents, de manera que Giberga, guiant-se per la vida de don Ignasi, pot provar el principi naturalista de l’herència biològica.
Els punts en què les vides de pare i fill coincideixen són els següents: tots dos abandonen les seves obligacions per dedicar-se a la política, el pare com a tinent de Miquelets i el fill com a diputat a Madrid; pare i fill es casen per compromís i tos dos desconfiaran de la fidelitat de les respectives mullers; el pare abandona les obligacions familiars i professionals i esdevé un jugador, mentre que el fill, trastocat a causa de l’acció de les germanes i passada la febre d’or,perdrà totes les il·lusions i es reclourà a casa seva; el pare se suïcidarà, el fill morirà en circumstàncies estranyes, quan tot indicava que el seu estat millorava.
LES GERMANES SERRALLONGA
Abans de conèixer-les directament per la descripció que en fa el narrador al capítol tercer, ellector coneix aquests personatges per la referència que n’ha fet Giberga al capítol segon, on són caracteritzades ben negativament. Adela és un “diable amb faldilles” i Carolina, a part de se ser “pitjor que la gran”, no tan sols és geperuda de cos, sinó que també ho és d’ànima, de manera que el lector es fa una idea del comportament psicològic d’aquests personatges abans que se n’hagi fet una descrpció física.
La descripció física detallada d’Adela i Carolina és feta pel narrador al capítol tercer, durant la visita que els fa aprofitant una cacera pels voltants de Vilaniu. HI ha una presentació directa, amb una descripció física detallada d’Adela. Convé destacar com els trets negatius del personatge s’accentuen en la descripció, que partin del més general es va centrant en els aspectes més particulars. Així, els adjectius aplicats al físic són d’una gran càrrega negativa: nas camús, boca un xic gran, llavi superior d’una amplada excessiva, per acabar destacant la forma simiesca de la barra inferior... I no solament és el físic allò descrit negativament, també ho és el posat. Adela vesteix de manera exagerada de línies, amb una munió d’anells als dits... Adela, en definitiva “mostrava un afany immoderat de distingir-se”. HI ha, a més, el fet que confon el terme circumscripció amb circumcisió. Tot plegat, ens és presentada com a ridícula i pedant, a més d’egoista, perquè tots eles elogis que dedica al seu germà són fets més per la importància que li reporta que per l’elogi sincer.
Al contrari d’Adela, Carolina no és objecte d’una descripció tan detallada. Tot i així el lector se’n fa una idea ben completa perquè allò que se’n destaca, a més del defecte físic i del fet de ser epilèptica, és el comportamnet: agressiva i geniüda. Més endavant, al capítolcinquè, Carolina és animalitzada en ser comprada a una hiena esporuguida. L?actuació posterior d’aquest personatge, quan en l’escena esperpèntica de l’enterramnet de Daniel escopirà a la vídua,confirmarà la primera impressió, és a dir, que és “geperuda de cos i ànima”.
L’actuació de les germanes del protagonista li condiciona la vida, com també ho havien fet amb el pare. Don Ignasi va ser odiat i robat per les filles, I giberga exclama, al capítol segon: “Per això us he dit que ja podeu compadir el germà d’elles”, en una anticipació del que s’esdevindrà més endavant. Són Adela i Carolina que empenyen Daniel al matrimoni, calumnien Salomè i insinuen que Salomè enverina Daniel. En el procés d’embogiment de Serrallonga,les germanes juguen el paper d’instigadores, de provocadores,com abans ho havien fet amb la mort del pare. La funció de les germanes és, doncs, de demostrar la incidència que sobre la bogeria de Serrallonga té el comportament humà.
A La bogeria Oller fa aparèixer personatges d’altres novel·les, per bé que de passada i només esmentant-los. De la novel·la Vilaniu provenen els Galceran i els Rodon, esmentats al capítol tercer, i el vell Riudavets,convertit ara en marit d’Adela. Cal recordar que Josep Rodon apareix també a la febre d’or. A més, com que La bogeria es fan presents els dos marcs espacials clau de la narrativa olleriana. Vilaniu i Barcelona, i també el mateix marc cronològic, podem dir que Narcís Oller afegeix amb aquesta novel·la un nou episodi al seu món novel·lístic.
LA BOGERIA (edició a càrrec de Domènec Marzà)
pàgines 27 a 33. Editorial Hermes. Barcelona 2000
ESTUDI DE LA BOGERIA
ESTUDI DE LA BOGERIA
La bogeria, segons diu Oller al capítol XIII de les Memòries literàries, va ser escrita a Puigcerdà en tres o quatre setmanes durant l’estiu de 1898. Oller va començar la redacció de l’obra pel que en seria, a l’hora de publicar-la, l’últim capítol. L’origen d’aquest capítol, i d ela novel”la, va ser “una nota presa al natural”. En efecte, La bogeria parteix d’un fet viscut per l’autor: feia poc temps que Oller havia assistit a l’enterrament d’un antic client seu que havia ort boig. El sepeli l’impressiona fortament i les notes que en prengué li serviren per redactar l’últim capítol de la novel·la. És, doncs, a partir d’un fet real que l’autor va escriure una novel·la per crear una vida de ficció, la de Daniel Serrallonga.
La bogeria descriu el procés d’embogiment que portarà Daniel Serrallonga a una mort misteriorsa en un sanatori psiquiàtric. Serrallonga, les actuacions del qual són presentades a l’inici de la novel·la com a ròpies d’una persona estranya i extravagant, evolucionarà fins a manifestar els símptomes propis d’un boig. Aquesta evolució, aquests canvis, són, en essència, el contingut de La bogeria. Ara bé, la novel·la va més enllà de la simple crònica d’una bogeria anunciada i gradual, ja que l’autor no tracta el procés d’embogiment del protagonista com a matèria novel·lística. Segons afirma Oller al capítol esmentat de les Memòries literàries, el propòsit, en escriure l’obra, era de demostrar “tot el que jo pensava respecte a la naturalesa especial de la follia o vesània i l’acció perorbadora que aquesta, per misteriosa seqüència, sol exercir sobre la raó dels parents de l’atacat i àdhuc sobre la societat en general”. L’obra, doncs, intenta mostrar, més que no pas la història d’un boig, la naturalesa de la follia i la reacció de la societat davant d’aquesta malaltia.
La bogeria, que com hem dit parteix d’un fet real viscut per l’autor, a més de suscitar qüestions teòriques sobre la follia, també es fa ressò del comportament que Oller tingué amb el client, el cas del qual és a l’inici de la novel·la. L’assumpte jurídic, batejat com el plet del boig, el va posar en contacte amb una persona tossuda i obstinada, el comportament de la qual li “feia gràcia”. És a partir d’aquest comportament, de la gràcia que li va fer, que s’han d’analitzar les opinions que el narrador manifesta a la novel·la. I aquest aspecte és important per tal com Oller basteix La bogeria sobre la confrontació de dues opinions: la del narrador i la del jove metge Pròsper Giberga.. D’una banda, l’opinió del narrador ens ofereix una visió sentimental i moralitzadora de la malaltia de Serrallonga, inicialment contrària a les opinions de Giberga i reticent a acceptar els postulats defensats pel metge. De l’altra, Giberga intenta explicar, des d’una òptica científica i determinista, la causa de la bogeria de Daniel Serrallonga.
De fet, La bogeria, tot i que relata el procés d’embogiment de Daniel Serrallonga, no n’és la història, ja que d’allò que tracta la novel·la, allò que planteja, és la validesa del determinisme com a condicionant de l’actuació humana. És així que, segons Sergi Beser, a La bogeria “els principis teòrics del Naturalisme es converteixen en matèria, en temàtica literària”. Més que no pas la història d’un boig, la novel·la és la discussió sobre els orígens de la malaltia i la influència que hi poden tenir els condicionaments socials. A la novel·la té lloc una confrontació teòrica sobre la validesa del determinisme i de la influència del medi com a condicionants del comportament humà, en aquest cas sobre la bogeria.
ESTRUCTURA
La novel·la consta de nou capítols, que estructuralment poden ser agrupats en tres blocs. En línies generals, els tres primers se centren en els antecedents de Daniel Serrallonga, els tres següents mostren l’estat d’alienació del protagonista i els tres últims són la manifestació dels resultats d’aquesta alienació.
CAPÍTOLS I, II, III
Els tres primers capítols serveixen per presentar-nos el personatge principal. Al capítol primer, Daniel Serrallonga és presentat físicament, de manera directa, pel narrador. La presentació psicològica és feta pel mateix Serrallonga a través de la seva actuació. El lector, a partir de l’anècdota de les ulleres i de l’actuació de Daniel al Cafè de les Delícies, dedueix que es tracta d’un personatge, si més no, curiós i estrafolari a qui la situació política dle moment exacerba els ànims. El segon capítol, centrat en la vida de don Ignasi Serrallonga, té una funció doble: d’una banda explica la història del pare del protagonista, i de l’altra evidencia els antecedents familiars de Daniel, antecedents que s’acaben de completar al capítol tercer, amb la descripció de les germanes i de la relació que aquestes mantenen amb Daniel. És, doncs, evident l’interès per mostrar la influència que el medi pot causar en el comportament posterior del protagonista.
La informació dels tres primers capítols se centra, doncs, no solament en el moment en què comença la història de Daniel Serrallonga, sinó en els antecedents que serviran perquè l’estudiant de Medicina, Giberga, afirmi que Daniel és boig. Fet i fet, el comportament de Serrallonga alprimer capítol s’explica als dos capítols següents, de manera que es fa palès un dels principis del naturalisme, aquell que insisteix en l’acció de l’herència biològica (capítol II) i en la influència del medi (capítol III).
CAPÍTOLS IV, V,VI
El contingut dels capítols quart, cinquè i sisè se centra en Daniel Serrallonga, encara que aquest personatge sigui absent de l’acció i que, per tant, el que en sabem ens arribi pel testimoni d’Armengol i de Giberga. Així, al capítol quart sabem per Armengol que el protagonista, que ha obtingut acta de diputat a Madrid, intenta descobrir pel seu compte la trama que envolta l’assassinat del general Prim, i que amb aquest propòsit actuarà de manera forassenyada, ofuscat per la idolatria que tenia per Prim. D’aquesta manera s’insisteix en la influència del medi. És al capítol cinquè on se situa el punt àlgid de la novel·la. En efecte, Giberga, en relatar l’estat en què es troba Serrallonga, dóna per bona la teoria de l’herència biològica, cosa que ja havia insinuat al capítol segon. Així doncs, el capítol cinquè és el punt central de la novel·la perquè és quan els principis teòrics del naturalisme es converteixen en matèria literària. Aquests principis seran novament discutits pel narrador i per Giberga al capítol sisè. Tot i que aquest capítol sembla centrat en les circumstàncies del narrador, n’ofereix una informació poc pertinent per al desenvolupament de la història de Daniel Serrallonga.
CAPÍTOLS VII, VIII, IX
Els tres capítols últims esdevenen la confirmació evident de la malaltia de Daniel Serrallonga. És així com, al capítol setè, el narrador veu “per primera vegada el boig davant”; al capítol vuitè es precipiten els esdeveniments i Serralonga és tancat al manicomi. Finalment, al capítol novè assistim a l’enterrament enmig d’una escena escandalosa protagonitzada per les germanes del difunt i la seva vídua.
Des del punt de vista de l’estructura, La bogeria es divideix, doncs, en les tres parts clàssiques de presentació, nus i desenllaç. I des del punt de vista del contingut, podem afirmar que la novel·la es desenvolupa de manera que tots els actes de Daniel Serrallonga són un reflex de la vida del seu pare, la història del qual ocupa el capítol segon. Així, la novel·la és la confrontació de dues vides simètriques. I aquesta simetria serveix perquè Giberga justifiqui l’opinió que li mereix el cas Serrallonga i, en conseqüència, afirmi que “Daniel ja va venir al món amb la sentència feta”.
(article dins ESTUDI DE LA BOGERIA, de Domènec Marzà, Biblioteca Hermes, Clàssics Catalans, n. 10. Barcelona, 2000. Editorial Hermes)
divendres, de març 04, 2011
prova de selectivitat
UNA de les dues opcions (A o B) i fer-ne les parts 1 i 2. A més, heu de fer la part 3, que és comuna a totes dues
opcions.
OPCIÓ A
Llegiu aquest text i responeu a les qüestions que us plantegem tot seguit.
Tres mesos després, efectuat el meu matrimoni, ens vam traslladar a Barcelona, instal·lant-nos al
carrer de Fontanella perquè la meva mare tingués una església prop i jo el meu despatx no massa lluny
del centre. Així ho deien els de casa, i fins jo ho repetia als coneguts. Però jo, en mirar aquella peça que
els meus pares s’esmeraren a guarnir amb mobles de moda tan novets i polits que, en anar-hi a escriure
una carta, fins em semblava que hi havia d’entrar mudat… pensava: —Pobres senyors!, això sí que el
mateix podien plantar-ho al capdavall de la Barceloneta que al capdamunt del passeig de Gràcia! D’aquí
que jo tindré plets, que n’hauran caigut, de llamps!
D’altra banda, com que la Matildeta i jo no cabíem a la pell de veure’ns nostres, i tot el dia anàvem
repenjats del braç de l’un cantó a l’altre, el primer client que m’hagués volgut honrar m’hauria semblat
ben impertinent. I no dic si a la Matildeta, que ni les tres o quatre cartes que vaig enviar, en altres tants
mesos, em va deixar escriure a soles!
—Vine, vine, Tildona —li deia jo agafant-la per la cintura.
I ella, en obrir la mampara, aixecant-se la falda de la segona o tercera bata de mussolina que estrenava,
com per no desflorar la virginitat d’aquelles rajoles que la meva mare curava de tenir lluentíssimes, m’acompanyava
manyagona a la gran taula ministre, i, un cop jo assegut davant del full de paper, que esclatava,
com una congesta ferida pel sol, damunt del negre d’atzabeja de la cartera, se’m posava al costat ajupideta,
apuntalava el colze esquerre a la taula i em passava l’altre braç pel coll. Llavors, amb sa dolça càrrega
damunt, jo anava escrivint, i ella em pagava amb petons els elogis que d’ella feia en aquell tros de paper. Si
la carta era per als seus pares, volia escriure-hi després; i jo em feia enrere, ella se m’asseia a la falda, i, mentre
joguinejava recitant dolenteries com si se les anés dictant, jo li bufava els rinxolets del clatell o li inquietava
el colze per fer-li fer gargots.
¿Hauria pogut redactar així una demanda o una querella qualsevol? Doncs ja no dic res, si és de
divorci! Ni ¿com escolto a soles la clienta, si és jove i bonica? La Matildeta estava boja per mi, i jo boig
per ella. Algun cop, descansant, mig desmaiat, d’alguna d’aquelles mirades que ens encreuàvem com
espasins i que sosteníem clavades temps i temps, li havia dit:
—Mira, perla: jo tinc un amic, metge a Vilaniu, que si ens veiés així (no ho dubtis) diria que estem
tocats, que hem d’anar a parar a Sant Boi.
Ella esclafia una rialla que li inflava d’una manera deliciosa el sotabarba, i acabava exclamant:
—Quin ximple!
Tornàvem a travessar-nos aquelles dolces espases al cor, i, quan em queia abraçada al coll, jo li deia
a l’orella:
—I ¿que no és molt més sublim aquesta bogeria que tota la sabiduria humana?
Narcís OLLER. La bogeria. 1899
2
1. Comprensió lectora
1.1. Segons aquest passatge de La bogeria, quina professió tenia el narrador del text? Copieu-ne
una frase que justifiqui la resposta.
[0,5 punts]
1.2. Expliqueu breument el sentit de l’exclamació «D’aquí que jo tindré plets, que n’hauran caigut,
de llamps!». Escriviu vint paraules com a màxim.
[1 punt]
1.3. En relació amb el text, indiqueu si les afirmacions següents són certes o falses.
Cert Fals
a) Els pares del narrador es van traslladar amb ells a viure a Barcelona.
b) La Matildeta encarregava a la Tildona que no deixés escriure cartes sol al seu
marit.
c) Les cartes per als pares de la Tildona les havia d’escriure ella sola.
d) El narrador escrivia les cartes al damunt d’una cartera negra.
e) La Matildeta i el seu marit s’aguantaven sovint la mirada durant una estona
llarga.
[0,5 punts]
1.4. Quin tipus de text predomina en aquest passatge de Narcís Oller?
text argumentatiu text instructiu
text conversacional text narratiu
[0,5 punts. Si la resposta és errònia, es descomptaran 0,15 punts. Si no responeu a la pregunta, no sʼaplicarà cap
descompte.]
1.5. Senyaleu quin dels mots següents recull el sentit de la forma manyagona que apareix en el text:
ajupida afectuosa
rondinaire seriosa
[0,5 punts. Si la resposta és errònia, es descomptaran 0,15 punts. Si no responeu a la pregunta, no sʼaplicarà cap
descompte.]
3
1.6. Resoleu les qüestions següents, sobre les lectures obligatòries d’aquest curs.
[1 punt]
1.6.1. Contesteu breument aquestes preguntes, relatives a La bogeria, de Narcís Oller:
a) Quin renom donaren a Daniel Serrallonga els seus amics?
b) Quin defecte físic tenia Carolina Serrallonga?
c) Com es deia la dona de Daniel Serrallonga?
d) Quants fills van tenir en Daniel i la seva dona?
e) Com s’anomena el manicomi on tanquen en Daniel?
1.6.2. Ordeneu cronològicament, assignant-los un número de l’1 al 5, els esdeveniments
següents de la novel·la Mirall trencat, de Mercè Rodoreda.
La cupletista Pilar Segura queda embarassada de l’Eladi.
L’Armanda deixa la torre i se’n va a viure en un pis.
El senyor Nicolau Rovira compra una joia a Teresa Goday.
En Jaume mor ofegat a la bassa.
Els Valldaura compren la torre a Sant Gervasi.
2. Expressió escrita
2.1. Torneu a escriure, amb paraules més entenedores, el que s’expressa en el fragment següent:
«com que la Matildeta i jo no cabíem a la pell de veure’ns nostres, i tot el dia anàvem repenjats
del braç de l’un cantó a l’altre, el primer client que m’hagués volgut honrar m’hauria semblat
ben impertinent. I no dic si a la Matildeta, que ni les tres o quatre cartes que vaig enviar,
en altres tants mesos, em va deixar escriure a soles!».
[1,5 punts]
4
2.2. En aquest text del segle XIX es descriu una situació d’enamorament i s’expliquen algunes coses
que feien els personatges protagonistes al principi de ser casats. Imagineu com es comportaria
avui una parella d’enamorats en començar a viure junts, i descriviu-ne una situació quotidiana.
Redacteu un text d’entre vuitanta i cent paraules.
[1,5 punts]
2.3. Al final d’aquest passatge de La bogeria es parla, justament, d’estar «boig» i de «bogeria».
Aquests termes, però, no tenen pas sempre el mateix sentit en català. Escriviu dues oracions
amb l’adjectiu boig i dues més amb el substantiu bogeria i feu que en la primera oració de cada
cas el mot prengui el sentit recte i en l’altra, un sentit figurat.
[1 punt]
OPCIÓ B
Llegiu aquest text i responeu a les qüestions que us plantegem tot seguit.
Projecte de llei de l’accés a l’entorn de les persones amb discapacitat
usuàries de gossos d’assistència. Parlament de Catalunya (10 novembre 2009)
6
CAPÍTOL III. DRETS I OBLIGACIONS DELS USUARIS DE GOSSOS
D’ASSISTÈNCIA
ARTICLE 11. DRET D’ACCÉS A L’ENTORN
1. L’usuari o usuària d’un gos d’assistència té reconegut
el dret d’accés a l’entorn acompanyat de l’animal
en els termes establerts en aquesta llei.
2. L’exercici del dret d’admissió resta limitat per les
prescripcions d’aquesta llei.
3. El dret d’accés a l’entorn comporta la facultat de
l’usuari o usuària d’accedir a tots els llocs, els locals,
els establiments, els allotjaments, els transports i els
espais, públics o d’ús públic que determina l’article
12, acompanyat del gos d’assis tència i en condicions
d’igualtat amb la resta de ciutadans.
4. El dret d’accés a l’entorn empara la deambulació i
la permanència als llocs, els espais i els transports que
determina l’article 12, i també la permanència constant
del gos al costat de l’usuari o usuària, sense
impedi ments o interrupcions que puguin impedir
l’assistència correcta.
5. L’accés, la deambulació i la permanència del gos
d’assistència als llocs, els espais i els transports en la
manera que s’estableix en aquesta llei no pot implicar
cap despesa addicional per a l’usuari o usuària, llevat
que la despesa sigui en concepte de contraprestació
d’un servei específic avaluable econòmicament.
6. L’exercici del dret d’accés a l’entorn no es pot condicionar
a l’atorgament de cap tipus de garantia per
part de l’usuari o usuària del gos d’assistència.
ARTICLE 12. DETERMINACIÓ DELS LLOCS, ELS LOCALS, ELS
ESTABLIMENTS, ELS ALLOTJAMENTS, ELS TRANSPORTS I ELS
ESPAIS PÚBLICS O D’ÚS PÚBLIC
Als efectes del que estableix l’article 11, els usuaris de
gossos d’assistència poden accedir als espais següents,
amb independència de llur titularitat pública o privada:
a) Llocs, locals i establiments d’ús públic:
– Els descrits en la normativa vigent en matèria d’espectacles,
activitats recreatives i establiments públics.
– Els inclosos en la normativa vigent en matèria de
serveis socials.
– Els centres d’esbarjo i temps lliure.
– Les instal·lacions esportives, incloses les piscines fins
al marge de la zona d’aigua.
– Els centres oficials, inclosos els edificis judicials.
– Els centres d’ensenyament de tots els nivells, tant
públics com privats.
– Els centres sanitaris i assistencials, tant públics com
privats.
– Els despatxos i les oficines de professionals liberals.
– Els centres religiosos.
– Els museus i els locals d’ús públic o d’atenció al
públic.
– Els espais d’ús general i públic de les estacions de
qualsevol tipus de transport públic o d’ús públic, dels
aeroports i dels ports.
– Qualsevol altre lloc, local o establiment d’ús públic
o d’atenció al públic.
b) Allotjaments i altres establiments turístics: els
hotels, els albergs, els campaments, els bungalous, els
apartaments, els càmpings, els balnearis, els parcs
aquàtics, d’atraccions, temàtics i zoològics, i els establiments
tu rístics en general.
c) Transports públics: qualsevol tipus de transport
col·lectiu que sigui d’ús públic, en l’àmbit de les competències
de les administracions catalanes i que dugui
a terme el servei dins del territori de Catalunya.
d) Platges, rius, llacs i altres superfícies o masses d’aigua.
e) Espais naturals de protecció especial on es prohibeixi
expressament l’accés amb gossos. Aquesta prohibició
no és aplicable a les persones amb discapacitat
usuàries de gossos d’assistència.
1. Comprensió lectora
1.1. En l’article 11 d’aquest text legal es parla de accés, deambulació i permanència en determinats
llocs. Quina diferència hi ha entre aquests tres conceptes?
[0,5 punts]
1.2. Què vol dir el text quan afirma que «L’exercici del dret d’admissió resta limitat per les prescripcions
d’aquesta llei»? Escriviu vint paraules com a màxim.
[1 punt]
1.3. En relació amb el text, indiqueu si les afirmacions següents són certes o falses.
Cert Fals
a) Els usuaris i usuàries de gossos d’assistència tenen dret a accedir als llocs
especificats juntament amb el gos.
b) Els propietaris dels espais d’ús públic poden cobrar els serveis específics
que ofereixin als usuaris i usuàries de gossos d’assistència que hi accedeixin.
c) Els propietaris dels espais d’ús públic poden demanar garanties als usuaris
i usuàries de gossos d’assistència que hi accedeixin.
d) Es garanteix el dret d’accés amb el gos d’assistència a qualsevol transport públic,
encara que circuli fora de Catalunya.
e) Els usuaris i usuàries de gossos d’assistència poden accedir a alguns llocs on està
prohibit específicament d’anar-hi amb gossos.
[0,5 punts]
1.4. Aquest text legal és un document de caràcter normatiu i té uns trets formals molt específics.
Marqueu quina de les característiques següents no és pròpia d’un text jurídic:
precisió exhaustivitat
reiteració subjectivitat
[0,5 punts. Si la resposta és errònia, es descomptaran 0,15 punts. Si no responeu a la pregunta, no sʼaplicarà cap
descompte.]
7
1.5. Torneu a llegir atentament l’article 12 i senyaleu quin és l’antecedent del pronom llur en
aquesta oració: «Als efectes del que estableix l’article 11, els usuaris de gossos d’assistència poden
accedir als espais següents, amb independència de llur titularitat pública o privada».
els efectes del que estableix l’article 11 els usuaris de gossos d’assistència
els gossos d’assistència els espais següents
[0,5 punts. Si la resposta és errònia, es descomptaran 0,15 punts. Si no responeu a la pregunta, no sʼaplicarà cap
descompte.]
1.6. Resoleu les qüestions següents, sobre les lectures obligatòries d’aquest curs.
[1 punt]
1.6.1. Ordeneu cronològicament, assignant-los un número de l’1 al 5, els esdeveniments
següents de La bogeria, de Narcís Oller:
Daniel Serrallonga guanya un plet contra les seves germanes.
Serrallonga vol constituir una comissió especial a les Corts de Madrid per a capturar
els assassins del general Prim.
Armengol i el narrador troben Serrallonga al passeig de Colom de Barcelona.
Daniel Serrallonga munta una foneria de ferro a Vilaniu.
Daniel Serrallonga es casa a Vilaniu.
1.6.2. Contesteu breument aquestes preguntes sobre Mirall trencat, de Mercè Rodoreda:
a) Qui va ser el segon marit de Teresa Goday?
b) On marxarà la Sofia, en esclatar la guerra?
c) Quin personatge de la novel·la havia estat amic personal de Granados?
d) Qui era la mare de la Maria?
e) Quin ocell va presagiar la mort d’en Jaume?
2. Expressió escrita
2.1. En el punt 6 de l’article 11 llegim que «l’exercici del dret d’accés a l’entorn no es pot condicionar
a l’atorgament de cap tipus de garantia per part de l’usuari o usuària del gos d’assistència
». Torneu a escriure aquesta oració d’una manera més planera i sense fer servir cap dels
termes següents: exercici, entorn, condicionar, garantia, usuari, usuària.
[1,5 punts]
8
2.2. En el text es reprodueixen dos articles del capítol «Drets i obligacions dels usuaris de gossos
d’assistència». Redacteu, ara amb un llenguatge similar al del text, un apartat d’una hipotètica
llei sobre drets i obligacions dels ciutadans i ciutadanes que conviuen amb gossos al seu domicili.
Escriviu entre vuitanta i cent paraules.
[1,5 punts]
2.3. L’article 12.d parla de «Platges, rius, llacs i altres superfícies o masses d’aigua». Penseu quatre
d’aquestes «altres superfícies o masses d’aigua» i construïu una oració amb cadascuna. Les
oracions han de tenir més de deu paraules i no cal que tinguin res a veure amb el text.
[1 punt]
9
PART COMUNA
3. Reflexió lingüística
3.1. Considereu l’oració següent i responeu a les preguntes:
[0,5 punts]
En aquesta biblioteca no hi pot haver cap altre llibre que resumeixi tan bé els aspectes socials de
la zona que estudiem.
a) Quin és el verb principal?
b) Quina funció sintàctica fa el primer que?
c) Quin és l’antecedent del segon que?
d) Quin és el subjecte de estudiem?
e) Quina funció sintàctica fa el constituent els aspectes socials de la zona que estudiem?
3.2. Senyaleu en cada apartat de quin tipus d’oració composta es tracta:
[0,5 punts]
a) Encara no havien estalviat gaire, tanmateix ja estaven contents.
b) Anar d’excursió demà no és una bona idea.
c) El tren va arribar tard perquè hi havia una avaria a l’estació central.
d) Els turistes, que no eren de la Unió Europea, havien de passar un control especial.
e) Escoltava música mentre estudiava.
10
3.3. Digueu a quin dels substantius subratllats se li ha atorgat un gènere incor recte segons la normativa:
Aquí tractem la còlera com a símptoma d’una malaltia mental.
El fi d’aquest treball és aprendre més coses.
Ara ja no som a temps de canviar-li les costums.
Només publiquen un editorial si l’han consensuat.
[0,5 punts. Si la resposta és errònia, es descomptaran 0,15 punts. Si no responeu a la pregunta, no sʼaplicarà cap
descompte.]
3.4. Senyaleu quin d’aquests mots NO conté un so oclusiu sonor:
rebuig
desig
gavatx
nap-buf
[0,5 punts. Si la resposta és errònia, es descomptaran 0,15 punts. Si no responeu a la pregunta, no sʼaplicarà cap
descompte.]
dimarts, de març 01, 2011
PRESENTACIÓ A L'IEC, EN FORMAT DIGITAL, DE L´OBRA DE SANTIAGO RUSIÑOL
 | ||
El divendres 25 de febrer, dia en què es complien cent cinquanta anys del naixement de Santiago Rusiñol, es va presentar a l’IEC l’edició digital de l’obra completa de l’artista. El projecte s’emmarca dins el programa de recerca de l’IEC Obra completa de Santiago Rusiñol. Recopilació, edició, estudi i publicació, que té per objectiu recuperar íntegrament l’obra literària de Rusiñol per fer-la accessible i publicar-la en edició digital i en paper, acompanyada d’estudis introductoris i d’un sistema de referències. En la presentació van intervenir Gemma Rigau, vicepresidenta de la Secció Filològica de l’IEC; Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes; August Bover, president de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, i Vinyet Panyella, directora del projecte.
 | ||
| V. Panyella, G. Rigau, O. Izquierdo i A. Bover | IEC | |
L’obra completa de Rusiñol es compon de més d’un centenar d’obres publicades entre 1894 i 1936, en primera edició, i de més d’un miler d’articles d’entre 1883 i final dels anys vint. L’obra s’aplegarà en sis volums: el primer serà dedicat a la prosa; el segon, a les novel·les i a les traduccions fetes per Rusiñol; el tercer, als articles; el quart, al teatre; el cinquè, a l’epistolari i a les entrevistes, i finalment, el sisè consistirà en un àlbum cronològic, un catàleg bibliogràfic i uns índexs onomàstics, geogràfics i de títols de les obres. De moment, el web conté una tria de les obres digitalitzades. Al llarg del 2011, s’hi afegiran la resta d’obres en prosa, les novel·les i les traduccions, corresponents als dos primers volums. En el transcurs de l’acte, es va presentar també el web de la Societat Rusiñol.