D'UNA CONVERSA AMB PERE QUART

Com en altres ocasions, Pere Quart, sempre insegur, em demana que anteposi un comentari al seu nou llibre. Molts dels lecors saben que no li ho puc pas negar. Amb tot, aquesta vegada he acceptat amb una condició: que les meves parales serien més que mai seves. Perquè jo sol no em veig amb cor de jutjar una obra que és, sens dubte, la més controvertible entre totes ls que ha donat a llum. Em cal, doncs, poder-me apuntalar amb les seves pròpies confessions, les quals, com veureu, no es refereixen pas sempre al recull de versos que teniu a les mans, sinó que molt sovint envaeixen el camp de l'auobiografia íntijma i d'altres temes gens literaris. Conversarem, doncs, ben agermanats,asseguts en una mateixa butaca, de cara un balcó de casa -una casa que no és pas nostra- i a la vista d'un altiu corpulent xiprer, que ha resistit el pas de les juvenils i aleges hordes forasteres que ara i adés abaten o danyen plantes, bancs, fanals, papereres i altres elements d'un jardinet que hauria d'amenitzar l'accés a la porta d'un immoble d dotze pisos i quaranta-vuit apartaments en un dels quals residim Pere Qurt, la mestressa i jo, una gossa i dos ocells de gàbia, per als quals un presó ben assistida és l'únic mitjà de supervivència. Pere Quart obre la conversa i em diu que ell sempre ha estat un poeta insoluble en qulsevol aigua acadèmica, desavingut amb qualsevol mètode, escola, isme o tendència estètica o ideològica. No és pas que pretengui haver estat original, d'original, diu ell només va ser el pecat en el qual, segons que sembla, encara creuen els ben instal·lats mistagogs de Roma. Pere Quart reconeix que ha sofert influències, com tothom; el efectes de les circumstàncies són inevitables. Però com a poeta ha estat un solitari que ha paït els aires del seu temps amb estil personal, vull dir sense caure en servilismes. Aquesta actitud enfront dels oficialismes i els mestratges no l'ha fet pas lliure -cosa impracticable si no és a la Tebaida del temps de Pal·ladi- però sí força independent de tota convenció establerta. Un altre factor que ha reforçat l'autonomia de l'home i del poeta és la decorosa pobresa en la qual ha viscut els darrers cinquanta anys.Ça i lla -afegeix- ha tingut la sort i una certa astúcia instintiva, que li han permès de treballar sense gaire esforç en afers que no li desplauen del tot, perquè sempre han estat vinculats a la seva estranya vocació d'amor al llenguatge, a la paraula escita, als llibres, instruments de convivència i comunicació amb els quals de tant en tant ha poogut expressar allò que pensava o somiava, alliberat de dogmes i de consignes o baixos, bé que -per què no?-respectables interessos. Poques vegades ha demanat res a ningú. Ha estat, doncs, un home afortunadíssim, vist que, malgrat tot, ni ell ni els seus mai no han passat gana. Al caire de cada trencacolls algú li ha allargat la mà. I sempre ha tingut una companyia amorosa que sempre ha sabut perdonar-li allò que molt poques dones perdonen: la carència absoluta d'amició eficaç dirigida l'èxit en el sentit burgès del mot. Dos importants propòsits del meu poeta han estat: salvar-se de la misèria (la misèria l'horroritza i més d'un cop l'ha vista de prop) i perfeccionar el seu ofici, la seva eina, que és un esforç sempre inacabat. Altrament no ha considerat mai el treball retribuït, econòmic, com una forma de vida enaltidora, sinó com una necessitat amb freqüència força emprenyadora. Durant la seva primera joventut treballava gratuïtament: no necessitava diners i escollia fenes ben vocacional i si era possible divertides. Quant a la seva formació, afirma que tot just arribat a la plena lucidesa llençà a la paperera el noranta per cent del que van ensenyar-li a la família, al temple, a l'escola, a la universitat. Per inútil, erroni o nociu. Tot el que sap o estima ho ha après de la vida i dels llibres i per l'exemple dels altres; molts d'aquests exemples han estat negatius però també útils perquè li han ensenyat que no havia de seguir-los. Uns quants, ben pocs, provinents de companys assabentats i fins i tot savi, li han fet caure la bena dels ulls i li han obert horitzons. Tanmateix el nucli de la seva modestíssima saviesa és producte del seny -del bon sentit- i també de l'instint amb el qual ha pogut corregir resultats de l'intel·ecte foraviat. Confessa que ha comès errors i torts, injustícies, no pas per maldat sinó per ignorància, per insuficiències o per feblesa de la voluntat. No ha fet -de bon tros- tot el que podia haver fet, i aquesta és la seva gran recança. Això no obstant, sap que l'egoisme és una temenda i necessària força conservadora, sense la qual ningú no sobreviuria. Els sants -i no parla pas dels qui presideixen altars- són escassíssims. a santedat està en raó directa de la feblesa amb què es manifesten les males passions. Napoleó no podia ser Francesc d'Assís, i viceversa. Detesta la filosofia en genera, sobretot la teologia l'objecte de la qual és incognoscible, i també la sistematització de la moral, concepte estranyament proteïforme. De la vida i la doctrina de Jesús de Natzaret, el Just -un cop despullades del mite i de les contradiccions dels textos que han arribat fins a nosaltres i també de les potineres manuclacions a què han estat sotmesos pels buròcrats amb mitra, moltes de les quals són evidents i d'altres han estat denunciades per exegetes independnets i objectius -n'ha tret la fe que necessita i una moral senzilla basada en el respecte i a vegades en l'amor envers el proïsme, una conducta que practica o aspira a practicar, feta d'un sentiment de solidaritat humana, natural en ell -diu- i per tant de poc mèrit. Amb tot, no s'ha pogut avenir a rebre resignadament la segona bufetada; no oblida que Jesús no s'estava d'ofendre durament el sanedrí, d'arremetre contra la hipocresia i la riquesa ; i que un dia vergassejà els mercaders massa cobejosos. El jesusisme de Pere Quart, devoció que ha mantingut des de la seva jovenesa, ha passat per estats d'aflicció, de crítica i de vacil·lacions i finalment ha desembocat en un antivaticanisme inflexible, que ell considera profundament cristià. A partir dels anys seixanta la seva veu s'ha centrat en la sàtira, el sarcasmei l'escarni contra la classe social de la qual prové. Les seves fòbie són múltiples: la protèrvia, el frau, la impostura,la hipocresia, l crueltat, la traïció, la beòcia precoç... Aquí el poeta fa un incís i em diu: "Del nostre sistema social abomino especialment la pedanteria dels filisteus de les lletres i la publicitat esevinguda una monstruosa plaga del nostre temps". Obsessivament s'ha esforçat a no caure enels deformacions ètiques i estètiques que han menat tants homes imporants a la corrupció de la intel·ligència, el do més alt que ens ha estat concedit o que hem conquerit o desenvolupat no sabem com... (fragment de l'article D'UNA CONVERSA AMB PERE QUART, publicat a PERE QUART, obra poètica. Editorial Proa. Barcelona, 1999) [pàgines 920 a 923]