MARCH, VIDA I POESIA

Allò que més se sap d'Ausiàs March ens ho transmès la seva poesia. Per mitjà d'un nombre comparativament gran de manuscrits, a més de les edicions, ens han pervingut uns deu mil versos. Tot i que aquesta obra conservada no deu representar tota la seva producció, és una quantitat impressionant que implica un gran facilitat poètica.

March no és solament un poeta, també és un senyor feudal, que té l'urc de ser-ho. Per a ell poder disposar del dret de "forca i coltell" en les seves propietats representa un valor que no vol perdre. March era servidor d'Alfons IV, però encara que el rei premià el seus serveis militars el monarca li havia encomanat una tasca encara més honrosa: ser falconer major del regne, una tasca a la qual ell s'hi va aplicar amb ganes, però que, al cap i a la fi, no deixava de ser una feina suplementària dins l'entramat del regne d'un monarca que, com més avançava en el seu regnat més absentista es tornava -les traces del regnat d'Alfons IV les podem trobar, sobretot, a Nàpols

JO SÓ AQUELL QUI EM DIC AUSIÀS MARCH

Que un dels grans coneixedors de l'obra d'Ausiàs March sigui Robert Archer, professor de la Universitat de Melbourne (Austàlia), ja ens diu molt sobre la universalitat del nostre personatge, una universalitat entesa no solament com a extensió en el lloc, sinó com a extensió en el temps, car, March, sis segles llargs després de la seva existència encara ens continua captivant i encara continua interrogant el lector que decideix acostar-se a la seva obra. En March algushi han volgut veure l'home que no va ser -aquí el record del que es deia sobre els fariseus és ben escaient, tot i que això no vol dir que ell ho fos (feu el qu us diguin, no el que facin). Perquè March és un home torturat, un home que presenta diversos caires en els quals podem veure una persona que transita d'una època a una altra. Ausiàs March no és home renaientista, però tampoc no és ben bé un home medieval. Ja sabem que l'Edat Mitjana acaba justos el 1452, quan la ciutat de Constantinoble-Bizanci-Istambul cau en mans dels turcs. Però aquesta que és una data i res més, no és certament la data que més ens preocupa sobre March. Certament de March ens preocupen molt més altres dates: què ho fa que l'any 1425 sigui especialement una data important en la vida de March? És important perquè marca l'inici de la involució en la seva vida. A partir d'aquesta data, March s'ocupa preferentment de les seves possessions i el veiem, algunes vegades, reivindicant la seva figura d'home feudal -el feudalisme era ja tocat de mort des de feia bastants anys-. No importa que el qui realment mani sigui el duc de Gandia o fins i tot el rei, ell és el senyor de Beniarjó i d'algunes altres possessions. També sabem, perquè ens ho diuen les notícies que ens han pervingut d'aquella època, que Ausiàs March va tenir problemes més greus: la reina Maria mostrava els seus recels davant del fet que algiuns donzells anessin a servir el poeta, el qual, per altra banda, va arribar a tenir topades greus amb la família Martorell i, més tard, un cop morta la seva primera dona, tingué desavinences, en nom d'un fill bastard seu, amb Francesc Vilanova. Fou a causa d'aqests enfrontaments que Ausiàs March fou empresonat per poc temps. Segons Pere Bohigas: "Tot home cerca el plaer en el bé, però els plaers són de diversa mena, i així mateix els béns que els engendren. D'aquests n'hi ha de falsos. Ho són aquells que la mort destrueix, tots els que es fonamenten en il·lusions vanes i els que depenen de la voluntat dels altres. Aquests plaers són efímers, talment com el plaer que en deriva. Un cop dissipat el fals bé, l'home sent el buit i el dolor. Tots els plaers que la sensualitat ens proporciona pertanyen a aquest ordre. En canvi, en la part immortal de l'home trobarem el bé i el plaer veritables, puix que aquest és inseparable de l'assoliment del bé. El poemaqu tal vegada ha esdevingut més emblemàtic dins dels poemes d'Ausiàs March és el número XLVI, que comença així: Veles e vents han mos desigs complir faent camins dubtosos per la mar. Mestre i ponentcontra d'ells veig armar, xaloc, llevant los deuen subvenir, a llus amics, lo grec i lo migjorn, fent humils precs a vent tramuntanal que en son bufar los sia parcial e que tots cinc compleixquen mon retorn. Bullirà el mar com la cassola en forn, mudant color e l'estat natural, e mostrarà voler tota res mal que sobre si atur un punt al jorn. Grans e poc peixs a recors correran e cercaran amagatalls secrets: fugint al mar on són nodrits e fets, per gran remei en terra eixiran. Los pelegrins tots ensems votaran e prometran moltsdons de cera fets: la gran paor traurà al llum los secrets que al confés descubert no seran. E en lo perill no em caure de l'esment, ans votaré al Déu qui ens ha lligats de no minvar mes fermes voluntats e que tots temps no sereu de present. Yo tem la mort per no ser-vos absent, perquè amor per mort és anul·lats. Mas yo no creu que mon voler sobrats pusca ésser per tal departiment. Yo só gelós de vostre escàs voler que, yo morint, no meta a mi en oblit. Sols est pensar me tol del mon delit car, no vivint, no creu se pusca fer; aprés ma mort d'amar perdau poder e sia tost en ira convertit, e yo, forçat 'aquest mónseré eixit, tot lo meu mal serà vós no veer. O Déu ¿per què terme no hi ha en amor, car prop d'aquell jo·m trobaré tot sol? Vostre voler sabera quant me vol, tement, fiant, de tot l'avenidor. ------------------------------------------------------ Tornada Amor, de vós yo·n sent més que no·n sé, de què la part pitjor me'n romandrà. E de vós sap lo qui sens vós està. A joc de daus vós acompararé Diu Archer sobre aquest poema que "Cal admetre la possibilitat que March no s'està imaginant un gran viatge per tot el Mediterrani, sinó un de petit entre Gandia i València on podia residir la dama. Els vents que estan en contr del desig del poeta vénen del nord-est (mestral) i de l'oest (ponent), vents que el portarien lluny de la costa valenciana i que són contraris al xaloc (sud-oest) i al llevant (est que necessitaria per arribar a la ciutat. El gregal i el migjorn reforcen l'esforç dels altres vents favorables. És especialment important que la tramuntana no bufi fort, ja que la major part del viatge seria en direcció septentrional. Quan el poeta parla de la cassola en forn hom ha suggerit que March al·ludeix a un plat típic de gandia. Encara que això sembla possible, sembla més que probable qu es tracti d'una referència al costum, encara vigent, de portar certs plats preparats a casa al forn del forner per ser cuits a alta temperatura". Si March dugué una vida atribolada, plena de projectes i de malestars, no ens pot sorprendre el punt de partença de la seva invesigació: Sens alguna art, eixits d'home fora de seny, e la raó que en tal dolor m'empeny Amor ho sap, qui n'és la causa estada. Un home que abandona l'her`ncia trobadoresca perquè n li serveix per xressar el seu estat: "hom fora seny". Mai anteriorment els poetes no s'havien presentat despullats de tota ficció. I si, per una banda, es presenta desproveït d'atributs cortesans, per l'altra la dona a qui s'adreça tampoc no es configura com la dels seus predecessors: la "domna trobadoresca", ideal i símbol. March intenta d'establir una relació amb una dona real,de carn i ossos que com ll mateix és plena de virtuts i de vicis. El diàleg es vol d'igual a igual. Ni el poeta es considera "vassall" de la dama, ni considera aquesta com un ésser inferior, com en la tradició misògina. Tampoc no la veu com els italians: la dona angelicata de ante i Petrarca, perquè no intenta bastir cap al·legoria ni cap sublimitat on la dona sigui pura entelèquia. March se sent possessor d'un amor humà únic; d'aquí que es cregui el "pus etrem amador". Un amor que té un inici físic, tot seguint les doctrines d'Andreu el Capellà, però que es projecta cap al predomini intel·lectual. Així, l'home no es pot llançar a viure l'amor sense una reflexió prèvia, sinó que li cal guiar-se per la intel·ligència. Aquest procés el durà a la consecució d'un bé moral i ètic. March tmbé es creu el millor poeta: "Per mi Amor son poder torna en sella". Aquest fet reafirma allò que pensa de l'eloqüènca esteriotipada i de la retòrica. És el primer poeta que "lleixant a part l'estil dels trobadors" empra el català com a llengua poètica. Deixa enrere el català aprovençalat a l'ús i aquest trencament l'aparta, alhora, del virtuosisme tècnic i de la bellsa formal. Sense cap tradició que l'empari, haurà e construir el seu discurs a partir dels recursos propis. March ja ens aviava que no escrivia per afalagar les orelles. A vegades resulta dur i, sovint, les dificultats de comprensió radiquen en el fet de presentar els conceptes molt condensats o en la dificultat d'encabir-los en l'estret marge dels versos decasíl·labs. Ben al contrari: March és el poeta de la tensió.

A NOTE ON THE LANGUAGE DE LA PLAÇA DEL DIAMANT, J.W. ALBRECHT AND PATRICIA V. LUNN (first published in CATALAN REVIEW, Desember 1987)

Natàlia meets Quimet. They marry, have chldren. Quimet dies in a war. Natàlia suffers, considers suicide. She remarries, learns to be happy. This plot outline sound like the script of a very sentimental movie, but La plaça del Diamant is quite unsentimental. If, as William Butlr Yeats has suggested, "sentimentality is the will doing the work of imagination", La plaça del Diamant escapes sentimentality by forcing the reader to imagine Natàlia's life. Writen in a deceptively naive style, the novel reproduces the shock of experience directly, and the reader experiences circumstances and revelations with the narrator. Rodoreda does not will th reader to sympathize with the limitations linguistically, and the reader instantiates and makes inferences from these linguistic attrns i the act of reading.

Rodoreda's hadling of first person narration is particularly interesting, because of the tighly controlled extent to which she allows Natàlia's personality to reveal itself. First person narration can be used to foreground the personalitiy of a narrator, as in, for example, Thomas Berger's Little Big man or Mark Twain's Huckelberry Finn. In reading these novels, the reader is always aware of how clever the narrator (and, therfore, the novelist) is. Natàlia, in contrast, is hardly clever. In fact, narrating her own life story seems to be almost beyond her powers. She often says things like: "There are things that are blury", or "I don't know what I thought" or "I don't know if I've explained myself". By creating and wkward narrator, Rodoreda takes herself outof the novel. The reader finally becomes convinced tht s/he is reading someon named Natàlia try and explain what has happened to her. It is one of the ironies of fiction that Rodoreda's at achieves its highest exression in the words of an artless narrator.

DEL TEMPS DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Parlar de Vicent Andrés Estellés em porta, personalment, a parlar de temps foscos, foscos com la gola del llop, però que anunciaven temps clars, com una albada resplendent. Efectivament, recordo el meu pas el centre Comarcal Lleidata, entre la meitat dels anys setanta (del 1972 en endavant) i els primers anys vuitanta. En aquesta primera època, em refereixo a la primera meitat del setanta, Catalunya estava totalment desballestada, però aquest mateix desllorigament ens obligava, a tots nosaltres, els joves d'aquella època, a prémer l'accelerador per poder-nos posar al dia. Recordo unes classes d'història de Catalunya, plenes de dramatisme, pel perill que comportaven. Aquelles classes les feia qui més enavant seria president del Parlament de Catalunya, Miquel Coll i Alentorn i, tot i que no estaven prohibides tampoc no estaven autoritzades, de manera que més d'una vegada havia hagut de tornar cap a casa pel fet d'haver trobat clausurat el local on es feien. Les classes es feien al carrer de Montcada, a Barcelona, a la seu d'Òmnium Cultural, que era també la seu de l'Institut d'Estudis Catalans, que era també la seu de l'Obra del Ballet Popular i que hostatjava tot allò que les autoritats d'aquell temps qualificaven amb el mot de "catalanista". Doncs bé, una altra entitat que es distingia en el seu paper de protectora de la cultura catalana era el "Centre Comarcal Lleidatà", una entitat tolerada en el marc de les "casas regionales". La seva situació era, i és, privilegiada: Gran Via de les Corts Catalanes -en aquell temps, Avenida de José Antonio Primo de Rivera, tocant a Plaça Universitat. Fou en aquesta entitat on, l'any 1972, vam començar a vertebrar el GRUP D'INICIACIÓ CULTURAL (GIC) que ens va servir per crear una xarxa de tretze persones que teníem com a missió fer classes de llengua catalana en barris extrems de Barcelona. Encara recordo la quota que cobràvem per aquelles classes: 100 pessetes l'any, amb el transport pagat per nosaltres. Evidentment no ens importaven les pèrdues, el país no es podia permetre segons quines alegries i, més aviat, el que fèiem era cobrir urgències. Entitats del Bon Pastor, Montbau o fins i tot de més a la vora van acollir les nostres classes. Però, evidentment, no tot eren classes. També vam organitzar recitals de cantants, un dels quals va ser protagonitzat per Ovidi Montllor i recitals de poesia, a càrrec de Celdoni Fonoll. Recordo que en totes dues ocasions alguns dels poemes que es van cantar o recitar eren de Vicent Andrés Estellés. Per què? Perquè Estellés era la veu del poble, Estellés era la ploma del poeta, la fletxa que hi ha al buirac, una de les armes llancívoles de què disposàvem aleshores; però no tot era Estellés, hi havia Sanchis Guarner, hi havia Joan Fuster i també Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Joan Timoneda i tants i tants d'altres. En una ocasió, quan Celdoni Fonoll ens recitava poemes que feien al·lusió a la justícia i no pas a la victòria, la policia va efectuar una càrrega contra unes persones que es manifestaven a la Plaça Universitat. I les paraules d'Estellés, en boca de Fonoll, adquiriren un to just, un to amarg. Deia Estellés/Fonoll: Assumiràs la veu d'un poble i serà la veu del poble, i seràs, per sempre, poble, i patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera. I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents, i tu sols estaràs despert per tots. No t'han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules, sinó l'home assumint la pena del seu poble i és un silenci. Deixaràs de comptar les sil·labes, de fer-t el nus de la corbata, seràs un poble, caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició. No tot serà, però, silenci. Car diràs la paraula justa, la diràs en el moment just. No diràs la teua paraula amb voluntat d'antologia car la diràs honestament, iradament, sense pensar en ninguna posteritat, com no siga la del teu poble. Potser et maten o potser se'n riguen, potser et delaten, tot això són banalitats. Allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble. I tu, greument, has escollit. Després del teu silenci estricte, camines decididament. És un poema que expressa en tota la cruesa de les paraules dos fets ben constatables en la poesia de Vicent Anrés Estellés: 1/El poeta expresa els sentiments del poble, d'un poble que viu estamordit, però Estellés no espera cap recompensa, cap ni una; ell només representa l'esperit d'aquest poble. La sola raó de la seva existència és la de ser portaveu de tota una comunitat, del seu poble, del poble que avança enmig dels silencis i de la por, i 2/ El poeta sap que això que fa, el fet d'erigir-se en veu dels sense veu, li pot comportar burles, exilis o, fins i tot la mort, però Estellés ha triat, i en la seva tria allò que preval és la nació, la pervivència de la comunitat. Està clar que, els qui ara llegiu això, potser no arribareu a valorar tot el que el nostre poble ha hagut de sofrir per arribar a gaudir del que tenim, però us asseguro que les renúncies, les pors, les misèries i el terror a haver de patir en qualsevol moment una persecució ferotge i iniqua ha atenallat durant molt de temps molta gent. Tant de bo que no es torni a repetir allò que Raimon deia en un dels seus cants: Potser una nit, l'ascensor que sempre puja es pararà al teu pis. I tu i jo, impotents, prompte a la nit haurem d'obrir. I no ho pots dir. O bé aquella altra que deia: I de nit a casa, junts escoltàvem la música, de nit a casa junts. I serenament esperàvem que, d'un moment a l'altre, l'ascensor es parés al nostre pis, ells arribarien de nit, n'érem segurs. (Font: Antologia poètica de Vicent Andrés Estellés. Edició a cura de Glòria Mas. Ed. Barcanova, 1991)