EL CANÇONER (dins LA DECADÈNCIA, del doctor ANTONI COMAS. Editorial LA LLAR DEL LLIBRE. ELS LLIBRES DE LA FRONTERA. Barcelona, 1986)

Al costat de la poesia culta existeix, des del naixement de la llengua, una poesia popular i tradicional, transmesa oralment, de la qual posseïm poques dades concretes anteriors al segle XVI, encara que certament els seus orígens cal trobar-los a l’Edat Mitjana. Altres, en canvi, són posteriors, ja que la poesia popular catalana arriba fins al segle XVIII o començaments del XIX. El gènere més característic del cançoner català són els goigs, cants religiosos que enalteixen les excel•lències de Déu, la Verge o els sants. Constitueixen una manifestació de litúrgia popular que es practica (a partir del segle XVI i sense interrupció en cap moment de la nostra història literària) en actes de devoció col•lectiva com novenes, romeries, etc. De fet, els goigs són una fusió, realitzada a les acaballes del segle XV i començaments del XVI d’un tema: els Septem gaudia (els set goigs terrenals de la Verge: Anuncació, Naixement de Crist, Adoració dels Reis, Reusrrecció, Ascensió, Vinguda de l’Esperit Sant i Assumpció), molt freqüent a la literatura llatina medieval i a les literatures romàniques, amb un estrofisme d’ascendència provençal i de caràcter profà: la dansa. Aquest patró dels goigs anomenats terrenals és aplicat a altres temes, com els anomenats goigs celestials, als dolors de la Verge i més tard a tota mena d’advocacions marianes i a tots els sants i santes que tenen alguna església o ermita dedicada. Com exemple, citarem els Goig de la Mare de Déu: El primer, sou Verge pura en el grau que posseïu més que tota criatura, puix tanta glòria teniu. Sou de Déu la més honrada, al restant sou i sereu. Siau la nostra Advocada, Regina Mare de Déu... Les nadales són composicions dedicades al naixement de Crist. Les anteriors al segle XV han desaparegut pràcticament de la tradició oral i les coneixem per mitjà d’algun manuscrit conservat, com és ara, el Cançoneret Rovirola. De les dels segles XVI i XVII ens han arribat més exemples. En general acusen una marcada influència dels villancicos castellans del segle XVI. Podem dividir en quatre grans grups el conjunt de nadales que formen el cançoner català actual: a) Anunciació de la Verge, del qual podem esmentar La Mare de Déu: La Mare de Déu quan era xiqueta, anava a costura a aprendre de lletra... b) Naixement de Jesús: El noi de la mare, Lo desembre congelat, Les dotze van tocant: Les dotze van tocant, ja és nat el Déu infant fill de Maria, ja és nat el Déu infant fill de Maria. El cel és estrellat, el món és tot glaçat, neva i venteja... c) Anunciació i Adoració dels pastors: El rabadà, Baixeu pastors, La pastora Caterina: La pastora Caterina per present li va donar tres taronges de la Xina i el pessebre va enramar... d) L’Adoració dels Reis i fugida a Egipte: L’Adoració dels Reis, Per la ciutat d’Egipte, Anem-se’n a Egipte: Anem-se’n a Egipte, anem-se’n espòs, anem-se’n a Egipte, anem sens repòs. Deixem nostres cases i terres també, perquè el rei Herodes diuen que ja ve... Les cançons religioses són de tema molt divers: cants que són deformacions populars de la litúrgia: miracles i llegendes sobre vides de sants (procedents de la Legenda aurea o del Flos sanctorum); cants sobre temes de l’evangeli, etc. Moltes d’aquestes cançons són curioses pels seus anacronismes, com la Magdalena que es converteix després d’haver sentit predicar Jesucrist a missa. Les corrandes o follies (anomenades gloses a les Balears i cobles al País Valencià) consten de quatre versos heptasíl•labs, tant en consonant com en assonant i en forma alternada o encadenada. D’aquest gènere ja en trobem mostres en el Cancionero de Juan Fernández de Híjar, copiat en el segle XVI. L’altre gènere, també improvisat, són les cançons de pandero, que dirigien les majorales de la confraria del Roser, tot tocant el pandero. Es cantaven a les festes populars amb la finalitat de recollir almoines per al culte de la patrona. Sembla que sorgeixen en el segle XVI o a començament del XVII, en prendre increment la devoció i el culte al Roser a les nostres parròquies. La forma d’aquest gènere es caracteritza per la insistent repetició d’un vers, que facilita la improvisació. El romancer català ens ha arribat únicament per tradició oral; podem dividir-lo en tres nuclis: a) Romanços d’influència castellana: provenen del segle XV, paral•lelament al procés de bilingüisme que presenta la nostra literatura. Molts dels textos són plens de barbarismes i alguns són en castellà. b) Romanços d’influència i temàtica ultrapirinenca: La presó de Nàpols, Els tres tambors: Si n’eren tres tambors que en vénen de la guerra: el més petit de tots porta un ram de rosetes, Ram, ram, ram, pataplam! porta un ram de rosetes. La filla del Ruan n’ha sortit en finestra: - Tambor, el bon tambor: si em vols dar una roseta? - Donzella que l’haurà serà l’esposa meva: no us donaré el ram que a vós no us puga prendre... c) Romanços autòctons: La majoria són tardans, com els dels bandolers dels segle XVI i XVII, els de la guerra contra el Comte-Duc d’Olivares (1640), els de la guerra de Successió (1713) i fins i tot els de les lluites polítiques del segle XIX. N’hi ha també d’altres tipus com, per exemple, L’hereu Riera, Per a Sant Antoni grans balles hi ha per a Sant Maurici tot el poble hi va, tralarala, tralarala, tralarala, la, tralarala, tralarala, tralarala, la. Si n’hi ha tres donzelles són de l’Empordà; l’una diu a l’altra: - I a tu qui et traurà?- La primera dansa la’n treu a ballar, la segona dansa la nova arribà... que a més de ser autòctons, semblen força antics. Tots aquestes gèneres es mantingueren durant els segles XVI-XVIII –l’anomenada Decadència- en què gairebé no es conreà la poesia culta en català. Van ésser un important suport de la nostra llengua i una font d’inspiració per a molts dels poetes de la nostra Renaixença.

EL SEGLE XVIII A LA CATALUNYA NORD I A LES ILLES BALEARS (dins LA DECADÈNCIA, del doctor Antoni COMAS. Editorial LA LLAR DEL LLIBRE. ELS LLIBRES DE LA FRONTERA. Barcelona, 1986)

D’uns anys ençà, una sèrie d’estudis i edicions ens demostren que, en el segle XVIII, va haver-hi a les illes Balears i a la Catalunya Nord, un tipus de creació literària que respon a la concepció i als cànons del Neoclassicisme., el moviment europeu sistematitzat per Boileau a la seva Art poetique. Així doncs, paral•lelament a l’activitat literària tradicional que hem vist, n’hi ha una altra, viva i dinàmica, resultat de l’esforç dels seus autors per escriure unes obres d’acord amb els corrents estètics i la sensibilitat del moment. La primera manifestació de la nova escola la trobem en el Manual de càntics, dels missioners Simó Salomó i Melcior Gilabert, publicat el 1775 a Avinyó, i complementat a la seva Regla de vida (1775), obra que reflecteix la sensibilitat religiosa de sant Francesc de Sales. Manual de càntics és el primer intent d’assimilació a la poesia catalana de l’alexandrí francès: De mon diví Jesus la santa humanitat en aquell aspre tronc de la creu adorable... Entorn del cercle intel•lectual de la Universitat de Perpinyà, i amb motiu de la restauració de l’església de Tuïr, hi ha, cap al 1770, a la Catalunya Nord, una intensa activitat teatral d’acord amb els principis i formes del Neoclassicisme: ús d’alexandrins apariats, adopció del principi de les tres unitats: de lloc, de temps i espai i preferència pels temes bíblico-religiosos, històrics i mitològics. Dins d’aquest cicle, trobem traduccions i obres de creació. Entre les primeres, Zaïra, de Voltaire, feta pel caputxí secularitzat Sebastià Sabiüda el 1770; una altra de Zaïra i, probablement, les de Tancrède i La princesse de Navarra, fetes per Antoni de Banyuls, rector d ela Universitat de Perpinyà. Dues d’Athalie de Racine, per Miquel Ribes (1731-1799), prior de Sant Miquel de Cuixà, i Noel Camps, capellà de l’església de Tuïr. El mateix Ribes va traduir Esther de Racine i Polyectete de Corneille. Entreles obres de creació destaquem la Tragèdia de Sant Fructuós, atribuïda a Melcior Bru Descatllar, monjo de Sant Miquel de Cuixà, la Tragèdia dels Sants Sixto, Llaurenç, Hipòlit i Romà, escrita per Josep Balanda Sicart, professor de dret a la Universitat de Perpinyà; el Baptisme de Sant Joan i Sant Joan en lo desert (dues versions d’una mateixa obra) de l’esmentat Ribes; Lo penediment de Sant Pere, del clergue Antoni Moles, i un conjunt d’obres anònimes d’aquest mateix caràcter hagiogràfic o bíblic. Recordem el Pastoril de la Nativitat de Jesucrist, que comença: L’ANTIC: Demà, Déu ajudant, farem un sacrifici al Déu Totpoderós, perquè en sia propici, celebrant de David lo ditxós naixement, donant gràcies al cel d’eix sant adveniment, i cantarem lo psalm de nostre rei-profeta: La justícia –nos diu-, éssent ja satisfeta, a la pau ventuorsa un abraç ha donat, i que, de l’alt del cel, veent la veritat, eixint sobre la terra ab sa misericòrdia, promet de segellar una eterna concòrdia. A l’illa de Menorca, dominada pels anglesos del 1715 al 1783, on el català era la llengua oficial, el moviment neoclàssic va arrelar fortament entorn de la “Societat Maonesa de Cultura”, fundada per l’historiador i advocat Joan Ramis Ramis (1746-1819), el qual escriví composicions poètiques d’estil neoclàssic, com l’Ègloga de Tiresis i Filis. La contribució més important de Ramis, però, són les seves obres teatrals, de les quals, fins ara només ha estat editada Lucrècia, obra d’una gran perfecció, tant pel que fa a l’estil com per la matisació psicològica dels seus personatges. En aquesta obra, a més de plantejar-se el drama de l’amor conjugal, es fa una apassionada defensa de la llibertat i un atac a la tirania. Sexto Tarquino sent néixer una gran passió per Lucrècia, muller del noble Colatino, que està lluitant al cap dels exèrcits romans. Heus ací com planteja, en forma de dilema, la consecució del seu desig: En fin, aquesta és l’hora on deveu decidir, deveu determinar si vós voleu morir, si vós voleu regnar Vós mateixa elegiu, senyora, vostra sort: en vós està la vida, en vós està la mort. Pensau lo que pot fer d’un príncep el furor, mirau lo que pot dar d’un príncep el amor. Lucrècia, deshonrada per Sexto Tarquino, se suïcida. Brutus jura davant del punyal amb el qual ha estat morta Lucrècia, i en presència de Colatino i altres cavallers, lluitar contra la tirania fins a la mort: Jurem amb el punyal qui ha travessat son pit, el punyal de sa sang que veis estar tenyit que, moguts vostres cors d’aquest succés fatal, perseguirem Tarquino amb furor mortal: que a ells i tots los seus de Roma treurem. .................................................................................. I, si Lucrècia, morta, ensenya a los humans que encara la virtut habita ab los romans, la sua mort venjada avisarà a los reis a detestar el vici, a respectar les lleis. Una altra gran personalitat de Menorca d’aquesta època és l’advocat Antoni Febrer i Cardona (1761-1841), poeta, gramàtic, preceptista i traductor dels clàssics. Se l’ha de considerar més aviat com a traductor o adaptador. Va fer una versió del Stabat Mater i del sonet de Jacques de Vallée, Afectes d’un pecador arrepentit. També va traduir obres teatrals del jesuïta francès Gabriel François Jai. Febrer i Cardona és també interessant per la seva activitat com a gramàtic i per la seva aportació al corrent vindicatiu i apologètic de la llengua. El 1804 va publicar uns Principis de la lectura menorquina, on es troben conceptes gramaticals molt racionals i solucions a qüestions ortogràfiques i morfològiques molt intel•ligents. El seu propòsit és estendre l’ús de la llengua, introduir el seu ensenyament a les escoles i elevar-la al nivell de conreu literari: Un altre error que sens dubte ha contribuït molt a no cultivar la nostra llengua ni establir-ne els principis és per lo mateix que no és cultivada ni coneguda la seva perfecció, molts se figuren que és un llenguatge grosser, incapaç del menor adorno. Però si fan atenció que una multitud de regles que es donen aquí són casi mot per mot les mateixes que aquelles de la llengua francesa, coneixeran el seu engany i veuran que són tan semblants aquestes dues llengües, que no falta a la nostra sinó ésser més cultivada... Febrer i Cardona, a diferència dels tractadistes valencians, té clara consciència de la unitat lingüística dels Països Catalans: Jo he intitulat aquesta obra Principis generals de la llengua menorquina, no perquè consideri que aquesta llengua dèguia el seu origen a Menorca, sabent molt bé que aquesta illa fonc fundada per valencians, catalans, etc., els quals e-hi portaren la seva llengua, que és la mateixa que nosaltres usam i antigament s’anomenava llemosina... És, doncs, no únicament per als menorquins, sinó també per als mallorquins, catalans i valencians que jo he treballat aquesta gramàtica... Va deixar inèdits: Principis generals i particulars de la llengua menorquina; Notes sobre la pronúncia i l’ortografia menorquina; Resposta a alguns dubtes; Diccionari menorquí, espanyol i francès; Diccionari menorquí, espanyol, francès i llatí. Completen el panorama neoclàssic menorquí: Pere Monjo, autor de la Història de la invenció de Nostra Senyora de Toro; Pere Ramis i Ramis, germà de Joan i altres. L’activitat d’aquesta escola de Menorca es perllonga fins ben entrat el segle XIX amb la figura de Vicenç Albertí (1786-1859), traductor de Molière, Goldoni, Metastasio, etc. Entre Mallorca i Menorca hi va haver una gran relació i, per tant, és natural que es trobin també mostres del moviment neoclàssic. La figura més important és Guillem Roca i Seguí (1742-1812) el qual conreà gèneres diversos. Un és la poesia popular i festiva en Romances per plorar rient o per riure plorant. Roca incorpora el vers i les concepcions neoclàssiques en la seva Fàbula jocosa de l’àguila i l’escarabat: En un camp espaiós, molt alegre i jocosa, pastura sense temor una llebreta hermosa. Volgué sa mala sort que una àguila passàs i en son vol elevat, dins l’herba l’afinàs: la delicada carn mogué sa golosina i omplir-se’n es gavatx a l’instant determina. ............................................................................. La rapinya cruel veu un escarabat i a l’àguila li diu, mogut de pietat: “senyora, si és dels reis tan pròpia la clemència, d’aquest simple animal perdoneu la innocència”. També cal recordar, a Mallorca, la figura de Josep de Togores i Zanglada, comte d’Ayamans (1761-1831), la poesia del qual és una barreja d’elements populars i neoclàssics: Si els estels del cel no surten, si en el camp no es troben flors, si s’aturen els corrents, si no canta el rossinyol si els pastors no flabioletgen, si els aucells perden els jócs, si els arbres no mos fan fruit i l’eco no correspon; si pareix que tot lo món s’és restret per fer un tro, és que, malalta ma Filis, roman el món com un roc. El comte d’Ayamans és també autor d’un Diccionari mallorquí-castellà; d’una Ortografia de la llengua mallorquina i d’una traducció de las Noches lúgubres de Cadalso. Potser es podria adscriure a la mateixa escola pel tema, la peça tetaral de Joan de Sales i Cotoner, Marc Antoni.

EL SEGLE XVIII AL PAÍS VALENCIÀ (dins LA DECADÈNCIA, del doctor ANTONI COMAS. Editorial LA LLAR DEL LLIBRE/ELS LLIBRES DE LA FRONTERA. Barcelona, 1986)

En aquesta època al País Valencià trobem, a nivell popular, un gran nombre de col•loquis, romanços i gèneres semblants referits a festes i patronatges. A nivell culte, però, se segueix conreant el castellà. Hi ha, com a Catalunya i Balears, un corrent vindicatiu de la llengua: segons els valencians, Jaume el Conqueridor parlava la seva modalitat lingüística, així com els Borja i sant Vicenç Ferrer. Un gran defensor de la llengua és el notari Carles Ros i Hebrera (1703-1773), el qual va començar a publicar una col•lecció d’autors valencians antics i moderns. El seu primer tractat gramatical fou: Práctica de ortografía para los idiomes castellano y valenciano (1732), que va reprendre a Tractat d’adages i refranys valencians (1773). Va escriure també: Norma breve por la que los valencianos sabrán escribir la lengua castellana guiándose por la valenciana (1735); Norma breve para el idioma castellano, aunque servirá también para el valenciano (1737); Breve explicación de las cartillas valencianas (1750); Corrección de voces y frases (1771); i Beceroles valencianes. També es dedicà a la lexicografia: Breve diccionario castellano-valenciano (1739) i Diccionario valenciano-castellano (1764). I és, a més, autor de dos opuscles apaologètics: Epítome del origen y grandeza del idioma valenciano (1734) i Cualidades y blasones de la lengua valenciana (1752), en els quals parla dels orígens i qualitats del valencià, de la seva antiga vinculació amb el llemosí i pretén demostrar que el valencià és el vertader hereu del llemosí portat allí per Jaume I. Con esta lemosina que nos dejó nuestro invicto Conquistador, llena de pureza, primor y dulzura, oyeron nuestros mayores hablar en las Cortes a sus reyes de Aragón... Gràcies al seu perfeccionament, cal diferenciar-lo del català i del balear: El fino idioma valenciano consiste, a lo menos ahora, en usarlo con la pulcritud que le han perfeccionado en esta ciudad, sin valerse ya de los vocablos montañeses que aún duran en parte en este reino y en los de Mallorca, Menorca, Ibiza y Cataluña... En Barcelona también es el catalán más culto que en su reino, aunque siempre es lengua grosera, y la valenciana toda primorosa. Es consuma així l’escissió lingüística començada al segle XVI. Col•laborador i amic de Carles Ros fou el dominic Lluís Galiana (1740-1771), narrador i poeta i gran defensor també de la llengua valenciana. Un altre personalitat de l’època és Marc Antoni d’Orellana (1731-1813), poeta i autor d’obres històriques i científiques. En una d’elles, Valencia antigua y moderna, exposa les seves idees sobre la llengua, tot seguint l’apologètic i insistint en la seva perfecció i consegüent diferenciació respecte de les altres modalitats: “...Oyendo hablar a los catalanes, mallorquines y valencianos, es muy fácil distinguir éstos de los otros, porque el hablar valenciano tiene la articulación suave, clara y jugando o batiendo la lengua sólo con los dientes o paladar, lo que la habla catalana y mallorquina es violenta, fuerte, áspera y rasgada y con cierta especie de greguesco tiene más de gutural y ciertos ímpetus duros, broncos y violentos...” La qüestió de la llengua va interessar d’una manera general. El 15 de març de 1799, el “Correo de Valencia” publica una bona traducció de la seqüència Stabat Mater Dolorosa, feta pel poeta Joan Baptista Escorigüela, amb una carta que diu: “Muy señor mío: El no cultivarse un idioma para algunas producciones en verso y prosa no es prueba de que no es capaz de admitir y poder expresar cualesquiera entendimiento. Si hubiera algunos sabios que fueran afectos a este nuestro valenciano, no tendría el descrédito quele han adquirido los escritores asonantados; yo he querido probar mis fuerzas con estos terceros.” Escorigüela va escriure a les escoles una carta sobre la necessitat d’ensenyar ortografia valenciana. Es va adherir al projecte Manuel Joaquín Sanelo i Lagardera (1760 c.-1820), el qual els dies 5, 6 i 7 d’agost de l’any següent li dirigeix des del “Diario de Valencia” una carta en català queixant-se de la descurança en què és tinguda la llengua. Segons ell, ha arribat el moment de fer-la renéixer i demana ajuda a la Societat Econòmica d’Amics del País. Sanelo va confeccionar un Diccionario valenciano recollint unes nou mil paraules i fet amb un excel•lent criteri lingüístic i va anunciar, gairebé profèticament, el ressorgiment de la llengua i la cultura catalanes al País Valencià: “Bé que no puc passar en silenci, car és massa sabut, que a carrera oberta corre sa mudança. De modo que no passaran molts anys que no sia precís obrir estudi per l’ensenyança palesa, com succeïx ab altres llengües, per a perpetuïtzar la lletura e intel•ligència d’una infinitat d’esturments llemosins e valencians...” Altres obres històriques i bibliogràfiques són Biblioteca valenciana, de Just Pastor Fuster, Escritores del reino de Valencia, de Vicenç Ximeno i els “Viajes literarios”, d’Antoni Ponç i de Jaume Villanueva. També hi ha repertoris de refranys i modismes que són unes de les formes que presenta la preocupació per la llengua. Al País Valencià les festivitats i commemoracions cívico-religioses (canonització de Sant Joan de la Creu, patronatge anual de sant Vicenç Ferrer, arribada de la relíquia de sant Pere Pasqual, cinquè centenari de la conquesta de Jaume I, etc.) van originar una gran abundància de textos populars en català: romanços, parlaments, tertúlies, col•loquis, etc., que eren complement de les festes, sempre amb gran participació del poble. Dins aquest panorama literari els col•loquis ocupen un lloc preferent, amb la particularitat que el seu caràcter dialogat els situa en una posició intermèdia entre la poesia narrativa i el teatre. La major part d’autors d’aquesta època, com Carles Ros, Bartomeu Tormo, el pare Galiana, Josep Vicent Ortí, Carles León, compongueren peces d’aquest gènere. La més popular i característica va ésser, sens dubte, Col•loqui de Nelo el Tripero, de Pasqual Martínez Garcia (1772- mitjan segle XIX), obra representada pel seu autor, ambientada en la vida baixa de la València de les acaballes del segle XVIII i inspirada en els esquemes de la picaresca castellana. La poesia culta té els seus representants, a més del ja esmentat Carles Ros, en Bartomeu Tormo (1718-1773), autor d’una burlesca Gatomàquia valenciana, en Joan Collado (1731-1767), que escriví Poesies valencianes, de les quals esmentem el començament d’un dels sonets: És València del Cid perla d’Espanya, de Fernando sisè perla volguda; la rega el Túria, riu que, en sa avenguda, fins als mateixos murs la besa i banya. I sobretot l’impressor Joan Baptista Escorigüela (1753-1817), del qual d’entre la producció citarem la seva versió de la seqüència litúrgica Stabat mater dolorosa: Prop de la creu la dolorosa Mare estava en peu, plorosa, quan clavat son Fill va estar. Quina ànima congoixada, condolida i fatigada, l’espasa va traspassar! Oh, quant trista i afligida es veu aquella beneïda, Mare del que és fill de Déu. L’única figura de relleu que presenta la prosa valenciana del segle XVIII és la del ja citat pare Lluís Galiana (1740-1771). En la col•lecció paremiològica inclou ja Galiana dos relats en català, l’un molt popular i l’altre que és traducció d’un dels continguts en Sobremesa y alivio de caminantes, de Timoneda. No obstant això, l’obra que li ha donat més renom és Rondalla de rondalles, publicada l’any 1769 per Carles Ros i inspirada en el Cuento de cuentos, de Quevedo. La rondalla té un doble interès literari i lingüístic. Per una banda, es proposa divertir –i ho aconsegueix- i per l’altra ens ofereix un tipus de llengua fet de modismes, col•loquialismes i, fins i tot, vulgarismes, que e converteix en una instantània del valencià de la seva època: “Primer de tot ragueren un grandíssim plat de polla, ple de trossos de lomello o coromull, que un gat no el saltaria; i en un san-i-amén se l’embocaren tots en la garjola com si foren uns alarbs... En estes i estatres, la carabassa anava que rabiava de mà en mà, sense deixar-la resollar. Ningú le fea tantes festes com l’auela Bajauna, dient sempre que acabava de besar-la: “Bo, poquet i assovintet és al cos profitadet”. L’altre la prenia, i a la salut de vostès, tocava la trompeta que era un gust, i desemprés dia: “El vi fa sang, i l’aigua fa fang”. I per a no cansar-los més, tots tiraven al negret com a peneques i la jugaven de “Quodore, hasta verte, buen Quesús! I no vol més índia que esta, perquè lo demés és borraguera”, com saben vostès que dia aquell. També tragueren una ollasa de condúmio, que tenia una cafila de coses i un olor tan bo que podia retornar un malalt pernoliat; i, agarrant-se de bell nou, no en deixaren pentol, ni quedà rastre ningú, ni tal que ho féu. Uns als naps, que se’ls engolien sense tocar en aros, tan apressa com qui amortalla sogres; altres, als cigrons i a la verdura com a llops; i tots arreu als trossos, i el darrer que escure el plat. Ültimament treren per postres meló i figues, i, havent begut a la darreria alguns traguets de palladeta, allò de bo, quedaren quasi pirris, fent-los els ulls llanternetes i parlant tots en llatí sense haver-ne estudiat.” Com ja hem dit, els col•loquis contenen abundants elements dramàtics i constitueixen els antecedents del teatre festiu, popular i desimbolt del segle XIX. En canvi, tenim poques dades sobre representacions religioses. Segons sembla, Carles Ros és autor d’una comèdia i d’un parell d’entremesos: Bartomeu Tormo, de La fira d’Albaida; el religiós Francesc Mulet, de Los amors de Melisendra i de La infanta Tellina i el rei Matarot, etc., totes amb influència de la comèdia castellana.

EL SEGLE XVIII A CATALUNYA (dins LA DECADÈNCIA, d'Antoni Comas. Editorial LA LLAR DEL LLIBRE, ELS LLIBRES DE LA FONTERA. Barcelona, 1986)

EL SEGLE XVIII A CATALUNYA En finalitzar la guerra de Successió (1705-1714), Catalunya queda reduïda a la condició de província dins l’estat espanyol i perd totes les institucions. Amb Felip V comença el regnat de l’absolutisme i amb la promulgació del decret de Nova Planta (1716) s’acaba la història de la Corona d’Aragó. El català deixa d’ésser idioma oficial a tots els Països Catalans, excepte a Menorca, que resta sota domini anglès. La desconnexió entre els Països Catalans és pràcticament total. Així doncs, a la primera meitat del segle XVIII es manifesta un esmorteïment total a Catalunya. Cap a la darreria de segle comença a haver-hi símptomes de reivindicacions històriques i lingüístiques, paral•lelament a una certa expansió econòmica i a alteracions socials, conjuntament amb les repercussions que la Revolució Francesa (1789) forçosament havia de tenir al nostre país. En l’àmbit cultural l’acte més dur de repressió de Felip V fou el tancament de la Universitat de Barcelona per ésser “fomento de maldades cuando debía serlo de virtudes” i el seu trasllat a Cervera. Aquesta universitat, però, a la llarga, es va convertir en focus de cultura catalana i en una de les institucions que més va contribuir al recobrament de la personalitat de Catalunya. Hi va haver uns professors excel•lents, com el catedràtic de dret romà Josep Finestres i de Monsalvo, que va contribuir a definir la personalitat de Catalunya en remarcar les bases romanes que té el nostre dret civil. Finestres mantenia contacte directe amb els alumnes formant un cercle intel•lectual, obert a tots els corrents filosòfics. Molts dels seus alumnes foren jesuïtes, els quals, en esdevenir-se l’expulsió, varen difondre els mètodes del mestre a Europa i Amèrica. Finestres va deixar un interessant epistolari en català, castellà i llatí. Després de Finestres va professar en aquella Universitat Ramon Llàtzer de Dou i de Bassols (1739-1832), que va ésser diputat a les Corts de Cadis i l’introductor a Espanya de les doctrines d’Adam Smith. Finalment, l’any 1842, la Universitat fou traslladada altra vegada a Barcelona. Un altre focus de recobrament de Catalunya és l’Acadèmia de Bones Lletres, institució que tingué aviat de caràcter reivindicatiu de la història i de la cultura catalanes, com queda exposat en els documents de la seva fundació: “Habiéndose propuesto la Academia por fin principal de su instituto formar la historia de Cataluña, aclarando aquellos puntos que han querido convertir o suponer, ya el error, ya la malicia, deberá ser su primer objeto dirigir el trabajo de sus individuos a la perfección de esta obra...” L’Acadèmia ha tingut tres períodes: l’”Academia de los Desconfiados” (1700-1703), Acadèmia sense nom (1729-1752) i “Real Academia de Buenas Letras de Barcelona (1752-actualitat). També va contribuir al recobrament de Catalunya la “Real Junta Particular de Comercio”, creada el 1763 amb la finalitat d’estimular el comerç, i que, amb les seves escoles superiors, va suplir, a nivell d’ensenyament tècnic, la manca d’Universitat. Encara que l’ús de la llengua catalana es veu limitat per les ordres repressives dels Borbons, sorgeixen molt aviat actituds reivincatives. Una de les figures més importants d’aquest moviment és la d’Antoni de Bastero i Lledó (1675-1737), canonge de Girona, d’origen italià nascut a Barcelona. Va ésser un gran estudiós del provençal –que en aquell temps, amb el nom de llemosí, s’identificava amb el català. Va analitzar els problemes filològics i les lleis gramaticals amb mètodes molt avançats per a la seva època. Va fer inventaris d’autors, diccionaris i una Història de la llengua catalana de la qual només es coneixen fragments. Una de les més grans apologies de la llengua catalana és la Controvèrsia sobre la perfecció de l’idioma català, escrita per Agustí Eura i Martró (1680-1763), dominic i bisbe d’Ourense. Oposa una sèrie de qualitats als defectes que els detractors del català troben en l’idioma i es plany que hagi caigut en desuetud. En aquest sentit criticà molt severament el clergat: “Que cosa tan lamentable és veure lo poc que els eclesiàstics oren en llengua catalana, veent ab evidència detriment que se segueix a l’aument de la perfecció de l’idioma i lo dany evident que ocasionen als que havien de procurar lo major profit!” Els arguments Bastero i Eura van ésser utilitzats pel poeta Ignasi Ferreras en la seva Apologia de l’idioma català que, a la segona meitat del segle XVIII, va llegir a la tertúlia “Comunicació literària”. Ferreres creu que la causa de la decadència del català és haver deixat d’ésser llenguatge de la cort: “... me diran, ¿com és que los catalans afecten lo parlar castellà olvidant son llenguatge natiu? Penso satisfer a esta fent una altra pregunta: ¿com és que los grecs han pres l’idioma turc, deixant lo natiu grec...? La resposta és la mateixa... la llengua turca és en Grècia la llengua de cort, i, per abraçar esta, han abandonat los grecs la sua. És la llengua castellana nostra llengua de cort, i per ço abandonam lo català...” Trobem també gramàtiques catalanes, com la de Josep Ullastres (1690-1762), que ja estableix l’ús de la conjunció i, de la l•l i la supressió de la h en paraules acabades en ch; diccionaris, com el vocabulari llatí- català de Pere Màrtir Anglès, el Diccionari de termes bàrbars o antiquats de Josep Martí, un inacabat Diccionari català de fra Albert Vidal i el Vocabulario de las palabras más difíciles del Libro del Consulado (1791) d’Antoni de Capmany i de Montpalau (1742-1813). Quant a l’ortografia, cal esmentar el Prontuario ortilogi-gráfico-trilingüe (1742) de Pere Màrtir Anglès. En el “Diario de Barcelona” del 17de juliol al 5 de novembre de 1796 apareix una polèmica intencionada molt interessant perquè és símptoma que el problema gramatical català interessava ja al gran públic. Hom hi discuteix les grafies dubtoses (mig, mitjà, desig, aptitud, agut, etc.). Hi prenen part, entre altres, Ballot i hi és al•ludit un maestro de gramàtica, que no s’ha pogut identificar, que resolia els problemes gramaticals basant-se en tres criteris que encara actualment són vàlids: l’etimològic, el d’autoritat o ús, i el fonètic o de pronunciació: “La pronunciación, uso constante y origen (decía mi buen maestro) son los tres necesarios principios fundamentales y comunes por los que se ha de arreglar la escritura de todas la lenguas, bien que ninguno de ellos puede considerarse como tan general que funde una regla absolutamente invariable.” A la “Real Academia de Buenas Letras de Barcelona” es van presentar nombroses comunicacions sobre la llengua catalana. Carles III, el 1768, ordena que els estudis de gramàtica es facin en castellà. Per això el bisbe de Barcelona, Josep Climent, va encarregar a Josep Puig i Xuriguer, per a les classes del seminari, uns Rudimentos de gramática castellana (1769) en català i castellà i, a l’Acadèmia, un diccionari català-castellà que no va arribar a sortir. Fèlix Amat (1750-1824) va demanar llicència per publicar un “Diccionari català-castellà-llatí), que va ésser continuat per Joaquim Esteve, Josep Bellvitges i Antoni Juglar, amb el títol de Diccionario catalán-castellano-latín (1803). A les acaballes del segle XVIII (1792) quan la recuperació econòmica era un fet evident, un acadèmic urgeix el renaixement i l’ús de la llengua: “...a fin de que... vuleva a florecer nuestra literatura catalana, que, por tan desgraciado evento, ha quedado sepultada su memoria, con justo sentimiento de los verdaderos amigos del país, a que nos estrecha hoymás esta obligación cuando nuestras fábricas y manufacturas se encumbran a mayor altura...” Paral•lelament a aquest interès per la llengua, es desperta també la consciència històrica, fomentada principalment per l’Acadèmia, on foren presentades moltes comunicacions sobre aquest tema. Durant el primer període de la “Desconfiada”, cal esmentar el seu fundador Pau Ignasi de Dalmases i Ros (1670-1718), el bisbe de Girona Josep Taverner i d’Ardena (1670-1726) i Josep Aparici i Mercader (1653-1735). En el període de transició o “sense nom”, el mercedari fra Manuel Marià Ribera (1652-1736) va treballar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, i Pere Serra i Póstius (1661-1748) va escriure gran quantitat d’estudis històrics, entre els quals cal remarcar Lo perquè de Barcelona amb una bella descripció de la ciutat i de la seva història. Recorda l’antic barri de la Fusina o de la Ribera, destruït per Felip V per construir la Ciutadella: “...era la cosa més bella i deleitable de Barcelona perquè en les més de les cases hi havia hort o jardí, i en moltes jardins, i los horts de componien , no d’hortalisses, sinó de tarongers i llimoners, poncemers i de tota mena d’agrums... i en tots hi havia parrals bellament guarnits i acompassats de diferents sorts de raïms. Los jardins brillaven i admiraven ab sa gran varietat de flors dobles, no sols de les més universals, com roses, clavells, violes, satalies, gessamins, englantines, francesilles, tulipes, etc., sinó també d’altres més exquisides, vingudes d’Itàlia, França, Flandes, Holanda i altres terres... Molts d’aquests horts i jardins eren de cavallers, mercaders i ciutadans acomodats, los quals ab sos parents i amics passaven allí plausible i deliciosament les tardes en temps d’estiu, i los matins en la primavera... De gran part de dits jardins i horts gosava també generalment tothom que passejava per la muralla, des del Portal Nou al de Sant Daniel, d’a on se descobrien los arbres fruiters i los sortidors. Se dubta que en altra part del món hi hagués passeig més alegre i deliciós, perquè, girant-se a la mà dreta se gosava de l’amenitat dels jardins i de quasi tota la ciutat. I, finalment, voltant-se a l’esquerra, s’observava lo dilatat Pla de Barcelona, ab sos arbres, sembrats, hortes, sèquies, molins, convents, torres i cases de recreu ab sa cordillera de muntanyes, quais totes cultivades, que a modo de mitja lluna apar que li formen una frondosa garlanda.” Del tercer període de l’Acadèmia són: Francesc Xavier de Garma i Duran (1708-1783), heraldista i director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó; Fèlix Amat (1750-1831); Josep Vega (1754-1831), professor de la Universitat de Cervera i diputat a les Corts de Cadis; Ignasi Torres i Amat (1768-1811), nebot de Fèlix Amat, bibliotecari del col•legi episcopal de Barcelona, que va començar un diccionari d’autors catalans que va acabar i publicar el 1836 el seu germà Fèlix i que és una de les fites de la Renaixença. Daniel Finestres i de Monsalvo, germà del gran professor de Cervera (1702-1755) va promoure una escola d’investigació històrica al monestir de Bellpuig de les Avellanes. La gran figura d’aquesta escola és Jaume Caresmar i Alemany (1717-1791), home d’un gran esperit crític i rigor científic el qual, juntament amb Jaume Pasqual i Josep Martí, va emprendre la revisió total de la història de Catalunya, investigant tots els arxius i deixant un gran fons de documents, inscripcions i obres a mig acabar moltes de les quals s’han perdut. Cal que recordem el seu gran treball Sacrae antiquitatis Cathaloniae monumenta. La figura més important del segle XVIII a Catalunya, malgrat que va escriure totes les seves obres en castellà, és Antoni de Capmany i de Montpalau (1724-1813). Filòleg, historiador i humanista va ésser secretari personal de l’Acadèmia de la Història i diputat a les Corts de Cadis, per a les quals va escriure una guia: Práctica y estilo de celebrar cortes en Aragón, Cataluña y Valencia. Per encàrrec de la Junta de Comerç, i amb la col•laboració de Caresmar, va emprendre la redacció de Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1779-1792), que és la primera història econòmica i comercial publicada a Europa, en la qual evoca l’antic esplendor comercial de la Corona d’Aragó i és a la vegada una gran lloança de les seves institucions polítiques. La intenció de les Memorias és declarada per l’autor: “...dar a conocer el gran pueblo barcelonés de la Edad Media, cuya robusta organización, cuya independencia democrática, cuyo carácter de recio temple, inquebrantable firmeza y genio laborioso y emprendedor le hicieron capaz de rivalizar en opulencia y poderío con las repúblicas más pujantes del Mediterráneo.” També va fer Capmany un estudi i traducció del Consolat del mar, del qual fixà la data (fou començat a compilar entre 1258 i 1266). Apèndix d’aquesta edició és el Vocabulario de las palabras catalanas más difíciles del Libro del consulado, ja citat. Malgrat que tota l’obra de Capmany està escrita en castellà, i que dedica frases de menyspreu al català (“idioma antiguo provincial, muerto hoy para la república de las letras”) es pot inscriure en la línia apologètica del segle, ja que reconeix el seu antic esplendor, que va ésser llengua de la cort i que no és un dialecte. Segons Pierre Vilar, Capmany té les quatre qualitats fonamentals d’un bon historiador: seriositat en les fonts documentals, sentit crític, capacitat de síntesi i sap donar dignitat literària a l’obra històrica. Algunes obres poètiques del segle XVIII segueixen encara la tècnica del Barroc i d’altres són ja de tendència neoclàssica. Aquestes dues tendències es troben en cicles poètics i corones. L’any 1701-1702 Felip V viatja a Barcelona. Amb aquest motiu foren escrites a la capital catalana curioses composicions, algunes de caire reivindicatiu, històrico-polítiques, i altres en to d’advertència sobre la manera com havia de governar. Entre les corones religioses recordem la consagració del nou altar de Santa Maria del Mar (1782), amb motiu de la qual foren escrites unes trenta-cinc composicions d’exaltació patriòtico-religosa. També van originar cicles poètics la fundació del temple de la Mercè a Barcelona (1765) i les excavacions empreses en 1781 per trobar el cos de Sant Pere Nolasc. La guerra de Successió i la Revolució Francesa, amb la seva seqüela de la Guerra del Rosselló, van originar una sèrie de poesies imitant els gèneres i les formes populars. Pertanyent a la causa de Carles d’Àustria, hi ha un Cant dels aucells, adaptació de la cançó del mateix nom: Cantaven los aucells quan veren los vaxells davant de Barcelona y lo alegre Tort, cantant deia á n’el Bot tu seràs la ponçonya. Hi ha també uns suposats comiats de Felip V, després d’haver perdut la guerra: Puix ab armes no puc ab llàgrimes vives mon regne salvar te tinc de deixar ningú me detinga .............................. deixeu-me’n anar Adiós, Catalunya .................................. Adiós, Principat; Adios Barcelona tu eres capità flor de mon honor de fidelitat pedra preciosa, ........................... joia del meu cor Espanya, adiós Farem santa vida perdona si he fet per l’altra regnar al teu agravi .............................. en tot mon govern Adiós, Arxiduc, ............................... oh, Carles Tercer,. Oh, esposa amada vós, de les Espanyes posau-vos a monja sou rei verdader i jo a religiós ..................................... Còpia d’una carta escrita al Principat de Catalunya, resum i exaltació de la història de Catalunya: Diguen-ho dotze corones a qui feres tributàries i lo riu de Llobregat tenyit de sang africana. ¿Qui fou, sinó tu mateixa que en Tolosa de les Navas s’emportà la major glòria en aquella gran batalla, pues era el generalíssim que l’exèrcit comandava lo noble Dalmau Creixell d’estirpe i sang catalana, que, morint-hi, aumentà timbres a ta nació i a sa casa? Guillem Montgrí, sacristà major de la iglesia santa de Gerona, fou qui sol va anyadir Ivissa a Espanya. Per totes les quatre parts del món ha escampat la fama ton valor, com ho digué en Perpinyà ton monarca lo rei Martí en les corts que allí foren celebrades .................................................... València, Múrcia, Mallorca i Menorca, Atenes, Neopàtria, Sicília, Sardenya i Còrsega Xipre i Nàpols soberana, i el principat de Morea, junt ab Tebes conquistaren tos naturals ab ses forces, quedant los castells i places baix de la bandera invicta de la gran part Eulària .................................................. Per quaranta-i-un estat que gosa nostre Monarca per Comte de Barcelona i rei d’Aragó ne guanya vint-i-u; i de vint-i-set regnes que en sa corona s’esmalten, catorze en regeix per medi del gran valor de tes armes; i de cinc ducats, los tres los posseix per ta causa. .................................................. Pregunta a la Normandia del modo se senyalaren tos fills en aquella empresa i celebrada jornada, i veuràs com ab ta sang se dibuixaren les armes en dorat escut formant les sanguinolentes barres ................................................ I pues diuen les històries que vint-i-tantes vegades has derrotat el Francès, retirant-lo de tes ratlles, bé pots anyadir al número d’aqueixes tantes vegades una més... i el romanç de Bac de Roda, que acaba: No em maten per ser traïdor ni tampoc per ser cap lladre sinó perquè he volgut dir que visquia tota la pàtria. Algunes de les cançons originades per la guerra del Rosselló, s’interfereixen amb altres de tradicionals ja existents: Partirem del Rosselló per anar a llunyanes terres, per anar a l’Empordà, que n’és terra molt alegre. No hi ha lliri sense flor, ni rosa sense poncella ni donzella sense galant, ni barco sense bandera. Dins la poesia política, recordem deu octaves d’autor anònim que il•lustraven uns frescos sobre l’expedició catalana a Orient existents en una casa –avui desapareguda- de Barcelona i que acabaven: Qual fúries de l’Avern desencadenades, contra tot lo Ducat guerra atreveixen; maten a l’ingrat Duc, i, exasperades, de tots los seus estats s’emposseeixen. Al rei d’Aragó, sempre afectades, tan senyalada conquista ofereixen. Trenta ilustres Atenes mira ab mengua d’Aragó i Catalunya llei i llengua. La “Real Academia de Buenas Letras de Barcelona”, va fer la primera edició de les poesies de Vicenç Garcia. En les seves sessions van ser llegides moltes composicions catalanes i, en record de Garcia, alguns dels autors es van anomenar rector com a sinònim de poeta. Així Joan Baptista Gualbes (Rector de Bellesguard), fra Manuel de Vega (Rector de Pital•luga), Joaquim Vives i Ximenes (Rector de Banys). D’entre els poetes cultes, esmentem de primer Agustí Eura i Martró (1680-1763), el qual va escriure dos poemes necrofílics: Anatomia mental de cos humà i En memòria d’una sepultura, fruit de l’obsessió que el Barroc té per la mort i que tenen un cert clima pre-romàntic. Entre moltes altres obres, Eura és també autor d’una Descripció de Montserrat i d’un Art de ben morir. De la seva obra en prosa, ja hem citat la Controvèrsia... El canonge barceloní Francesc Tagell (primera meitat del segle XVIII), que ell mateix s’anomena desocupat, va escriure una llarga composició d’estil barroc: Poema anafòric, en la qual descriu els balls i festes celebrades el 1720 a casa de Joan de Fontaner al carrer de Montcada, als quals figura que assisteix en companyia de la seva Musa. Tagell era a Roma quan va morir Climent XII (1740) i es va celebrar el conclave i l’elecció de Benet XIV. D’aquests fets envia una Relació –un poema molt divertit- en dècimes catalanes a un amic. Al final de la Relació canvia d’estil i agafa un to sorprenent: el dia de la coronació de Benet XIV, Roma apareix engalanada amb els pals catalans: Quan el nou papa coronat tinguérem, les armes, distinctiu de sa noblesa, per tota la ciutat alçades vérem pintades i dorades ab prestesa. Los catalans, al veure-les temérem si somniàvem o hi vèiem ab certesa, admirant coronades (cosa rara) les barres catalanes ab tiara. I acaba dient la seva esperança en el ressorgiment de Catalunya: Celebre Catalunya, doncs, festiva, d’un descendent l’elecció gloriosa; de ses armes ab ella com reviva lo esplendor i la glòria ruidosa, espere puga ser, que, rediviva, sa grandesa retorne a ser famosa, quan, per fets que excedeixen l’esperança, solament Catalunya fa fiança. Gràcies, doncs, a aquest esdeveniment, coneixem els sentiments patriòtics del canonge Tagell, que, als vint-i-quatre anys de la Nova Planta, semblen resumir el destí de Catalunya. Jaume de l’Àngel Custodi Vada i Chesa (1764-1821), religiós escolapi, va deixar dues composicions interessants: La Fauna en lo Parnàs, dedicada a la vinguda a Barcelona de Carles IV i a les noces del seu fill, i Oda al beat Josep Oriol, en la qual implora protecció al sant per la seva terra destruïda per la Guerra de la Independència. Ignasi Ferreres (segona meitat del segle XVIII) pertany a un grup anomenat “Comunicació literària” que reivindicava l’ús del català per a la creació literària. Entre les obres de Ferreres sobresurt el Soliloqui de Caifàs, en el qual es troba ja un cert to pre-romàntic pel caràcter exaltat de la visió de Caifàs, la intensitat efectiva amb què imagina els sofriments de Crist i per la tècnica del soliloqui. Pel que fa a la prosa política i la historiografia, durant la guerra de Successió va haver-hi gran activitat parlamentària en la qual excel•leix el discurs que Manuel Ferrer i Ciges va dirigir a la Junta de Braços el dia 5 de juliol de 1713 i que va ésser decisiu per inclinar Barcelona a la resistència contra Felip V. Són famoses les seves paraules finals: “... fineixi la nació ab glòria puix val més una fi gloriosa que no pas tolerar exhortacions i violències que ni els moros practicaren.” Hi ha també una abundant literatura pamfletària a favor de Carles d’Àustria, contra el comportament de França i contra Anglaterra per l’incompliment de les promeses del pacte de Gènova: Despertador de Catalunya, Via fora als adormits i Record de l’Aliança. Hi ha alguns relats dels fets militars de la guerra, com els de Francesc Gelat i Patllari Ombravella. L’obra en castellà de Narcís Feliu de la Penya, Anales de Catalunya (1709), encara que està escrita en forma d’història o crònica general del principat, és, de fet. Una justificació de l’actitud que va prendre Catalunya a favor de Carles d’Àustria. En la predicació religiosa del segle XVIII, hi ha un avenç de l’ús del català a causa, en part, de les manifestacions de crisi religiosa que obliga els bisbes a tenir en compte l’eficàcia per damunt de tot. Aquesta també és la causa que fa que es publiquin catecismes en català i els predicadors s’atreveixen a utilitzar en català els recursos de l’oratòria barroca. Finalment, hi ha també l’activitat dels missioners. Abunden les obres religioses en aquesta època: catecismes, vides de sants, novenaris, tractats d’espiritualitat, traduccions bíbliques i litúrgiques, etc. Així l’Exercici del cristià, del gramàtic Josep Ullastres, i el Foment de Pietat, de Josep Llord, obres de gran difusió, i la traducció dels salms penitencials de Pere Mercè i Santaló. És natura, que també hi hagi un gran nombre de manuals de predicació, alguns d’ells traduïts i reeditats moltes vegades: Font mística i sagrada del paradís de l’Església (1704), del missioner fra Francesc Balcells; Alivio de pastors i past d’ovelles (1718) de Josep Formiguera, d’un estil col•loquial: Promptuari moral-sagrat i catecisme pastoral (1754-1757), de Pere Salses i Trilles, obra d’estil efectista i interessant literàriament:: Plàtiques sobre los evangelis (anterior a 1810) de Francesc Rey. Els missioners, l’activitat dels quals se centra en la comunitat franciscana de Sant Miquel d’Escornalbou, van contribuir decisivament a la catalanització de la predicació amb les seves publicacions i amb la pràctica. D’entre les obres en prosa d’aquesta època, poques tenen valor literari. El viatge d’Espanya i Portugal (1716-1717) de Joan Salvador ens dóna les dades científiques de la seva enquesta sobre la flora i està escrit en un estil directe i senzill. El 1749, el clergue Baldiri Reixac (1703-1781) publica la primera part de les Instruccions per l’ensenyança de minyons, petit tractat de pedagogia, resum dels mètodes de l’escola de Port-Royal que propugnava l’educació de l’alumne en la seva llengua materna. Inspirat en els Traité des études, de Charles Rollin, dedicat a universitaris i que Reixac aplica a les escoles rurals de Catalunya, les Instruccions... ens parlen, per primera vegada en la història de la nostra pedagogia, d’amor al nen. Contra el mètodes dels jesuïtes, recomana les classes poc nombroses. A més del seu valor pedagògic, conté una apologia de la llengua catalana: “... m’apar que la llengua catalana té un gran avanç o una gran excel•lència sobre les demés, perquè té una gran aptitud i proporció per apèndrer i entendre les demés llengües, pues, l’experiència ensenya que los catalans fàcilment entenen les nacions estrangeres i que ab facilitat aprenen de parlar son llenguatge...” Al final hi ha un vocabulari castellà-català “...perquè tots los minyons catalans puguen ab aquest llibre sol enténdrer i parlar la llengua espanyola, que los és la més útil i necessària de totes les llengües estrangeres...” Fra Joan López (1730-1798) en la seva Peregrinació a Jerusalem ens conta la seva estada de divuit anys a Terra Santa, com a religiós al servei d’una comunitat catòlica tolerada. Descriu les formes de vida, costums i governs dels pobles que va coneixent. Té una gran habilitat descriptiva i un agut sentit de l’observació. Heus ací el que diu de la Mar Morta: Est mar és un gran estany més llarg que el mar de Galilea, format del riu Jordà. L’aigua és saladíssima i sosté com l’aigua d’altres parts, i naden en ell, pues vaig vèurer nadar en ell. Ni fa fum, com ho he sentit a dir, ni se veu res de les ciutats allí abrasadas, ni l’estàtua de la muller de Lot convertida en sal. Passen sobre ell aucells, però segons nos referiren los que allà estaven, no cria peix. Lo que reparí que tota aquella vora del mar estava blanca com si hagués caiguda una gran gelada i, passejant-se per sobre, apareix que un va per sobre del gel. De les brosses que allí hi ha se formen diferents figures, com pomes, peres i altres espècies de fruta, que a la vista apareixen tals, però, apretant-les, luego se desfan en cendra...” La figura més important de la prosa catalana del segle XVIII és Rafael d’Amat de Cortada i de Sentjust, baró Maldà (1746-1819). La seva obra, Calaix de sastre, que té seixanta volums, dels quals se n’ha publicat una petita part, ofereix una visió de la Barcelona i de la Catalunya d’aquell temps molt viva i directa. El baró de Maldà, malgrat la seva condició nobiliària, va saber posar-se en contacte amb el poble i és el primer escriptor català que connecta directament amb la realitat. Va anotar tot el que veia a Barcelona i als pobles on anava, per la qual cosa els seus papers són una molt bona font d’informació sobre la vida catalana del segle XVIII. El seu estil és pobre, el llenguatge ple de castellanismes i mal construït, però malgrat això té una gràcia i un poder de captació del lector o de l’oient –ell llegia els seus relats en tertúlies nobiliàries-. Era un home extraordinàriament piadós, un bon músic i un excel•lent gastrònom. Compara el seu relat a un plat de peix menjat al Maresme: “...guisados de peix ben amanit a la marinesca, solent donar-los hi los de la costa tot aquell agilimogili que necessita com jo a esta relació... Comprenguí que tenia la bona, per los alfuents ditxaratxos que buidava ma fantasia... I si lo borrador ix bé, altra cosa serà la còpia, que sempre sol entrar-hi algun retintin més.” El baró de Maldà ha esta qualificat com un periodista avant la lettre. Havia organitzat, amb l’ajuda de criats i amics, una mena de servei d’informació. Heus ací l’explicació de l’expulsió dels jesuïtes: “Dia 7 d’abril de 1767, en divendres o dissabte de la Setmana de Passió, se tragueren de Barcelona, a la tarda, ab la major ignomínia i insolència –que aixís se pot dir- per la tropa destinada oí dir de les guàrdies valones, els pobres jesuïtes d’aquest col•legi de Betlem per dur-los a Itàlia, als estats del papa, en virtut d’una pragmàtica sanció que promulgà i firmà lo rei Carlos III en lo real siti del Pardo, estranyant-los de sos dominis, havent-ho practicat les potències de Portugal, França i altres d’Europa, lo que causà gran sentiment i consternació a moltíssims, però també diré que no pocs seculars i àdhuc frares i capellans se desacreditaren, per no dir desvergonyiren, en parlar mal dels padres jesuïtes i voler-los mal del partit tomístic...” Hom conservador en tots els aspectes, va reaccionar contra la Revolució Francesa amb una oberta francofòbia que va esdevenir en ell una obsessió, a la qual es referia amb motiu de qualsevol esdeveniment, com el del carreter a qui el carro s’havia enfangat: “...un carro ab sacs no sé si de blat o altres grans, i lo bàrbaro del carreter, imitador de Robespierre, així com eix mònstruo ho era d la humanitat, terrorista aquell, aquest ho era de l’animal de la carreta.” En el teatre trobem obres religioses i profanes de tradició popular i culta i d’altres influïdes per l’escola barroca castellana. Dintre el teatre religiós persisteixen les obres que pertanyen al cicle de Nadal –els Pastorets- dels quals n’hi ha més de quaranta versions; i les passions que han estat classificades en vuit cicles. Fra Antoni de Sant Jeroni va fer-ne una represa amb el títol, Representació de la sagrada passió, editada innombrables vegades, i que és la base de les passions que encara actualment són representades... El teatre marià i hagiogràfic està molt influït pe la comèdia castellana. En el segle anterior, hi ha una peça clau d’aquest gènere, que és la Comèdia de Santa Bàrbara, de Vicenç Garcia. Dintre d’aquest estil, cal recordar Comèdia de la Mare de Déu de les Sogues, Comèdia de Nostra Senyora del Roser, de Josep Roig; Comèdia de Sant Pere i Sant Pau; Passos del martiri de Santa Eulària, d’Ignasi Planes. També hi ha mostra d’aquest teatre a les Balears i a la Catalunya Nord. El teatre català, al•legòric, d’influència barroca castellana, és representat per la traducció del segle XVI de la Victòria de Cristo, de l’aragonès Bartolomé Palau. El teatre profà, sainets i entremesos, es va cultivar abundantment escenificant els personatges típics del teatre medieval: marits enganyats, avars, autoritats corrumpudes, galants burlats, etc. Recordem: Amor menestral, Entremès del porc i de l’ase, L’avarícia castigada per l’astúcia d’en Tinyeta, Entremès de l’ermità de la Guia, etc. Totes aquestes obres, tenen un to col•loquial, viu i directe, amb abundants castellanismes i vulgarismes.

EL BARROC DURANT EL SEGLE XVII AL PAÍS VALENCIÀ I A LES ILLES BALEARS (dins, LA DECADÈNCIA, del doctor ANTONI COMAS. Editorial LA LLAR DEL LLIBRE, ELS LLIBRES DE LA FRONTERA. Barcelona, 1986)

Un esdeveniment de caràcter político-religiós, amb greus conseqüències econòmiques i demogràfiques, condiciona la història del País Valencià del segle XVII: l’expulsió dels moriscos (1609),que va significar una reducció de la població gairebé d’un 30 per cent i l’abandonament d’unes terres fèrtils i productives. La guerra de Separació (1640-1652), en canvi, va afavorir notablement l’economia del País Valencià alhora que va contribuir a accentuar el distanciament amb Catalunya i van ésser molts els valencians que lluitaren amb les tropes reials. Podem considerar la València del XVII, més que bilingüe, pràcticament catellanitzada. El català continua essent la llengua de les Corts –convocades per última vegada per Felip IV el 1645-, de l’administració de la justícia i d eles actes notarials, però, en canvi, sabem, per exemple, que, a mitjan segle, les inscripcions en els registres parroquials ja s’acostumaven a fer en castellà. També és cada vegada més freqüent que les pragmàtiques reials, després de la fórmula inicial “Ara oiats que us fan a saber”, prosssegueixin en castellà. No menys significatiu és el fet que Llorenç Mateu i Sanç, adverteixi en la seva traducció de l’Espill, de Jaume Roig: “Escribióle en lengua lemosina, y yo lo traduje para que mis hijos le puedan entender.” Encara que els valencians, de vegades- de la mateixa manera que els catalans- interpretin el terme llemosí com a equivalent de la forma arcaica de la llengua, altres vegades es refereixen a la seva modalitat idiomàtica, i, sempre, expressa la noblesa de la seva vinculació originària, que -segons ells- han perdut el català i el balear. Durant aquests tres segles és en les justificacions on trobem l’autèntica actitud envers la llengua. En el pròleg català del seu Siglo cuarto de la conquista de Valencia (1640), diu Marc Antoni Ortí: “Algunes persones de les que saberen que jo estava ocupat en escriure estos discursos, han tingut per defecte lo haver-los escrit en llengua castellana, pareixen-los que, tractant de festes de València, fóra més acertat escriure-les en llengua valenciana; i no puc deixar de confessar que, en alguna part, tenen raó i mostren lo bon zel ab què estimen la conservació de son natural idioma, majorment essent com és tan ric i abundant de veus pròpies i frases tan significatives, que poguera ab ell millor i més clarament pintar-se tot lo que es féu en esta ocasió. Però encara que esta llengua participara aquest llibre de tanta elegància com ab la llatina li poguera donar lo mateix Ciceró, solament servirà per als valencians... i aixís succés de València és més acertat escriure’l en la llengua que més proporcionada ab la intel•ligència de totes les demés nacions ab qui s’ha fet comuna la castellana. A més d’açò, encara que em sàpia mal, hauré de dir tot lo que sent en orde a est particular; i és que no he pogut deixar d’estranyar lo haver vist que en aquest temps haja pogut trobar-se valencià que repare en açò, perquè si en algun temps (i tan antic que jo no l’haja alcançat) solia fer-se gran estimació de la llengua valenciana, que quan en les juntes de la ciutat, estaments i altres comunitats, algú dels valencians que es trobaven en elles es posava a parlar en castellà, tots los demés s’enfurien contra ell dient-li que parlàs en sa llengua, és ara tan revés, que quasi en totes les juntes se parla en castellà. I encara ha arribat est costum a introduir-se tan extremadament, que no sols e fa particular estudi e procurar saber la llengua castellana, però també en oblidar la valenciana, per la molta abundància que hi ha de subjectes que els pareix que tota la sua autoritat consistix en parlar en castellà, del qual estudi, en la major part dels que posen sa felicitat en açò, ve a resultar un grandíssim absurdo, i és que, après d’haver-se cansat en ser totes ses diligències ordenades a est fi, lo que conseguixen és no saber parlar l’una llengua ni l’altra, de què s’han vist en moltes ocasions ridícules experiències. I si no fóra lo principal motiu d’aquest llibre lo procurar que la notícia de tan grandioses festes s’estenga per tot lo món, com elles ho mereixen, de boníssima gana lo haguera jo escrit en ma llengua materna, mostrant lo molt que l ‘estime per pròpia i lo que em pree de saber-la parlar. Lo que jo procurara en tal cas fóra mostrar que es pot parlar ab major elegància i cultura que la castellana, desterrant d’ella les veus antigues, per les quals la solien nomenar llengua llemosina. Perquè jo só de parer de que en estos temps lo mateix seria parlar en València dir llur, jatsia, celleshores i altres vocables antics, que si parlant en castellà diguésssem maguer, yantar, fincar de hinojos i altres que, també la nostra llengua, ab lo discurs deltemps, s’ha anat polint i enriquint com la castellana, puix té també disposició per a rebre lo adorno que a la de Castella li comunica la llatina, de què ha pres lo candor, esplendor, ostenta i moltes més de què també pot valer-se la nostra llengua...” L’actitud secessionista respecte del català iniciada el segle anterior, progressa en el segle XVII, com ho testimonien textos de Gaspar Escolano (1550-1619) i Llorenç Mateu i Sanç (1618-1680). Afirma el primer , a Història de València y su reino (1610), que els valencians: “...en limar y perfeccionar la propia lengua se han dado tan buena maña que, con ser la mesma que la catalana, se ha quedado esta en montaraz y malsonante, y la valenciana ha pasado a cortesana y gentil.” Mateu i Sanç és qui formula d’una manera clara i decisiva la independència del valencià respecte del català en el seu Tractatus de regimene regni Valentiae (1667): “Ad traducta [lingua] ad cathalanos et nobis comunicata per nostros maiores ita perpolita et elegantia imbuta fuit, ut hodie ab ea distingator speciem distintctam constituenlo: sicut enim castellana differt et araconensi elegantiae et splendor, sic similiter valentina at cathalana.” El panorama poètic valencià del XVII és molt pobre, fins i tot si el comparem amb el segle anterior. Trobem tractats -i impresos- els gèneres religiosos de caràcter popular, però la poesia culta tant sacra com profana, és gairebé sempre ocasional. La participació en català en els certàmens és gairebé nul•la. De les poesies contingudes en relacions de festivitats religioses, citarem alguns fragments: Cançó de Joan Baptista Roig continguda en Solemnes y grandiosas fiestas por la beatificación de don Tomás de Villanueva (1602), de Jeroni Martínez de la Vega: “i ell estengué sos raigs fets de crestall, més blanc de continència que la neu, tornant en foc de caritat son gel;” unes dècimes de Nofre Fuenes de Munyós i de Joan Mora d’Aguirre, que comencen respectivament: Qui pot ser esta donzella, que, quan tots los fills d’Adam pesats per sa culpa anam, airosa camina i bella? Rosa de Jericó plantada de la gràcia en la corrent, a on fóreu perpètuament per la mà de Déu regada; i la composició dedicada a la Immaculada que comença: Jo só València, que ab dolor plorades, de clares aigües, que lo riu portava, llàgrimes fiu per a mostrar ma pena; i ab lo treball que l’aflicció em causava en son espill me viu moltes vegades, que crestall li guarneix daurada arena. Com si ma llibertat, dura cadena impedís, m’afligia veure, bella Maria, que deien molts que, del comú delicte, antic edicte, a vós vós comprenia. totes elles contingudes en Solemnes y grandiosas fiestas por el nuevo decreto que Gregorio XV ha concedido en favor de la Inmaculada Concepción (1623), de Joan Nicolau Cremades. En moltes d’aquestes relacions de festeigs religiosos figuren composicions del ja esmentat Marc Antoni Ortí, potser l’única personalitat de la València del segle XVII, que per la seva activitat –i no el seu mèrit- literària podríem considerar com a poeta. En el seu Siglo cuarto de la conquista de Valencia figuren unes octaves dedicades a Sant Francesc de Borja –llavors encara beat- “de voces castellanas y valencianas” –que ortografiem en català: “Si alcança singular prerrogativa el premiar-se valor, que en vós espanta no estranyar-se podrà que fe tan viva alcance profecia sacrosanta.” Aquestes formes ambigües de la llengua són utilitzades per molts altres autors durant l’època anomenada de decadència. Dins la poesia satírica ciatrem el religiós dominic Francesc Mulet (1624-1675), anomenat el Quevedo valencià , que és una mena de paral•lel de Vicenç Garcia. Sens dubte la peça poètica de més qualitat són les Trobes apòcrifes, atribuïdes al cavaller Jaume Febrer del segle XIII, i obra segurament d’Onofre Esquerdo, amb les quals pretén prestigiar llinatges valencians del seu temps, com a descendents dels conqueridors de l’època de Jaume I. El suposat autor mostra a Pere el Gran –fill de Jaume I- els escuts i ensenyes d’aquestes famílies. Heus ací com descriu els escuts que, segons ell, donaren a València primer els romans i el Conqueridor després: “Paregué als romans pagar a València la molta llealtat e lo gran estrago que havia tingut per fer resistència als cartaginesos e a sa gran potència. E així els Escipions, en senyal de pago, La reedificaren a sa costa pròpia, fent-li sis cloaques, ab què fàcilment sana e neta fos, despedint la còpia de les moltes aigües. Ab que no és impròpia la divisa antiga: en lo camp d’argent una ciutat bella sobre aigua corrent. Mes lo rei en Jaume, vòstron pare amat; li ha mudat lo escut, posant per divisa barres d’Aragó en pavés quadrat, com usen les dones, puix esta ciutat té el nom femení, e, així, d’esta guisa, sobre camp de roig e corona d’or, les ha concedides, ab lo Rat Penat que crià en sa tenda sos fills sense pavor, mentre durà el siti, com sabeu, Senyor.” Deixant de banda les pragmàtiques, pregons, privilegis, lleis, sentències i ordenacions que encara es publiquen en català, recordem que en el XVII es feren tres edicions dels Furs de València, que van originar una literatura hermenèutica, de la qual destaca el citat Tractatus de regimene Regni Valentiae (1667), de Llorenç Mateu i Sanç (1618-1680), obra que tracta d’aspectes històrics, jurídics i filològics. Una especial atenció mereix l’Autobiografia de Bernat Català de Valeriola (1568-1608), que és un dietari que l’autor va començar en català i va continuar en castellà. La predicació es feia en català en totes les festivitats d’audiència popular (commermoració de la conquesta, canonització de Sant Vicenç Ferrer, etc.) que organitzava l’ajuntament. D’aquesta manera procurava vetllar per la conservació de la llengua, segons testimoni de Marc Antoni Ortí en el seu Segundo centenario de San Vicente Ferrer (1656). Un d’aquests sermons, Ramellet del bateix de Sanct Vicent Ferrer (1667), de Joan Baptista Ballester, reincideix –en el pròleg de l’edició- en els tópics del llemosí i de l’antiga grandesa i, amb un afany apologètic, arriba a agermanar el valencià amb l’hebreu: “Que sia la llengua valenciana millor que totes les d’Europa en aprés de la llengua sancta, que és l’hebrea, a no haver-ho jo defensat en públiques convencions, no m’atreviria a estampar-ho; i és cert, perquè, ademés de la gràcia, brevetat, concisió més que lacònica i energia sua, és molt sentenciosa, significativa, conceptuosa i aguda, i té emfàtica valentia, força i majestat en ses paraules... Encara que fos aspra, que també és escabrosa i molt trencada l’hebrea, i és ben sabut que és la millor, i és la que es parlarà en lo cel i es parlà en lo Paraís, i és cert que Jesucrist i sa mare parlaren en llengua hebrea, de la qual té la nostra moltíssims vocables.” El teatre que es representa a València al segle XVII és pràcticament en castellà, accentuant així la tendència iniciada al segle anterior. No obstant això, perduren els misteris, i precisament la versió que ens ha arribat del Misteri d’elx correspon, més o menys, a aquesta època. Algunes obres de poesia festiva apareixen en forma de diàleg o col•loqui –contenen, per tant, elements teatrals –gènere que aconseguirà la seva plenitud al segle XVIII. Pel que fa referència a les Illes Balears, poques són les notícies que tenim de la seva activitat literària durant aquest segle. No fa falta, com a Catalunya i al País Valencià, la tòpica apologia de la llengua, fonamentada en els historiadors valencians, que trobem a la Historia general del reino baleárico (1632) de Joan Dameto (1544-1633), el qual, referint-se a l’ús de la llengua, afirma: “Algunos nos han querido poner nota de poco cultos en el hablar: yo digo que, si bien entre la gente vulgar, que ordinariamente es la mayor parte, se puede reprender este vicio,pero entre la nobleza y gente que trata de letras se usa reduciendo a mayor elegancia. Estudio en que se deben emplear y preciar mucho los maestros de la juventud, corrigiendo con industria y arte lo que de otros bárbaros idiomas, con la ordinaria contratación, se nos ha ido apagando.” Dins el camp de la historiografia sobresurt també el metge Joan Binimelis i Garcia (1538-1616), qui en la seva Història i siti de Mallorca (1606), traduïda per ell mateix al castellà, ens ofereix, en una llengua més pura que la dels seus contemporanis, la història de la seva terra des dels primers pobladors.

MURALMOB: A ELX, EN VALENCIÀ

ANDREA MOTIS, JOAN CHAMORRO AND... AND JAZZ

Spain regions: Catalonia nationalists 'head for win' (BBC, 25-11-2012)

Tom Burridge in Barcelona says the drive towards independence has ''gathered pace'' Continue reading the main story Catalonia's Future Nationalists in the Spanish region of Catalonia are set to win in regional elections, exit polls suggest. TV3 said the party of Catalan President Artur Mas could secure up to 57 seats - far short of an absolute majority. The nationalists want to hold a referendum on whether the region should break away from the rest of Spain. Madrid says Catalan nationalists are looking for excuses after nearly running out of money, with Spain hit hard by the eurozone crisis. Catalan President Artur Mas called early elections amid a funding row with the central government; it says he is trying to exploit the economic crisis. European membership? Mr Mas says the wealthy and influential north-eastern region gets a raw funding deal from the central government. His centre-right Catalan Nationalist Coalition (CiU) had hopes for a majority in the regional parliament. Map of Catalonia in Spain His party argues a Catalan state would fare better as a member of the EU than a province of Spain. The European flag has been prominent at his campaign rallies, and he says an independent Catalonia would quickly gain membership of the 27-member bloc. The CiU ousted the Socialist party in elections in November 2010. With 135 parliamentary seats available, Mr Mas knows that if he is to pursue his dream of an independent Catalonia, he will need a clear mandate from voters, says the BBC's Tom Burridge, in Barcelona. If not, Mr Mas will have to rely on the support of smaller pro-independence parties, our correspondent says. Even then, the road to independence is far from straightforward. A referendum would be illegal under the current Spanish constitution, and Spain's ruling Popular Party is likely to block any attempts for constitutional change. Other parties, such as the nationalist Ciutadans, the Popular Party of Catalonia the Socialist Party of Catalonia are all opposed to Catalonia's independence bid. Are you in Catalonia? Will you be voting? What do you think about the issue of independence? Please send us your views, using the form below.

Catalans vote amid calls for independence. Regional poll may set northeastern region on path to secession from Spain. (AL JAZEERA, 25-11-2011)

Polls have opened in Catalonia in a snap election that could pave the way for Spain's largest region to seek statehood. Artur Mas, the Catalan president, has promised 5.4 million voters he will hold a referendum on self-determination if he wins a renewed mandate. Four hours after voting began, Catalan government figures showed voter participation at a 24-year high for this point in the election: 29.35 per cent compared with 24.79 percent in 2010. Economics drive Catalans to polls Mas' alliance could take 60 to 64 of the 135 seats in parliament, not far from the 62 it now holds, the latest opinion polls showed. Prime Minister Mariano Rajoy's Popular Party and the opposition Socialists are fighting for second place. Al Jazeera's Tim Friend, reporting from Barcelona, said Sunday's vote "could be a step into the unknown" and that the crisis in Spain's economy was pushing the Catalans to seek self-determination. He said a huge march was held in September to mark Catalonia's national day and that Catalans signalled they were ready to secede from Spain. Mas called the poll two years early after failing to negotiate a new financial deal with Madrid, which would have given officials greater autonomy over taxation. "This decision [is] for our self determination, our freedom and, I hope, our own state within the free nations of Europe and the rest of the world," Mas said. "This decision, and this is the great compromise, will be taken by the Catalan people during the next four years." Referendum promised With 135 parliamentary seats available in Sunday's regional elections, Mas' centre-right Catalan Nationalist Coalition (CiU) is ahead in the polls. Some in Catalonia feel that the weak national economy is having a negative effect on the northeastern region's financial stability. The CiU has made independence from Spain a central issue and Mas' rallies have bristled with European Union flags, with the 56-year-old politician expressing optimism that an independent Catalonia would be swiftly embraced by the 27-nation bloc. "It will be convenient for the European Union, because from day one of membership Catalonia would be a net contributor," said journalist and political consultant Antoni Maria Pique. "It is a good deal for the European Union. I think that in Brussels they would try to persuade Spain it should not block the development of the European Union over issues of pride and nationalism." Nationhood Some of Catalonia's 7.5 million people already see it as a separate nation, with its own language and culture. Catalans 'seek secession' from Spain "We sold on September 11 (Catalonia's national day) more than we had sold during the previous eight years," said textile shop owner Margarita Bascompte. "We sold a lot. An awful lot. We sold to order. And our fabric supplier collapsed because of so many orders. He had to manufacture a lot more to cope with the demand." But not everyone in the region, which already holds a degree of autonomy under Spain's federal system of governance, agrees with the move for further independence. Albert Rivera, a candidate representing Ciutadan, a Spanish nationalist party opposed to Catalan independence, said "co-existence" should be defended. "People from the pro-independence side say that those of us who defend the union with Spain within the European Union give a speech of fear," he said. "And of course we do, because we feel fear. [Fear about] a president that has said he will ignore the constitution and any legal ruling and that nobody will stop him. All this in a democratic country obviously will cause you fear. We want to defend co-existence and we will try to avoid the Catalan citizenship being divided in two classes. We don't want Catalonia to slip away from the rest of Spain. We want to build bridges, not raise fences." EU membership Catalonians say they contribute $21bn more to the Spanish exchequer than they get back, yet infrastructure spending from Madrid goes to poorer regions, while projects such as the Mediterranean rail corridor are left unfunded. Opponents say that prosperity will fade if - as is possible - Spain were to veto any EU membership application by an independent Catalonia and the uncertainty will drive out many businesses. A survey published by El Pais newspaper this month showed that nearly half of Catalans support independence, but the number falls to 37 per cent if it means dropping out of the EU. Sunday's poll comes as Spain's armed Basque separatist group ETA said it was ready to discuss disbanding with the French and Spanish authorities if certain conditions were met. The group, which last year said it had abandoned violence after a four-decade campaign for an independent homeland in southern France and northern Spain resulted in the deaths of more than 800 lives, said one outstanding issue was the transfer of Basque prisoners to jails closer to home

EL BARROC A CATALUNYA (ANTONI COMAS, dins LA DECADÈNCIA. Editorial LA LLAR DEL LLIBRE. ELS LLIBRES DE LA FRONTERA. BARCELONA, 1986)

EL BARROC A CATALUNYA La literatura catalana del segle XVII es converteix en subsidiària –literàriament, estilísticament i ideològicament- del Barroc castellà: la dualitat entre la fugacitat del plaer i la voluntat ascètica, el sentiment de la mort i el desengany de la vida, l’obsessió per la predestinació, l’escepticisme, l’estoïcisme, la caricatura tragicoburlesca, l’angoixa de la solitud i el pessimisme polític, són temes que també trobem a la nostra literatura en aquest segle. Juntament amb aquesta influència barroca el català sofreix una nova allau de castellanismes. L’abundància de barbarismes arriba al punt que trobem textos completament híbrids. El segle XVII és un dels més crítics de la història de Catalunya: crisi econòmica, persistència del bandolerisme, política de supressió de privilegis i constitucions, un conjunt de fets que varen culminar amb la guerra dels Segadors (1640-1652), iniciada amb el “Corpus de Sang” i finalitzada amb la pèrdua de les terres de Catalunya Nord (tractat dels Pirineus, 1659). La causa immediata del conflicte va ésser la permanència a Catalunya de les tropes espanyoles que havien de participar a la Guerra dels Trenta Anys. L’alçament fou dirigit per Pau Claris, president de la Generalitat, que volia fer de Catalunya una república independent. El “Corpus de Sang” va inspirar l’himne d’Els Segadors, convertit en himne nacional de Catalunya: Catalunya triomfant tornarà a ser rica i plena! Ara el Rei, nostre senyor, declarada ens té la guerra. Bon cop de falç, defensors de la terra! Bon cop de falç! La desconfiança dels catalans envers la seva llengua arriba fins i tot al poble que, per exemple, preferia un brillant sermó en llengua castellana –que no entenia-, a un en català. També, com en el segle anterior, molts escriptors redacten les seves obres en català, però les publiquen després en castellà per diverses raons: influència del mitjà en què viuen, per afany d’una més gran difusió o per la intenció d’obtenir protecció de nobles i mecenes. Ens ho confessa obertament el traductor dels Preludis militars (1640) de Domènec Moradell, l’any 1674: “De la lengua catalana han fenecido las admisiones y aplausos, no sé si por mal entendida o por mal recibida. Tan trocados miramos los tiempos, que si ahora escribiera en lengua catalana aunque fuese un Salomón, no sería aplaudido...” Paral•lelament a aquest procés de castellanització, a la Catalunya Nord, continua i s’accentua –la influència barroca castellana i més tard la pressió lingüística francesa. El rossellonès Elies Estrugós advertia en la seva obra Fènix català (1604) que a la seva terra els que deurien “...fer estudi en parlar llur llengua nativa, lo posaren algun temps en la castellana, atrets per la dolçura d’ella” i que allà eren pocs els que sabien “parlar català i menos escriure”, El també rossellonès Andreu Bosc té una actitud més combativa davant les acusacions contra la llengua catalana: en els Títols d’honor de Catalunya, Rosselló i Cerdanya (1628) posa la nostra llengua com a model de la resta de les romàniques: “...i nasqué tan graciosa, cortesana, sentenciosa i dolça, que no hi ha llengua que ab més breus paraules diga més alts i millors conceptes, tenint en tot una viva semblança ab sa mare la llatina. Ella fonc la que donà principi als versos i rimes que s’usaren en Roma, cantant ab elles, al so de ses consonàncies, les dissonàncies de les passions ab aguts y dolços pensaments.” I afirma que l’estat actual de la llengua és un “cas de digne de plorar ab llàgrimes de sang”, denunciant al mateix temps “l’odi que se li té”. L’ensenyança de les humanitats continua essent en català, encara que el seu nivell és inferior al del segle XVI. D’entre els autors de manuals i diccionaris –a part de les reedicions dels del segle passat-, citarem Martí Esteve, Antoni Font, Pere Torra, Llorenç Cendrós i Joan Lacavalleria. “Escuela Poética Castellana” és el nom que donem al corrent d’imitació de la poesia castellana barroca dins la literatura catalana del segle XVII i part del segle XVIII. Aquesta poesia es caracteritza per: ús sistemàtic de l’hipèrbaton, gran abundància de metàfores i abús de l’aparat mitològic, i alhora una tendència als temes burlescs i satírics. Així mateix s’obliden els metres i gèneres de tradició catalana, que són substituïts pels castellans: sonets, octaves, silves, lires, dècimes, “quintillas”, quartetes, romanços, “romancillos”, etc. Compareix per primera vegada a la poesia catalana el bucolisme, que perdurarà fins l’adveniment de la Renaixença. Una particularitat d’aquesta escola és que cap dels seus autors gairebé no va editar res i les seves obres es van transmetre manuscrites, la qual cosa ha dificultat d’establir una frontera entre les obres autèntiques i les traduïdes. Els tres manuscrits més importants que ens ha transmès la poesia d’aquesta època són: “Curiositat catalana”,” Recreo i jardí del Parnàs i muses catalanes” i “Curiositat catalana o Recreo i jardí del Parnàs”” –aquest últim refosa dels dos primers. Els poetes més importants del segle XVII són Vicenç Garcia, Francesc Fontanella i Josep Romaguera. Vicenç Garcia (Tortosa 1579/1582-Vallfogona de Riucorb 1623), més conegut amb el nom de Rector de Vallfogona, és la figura més representativa de l’esmentada “Escuela poética castellana” i de tot el XVII català. Al voltant d’aquest personatge s’ha creat una popular biografia llegendària i se li atribueix tota mena d’acudits, anècdotes i ocurrències que el converteixen en un Quevedo folklòric català. Va estudiar a Lleida, va ésser ordenat sacerdot l’any 1605, al següent obtenia per oposició la rectoria de Vallfogona de Riucorb, on a penes va residir, i es doctorà en Teologia el 1621. Protegit per la poderosa família dels Montcada, contínuament el trobem als palaus episcopals de Vic, Girona, Barcelona i Tarragona. Va participar en diversos certàmens poètics. Assidu de la tertúlia literària que reunia el bisbe Joan de Montcada al seu palau de Barcelona, va ser amic de nobles i del bandoler Perot Rocaguinarda. Cap al 1621 sembla que viatjà a Madrid on degué conèixer els poetes de la cort. Se li ha atribuït el Quijote d’Avellaneda i l’obra dramàtica El cortés bandolero, exaltació, sembla, del seu amic Rocaguinarda. Vicenç Garcia és un exemple d’home extraordinàriament dotat per a la creació poètica, encara que no arribà a treure el fruit que s’esperava de les seves qualitats. L’única obra que publicà en vida va ésser el sermó fúnebre dedicat a Felip III. En la seva obra poètica, que va romandre inèdita durant gairebé un segle i es va transmetre en còpies manuscrites, es fa difícil destriar allò que és autèntic d’allò que li ha estat atribuït. La fixció textual i l’edició de l’obra de Garcia és una de les grans llacunes de la història de la literatura catalana. Garcia –literàriament Garceni- va ser el prototipus de poeta i clergue del Barroc, encara que sovint s’adona que l’artifici de l’escola no encaixa amb el geni de la seva llengua. En altres ocasions, com Góngora i Quevedo, ironitza sobre les exagerades metàfores pròpies de l’època: Los cabells són sos cabells i no són gens or d’Aràbia, que, a ser-ho, jo crec que algú l’hauria descabellada. La primera edició de Vicenç Garcia la va fer la “Academia de los Desconfiados” –antecessora de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona- amb el títol Harmonia del Parnàs... (1700, encara que probablement és del 1703). La seva producció poètica és a estones d’una exquisida delicadesa comla composició “Elogia un galan l’hermosura d’una dama” Sou, oh Nise, la suma de bellesa on, totes juntes, contemplar-se poden les mostres del vestit que a Flora broden seda i agulla de Naturalesa: Clavell la boca, olor de camuesa; als ulls, dos ulls de lliris se acomoden; tot lo demés, ab dolces bandes, roden les roses i jasmins, ab sa puresa. Puix, ¿qué diré de la bellesa rara del jardí de aqueix pit, que sempre hi neva i sempre está cubert de maravelles? No com les altres, que la sort avara dintre de un dia la bellesa els lleva: que divines i eternes són aquelles. “A una dama que, patint gran set, li donà son galant un gerro d’aigua”: La condició de l'avar, senyora, vui vos convé, i dir ab raó podré que l'aigua dono a la mar! Més estiguera en son lloc ( vist en mon cor lo que hi ha ) que la llançàs eixa mà en mes muntanyes de foc; pero, ai!, que, ab mil temors, des que el jarro us he donat, recel d'eixa crueltat nous desdenys i nous rigors: que, com la Naturalesa a rigors vos inclina, de aqueix metall, boca i mà aprendan nova cruesa. Dins de mon pit consider, senyora, en eixa beguda la inundació i avinguda del plant en qué es vol desfer. ¿Qué molt, doncs, si la preneu ab tanta cobdícia i gana, si, a mes queixes inhumana, mos mals en ella us beveu ? Més conegut és Vicenç Garcia per l’aspecte satíric, burlesc i fins i tot obscè de la seva obra. Heus ací “Epitafi a la sepultura d’un gran bevedor qeu morí de gota”, exemple de poema burlesc: Hic jacet lo qui cregué ésser preservat de gota, puix de aigua sols una gota, sinó ardent, mai la begué. Gota lo agotà i tragué d'esta vall de plors i crits; estarà sencer son cos, que cuc no hi ha que hi don mos, perquè el guarden los mosquits. No seria completa la visió de Vicenç Garcia sense oferir un exemple de la seva complaença en els temes de baix nivell que, per altra banda, són els que més fama li han donat: “A una latrina que féu lo rector en lo hort de la sua rectoria”: La monarquia regint Felip terç, que la millora, se féu esta cagadora, essent papa Paulo quint. Adredes obra tan grave s'edificà prop de un hort perquè qui paper no port se puga valer d'un rave. En sa traça artificiosa no pose lo maliciós la llengua amb zel envejós; perquè la traurà merdosa. Ni ab supèrbia presumesca, lo que no entén judicar; i ans que ho vinga a condemnar, tot primer ho assaboresca. Los veïns advertiran no cometre tan gran falta, que si fou obra més alta, tota aquesta se beuran. I tu, cagador prudent que en aquest lloc entraràs, si molt pesat aniràs menjar-te has lo paviment. Si per obres soberanes són tinguts los mausoleus colossos i colosseus, memòria de coses vanes: ací mil culs retronant faran memòria perfeta de l'assalt de la Goleta i victòria de Lepant. Fou lo tribunal primer, que en est lloc se celebrà; un diumenge que hi cagà un descendent de Bauter. Dividits los llocs estan: est lo rector s'apropia, per ordre l'escolà i tia; les hostes, on gustaran. Fecit Bartomeu Monreal un Cid en arquitectura, de qui la roca més dura tem lo martell i parpal. Aquest darrer aspecte de la producció de Vicenç Garcia és el que ha derivat en un corrent de mal gust en la poesia catalana coneguda amb el nom de vallfogonisme. Vicenç Garcia –deixant a part la seva fama llegendària- va crear escola i va aconseguir tant de prestigi que el nom de rector va esdevenir sinònim de poeta fins a l’inici del segle XVIII. L’altra gran figura del segle XVII català és Francesc Fontanella (Barcelona c.1615-Perpinyà 1680/1685), literàriament Fontano. Pertanyia a una il•lustre família de jurisconsults, va prendre part molt activa en la guerra de Separació de Catalunya, causa per la qual va haver d’exiliar-se. Vidu dues vegades, va entrar en el convent de Sant Domènec de Perpinyà l’any 1660, del qual va ser prior l’any 1675. En vida Fontanella només publicà el panegíric a la mort de Pau Claris. La seva obra es divideix en dos grans gèneres: les composicions líriques i les peces dramàtiques d caràcter al•legòric i pastoral. El primer d’aquests gèneres es pot dividir en composicions ocasionals, amoroses i religioses. Remarquem de primer, el grup de romanços i sonets en què conta la impressió del seu viatge a l’assemblea de Münster i les al•lusives al setge i la caiguda de Barcelona. Dins la poesia religiosa destaca Desengany del món, d’un to gairebé preromàntic i molt diferent de l’estil de l’època i fins i tot del propi autor: Passen edats i vides ab moviment subtil, les unes nos segueixen, a les altres seguim. Los anys se precipiten tan veloçment al fi, que és començar a víurer començar a morir. Los termes corresponen en cercle repetit: lo que un sospir anima acaba altre sospir. Aquell alat i coixo, que és nou sempre i antic, la dalla té per véncer, les ales per fugir. Fugen volant les hores, i en globus cristal•lins la pols que cau desperta a la que està dormint. Plora la font al nàixer lo breu de son camí, del bressol d’esmeralda a l’urna de safir, quan ab agenes aigües inunda lo jardí, si riu no la sepulta, se precipita al riu. Vola vaixell superbo ab les ales de lli i troba lo naufragi tan prest com lo perill. A la dubtosa vida ab lo crepúscol ix la meravella bella en son primer matí. A la viola dèbil, al girasol altiu, mortalla són comuna los tendres gessamins. És en florida esfera fragant emperatriç efímera de nacre, cometa de carmí. Ni sa guarda espinosa ha pogut encobrir a la invisible Parca de sa verdor lo fil. Des del més noble lliri fins al clavell més viu, totes les flors acaben sols de l’haver florit. Si fuig la nit vençuda, en va l’alba se’n riu, pus que venja lo dia les mengües de la nit. No canten la victòria los ocellets festius, si causa son eclipse qui la fa resplendir. Del temps lo gran monarca, del temps no s’eximí, si principi de viure, exemple de morir. D’esta manera passen mos dies fugitius, que no els tinc per mos dies, pus són los que no tinc. Si per los que passaren altres han de venir, uns són de l’esperança, los altres de l’olvit. Mes olvit favorable contra mals envellits que, renovant memòries, aumenten lo perill. Desconec la figura de mi mateix en mi, tots los colors confusos, mudats tots los perfils. Tan lluny d’aquella imatge del gran pintor diví, que sols la pot conèixer qui la pot corregir. Anticipat cadàver, si no sepulcre trist, de mortes altiveses i de cuidados vius. Del llum resten les ombres, del foc la cendra vil, del cos lo tronc inútil i del cor lo patir. Mes, pus la vida tota és un punt infeliç, pensem en altra vida que és nostra fi sens fi. I les Llàgrimes d’una ànima rendida als peus del seu Redemptor, glosa en vuit octaves del salm LXXXVIII: Vinc, Jesús meu, per rómprer la cadena de mos sentits contra mon cor forjada... La poesia amorosa de Fontanella s’inicia amb les peces que ell anomena giletes que ve del nom de la dama que canta, Gileta. Són un conjunt de poesies bucòliques algunes de les quals esdevingueren model per a alguns poetes de la Renaixença. De més interès són els sonets, completament barrocs, titulats Fúnebre obsequi a una eclipsada bellesa (1648), entre els quals figura aquesta peça magistral, no sols d’aquesta època, sinó de tota la literatura catalana, “A la mort de Nise” ¡Oh dures fletxes de mon fat rompudes, rompudes per ferir més doloroses, que, llevant-me les plomes amoroses deixen al cor les puntes més agudes! Flames més eclipsades que vençudes, aurores algun dia lluminoses, ombres ja de ma vista tenebroses, tenebroses, mortals, però volgudes. Principi trist de penes inhumanes, terme feliç de l'ànima afligida que per alívio son dolor adora; fletxes sereu i flames soberanes si llevau a mon cor la trista vida per donar a mos ulls eterna aurora. Fontanella és autor de dues obres dramàtiques d’ambient pastoral: Amor, firmesa i porfia (1642), en la qual intervé l’autor amb el nom de Fontano, d’una acció molt simple: l’amor de Fontano i Guidèmio per Elisa, que porta a una sèrie de malentesos, i acaba la victòria d’aquest últim i la renúncia de Fontano, posa fi a la rivalitat entre pastors; i Lo desengany (post 1648), que és una altra peça teatral de contingut pastoral enllaçat amb un tema mitològic: el dels amors de Venus i Vulcà i el desengany de Mart, el seu marit, davant la seva volubilitat. Fontanella, conscient de la progressiva castellanització de la llengua i literatura catalanes, pretén –com farà també Romaguera- oposar-s’hi, però no continuant la tradició medievalitzant i de la Gaia Ciènciao del vallfogonisme, sinó incorporant els gèneres de moda, la temàtica i els procediments barrocs. Dintre d’aquesta línia va traduir l’elegia LX del primer llibre d’Amors d’Ovidi i hem de citar, a més, un Diálogo que va escriure sobre el tema de l’Assumpció de la Verge en el qual intervenen els personatges al•legòric, la Música, l’Esfera i la Terra. L’obra poètica i dramàtica d’aquest autor no fou editada fins el segle XIX i encara n’hi ha una bona part inèdita. Pel que sembla, va influir en alguns poetes de la Renaixença, probablement en Verdaguer. Si Vicenç Garcia i Francesc Fontanella representen l’assimilació del Barroc, en l’aspecte del que tradicionalment anomenen culteranisme, Josep Romaguera (? –post 1711), canonge de la catedral d Barcelona, vicari general de la diòcesi, professor de Dret Canònic a la Universitat, representa l’assimilació de l’altre aspecte, el conceptisme. Romaguera solament va escriure una obra en català, Ateneo de grandesa sobre eminències cultes (1681), que devia formar trilogia amb altres dues que no es van arribar a publicar (Morfeo despert en les vulgaritats catalanes i La Fama en Catalunya). En el pròleg, l’autor justifica l’ús de la llengua catalana, es lamenta que a l’actualitat es trobi tan desemparada i invoca el seu antic esplendor: “Si em vituperes lo haver escrit en català, no et temo, perquè murmurant la llengua ab què parles, fent-la instrument de ses ignomínies, los mateixos ecos del vituperi ressonen calúmnies a tan vil censura... Totes les nacions anhelen en embellir sa llengua i en propagar-la, perquè és crèdit de sos ingenis gosar alumnos de sa facúndia los alienígenos curiosos; però la passió, que en les demés s’extrema en elegància, en la nostra inadvertidament se precipita al despreci, ab impaciència de quants ho adverteixen. A fe que no la ultrajaven tant indecentment aquells antics hèroes catalans que feren sentir les clamors de ses victòries a Atenes i Neopàtria i que ab los preciosos robins de ses venes la imprimiren en Sardenya, Mallorca i València...” Aquesta cita, deixant a part l’interès que té per a la història de la llengua, pot servir d’exemple de l’abarrocada prosa de Romaguera. L’obra conté catorze eminències que corresponen a la influència és a vegades d’una total evidència –als Primores del Héroe i als atributos del Discreto de Gracián. Com Fontanella, Romaguera també busca uns camins per a la literatura catalana que li permetin emular les altres, sobretot la castellana, però fracassa perquè li falla bàsicament la llengua. “El veiem perdre’s –diu Jordi Rubió- treballant artificialment les seves frases.” I no menys artificial és el seu lèxic, podríem afegir. El resultat és una llengua que, exceptuant les característiques morfològiques, és pràcticament castellana. Les composicions poètiques que il•lustren les “eminències” (sonets, octaves, silves, lires, romanços, “quintillas”, madrigals) responen enterament als tòpics barrocs, com aquestes lires que il•lustren l’eminència XII: Al despertar del dia de l’espuma amaneix Venus canora, respirant harmonia; dóna celos a Tetis i a l’Aurora, amors redobla i trina en llavis de coral, Eco Marina. Durant el segle XVII trobem encara algunes obres històriques de gran interès. Hem d’esmentar, de primer, Esteve Gilabert Bruniquer (1561-1641), notari i escrivà de l’ajuntament de Barcelona, autor de Relació sumària de l’antiga fundació i cristianisme de la ciutat de Barcelona (1630) i de Rubriques o Cerimonial dels magnífics consellers i regiment de la ciutat de Barcelona (iniciades per ell l’any 1608 i continuades per altres autors fins 1699), recopilació de privilegis i disposicions de dret administratiu, realitzada i ordenada amb gran rigor científic i redactada en un estil clar i precís. L’any 1606 Jeroni Pujades (1568-1635), doctor en Dret, professor, poeta i jutge del comtat d’Empúries, presentà al Consell de Cent la seva Crònica universal del Principat de Catalunya, les dues primeres parts de la qual foren publicades en català (1609) i traduïdes després al castellà. L’obra es continuà en aquesta llengua després de la mort de l’autor. Encara que les dades que ens proporciona provenen de la documentació dels arxius, potser l’aspecte més important de l’obra d’aquest historiador són les observacions personals i directes, la vivacitat que sap donar als episodis, la seva gràcia descriptiva i l’interès envers l’element humà. Un caputxí anònim posà a la Crònica... un mal sonet amb un vers afortunat: Pus parla en català, Déu li don glòria. que es convertí en una consigna literàrio-política durant la Renaixença. Pujades és també autor de sis dietaris d’excepcional valor. A la Catalunya Nord, Andreu Bosch escriu Sumari, índex o epítome dels admirables i nobilíssims títols d’honor de Catalunya, Rosselló i Cerdanya (1628), que és una apassionada apologia del Principat i dels altres dos comtats pel que fa a la seva història i a la seva tradició, i sobretot a la llengua, de la qual fa un gran elogi. Bosch, d’altra banda, escriu la seva obra abans del Tractat dels Pirineus. Potser l’obra més interessant d’aquest gènere, literàriament parlant, és el “pseudo-Boades”, el Libre dels fets d’armes de Catalunya, escrita per Joan Gaspar Roig i Jalpi (1624-1691), que la va atribuir a Bernat Boades, personatge històric de la primera meitat del segle XV. Aquesta falsificació té una finalitat clarament política: és un cant a la grandesa militar i política de Catalunya després de la derrota de la Guerra de Separació. El Libre dels feits és un pastiche arcaïtzant, però l’autor ho va saber fer amb tanta habilitat i esquivà tan encertadament els castellanismes de la seva època –la qual cosa vol dir que coneixia molt bé el català literari medieval- que ha arribat a despistar crítics, filòlegs i historiadors fins fa pocs anys. Durant el segle XVII la prosa religiosa catalana es manifesta en aquests gèneres: obres hagiogràfiques i marianes, catecismes, tractats d’espiritualitat i ascètico-místics, sermonaris, sagramentaris, regles d’ordes i confraries, novenaris, etc. Dins el primer grup podem esmentar la Història i miracles de la sagrada imatge de Nostra Senyora de Núria (1666), de Francesc Marés, que va aconseguir una gran difusió. D’entre els tractats d’espiritualitat i ascètico-místics ciatrem, de primer, dues traduccions del Kempis, una de 1621 del jesuïta Pere Gil (1551-1622) i l’altra de 1698 de Pere Bonaura, molt reeditada durant el segle XVIII. La versió del pare Gil, molt superior a la de Bonaure, fou empresa perquè, segons ell, la de Miquel Pérez: ...era en llengua antiga, que era en bona part limosina, ara no usada en Catalunya. Entre els autors místics cal esmentar el carmelita fa Antoni de Sant Maties (1598-1668), que escriví unes Obres espirituals (inèdites) que representen l’assimilació de la mística castellana carmelitana. Fra Antoni de Sant Maties, com tots els tractadistes místics, parteix de la mortificació dels sentits per arribar a la contemplació. El seu lema o principi és: Per a mi, aprés del boníssim Jesús, no pus. I acò per pur amor del mateix boníssim Jesús. Un grup interessant el constitueixen els autors de més enllà dels Pirineus, les terres que precisament en aquest segle es van desprendre del Principat a causa del Tractat dels Pirineus i que anomenem Catalunya Nord. Honorat Ciuró (1612-1674), que deixà manuscrit el Tractat de la Capella (1637-1664), barreja d’obra mística i de novel•la religiosa. El notari Lluís Guilla (?-1702) es proposa, en el seu Manual de doctrina cristiana una finalitat instructiva, mentre que en Ales per a volar a Déu (1695) adopta el nou corrent de sensibilitat religiosa de Sant Francesc de Sales. Pere Nicolau (1575-mitjan segle XVII), comissari de la Inquisició i professor de la Universitat de Perpinyà, en el seu Llibre i declaració de noms, virtuts, perfeccions, gràcies, títols, excel•lències i grandeses de la sempre Santa i verge Maria, Mare de Déu, en honor i glòria de sa Immaculada Concepció (1630), amés de tractar de les virtuts de Maria, construeix un gran muntatge al•legòric i metafòric. Són abundants les obres de caràcter catequètic i moral: Desenganys de l’Apocalipsis (1673), del catedràtic de retòrica de la Universitat de Barcelona Magí Cases n’és un exemple. La predicació en aquest segle és un dels capítols més il•lustratius i polèmics de la història de la literatura catalana. La qüestió es planteja sobre el dilema de si l’ensenyança pastoral cal fer-la en català o en castellà. El concili tridentí ordenava que es prediqués en la llengua pròpia i natural del lloc i de manera planera i fàcilment intel•ligible (cum facilitate sermonis), i això mateix ordenaven les constitucions tarragonines de 1591 i 1595. Tot amb tot, des de feia temps, prosperava el costum de predicar en castellà, i a més de fer-ho en estil artificiós i abarrocat. Aquesta tendència era afavorida pel gran nombre de bisbes de les nostres diòcesis que eren castellans i per molts religiosos (sobretot dominics, jesuïtes, carmelites i mercedaris), que o bé per no conèixer el català o bé per creure que aquesta llengua no era apropiada per al lluïment en l’oratòria sacra, preferien el castellà. Després d’una gran polèmica sobre aquesta qüestió en els concilis tarragonins de 1635 i 1636 i gràcies a la intervenció de l’únic bisbe català d’aquell moment, Pau Duran, que ho era de la Seu d’Urgell, dels provincials dels ordes de Sant Benet, del Cister i de la Cartoixa, de l’arxiprest d’Àger, Francesc Broquetes, dels síndics de Tortosa i dels diputats del General de Catalunya, es va arribar a una mena de status quo, segons el qual: la predicació pastoral, sobretot a l’Advent i a la Quaresma, s’havia de fer en llengua catalana i fora d’aquests temps litúrgics, es podia autoritzar en qualsevol llengua (=castellà) especialment en festivitats civicoreligioses. La prosa profana d’aquest segle abasta una gran varietat de matèries: Medicina, Pedagogia, Art, Geografia, Arquitectura, Agricultura, Astrologia, tècniques industrials, art militar, viatges, etc. Un especial esment mereixen els tractats militars, conseqüència de l’ambient creat per la guerra de Separació. El manual de tàctica i l’estratègia Preludis militars (1630, traduït al castellà l’any 1674), del sergent major Domènec de Moradell; Breu tractat d’artilleria(1642), el primer que sobre aquest tema es va imprimir a Espanya, de Francesc Ibarra; i Orde de batalla (1643), de Josep Doms i Figueres. D’entre els llibres de viatges: La devota peregrinació de la Terra Santa (1627), de Miquel Mates, i Viatge de Pere Portes a l’infern, àgil narració, mig ficció novel•lesca, mig sàtira, que actualitza el gènere medieval dels viatges a ultratomba, en el qual el protagonista, un pagès, va a l’infern a la recerca d’un notari que l’havia enganyat. L’obra de més gran interès dins la prosa profana és potser el Libre primer de la història catalana (1600) del jesuïta Pere Gil (1551-1622). Es tracta d’una geografia de Catalunya sense precedents en la nostra tradició, basada, per una banda, en les autoritats clàssiques, i per l’altra, en l’experiència directa de l’autor, que conté extraordinaris encerts, com per exemple, la divisió comarcal. El teatre continua la tradició dels misteris, pobres d’estructura i d’aparell teatral, que ofereixen una imatge estilitzada del tema (bíblic, cristològic, marià o hagiogràfic). En voler alliberar-se de la seva pròpia tradició, el teatre català cau sota la influència del castellà. L’exemple més clar el trobem en la Comèdia de santa Bàrbara (representada l’any 1617) de Vicenç Garcia –de qui ja hem parlat- en la qual el relat hagiogràfic és contrapuntat per les situacions al•legòriques, conseqüència de la imitació de les comèdies i autos sagramentals castellans. Garcia ens proposà, sens dubte, innovar el teatre català i sobre un text primitiu –potser un misteri- aplicà, no sols els esquemes del teatre d’estil castellà, sinó situacions que tenen relació amb obres de Guillén de Castro, Lope de Vega i Tirso de Molina.