LES CONDICIONS PER A LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA, SEGONS XOSÉ MANUEL DURAO BARROSO, PRESIDENT DE LA COMISSIÓ EUROPEA (VILAWEB, 30 D'AGOST 2012)

Barroso diu que una possible independència de Catalunya hauria de ser objecte d'una negociació 'de caràcter internacional' El president de la Comissió Europea respon a una pregunta parlamentària sobre una iniciativa presentada per Reagrupament Xarxes socials Envia l'article Imprimeix l'article Converteix a PDF El president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, ha deixat clar que les conseqüències d'una hipotètica secessió per part d'un territori d'algun estat membre de la Unió Europea s'haurien de gestionar d'acord amb la legislació internacional si es vol que els ciutadans del territori independitzat mantinguin la ciutadania europea, que és complementària, però no substitueix la nacional, tal com estableix el Tractat de Funcionament de la UE, segons que explica avui Europa Press. 'Confirmo que en l'hipotètic cas de la secessió d'una part d'un estat membre, la solució hauria de trobar-se negociant-se dins l'ordenament legal internacional', ha explicat Barroso en una resposta parlamentària a l'eurodiputada italiana de la Lliga Nord, Mara Bizzotto. L'eurodiputada ha recordat que la Iniciativa Ciutadana Europea sobre enfortiment de la participació ciutadana en la presa de decisions sobre la sobirania col·lectiva, promoguda per Reagrupament --que l'executiu comunitari no va voler admetre a tràmit argumentant que estava fora del seu àmbit de competència-- tenia per objectiu 'garantir que els ciutadans d'un nou Estat que pugui resultar d'una possible secessió de Catalunya d'Espanya mantinguessin el seu estatus de ciutadans de la UE'. Bizzotto ha reclamat que Brussel·les aclareixi si els catalans 'perdrien immediatament el seu estatus de ciutadans de la UE i els seus consegüents drets i obligacions' en cas d'independitzar-se del territori espanyol. El president de l'executiu comunitari aclareix en la seva resposta que l'article 20 del Tractat de Funcionament de la UE recorda que 'la ciutadania de la UE és addicional i no substitueix la ciutadania nacional'. I també confirma que en l'hipotètic cas d'una secessió d'una part d'un estat membre, la solució hauria de trobar-se i negociar-se dins de l'ordenament legal internacional, com es fa amb qualsevol declaració d'independència. L'executiu comunitari es va negar el maig a registrar la iniciativa, presentada un mes abans a Brussel·les, perquè considera, després d'un examen exhaustiu, que 'està manifestament fora de l'àmbit de les competències de la Comissió', segons ha explicat la secretària general de la Comissió, Catherine Day, als promotors de la iniciativa en una missiva, a la qual ha tingut accés Europa Press. 'D'acord amb l'article 20 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea, només les persones que tinguin nacionalitat d'un Estat membre són ciutadans de la UE. La ciutadania de la UE és complementària, però no substitutiva, de la ciutadania nacional', ha explicat Day en la carta, amb data del 30 de maig. A més, la secretària general de l'executiu comunitari deixa clar en el seu text que no existeix base jurídica alguna en els Tractats de la Unió per a 'fer front a les conseqüències d'una secessió d'una part d'un estat membre' a través de la legislació secundària. Per tant la solució s'hauria de trobar i negociar dins de l'ordenament jurídic internacional, que regula com i de quina manera es pot crear un nou estat. Les anomenades Iniciatives Ciutadanes Europees es van crear en virtut del Tractat de Lisboa per permetre que els ciutadans corrents puguin reclamar a la Unió Europea que presenti legislacions del seu interès en àmbits de competència comunitària. La Comissió Europea té potestat per rebutjar iniciatives 'manifestament abusives, frívoles, ofensives, contràries als valors europeus o que estiguin fora de la competència de la Comissió'.

The reasons behind Catalonia's financial difficulties Notes on the bailout request from the Catalan government (Col·lectiu Emma)

The reasons behind Catalonia's financial difficulties Notes on the bailout request from the Catalan government The 5 billion euro bailout that Catalonia formally requested from the Spanish government yesterday quickly made the front pages of the financial press all over the world. It is sad news for all that what is probably the most dynamic and productive region in the south of Europe should find itself in such dire straits. One reason for the calamitous state of Catalan public finances is the overspending of the last several years. Counting on the windfall from the real estate boom, all regional and local administrations in Spain and the central government itself squandered every euro that came their way and more. Now the time has come for all of them, including Catalans, to pay their debts. With the strict austerity measures that are already in place, and relying on its economic base, which remains strong, Catalonia could do just that, and in a reasonably short period. Most other communities would have a harder time, as would the central government if it didn't have at its disposal the considerable amounts that Catalonia contributes to the public purse. One very relevant factor that is not often given the weight it deserves is what The DailyTelegraph recently described as "the perversities of the Spanish tax system". Of the total sums that Catalans fork over to the state's coffers, an amount representing over 8% of the regional GDP, or around 16 billion euros a year, doesn't come back to them in the form of public services or productive investments. The central government simply keeps the money for its own ends, including redistribution to other chronically unproductive regions. In practice, then, what Catalonia will be getting from the central government is its own money, which will then have to be repaid with interest. Again in The DailyTelegraph's words, Catalans have been forced "to request a 'rescue' even though theysubsidize the rest of the country". So perhaps the newsworthy item today is not the bailout itself, which was a foregone conclusion, but the circumstances surrounding it. And some of its likely repercussions, including in the political field. Essentially the Catalan administration's insistence on a new fiscal arrangement with Spain –which, by the way, the central government has explicitly spurned on various occasions. And the growing clamor coming from every sector of Catalan society. Catalans are now demanding from their leaders a tougher stance toward the central government. Some ways to a solution have been pointed out. It is now for the Catalan authorities, supported by a constituency that is losing patience with this state of affairs, to act on them. (Agost 2012)

VIDEO OFICIAL DE L'ANC PER A LA DIADA DE L'11 DE SETEMBRE DE 2012

LA TRANSICIÓ CAP A LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

COM SERÀ LA PREMSA CATALANA QUAN CATALUNYA SIGUI INDEPENDENT (VICENT SANCHIS)

SENSE TU (TERÀPIA DE XOC)

LEONARD COHEN AGAIN

DISCURS DE MARISA CERDÓ (OCB) D'AGRAÏMENT PEL PREMI CANIGÓ DE LA UNIVERSITAT CATALANA D'ESTIU

El representant del govern balear present a l'acte va abandonar la sala en disconformitat per les crítiques als atacs a la llengua de l'executiu de José Ramón Bauzá La Universitat Catalana d'Estiu va atorgar ahir el premi Canigó a l'Obra Cultural Balear (OCB) i el físic i investigador menorquí Josep Miquel Vidal. L'encarregada de recollir-lo va ser la presidenta de l'OCB, Marisa Cerdó, que va fer un discurs molt crític amb els atacs contra la llengua del govern de José Ramón Bauzá. Mentre el pronunciava, el representant del govern balear a l'acte, el secretari general d'Universitats Miquel Deyà, va abandonar la sala. Rreproduïm a continuació el discurs de Marisa Cerdó: Primer de tot, moltes gràcies per aquest premi. Anàlisi dels motius Suposam que allò que ha animat el jurat a donar-nos-el, ha estat bàsicament el fet que l'OCB celebra enguany els cinquanta anys d'existència. Volem pensar que aquest premi és un reconeixement a la feina que durant tants anys ha anat fent tot un col·lectiu a favor de la llengua. Una feina, que pensam que ha estat productiva perquè al llarg dels anys, l'entitat ha anat augmentant en nombre de socis i també en nombre i diversificació d'accions. Si de tot d'una les activitats tenien un caire cultural i educatiu, amb el temps anaren guanyant ambició i es transformaren en accions més de caire polític; conscients que, per aconseguir vitalitat lingüística, s'ha de comptar amb el suport de la legislació. Pensam que la demostració que aquesta feina no ha estat inútil, l'hem tinguda aquesta primavera amb la manifestació de 50.0000 persones. Un reconeixement a la feina feta és sempre una bona acció i per això repetesc, des de l'OCB us volem agrair la iniciativa. Uns altres motius Ara, el que més ha de menester l'obra cultural d'ara, la del 2013, és coratge més que homenatge. I en aquest sentit, el premi és positiu també perquè suposa una empenta per tirar endavant. Més enllà de la feina que hem fet; som conscients de la que ens queda per dur a terme. Anàlisi de la situació actual I dic això perquè com ja sabeu les circumstàncies polítiques que estam vivint no són ni de bon tros les més adequades per a la llengua catalana. Per això, des de l'Obra, aprofitam cada oportunitat que ens donen per denunciar aquesta situació. Per aquest motiu, som aquí a l'UCE, per expressar aquesta denúncia. Amb només un any i mig, l'equip de govern del PP a les illes ha aconseguit desballestar tot el que s'havia anat aconseguint amb vint-i-cinc anys de vigència de la llei de normalització. Els pilars bàsics d'aquesta llei, trontollen seriosament: escola, mitjans de comunicació i administració. I ja sabeu que aquests tres són bàsics perquè són els que donen prestigi. El fet és que: 1. A l'escola a partir del curs que ve els pares podran triar la llengua d'ensenyament per als seus fills, en l'etapa de lectoescriptura. 2. En els mitjans de comunicació ja fa més d'un any que els continguts són bilingües, i s'ha desballestat la cadena ràdiotelevisiva de més pes i qualitat, la que més cuidava l'autoestima; la Televisió de Mallorca. 3. En l'administració, a partir d'ara només un 10% de funcionaris, és a dir, els docents, estaran obligats a saber la llengua catalana. La resta no en tendrà necessitat i com ja sabeu això és greu perquè afecta als drets dels catalanoparlants. Si en el moment d'atendre-us no hi ha un funcionari que sàpiga català, el ciutadà no podrà exercir el dret a usar-lo. Bauzà, l'antipresident Un president com en José Ramon Bauzà, que actua en contra dels interessos del poble que representa, no té ni cap ni peus, no és un president sinó tot el contrari, per això no és d'estranyar que en Sebastià Alzamora, col·laborador habitual del diari Ara, s'hi refereixi amb el mot Antipresident. Per la seva banda, aquest Antipresident, veu les seves accions ben legítimes perquè són la resposta als interessosde la gent que el va votar. Però ja sabeu que això és una arma de doble tall, per dos motius: Perquè molts dels qui el votaren no ho feren per un motiu lingüístic, sinó bàsicament econòmic. Perquè la història ens aporta nombrosos exemples d'altres governants que actuaren desaprensivament amb l'excusa de la majoria. Recordem, sinó, l'Alemanya de l'any 33. Dit això, el que segurament tothom està d'acord a afirmar és que, sigui com sigui, el govern actua ben a consciència en contra dels signes d'identitat de les Illes Balears. Tot allò que faci referència a la catalanitat de les illes, és atacat amb contundència. En contra dels signes d'identitat Una prova d'aquest odi és el rebuig que senten per la senyera. Això ha quedat ben explícit en la campanya dels Enllaçats. Aquesta campanya es va dur a terme en els centres educatius i tenia per objectiu que aquells centres que ho decidissin penjassin la senyera en les façanes per mostrar el seu rebuig per les mesures que s'anaven prenent contra la llengua. Des de la conselleria s'enviaren cartes als centres explicant que les havien de retirar i, en cas de desobediència, es posarien expedients. En una reunió amb la representant política responsable d'enviar la carta, li comunicàrem que aquesta guerra contra els signes d'identitat d'un poble era del tot absurda. Li diguérem que prohibir l'adhesió lliure a la catalanitat era una feina absurda, perquè a cada racó de la nostra quotidianitat, hi ha proves d'aquesta catalanitat. De fet, va quedar perplexa quan li férem notar que el seu despatx estava plegat de senyeres amagades: a les solapes del Diccionari català-castellà de Francesc de Borja Moll, en un gravat sobre la Festa de l'Estendard penjat a la paret, en un gravat sobre l'Atles de Jafudà Cresques, etc. Intentar esborrar les petjades de la història d'un poble és una activitat més habitual del que voldríem. Un temps era una actitud pròpia de governs no democràtics; ara, després de seguir les notícies d'actualitat del País Valencià i Galícia, veim que aquestes pràctiques abusives tenen lloc també en les democràcies des del si de les majories absolutes. No sabem si a causa de la perplexitat o per quins altres motius, la responsable política amb qui vàrem parlar, acaba de dimitir fa poc del seu càrrec. Sospitam, però, que la seva dimissió ha estat una decisió de l'Antipresident perquè considerà que havia estat massa tova en la iniciativa d'expedientar directors pel penjament de senyeres. Resposta social Com és natural, les actuacions d'un Antipresident van acompanyades d'una resposta social, i així ha estat a les illes. Evidentment, vint-i-cinc anys d'ensenyament en català no podien ser innocus i havien de donar els seus fruits. Aquest hivern hem pogut comprovar-ho. Aquests anys han servit per instruir els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers en el coneixement de la llengua, però, sobretot, per crear una consciència lingüística . Aquesta consciència és la que ha animat el poble a actuar durament: -vagues de fam: Jaume Bonet va estar més de 26 dies sense menjar. És el primer cas en el món d'una vaga de fam per una llengua. -amb accions al carrer de tot tipus: concentracions, manifestacions (més de 50.000 persones). -gairebé un 90% dels pares, tot i tenir la possibilitat de matricular per primera vegada en l'ensenyament de la primera llengua en castellà, ho han fet en català. Per la seva banda, el govern ha reaccionat, per què no dir-ho, també durament: amb actituds més pròpies d'un govern feixista que democràtic: posant sancions a la gent que fa casserolades al carrer, obligant els directors dels centres a despenjar les senyeres de les façanes dels centres escolars, enviant cartes de manera repetida als pares que havien de matricular els seus fills, recordant-los que a partir d'enguany ho fessin en castellà. La resposta del poble i el poema Canigó Per últim, aprofitant que el premi que ens acaba de ser concedit du per nom Canigó, m'agradaria fer una al·lusió a la darrera estrofa del poema: Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra mes resta sempre el monument de Déu; i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra al Canigó no el tiraran a terra, no esbrancaran l'altívol Pirineu. Verdaguer atribuïa la ruïna dels monestirs de St. Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó a les accions humanes que l'havien anat fent malbé. Com tots sabeu, la realitat va ser que gràcies a les accions humanes, com la de l'escriptura d'aquest poema i el suport econòmic que s'obtingué, s'aixecaren de nou els monestirs emblemàtics del Canigó. Veient quina ha estat la resposta del poble balear aquest hivern, pensam que, com en el cas dels monestirs del Canigó, hem de tenir la confiança que seran també les accions humanes les que retornaran la dignitat a la nostra llengua i la nostra terra. I que ni l'Antipresident Bauzà ni cap altre govern del PP, 'ni la tempesta, el torb, l'odi i la guerra' no la tiraran a terra; perquè el que no sap l'antipresident és que les persones no són eternes i la consciència lingüística de la gent pot tenir més força que l'odi i la vanitat que l'enceguen.

INFORME DE L'AGÈNCIA STRATFOR SOBRE ELS MOVIMENTS SECESSIONISTES A EUROPA [18 d'agost 2012] (La situació catalana és qualificada com activa, però no explosiva)

On Monday February 27th, 2012, WikiLeaks began publishing The Global Intelligence Files, over five million e-mails from the Texas headquartered "global intelligence" company Stratfor. The e-mails date between July 2004 and late December 2011. They reveal the inner workings of a company that fronts as an intelligence publisher, but provides confidential intelligence services to large corporations, such as Bhopal's Dow Chemical Co., Lockheed Martin, Northrop Grumman, Raytheon and government agencies, including the US Department of Homeland Security, the US Marines and the US Defence Intelligence Agency. The emails show Stratfor's web of informers, pay-off structure, payment laundering techniques and psychological methods. Re: [Eurasia] TASKING - Secessionism in Europe Released on 2012-08-18 22:00 GMT Email-ID 842306 Date 2010-07-26 23:49:55 From marko.papic@stratfor.com To eurasia@stratfor.com, watchofficer@stratfor.com, rodger.baker@stratfor.com, monitors@stratfor.com Ok, and you can be in charge of that one. Updated list (Eugene, I tasked you to some of the regions Lauren proposed): Level I Italy - Aosta Valley -- Croatia - Serbian Krajina - Denmark - Faroe Islands - Spain - Galicia - U.K. - Northern Ireland - Ukraine - Crimea - Serbia - Vojvodina - Level II Italy - Lombardy - Bosnia - Western Herzegovina - Denmark - Greenland - Finland/Sweden/Norway - Sami-land - Spain - Basque Country - Ukraine - Carpathian Ruthenia - Serbia - Sandzak - Level III Belgium (by which we mean both Flemish and Walloon regions, really the entire country) - Cyrpus - Northern (Turkish) Cyprus - Romania - Szekler Land - Spain - Catalonia - U.K. - Scotland - Level IV Bosnia - Republika Srpska - Moldova - Transdniestria - Macedonia - Albanian region - Russia - Chechnya - Russia - Dagestan - Russia - Ingushetia - Russia - Kabardino-Balkaria - Russia - Tatarrstan - Russia - Bashkortostan - Russia - Adygea - Russia - Karachai-Cherkessia - Russia - North Ossetia - Serbia - North Kosovo - Azerbaijan - Nagorno Karabakh - Georgia - Adjara - Georgia - Samtskhe-Javaheti - Level V (secession over, violence still possible) Georgia - SOuth Ossetia - Georgia - Abkhazia - I. Quietly Simmering - Yes, secessionism is an idea, but the region has no interest in pursuing it. II. Simmering, but weak - Secessionism is more than an idea - if not the outright stated goal -- it is a desire, but the region has no means in pursuing it. III. Active, but not explosive - Secessionism is the stated goal, but there is very little danger of violent uprising. IV. Active - Secessionism is the stated goal and violence is potential means by which the country will pursue it. (the last two levels are really distinguished only by the factor of violence) Methodologically, we need five things: 1. Response to the ICJ Kosovo ruling. So for example the commentary by EP VP Laszlo Tokes (Hungarian from Romania) today would be something we are looking for. Same with Dodik's comments. Let's put all those together. Let's really search for any comments made by all the regions since the opinion was issued, and let's have the monitors increase their sensitivity to any comments (even if they're from a place like Northern Ireland) from this point forward. 2. An assessment of foreign backing for the region in question. So for places like South Ossetia and Abkhazia, this is obvious. What about Republika Srpska and the Albanians in Macedonia? 3. Popular support for secession. This becomes especially important in Western Europe. So let's look at polling data as well. 4. An assessment of the leadership (political and/or military) of the territory's secessionism. 5. Tasking sources in the region on how they perceive the ICJ decision and who is next. Breakdown of regions (plus who I want to get cracking at the information for the region): Level I Italy - Aosta Valley - Croatia - Serbian Krajina Denmark - Faroe Islands Spain - Galicia U.K. - Northern Ireland Ukraine - Crimea Serbia - Vojvodina Level II Italy - Lombardy Bosnia - Western Herzegovina Denmark - Greenland Finland/Sweden/Norway - Sami-land Spain - Basque Country Ukraine - Carpathian Ruthenia Serbia - Sandzak Level III Belgium (by which we mean both Flemish and Walloon regions, really the entire country) Cyrpus - Northern (Turkish) Cyprus Romania - Szekler Land Spain - Catalonia U.K. - Scotland Level IV Bosnia - Republika Srpska Moldova - Transdniestria Macedonia - Albanian region Russia - Chechnya Russia - Dagestan Russia - Ingushetia Russia - Kabardino-Balkaria Russia - Tatarrstan Serbia - North Kosovo //Font: Agència Stratfor (EEUU, publicat per Wikileaks

LEONARD COHEN A GANT (20 d'agost de 2010)

JULIAN ASSANGE I L'EQUADOR

SÓC MESTRE (mestres de la comarca de LA MARINA)

NOAM CHOMSKY PARLA BEN CLAR

Noam Chomsky y las 10 Estrategias de Manipulación Mediática El lingüista Noam Chomsky elaboró la lista de las “10 Estrategias de Manipulación” a través de los medios 1. La estrategia de la distracción El elemento primordial del control social es la estrategia de la distracción que consiste en desviar la atención del público de los problemas importantes y de los cambios decididos por las élites políticas y económicas, mediante la técnica del diluvio o inundación de continuas distracciones y de informaciones insignificantes. La estrategia de la distracción es igualmente indispensable para impedir al público interesarse por los conocimientos esenciales, en el área de la ciencia, la economía, la psicología, la neurobiología y la cibernética. ”Mantener la Atención del público distraída, lejos de los verdaderos problemas sociales, cautivada por temas sin importancia real. Mantener al público ocupado, ocupado, ocupado, sin ningún tiempo para pensar; de vuelta a granja como los otros animales (cita del texto ‘Armas silenciosas para guerras tranquilas)”. 2. Crear problemas y después ofrecer soluciones. Este método también es llamado “problema-reacción-solución”. Se crea un problema, una “situación” prevista para causar cierta reacción en el público, a fin de que éste sea el mandante de las medidas que se desea hacer aceptar. Por ejemplo: dejar que se desenvuelva o se intensifique la violencia urbana, u organizar atentados sangrientos, a fin de que el público sea el demandante de leyes de seguridad y políticas en perjuicio de la libertad. O también: crear una crisis económica para hacer aceptar como un mal necesario el retroceso de los derechos sociales y el desmantelamiento de los servicios públicos. 3. La estrategia de la gradualidad. Para hacer que se acepte una medida inaceptable, basta aplicarla gradualmente, a cuentagotas, por años consecutivos. Es de esa manera que condiciones socioeconómicas radicalmente nuevas (neoliberalismo) fueron impuestas durante las décadas de 1980 y 1990: Estado mínimo, privatizaciones, precariedad, flexibilidad, desempleo en masa, salarios que ya no aseguran ingresos decentes, tantos cambios que hubieran provocado una revolución si hubiesen sido aplicadas de una sola vez. 4. La estrategia de diferir. Otra manera de hacer aceptar una decisión impopular es la de presentarla como “dolorosa y necesaria”, obteniendo la aceptación pública, en el momento, para una aplicación futura. Es más fácil aceptar un sacrificio futuro que un sacrificio inmediato. Primero, porque el esfuerzo no es empleado inmediatamente. Luego, porque el público, la masa, tiene siempre la tendencia a esperar ingenuamente que “todo irá mejorar mañana” y que el sacrificio exigido podrá ser evitado. Esto da más tiempo al público para acostumbrarse a la idea del cambio y de aceptarla con resignación cuando llegue el momento. 5. Dirigirse al público como criaturas de poca edad. La mayoría de la publicidad dirigida al gran público utiliza discurso, argumentos, personajes y entonación particularmente infantiles, muchas veces próximos a la debilidad, como si el espectador fuese una criatura de poca edad o un deficiente mental. Cuanto más se intente buscar engañar al espectador, más se tiende a adoptar un tono infantilizante. Por qué? “Si uno se dirige a una persona como si ella tuviese la edad de 12 años o menos, entonces, en razón de la sugestionabilidad, ella tenderá, con cierta probabilidad, a una respuesta o reacción también desprovista de un sentido crítico como la de una persona de 12 años o menos de edad (ver “Armas silenciosas para guerras tranquilas”)”. 6. Utilizar el aspecto emocional mucho más que la reflexión. Hacer uso del aspecto emocional es una técnica clásica para causar un corto circuito en el análisis racional, y finalmente al sentido critico de los individuos. Por otra parte, la utilización del registro emocional permite abrir la puerta de acceso al inconsciente para implantar o injertar ideas, deseos, miedos y temores, compulsiones, o inducir comportamientos… 7. Mantener al público en la ignorancia y la mediocridad. Hacer que el público sea incapaz de comprender las tecnologías y los métodos utilizados para su control y su esclavitud. “La calidad de la educación dada a las clases sociales inferiores debe ser la más pobre y mediocre posible, de forma que la distancia de la ignorancia que planea entre las clases inferiores y las clases sociales superiores sea y permanezca imposible de alcanzar para las clases inferiores (ver ‘Armas silenciosas para guerras tranquilas)”. 8. Estimular al público a ser complaciente con la mediocridad. Hacer creer al público que és moda el hecho de ser estúpido, vulgar e inculto. 9. Reforzar la autoculpabilidad. Hacer creer al individuo que es solamente él el culpable por su propia desgracia, por causa de la insuficiencia de su inteligencia, de sus capacidades, o de sus esfuerzos. Así, en lugar de rebelarse contra el sistema económico, el individuo se auto desvalida y se culpa, lo que genera un estado depresivo, uno de cuyos efectos es la inhibición de su acción. Y, sin acción, no hay revolución! 10. Conocer a los individuos mejor de lo que ellos mismos se conocen. En el transcurso de los últimos 50 años, los avances acelerados de la ciencia han generado una creciente brecha entre los conocimientos del público y aquellos poseídos y utilizados por las élites dominantes. Gracias a la biología, la neurobiología y la psicología aplicada, el “sistema” ha disfrutado de un conocimiento avanzado del ser humano, tanto de forma física como psicológicamente. El sistema ha conseguido conocer mejor al individuo común de lo que él se conoce a sí mismo. Esto significa que, en la mayoría de los casos, el sistema ejerce un control mayor y un gran poder sobre los individuos, mayor que el de los individuos sobre sí mismos.

ANDREA MOTIS I JOAN CHAMORRO (delicious)

SANTIAGO NIÑO BECERRA i ARCADI OLIVERES A SINGULARS

QUÈ ÉS UN PARADÍS FISCAL? (Arcadi Oliveres i Jordi Èvole)

ARTICLE SOBRE LA CRISI ECONÒMICA ESPANYOLA AL DIARI FRANCÈS L'ESPOIR

España quiere vivir Después de más de 15 años de fuerte crecimiento, artificialmente fundado sobre el endeudamiento y la especulación inmobiliaria, la quiebra de España es la de una estrategia antinacional, partidaria de la división internacional del trabajo y del crédito fácil improductivo. Privatizaciones, flexibilidad, rigor presupuestario y apertura al mundo: la España del milagro era turística y bancaria, bien instalada en este hueco, en un pueblo-mundodonde cualquier producción equivale a otra. La Historia económica no hace regalos; como se dice: quien quiere seguir al rey se convierte en su bufón. La liberalización financiera en Europa correspondió a los intereses de una casta mundial de los poseedores. Fue la expresión de una relación de fuerza ideológica y no de una colaboración entre Naciones. Por encima de las leyes y de las fronteras, los financieros jugaron. Y fue España quién perdió. La cuenta sale cara Consecuencia de una nueva contracción del PIB del 2 al 3 % para 2012, la tasa de paro alcanzará próximamente, según el presidente del gobierno, el conservador Mariano Rajoy, la triste cifra del 24 % de la población activa del país (1). Para restablecer su déficit público por debajo del 3 %, y luego del 0,5 %, si el tratado relativo al Mecanismo.Europeo.de Estabilidad es ratificado, el gobierno anunció un período de austeridad sin precedente; cada ministerio deberá así reducir su presupuesto un 15 % este año (2). El ciclo infernal de los tipos de interés prohibitivos y del reembolso mediante el rigor está en marcha según el mismo proceso que en Grecia o que en América Latina en los años 1980, la inicua década perdida (3). Debilitado en todos los sectores por un consumo átono (en otro tiempo alentado por el crédito) e incapaz de recapitalizar a sus bancos, principales acreedores del sector público, el país está al borde del precipicio. El precedente griego es implacable: se acerca la falta de pago. Consecuencia de tal situación, España está expuesta a una humillante puesta bajo tutela por la Troica. Y en un contexto social extremadamente tenso hecho de huelgas, manifestaciones, expropiaciones y paro, no se descarta que los principales partidos de gobierno, el Partido Popular (PP) y el Partido Socialista Obrero Español (PSOE) pronto se encuentren rechazados en bloque; particularmente en beneficio de los partidos autonómicos o independentistas. España consta de 17 comunidades autónomas desde la constitución de 1978 cuyos particularismos más o menos fuertes se han reforzado estos últimos años en un fondo de divergencia económica, estando Cataluña y País Vasco entre las comunidades más ricas - un fenómeno observado también en Bélgica o Italia. Única defensa potencial frente a las agresiones del comercio y de los capitales, el Estado español, ya débil, agoniza bajo los golpes de sable de la derecha liberal que privatiza y destruye el derecho laboral poco a poco. Sin perspectivas ni esperanza, España es de nuevo tierra de emigración desde el 2011 con destino a Alemania, Reino Unido o América Latina. Especialización y concentración de la producción España es la cuarta potencia industrial de la zona Euro detrás de Alemania, Francia e Italia. Confrontada a los mismos problemas que sus vecinos latinos, pero más acentuados, su tejido económico es poco diversificado, dependiendo demasiado de algunos sectores claves: el sector inmobiliario (el 10 % de los activos), el turismo (el 11 % del PIB) la industria agroalimentaria, los transportes, y los sectores aeronáuticos y bioquímicos. También cuenta algunos líderes mundiales en las telecomunicaciones (Telefónica), la industria petrolera (Repsol YPF) y el automóvil (Seat) (4), pero sufre de la fuerte competencia internacional en los sectores intermediarios. En definitiva, es como una pequeña Francia, menos poblada (45 millones), menos productiva y mucho menos integrada en el comercio internacional. Pero qué no se equivoquen. Porque no fue España sola ni siquiera los españoles, inconscientes, como alguien dijo, los que fallaron; sino la ilusión que la extraversión de las economías es garantía de enriquecimiento y de progreso. ¡Oh!.. fanáticos europeos... las teorías liberales del comercio internacional omiten considerar que las Naciones son más que simples obreros en una fábrica ; que son realidades complejas al servicio de intereses propios, culturales e históricos; qué sus dependencias tanto comerciales como militares amenazan igualmente su riqueza efectiva (y no provisional, como una burbuja de precios inmobiliarios o bancarios) y su supervivencia futura. Qué no se pisoteen en 25 años las realidades nacionales de economía heredadas de Colbert, de Friedrich List o de Bismark, que llevaron Europa al despegue. ¿Entonces que hay que producir? Hay que producir un máximo. Diversificarse al resguardo de la competencia extranjera con el fin de permitir la implantación del conocimiento, de técnicas y de empleos en el territorio nacional. Un estado debe ser capaz de garantizar el abastecimiento de su mercado nacional para las mercancías estratégicas, y de sustitución si es posible, reducir su dependencia financiera a lo estrictamente necesario y poner en común con países socios lo que le parece conforme a los intereses de sus habitantes. La Europa de la "competencia libre y no falseada "hace exactamente lo contrario”: Adaptación al gran mercado, especialización, concentración, todo esto en nombre de un beneficio relativo puesto que no se redistribuye. Necesitamos priorizar nuestro mercado nacional en Europa. Alemania también llegará a lo mismo. Seguir Y decaer El descubrimiento de las Américas, la ruta de las Indias, las colonizaciones nacidas de las revoluciones industriales siempre correspondieron a grandes cambios estratégicos en el orden mundial. Lo que Fernán Braudel describió como desplazamientos sucesivos de los centros de la economía mundial(5). Primero Venecia, luego Ámsterdam, luego Londres y por fin Nueva York... El tiempo nos demuestra hasta qué punto el comercio no tiene piedad para los que se inclinan ante las condiciones comerciales de otros. Ámsterdam, ante la marina inglesa, Portugal ante los industriales ingleses en 1703 y el tratado de Méthuen, la Argentina moderna ante los dogmatismos de primarización , La África de los años 80 y 90 ante los gánsteres de la OMC y del Fondo Monetario Internacional (6) Tal es el gran engaño propuesto por los partidarios de una "modernización" de las economías, del mercado de trabajo, del gasto público etc : sólo ella nos avisaría de una decadencia inevitable a escala mundial... Sin embargo, a largo plazo siempre se produjo lo contrario. Y siempre, queriendo seguir el modelo o las condiciones de producción dictadas por el vecino, las Naciones decayeron, asentadas en sus certezas "modernistas". Y luego, cuando otras reaccionaron, después de tantos años de dependencia, supieron crecer e imponerse: la Alemania y los Estados Unidos de finales del siglo 19, la Europa y el Japón de los “Treinta Gloriosos”, la Corea del Sur, y todavía la Rusia, la Argentina y el Brasil de estos 10 últimos años. Todos ellos, cuando defendieron sus intereses y por lo tanto una producción nacional consiguieron elevarse, a menudo protegidos por aranceles aduaneros fuertes, por reglamentaciones pesadas y por una participación masiva del Estado, sin tomar en consideración cualquier dogma teórico del librecambio o del monetarismo. «España parece lívida» El descontento aumenta.. Indignados, desempleados o trabajadores pobres... mientras la contestación no consigue concretarse políticamente. Una responsabilidad que incumbe primero a la oferta política, encerrada hasta ahora en un consensual bipartidismo, apoyado por los principales sindicatos; al consenso europeo que más que en cualquier otro lugar jamás fue controvertido, ya que está plenamente admitido que Europa transformó España y supo integrarla al "mundo democrático y moderno"; por fin, a la sociedad española que por su afán de rechazar al PSOE no supo encontrar alternativas a un voto masivo (44 %) para la derecha popular y liberal en las elecciones legislativas de noviembre de 2011. Habrán hecho falta meses de huelgas y 8 planes de austeridad en Grecia para que aparezcan nuevos partidos políticos en sustitución de los gobernantes tradicionales responsables de la derrota del país. Esta vez, es España que entra en juego, y es un pez gordo. El que podría hundir el barco. Enviamos un mensaje de ánimo al pueblo español que sufre...

LA VISITA DE MONSIEUR LE MERLUS AL NOSTRE INSTITUT

Em fa molt de plaer de reproduir a continuació l'article que el senyor Le Merlus ha publicat en el seu blog sobre la visita que va fer a les acaballes del curs 2011-2012 al nostre Institut. El senyor Le merlus ha visitat tota una colla d'instituts bilingües de països europeus per tal de constatar com i de quina manera s'hi tracten les llengües. Demat d'an holl, Bonjour à tous, je retrouve un climat océanique proche du climat breton avec des températures plus élevées : autour de 25°C. A Barcelona/Barcelone, je rencontre Mr Miquel Àngel Estévez et sa classe d'élèves au collège-lycée « Francesc Ferrer i Guàrdia ». Je leur présente le périple à l'aide d'un vidéo-projecteur. L'enseignement est en catalan dans cet établissement scolaire. La « Generalitat de Catalunya » (le gouvernement autonome de Catalogne) a pleine compétence sur l'enseignement. Le catalan est parlé par 8 millions de personnes en Catalogne, dans la région de Valence, une partie de l'Aragon, les îles Baléares, le Roussillon et la ville d'Alguer en Sardaigne.

Je quitte Barcelone en franchissant le massif de Garraf qui domine la mer méditerranée, puis je passe les montagnes Prades pour rejoindre l'Aragon. Les températures sont très chaudes, autour de 35°C. Je porte des manches longues, un pantalon court et un chèche autour du cou pour éviter les brûlures du soleil. Je vide rapidement mes bidons, je demande de l'eau en traversant les villages. De nombreux camions circulent sur la route nationale. Ils sont déportés par leur vitesse et me frôlent de près. Je traverse Saragosse, la capitale aragonaise, sous une chaleur de plomb. Les paysages sont désertiques et les longues lignes droites de la route rendent le trajet monotone. J'aborde ensuite la Castille en gravissant un plateau à plus de 1000 mètres d'altitude. La steppe fait place à de vastes étendues de culture céréalière. Un vent de face que nul obstacle ne frêne, réduit mon allure. Des automobilistes, des chauffeurs de poids-lourd me klaxonnent et me saluent pour m'encourager. Je suis ensuite le fleuve Douro, je rejoins la ville de Valladolid avant de parcourir de profondes vallées qui me mènent à la frontière portugaise. J'arrive à Miranda do Douro pour rencontrer les Mirandais qui sont la seule minorité linguistique autochtone du Portugal. Je suis accueilli à l'hôtel de ville par le maire qui revêt une cape d'honneur pour l'occasion. Je rencontre Mr Jorge Lourenço, président de l'association Frauga qui promeut la langue et la culture mirandaises. Je rencontre aussi des enseignants de mirandais. Quinze milles personnes parlent cette langue menacée. Je quitte Miranda do Douro en direction de la Galice en Espagne. Je passe les monts du Léon où je franchis un col à 1360 mètres. J'atteins le fleuve Sil que je longe dans une vallée étroite et sinueuse. Puis j'arrive à Lugo où je suis reçu officiellement par une délégation du Conseil de la province. La langue galicienne est parlée par un million et demi de personnes et bénéficie d'un statut officiel en Galice. Je reprends le guidon pour me diriger vers la côte atlantique. Un rayon se casse sur la roue arrière. Les averses de pluie sont fréquentes, les températures moins élevées. Je croise de nombreux pèlerins en route vers Saint Jacques de Compostelle. Je parviens à Uviéu/Oviedo, capitale des Asturies. Je rencontre Mr Carlos Pulgar, porte-parole de « Xunta pola defença de la llingua asturiana ». Je rencontre aussi le personnel de l'Académie de la langue asturienne dirigé par Mme Picar Fidalgo. Je donne une interview pour une chaine de télévision régionale. L'asturien compte 400 000 locuteurs et est enseigné dans les écoles. Je pars des Asturies sur une route côtière vallonnée, dominée par les monts Cantabriques. Un pneu se déchire. J'atteins le Pays basque, les côtes deviennent plus ardues. Je franchis à Bilbao l'estuaire du fleuve Nervion sur le pont de Biscaye, un pont transbordeur qui fut le premier construit et est toujours en service. Les passants me prennent pour un pèlerin de retour de St Jacques de Compostelle. J'arrive à Donostia/San Sebastian. Je rencontre Mr Paul Bilbao, secrétaire général de « Kontseilua » qui regroupe une quarantaine d'organisations oeuvrant pour la promotion de la langue basque. Je rencontre aussi Mme Irene Larraza Aizpurua, directrice de l'institut Etxepare qui promeut et diffuse la langue et la culture basques à l'étranger. Une équipe de la chaine publique bascophone « ETB » me filme pour leur journal quotidien d'information. La langue basque est parlée par 700 000 personnes. Elle est officielle et son enseignement est généralisé dans les écoles. Je continuerai ensuite vers le sud de la France, l'Alsace, la Belgique... Ken ar c'hentañ, à bientôt, Emmanuel Le Merlus Barcelone - Barcelona _P1150933.JPG Rencontre avec des élèves du collège-lycée "Francesc Ferrer i Guàrdia". Meeting with students of the « Francesc Ferrer i Guàrdia » Grammar School. _P1160017.JPG La « Casa Milà », une oeuvre de l'architecte catalan Antoni Gaudi. The « Casa Milà » designed by the Catalonian architect Antoni Gaudi. _P1160128.JPG La tour Agbar, une oeuvre de l'architecte français Jean Nouvel. The Agbar tower designed by the French architect Jean Nouvel.

EL CONSELL ESCOLAR D'ARAGÓ SÍ QUE TÉ SENY (NOTÍCIA APAREGUDA A EL PERIÓDICO DE ARAGÓN, 29-06-2012)

El Consejo Escolar tumba la nueva Ley de Lenguas del Gobierno La negación del catalán como lengua aragonesa provoca el rechazo de este ente. En un hecho sin precedentes, rechaza también el decreto de formación A. IBÁÑEZ 29/06/2012 El atropello científico que pretende acometer el Gobierno de Aragón con su nueva Ley de Lenguas, en la que niega la existencia del catalán en la comunidad autónoma contra todos los criterios filológicos rigurosos, sufrió ayer un duro e histórico revés. El anteproyecto legislativo que no se ha consultado con ningún experto y que solo pretendía contar con el visto bueno del Consejo Escolar de Aragón vio ayer cómo este organismo rechazó el borrador contra todo pronóstico y contra las previsiones del Departamento de Educación y Cultura. El Ejecutivo autonómico ya había anticipado durante la presentación pública del anteproyecto de ley que su intención era debatirlo con este ente, a sabiendas de que el juego de las mayorías le podían proporcionar una supuesta ventaja. Porque es la primera vez en la que el Consejo Escolar de Aragón --donde está representada toda la comunidad educativa-- en la que se tumba en un informe un proyecto que proviene del Gobierno autonómico. Tras recibir ayer el varapalo del rechazo al borrador, por 18 votos en contra y 15 que sí dieron el visto bueno al documento gubernamental, está por ver cuál será la reacción del Gobierno aragonés, que pretende llevar el anteproyecto a las Cortes a partir del próximo mes de septiembre. La resolución de este consejo no es vinculante, aunque sí demuestra la gran controversia que provoca un anteproyecto legislativo que pone en graves dificultades la enseñanza en Aragón de dos de sus lenguas vernáculas: el aragonés y el catalán. De hecho, en este último caso, en el texto del Ejecutivo autonómico se niega hasta su existencia, denominándolo aragonés oriental, contraviniendo cualquier criterio académico mínimamente riguroso, e inventando una variedad dialectal del aragonés, que además está en franco peligro de desaparecer a corto plazo.

"PROU, ESPANYA", article de PILAR RAHOLA A "LA VANGUARDIA" del 28-06-2012

Qualsevol reflexió sobre com haurien estat les coses a partir del 1714 si el capteniment de Castella envers Catalunya hagués estat un altre és pura ucronia. La història s'ha escrit amb línies torçades i no té sentit perdre el temps. Emperò, com que l'escriuen els vencedors, ja fa temps que intenten vendre bou per bèstia grossa, i al final aconsegueixen que les víctimes siguem els botxins d'aquesta tempestuosa relació. Tanmateix, i per molt que venguin que el català és una mena de llengua opressora que cavalca per les terres de ponent imposant la seva malèfica gramàtica, el fets són inapel·lables: fa tres-cents anys que Espanya, l'Espanya construïda des de Castella, intenta destruir la identitat catalana bo i destruint la identitat lingüística. I fa tres-cents anys que aquest estrany país resisteix. Des del primer dia del primer Borbó, quan el decret de Nova Planta va imposar un idioma estrany, que ningú no coneixia i que va fer estralls allà on va poder, que no hem parat: decrets, lleis, dictadures, persecucions... Tota la memòria dels darrers segles de Catalunya és una memòria de lluita per "salvar els mots", en trista expressió d'Espriu. I com que és una obvietat que els catalans no hem fet el procés a la inversa -no es coneixen decrets per imposar el català a Castella-, caldrà resoldre que, des que estem junts, no fem altra cosa que defensar-nos. En aquest sentit, la decisió del Suprem no és res més que el darrer esglaó d'un llarg procés de substitució lingüística. Podem dir-ho amb expressions més digeribles per als delicats estómacs dels micròfons de Madrid, però arriba un moment que estem cansats. I si el nostre fil roig des de fa mil anys és un idioma amb què expliquem i ens expliquem, el fil roig d'Espanya, de de fa tres-cents, és intentar destruir aquesta memòria històrica de Catalunya. El dia que deixem de dir "bon dia" hauran vençut. La qüestió és per què. Al capdavall Espanya s'hauria pogut configurar com una Suïssa, amb un Estat que respectés i s'enriquís amb les diverses identitats que la configuren. Ben al contrari, aquest Estat porta en l'ADN una concepció imperial i no democràtica de la diversitat, que combat amb ferotgia, tal vegada perquè ha estat comandat amb mentalitat de contrareforma. Tres-cents anys d'història donen per a milers de lleis que regulen el castellà a Catalunya, repressions duríssimes que l'han foragitat de la vida pública i quan els temps han estat tranquils, aleshores vénen els subtils mecanismes que l'Estat té per imposar-se, tribunals inclosos. Fa, doncs, tres-cents anys que Espanya tracta els catalans com a estrangers. I a sobre, si no girem l'idioma, som nosaltres els culpables de lesa maldat contra la gloriosa pàtria espanyola. La qual cosa em recorda aquella famosa frase de Golda Meir: "Entenc que vulguin fer-nos desaparèixer però que no ens demanin de cooperar-hi".

EL CAPITALISME NO ÉS ÈTIC (TERESA FORCADES A SINGULARS)

QUOSQUE TANDEM ABUTERE, CATILINA, PATIENTIA NOSTRA?

El Tribunal Suprem (TS) ha anul·lat diversos articles sobre l'ús del català inclosos en un decret sobre el segon cicle de l'educació infantil (de tres a sis anys) aprovat pel Govern de la Generalitat l'any 2008. Entre els articles anul·lats hi ha el que estableix que "el català, com a llengua pròpia de Catalunya, s'ha d'utilitzar normalment com a llengua vehicular d'ensenyament i aprenentatge i en les activitats internes i externes de la comunitat educativa". També declara nul un article que establia "dedicar una atenció a l'aprenentatge de la llengua catalana" a l'alumnat estranger per tal d'aconseguir la seva "ràpida integració". Alhora, anul·la el punt que descarta la separació dels alumnes en grups diferents per motius de llengua. El Departament d'Ensenyament declina fer comentaris de moment, mentre estudia el contingut de la sentència. En la sentència, el Suprem estima parcialment un recurs presentat contra una sentència de juliol de 2011 en què el ple de la sala contenciosa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va avalar el Decret 181/2008, que estableix l'ordenació de les ensenyaments de segon cicle de l'educació infantil a Catalunya. Concretament, la sentència del TS ha anul·lat ara els articles 4.1, 4.3, 4.4 i 4.5 del Decret, que estableixen que el català ha de ser la llengua d'expressió en les activitats de les escoles –tant en les internes com externes–, descarta la separació dels alumnes en funció de la llengua, implanta metodologies d'immersió lingüística i obliga els centres a aprovar un projecte per a l'ús del català a l'escola. També anul·la el Suprem els articles 10.1, que obliga els centres a aprovar un projecte educatiu per aconseguir la normalització del català en tots els àmbits docents i administratius, i el 14.3, que estableix que les escoles han de dedicar atenció preferent als alumnes immigrants per que aprenguin el català. Fins aquí la notícia simple, senzilla i ben clara que ha aparegut avui a la premsa. La meva pregunta és molt senzilla, molt clara i molt directa: "I ara, què?". Ens esperarem asseguts a veure passar el nostre cadàver o bé iniciarem, ara sí, el procés que ens ha de dur cap a un futur lliure, i també clar? Maragall, en el seu poema, ADÉU ESPANYA, ho deia amb paraules prou contundents: Escolta, Espanya, – la veu d’un fill que et parla en llengua – no castellana: parlo en la llengua – que m’ha donat la terra aspra: en’questa llengua – pocs t’han parlat; en l’altra, massa. T’han parlat massa – dels saguntins i dels que per la pàtria moren: les teves glòries – i els teus records, records i glòries – només de morts: has viscut trista. Jo vull parlar-te – molt altrament. Per què vessar la sang inútil? Dins de les venes – vida és la sang, vida pels d’ara – i pels que vindran: vessada és morta. Massa pensaves – en ton honor i massa poc en el teu viure: tràgica duies – a morts els fills, te satisfeies – d’honres mortals, i eren tes festes – els funerals, oh trista Espanya! Jo he vist els barcos – marxar replens dels fills que duies – a que morissin: somrients marxaven – cap a l’atzar; i tu cantaves – vora del mar com una folla. On són els barcos. – On són els fills? Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava: tot ho perderes, – no tens ningú. Espanya, Espanya, – retorna en tu, arrenca el plor de mare! Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal; que el plo’ et torni feconda, alegre i viva; pensa en la vida que tens entorn: aixeca el front, somriu als set colors que hi ha en els núvols. On ets, Espanya? – no et veig enlloc. No sents la meva veu atronadora? No entens aquesta llengua – que et parla entre perills? Has desaprès d’entendre an els teus fills? Adéu, Espanya! I això ho escrivia el 1898 Potser és hora de recordar també la veu d'en Miquel Martí i Pol, quan deia: Ara, Miquel, torna a ser el temps del fil gruixut i les paraules dures. Escasseja el diner i ja és sabut que els poderosos -planye'ls, Miquel!- només poden permetre's certes efusions sentimentals amb la butxaca plena. A coll-i-be dels pobres alteren xurriaca i caramel segons el vent que bufa, però no descavalquen mai. Miquel, recorda-ho: únicament pegant sacsades tots plegats ens els traurem de sobre. Les canyes només es tornen llances si hom les empunya amb l'esperit de lluita. Miquel, aquest llevant fa molt de temps que dura, i el terra és xop i se'ns podreix la sola de les sabates ¿No trobes que ja és hora de treure els peus del fang i espolsar-se el clatell i fer bugada? Com deia en Lluís Llach "Potser cal ser valents altre cop i dir No, amics meus, no era això" abans que se'ns hagin podrit les soles de les sabates i "la prudència ens hagi fet traïdors hi hàgim reculat més enllà d'on havíem començat a caminar". A vosaltres us ho dic, lectors.

QUAN ELLA DORM (Bartomeu Rosselló-Pòrcel), canta MARIA DEL MAR BONET

BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL (Ronda de Fantasmes, canta MARIA DEL MAR BONET)

BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL a TONS (poesia per cantar). Veu d'Alfred Luchetti. Maria del Mar Boneti

NIGEL FARAGE CANTA LES VERITATS EN EL PARLAMENT EUROPEU

HAVE YOU EVER SEEN THE TITANIC, MR RAJOY?

ÈTICA, ÈTICA I ÈTICA, AQUEST ÉS L'ÚNIC CAMÍ

EN LLENGUA, 2 I 2 FAN QUATRE, PER MOLT QUE ALGUNS S'ENTESTIN A DESMENTIR-HO

L'Institut d’Estudis del Baix Cinca, l'Associació Cultural del Matarranya i el Centre d’Estudis Ribagorçans, aplegats en la Iniciativa Cultural de la Franja, han fet un comunicat conjunt de protesta per la nova llei de llengües que prepara el govern d'Aragó i que margina el català i el desprotegeix. Aquestes entitats demanen 'que la legislació aragonesa reconega la llengua catalana i la llengua aragonesa; que s’asseguren les mesures necessàries per a la conservació de les llengües catalana i aragonesa a les comarques on són llengua històrica; que la llengua catalana i la llengua aragonesa formen part activa de l’ensenyament per tal que tota la població escolar conega la llengua pròpia de les seues comarques i el castellà, i que es facen d'una vegada, per les institucions, campanyes actives d'informació i conscienciació de la població d'Aragó del fet que el català i l'aragonès formen part irrenunciable del seu patrimoni cultural, igual que formen part del de tota la humanitat'. Constaten, a més, 'que hi ha unanimitat en la comunitat científica a reconèixer els parlars de les nostres comarques com a llengua catalana', i rebutgen 'qualsevol denominació estranya i que no seguesca la tradició científica'. I recorden que 'els parlants del català i els de l’aragonès han de tenir els drets lingüístics assegurats per les institucions autonòmiques, provincials, comarcals i municipals, per tal de poder desenvolupar la seua activitat en la llengua que trien'. Publicat a Vilaweb, dilluns 18 de juny del 2012 http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4021312/natxo-sorolla-conservacio-catala-franja-dificil-legisla-cal.html De les diferents línies que podia prendre el govern d'Aragó ha pres la més dura, la de substituir la denominació 'català' per 'aragonès oriental', que van idear el 2001 grups radicals secessionistes, com la FACAO, que han protagonitzat algunes polèmiques. Incorporen doncs aquesta denominació, que no té gens d'implantació històrica ni de reconeixement acadèmic ni institucional. A diferència de final dels anys noranta, en què el debat era si existia l'aragonès o no, ara diuen que l'aragonès existix, però qüestionen que això que es parla a la part oriental sigui català; diuen ara que és una parla aragonesa que anomenarem aragonès oriental. El PP d'Aragó, a més, ha volgut confondre el fet de fer classe en català a tota la població de la Franja amb una imposició o una obligatorietat. I és tot el contrari, perquè fins ara hi ha llibertat de fer ús de la llengua que cadascú triï. Han desviat el debat per la qüestió de la denominació quan és realment important com és l'ensenyament del català o de l'aragonès, que encara tenen unes condicions pitjors de vitalitat i de les quals s'hauria d'assegurar la incorporació en l'ensenyament. Aquest debat fa falta, però s'ha desviat amb el debat de les denominacions. Som en una etapa molt important, històrica, perquè, si bé a les enquestes del 2003 es demostrava que entre la població adulta de la Franja hi havia més competència de català, ara veiem enquestes segons les quals entre la població infantil i escolar el català és una llengua d'ús molt perifèric. La llengua dominant fora de l'escola és el castellà, i el català queda com a llengua perifèrica, que només utilitzen els alumnes en algunes condicions molt concretes. Ara trobem que possiblement en una generació, si no es revertix aquesta dinàmica, tindrem processos de substitució com els que hi ha hagut a Catalunya Nord, a Alacant o en algunes altres parts del territori. Fins ara s'havia conservat la llengua perquè la societat era d'una manera concreta, en què la llengua d'intercomunicació era el català, i no hi havia immigració. Però per l'efecte dels mitjans de comunicació, de l'ensenyament, de l'arribada de la immigració, i pel fet que sigui un territori de frontera, si no es legisla com cal, assegurant la competència en català, si no es fa això, l'etapa pot ser molt complexa; pot ser molt difícil per a la conservació de la llengua, per a conservar-la com a llengua habitual de comunicació de la població de la Franja. * Natxo Sorolla és sociòleg, i autor del bloc Xarxes socials i llengües La nova llei de llengües d’Aragó elimina el català Publicat al Singular Digital, dilluns 18 de juny del 2012 http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/06/la_nova_llei_de_llengues_d_arago_elimina_el_catala_86070.php El govern d'Aragó ha presentat avui l'esborrany de l'avantprojecte de llei d'ús, protecció i promoció de les llengües pròpies de la comunitat, amb què vol derogar tots els aspectes de l'actual Llei de llengües que segons el PP "imposen" la normalització de l'aragonès i el català en aquesta comunitat. L'esborrany deixa de banda la denominació de català i parla d'"aragonès oriental" per referir-se a la llengua parlada a la Franja de Ponent i fixa l'aprenentatge d'aquesta llengua com a "voluntari". Amb aquest canvi legislatiu, el govern d'Aragó vol evitar que la regulació de les llengües de la comunitat es faci a través d'organismes de fora d'Aragó. També preveu la creació d'una única acadèmia de la llengua. L'esborrany estableix que el castellà és la llengua oficial d'Aragó i, com a llengües pròpies d'aquesta comunitat, les llengües aragoneses, amb les seves diferents modalitats d'ús predominant a les àrees septentrional i oriental d'Aragó, on es parla català tot i que l'esborrany s'hi refereix com a "aragonès oriental". En concret, el text distingeix una zona d'utilització històrica predominant de la "llengua aragonesa pròpia de les àrees pirinenca i prepirinenca", amb les seves modalitats lingüístiques, i una altra, "d'utilització històrica predominant" de la llengua aragonesa pròpia de l'àrea oriental de la comunitat, amb les seves modalitats lingüístiques. Serà el govern d'Aragó qui decideixi les zones i municipis d'utilització d'aquestes llengües a petició dels municipis afectats. El text reconeix el dret dels parlants a usar les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d'Aragó i garanteix "que es promourà la seva recuperació i ensenyament en les zones d'utilització", però deixa clar que sempre el seu aprenentatge és "voluntari". En aquest sentit, l'esborrany de l'avantprojecte de llei garanteix que en les zones d'utilització, els veïns puguin dirigir-se a les administracions públiques fent servir les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d'Aragó, donant a les administracions la possibilitat de respondre també en aquestes. Així mateix, també preveu que en els topònims es pugui usar la denominació tradicional, a més de la castellana. I encara hi ha polítics que diuen que no s'ha de fer política amb les llengües. Cap discussió sobre la varietat de castellà que es parla a Aragó (per què no se'n diu variant occidentaloriental de l'aragonès? Perquè la comunitat científica diria que és una bestiesa, com ho és l'acarnissament que es fa contra la llengua catalana, a la qual es combat des de tots els angles possibles i en tots els territoris peninsulars on es parla (País Valencià, Illes Balears, Catlunya o Franja de Ponent)

TERESA FORCADES I LA CRISI

NO ÉS MILLOR NI PITJOR EL TEMPS (VICENT ANDRÉS ESTELLÉS). EN LA MORT D'EMILI TEIXIDOR

EN LA MORT D'EMILI TEIXIDOR

DESCANSI EN PAU, EMILI TEIXIDOR Acaba de morir l’Emili Teixidor. Teixidor havia estudiat dret, lletres i periodisme. Amb una extensa carrera literària, els seus llibres han estat traduïts a diferents idiomes. Havia estat premiat, entre d’altres amb el Premi de la Generalitat de Catalunya, el Premio Nacional de Literatura i el de la Crítica Serra d’Or. Havia publicat narracions de tipus juvenil com ara L’ocell de foc, El crim de la hipotenusa, Cor de Roure i L’amiga més amiga de la formiga Piga (que va rebre el Premio Nacional de literatura infantil, 1997). Pel que fa a la literatura per a adults, havia publicat Sic transit Gloria Swanson (1979, Premi de la Crítica Serra d’Or, 1979), Retrat d’un assassí d’ocells (1988), El llibre de les Mosques (1999, Premi Sant Jordi), Pa Negre (Premi Nacional de Literatura, Premi Joan Crexells, Premi Lletra d’Or i Premi Maria Àngels Anglada), del qual s’ha fet versió cinematogràfica i Laura Sants. Va fer traduccions i guions per a la televisió i el cinema, i l’adaptació d’Els Luisíades, de Camoens, En veu alta i Els matins..., recullen les seves intervencions radiofòniques. Descansi en pau

KARLOS ARGUIÑANO. CUINA I ALGUNA COSA MÉS

MÒNICA OLTRA A LA GENERALITAT DEL PAÍS VALENCIÀ

VIATGE A ÍTACA (KONSTANTINOS V. KAVAFIS, traducció de Carles Riba) , recitació de Lluís Soler

ARA MATEIX, SÍLVIA PÉREZ CRUZ, JOSEP GUARDIOLA, LLUÍS LLACH

Pep Guardiola, Lluis Llach, Silvia Pérez Cruz "Ara Mateix" - Miquel Martí i Pol Concert Les nostres cançons contra la sida- Palau Sant Jordi 8/06/2012 Ara mateix enfilo aquesta agulla amb el fil d'un propòsit que no dic i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s'ha complert, i els anys passen de pressa. De res a poc, i sempre amb vent de cara, quin llarg camí d'angoixa i de silencis. I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d'un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida. De res no ens val l'enyor o la complanta, ni el toc de displicent malenconia que ens posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer. Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible. - Miquel Martí i Pol -

MURALMOB PER LA LLENGUA

THE RISE OF SECESSIONISM IN CATALONIA (Montserrat Guibernau) THE LONDON SCHOOL OF ECONOMICS AND POLITICAL SCIENCE

Will Catalonia secede from Spain? Montserrat Guibernau explores why many Catalonians now hope that it might. She argues that Catalonia’s subsidization of less affluent regions, which leaves the region worse off, is a major root of discontent. With 23% unemployment (rising to 40% among young people), the deepening of the economic crisis is hitting Catalans hard. Resentment against the Spanish government’s economic policies and dissatisfaction with politics prevail: In the Catalan society, those who are ‘dissatisfied with democracy’ rose to 49% in March. Catalonia, a traditionally prosperous region, sees its wealth and status downgraded as it looses competitiveness and lacks resources and saving for infrastructure while accumulating annual deficit of 8% of GDP due to the financial arrangements imposed by the Spanish state. In this context, support for Catalan fiscal autonomy (Pacte Fiscal) is rising fast and secession, for the first time in Catalan history, appears as a legitimate option. Catalan nationalism emerged in the 1960s as a progressive social movement defending democracy and freedom against Franco’s dictatorship, demanding a Statute of autonomy for Catalonia and amnesty for the regime’s political prisoners. Franco’s death in 1975 allowed a transition to democracy led by members of his own regime. Catalonia played a key role in the democratization of Spain by strongly supporting EU membership; providing economic and industrial leadership and being committed to solidarity towards Spain. Vitally, Catalan nationalism was instrumental in overcoming the 1993 crisis and strongly supported Spain to fulfil the conditions to join the Euro. However, it was felt by many that Catalan loyalty and support did not pay off as Spain reinforced centralism. In my view the roots of secessionism and the so-called ‘right to decide’ originate in the second mandate of Prime Minister Aznar and the landslide victory of his Popular Party (PP) in 2000. Soon after the election, sympathy and understanding towards Catalan demands for further autonomy and recognition were replaced by hostility embedded in a neo-centralist, conservative and neo-liberal political discourse. The Popular Party was dismissive of claims for greater autonomy for the historical nationalities (Catalonia, Galicia and the Basque Country) and adopted an arrogant attitude towards former political allies. In this period a boicot against Catalan products –in particular ‘cava’ (sparkling wine) – developed in Spain. In Catalonia, growing dissatisfaction with the Aznar government guaranteed strong support for J.L. Rodriguez Zapatero, the leader of the Socialists Workers Party (PSOE) in the 2004 election. Most people received the PSOE’s victory with joy and regarded Rodriguez Zapatero as sympathetic to Catalan political aspirations; an assumption which proved wrong after he was unable, or unwilling, to stand up by his promise to support the new Statute of Autonomy to emerge from the Catalan Parliament; a project led by fellow socialist and President of Catalonia, Pasqual Maragall. The draft Statute of Autonomy – supported by 90 per cent of the Catalan Parliament – was significantly modified by the Spanish Parliament and Senate to fully comply with the Constitution prior to being approved by both chambers. The Statute was finally endorsed by the Catalan people in a referendum 18th June 2006. However, the Statute was immediately challenged in the Spanish High Court: the PP challenged 51 per cent of the text and the Spanish Ombudsman (PSOE) challenged 48 per cent. The Spanish High Court issued its verdict 28th June 2010: it suppressed 14 articles of the Statute and modified a further 30 relating to symbolic, financial and judicial aspects as well as state investment in Catalonia, creating an unprecedented situation. On July 10th 2010, over one million people demonstrated in Barcelona against the Spanish Hight Court decision. Their motto: ‘We are a nation. We decide’. The demonstration was led by Jose Montilla, the then president of Catalonia. Shortly after that, fresh elections to the Catalan government resulted in a change of government; Artur Mas, leader of the nationalist party CiU, became president of Catalonia. According to the latest available data Catalonia’s average contribution to the Spanish Central Administration and Social Security corresponds to 19.40 per cent of the total. In contrast, Catalonia receives 14.03 per cent. After contributing to Spain’s Solidarity Fund, Catalonia is worse off than those autonomous communities subsidized by the Fund and finds itself below average in per capita spending. The 2012 Budget presented by Prime Minister Mariano Rajoy does not contemplate the State paying back its pending debts to Catalonia. According to the Statute these include, €759 million for 2008 and €219 million for 2009. In addition, the State’s investment in infrastructure in Catalonia has been reduced by 45 per cent, and now stands at 11 per cent of the total, far from the 18.6 percent that would be an equal share for Catalonia. In December 2009, with the support of 15000 volunteers, 166 Catalan cities held referendums on Catalonia’s independence. The referendums were not legally binding, but they contained an important symbolic content. Participation amounted to 27 per cent, and 94.71 per cent voted in favor of Catalonia’s independence. To date the Spanish State forbids the holding of a legally binding or consultative referendum in Catalonia. In 2011, 42.9 per cent of Catalans supported independence, and at present support has risen to 44.6 per cent. In Catalonia the enthusiasm for democracy associated with the initial phase of the transition to democracy is gone. Lack of trust in politicians and institutional politics accompanied by central bad economic management and open hostility to Catalan demands has alienated a rising number of citizens. Only 4.4 percent of Catalans consider that they have too much autonomy, 24 per cent are satisfied with the current level and 65.7 per cent are frustrated by insufficient autonomy. Today 30.8% are in favor of Catalonia becoming a state within a federal Spain and 29% want it to become an independent state. The rise of secessionism in Catalonia emerges out of the will to decide upon its political destiny as a nation. It questions the assumption that it is possible for a nation without its own state to flourish and develop within a larger state containing it, and within which it is not considered as an equal partner

JA SABEM QUE ÉS UNA PEL·LÍCULA, PERÒ... I SI HO INTENTÉSSIM?

HAVE YOU EVER ....? VICTORIA GRANT'S SPEECH (CANADÀ)

PER QUÈ NO SOM FINLÀNDIA?

AQUEST ÉS EL SISTEMA QUE EUROPA VOL PER A L'ENSENYAMENT?

GERMÀ BEL A "SINGULARS"

VISITA DEL SENYOR EMMANUEL LE MERLUS

Hem rebut la visita del senyor Emmanuel Le Merlus, el qual des de fa dos anys volta per les escoles de les zones bilingües d'Europa. Aqui teniu dues fotografies de la seva visita al nostre Institut. Ens ha comentat que encara li queden quatre mesos de voltar per Europa. Bona feina, senyor Emmanuel.

EL 27 DE MAIG, NO HI FALTEN CADIRES, HI SOBRA CINISME

JOAQUIM MARIA PUYAL, mestre de periodistes, català de l'any 2011

EL CATALÀ GUANYA ATRACTIU (article publicat al diari AVUI)

El català guanya atractiu

Un 10% dels castellanoparlants adopten l'idioma propi de Catalunya com el principal, segons un estudi de l'IEC

Augmenta el nombre de parlants de la llengua en tots els segments de la població

Notícies relacionades

• La segregació lingüística escolar comença a les Balears

Notícies de ...

• Barcelona

El català, malgrat els atacs de què ha estat objecte últimament, manté un cert atractiu, si més no per a la població del Principat de Catalunya. Així ho certifica l'estudi El català, al 2011: capacitat d'atracció i llengua de consum als ‘media', que revela que un 9,9% de la població de llengua inicial castellana ha adoptat el català com a llengua principal, un percentatge molt superior al 2,2% de persones que ha fet el procés invers (passar a tenir com a llengua principal el castellà, tot i tenir com a idioma inicial el català). En el cas dels que tenen una altra llengua materna, només un 6% acaben adoptant el català com a llengua principal, contra un 19,8% que es decanten pel castellà.

“Globalment, el resultat és positiu per al català”, va afirmar ahir Joaquim Torres, president de la Societat Catalana de Sociolingüística durant la presentació de l'estudi, elaborat per la Xarxa Cruscat de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) a partir de les dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura. Torres va explicar que el català avança, encara que sigui de manera “moderada”, en tots els segments de població. Això sí, en alguns més que en d'altres.

Així, com més arrels familiars tingui la persona en un territori de parla catalana, més tendència tindrà a adoptar el català com a idioma principal. Per exemple: un 85,6% dels catalans amb els dos progenitors nascuts a Catalunya, el País Valencià o les Illes Balears tenen el català com a llengua inicial (87,1% com a llengua principal), mentre que només un 11,5% dels nascuts a Catalunya amb pares de fora del territori de llengua catalana tenen el català com a idioma inicial. La dada positiva per al català és que aquest percentatge es dobla (23%) quan es demana als enquestats quin és el seu idioma principal.

Pel que fa a la identificació amb la llengua segons el nivell d'estudis, el percentatge dels que tenen el català com a llengua principal augmenta de manera substancial com més alt és el nivell d'estudis. En un extrem hi ha les persones sense estudis primaris acabats, de les quals només un 21,7% tenen el català com a llengua principal (18,6% com a llengua inicial) i en l'altre, un 57,2% de ciutadans amb estudis universitaris de segon cicle que s'identifiquen amb el català (un 50,3% el tenen com a llengua inicial).

L'altre factor clau en l'augment del nombre de catalans que consideren la llengua pròpia del país el seu idioma principal és el sentiment nacional. D'acord amb les dades de l'estudi de la Xarxa Cruscat, només un 4,4% dels ciutadans que es consideren només espanyols tenen el català com a llengua principal, mentre que aquest percentatge es dispara entre els que es consideren només catalans (un 94,1%).

En tot cas, tal com va recordar ahir Torres, el català guanya parlants procedents tant del castellà com també d'altres idiomes.

Evolució positiva en els mitjans de comunicació

La llengua catalana està mostrant els últims anys un vigor creixent en els mitjans de comunicació, un sector en què, tot i això, continua estant en desavantatge respecte del castellà. Segons l'estudi de la Xarxa Cruscat de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) a partir de les dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, un 74,5% de la població de Catalunya (4.795.000 persones) consumeix almenys un mitjà de comunicació en català, una xifra que el president de la Societat Catalana de Sociolingüística, Joaquim Torres, considera “positiva”. Tot i això, alerta que encara queda un percentatge considerable de catalans impermeable al català.

La penetració del català en els mitjans de comunicació és molt desigual. En tres dels quatre mitjans examinats (televisió, internet i premsa escrita) les audiències en la llengua pròpia de Catalunya estan en clara inferioritat respecte del castellà i només en el cas de la ràdio hi ha un equilibri. Malgrat tot, els últims anys hi ha hagut un increment notable del consum de mitjans en català.

Per territoris, la presència del català és molt més elevada a les comarques del nord i l'interior de Catalunya i més baixa a les de l'àrea metropolitana de Barcelona.

El més positiu per al català és l'increment percentual de les audiències en aquesta llengua, molt per sobre del dels mitjans en castellà, que han reculat en el cas dels diaris i de la ràdio. Especialment remarcable és la presència del català en el sector dels blocs d'internet.

I TU, D'ON ETS? (reportatge emès al programa 30 MINUTS, de TELEVISIÓ DE CATALUNYA, el dia 20 de maig de 2012)

LIP DUB PER LA LLENGUA, A FERRERIES

NOMÉS CAL COORDINACIÓ I, OF COURSE, "SAVOIR FAIRE". EL BOLERO DE RAVEL A L'ESTACIÓ DE COPENAGHE

AUSCHWITZ, de Salvatore Quasimodo

Auschwitz

Allà a baix, amor, a Auschwitz, lluny

del Vístula, al llarg de la planura nòrdica,

en un camp de mort: freda, fúnebre,

la pluja sobre el rovell dels pals

i la barreja de filferro de les tanques:

ni arbres ni ocells en l’aire gris

o en el nostre pensament, sinó inèrcia

i dolor que la memòria deixa

al seu silenci sense ironia o ira.

Tu no vols elegies, idil·lis: sols

raons de la nostra sort, ací,

tu, tendra als contrastos de la ment,

incerta davant una presència

clara de vida. I la vida és ací,

en cada negació sembla una certesa:

ací escoltarem plorar l’àngel el monstre

les nostres hores futures

colpejar el més enllà, que és ací, etern

i en moviment, no en una imatge

somiejada, de possible pietat.

I ací les metamorfosis, ací els mites.

Sense noms de símbols o d’un déu,

són crònica, llocs de la terra,

són Auschwitz, amor. ¡Que de sobte

es mutaren en fum d’ombra

els estimats cossos d’Alfeu i d’Aretusa!

D’aquell infern que s’obria amb inscripció

blanca: "El treball us farà lliures",

va eixir continu el fum

de milers de dones fetes fora

a l’alba dels tuguris contra el mur

del tir al blanc o ofegades cridant

misericòrdia a l’aigua amb les seues boques

d’esquelet sota les dutxes de gas.

Tu les trobaràs, soldat, en la teua

història sota formes de rius, d’animals,

¿o també ets tu cendra d’Auschwitz,

medalla de silenci?

Queden llargues trenes tancades en urnes

de vidre encara cenyides per amulets

i infinites ombres de petites sabates

i bufandes d’hebreus: són relíquies

d’un temps de saviesa, de sapiència

de l’home fet a la mesura de les armes,

són els mites, les nostres metamorfosis.

Sobre els espais en què amor i plor

i pietat es marciren, sota la pluja,

allà a baix, es rebel·lava un no dins de nosaltres,

un no a la mort, morta a Auschwitz,

per a no repetir, des d’aquella fossa

de cendres, la mort.

(QUASIMODO, Salvatore. El fals i el verdader verd. Alzira: Bromera, 1993. Traducció Josep Ballester)

LET'S SPEAK ABOUT CATALONIA (MATTHEW TREE)