DEL TEMPS DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Parlar de Vicent Andrés Estellés em porta, personalment, a parlar de temps foscos, foscos com la gola del llop, però que anunciaven temps clars, com una albada resplendent. Efectivament, recordo el meu pas el centre Comarcal Lleidata, entre la meitat dels anys setanta (del 1972 en endavant) i els primers anys vuitanta. En aquesta primera època, em refereixo a la primera meitat del setanta, Catalunya estava totalment desballestada, però aquest mateix desllorigament ens obligava, a tots nosaltres, els joves d'aquella època, a prémer l'accelerador per poder-nos posar al dia. Recordo unes classes d'història de Catalunya, plenes de dramatisme, pel perill que comportaven. Aquelles classes les feia qui més enavant seria president del Parlament de Catalunya, Miquel Coll i Alentorn i, tot i que no estaven prohibides tampoc no estaven autoritzades, de manera que més d'una vegada havia hagut de tornar cap a casa pel fet d'haver trobat clausurat el local on es feien. Les classes es feien al carrer de Montcada, a Barcelona, a la seu d'Òmnium Cultural, que era també la seu de l'Institut d'Estudis Catalans, que era també la seu de l'Obra del Ballet Popular i que hostatjava tot allò que les autoritats d'aquell temps qualificaven amb el mot de "catalanista". Doncs bé, una altra entitat que es distingia en el seu paper de protectora de la cultura catalana era el "Centre Comarcal Lleidatà", una entitat tolerada en el marc de les "casas regionales". La seva situació era, i és, privilegiada: Gran Via de les Corts Catalanes -en aquell temps, Avenida de José Antonio Primo de Rivera, tocant a Plaça Universitat. Fou en aquesta entitat on, l'any 1972, vam començar a vertebrar el GRUP D'INICIACIÓ CULTURAL (GIC) que ens va servir per crear una xarxa de tretze persones que teníem com a missió fer classes de llengua catalana en barris extrems de Barcelona. Encara recordo la quota que cobràvem per aquelles classes: 100 pessetes l'any, amb el transport pagat per nosaltres. Evidentment no ens importaven les pèrdues, el país no es podia permetre segons quines alegries i, més aviat, el que fèiem era cobrir urgències. Entitats del Bon Pastor, Montbau o fins i tot de més a la vora van acollir les nostres classes. Però, evidentment, no tot eren classes. També vam organitzar recitals de cantants, un dels quals va ser protagonitzat per Ovidi Montllor i recitals de poesia, a càrrec de Celdoni Fonoll. Recordo que en totes dues ocasions alguns dels poemes que es van cantar o recitar eren de Vicent Andrés Estellés. Per què? Perquè Estellés era la veu del poble, Estellés era la ploma del poeta, la fletxa que hi ha al buirac, una de les armes llancívoles de què disposàvem aleshores; però no tot era Estellés, hi havia Sanchis Guarner, hi havia Joan Fuster i també Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Joan Timoneda i tants i tants d'altres. En una ocasió, quan Celdoni Fonoll ens recitava poemes que feien al·lusió a la justícia i no pas a la victòria, la policia va efectuar una càrrega contra unes persones que es manifestaven a la Plaça Universitat. I les paraules d'Estellés, en boca de Fonoll, adquiriren un to just, un to amarg. Deia Estellés/Fonoll: Assumiràs la veu d'un poble i serà la veu del poble, i seràs, per sempre, poble, i patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera. I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents, i tu sols estaràs despert per tots. No t'han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules, sinó l'home assumint la pena del seu poble i és un silenci. Deixaràs de comptar les sil·labes, de fer-t el nus de la corbata, seràs un poble, caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició. No tot serà, però, silenci. Car diràs la paraula justa, la diràs en el moment just. No diràs la teua paraula amb voluntat d'antologia car la diràs honestament, iradament, sense pensar en ninguna posteritat, com no siga la del teu poble. Potser et maten o potser se'n riguen, potser et delaten, tot això són banalitats. Allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble. I tu, greument, has escollit. Després del teu silenci estricte, camines decididament. És un poema que expressa en tota la cruesa de les paraules dos fets ben constatables en la poesia de Vicent Anrés Estellés: 1/El poeta expresa els sentiments del poble, d'un poble que viu estamordit, però Estellés no espera cap recompensa, cap ni una; ell només representa l'esperit d'aquest poble. La sola raó de la seva existència és la de ser portaveu de tota una comunitat, del seu poble, del poble que avança enmig dels silencis i de la por, i 2/ El poeta sap que això que fa, el fet d'erigir-se en veu dels sense veu, li pot comportar burles, exilis o, fins i tot la mort, però Estellés ha triat, i en la seva tria allò que preval és la nació, la pervivència de la comunitat. Està clar que, els qui ara llegiu això, potser no arribareu a valorar tot el que el nostre poble ha hagut de sofrir per arribar a gaudir del que tenim, però us asseguro que les renúncies, les pors, les misèries i el terror a haver de patir en qualsevol moment una persecució ferotge i iniqua ha atenallat durant molt de temps molta gent. Tant de bo que no es torni a repetir allò que Raimon deia en un dels seus cants: Potser una nit, l'ascensor que sempre puja es pararà al teu pis. I tu i jo, impotents, prompte a la nit haurem d'obrir. I no ho pots dir. O bé aquella altra que deia: I de nit a casa, junts escoltàvem la música, de nit a casa junts. I serenament esperàvem que, d'un moment a l'altre, l'ascensor es parés al nostre pis, ells arribarien de nit, n'érem segurs. (Font: Antologia poètica de Vicent Andrés Estellés. Edició a cura de Glòria Mas. Ed. Barcanova, 1991)