EL TEXT ARGUMENTATIU

EL TEXT ARGUMENTATIU

El text argumentatiu no ens comunica una notícia sinó que ens transmet una opinió, la qual ens arriba defensada per una sèrie d'arguments que li donen suport. Aquesta mena de textos intenta convèncer-nos i acostuma a tractar algun tema poèmic, naturalment, i pretén decantar el nostre parer a favor de les opinions que l'autor hi expressa.

La seva estructura bàsica consta de tres parts:

Introducció, és la part que situa, enuncia un tema i dóna l'opinió a favor o en contra de l'emissor respecte al tema.

Motius o arguments, on s'exposen els fets. Per cada fet presentat, es desenvolupa un argument principal i d'altres de secundaris o de suport, si és el cas.

Conclusió, apartat que recull la idea principal (tesi) del qui parla a favor o en contra del tema, és la síntesi dels continguts i pot ser només argumental o també retòrica. S'expressa habitualment en l'últim paràgraf.

En el text argumentatiu l'emissor està normalment implicat en el missatge del text. Això es pot mostrar mitjançant l'ús de la primera persona.
Per introduir els diferents arguments s'usen els ordinals o altres marques d'ordre, com en primer lloc, d'una banda, per començar, d'altra banda, finalment, per acabar, etc.

Un tipus de text argumentatiu molt freqüent és el polític. El seu llenguatge és elaborat i fa servir recursos lingüístics que atreguin i convencin el receptor, com són l'ús d'un vocabulari especial i de figures retòriques. Les figures retòriques que més utilitza són les que es basen en la repetició, el contrast i la implicació del receptor.

Per expressar l'oposició podem usar: oracions introduïdes per nexes com però, sinó, tanmateix, encara que, malgrat que, etc., noms precedits de locucions com malgrat, a pesar de, tot i, etc... i verbs que pel seu significat, indiquen oposició com oposar-se, dissentir, etc.

Per expressar la causa, podem usar: oracions introduïdes per nexes causals com perquè, ja que, puix, etc, noms introduïts per locucions com amb motiu de, a causa de, gràcies a, etc., i verbs que, pel seu significat, indiquen causa com causar, fer, originar, ocasionar, etc.

Per expressar la conseqüència, podem usar: oracions introduïdes per nexes consecutius com doncs, per tant, així, etc., o noms encapçalats per locucions com en conclusió, en conseqüència,conseqüentment, etc. Abans de l'expressió consecutiva, és freqüent de posar un punt i coma. La conseqüència també es pot expressar a través d'un reforç a la primera oració (tant, tan, de manera) i el nexe que a la segona.

Entre els recursos utilitzats en el text argumentatiu, cal destacar l'ús de cometes, els guionets, les citacions i lainterrogació retòrica.

Les cometes s'usen per citar paraules textuals, fer sobresortir una paraula del text, indicar que un mot és un títol o un motiu, o donar un to especial a una paraula.

Els guionets s'usen per indicar de qui són les paraules citades, per afegir una circumstància complementària al text i per passar del to objectiu al subjectiu.

Les citacions d'autoritats són frases extretes de grans pensadors o d'entesos en la matèria que es tracta i tenen un caràcter d'afirmaciócategòrica. Molt sovint s'expressen mitjançant paradoxes, antítesis o equívocs.

La interrogació retòrica és una afirmació feta en forma de pregunta, a fi d'atreure l'interés del receptor i implicar-lo en el que s'afirma.

Per fer una contraargumentació cal analitzar el text, tenint encompte: el receptor a qui s'adreça el que argumenta, els arguments que fa servir, les premisses de què parteix, l'estructuradels arguments, el seu propòsit i les seves estratègies. A l'hora deconstruir els contraarguments, cal valorar: els caràcter icircumstàncies del receptor, els contraarguments més idonis per a les seves premisses, els possibles dubtes del contrincant, les respostes a aquests dubtes, el nostre propòsit general enrelació a aquest receptor concret i les estratègies més adequades de cara a aquest propòsit.

El text argumentatiu dins de la situació comunicativa

L'art de convèncer els altres (mitjançant textos orals o escrits) ha mogut la història de la nostra civilització. Sempre que analitzem textos de tipus argumentatiu haurem de tenir en compte la intenció de l'autor i el mètode que està emprant per conduir-nos a compartir el seu parer. Una cosa és incidir en la nostra capacitat de raonar i, en conseqüència, esgrimir arguments de tipus lògic per ajudar-nos a enriquir el nostre parer sobre un tema i dur-nos d'aquesta manera a acceptar la tesi que l'autor defensa; i una altra de molt diferent, però sovint camuflada, incidir en la nostra emotivitat, jugar amb elements molt persuasius, però de base lògica dubtosa, per menar-nos a unes conclusions que no tenen un sòlid suport racional, d'això se'n diu manipular.

Les argumentacions, com els altres tipus de textos, es poden donar en contextos comunicatius ben diferents. Tots tenim la necessitat de prendre partit per alguna idea o davant d'algun fet concret en diversos moments i situacions de la nostra vida. Quan enunciem aquesta presa de partit ajudant-nos de raons estem argumentant i, generalment, al mateix temps, intentem convéncer el nostre auditori. A continuació veurem una llista de possibles classes de textos argumentatius:

L'expressió i defensa de punts de vista en:

. Converses.

. Cartes privades i públiques.
. Novel·les.
. Obres de teatre-
. Conferències, debats, taules redones, col·loquis, etc. bé directament davant de públic, o bé a través dels mitjans de comunicació.

. Articles d'opinió en revistes i diaris.
. Editorials
. Anuncis publicitaris
. Discursos polítics
. Informes sobre temes de caràcter especialitzat que inclouen preses de decisió argumentades, per exemple: informes fets per metges sobre la conveniència de no fumar, etc.
. D'acord amb la situació comunicativa, l'emissor produirà una classe o altra de text argumentatiu.

Tots ells tindran en comú:

. L'exposició i defensa d'opinions.
. La intenció de convéncer o persuadir.

A cada classe de text correspondrà:

. Un registre lingüístic més o menys formal.
. Una determinada relació entre l'emissor i el receptor.
. Una estructura pròpia.
. Uns recursos lingüístics determinats.



Els recursos lingüístics

Alguns dels principals recursos lingüístics utilitzats en les diferents classes de textos argumentatius són:

. La utilització de la ironia. De vegades alguns argumentssón reforçats per frases o expressions iròniques.

. Contar un relat. En alguns casos, quan volem convéncer algú, abans preparem el seu estat d'ànim per tal de predisposar-lo favorablement respecte d'allò que li volem exposar. Una manera d'aconseguir-ho és relatant alguns fets colpidors que es relacionen directament amb les opinions que volem defensar.

. La utilització de la repetició, és a dir, de la insistència i del bombardeig d'arguments.

. Posar de manifest determinats valors. Per exemple, quan es fa al·lusió a valors com la solidaritat i la llibertat per defensar determinades opinions a favor dels drets humans, etc.

. L'argument d'autoritat. Quan l'emissor es recolza en elsseus coneixements respecte del tema a què es refereix, o bé, en el seuestatus social.

Les qüestions retòriques

Ens referim als jocs deparaules, als recursos gràfics i al recurs que anomenem la interrogació retòrica, que consisteix a formular una pregunta de la qual no s'espera obtenir resposta i que serveix, com en el cas dels altres recursos retòrics, per centrar l'atenció i l'interés del receptor cap a allò que exposa l'emissor.

FONT: EL TEXT ARGUMENTATIU. Centre d'Autoaprenentatge de la llengua.

UNIVERSITAT JAUME I

CÀLAM I. Ed. Vicens-Vives

EL TEXT PREDICTIU

El text predictiu ens informa sobre una situació futura, en base a una situació i uns condicionaments actuals, per tal de fer-ne una preparació adequada.

Aquest caràcter predictiu,antigament, l'assumien els oracles )en el món clàssic pagà) i els profetes (que, dins del marc de la cultura jueva, anunciaven fets sobrenaturals i, sobretot, la vinguda al món de Jesucrist). Actualment, podem atorgar aquest caràcter predictiu a textos que sovint surten en diaris i revistes i que volen preveure el futur de les persones segons el seu signe zodiacal, per exemple els horòscops.

D'altres textos predictius prenen com a punt de partida la lectura científica que es pot fer d'algunes dades que permeten preveure alguns esdeveniments. Així, una previsió meteorològica és un text predictiu, com també ho és un text que avisi d'un futur moviment sísmic o de com estaran les carreteres en iniciar-se un cap de setmana llarg (allò que els especialistes anomenen una "operació sortida".

La característica més destacada d'aquesta mena de textos és la seva brevetat i l'acumulació de verbs en temps futurs.Però hi ha també d'altres possibilitats gramaticals que poden aportar diferents matisos de significat:

- el temps condicional
- el mode subjuntiu
- el present d'indicatiu
- el futur compost, i verbs que suggereixin per ells mateixos una predicció. Per treure certesa a les prediccions en futur s'usen adverbis i locucions de probabilitat com segurament, potser, tal vegada, si Déu vol, etc.

Per expressar les condicions es poden usar:

- oracions introduïdes per nexes condicionals (si, posat que, mentre que, etc.)
locucions com amb la condició de+infinitiu, la locució en cas de+nom, i verbs o substantius que, pel seu significat, indiquen condició. La planificació d'una activitat comporta les passes següents:
- la detecció de les necessitats que es volen satisfer
- la fixació dels objectius del pla
- la determinació de les activitats a realitzar
- la concreció dels responsables i dels costos de les activitats l'execució de les activitats, i l'avaluació dels resultats aconseguits.

TEMPS VERBALS PER INDICAR PREDICCIONS

. Futur simple: Demà plourà.
. Futur compost: L'any que ve hauré acabat la carrera.
. Condicional simple: Si deixares (o deixaves) de fumar, et trobaries més bé.
. Present de subjuntiu: Em farà anar malament que vinguen demà.
. Imperfet de subjuntiu: M'agradaria que fos pilot.
- Present d'indicatiu: Arribo demà.

PER INDICAR CONDICIÓ: si, amb, que, només que/de, posat que, en cas que/de a condició que/de.

PER INDICAR POSSIBILITAT: és possible que (+present subjuntiu): És possible que demà arribi la Laura// possiblement (+futur): Possiblement la setmana que ve farà molt de fred// pot ser que (+present de subjuntiu): Pot ser que se'n farte de seguida.
tal vegada: Aquest és un diagnòstic que tal vegada no compartiran els altres metges.
si Déu vol: Si Déu vol trobaré feina abans de l'estiu.

Font: EL TEXT PREDICTIU, del CENTRE D'AUTOAPRENENTATGE DE LA LLENGUA
de la UNIVERSITAT JAUME I i CALAM I, de l'Editorial VICENS-VIVES

EL TEXT INSTRUCTIU

El text directiu o instructiu ens obliga, ens aconsella o ens recomana fer una sèrie d'accions i ens informa, a vegades, de per què hem de fer-les i com hem de fer-les. Ens dóna coneixements i instruccions que podem aplicar de manera metòdica per fer alguna cosa.
Sovint tenim a les mans textos d’aquesta mena: una recepta de cuina, per exemple, ens dóna instruccions i consells precisos per elaborar un plat; entre els papers que hi dins d’una caixa que contingui un vídeo, el primer que busquem és el que conté les instruccions per fer funcionar l’aparell correctament; un moble per muntar que hem comprat en una gran superfície va acompanyat d’instruccions que expliquen com s’ha de muntar; els medicaments sempre van acompanyats d’un prospecte que inclou les instruccions precises per a la seva correcta administració.
Primer, acostuma a presentar la finalitat que persegueix i després, exposa un seguit d'instruccions. Aquestes segueixen l'estructura següent: marca d'ordre -acció que s'ha de fer- com s'ha de fer. Les marques d'ordre serveixen per indicar el pas d'una instrucció a la següent i poden ser substituïdes per recursos tipogràfics (punt, guió ...).
Els textos directius acostumen a ser esquemàtics i concisos, és per això que presenten una acumulació de verbs, és a dir d’accions que cal dur a terme, una darrere l’altra, per aconseguir l’objectiu que hom proposa; és per això que alguns instruccions han de fer-se en un ordre determinat perquè siguin efectives. Igualment hom pot observar, amb certa freqüència, en aquesta mena de textos, una juxtaposició de frases. L'esquematisme consisteix a presentar uns continguts destacant-ne les línies principals, mitjançant les paraules imprescindibles i la disposició gràfica dels textos. La concisió consisteix a expressar només allò que és estrictament necessari per a la comprensió dels continguts. Sol repercutir en l'absència de comentaris i digressions i en l'absència de caracteritzadors.
La forma verbal bàsica per expressar les instruccions és l'imperatiu. Però també hi ha altres possibilitats, segons els diferents graus de formalitat entre l'emissor i el receptor, la intenció que es persegueix o la situació. Aquestes altres possibilitats d'expressar instruccions són, principalment, la persona i el nombre de la forma verbal que s'empre, la utilització de diferents temps verbals i l'ús de verbs específics per a expressar la instrucció (caldre, haver de, etc.). L'ús combinat d'aquests recursos gramaticals permet d'intensificar o suavitzar la sensació d'imposició o d'ordre de les instruccions.
Per expressar la manera com s'han de fer les accions, es poden usar: adverbis i locucions adverbials de manera, adverbis en -ment, preposicions + nom, oracions introduïdes per nexes modals (com, com si, segons, etc.) verbs que, pel seu significat, indiquen manera i gerundis.
Per expressar la finalitat d'una acció, es poden usar: la preposició per a + nom, oracions introduïdes per nexes finals (perquè, a fi que, per tal que, etc.), per (o locucions finals com a fi de, per tal de, etc.) + infinitiu i verbs que, per la seva significació, indiquen finalitat: perseguir, proposar-se, pretendre...
Per indicar instruments podem fer servir: per mitjà de, mitjançant, amb...
Els missatges s'elaboren sempre amb un codi, que és el conjunt de signes o senyals de significat convencional i les regles per a la seua utilització. A més del codi lingüístic, n'hi ha d'altres que se serveixen de dibuixos, imatges, gràfics, etc.
El que hom no esperar de trobar és un text instructiu que doni coneixements precisos per fer coses senzillíssimes, coses que fem cada dia d’una manera absolutament mecànica.
Aquests textos tenen una gran eficàcia des del punt de vista literari, precisament perquè ningú no se’ls espera. A l’hora de confeccionar-los, cal posar en marxa un recurs que, en literatura, s’anomena tècnica del distanciament. Aquesta tècnica consisteix a imaginar que qui llegirà el text està lluny, molt lluny, d’allò que se li explicarà, com si fos un ésser que ha acabat d’arribar d’un altre planeta a qui cal explicar-li-ho tot.
Fixa’t en aquest text de Julio Cortázar:

INSTRUCCIONS PER PUJAR UNA ESCALA

Les escales s’han de pujar de cara, perquè cap enrere o de costat resulten particularment incòmodes. L’actitud natural consisteix a mantenir-se dret, els braços penjant sense esforç, el cap dret encara que no tant que els ulls deixin de veure els graons immediatament per sobre d’aquell que es trepitja, i respirant lentament i regularment.

Per pujar una escala es comença per aixecar aquesta part del cos situada a la dreta a baix, embolicada gairebé sempre amb cuir o camussa i que, llevat d’excepcions, cap exactament al graó. Posada al primer graó aquesta part, que per abreujar anomenarem peu, es recull la part equivalent de l’esquerra (també anomenada peu), però que no s’ha de confondre amb el peu esmentat abans), i portant-la a l’alçada del peu, se l’ha de fer seguir fins a col·locar-la al segon graó, amb la qual cosa en aquest descansarà el peu, i al primer hi descansarà el peu. (Els primers graons són sempre els més difícils, fins que s’adquireix la coordinació necessària: La coincidència de nom entre el peu i el peu fa difícil l’explicació. Cal tenir en compte especialment de no aixecar alhora el peu i el peu).

JULIO CORTÁZAR. Historias de cronopios y de famas. (Traducció)

(Font: Refosa d'El text instructiu, de
CENTRE D'AUTOAPRENENTATGE DE LLENGÜES de la UNIVERSITAT
JAUME I i CÀLAM, de l'Editorial Vicens-Vives)

EL TEXT DESCRIPTIU

La descripció és la representació d'alguna cosa amb paraules. Acostuma a tenir una estructura espacial, que segueix un ordre triat per l'emissor (de dreta a esquerra, d'esquerra a dreta, de dalt a baix, de baix a dalt, del general al particular, del particular al general, etc). En general, l'estructura està en funció de l'element que es vulga destacar més, cosa que depèn de la intenció de l'emissor.
La descripció pot ser objectiva, si té una intenció explicativa o informativa; o subjectiva, si qui descriu deixa entreveure l'opinió o els sentiments que li produeix allò que es descriu.

La descripció acostuma a ser enumerativa. Els elements de l'enumeració se separen per comes o per la conjunció i. El punt i coma s'usa per separar seqüències que ja contenen comes dintre seu.

El text descriptiu sempre té un nucli, que és el nom o substantiu i utilitza molts caracteritzadors per dir com són les coses. Per caracteritzar el nom usem l'adjectiu; preposició + nom; que + oració (oració de relatiu); com + nom o oració (comparació); la metàfora; i adjectius, noms o verbs + sufixos. Un altre dels recursos que utilitzem en el cas dels textos descriptius és la metonímia, consistent a prendre el continent pel contingut, l’efecte per la causa, etc.; per exemple: Viu del seu treball.

En el text descriptiu, també hi abunden els situacionals, com per exemple: a dalt, a baix, més amunt, més avall, davant, darrere, a la dreta, a l'esquerra, endins, enfora, al mig/centre, als costats/extrems, de cara, d'esquena, a l'interior, a l'exterior, etc...; mentre que són escasses les referències temporals.
Hem de tenir molta cura a l’hora de seleccionar els mots que formen part de la descripció, ja que totes les paraules han de fer que qui ens escolta o ens llegeix pugui percebre la realitat de què parlem
El verb més habitual a les descripcions és el verb ser . Aquest pot tenir tres funcions bàsiques:

· atribuir una característica o qualitat a una cosa, objecte o persona
· establir una relació (de pertinença o d'altres), i
· situar una cosa, persona o objecte.