PROPOSTA D'ANÀLISI METÒDICA DEL RELAT "CONTRABAN"

Davant d'una obra literària cal, abans de res, analitzar-la, a fi i efecte d'arribar a copsar tot allò que ens ha volgut dir l'autor. Això vol dir interpretar-lo. Tot seguit proposem una mena de guia que pot servir per analitzar altres obres.

1. Font de lectura

Cal posar aquí on s'ha llegit el relat sencer. Per exemple:

PLA, Josep, Contraban, dins Altres històries del mar, col. "El Dofí" (Barcelona, DEstino, 1981) pp. 63-129.

PLA, Josep, Contraban, amb apèndixs i introducció de Lluís Busquets i Grabulosa, col. "Llibres a mà", 75 (Barcelona: Ed. Destino i Ed. 62, 1990)

2. Eix de producció

En aquest apartat caldria posar-hi, a partir de la nostra introducció i de la publicació de l'escrit, el gènere, el lloc que ocupa dins les obres de l'autor, el corrent literari a què pertany l'autor i les influències que pugui tingut i exercit.

En l'inici de Contraban, Pla es confessa en el relat: amés d'haver-se fet construir el vaixell "Mestral" a l'Escala, ha viscut a Cadaqués, des d'on hauria tingut lloc la peripècia que ens vol contar. L'esdeveniment, doncs, es podria datar entre 1946 i 1947, anys que, efectivament, va viure, a Cadaqués -encara que el seu "racconto" literari sigui posterior, de les acaballes del 40 o dels primers 50, segurament quan ja vivia al seu mas de Llofriu. El va editar a l'editorial Selecta el 1954, i el va incloure tant a la primera sèrie d'OC (Selecta 1956-1960) com a la de Destino (19566-1985), al vol 2: Aigua de mar (1966).

La biografia de Xavier Febrés confirma aquestes dades: " El 1944 es va fer construir el seu llagut d'onze metres, "Mestral", per l'amic i mestre d'aixa Vadoret, Salvador Feliu, a les drassanes Sala de l'Escala [...]. Per informacions posteriors recollides entre el seu cercle d'amics, sembla probable que la construcció del "Mestral" no tingués un objectiu primordial de navegacions de lleure literari, sinó de contraban, en aquesta època de florida de l'estraper-lo a ttos nivells i en particular a les poblacions portuàries pròximes a la frontera. L'operació de contraban amb el "Mestral" l'hauria duta des de Cadaqués i va resultar frustrada per la policia francesa. Possiblement algunes de les impressions acumulades per l'escriptor en aquesta experiència estan recollides en les conegudes narracions Contraban/Un viatge frustrat, tant i més tenint en compte la seva reconeguda incapcitat de fabular". Sembla que Pla volia fer contraban des de Gènova i passar peces de recanvi d'automòbils -aquí escasses i cotizades-, però la policia francesa els hauria requisat la mercaderia al port de Seta, on Lluís Llimona, ell i dos mariners més s'haurien refugiat per culpa d'un temporal. Febrés demostra que, tot i no haver volgut escriure explícitament res d'això, en la seva obra queden rastres d'un viatge a Gènova el 1947. El pintor palafrugellenc Josep Martinell, contertuli i amic íntim de Pla, autor del llibre Josep Pla vist de prop (1972), ha escrit detalls més concrets sobre l'afer: "Una de les seves obsessions, acabada la guerra, va ser la del contraban/...El "Mestral"/ Era una barca visiblement panxuda amb gran capacitat de carregament, de navegació estable, amb un motor de gran potència, al qual sobrava força, per les singladures mediterrànies a què estava destinat [...]. Una vegada va dir-me que si havia fracassat va ser perquè els amriners que portava una vegada passat el cap de Portbou, ja es morien de por".
Hem parlat de "racconto", un mot italià no emprat ni en els nostres gèneres ni en la nostra tipologia textual; de fet podria considerar aquest text com una novel·la curta (una "nouvelle"), però potser fóra millor de dir-ne relat perquè l'autor mateix parla de "relació". Altrament, Pla, malgrat que la guerra civil (1936-1939) esquincés la seva vida, una vida que havia tingut el sue període àlgid en temps de la República, durant la postguerra va ser dels primers que va publicar en català -des del 1941,en castellà: "Costa Brava, guía general y verídica", però des de 1947 en català: "cadaqués"- i en els anys 50 va ser l'escriptor que més va prodigar-s'hi (el 1951 va rebre el premi Joanot Martorell per "El carrer estret".
L'aparició de Contraban va merèixer elogis i hi va trobar influències de Conrad, Stevenson, Dafoe.. Per exemple, Antoni Vilanova va escriure: "... la descripción de una noche de mistral en el golfo de Lyon y de la atmósfera alucinante y especial que precede al embate de aquel viento en los desoladores arenales de Salses, posee una fuerza y una plasticidad dignas de las mejores páginas marítimas de Conrad. Es evidente que el hombre que ha escrito las 86 apretadas páginas que integran este relato posee, aunque ello proceda de la experiencia vivida y no de la imaginación novelesca, unas prodigiosas notas de narrador, equiparables por su maestría técnica y elegancia narrativa a los mejores relatos de Stevenson. La novedad estriba en que junto a lo novelesco de la aventura, existe la experiencia de la realidad, frente a la poesía de la imaginación la fría lucidez del pensamiento, frente a la mentira de la fantasia, el reflejo exacto de la realidad. En este sentido, Pla resulta mucho más serio y profundo, más lúcido y reflexivo que cualquiera de sus grandes modelos, ya se trate de Baroja o de Heme, pues hasta en los momentos de máximo realismo documental a lo Defoe, resulta siempre un Defoe que ha leído a Montaigne". Pla va fer enveja a molts escriptors, i amb la seva "experiència de la realitat" va influi certament en homes com Porcel, Espinàs o Moix.
"L'experiència de la realitat", vet-ho aquí dit tot a l'hora de parlar de l'obra planiana sencera. A Pla -ho repetia ell mateix-, li hagués agradat dedicar-se més sistemàticament a una literatura d'invenció o ficció -una "literatura narrativa", deia ell-, cosa que la consagració al periodisme, també segons ell, li ho va impedir. Contraban, en tant que conté ficció,, "seria una mena de desviament plausible de la seva normal manera "memorialística" de fer o continua essent un memorial més o menys deformat? ¿Per això inclou aquest relat al costat d'altres de semblants dins el volum segon, Aigua de Mar (1966) -i, en el pròleg ens diu que només reconeix aquesta versió definitiva-, de la seva Obra Completa? No es mou, doncs, dins els paràmetres del realisme? "Un roman c'est un miroir qu'on promene le long du chemin", s'ha dit des de Saint-Réal i Stendhal fins a la Rodoreda. En el pròleg a El carrer estret Pla explica que li sembla "divertit, sobretot per evadir-me de la meva carregosa activitat periodística, utilitzar la idea stendhaliana del mirall. Així vaig passar el mirall -el meu modest mirall- per una petita població del país..." El meu modest mirall. Ja torna a estar dit tot: el seu mirall és el filtre de la realitat, la seva apreciació personal. Ni quan fabula, doncs, pot desprendre's de la seva intenció realista (recurs als fets, a la vida concreta, ni que sigui des de la seva particular memòria), encara que sempre sigui contrapuntada per un accent subjectiu, perquè les màximes consecucions del realisme literari -ja se sap- sempre vénen tenyides per la personalitat dels seus autors; en paraules de Joan Fuster, en referir-se a la teoria del mirall pròpia del realisme: "L'escriptor no és un espill [...] sinó un home". Res d'estrany, doncs, que els referents de Pla fossin els clàssics -quan va fer donació de la seva biblioteca es va reservar la col·lecció Bernat Metge-, o per parlar d'autors del segle XVIII: Montaigne, Stendhal, Flaubert, Leopardi, Voltaire o bé Goethe, a més d'alguns dels seus coetanis com ara Joyce, Baroja, Proust.

3. Estructures

3.1. Estructura externa

L'obra està segmentada en 11 apartats. Es podria posar un títol a cada un de manera que resumeixi el contingut. Aquí en tenim un de possible (fixem-nos en l'estructura circular):

1. Dissabte: Embarcament a Cadaqués del narrador (com a amo) amb Baldiri i Pau.
2. Diumenge: Quimet els explica l'entrada a l'estany de Salses. Cervera. Venen maials d'oli de contraban.
3. Dilluns: Viatge de Cervera a Banyuls// Dimarts: Estada a Portvendres// Dimecres: Digressions sobre la història de la vila. Monsieur Forgas, la bollabesa, etc.// Dijous: Viatge a Cotlliure.
4. Divendres: Viatge de Cotlliure a l'estany de Salses.
5. Dissabte: Estada a l'estany de Salses. No poden acomprar a Leucata els recanvis de bicicleta que havien de passar de contraban. El tràmpol de mestral els fa fugir.
6. Diumenge: Desembarcament a Cadaqués.

3.2. Estructura interna

En aquest apartat caldria analitzar:

3.2.1 Acció dels esdeveniments

3.2.2 Personatges

Caldria intentar descriure els trets característics del triangle de protagonistes principals (el narrador, Baldiri i Pau) i fer el mateix amb els secundaris: en Quimet de la Selva, Maillol, Rahola, monsieur Rorgas, Pons, etc. Per identificar els seus personatges literaris ens seria de gran utilitat el volum 46 de l'Obra Completa (Barcelona, Ed. Destino, 1988).

3.2.3. Llocs

Tota l'acció s'esdevé des de Cadaqués fins a Leucata, per la costa catalana actual (la Catalunya Nord inclosa).

3.2.4. Temps

En un relat literari es distingeix un temps real -classificable en extern i intern- i un temps ideal o psicològic. El temps extern és aquell al qual corresponen els fets relatats històricament. En tenim unes quantes dates: les escultures de Maillol ja existeixen i encara estaven de moda els gramòfons. Exteriorment al relat sabem que Pla va intentar una operació de contraban el 1947.

LA PROSA DE CARÀCTER NARRATIU ALS SEGLES XIV I XV

ESDEVENIMENTS POLÍTICS I SOCIALS

Encara que per a un espectador superficial i avesat només als aspectes més externs de la vida dels pobles, la puixança política i econòmica catalanes, que es va produir des del segle XIII, continuà amb vigor fins a la meitat del segle XV, el cert és que, des de 1350, podem descobrir indicis ben clars d'una "manca d'alè". Per a explicar-nos aquest fet, cal parlar del que hom ha anomenat la "catàstrofe demogràfica", originada sobretot per les grans pestes que assolaren el país. L'any 1333 la Confederació ja rebé un primer avís, a causa d'una gran crisi frumentària. Tanmateix, el veritable assot es produí l'any 1348 -conegut a la història com lo mal any primer. A la ciutat de València, per exemple, la mortaldat fou tan gran que cada dia hi morien més de 300 persones.

La conseqüència més clara d'aquests anys econòmicament calamitosos és que el camp de Catalunya perd aproximadament les dues terceres parts de la seva població. Aquesta és la primera de les circumstàncies que faran que el camp català entri en una crisi que no es resoldrà fins després de la guerra dels remences i que acabarà en la Concòrdia de Guadalupe.

En canvi, el comerç català arriba al seu punt més alt d'empenta i prosperitat. Eiximenis mateix en fa la valoració: " (...) segons que dien los mercaders solemnes de aquesta terra ixen per mercadejar trenta o trenta tres especials esmerços, los quals satisfan llargament a les quatre parts del món, ço és a llevant, e a ponent, e a tramontana e a mig jorn, segons que per mercaders de bona consciència só informat".

2.VIDA POLÍTICA
Tanmateix, tota aquesta puixança es realitza a expenses d'una sèrie de campanyes militars que delmen contínuament l'erari públic. És en aquesta època -durant el llarg regnat de Pere III- que es produeixen contínues revoltes que posen en perill la pau necessària per a una revitalització social i econòmica. És el moment de la guerra que ha de conduir al retorn del regne de Mallorca, a mans del parent del rei Pere III; és l'època també de les revoltes socials de València i les de la noblesa valenciana i, sobretot, és el moment de l'enfrontament amb el rei Pere el Cruel de Castellà -la coneguda com a "guerra dels dos Peres".

Un cop acabat el regnat de Pere III, els seus successors heretaran, amb tota la cruesa , la feblesa i la misèria que s'anà congriant al llarg del segle XIV. Tant Joan I com més tard Martí l'Humà foren incapaços de redreçar la situació de la corona (pèrdua dels ducats d'Atenes i Neopàtria, revoltes antijueves contra els habitants dels calls de Barcelona i Girona.

En aquesta època es produeix una desviació del poder econòmic i social a la Corona.
Efectivament, a conseqüència de les successives crisis que afectaren Catalunya, un corrent invisible, però constant, féu desplaçar les fortunes i la preocupació per les lletres cap al País Valencià.

El fet cert és que tot aquest estat de coses anuncia un canvi d'actitud i de comportament en la població. Els monarques ja no són aquells personatges que defugen la cultura i senten aversió pel món de les lletres. És al voltant dels reis que creix tot un món literari, és al redós de la monarquia que els literats busquen aixopluc. No és estrany de veure, en el seguici reial, un personatge com ara Bernat Metge. És ben clar, també, que la monarquia té en compte en quin món viu i és per això que es crea la "Cancelleria reial", una mena d'administració que s'encarrega de despatxar tota la correspondència reial i que, atès que a la Confederació es parlen dues llengües -el català i l'aragonès- treballa en aquestes dues llengües i, a més, en la llengua internacional de l'època: el llatí.

Serà, doncs, la Cancelleria reial el motor de la cultura del tres-cents i del començament del quatre-cents desplaçant, d'aquesta manera, en l'àmbit de la cultura, el caràcter preeminent que, fins aleshores, hi havien exercit els monestirs. Tanmateix, el poder nobiliari i eclesiàstic no s'extingeix, ni de bon tros, amb el pas dels anys. Els privilegis dels nobles havien estat ja reconeguts en temps de Pere II el Gran amb la publicació del Recognoverunt proceres i Pere el Cerimoniós, emn més d'una ocasió, hagué de plegar-se a reconèixer els privilegis d'aquesta classe. Aquestes dues classes, doncs, seran també les creadores de productes: recordem figures eclesiàstiques com ara Felip de Malla o Antoni Canals.

La burgesia representarà, però, la mort del món feudal i també: "realisme enfront de convencionalisme; escepticisme enfront de creences establertes; expressió literàrio-cultural oberta enfront de tradició tancada; abandó progressiva del provençal com a vehicle lingüístic.

De tota manera, el 80 per cent de la població urbana era constituïda per la "mà menor" o "poble menut". L'integraven sobretot els artesans o menestrals, però aquest estrat: "es nodrí cada vegada més dels cabalers -fills no hereus- de la pagesia modesta; també s'hi integraven immigrants estrangers, jueus conversos de condició humil, esclaus afranquits, mercaders fracassats. L'abundant documentació de l'època ens testimonia també tot el món de les "gents de mal viure": meretrius, alcavots, tafurers, etc. Les repetides ordinacions sobre la vida "bordellera" i les tafureries a totes les ciutats i viles dels Països Catalans ens mostren clarament la situació i la vida d'aquests ambients. I encara, per a completar el quadre, ens hauríem de referir als esclaus. L'esclavitud, durant els segles XIV i XV, "pren un caràcter decididament utilitari" i "elcomerç d'esclaus no es limita únicament als captius sarraïns... sinó que es nodreix d'una sobtada varietat ètnica, integrada per grecs, sards, russos, albanesos, bosniacs, búlgars, valacs, tàrtars, armenis".

En la vida de les nostres ciutats medievals, tingueren també un pes i una significació ben clares els calls. Sofriren arreu les conseqüències de l'explosió antisemita de 1391 i que significà l'inici del seu declivi: els supervivents començaren a emigrar i l'any 1401 el rei Martí decretava la supressió de la jueria de Barcelona.

(Del llibre de Modest Prats i Josep M. Nadal Història de la llengua catalana 1. Dels inicis fins al segle XV