TEMPESTAT DE FLAMA (antologia poètica) BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL, Introducció de ROBERTO MOSQUERA (Edicions 62, col·lecció EDUCAULA, Barcelona, juny 2012)

TEMPESTAT DE FLAMA. Introducció a cura de ROBERTO MOSQUERA
Bartomeu Rosselló i Pòrcel neix a Palma el 3 d’agost de 1913, al carrer de Sant Llorenç, al popular barri del Puig de Sant Pere. El seu pare és dependent en una casa de teixits, Can Ribes, i la seva mare es dedica a les feines de casa. En aquest barri transcorren els seus primers anys de vida fins a l’adolescència. El 1916 neix l’únic germà, Vícenç. A partir dels deu anys estudia en col•legis religiosos propers a casa seva, al carrer de Sant Pere primerament i després del 1920 als pares teatins del carrer del Vi. El 1923 ingressa a l’Institut Balear, que des del 1916 es troba a l’actual avinguda de Portugal. No obstant això, la seva vinculació amb els teatins es mantindrà durant uns quants anys més: a la revista Luz y vida apareixeran entre 1927 i 1929, les seves primeres temptatives poètiques, de caràcter marcadament religiós, que han de ser considerades sobretot com a exercicis d’aprenentatge.

És a partir del 1928 i fins al 1930 quan el magisteri de l’escriptor Gabriel Alomar, professor a l’Institut, hi fomenta encara més el precoç interès per la literatura. Segons els testimoniatges dels companys de classe, Alomar el considera el deixeble predilecte. Potser per la seva influència i irresistible personalitat, i perquè en aquells dies Alomar és un escriptor d’expressió sobretot castellana, és aquesta la llengua triada per Rosselló en un principi, encara que a poc a poc es va decantant per la catalana. Des del 1928, amb tan sols quinze anys, publica poemes en castellà a El Día de Palma, i ja el 1932 les revistes La Nostra Terra i Almanac de les Lletres recullen una mica més d’una vintena de poemes seus en català. Són provatures o assaigs que anuncien la que serà la seva primera obra, Nou poemes, publicada el 1931. Un amic de la infància, Gabriel Fuster i Mayans, Gafim¸ en recorda els sobrenoms (Sa Figa o es Figó), a causa del “nas un poc arromangat”, la cridanera precocitat intel·lectual i l’interès amb què segueix les classes de literatura comprada de Gabriel Alomar. L’esforç acadèmic és premiat amb una matrícula d’honor en l’últim curs del batxillerat universitari, cosa que li facilitarà l’obtenció d’una primera beca de la Diputació Provincial de Balears per estudiar a la Facultat de Filosofia i Lletres i Pedagogia de la Universitat de Barcelona a partir del 1930. En aquell temps la família acaba de mudar el domicili al número 21 del carrer de Son Espanyolet, de Palma, on els pares han edificat una modesta casa de planta baixa.

Tan bon punt arriba a Barcelona, Rosselló s’instal·la a la Residència d’Estudiants, institució inaugurada el desembre de 1921 al barri de Sant Gervasi, però refeta el 1920, i ampliada i ubicada al carrer d’Urgell, al recinte de la Universitat Industrial. A la Residència, en certa manera hereva de l’esperit de la Institución Libre de Enseñanza, conviu en un ambient intel•lectual i d’estudi que li facilitarà la integració en l’agitat ambient cultural de l’època. Rosselló comparteix habitació amb l’amic mallorquí Gafim, i conviu amb professors de la talla de Pierre Vilar, Oliver Brachfeld, Georges Gaillard...


De constitució fràgil i alçada mitjana, d’ulls blaus, nerviós i de riure fàcil, així és com el descriu Salvador Espriu, a qui coneix al campus de la universitat i amb qui comparteix, a partir d’aquest moment, interessos i inquietuds intel•lectuals. Rosselló es fa càrrec, gairebé des de la seva arribada, de les edicions de la Residència, en què publicaran Joan Vinyoli, Joan Teixidor i Marià Manent. Aquesta tasca d’editor es veu culminada en el seu primer any barceloní amb la publicació d’una antologia de poetes mallorquins, que li havia encarregat la col•lecció madrilenya Los Poetas a mitjan 1929.És un treball en què ha posat la màxima obstinació. Encara que li comporta alguns disgustos i malentesos a causa de la limitació i la brevetat de la selecció, l’encàrrec li ha facilitat el contacte amb autors vius com Guillem Colom o Maria Antònia Salvà. Ell mateix és el traductor al castellà d’alguns de molts dels poemes de l’antologia. La proclamació de la Segona República el 14 d’abril de 1931 suposa per a Rosselló un motiu d’alegria i d’esperança, que expressa amb paraules exaltades en una postal tramesa a l’amic Gafim, en aquells dies de vacances a Palma: “Quin entusiasme! És gros. D’aquí se senten els crits. La Rambla, La Rambla...!”.

Segons testimoniatges dels seus amics les conviccions de Rosselló són netament republicanes i liberals, encara que sent una viva simpatia per l’experiència soviètica. La implicació de Rosselló en la vida política és constant des del començament de la seva estada a Barcelona, en particulars en les organitzacions estudiantils. Precisament la pertinença a l’Associació Professional d’Estudiants de la seva facultat el duu a participar en un congrés de la Unió Federal d’Estudiants celebrat a Madrid el novembre de 1931, com a representació barcelonina de la Federació Universitària Espanyola (primerament denominada Federació Universitària Escolar), que amb el temps es convertirà en la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya.

Els estudis de Rosselló a Barcelona, becat per la Diputació de Balears, es desenvolupen sense gaires sobresalts acadèmics i amb molt bons resultats. En els primers cursos, a cavall entres dos plans d’estudi diferents (el vigent el 1930 i el del 1931), estudia literatura i llengua llatina i grega, lògica, psicologia, història Universal d’Espanya i de Catalunya, geografia antiga, història de l’art, paleografia i arqueologia, literatura espanyola i catalana. La seva intenció el 1932 és iniciar el tercer curs de Filosofia i Lletres i especialitzar-se després en Lletres Modernes Castellanes. El juny d’aquell mateix any s’ofereix a la Diputació de Balears per impartir un curset d’estiu als alumnes acollits per la Institució Educativa de la Casa de la Misericòrdia, a Palma. També emprèn la traducció al català de Souvenirs d’enfance et de jeuneusse, d’Ernest Renan.

Durant tot aquest temps i fins al 1930, Rosselló ha anat publicant poemes tant en castellà (sobretot) com en català a Luz y Vida, El Día, i La Última Hora. Al final de 1931 publica a l’Almanac de les Lletres, ja assumit definitivament el català com a llengua literària, el poema “Medallons”. El gener de 1932 a La Nostra Terra, revista adscrita al corrent de l’Escola Mallorquina, apareix el que se sol considerat el seu primer poema responsable: “Poques paraules surten de les boques en calma” De fet, l’autor l’incorporarà al seu primer recull de poemes, Nou poemes, aparegué l’any següent a Barcelona amb la seva signatura definitiva, amb accent gràfic en el segon cognom i guió: Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Serà una edició no venal, de tot just cent exemplars, numerada, d’escassa difusió, però que tindrà algunes ressenyes favorables en la premsa. El 1933 és un any fonamental en la vida del poeta. No solament per la publicació del seu primer llibre.

HI ha un altre fet que en marcarà la vida i la de tots els qui hi comparteixen la mateixa experiència viatgera que suposa el Creuer Universitari pel Mediterrani. Es tracta d’una iniciativa finançada principalment pel Ministeri d’Instrucció Pública i organitzada per diverses universitats i facultats. El viatge, de quaranta-set dies de travessia, compta entre els passatgers amb la presència de Salvador Espriu, Guillem Díaz-Plaja, Jaume Vicens i Vives, Antonio Tovar, Fernando Chueca Goitia, Julián Marias..., tots ells joves estudiants ansiosos per descobrir unes altres cultures. Un total de cent vuitanta-vuit persones que recorren el Mediterrani partint de Barcelona el 15 de juny amb l’objectiu de recalar als enclavaments més importants del seu contorn: Tunis, Cartago, Malta (La Valetta), Trípoli, Alexandria, El Caire, Jerusalem, Xipre, Creta, Istanbul, Atenes, Corint, Palerm, Pompeia i Nàpols. Rosselló, sempre a prop de les seves amigues i companyes d’estudis Mercè Montañola, Blanca González de Escandón i Amàlia Tineo, estableix una especial i intensa amistat amb el filòsof Julián Marías, amb qui a partir de llavors mantindrà un contacte intermitent.

Després de l’arribada a Palma, el 31 de juliol de 1933, alguns dels participants en el creuer publiquen les seves experiències a la premsa. Així ho fa també Rosselló a la revista barcelonina Mirador, en què apareixen dos articles breus. L’any següent, el 1934, es publica Quaderns de sonets, també a Barcelona, que inclou el “Sonet marí”, dedicat a Espriu i reflex immediat de l’experiència del viatge que han fet plegats. En aquests moments, Rosselló ha conclòs ja dos cursos comuns i dos d’especialització, i li és concedida una beca per assistir als cursos d’estiu de la Universitat Menéndez Pelayo de Santander. Aquesta és una altra experiència enriquidora, compartida amb la seva amiga Amàlia Tineo i amb Julián Marias, que li permet conèixer personalment un gran nombre d’intel•lectuals rellevants del moment: Unamuno, Pedro Salinas, Gerardo Diego, Dámaso Alonso, Jorge Guillén, Rafael Alberti, Lorca...

La seva estada a Santander inspira l’escriptura de tres poemes, dos del quals arribaran a veure la llum en el seu tercer llibre (“Fragment al camp” i “Només un arbre a la vorera porta...”) i un tercer, “Deuxieme souvenir de La Magdalena”, íntegrament en francès, quedarà per sempre inèdit per voluntat pròpìa. Al final de 1934, Rosselló és operat d’apendicitis a la clínica de la Creu Roja de Barcelona, i es trasllada a Palma per a la convalescència. Aquesta experiència dóna com a fruit el poema “Aire d’una malaltia”, que pertany al llibre pòstum Imitació del foc. Falta poc perquè se celebrin les proves de llicenciatura quan, el maig de 1935, s’estrena a la Sala Studium del Teatre de Cambra de Barcelona la seva versió de la Història del soldat de Charles-Ferdinand Ramuz, amb música d’Igor Stravinsky. L’obra tindrà una nova posada en escena el mes següent. El juny de 1935, la Universitat de Barcelona estén el certificat segons el qual l’alumne Bartomeu Rosselló i Pòrcel ha conclòs els estudis de Filologia Moderna amb la qualificació Summa cum laude. A la fi del setembre serà premiat per unanimitat amb el premi Rivadeneyra. Es tracta d’un premi que, després d’una mena d’oposició, es concedeix solament a un dels alumnes acabats de llicenciar aquest any, i consisteix en la col·lecció completa dels clàssics Rivadeneyra, un total de setanta-un volums. A més, li serà atorgat el premi extraordinari de llicenciatura.

En aquell temps, a la fi de setembre, ja ha pres una decisió sobre el seu futur immediat. A l’octubre es troba instal•lat a Madrid, on comença a treballar com a professor de llengua i literatura castellanes a l’Escuela Internacional de Chamartín, prop de la Residencia d’Estudiantes. Es tracta d’una ocupació proporcionada pel literat i filòleg Dámaso Alonso, probablement per mediació del seu professor Valbuena Prat. Des del primer moment la seva activitat és incessant. Visita José Bergamín, director de la revista Cruz y Raya, amb la intenció d’obtenir-hi un espai que permeti publicar poesia catalana i també li planteja la possibilitat d’oferir una versió castellana de les Estances de Carles Riba. Al mateix temps, i per encàrrec de Tomàs Garcés, director de la revista Quaderns de poesia, tracta d’aconseguir col•laboracions d’escriptors com Juan Ramón Jiménez (a qui visita el novembre de 1935), Unamuno, Jorge Guillén, José Moreno Villa o Luís Cernuda. Mentrestant escriu i tradueix per a la Fundació Bernat Metge, per encàrrec de l’escriptor i polític mallorquí Joan Estelrich, De suplicis et signis¸de Ciceró, tasca que li permet complementar el salari com a docent. Rosselló ha triat coma tema de tesi doctoral, que no arribarà a concloure, l’estil de Baltasar Gracián, i comença a documentar-se i a estudiar-ne d’una manera intensa l’obra Oráculo Manual, El criticón, El político... Compagina l’estudi i les classes amb visites pels voltants de Madrid,. A la fi d’any, segons sabem per una carta escrita al seu amic Salvador Espriu, Rosselló es considera ja preparat per a iniciar el que ell anomena l’Obra Nova. Des de l’aparició de Quadern de sonets al maig ha continuat escrivint i publicant alguns dels poemes a la premsa diària i en revistes, i ara confessa al seu amic la necessitat de veure reunit en un llibre tot aquest material abans d’emprendre una nova marxa poètica. Es tracta dels poemes escrits al llarg de 1935, però també d’alguns de previs que van quedar sense incloure en Quadern de sonets. Té, el març de 1936, un títol al cap: Arbre en flames.

El 1936 comença a traduir els Pensés de Blaise Pascal i publica als Cuadernos de la Facultad de Letras de Madrid un text crític sobre Cántico¸ del poeta Jorge Guillén, que conté les seves reflexions sobre l’obra guilleniana i mostra la seva més accentuada filiació poètica, la de la poesia pura. Entorn del maig de 1936, el professor Valbuena Prat li ofereix per a l’any següent una ajudantia a la seva càtedra de Literatura Espanyola a la Universitat de Barcelona. Rosselló té seriosos dubtes sobre si acceptar, davant la insistència que romangui a l’Escuela de Chamartín. Es mostra indecís, i demana diverses vegades el parer dels pares. De moment, els seus plans més immediats consisteixen a tractar d’aprovar uns cursets de selecció de professors d’ensenyament secundari, els exàmens dels quals comencen al juliol. És llavors, en ple procés de selecció, quan esclata la guerra civil. Solament té temps de fer el que serà el segon i últim exercici el 29 de juliol, perquè es veu obligat a abandonar d’una manera sobtada Madrid per tornar a Barcelona, en companyia d’Amàlia Tineo i uns altres amics que eren allà, examinant-se al seu costat. En aquests dies d’incertesa arriba a ser nomenat, amb data 19 d’agost, ajudant del Seminari de Llengua i Literatura Castellana de la Facultat de Filosofia i Pedagogia, i s’afilia a la Federació de Treballadors de l’Ensenyança, secció de Barcelona, del sindicat de tendència socialista Unió General de Treballadors. Fins a l’octubre no se’n farà pública l’obtenció d’una plaça com a encarregat de curs a l’assignatura Llengua i Literatura espanyoles. La seva amiga Amàlia Tineo l’obtindrà així mateix en l’assignatura Filosofia.

Rosselló és destinat a l’Institut-Escola Pi i Margall de Barcelona. Malgrat la situació bèl•lica, el poeta imparteix classes amb normalitat, i en arribar l’estiu del 1937, perllonga la seva relació amb els alumnes suspesos mitjançant exercicis i lectures obligades als quals podran respondre per correu o una vegada a la setmana en presència. Mentrestant, dóna per acabat un pròleg per a una antologia de sonets de Quevedo que li ha encarregat una editorial madrilenya, però que no arribarà a aparèixer mai, i veu publicada a Barcelona la seva traducció del Prometée mal enchainé del futur premi Nobel André Gide.

Al juliol és cridat a files, experiència que comparteix per carta amb el seu amic Julián Marías, destinat a Madrid. La relació amb la família en aquests moments és merament epistolar, encaminada sobretot a pal•liar la seva precària situació econòmica mitjançant l’enviament de girs postals. Les obligacions com a soldat l’angoixen i li impedeixen de desenvolupar la creació literària com voldria. Al final del 1937 és destinat a serveis auxiliars a causa de la seva miopia. Sabem que el 22 de desembre es reuneix amb Clementina Arderiu, Alfons Maseras, Marià Manent i Salvador Espriu. Tots ells formen part del jurat que concedirà el premi Joaquín Folguera convocat per la Generalitat a Josep Lleonart per l’obra Les elegies i els jardins.

Pel que sembla, la seva salut es comença a ressentir en aquells dies de manera evident, perquè a la fi de desembre se sotmet a una anàlisi de sang i la seva amiga Amàlia Tineo l’acompanya a fer-se unes plaques radiològiques del pit a l’Hospital Clínic. El doctor Reventós informa d’una manera privada Tineo de la fase avançada de la tuberculosi i li dóna escasses esperances de vida. La notícia corre amb rapidesa entre les seves amistats abans de cap d’any. El 2 de gener de 1938, davant l’agreujament del seu estat, és traslladat al sanatori del Brull per iniciativa dels amics més pròxims, encara que ningú no li confessa la veritat sobre la seva salut. És Amàlia Tineo qui romandrà al seu costat aquests dies, fins que la malaltia inesperada del seu pare l’obliga a desplaçar-se a Barcelona. El poeta ja no es recuperarà. Mor el 5 de gener í és enterrat l’endemà al cementiri del Brull, en presència dels amics més propers i del conseller del Govern de la Generalitat, Antoni Maria Sbert, que presideix l’acte. Allí romanen les seves restes fins al 1958, quan són traslladades al panteó de la família Espriu a Arenys de Mar. Avui reposen al cementiri de Palma, on es van dipositar d’una manera definitiva el 1978. El mateix any de la seva mort, la Residència d’Estudiants publica l’edició pòstuma del tercer llibre, Imitació del foc, la influència del qual servirà de pont entre la tradició i la modernitat per a les generacions poètiques posteriors, en particular per a la promoció aglutinada entorn de la revista Ariel, al final dels anys quaranta.

CONTEXT I INFLUÈNCIA Entre el final del segle XIX i el començament del XX la poesia catalana es desenvolupa sota la influència dels corrents estètics del Modernisme (representat sobretot per Joan Maragall) i del Noucentisme (amb Josep Carner com a figura capdavantera, al costat de Guerau de Liost i López-Picó). El Noucentisme, el recorregut del qual se sol donar per acabat a l’entorn de 1923, al començament de la dictadura de Primo de Rivera, té l’auge en el període comprès entre 1906 i 1910, en què els pressupòsits estètics i la seva vocació de modernització nacional en el context europeu són defensats amb fidelitat.

A Mallorca el Modernisme de Miquel dels Sants Oliver o de Gabriel Alomar s’encavalca amb la presència de l’Escola Mallorquina (etiqueta de difícil i controvertida adscripció noucentista), que estén la seva influència al llarg de tot un extens període de temps que arrenca inicialment en Costa i Llobera i Joan Alcover i arriba per Miquel Ferrà, Maria Antònia Salva i Llorenç Riber fins a Joan Pons i Marquès, Guillem Colom i Miquel Forteza En els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial (1914-1918),la literatura i l’art europeus són commoguts per la provocació enlluernadora del futurisme de Marinetti (Manifest del futurisme, 1909) i les avantguardes. A Catalunya, el Noucentisme representat per poetes com Carner o López-Picó comença a evolucionar –empès, en certa manera, per la nova generació de poetes joves, com Carles Riba, J.V. Foix, Marià Manent o Tomàs Garcés- cap a un marcat simbolisme d’influència francesa i europea. Els nous valors fan acte de presència al voltant dels anys 1915-1920 en la poesia catalana.

Al mateix temps, la irrupció d’un avantguarista francès, Apollinaire, es fa notar sobretot en un poeta jove Joan Salvat-Papasseit. Mentrestant, un avantguardisme de tall ultraista importat per Guillermo de Torre i Jorge Luís Borges en la seva estada a Mallorca ressona en Miquel Àngel Colomer, Jacob Sureda o Màrius Verdaguer. L’aparició el 1924 del manifest surrealista d’André Breton sacsejarà els fonaments de l’art a Europa i serà vist com una via de sortida per als experiments de l’avantguarda. En la literatura catalana tindrà un representant, gairebé únic, J.V. Foix, encara que ell mateix es considera un cas a part i sui generis. En les dècades dels anys vint i trenta es consolida el procés de renovació i decantació del llenguatge en la poesia catalana, sobretot de la mà de Carles Riba, que té una profunda relació amb els models europeus, especialment amb Rilke i Valéry, i que es difon mitjançant publicacions com La Revista, Revista de Poesia o Quaderns de Poesia. La seva filiació és fonamentalment purista, intel·lectualista i, fins a cert punt, hermètica. És l’anomenat postsimbolisme, que s’haurà d’enfrontar, ja a mitjan anys trenta, amb els corrents de poesia i literatura combatius i militants.

Durant els anys en què cursa estudis a Barcelona, Rosselló-Pôrcel té ocasió de situar-se en l’ambient cultural sorgit de la Segona República, i també de participar en els moviments socials i polítics del moment. Allà pren contacte amb Carles Riba, que per a ell serà sempre una referència intel•lectual indefugible. Ja a Madrid, s’acostarà personalment als poetes del grup del 27, a qui ha llegit amb profit en la seva etapa de formació. Aquestes influències, i la del substrat més íntim que prové de l’Escola Mallorquina, donaran com a resultat una poesia en què es detecten tres ingredients fonamentals: purisme,. Surrealisme i neopopularisme. El cop militar de 1936, i el consegüent esclat de la guerra civil, durà a l’exili, tant interior com exterior, una part dels intel•lectuals compromesos amb els ideals republicans. Els més joves, la formació dels quals comença i s’estén els anys de la República, han estat agrupats sota l’etiqueta de generació del 36, tant en el cas de la literatura catalana com de la castellana. Joan Fuster va definir aquesta generació com la formada per aquells que, entre vint i vint-i-sis anys, es trobaven en ple període d’iniciació literària quan es va produir la ruptura. Aquesta definició, per la seva amplitud, fa que es puguin considerar adscrits a la generació del 36 escriptors tan diversos com Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Josep Maria Boix i Selva, Joan Teixidor, Rosa Leveroni, Màrius Torres i el mateix Rosselló-Pòrcel. A part de l’edat, el que els uneix d’una manera fonamental és l’experiència de la guerra, que va suposar sovint la ruptura amb projectes personals tot just esbossats, i l’exili en algun cas. Per sobre de tot això, a la majoria els va unir la resistència cultural en l’àmbit de la llengua catalana.

Aquesta resistència cultural va tenir, malgrat la seva desaparició física, un referent essencial en la figura de Rosselló-Pòrcel. “Sense Rosselló-Pòrcel, no s’explicaria el sentit ni les tendències d’una part de la poesia més jove”, va escriure Carles Riba el 1951. En els anys posteriors a la guerra civil el desenvolupament de la poesia catalana va tenir l’empara més habitual en les tertúlies literàries i en grups com Amics de la Poesia (fundat a Barcelona per Marià Manent el 1920, però refet per Palau i Fabra el 1941, com a símbol de recuperació i enllaç amb el passat) o el posterior Amics de Rosselló-Pòrcel (1944), també impulsat per Palau, que considerava que davant la decadència que s’acostava (propiciada per la situació política adversa), calia fer un pas endavant, i que els poetes de la seva generació havien de tractar d’”agermanar tradició amb modernitat, pairalisme i universalitat, salvar l’abisme que separa la cultura catalana de la cultura del món”.

La figura de Rosselló-Pòrcel s’erigiria com a estendard d’aquest moviment. La presència de Rosselló-Pòrcel en la poesia posterior al 1939 és notable en les generacions insulars dels anys cinquanta i seixanta., i perviu encara amb vigor en les següents. Els lectors poden rastrejar la recepció de la poesia rossselloniana en llibres com ara Ofrena de sonets (1946), de Miquel Dolç; Del foc i la cendra (1953), de Cèlia Viñas; Ocells i peixos(1953) i Flos sanctorum (1956), de Llorenç Moyà; Sonets alexandrins (1959-1962), de Jaume Vidal i Alcover, i Cant espiritual (1953), de Blai Bonet. Josep Palau i Fabre, per la seva banda, es declarava en permanent deute amb el poeta, i així va publicar Imitació de Rosselló-Pòrcel el 1945, inspirat en una llista de poemes mai no escrits per Rosselló, que havia arribat a les seves mans per mitjà d’Amàlia Tineo. Joan Vinyoli escriurà el seu propi homenatge, un sonet que pertany al llibre Realitats (1963), pel vint-i-cinquè aniversari de la seva mort: “Rosselló-Pòrcel, de sobte”. També Vicent Andrés Estellés es referirà al poeta diverses vegades en L'inventari clement (1971).Posteriors són les referències de Bartomeu Fiol a Camp rodó (1973), llibre en què dedica un “Homenatge a Rosselló-Pòrcel”, encapçalat per un vers d’”Auca” o la seva particular “Auca 1959” de Continuació o represa dels poemets de Montsouris (2007). Josep Maria Llompart també esmenta Rosselló-Pòrcel en el poema “Omega” de Mandràgola (1980). El poema “Auca” és protagonista de “Sgt. Pepper’s wants you: Auca” de Biel Mesquida, que pertany a l’obra inèdita del 1969 Un glop de perfum dins la boca dels caníbals. Així mateix, Àngel Terrón homenatja el poeta a l’”Oda a Palma amb mirall d’escates” del llibre Geometria descriptiva (1999). Escriptores tan rellevants com Mercè Rodoreda i Maria-Mercè Marçal han inclòs també Rosselló-Pòrcel entre els seus poetes preferits. En la literatura castellana, Jorge Guillén li va dedicar en la seva obra Final (1981) el romanç titulat “Juventud lejana” que el poeta val•lisoletà va escriure al voltant de 1978. Manuel Vázquez Montalbán, per la seva banda, fa una paràfrasi de “Ronda amb fantasmes” en el recull de poemes Praga (1982), que obre amb aquesta nota significativa: “El autor agradece los versos involuntariamente prestados por B. Rosselló-Pòrcel sin cuya utilización dos poemas de este libro hubieran sido imposibles”.

L’OBRA. Rosselló-Pòrcel va publicar en vida dos llibres de poesia: Nou poemes (1933) i Quadern de sonets (1934). Al cap de pocs mesos de la seva mort, el 1938 va aparèixer Imitació del foc, l’obra de maduresa que, al llarg dels anys posteriors, ha estat considerada un dels llibres fonamentals en la poesia catalana del segle XX. En conjunt, la poesia rosselloniana respon al clima intel•lectual de la seva època, es deixa impregnar pels corrents avantguardistes europeus en voga, de les inconfusibles veus de poetes com Carner, López-Picó o Riba, que el 1930 publicarà la versió definitiva de les Estances, i, en gran mesura, de les diverses propostes estètiques de la Generació del 27. En Rosselló-Pòrcel, el surrealisme, el neopopularisme i la poesia pura tindran cabuda gairebé de la mateixa manera, encara que en la seva veu personal destaquen sobretot els trets d’abstracció i intel•lectualisme que més l’acosten a la figura d’un poeta racional i, en certa manera, visionari, que segueix el deixant de Rilke, Valéry, Riba i Guillén. Sovint s’ha dit que els dos primers llibres de Rosselló són el resultat de la mera experimentació tècnica (potser per això els títols són purament descriptius del contingut), i que, més que la unitat formal o conceptual, el poeta hi pretenia donar a llum d’una manera urgent una col•lecció de textos de ruptura amb la producció anterior. En les seves temptatives poètiques precedents, la influència de l’Escola Mallorquina hi és molt marcada, com es pot comprovar en les publicacions aparegudes entre octubre del 1927 i l’agost del 1929 a la revista Luz y Vida (tres de les quals estan escrites en castellà, cosa que evidencia un inicial dubte en l’elecció de la llengua literària, que serà definitiva en favor del català a partir del 1930. En conjunt, presenten influències de Costa i Llobera i Pere d’Alcàntara Penya, i un evident regust costumista; no obstant això, l’interès per aquest període de la poesia mallorquina no s’esvairà després dels primers anys, i així publicarà el 1932, a l’Almanac de les Lletres, per exemple, “Medallons”, que el 1975 apareixerà a l’apèndix de l’obra completa. El poema està dedicat a Joaquim M. Bover i ens remet als medallons musicals de Miquel dels Sants Oliver, sonets retrat dedicats a músics com Mozart, Wagner o Chopin, o als de Rubén Dario a Azul, en homenatge a Leconte de Lisle o Whitman. “Medallons” és un sonet descriptiu i transparent en què es retratarà la figura de l’historiador Bover (tal vegada a través de l’historiador Miquel dels Sants Oliver), assegut a la taula de treball a les dependències d’algun arxiu. Una estampa molt propera a la seva pròpia en aquells anys, escrutador d’arxius a la recerca de dades per a la seva història del periodisme a Mallorca.

Amb la publicació de Nou poemes el 1933, Rosselló-Pòrcel donava per tancada una etapa d’aprenentatge i formació. Alguns poemes, com “Cursa” o “Poques paraules surten...”, van aparèixer a la premsa abans de ser recollits en el llibre. En concret, “Poques paraules surten...” (publicat el gener del 1932 a La Nostra Terra, encara que escrit el 1931) representa el primer símptoma d’allunyament de l’Escola Mallorquina, a la recerca de nous camins. A pesar d’haver estat publicat en el principal òrgan d’aquella tendència, ja s’hi aprecien trets del que serà la poesia futura de Rosselló-Pòrcel, la seva batalla pel domini del llenguatge poètic propi, encara que en els seus versos el parentiu amb els mestres surt a la superfície d’una manera evident: “”Els arbres del parc, sembla/que es perdin en la llunyania/visió de vell gravat”. L’estrofa següent i la seva referència a la nit, a la foscor, destapa la força expressiva del poeta, i marca la diferència amb metàfores inusitades: “Quan s’acosti la fosca,/ les bruixes i les branques/ s’aferraran com serps/ en lluita de fantasmes”. L’esforç pel domini del llenguatge és un lloc comú en la poesia intel•lectualista de l’època (Riba és un exemple de perseverança en la domadura de la llengua a fi de dotar-la de versatilitat i flexibilitat per a la creació), i en Rosselló aquest motiu ja apunta en el cinquè poema del llibre, dedicat precisament al seu mestre, en què es pregunta: “Quan arribarà aquell moment/ de totes les seguretats?/La boca sabrà que no ment/velles mentides dels passats”. En aquest poema es formula el desig d’assolir, amb l’ajut d’allò consagrat (“el que ha arribat sia’ns company/ de les jornades insegures), el grau de certesa necessari per deixar enrere les velles veus i endinsar-se així en camins nous d’expressió. Llavors s’arribarà a l’estat exultant de la creació, a la “plena vibració” que s’esmenta en el sisè poema del llibre, “Domini del moment”. Com veiem, la poesia, l’ofici poètic és objecte del poema, i aquesta és una característica fonamental per la qual es pot dir que Rosselló-Pòrcel aquí arriba a enllaçar amb els moderns corrents intel•lectualistes de l’època. Un dels recursos utilitzat per Rosselló en tota la seva obra per emfatitzar el dinamisme de les imatges poètiques (dinamisme heretat de les avantguardes) serà el de l’el·lipsi i sobretot l’elisió freqüent dels verbs i dels articles o l’ús de la forma verbal de l’infinitiu. La forma resultant, en certa manera sincopada, d’imatges encadenades, té punts de contacte amb Guillén, i ja es pot apreciar en el poema “Cursa”, el segon de Nou poemes. A pesar que, a aquest poema, s’hi pot adscriure el terme “poesia pura”, el motiu sobre el qual es construeix és molt concret i fins i tot anecdòtic, encara associat a la influència de l’Escola Mallorquina: A “Pluja en el jardí de l’Ateneu” (l’Ateneu Barceloní fou un recinte molt freqüentat pel poeta), el motiu paisatgístic és descrit també amb aquesta mena de recursos, que doten l’escena de mobilitat i dinamisme.

En aquest primer llibre, Rosselló inclou el sonet “Quan ella dorm el gaudi somnolent”, d’esquema convencional en els quartets i una mica més lliure quant a l’aparellament de les rimes en els tercets. Es tracta d’un bell i rítmic poema barroc de tema amorós que no es deté a enaltir d’una manera directa i complaent les virtuts de l’estimada (com ho podria fer un sonet amorós del seu mestre Gabriel Alomar), sinó que va un pas més enllà: l’amant es transmuta en abella que transforma, amb la seva picada, la que era “encís i galanor/ i moviment ambigu” en “plor i crit”. D’aquesta manera aconsegueix convertir dolçor en dol, en un combat pervers que el déu Amor observa complagut. Nou poemes és un llibre que presenta en les seves escasses composicions una àmplia gamma de recursos estilístics que el poeta desenvoluparà més endavant, i que s’endinsa per primera vegada en la creació com a assumpte intrínsecament poètic. Amb el títol equívoc de Quadern de sonets (1934) s’agrupen onze composicions que tan sols respecten el nombre de catorze versos canònics de l’estructura del sonet. En això, Rosselló fa seva la llibertat creativa que impera en els hereus i successors de les avantguardes, que de vegades fan rimes i fan sonets o dècimes d’una manera libèrrima, en una singular tornada a l’estrofa que el poeta Gerardo Diego defensava amb impetuositat el 1927: “Hacemos décimas, hacemos sonetos, hacemos liras porque nos da la gana”. És una manera de vincular-se a la tradició sense deixar de ser modern per això. El llibre s’inicia amb “Espatlla”, sonet octosíl•lab en què s’intueix la presència d’un cos nu davant el mirall, i que es pot emparentar amb el poema “A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en una terrat amb una pinta de marfil”, de l’escriptor barroc Vicent Garcia. Poema i autor als quals farà homenatge en “A una dama que es pentinava darrere una reixa en temps de Vicenç Garcia”, d’Imitació del foc. Joan Mas i Vives destaca el combat, l’oposició entre el negre dels cabells i el blanc de la pell i el vori, que és present en aquests poemes. “Espatlla” posa en relleu les limitacions de la paraula davant la inefabilitat del real, i la recerca del poeta per empresonar-lo: Quin mot és el mot més impur/per empresonar-lo en el vers?/[....]/ i la paraula condemnada/mentia delicadament/ una subtilesa serena”. “Ocell en corba”, el segon poema del llibre, és un exemple del que se sol denominar “poesia pura”, molt proper a Riba i al Guillén més sintètic i estilitzat. La figura de l’ocell, veloç i lliure, tracta de ser captada per mitjà dels sentits, per la mirada, en la seva fugacitat plena. L’observador admira, limitat per la condició física merament humana, el ball aeri de l’au, les seves cabrioles. Aquest és el poema que, probablement, condensa millor l’expressió verbal del moviment. “Sonet fàcil a un amic de bella conversa” és un altre sonet octosíl•lab en què el tema central és la paraula. El to del poema té alguna cosa de sarcàstic, i en el mateix títol es confessa la intenció de joguina retòrica que tracta de posar en evidència l’excés de la paraula quan és brillant i cantora, però buida de pensament. A “Brollador”, poema que Miquel Dolç considerava el millor del llibre, apareixen les “flames de l’aigua”, metàfora en què el foc encara no adquireix el nivell simbòlic que tindrà en poemes posteriors, sinó que tracta d’evocar un efecte de moviment. El que es descriu en el primer quartet és una font formada pel rostre d’un àngel (un altre símbol utilitzat al llarg de la seva poesia) del qual surt l’aigua, “entre ficcions d’incendi/ i polèmica de nacres”. “Inici de campana” és un dels poemes més coneguts de Rosselló-Pòrcel. Representa, potser, com cap altre la identificació entre el jo poètic i la realitat circumdant, una mena de correlació entre el jo interior i l’instant fugaç viscut o contemplat: el capvespre. HI destaca la seva qualitat d’estampa efímera, simbolitzada pel so d’una campana tot just iniciat el final del dia, en la solitud d’una paisatge que va cap a la fosca i on s’insereix, òrfena, la figura del poeta: “Finestres/ de la casa tancada,/ quan torno, d’horabaixa/ girant-me adesiara”. “Sonet marí”, dedicat al seu amic Salvador Espriu, fou escrit en el creuer del 1933, entre Malta I Alexandria. L’enlluernament del paisatge marí, expressat amb metàfores sinestèsiques (“sadoll de blancs en llum, espatlla en força blava, / el mar...”), planteja al poeta la pregunta apressant de si la paraula poètica turmentada s’arribarà a expressar o tindrà cabuda davant aquella plenitud exultant: “Qui dirà d’amargor davant els sols vibrants”. En el poema hi ha reminiscències, segons ha vist Joan Mas i Vives de Le cimetière marin de Valéry: “Ce toit tranquille, où marchent les colombes” enfront de l’”...esclava teulada” de la segona estrofa, per referir-se al mar. Aquest sonet està abrigat en el llibre per “Lluny del record oprimies...”, “Sorpresa asserenada...”, “Boira del dubte...” i “Gelós de les paraules...”, en tots els quals la inseguretat, la solitud del creador, la paraula dubitativa mostren un jo poètic malenconiós i tremolós davant un realitat de penombres i crepuscles, de mort, de cendres i records, “fosca de les fosques, fosca d’una nit/ feta d’ombres de llàgrimes i besos” (“Boira del dubte”). “Leda” es refereix al tema mitològic clàssic de la dona posseïda per Zeus metamorfosat en cigne, tema recurrent tractat uns anys abans (1923) per Yeats en el poema “Leda and the swan”, encara que en aquesta, contrari del que succeeix en Rosselló, l’important és l’anècdota i les seves conseqüències: la concepció de Càstor, Pòl•lux, Clitemnestra i Helena de Troia. En realitat, en Rosselló el poema és més aviat un exercici d’estil en què no es desenvolupa l’assumpte del mite ni es descriuen el cigne (no anomenat, però present d’una manera implícita ja en el títol) i el seu moviment, sinó l’efecte que aquest produeix al seu voltant, tal com Mallarmé entenia la tècnica simbolista. El tema mitològic ja havia estat tractat per Josep Carner en el sonet “Leda innocent”. A parer de Miquel Dolç, aquest segon llibre “revelava la presència d’un veritable poeta, absolutament distint dels joves lírics contemporanis”. Si més no, no s’hi comprova el domini de les formes poètiques heretades, i la seva transgressió anuncia el que serà el seu llibre fonamental i ja madur: Imitació del foc. Rosselló porta camí d’assolir el que segons Paul Valéry era l’objecte de la poesia, com deia en el pròleg a Le cimetière marin: “La força de sotmetre el verb comú a projeccions imprevistes sense trencar les ‘formes consagrades’, la captura i la reducció de coses difícils de dir, i sobretot la conducció simultània de la sintaxi, de l’harmonia i de les idees” (trad. Xavier Benguerel). Tan sols un mes després de la mort de Rosselló-Pôrcel la Revista de Catalunya va publicar una selecció dels poemes que havien de compondre el llibre pòstum, Imitació del foc, aparegut pels volts de l’estiu de 1938. La cura de l’edició va anar a càrrec del seu amic Salvador Espriu, i fou apadrinat amb pròlegs d’Antoni M. Sbert, Gabriel Alomar i Carles Riba. Una de les qüestions que han suscitat alguna discussió amb el pas del temps ha estat la del procés de composició del llibre. Era un llibre ja tancat abans de la seva mort? Era Imitació del foc el títol decidit per l’autor, que abans havia especulat amb els d’Arbre de flames i Fira encesa? Eren els poemes que el componen tots els que Rosselló hi havia volgut incloure o, per contra, n’hi havia cap de rebutjat per l’editor? Era, aquesta, l’ordenació definitiva que l’autor hi va voler donar? Sigui com sigui, l’ordre dels poemes no segueix cap pauta cronològica de creació i el títol recorda el de La columna de foc del seu mestre Gabriel Alomar. El llibre, dedicat a Salvador Espriu, està distribuït en tres parts: Fira encesa, Rosa secreta i Arbre en flames. Són trenta-un poemes (19,6,6) escrits a partir de 1934 i fins al 1937, que mostren el mestratge poètic de Rosselló ja d’una manera plena, i hi apareixen combinades les influències del purisme, el neopopularisme i el surrealisme, encara que decantades i matisades per la veu personal d’un escriptor d’una marcada ascendència mallorquina. Algun crític, com ara Rafel Tasis, va veure en el llibre acabat d’aparèixer el traçat d’un esquema de composició nítid: lírica popular (Fira encesa), paisatgisme (Rosa secreta) i panorama interior (Arbre de flames). Uns altres com és ara marià Manent (en les “Notes sobre Imitació del foc”, text essencial escrit el 1939) van veure en el conjunt una total absència d’unitat fruit de l’assimilació de corrents poètics i fins i tot oposats. Lluny de ser un retret, Manent va enaltir precisament aquest valor, que mostra la riquesa i la vehemència del seu món poètic. Certament, l’esquema sembla clar: a Fira encesa s’agrupen en gran part els poemes d’índole neopopularista i arrel folklòrica o tradicional (“Història del soldat”, “Noça”, “Oració per quan les donzelles tenen mal de cap”); Rosa secreta conté aquells en què la presència del paisatge (campestre o urbà) és protagonista principal amb “Auca” i “A Mallorca durant la guerra civil” com a capdavanters; finalment a Arbre de flames el jo poètic interior es deslliga amb força i es col•loca en primer terme, amb “El captiu” com a composició més rellevant. Però cal convenir que el conjunt, malgrat la rotunditat de l’esquema, és una amalgama de gemmes de procedència diversa, com minerals formats al si de diferents pedreres que acaben conformant una sola estructura pètria, un artefacte poètic l’aglomerant del qual és l’impuls creador de Rosselló-Pòrcel. Quant a la presència del símbol del foc en tota la poesia de Rosselló-Pòrcel, hi ha termes que hi estan directament relacionats en almenys vint dels poemes de l’obra completa. Vocables relacionats els uns amb els altres com foc, flama, incendi, cendra, brasa, cremar i fogueres es distribueixen per tota l’obra, però és evident que la seva presència resulta aclaparadora en aquest tercer llibre. El foc és per a Rosselló un element simbòlic que transcendeix l’ornament de la sinestèsia, per convertir-se en alguna cosa més: és la purificació, lluita de contraris, llum, vida, ascensió, moviment i canvi perpetu, immaterialitat, misteri. L’oposat a la foscor, l’ombra i la cendra. En Rosselló el foc com a símbol arriba a ser més important que el mar, encara que ja Palau i Fabre recordava que segons Heràclit el mar era la primera metamorfosi del foc. Quan especulava sobre diversos títols per al tercer llibre, cap al 1936, Rosselló es va plantejar com a possibles Fira encesa i Arbre en flames, i argumentava a favor d’aquest últim davant el seu amic Salvador Espriu perquè el considerava “més salvatge, bíblic, i jo tinc un gran amor per tota mena de focs. Sóc una mica valencià, tracaire, multitudinari, profètic, desèrtic, cridaner, infantívol, etc.”. Els tres primers poemes d’Imitació del foc (“Cançó després de la pluja”, “Història del soldat” i “Noça”) són, com s’ha dit, exemples de la seva poesia neopopular o d’inspiració tradicional. Tots ells, igual que “Festa”, “L’amant enganyat”, “Oració per a quan les donzelles tenen mal de cap” i “A una dama que es pentinava darrere una reixa en temps de Vicenç Garcia”, daten de l’any 1935. “Cançó després de la pluja” pren com a referència les cançons infantils i el cançoner i refranyer popular, caracteritzats per l’ús freqüent de l’onomatopeia i el diminutiu: “A l’escarabat bum bum/les ales li frisen”, “Matinet matí, /les bruixes es pentinen” (en una construcció similar al vers “caragol caragolí” d’una variant mallorquina de la cançó infantil Caragol treu banya i amb una apropiació de Plou i fa sol). El poema recorre també al joc didàctic de pregunta-.resposta, com si tingués un oïdor infantil, i converteix l’imperatiu de la cançó popular en un interrogant: “Qui puja la muntanya?/El caragol treu banya”. “Història del soldat”, dedicat al seu amic Ramon Nadal, duu el títol d’una obra de Charles Ferdinand Ramuz, musicada per Stravinsky el 1918 de la qual el mateix Rosselló va fer una versió catalana que es va presentar a Barcelona dues vegades el 1935. A pesar del to de la cançó popular, la referència literària o culta hi és evident. Els primers versos remeten a les rondalles populars: “Això era i no era/ quan naixia la Primavera”. Una citació lleument transformada, presa d’una cançó popular del segle XIX, “Taiona”, serveix de tornada: “Ai-do, ai-do,/ trompeta de Borbó” “(ai, a-don/ ai, a-don de don/trompeta de Borbon” en l’original). El tema de la cançó és dels successius amors del soldat, s’entén que al llarg de tots i cadascun dels dies de la setmana, encara que la sèrie sigui bruscament interrompuda cercant un efecte de fragmentació o trencament que és comú en la poesia popular. Josep Romeu i Figueres, que ha estudiat en profunditat la poesia neopopular de Rosselló, assenyala que aquesta mena de poesia, el referent de la qual és la tradició, posseeix, no obstant això, un elevat caire intel•lectualista, la qual cosa impossibilita qualsevol apropiació o interiorització per part d’un futur lector popular. És a dir, es tracta més aviat d’exercicis intel•lectuals que pertanyen al camp estrictament literari. “Oració per quan les donzelles tenen mal de cap” s’ha de considerar com a integrant d’aquest grup creat per Rosselló en un curt període de temps entorn de la tradició popular. És, segons Romeu, la poesia “més ajustada a la genuïna tradició folklòrica; tot movent-se àgilment dins l’àmbit suggeridor i misteriós de les oracions i els conjurs populars i atenint-se a llur estructura, el poeta fa una creació original, on l’indefinit encant del subgènere és filtrat per la traça i el bon gust del recreador”. És una mena de conjur en què l’oració interpel•la la malalta el mal de la qual es tracta d’espantar, quan, com ha vist Josep M. Balaguer, l’habitual en aquesta mena de composicions és invocar alguna figura divina o celestial. En aquest cas, el mal de cap que es vol allunyar podria ser el produït pel mal d’amors. De tot aquest grup, potser “Noça” és l’únic poema que, arrencant amb versos clarament influïts pel folklore (“petits tambors toquen, toquen/damunt la pell de l’ase”), se’n separa per acostar-se d’una manera tímida al fraseig surrealista i a la imatge simbolista, propers a “Auca” (poema escrit dos anys abans). Josep Maria Llompart considerava “Noça” un dels més importants poemes de la poesia rosselloniana. A un to inicial de rondalla, hi segueix l’anunci de la mort presidit per la figura del rellotge. Jaume Vidal Alcover, en la seva aproximació a Imitació del foc, es deté a analitzar aquest poema d’una manera especial. El sorprèn la presència de tambors en una festa nupcial i, sobretot, la construcció sintàctica segons la qual són els tambors els que copegen la pell de l’ase. Podríem dir, no obstant això, que és en aquest retorciment de la imatge poètica, en aquesta subversió dels termes, on rau el millor Rosselló irracionalista, el Rosselló d’”Auca”. “Dansa de la mort”, escrit el 1935, té com a referència en el títol i en el lema de l’inferno dantesc, aquest motiu medieval en què la Mort va congregant diversos personatges per recordar-los la fugacitat dels plaers terrenals i quin ha de ser el seu final. Arrenca amb dos versos en què apareixen les “estàtues blanques” que hi ha també en l`”Auca” (“la muralla de ponent/ plena d’estàtues blanques”) i que recorden el vers de Gabriel Alomar “la muntanya era un bosc poblat d’estàtues blanques”, del sonet “La pietat futura: Montjuïc, 1970”. El dístic final és una exclamació de sorpresa davant la immediatesa de la fi: “Servent que portes l’espasa/ no et sabia tan lleuger!”. Rosselló-Pòrcel escriu “Pont del vespre”, “Indecisa, rara, nova...” i “En la meva mort” al començament del 1936, quan ja té decidit un canvi en el rumb poètic, i fins i tot es planteja la publicació del que ha escrit fins ara. L’esclat de la guerra al juliol farà impossible que el projecte culmini. Aquests i uns altres poemes s’aniran incorporant a tot l’interior, i amb allò escrit el 1937 donaran com a resultat el volum pòstum. “Pont del vespre” està encapçalat per un lema d’Apollinaire, que pertany al poema “Vendémiaire”, del llibre Alcools (1913): “Les feux rouges des ponts...”. El poeta francès refereix en primera persona a una alba parisenca de setembre, després d’una nit de diversió i d’excessos: “Les feux rouges des ponts s’éteignaient dans le Seine/ Les étoiles mouraient le jour naissait à peine”. El poema de Rosselló està escrit també en primera persona, el gener de 1936, a Madrid. No sabem quina ciutat retrata. En aquest paisatge urbà hi ha fanals, placetes, cases ombrívoles i les figures de dues noies amb nom o sobrenom, que potser responen a personatges reals. Uns bandits aguaiten als portals. És una nit de juny en què el sol i la lluna comencen a confluir en un mateix lloc i temps: “La nit és alta i s’abraça/ amb mi –tots sols pels carrers./ [...]/ El sol damunt les teulades/ balla/ amb una mossa d’estampa”. La personificació de la lluna en una mossa/estampa ballant amb el sol damunt les teulades suggereix l’hora incerta d’una alba incipient en què els llums fantasmals podrien ser també les d’un capvespre, en una indefinició temporal que estableix un pont entre realitat i somni. A “Indecisa, rara, nova...” reprèn d’una manera ocasional els aires populars (“Festa” o “L’amant enganyat”, poemes d’abril i de maig de 1935) i el dialoguisme de “Dansa de la mort”. Encapçalat per un lema de Paul Éluard (“Tant de rêves en l’air”), el poema incideix en l’associació bellesa-rosa-dona, tan present en el cançoner popular, però també utilitzada pel purisme com a símbol de perfecció, des de Juan Ramon Jiménez fins a Riba o Guillén. Rosselló la presentarà en uns altres poemes associada al foc, el seu símbol més rellevant. “En la meva mort”, poema que tanca Imitació del foc, està escrit en realitat el març del 1936, gairebé dos anys abans de la desaparició del poeta. Sovint aquests versos han estat considerats el seu testament vital. No obstant això, el que s’hi destaca (enfront del terror que desperta la mort a “Ronda amb fantasmes”) és el repte de superació, de manera que la mort és allò que dóna sentit veritable a la vida. El que impulsa, exalta i mou el poeta és, precisament, l’ànsia d’escapar al seu domini fosc, el poder del qual –mitjançant un joc de contraris habitual en la seva poesia –descriu i simbolitza al mateix temps en una tempestat de flama. “A una dama que es pentinava darrere una reixa en temps de Vicenç Garcia” és un poema d’inspiració barroca, a cavall entre el gongorisme i les seves seqüeles en la Generació del 27, tan propera per a Rosselló. El títol fa referència al sonet del Rector de Vallfogona “A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil”. A parer de Jaume Vidal Alcover, el sonet és “ple de suggeriments sensuals, de colors i formes de la natura; hi ha el triomf d’uns elements primaris, el foc, en el primer quartet, i s’hi anomena pròpiament i com a clavell, ardor, flama i exaltació; hi ha el paral•lel antitètic atzabeja, vori i lliris, llunes en la segona; hi ha el moviment lúdic de l’encalç amorós en els quatre versos que segueixen dels tercets; i, en fi, una cloenda passional amb el cos, definit com a marbres, ceres i roses que bateguen, dins un camp que suposam sembrat de blats i ordis”. Tanmateix, Vidal i Alcover és molt crític amb la construcció del poema (com ho és també pels mateixos motius amb algunes estrofes d’”Auca”), que considera ple de vacil•lacions gramaticals i inseguretats. A “Turquia” ens trobem davant un poema de tema oriental escrit gairebé tres anys després de l’experiència viatgera pel Mediterrani. A diferència de “Sonet marí”, que es val de la contemplació del mar com a desencadenant de la reflexió poètica, aquí Rosselló presenta la figura d’una enigmàtica Aina, presonera i nua en un món exòtic i misteriós que deu molt a l’orientalisme en voga en els anys vint i trenta del segle XX, un orientalisme sensual i místics d’harems i de sultans que ja apareix en l‘escriptor francès Chateaubriand i s’inspira en el recull de contes Les mil i una nits. “L’estiu ple de sedes” és un poema escrit en estrofes de quatre versos pentasíl•labs als quals l’encavalcament persistent atorga una fluïdesa inusual, com si un corrent natural ens transportés al llarg d’un dia estiuenc, entre el migdia exultant i la nit que s’aproxima amenaçadora. A “Pluja brodada”, Rosselló recorre al joc verbal d eles rimes internes i de l’insistent dringar fonètic de la vocal i per evocar la pluja: “Balla damunt la terra/ i s’afina, la fina/ esgarrifada. Brilla, /renovellada, neta” El ritme és tallant, regular. Es podria dir que, en caure, els fils d’aigua fins, van teixint i brodant com agulles damunt la terra, damunt la pedra, perfilant bassals fugaços. “Compliment a Mercedes”, un dels més purs i bells madrigals de la llengua catalana, segons l’opinió de Miquel Dolç, és un poema d’obsequi per a la seva amiga Mercè Montañola el dia del seu sant, celebrat al costat d’amics al domicili familiar del carrer de Montcada. El segon quartet és un deliciós joc rítmic i conceptual: “I, per felicitar-te,/ les pluges ploren, fan/ damunt els vidres, vidre/ damunt el vidre, cant”. El grup de poemes recollir en aquesta primera part es tanca amb “Sóller”, composició en heptasíl•labs que ens trasllada a un lloc molt tractat per la poesia mallorquina i en particular per poetes com Joan Alcover, Pons i Gallarza o Miquel dels Sants Oliver, a qui sens dubte degué tenir presents quan el va escriure. Està dedicat al seu amic periodista i poeta Robert F. Massanet. En la descripció del paisatge i l’atmosfera de la vall, hi destaquen la humitat, l’ombra, la frescor, el perfum dels tarongers que impulsa la brisa: “L’oratge pinta perfils/ de caramel dins l’oratge./El cabell se m’ha esbullat/ i tinc l’ombra capgirada./ El sucre de l’aire em fa/pessigolles a la cara,/ amb confitures de flor/ i xarops d’esgarrifança”. Segons Josep Maria Balaguer, dos dels versos més enigmàtics del poema (“unes cuixes de marquesa/ em repassen l’espinada”) s’explicarien com a referència a uns versos d’”El perfum de Sóller” de Miquel dels Sants Oliver: “Tot un rodar de visions/ i galans exquisiteses, /i violins, i gentileses/ d’unes filles de marqueses/que ballaven cotillons!”. La primera part del llibre conté tres poemes que, encara que no s’han recollit en aquesta selecció, mereixen que siguin esmentades: “Nu”, “Aire d’una malaltia” (en què es refereix a la convalescència de la seva operació el 1934) i “Illa dels amants”. Són tres dècimes consecutives de concepció bastant lliure, com correspon al costum del poeta d’alterar a la seva manera els esquemes tradicionals una vegada rescatats, costum també habitual entre els poetes del 27. En les dues primeres, Rosselló utilitza l’esquema abba:cddc:ee; en la tercera recorre a l’esquema abab:cdcd:ee. En cap cas no es tracta de l’esquema clàssic de la dècima espinela, i tampoc de cap dels utilitzats per Jorge Guillén a Cántico, encara que el seu ús probablement hi està inspirat. La segona part d’Imitació del foc, Rosa secreta conté tan sols sis poemes, alguns dels quals es podrien considerar influïts pel paisatgisme mallorquí de l’Escola Mallorquina si no fos perquè hi ha un alè propi que els desplaça un grau cap a la introspecció subjectiva i personal en relació amb les coses que el circumden. A “Només un arbre, a la vorera, porta...”, escrit a Santander l’agost de 1934 i dedicat a la seva gran amiga Amàlia Tineo, el paisatge que envolta el poeta és imprecat per aquest, que apareix en primera persona, perdut com l’arbre al costat de la riba i, en certa manera, sotmès al seu moviment, al “tremolor del mar i el frec de les fulles”. Com diu Miquel Dolç “la seva poesia és, en suma, una nota personalíssima en el cor de l’Escola de Mallorca, de la qual extreia l’essència. No interrompia una història, l’acreixia”. Dos dels poemes cardinals en l’obra de Rosselló-Pòrcel estan inclosos en aquesta segona part del llibre: “Auca” i “A Mallorca durant la guerra civil”. El primer ha estat considerat sovint un exemple de poema surrealista; el segon, una seqüela de l’anomenada Escola Mallorquina. Encara que poden semblar encertades, totes dues opinions requereixen matisos i reserves. Lluny de quedar-se en els límits de la contemplació i l’elegia, Rosselló ha fet un pas més en el reconeixement del món circumdant, a la manera guilleniana, i tracta de descobrir-ne el secret, el secreta de la rosa abans que aquesta ens enlluerni, oberta en la seva perfecció. El poeta mira al seu voltant i palpa els límits de la seva pròpia realitat en relació amb la realitat que el contempla i el conté. La revelació de la seva pròpia identitat entre les coses el durà després a la reflexió sobre la manera com el, poeta afronta el món i el descriu, a la reflexió sobre el fet poètic que desplegarà en la tercera part del llibre. “Auca” és un gran fresc d’imatgeria col•lectiva escrit en vers lliure. Compost a partir de dades històriques i autobiogràfiques, desplega una estructura construïda i mesurada meticulosament, que en el títol evoca les cançons de cec, composicions de versos apariats acompanyades d’estampes il•lustratives, que normalment es declamen en públic glossant fets històrics i paisatges recognoscibles. El poeta s’articula al voltant d’un recorregut per la ciutat de Palma, des del moll cap al carrer dels Oms i la Porta Pintada, fins arribar al límit del món extramurs seguint la llera fluvial de l’antiga Riera. És el trajecte fet per l’estàtua del rei Jaume I (obra de l’escultor Enric Clarasó) des del vaixell que la va transportar a l’illa el gener de 1927 fins a la ubicació final al límit de la ciutat medieval, a l’actual plaça d’Espanya, on es localitzava l’antiga Porta Pintada. Al llarg d’aquest recorregut imaginari, les dades i els successos històrics, els personatges reals i ficticis, presents o oblidats, es barregen en una simultaneïtat acrònica, amb la finalitat de causar una sensació d’ubiqüitat. El que aparenta ser caos i escriptura automàtica, en realitat respon a un pla ben traçat. La unitat del poema ve marcada per la unitat de lloc, per la toponímia i les referències a la ciutat. En canvi, des del punt de vista temporal, les successives analepsis (referències al segle XVIII, amb el cardenal Despuig com a personatge; al segle XIX, amb l’explosió, real, del polvorí de Sant Ferran; al XVI, representat per la figura de la Beateta, fins arribar al segle XX, amb la primera comunió del poeta com a referència), la juxtaposició de fets i personatges històrics amb uns altres que pertanyen a la vida de l’autor, donen una sensació de simultaneïtat que ajuda a crear una certa atmosfera enigmàtica. HI ha versos hermètics que es poden confondre amb l’escriptura automàtica surrealista o associar-se a un nivell simbòlic superior, al qual el lector no arriba a accedir. Així és a vegades. No obstant això, molts dels versos són fruit de la simple aportació poetitzada d’una dada real, la narració lírica d’un fet succeït, però l’existència del qual se’ns escapa, la implantació en l’escenari del poema d’un personatge que sembla extemporani i pertany al món personal de l’escriptor... Es podria dir que, en certa manera, “Auca” és un poema en clau. Sens dubte, en el moment que fou escrit, alguns dels lectors (familiars, amics i companys de Rosselló) van tenir al seu abast el significat d’uns versos que avui ens semblen secrets. La referència al pare Vidal Taüt increpant els cuirassats anglesos, per exemple, resulta si més no xocant. Adquireix un altre sentit quan sabem que es tractava d’un professor dels teatins, culte i excèntric, que solia passejar pel moll vestit amb sotana. Allò que per als coetanis més propers degué ser una al•lusió fins i tot jocosa, per a un lector d’avui adquireix ressonàncies poètiques múltiples i diverses. Rosselló-Pòrcel, en escriure aquest poema, cercava d’una manera evident l’efecte d’estranyesa més enllà dels lector immediats, sabent que se’n podria fer una lectura propera de l’estètica surrealista. No solament no va defugir aquesta possibilitat, sinó que la va alimentar amb la introducció d’uns versos sobre els quals s’ha especulat una vegada i una altra, i que fins avui ningú no ha pogut interpretar totalment: “I el Seminari masturba si Virgili les solituds/ torna la lira renglera de canyes, xiulets i bellveures,/ cossiols de clavells al terrat i l’estampa més grassa”. “A Mallorca durant la guerra civil” fou escrit a Barcelona el setembre de 1937.És, doncs, un dels últims poemes de Rosselló (l’últim serà “Sóller”, del mes de novembre), i potser el més mereixedor de ser considerat un testament poètic i vital. El 1937, la polèmica entre si la poesia havia de tendir al compromís o a la puresa, a l’art o a la revolució, ja havia assolit el grau màxim. El títol, per això mateix, ha suscitat sempre la pregunta de si ens trobem davant una mera elegia o, per contra, darrere seu s’amaga el missatge simbòlic d’un poeta militant. Josep Maria Llompart sosté que en el poema hi ha, gairebé exclusivament, ressons de l’Escola Mallorquina; que la guerra civil solament hi és present en el títol, i que “els seus versos vénen a representar l’esplendor final d’aquell mite de la ‘vida d’or’ que Joan Alcover, trenta anys enrere, havia plasmat en el poema ‘La Serra’”. Però el mateix Llompart admet que “a Mallorca durant la guerra civil, els jardins no hi eren com músiques, ni les virgilianes fumeres decoraven la placidesa de la tardor. A Mallorca durant la guerra civil –tots ho sabem-, succeïen unes altres coses. El poeta en tenia consciència, i d’aquí prové la impressionant tensió dramàtica dels seus versos, del seu esforç per salvar, almenys com a mite, tot allò que s’enfonsava”. De manera que Rosselló arribaria a reflectir la tensió bèl•lica per mitjà de l’ús simbòlic de la naturalesa i del paisatge. En aquest poema Rosselló expressa la interrelació entre el paisatge i la peripècia personal (a Barcelona, allunyat de la seva terra i sense expectatives de retorn fàcil o immediat), compara el seu estat d’ànim amb una naturalesa en declivi o degradació. Més que una elegia d’enyorança, allò que s’eleva per sobre d’aquests versos és l’íntima comunió entre el paisatge descrit i el paisatge interior, lligats d’una manera indissoluble en el dístic final, el més conegut del poeta: “Tota la meva vida es lliga a tu, / com en la nit les flames a la fosca”. La tercera part del llibre, Arbre en flames, composta de sis poemes, és la més reflexiva, i es pot dir que la poesia de Rosselló hi arriba al major grau de caracterització postsimbolista. És així en el poema “El captiu”, en què s’endinsa en el procés de la creació poètica amb el to clarivident d’un visionari. A “Escolto la secreta...” i “En la meva mort” la primera persona pren també les regnes del discurs poètic, però el to hi és més íntim i de menor ampul•lositat. “En la teva mort”, com s’ha dit, és l’exaltació de la mort com a motor de vida, amb la qual cosa el poema es converteix en una invitació a la vida a pesar de la solitud que ressona a “Escolto la secreta...”: “Estic sol en aquestes/ ombres i sento caure/ ones de sang, enmig /d’una alba trista i aspra”. Aquest poema, escrit el setembre de 1936 a Barcelona, acabada de començar la guerra, es podria lligar a l’experiència de la situació política i bèl•lica, davant la qual el poeta, lluny de definir-se concretament, tracta de conjurar el drama aliant-se amb la poesia. A “El captiu”, escrit al començament de 1934 i, per tant, allunyat de qualsevol conflicte bèl•lic, el discurs poètic té una ambició d’una gran importància. És, en certa manera, una declaració de principis poètics. Quan, en una carta de març de 1936, va oferir a Salvador Espriu l’elecció d’un poema qualsevol de la seva obra per dedicar-l’hi, va fer una excepció: “Em faràs el favor de triar el poema que més t’agradi dels no dedicats (exceptuo “El captiu”, que és meu)”. Manuel Carbonell ha relacionat aquest poema amb la proposta de Nietzsche (en el Crepuscle dels ídols) d’aprendre a veure: avesar els ulls al repòs, a la paciència, avesar-los a deixar venir les coses; aturar el judici, aprendre a donar voltes entorn del cas particular, abastar-lo i comprendre’l en la seva totalitat”. A “El captiu” apareixen dos símbols rellevants: l’àngel i l’heroi. L’àngel rossellonià (present en altres poemes de la seva obra, encara que no sempre amb la mateixa funció simbòlica) està més relacionat amb la concepció d’un poeta com Rilke que amb la tradicional cristiana. En aquest sentit, té en comú amb el poeta txec el lloc que ocupa en la cúspide simbòlica de la seva poesia, de baix a dalt: les coses, el nen, l’heroi, l’àngel. En aquest ordre ascendent, l’àngel és la criatura invisible present en el visible, el nexe de contacte entre el món real i un coneixement superior, que es pot encarnar en la poesia. L’àngel arriba a Rosselló almenys per tres vies diferents: a més de Rilke (per mediació de Riba potser), per Rafael Alberti i Federico García Lorca, i per la Divina Comèdia de Dant pel que fa a la iconografia. Hi ha referències a l’àngel en els poemes “Sonet marí”, “Festa”, “Auca”, “Ardent himne”, “Dansa de la mort”... De vegades el seu paper és merament ornamental (com a “Brollador”), però a “El captiu” té un paper integrat en el sentit central del poema. La primera part recull el diàleg del poeta amb l’àngel, de qui reclama ajuda (“àngel, baixa del cel amb el glavi a la mà, /amb el crit esmolat que minva gravideses”) per comprendre el món amb un fort ressò rilkeà, el de les Elegies. L’àngel l’instrueix, li dóna ordres (“-Per mi t’atansaràs/ al riu encès que passa, /a la llum que defineix les coses/ que han estat donades als noms”), i li encarrega una missió, la missió de l’heroi (“nauxer d’aquesta lívida llacuna”). En la segona és el poeta qui parla: “Jo sóc l’heroi d’aquesta veritat”. La missió del poeta heroi és classificar el món, com deia Guillén, per mitjà de la paraula poètica. Arribar al cim per, des d’allà, comprendre: “I només jo, assegut damunt el cim, /intel•ligència als ulls damunt les coses”. El poeta és una au solitària, com l’albatros de Baudelaire (presència assenyalada per Joaquim Molas), l’heroi de qui parla Rilke a la Primera elegia: “L’heroi se sosté; fins i tot l’ocàs li fou/ un pretext i res més, per ser, la seva darrera naixença” (trad. Manuel Balasch). A “El captiu”, l’heroi llança al vent el seu himne en l’última estrofa: “Canto l’absència de la llibertat!/ Presons de l’aire! Governo/ el furor incert de l’aire!”. En conjunt, i a pesar de la brevetat, les característiques de l’obra rosselloniana n’han fet una referència essencial en el panorama poètic català del segle XX, pel que suposen de gir temàtic i tècnic com a sortida al Noucentisme i l’Escola Mallorquina. Des del punt de vista tècnic, els mecanismes estilístics utilitzats per Rosselló-Pòrcel (els noms en el gènere neutre, l’elisió freqüent dels verbs i la supressió dels articles) són una herència dels moviments avantguardistes: ritme paròdic, fragmentació, superposició, simultaneïtat i fugacitat, són formalitzats mitjançant l’ús de l’infinitiu, l’onomatopeia i l’el•lipsi. El seu vocabulari és ric en paraules que suggereixen moviment i energia: llum, flama, foc, fosca, ombra, visió, ritme, vibració, tremolor, moviment, lluita, potència, flagell, corba, aigua, cristall... Per damunt de totes, el foc i les seves derivades hi tenen un protagonisme especial. El foc és en Rosselló la màxima expressió d ela puresa, el dinamisme i l’ascensió. És el contrast a la foscor, la caiguda i la mort. En l’obra poètica de Rosselló-Pòrcel és present la influència dels corrents sorgits a Europa des del començament del segle XX, a partir de la irrupció de les avantguardes. Després que el creacionisme, l’ultraisme i el surrealisme fossin assimilats i els poetes prenguessin del seu arsenal poètic els recursos necessaris per crear una nova poesia, es va consagrar una renovada concepció de la metàfora i de la imatge com a elements primordials del poema. La recerca de la bellesa, objectiu dels romàntics, va donar lloc a la concepció del poema com a artefacte, a la disciplina i la tècnica com a camins cap a la realització poètica, i va tenir lloc un gir cap a l’objecte exterior, una refundació del món en les paraules del poema. I en aquest, en el poema, també hi tenia cabuda la reflexió sobre el fet poètic en si mateix, el seu sentit i el seu procés creador. Aquests principis generals, units a una renovada lectura de la tradició i les seves formes estròfiques, van obrir camins que Rosselló tot just va poder recórrer en un període de temps molt curt, però que foren, per als poetes posteriors, la referència a partir de la qual serà possible mirar-se al mirall de la modernitat. (Pròleg a BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL TEMPESTAT DE FLAMA [antologia Poètica], de ROBERTO MOSQUERA. EDUCAULA, Edicions 62. Barcelona, juny de 2012)

A UCRAÏNA TAMBÉ PARLEN DE CATALUNYA

ELEGIES DE BIERVILLE, DE CARLES RIBA, DITES PER MÒNICA TERRIBAS

ARTICLE DE LE MONDE DEL 19 DE SETEMBRE DE 2012 SOBRE EL MISSATGE DEL REI

La surprenante "cyber-lettre" du roi d'Espagne Le Monde.fr | 19.09.2012 à 18h45 Par Marthe Rubio "Qu'est-ce qu'il lui prend ?", "Mais qu'il se taise !", pouvait on lire mardi 18 septembre dans l'après-midi sur les réseaux sociaux espagnols. Déconcertant médias et hommes politiques, le roi d'Espagne est sorti de la discrétion de sa fonction pour tenter de remettre un peu d'ordre dans le pays. Bien mal lui en aurait-il pris ? Son invitation, pour surmonter les "difficultés actuelles", à arrêter de "poursuivre des chimères", écrite mardi dans un communiqué publié sur le site de la maison royale, a été interprétée par beaucoup comme une allusion directe au débat sur l'indépendance de la Catalogne, qui fait rage en Espagne. Exactement une semaine après la mobilisation de plus d'1,5 million de Catalans à Barcelone, cette sortie inédite du roi d'Espagne a été vue comme une provocation par de nombreux membres du gouvernement de la région. "Cela fait bien longtemps que la Catalogne propose des choses et des solutions qui ne sont pas des chimères", a ainsi fait remarquer le porte-parole du gouvernement catalan, Francesc Homs. Et son homologue de CIU (centre droit) au gouvernement de rétorquer : "Ce qui est une chimère, c'est penser que l'Espagne peut continuer à traiter la Catalogne de la même manière." LE ROI VEUT RESTAURER SON IMAGE APRÈS LA CHASSE AUX ÉLÉPHANTS Tout est inédit dans cette sortie inattendue de Juan Carlos. Sur la forme, tout d'abord, puisque le roi a choisi de s'exprimer sur Internet, en publiant pour la première fois une "cyber-lettre" sur le site de la maison royale. Mais surtout sur le fond, puisque depuis le début de son règne, le roi d'Espagne n'est intervenu dans la politique intérieure de son pays qu'à de très rares exceptions, parmi lesquelles la tentative de coup d'état perpétuée par des militaires en 1981. Mais si les interventions politiques de sa majesté sont rarissimes en Espagne, cette lettre ouverte n'avait rien d'improvisée. Elle s'inscrit dans la nouvelle impulsion donnée par Juan Carlos à sa politique de communication. Habitué à faire profil bas, celui-ci a décidé ces derniers mois de rendre sa fonction plus transparente, à la suite de la dégradation de son image qu'avait suscitée sa chasse aux éléphants au Botswana en avril 2012. Parmi les changements amorcés, la rénovation du site Internet du roi, conçu pour accueillir des communiqués de sa majesté, qui s'adressera désormais directement aux citoyens par ce biais. Mais la nouveauté réside aussi dans le – relatif – affranchissement du roi de son premier ministre. Alors que les discours de sa majesté sont habituellement écrits par le gouvernement — sauf pour le Nouvel An—, le communiqué publié mardi a été écrit, selon El Pais, par Juan Carlos lui-même. Celui-ci a malgré tout fait lire le texte la veille à Mariano Rajoy. En donnant son aval au roi, le premier ministre lance un avertissement de plus aux indépendantistes catalans, deux jours avant sa rencontre avec Artur Mas, le chef du gouvernement catalan. Jeudi, ce dernier se rendra à La Moncloa, la résidence officielle du premier ministre à Madrid, pour rencontrer Mariano Rajoy et négocier l'indépendance budgétaire de la région. Marthe Rubio

THE KING'S SPEECH (FINANCIAL TIMES, 19 DE SETEMBRE DE 2012)

The king’s speech The king of Spain’s call for national unity to overcome the country’s deep crisis is an event. The last time King Juan Carlos intervened this overtly in Spanish politics was to confound the attempted coup of February 1981 against the young democracy emerging from the Franco dictatorship. The current eurozone and Spanish fiscal crises, a contracting economy with record unemployed, and the looming constitutional crunch over Catalan separatism, together amount to a national emergency at least as serious. In 1981, the young king appeared on television at midnight and ordered the plotters to stand down. His open letter this week is unlikely to be as decisive. The monarchy has been tarnished by scandal. And the king is trying to supply the statesmanship of which the present government of Mariano Rajoy seems incapable. Editorial Despite winning an absolute majority in last November’s general election, Mr Rajoy and his centre-right Partido Popular prefer to rule by decree, disdaining any need to build consensus, or even properly inform the public. The prime minister himself speaks seldom, in public, in parliament, or to the press. He initially pushed through valuable reforms, for example to Spain’s labour laws, but often seems to be an opportunist with no sense of timing. Damagingly, the government delayed its first budget until elections in Andalucia – which the PP lost. The suspicion now is that Mr Rajoy is delaying any request for an EU bailout until after elections in his native Galicia and the Basque country next month. To be fair, Madrid has yet see a penny of the €100bn bank aid the EU agreed in June. Yet the malaise is deep. King Juan Carlos, in his letter, made two basic points. He warned against “chasing pipe-dreams” – universally seen in Spain as a shot across separatist bows – and summoned up the spirit of unity behind the “democratic transition” from dictatorship. Yet it is the government’s job to seek compromises with the Catalans and Basques. Mr Rajoy today meets Artur Mas, the head of Catalonia’s autonomous government. Unless he can make a plausible gesture towards Catalan demands, separatism will become unstoppable, whatever the king says. But King Juan Carlos is right to refer to the transition from Franco. To confront the present emergency Spain needs a multi-party national accord like the 1977 Moncloa Pacts that charted Spain’s path to democracy. That too is the job of the politicians, not the monarch.

STOP ESPOLI

¿QUÉ OCURRE CON CATALUÑA? ARTICLE AL DIARI EL PAÍS EL DIA 17 DE SETEMBRE DE 2012 DE JORDI FONT, EXDIRIGENT DEL PSC

¿Qué ocurre con Cataluña? Hace mucho que en España debería haberse cogido el toro por los cuernos de manera democrática r Algunos amigos madrileños, buscando la confidencia de un federalista catalán, me preguntaban sorprendidos este verano: “¿Qué ocurre en Cataluña?”. No adivinaban causa alguna en la última década. En Cataluña, por el contrario, lo acontecido resulta tan grave que la pregunta sólo puede registrarse en clave cínica. Se trata de la diferencia entre las culturas políticas que rigen a uno y otro lado: unas mismas cosas resultan aquí insignificantes y ahí insoportables. Es la “cultura difusa” de los pueblos, esos rasgos persistentes que sólo alcanzan a modificarse muy de tarde en tarde, por el efecto de procesos de larga duración. Es la misma diferencia que, ya en la primera mitad del XIX, daba lugar al desencuentro entre una España liberal, moderada y jacobina, y una Cataluña republicana, bullanguera y federalista. En 1869, después de La Gloriosa, el republicanismo federalista alcanzaba el 76,6% de los escaños en Cataluña y el 18,7% en el conjunto de España. Es una diferencia que persistirá y que se hará notar en tantas otras ocasiones posteriores, hasta llegar a nuestros días. Fue esta disintonía la que empujó a Joan Maragall, desde su entusiasta Himne Ibèric, a su vencido Adéu Espanya! Ya en el siglo XIX, unos versos anónimos lo expresaban con la habitual sorna popular: “Un conejo y una langosta / —¡fijaos si es cosa extraña!— / querían arreglar España, / ¡quién iba a imaginarlo!” (traducido del catalán). Incomunicación total: una coraza y unas antenas tentando el vacío, frente a un hocico peludo, palpitante y receloso. Es lo que queda del pacto anhelado cuando la cultura, en principio porosa y maleable, resulta tanto o más coriácea que la misma naturaleza. Las raíces de estas dos “culturas difusas” son anteriores a la revolución democrática. Culminan en la Guerra de Sucesión (1701-1714), con la derrota del austriacismo y su “España compuesta” a manos de los Borbones y su “Nueva Planta” uniformadora. Por no remontarnos a la Edad Media, cuando la Confederación Catalano-Aragonesa se fraguaba mediante la suma de reinos iguales entre sí, incluso tratándose de tierras conquistadas (Valencia, Mallorca…), mientras Castilla anexionaba y subyugaba a su paso. Circunstancias distintas conjugaron formas de hacer ciertamente opuestas. Cataluña ha constatado escandalizada cómo se rebasaban todos los límites contra su voluntad democrática en el terreno político, judicial, mediático, comercial… y hasta deportivo Hace mucho que, en España, debería haberse cogido el toro por los cuernos, dando la batalla por una cultura política democrática, capaz de reconocer al otro y de concebir al Estado como el edificio común de la realidad plurinacional que abarca. El cortoplacismo que impera sobre el interés general, sin embargo, impidió a los partidos estatales asumir esta responsabilidad estratégica, a la que estaba vinculada la viabilidad futura de España. Modificar la “cultura difusa” es un empeño que puede ser vital a largo plazo, pero paralizante en lo inmediato, sobre todo cuando alguien ve, en los reflejos condicionados de la gente, un dispositivo ventajista del que sacar provecho (catalanofobia, agravio comparativo…). Ello ha producido un grave lastre en la política española, de modo que la voluntad de pacto de Cataluña —y no digamos su ideal federal y plurinacional para España—, han sido gravemente escarnecidos, al extremo de estar mutando hoy hacia un decepcionado y ofendido Adéu Espanya! En efecto, Cataluña ha constatado escandalizada cómo se rebasaban todos los límites contra su voluntad democrática en el terreno político, judicial, mediático, comercial… Y hasta deportivo, con la negativa rotunda, en pleno auge del Barça, a unas “selecciones catalanas” a la escocesa. La fiera que se daba por muerta se había alzado y daba al traste, sin más, con el pacto estatutario, establecido solemnemente entre las cámaras legislativas catalana y española y después refrendado por el pueblo catalán. Con ello, se desmentía también el pacto constitucional de 1978, al quedar descartados los desarrollos federales y plurinacionales que se habían dado por incluidos. Más aún: sobre la base de la nueva jurisprudencia estatutaria, se pondría en marcha un nuevo intento, hoy en curso, por cargarse el modelo lingüístico catalán, que ha regido desde la transición, apoyado por un vasto consenso social. Llovía sobre mojado. Escocía aún en la memoria la bochornosa caída de algunos servicios estatales en Cataluña (trenes de cercanías, red eléctrica…), mientras la discriminación de los peajes seguía llamando a la ventanilla y el peso muerto del Estado se dejaba sentir sobre algunas cuestiones estratégicas: eje mediterráneo, alta velocidad, régimen de aeropuertos… Todo ello, con un déficit fiscal que ha venido más que doblando el 4% que en Europa nunca se franquea y que es el límite para que la necesaria solidaridad no resulte un timo. Po otro lado, en pleno jaleo cavernario, aparte unas pocas voces lúcidas, predominó en España un silencio espeluznante. ¿Dónde andaban los ilustrados? Algunos han venido ensayado análisis demasiado alejados de los hechos, como José Luis Álvarez (La lucha final de la burguesía catalana, EL PAÍS, 21 de agosto de 2012), que, junto a algunas observaciones interesantes, compone un relato según el cual el catalanismo sería una añagaza de la burguesía catalana, alimentada por un PSC que renunció a oponerle un movimiento basado en la inmigración del resto de España… Todavía. Es elemental saber que el catalanismo ha sido y es un factor transversal, encabezado sucesivamente, a lo largo de la historia, por opciones políticas y sociales opuestas. El PSC, por su parte, en la confrontación derecha/izquierda, no ha sido menos que el PSOE o que cualquier otro partido socialista europeo. Eso sí, entre sus objetivos básicos ha figurado siempre la unidad civil del pueblo de Cataluña. Pronto hará un siglo que los partidos obreros renunciaron a cualquier forma de contrasociedad y se dispusieron a ganar, para la causa del progreso, la voluntad mayoritaria de la sociedad. Por otra parte, la izquierda, en Cataluña como en el mundo entero, impulsa hoy modelos interculturales que amparan la pluralidad cultural y promueven la identidad común de futuro. La multiculturalidad estanca, y con ella el inmigracionismo, discrimina siempre al más débil. Cataluña está vacunada al respecto: el lerrouxismo fue combatido frontalmente por socialistas y libertarios y hoy solo es una tentación para cierta derecha. Una de las batallas fundamentales del PSC, eso sí, ha sido la del federalismo. Se trata de uno de sus principios básicos: libertad y unión convenida, frente a la confrontación de nacionalismos opuestos. Es a su vez un buen marco conceptual para el encaje plurinacional de Cataluña en España. Como lo es para encauzar la doble pertenencia catalana y española de muchos catalanes, particularmente cuando la inmigración del resto de España era aún tan reciente. De la mano del PSC, la idea federal arraigó de nuevo en Cataluña. Llegó a ser una idea hegemónica. ¿Qué ha ocurrido, pues? Alguien, dolido, ha afirmado que, a la hora de la verdad, no había federalistas al otro lado. No es exacto: el nuevo Estatut fue aprobado por una mayoría de la Cámara española. Lo que ocurrió fue que, ante el tumulto, el linchamiento y la mutilación extraparlamentaria del texto legal, quienes lo habían apoyado sintieron en el cogote el frío que produce saberse a contrapelo de la cultura política imperante, jaleada y enardecida por el adversario. Ello les indujo a ponerse de perfil y a disimular. Los catalanes miraron entonces al PSC: ¿les había contado el cuento de la lechera? Ésta es una de las gordas facturas que está pagando hoy este partido. Los federalistas catalanes habíamos sido derrotados, pero no por el nacionalismo catalán, sino por España. Ante la evidencia de estar viviendo en casa ajena y en la imposibilidad de una casa común, no hay más salida que la casa propia. Sólo España podría revertirlo, aunque parece utópico que vaya a hacerlo. Jordi Font es licenciado en Geografía e Historia, antiguo dirigente del PSC, miembro del foro Nou Cicle y director del Institut del Teatre de Barcelona.

SUÏSSA, LA LLENGUA, EL TREN (AVUI, 14 DE SETEMBRE DE 2012)

Suïssa, la llengua, el tren Joan F. Mira Publicat al Punt Avui, divendres 14 de setembre del 2012 No sé quin serà el resultat final, o si hi haurà resultat final, o quan n'hi haurà, de tots aquests debats, tensions, i manifestacions, al voltant de la matèria nacional dels catalans, de la llarga i agra qüestió disputada de la relació Catalunya-Espanya: si finalment Catalunya trobarà un lloc propi confortable dins d'Espanya (cosa altament improbable), o si definitivament l'haurà de buscar fora, idea que pareix que s'imposa amb una potència inesperada i mai no vista, i que és també la meua. Sé que la tensió, l'esquinçament i l'agror no haurien arribat al punt on són si aquesta construcció nacional i estatal que en diem Espanya no s'hagués imposat i crescut com un concepte quasi unívocament castellà: “España es una cosa hecha por Castilla”, tal com escrivia Ortega amb contundència, i per tant “Ser español es estar acastellanado”, en paraules igualment contundents de Laín Entralgo. En realitat, no han enganyat mai ningú, abans ni ara. I abans com ara, la llengua és l'expressió més clara d'aquesta unitat nacional espanyola, que és una unitat nacional castellana. Podia haver estat d'una altra manera, però han triat aquesta. I estic segur que la petita història ferroviària que contaré, als espanyols de convicció o d'ofici els ha de resultar incomprensible. La primera vegada que vaig travessar Suïssa jo venia d'Itàlia i vaig entrar per Lugano. Vaig fer autoestop inútilment moltes hores a la carretera (jo tenia poc més de vint anys), els suïssos passaven amb aquell aire seu d'indiferència impàvida, i finalment vaig pujar al tren. El revisor, a l'eixida de Lugano demanava els bitllets en italià, “Signore e signori, biglietti, prego”. La segona vegada que passà deia “Meine Damen und Herren, Fahrkarte bitte”, i la tercera vegada deia “Mesdames et messieurs, vos billets s'il vous plaît”. Era el mateix revisor: simplement havíem anat de la Suïssa italiana a la francesa, passant per l'alemanya. La senyora del carret de les begudes també deia primer birra, panini, després Bier i al final bière. D'això, crec, se'n diu territorialitat, normalitat i respecte. Més o menys com fan ací els revisors de la Renfe i els cambrers de la cafeteria del tren. Italià, alemany i francès, sense canviar-se la gorra, i tot funciona suau i amb perfecta naturalitat. Com que tenien un problema al cantó dels Grisons, que és trilingüe (alemany, italià i retoromànic o romanx), i com que el romanx especialment està en perill, el 1996 van introduir una novetat constitucional que reconeixia al romanx caràcter d'oficialitat no sols al seu cantó --evidentment-- sinó a nivell federal, i un nou text que afavoria i subvencionava el coneixement mutu de les diferents àrees lingüístiques: intercanvis entre estudiants, periodistes, treballadors, etc. Des del 1996, doncs, el romanx és llengua oficial per a les relacions entre els ciutadans que el parlen i la confederació. Fins aleshores, “únicament” era llengua nacional: nacional de Suïssa. Supose que tots recorden les xifres: el romanx és parlat en una part dels Grisons, i només per poques desenes de milers de persones. I a més està dividit en cinc variants escrites. Doncs bé, és una de les quatre llengües nacionals de Suïssa, i llengua oficial de la confederació. Deu ser com una broma sense efectes reals, poden pensar alguns. Doncs no senyor: és un principi constitucional, i una cosa que es paga amb diners. He fet el càlcul comparatiu dels diners que es gasta el govern federal en el suport directe a les llengües minoritàries (italià i romanx), i convertit en ajuts del govern espanyol representa que de Madrid haurien d'arribar uns cinquanta milions d'euros a Catalunya, uns trenta al País Valencià i sis a les Illes. De suport “federal” a la llengua. Sense comptar el que gasta l'administració cantonal, és a dir, autònoma. Per cert, qui es va oposar, a Suïssa, al canvi constitucional i a la llei de relacions lingüístiques? La dreta dura alemànica, evidentment, i el partit que abans es deia “dels automobilistes”, o siga els extremistes liberals. No volien que es mantinguera el principi territorial, sinó que s'imposara la “llibertat individual”: volien, sobretot, que la gent poguera triar allà on va la llengua escolar, i que per tant no haguessen d'enviar els seus fills, com diu la llei, a una escola en la llengua del territori. Molt hàbils. En la pràctica, vol dir llibertat d'expansió per als alemanys, que és del que es tracta: els recorda alguna cosa, això? Pel mateix temps, a Friburg, que és prop de Berna, tenien un greu conflicte: si creaven una entitat metropolitana friburguesa, un Gran Friburg, seria difícil mantenir el monolingüisme de cada població. Al cantó friburgués hi ha una majoria de pobles francòfons i alguns germanòfons, i es tracta que continuen tal qual: no de formar un espai metropolità bilingüe. El senyor Denis Clerc, socialista i antic conseller d'estat, o siga, ministre, insistia, llavors: “Una llengua, un territori. La idea d'un municipi bilingüe és aberrant.” I més encara: “Nosaltres fixem i delimitem el territori quasi fins al metre quadrat: després, cadascú és molt lliure d'instal·lar-se allà on vol, i d'assimilar-s'hi”. O siga: per ací passa la ratlla, i si vostè viu o vol viure a aquesta banda, ja sap que l'escola, el correu, els rebuts, l'administració, la policia i la justícia funcionen en francès i només en francès, i a l'altra banda en alemany i només en alemany. Són coses, ja se sap, de països primitius i antiquats com Suïssa, poc moderns i que no entenen res de la vida internacional. No saben ni què és un banc ni una societat anònima. Una cosa com a Bèlgica --ací francès, allà neerlandès, i que no maregen–, que també són bàrbars i rústics i no saben què és Europa. Els espanyols sí que són internacionals, europeus i moderns. I apliquen amb coherència tots els principis del cas. Principi territorial: Espanya és un sol territori. Principi personal: tota persona té dret a usar l'espanyol en tota circumstància. Ni llengües nacionals (?), en plural, d'Espanya. Ni llengües oficials de l'estat, o d'una irreal federació. Ni solidaritat confederal: Suïssa es diu Confederatio Helvetica (CH), en llatí, ¿però qui vol una Confederatio Hispanica? Quins espanyols volen drets iguals d'unes llengües i altres, ni revisors multilingües a la Renfe? Els espanyols no són suïssos, i són “moderns” de l'única manera que van aprendre del Cid Campeador i dels Borbons. Potser caldria que un milió de catalans es manifestaren pels carrers de Madrid. Amb les pancartes en castellà, per si de cas.

DEBAT A AL-JAZEERA SOBRE LA QÜESTIÓ CATALANA (PUBLICAT PER VILAWEB)

ORIOL JUNQUERAS VERSUS PACO MARHUENDA (director de LA RAZÓN) A RAC 1 (PUBLICAT A VILAWEB)

Junqueras alliçona el director de La Razón sobre el 1714 Resum del cara a cara entre el president d'ERC i Paco Marhuenda a RAC1 En el segon 'round' avui del cara a cara entre Oriol Junqueras i Paco Marhuenda, a RAC1 (àudio) el president d'ERC ha tornat a donar una lliçó d'història al director de La Razón. Aquesta vegada, en una discussió sobre la Guerra de Successió, l'Onze de Setembre de 1714 i les conseqüències que va tenir. 'Catalunya va fer un ridícul històric' negant-se a donar suport a Felip V, ha dit Marhuenda; 'les bombes borbòniques van estroncar el camí cap a la modernitat i la contemporaneïtat democràtica', ha respost Junqueras. Aquest és un resum de la conversa, que situem en el moment en què Marhuenda intenta justificar la posició de Felip V, prèvia a la guerra. M: No es va donar temps a aquest home, que venia de França, a conèixer Catalunya ni Espanya. Que tenia la legitimitat de ser nét i besnét d'infantes espanyoles. Aquí hi va haver uns interessos econòmics i polítics dels anglesos, que van comprar voluntats. Però el poble català no tenia ni idea ni d'una cosa ni de l'altra. I en aquella èpica hi havia sobirania dinàstica i no sobirania nacional. J: És evident que els anglesos juguen les seves cartes, com els neerlandesos, l'emperador, Castella i tothom. I també és evident que a Catalunya en aquell moment hi ha una gran comunió entre aquests interessos comercials, els de la petita noblesa, entre les classes populars, artesanals, els menestrals de les grans ciutats i les petites ciutats. I és això el que explica per què Catalunya intenta garantir-se el futur en aquella guerra. És evident que els catalans no tenien gaire ganes d'anar a una guerra. I si hi van anar és perquè van tenir la percepció que el rei no els deixava una altra alternativa. M: Però no li van deixar l'oportunitat al rei. I la prova és que a Navarra i al País Basc el rei va mantenir els furs sense cap problema (…) La gent no sap que França no s'unifica de veritat. Dins el territori francès, fins a la Revolució, hi havia una sèrie de barreres, duanes i drets territorials de les diferents regions franceses. I no és certa aquesta visió que hi ha. J: Sí, sí que és veritat. Em sap greu, eh? Segur que té una part de raó en el sentit que el procés de centralisme francès no havia culminat. Però, per exemple, respecte de Catalunya sí que havia culminat: al Rosselló ja s'havia prohibit l'ús de la llengua catalana, s'havien eliminat totes les institucions pròpies… I per tant, l'experiència que tenien els catalans del sud és que veient els seus germans, els seus cosins, els seus cunyats i sogres de Catalunya Nord és que l'experiència francesa era molt negativa. I això ajuda a explicar per què els catalans del sud teníem molts arguments contra la presència francesa M: El Rosselló fou absorbit fruit d'una guerra. No és el mateix quan és fruit com eren altres territoris francesos d'una trajectòria i d'una història que s'unifiquen efectivament amb la revolució francesa i amb el període napoleònic. J: El decret de Cauterets-Villers que promou el francès com a llengua única és de final del segle XVI. Per tant la pressió francesa per la unificació i el centralisme ve de molt enrere. Però no ens desviem. La qüestió fonamental és que els catalans del segle XVIII creuen que és en joc el seu futur econòmic, comercial, polític… Que tenen la percepció que les seves constitucions en alguns casos afavoreixen la majoria de al població; per exemple, una que evita que el rei pugui reclutar els catalans per anar a les guerres del rei. Els únics ciutadans d'Europa que no estan obligats a anar a la guerra del seu rei són els catalans. I els catalans no estan obligats a pagar un impost sobre la sal, que en aquella època era importantíssim. Hi ha tot un seguit de constitucions els benficis de les quals recauen en el conjunt de la població. I expliquen per què els catalans, en una immensa majoria, aposten per una mateixa opció política, que és l'opció de salvar les seves constitucions i institucions. El projecte econòmic de futur, que vincula Catalunya amb el món, amb Holanda i amb Anglaterra i que ens permetria ser un país que participés en la modernita s'estronca per culpa de la victòria dels exèrcits de Felip V; es perd el tren de la modernitat. M: No hi estic d'acord. (…) La Guerra de Successió és una guerra europea, on al final tothom va sortir--hi guanyant: Felip V, l'arxiduc Carles, convertit en emperador, Anglaterra… I Catalunya es va quedar fent un ridícul històric en una lluita en què els anglesos la van deixar tirada. I els derrotats són derrotats. I les elits catalanes sabien perfectament després del que havia passat a València i a Aragó que el 1716 el Decret de Nova Planta va acabar el govern polític. Però també estarà d'acord que Catalunya des d'aleshores també va fer el seu camí. La Il·lustració i el reformisme borbònic va anar bé a Espanya i també a Catalunya. J: Intento explicar-ho. Amb la perspectiva del temps es veu bé. Qui va guanyar la partida, un segle després? França. Espanya o Anglaterra? És evident que Anglaterra. El model realment modern era l'anglès, el model que ens porta a les democràcia contemporànies i al parlamentarisme històric. Els catalans defensaven aquells fonaments. El model català era molt semblant a l'anglès; en canvi, el model francès, el castellà, el model absolutista i centralista, al cap d'aquelles dècades acaba fracassant absolutament. Nosaltres teníem la immensa sort de formar part de la millor tradició política europea, la que ha portat cap a la contemporaneïtat democràtica. I si no hi vam poder arribar va ser perquè hi va haver un exèrcit enemic, borbònic, reclutat fonamentalment a França i a Castella, que ho va estroncar amb les seves bombes i baionetes. M: L'arxiduc era allunyat del model anglès, no tenia res a veure, Hauria estat la tradició de l'absolutisme. Amb el rei Felip avui tindríem els furs, i perdó per la ironia. L'Àustria dels Habsburg tenia res a veure amb la democràcia parlamentària dels anglesos? J: Catalunya sí M: Catalunya tampoc. J: Sí, i tant. El model parlamentari i constitucional anglès era molt semblant al model parlamentari i constitucional de les corts catalanes. I aquest és el model que ha acabat triomfant. Ens va impedir de participar-hi un exèrcit que va llançar sobre Barcelona unes 30.000 bombes, aquell exèrcit que tenia 40.000 soldats en el setge d'una ciutat que tenia 35.000 habitants i només uns 4.000 defensors armats; aquell exèrcit que tenia 90.000 soldats al conjunt de Catalunya, més que no famílies. El camí cap a la connexió amb el món l'estronca aquest exèrcit, i això és una evidència històrica. I a Catalunya els Habsburg havien estat en gran mesura respectuosos, i la prova és que Catalunya encara decidia si anava a la guerra o no, decidia els impostos, la política monetària… M: Les corts només es van convocar tres vegades en tots els àustries des de Ferran el Catòlic. J: No, home, no. M: A partir de Carles V J: Carles V convoca corts un munt de vegades, quatre, cinc o sis; Felip II tres o quatre vegades. Tots els àustries no les convoquen dos o tres, sinó catorze o quinze vegades. M: No, s'equivoca. En aquella època el poder del rei era absolut . J: No. Catalunya decidia la seva política monetària? Sí. Sóc doctor en pensament econòmica i m'he dedicat a estudiar els debats sobre política monetària entre 1611 i 1630 i li juro que Catalunya decidia la seva política monetària. I decidia la seva política fiscal? Del tot; eren les corts catalanes les que fixaven impostos. I qui els recaptava? La Generalitat de Catalunya, que era la diputació permanent de les Corts . I quan el rei anava a una guerra els catalans estàvem obligats a anar-hi? No. M: Però era important de veritat això? J: Del tot! M: Però qui manava a Catalunya? Manava el rei. J: depèn de amb què. Perquè allò era un estat imposat. Era una mica com una unió europea actual. M: No, home, no. J: Vostè em reconeixerà que decidir els impostos és important, oi? Decidir la política monetària és important? Sí. Decidir si vas a una guerra o no és important? Del tot. I tot això ho podien decidir els catalans. Això és important, perquè això són estructures d'estat. I tot això es va perdre en la guerra de successió M: però una pregunta molt senzilla: quanta gent manava a Catalunya. Parlem d'una elit que quanta gent la conformava? Mil persones? I l'única cosa que els interessava era fer carrera, veure si podien rebre un títol nobiliari, rebre honors i privilegis. El poble català, la gent que vivia a Vic, amb tots els respectes, no es movia de Vic ni de la seva comarca. I no sabien gairebé ni on era Barcelona. Evidentment que hi havia una sèrie de privilegis, com n'hi havia en altres parts d'Espanya. Els que van ser lleials a Felip V, el dia després de la guerra de Successió, van tenir els seus furs. Catalunya no ho va fer i es va quedar sense els furs. J: Vostè m'haurà de dir una regió d'Espanya que pogués decidir la seva política fiscal, monetària, que pogués decidir si anava a la guerra o no. I no me'n trobarà cap. M: Vostè creu que això és molt important i veritablement cap ciutadà català de l'època tenia clar qui era el seu senyor legítim. Era el rei, ja fos Felip III, Felip IV i Felip II. I al rei ja li anava bé, perquè Catalunya era petitona i pobreta. Li interessava mot més el seu imperi i la seva potència europea. Catalunya tant li feia. Perquè quanta població tenia Catalunya? J: En aquell moment mig milió d'habitants. Però escolti, i quants en tenia Aragó o Castella? M: Era una terra de bandolers, de pobresa, hi havia una part de comerciants… J: Ara vostè es passa molt… M: No ho dic despectivament. J: Catalunya era aleshores un país del segle XVII, com tots els països d'Europa. M: És clar. J: És clar, no és que Catalunya fos del segle XVII i els altres del segle XXI. Catalunya era com tots, amb algunes particularitats. I diu que la gent no se n'assabentava. T'ho juro que si et reclutaven els fills la gent ho entén de cop. Que no veu que és molt important que et puguin prendre el fill i portar-lo a una guerra llunyana? I les corts, les institucions i els municipis catalans se sabien totes aquestes lleis i, per tant, les defensaven. I em dirà: allò no era una democràcia com ara, i no hi havia televisió. No, és clar, només faltaria. M: Tot era fruit d'una evolució històrica. Hi ha hagut una gran manipulació dels agents anglesos agitant el tradicionalisme català. I tot això va acabar en el Tractat de Gènova. No sabem què hauria fet Felip V. Si no hi hagués hagut aquesta guerra és molt probable que hagués mantingut els furs catalans, perquè ja li anava bé. J: Ningú sap què hauria acabat passant al final de la història. Però tots sabem que el govern de Felip V just després d'haver jurat les constitucions de 1701 i 1702 és molt agressiu contra els catalans i contra istitcuions catalanes. Que es dedica a empresonar els principals dirigents… M: Digui per què. Perquè estan en connivència amb els anglesos. J: I com que el que ens hi jugàvem era el futur vam combatre aquella guerra amb tot l'entusiasme del món. Perquè sabíem que ens hi jugàvem el futur. I ara què ens hi juguem, els catalans? El futur. I què volem? La millor connexió possible amb el món, i per això mirem el món i ens hi projectem. I volem institucions properes i eficaces, al servei dels nostres ciutadans.

Catalunya será lo que los catalanes quieran. Coronel Amadeo Martínez Inglés Democracia sí. Golpismo no

06/09/2012 Catalunya será lo que los catalanes quieran. Coronel Amadeo Martínez Inglés Democracia sí. Golpismo no Amadeo Martínez Inglés Coronel. Historiador y escritor. Aquest article del coronel Martínez Inglés és una clara rèplica a les declaracions de caire colpista del coronel Alamán, i un reconeixement del dret de Catalunya a decidir el seu futur. Reproduïm l`article en la seva versió original, tal i com se`ns ha fet arribar. Y España será, asimismo, lo que los españoles quieran y deseen democráticamente, como pueblos los dos, catalanes y españoles (el primero de ellos inmerso políticamente en el segundo durante siglos, claramente por la fuerza de las armas, en épocas ciertamente nada democráticas ni libres) afortunadamente ahora sí, a comienzos de la segunda década del siglo XXI y dentro del marco supranacional de la Unión Europea, dueños absolutos de sus destinos. Que España, y con ella sus nacionalidades históricas y regiones enmarcadas en el original Estado de las Autonomías, a día de hoy y debido a clamorosos errores de nacimiento e interesados pecados originales, está atravesando uno de los peores momentos de su historia reciente, posiblemente el de mayor gravedad desde la peligrosísima crisis existencial del 98, muy pocos ciudadanos de este país (y bastantes menos en el extranjero) pueden poner en duda. La nación española (sí, sí, la nación de naciones, no hay que tener miedo a las palabras, todavía coleando en la península ibérica, que tuvo sus siglos de gloria y que asombró al mundo muchas veces por su crueldad y sus desvaríos políticos y sociales) se encuentra en la actualidad prácticamente en coma, hundida, arruinada, desorientada, humillada más cada día que pasa por sus propios compañeros de viaje europeos que le facilitaron en su momento (el que a ellos le convenía), sin medida ni control alguno, la cuerda financiera que ahora la asfixia hasta la extenuación. Pero este desastroso estado en el que ahora nos encontramos los españoles y, por ende, sus otrora flamantes Comunidades Autónomas (Estados federados vergonzantes), al que nos han llevado una innumera panda de políticos corruptos y ramplones que durante años se gastaron a manos llenas el dinero de todos en obras improductivas, en misiones imposibles o en su propio beneficio personal y que ha devenido en un presente de desasosiego generalizado, desánimo, pobreza, casi miseria para amplias capa de la ciudadanía española, no puede servir de pretexto, de ninguna de las maneras, a algún antidemócrata de toda la vida (fascista si se quiere ser más explícito, aunque esta palabra huela un poco a rancio y a épocas pretéritas que todos deseamos olvidar), en concreto a algún militar vestido todavía a día de hoy con el perverso uniforme del franquismo más radical, a soltarnos su soflama personal pseudo patriótica, su bilis cuartelera, su trasnochada visión sobre lo que se debe hacer en un desgraciado país en ruina total (también de identidad), como es el español de hoy, para salir del atolladero. Y que no es otra que la consabida y más moderna “leña al mono que es de goma” o la histórica y repelente que la ultraderecha española ya puso en marcha en los años treinta. La llamada por ellos mismos “dialéctica de los puños y las pistolas”. Que traducida al pedestre pensamiento y a la parafernalia verbal totalitaria del alto militar que comentamos, y que estos días pasados ha disfrutado de una mezquina gloria en los medios de comunicación asustando al personal (mayormente catalán), se convertiría en algo parecido a lo siguiente: “Españoles, la patria está enferma, adolece de males que muy pronto pueden llevarla a su auténtica desaparición como nación, causados por sus propios políticos y sus propias instituciones (democráticas). Curémosla de inmediato ¿Cómo? Suministrándole una inyección letal a base de obuses de carros de combate de la Acorazada y proyectiles de todo tipo lanzados por los escasos, pero todavía suficientes, soldaditos sudamericanos que sirven en las filas de nuestro glorioso Ejército. Sí, sí, el del julio del 36. No hay otro para un verdadero patriota”. Ahora bien, españolito de a pie que me lees. Dejando de lado, por obvio, mi malestar y mi rechazo a las palabras de este coronel de larga lengua, seguramente pocos conocimientos de historia y de ciencias políticas y, quizá, solo quizá, adornado de una pizca de patriotismo “sui géneris”, sí quiero afirmar un par de cosillas que creo que vienen a cuento en este caso y son francamente importantes: 1ª.- La situación actual de España es sumamente grave, todos lo sabemos, de auténtica emergencia nacional, y ha sido causada prioritariamente por los políticos en general (especialmente los pertenecientes a los dos grandes partidos que han detentado el poder estos últimos treinta años) y las distintas instituciones de las que nos dotamos (o nos dotaron) a partir del año 1975. Se ha divinizado la transición por parte del poder pero este importante período de nuestra historia reciente, presenta, y presentará mucho más en el porvenir, auténticas sombras y fallos estrepitosos. Pensemos en ello para el futuro. 2ª.- El artículo 8.1 de la Carta Magna española, que señala las misiones de las Fuerzas Armadas, es totalmente confuso y es el culpable de algunas de las intempestivas declaraciones de algunos uniformados a lo largo de los últimos años. Las últimas palabras del mismo “…defender el orden constitucional” deben eliminarse del texto legal de inmediato, por la sencilla razón de que parece dan vela a los militares para actuar si alguien, aunque sea el pueblo soberano, intente democráticamente cambiarlo. Para lo que está en su perfecto derecho. Las FAS solo deben tener como misión constitucional defender las fronteras exteriores del país y la soberanía nacional. No defender un hipotético orden constitucional contra el propio pueblo español que, siendo soberano, es el único que puede cambiarlo. Cuando quiera y cuando pueda democráticamente.

ARTICLE D'EN MATTHEW TREE AL PUNT AVUI

L'endemà del dissabte Matthew Tree Centenars Durant els 28 anys que he viscut aquí, no ha passat cap setmana que la llengua, la cultura, la suposada avarícia, les aspiracions esportives o senzillament la població en general de Catalunya no hagin estat criticades fins a uns extrems obsessius de l'Espanya monolingüe estant, fos per grups d'extrema dreta, per diaris suposadament seriosos, per polítics (dels dos colors) o bé per individus malinformats que, sense pensar-s'ho dues vegades, xalaven tot enviant piulades xopes de fòbia. Milers Al llarg de 28 anys, he sentit desenes d'històries personals de catalans a qui els ha tocat el rebre mentre viatjaven per l'Espanya monolingüe: insults, imprecacions, amenaces... El resultat, potser, del fet que el sistema escolar, la classe política i els mitjans de comunicació unionistes –tot negant-se a donar informació fiable sobre Catalunya d'una banda, i donant-ne de ben falsa, de l'altra– hagin convençut sectors de la població espanyola que els catalans (tot i aportar més a les arques de l'Estat que la UE) són una colla de xenòfobs egoistes que no volen sinó enfonsar Espanya en la pobresa mentre gaudeixen en exclusiva del propi lucre (discurs recollit amb indolència per la majoria de corresponsals estrangers que viuen a Madrid). Milions I durant 28 anys he vist com els catalans –en general– no han reaccionat gaire o gens a tanta pressió, tanta ignorància i tanta mala fe barrejada amb encara més mala bava. Durant 28 anys he vist, tan corprès com esbalaït, com els catalans han fet l'orni o bé han aguantat els cops amb un estoïcisme que hauria desconcertat Jesucrist en persona. Fins dimarts passat, quan vaig poder ser testimoni de la resposta potser tardana però sí definitiva dels catalans amb una manifestació pacífica, multiètnica i multilingüe de dos milions de persones al centre de Barcelona. Per fi, la indignació acumulada s'havia convertit en una demanda irrenunciable per la dignitat que només pot donar, ateses les circumstàncies peculiars de l'Estat espanyol, un estat propi. El dimarts passat, els catalans, vinguéssim d'on vinguéssim, vam posar totes les cartes a la taula, sense amagar cap comodí. A la via Laietana, una pancarta en castellà deia: “Vuestro odio = nuestro adiós”. Això mateix. S'ha acabat. Game over.

ARTICLE DEL 13 DE SETEMBRE DE 2012 DE THE NEW YORK TIMES de RAPHAEL MINDER

Catalonia Presses Spain on Autonomy Even as Financial Crisis Simmers By RAPHAEL MINDER Published: September 13, 2012 BARCELONA, Spain — Xavier Carbonell, the chief executive of Palex, a medical device supplier, might not seem to be a businessman willing to risk a political confrontation between his home region, Catalonia, and the central government in Madrid. Multimedia Graphic Understanding the European Crisis Now Related Rally Brings Strong Call for Catalan Fiscal Sovereignty (September 13, 2012) World Twitter Logo. Connect With Us on Twitter Follow @nytimesworld for international breaking news and headlines. Twitter List: Reporters and Editors After all, Palex, based in Barcelona, receives about 90 percent of its $150 million of annual revenue from customers in the rest of Spain. Yet on Tuesday Mr. Carbonell joined hundreds of thousands of fellow Catalans in central Barcelona demanding Catalonia’s independence from the rest of Spain — even though that demand could make Catalonia vulnerable to retaliatory measures, possibly even a Madrid-led popular boycott of Catalan goods. But Mr. Carbonell said such “short-term risks” were secondary to more fundamental economic and political principles. “A people has the right to manage itself, its resources and its money,” he said. Even as the Spanish government of Prime Minister Mariano Rajoy finds itself on the front lines of the euro debt crisis, Catalonia has thrust itself to the fore of Mr. Rajoy’s domestic challenges. Catalonia is so heavily in debt that it recently asked for a emergency loan of €5 billion, or $6.47 billion, from Madrid. But here in this region with its own language and sense of identity, the financial crisis has also brought longstanding cultural and economic resentments to a boil. Catalan society remains divided over whether the breakaway demands should be limited to fiscal sovereignty from Madrid or go beyond that. Despite the unprecedented turnout at Tuesday’s rally, recent opinion polls show that only a thin majority of Catalans favors full independence. But Mr. Carbonell’s aspirations reflect the extent to which separatism has recently shifted from fringe to mainstream thinking among both the politicians and business leaders of Spain’s most economically powerful region, which accounts for almost one-fifth of the country’s economic output. And that in turn presents yet another significant challenge for Mr. Rajoy, whose relationship with Spain’s regions has already been strained by the crisis and his insistence that support for Catalonia and other heavily indebted regions requires greater regional fiscal discipline. Catalan politicians acknowledge that the separatist push could not have come at a more awkward moment for Mr. Rajoy, as he also faces external pressure to decide whether Spain should seek further European financial assistance through the new bond-buying program agreed last week by the European Central Bank. “A major economic crisis unfortunately tends to bring to the surface all sorts of issues at the same time,” said Rocío Martínez-Sampere, a Socialist lawmaker in Catalonia’s regional Parliament. Even if the concept of Catalan independence remains ill defined, Josep Ramoneda, a Catalan philosopher and writer, suggested that it was in fact “the only real political project in Spain at this moment.” “In a crisis,’ he added, “people need to hold on to some positive vision of the future and not just worry every morning about how high the debt risk premium is.” Mr. Rajoy, meanwhile, has tried to circumvent the Catalan challenge by calling for national unity. On Tuesday, he urged regions instead to close ranks and focus on together pulling the economy out of recession. With a €200 billion economy roughly the size of Portugal’s, Catalonia and its 7.5 million inhabitants — 16 percent of the Spanish population — have long been one of the country’s main economic engines. The region blends a powerful financial services sector, led by the big bank La Caixa, with a strong industrial base that includes traditional sectors like textiles and car manufacturing (Nissan and Volkswagen have factories near Barcelona), as well as biotechnology companies like Grifols, a developer of products based on blood plasma. Officials in Madrid like to point out that it was central government financing of the 1992 Olympics that helped raise Barcelona’s global profile, transforming it into one of Europe’s most visited cities, with about 9 million tourists a year, compared with 1 million before the Games. The metropolitan area’s commercial allure is now such that local authorities last week were able to announce a private developer’s plans for a new €4.8 billion gaming and leisure resort called Barcelona World, to be located 120 kilometers, or 75 miles, south of the capital, near Tarragona, on land owned by La Caixa. The financial crisis, however, has revealed that Catalonia, like many other regions, has badly managed its public accounts. Mr. Rajoy has blamed the nation’s indebted regions for two-thirds of last year’s fiscal shortfall that has forced Spain to miss budget-balancing targets it had agreed to under its euro zone obligations. Of total debt of €140 billion among Spain’s 17 regional governments, Catalonia owes the biggest amount: €42 billion. It is in such trouble that it can no longer borrow in the financial markets, which is why Catalonia has had to ask the Rajoy government for emergency financing. In some respects, Catalonia has continued to outperform the nation as a whole. Against a national unemployment rate of 24.6 percent, Catalan joblessness is marginally better, at just below 22 percent. And many Catalans have concluded that their recovery prospects would be enhanced by loosening or breaking ties with the rest of recession-plagued Spain. “Until the crisis, many people here saw the advantages of being part of a dynamic Spanish economy, but now all we see is a falling economy run by Madrid politicians who are making it worse,” said Salvador García Ruiz, one of the founders of Collectiu Emma, an association promoting Catalan interests. While he acknowledged that Catalan politicians had also overspent and in some cases were caught up in corruption scandals, “at least they are our own, and a people should have full power to give its politicians a fail or a pass.” So far, the regional government of Catalonia, led by Artur Mas and his party, Convergencia i Unió, has instead restricted its demands to fiscal sovereignty, starting with the need to convince Mr. Rajoy that Catalonia should be allowed to reduce its contribution to a fiscal system that redistributes part of the tax revenues to other poorer regions of Spain. The two politicians are schedule to discuss the issue at a meeting next Thursday. But looking ahead to two regional elections next month — in the Basque Country and in Mr. Rajoy’s home region, Galicia — the prime minister is unlikely to strike any deal with Catalonia that could open up a Pandora’s box of new demands by other indebted regions. He is also trying to turn back a threatened tax revolt in the Extremadura region, which despite being controlled by Mr. Rajoy’s Popular Party, said this month that it would only selectively apply a tax increase decreed by Madrid. But in Catalonia’s case, Mr. Mas and his allies are threatening to escalate the conflict if Mr. Rajoy ignores their fiscal demands. They have raised the possibility of creating a new Catalan tax agency to collect money that now flows into Madrid’s coffers. “If no agreement can be reached with Madrid, we will be entering a new period of uncertainty that could be very hurtful for the whole Spanish economy,” warned Josep Sánchez Llibre, a national lawmaker from Convergencia i Unió, the governing party. A fiscal concession by Mr. Rajoy could go a long way toward deflating the Catalan independence drive. “A lot of people view independence in terms of real feelings, but others only in terms of their wallet,” said Alex Reus, an economist who joined Tuesday’s rally. Indeed, many Catalans have far more urgent preoccupations than separatism. A day after attending the demonstration, Jordi Iglesias stood in front of a shop owned by Serra, a company that sells photo equipment, to protest with other employees that along with him were laid off by Serra at the end of August. Mr. Iglesias is also facing the cost of renovating an apartment that was damaged by a tenant who had also lost his job and left without paying Mr. Iglesias three months in rent that he owed. “I can’t say that everybody is setting a good example for Catalonia in this crisis,” Mr. Iglesias said. “I want an independent Catalonia, but also with clean businessmen and politicians.” Mr. Rajoy, unlike his Socialist predecessor, José Luis Rodríguez Zapatero, holds a majority in the national Parliament. That makes it far easier for him to brush aside regional political demands. But Jordi Alberich, director general of the Cercle d’Economia, a Barcelona-based association of 1,500 executives and academics, said that “by trying to remain silent on an independence issue that is threatening to boil over, Mr. Rajoy risks in fact fueling the feeling that Catalans are being dominated by a Madrid government that doesn’t care about their claims, nor even about the pain of all the recent budget cuts.” “That,” Mr. Alberich said, “could turn out to be a dramatic mistake.”

FUNCIONAMENT DE LES PREPOSICIONS SIMPLES EN CATALÀ

FUNCIONAMENT DE LES PREPOSICIONS SIMPLES EN CATALÀ LA PREPOSICIÓ A Indica una situació física, material o geogràfica. Es fa servir A davant de la paraula que indica una situació material, en el cas que vagi sola o ve acompanyada d’un article definit. Així: En Joan viu a Palau de Cerdanya/ al poble de Palau de Cerdanya/ a la vila de Puigcerdà En el cas que la preposició vagi davant d’un article o pronom indefinit o d’un demostratiu, aleshores la preposició utilitzada ha de ser en. Si es tracta d’un lloc no material o geogràfic, es pot utilitzar tant en com a. Així: En Joan viu en un poble de muntanya/ en aquest o aquell poble, o bé, tractant-se d’un lloc no geogràfic: Ho he llegit en el diari/al diari d’avui. ∙Una direcció En aquest cas es fa servir la preposició a (a vegades la composta cap a),però també es pot fer servir en si la paraula va acompanyada d’un article o pronom indefinits o d’un demostratiu. Així: Anirem a/ cap a Riu del Pendís, i també anirem en/ cap en aquell poblet. ∙Un període del dia o de l’any (estacions) En aquest cas cal fer servir a. Així: a la tardor, a l’hivern, a la primavera, a l’estiu, al matí, al migdia, ala nit Si es tracta dels mesos de l’any tant podem fer servir a com per: pel maig/al maig. ∙Locucions Tinguem presents les locucions fixades següents: en mar, en terra, a casa, a taula, a palau, a muntanya. Les preposicions “amb”, “en”, “sota”, “de” Amb - en Diferències d’ús La preposició “amb” sol indicar la manera, l’instrument i companyia. En canvi, en, a més de la indicació de lloc estudiada, pot indicar mitjà de transport (igualment com amb), i sol formar part de locucions que indiquen un termini fix. Casos en què hi sol haver confusió: Escriu amb cura, amb ploma, però escriu en català, en anglès, va molt amb compte quan va en/amb cotxe, però has de tenir en compte això que et dic:en una setmana, en un any, en pocs segons... parlar en veu baixa, en veu alta. Sota Cal usar correctament aquesta preposició que s’oposa a sobre o damunt, i no pas a baix, que és o bé un adverbi o un adjectiu. La pilota era sota la taula; en aquell indret havien arribat a dos graus sota zero; en canvi, era a dalt¸ era més baix que sa germana Pel que fa a la preposició de, cal tenir present a) la funció partitiva d’aquesta preposició que substitueix un nom sobreentès, sobretot quan el nom queda pronominalitzat per en. Així: Tinc un cotxe per als diners parells i un altre per als dies senars; en tinc un de vermell i un de negre. b) La preposició de com a complement de nom que ha de funcionar en tots els casos, a diferència del que passa en castellà: Cuina de gos, olor de roses, pudor de gas, fortor de formatge. LES PREPOSICIONS PER I PER A La preposició PER expressa la causa, el motiu, el mitjà. D’una manera molt clara es pot dir que expressa un fet anterior a l’expressat pel verb principal. D’aquesta manera: no ha actuat per prudència frase en la qual la prudència és anterior a la possible actuació La preposició PER A S’expressa la finalitat o destinació. D’una manera molt clara es pot dir que s’expressa un fet posterior a l’expressat pel verb principal. D’aquesta manera necessito tinta per a la ploma o bé reparteixen un estoig de colors per a cada nen, frases en les quals “la ploma” i “el nen” rebran la tinta o “l’estoig de colors” després de l’acció del verb principal. L’ús de les preposicions PER I PER A davant de noms i en altres casos. Usarem PER amb criteri d’anterioritat i PER A amb criteri de posterioritat. PER indicarà, doncs, PROCEDÈNCIA i PER A, destinació. Així: enviarem una carta PER correu PER ALS pares que no puguin venir. Davant de: conjuncions, adverbis, infinitius podem utilitzar PER, tant si es tracta d’origen com de destinació. O sigui: vinc PER veure el nen; t’ho dono PER quan ho necessitis; t’ho dic PERQUÈ ho tinguis en compte LES PREPOSICIONS “CAP”, CAP A”, i “FINS”, “FINS A”. Normalment les preposicions compostes fins a, cap a mantenen la a quan formulem la frase sense “fins” o “cap” i aquesta presenta A. Així: anirem a la costa; anirem fins a la costa/cap a la costa; anirem allà/anirem fins/cap allà En moltes frases hi ha implícit la preposició composta des de, que demana fins a, de forma paral•lela. Igualment, l’expressió es pot simplificar en de...a. Així: L’exposició estarà oberta fins al 15: “des d’avui/des d’ara Generalment, doncs, davant de l’article definit tendirem a utilitzar fins al, fins als, cap al, cap als; en canvi, davant els adverbis, els demostratius i la conjunció que escriurem fins, cap, sense “a” Així: Vine cap aquí, fins aquí, cap en aquest racó, fins en aquest pedrís; ho pots fer servir fins que vulguis. La paraula fins sense “a” pot indicar també inclusió (amb el sentit de fins i tot o àdhuc). Així: A la festa, fins l’avi va ballar = fins i tot l’avi va ballar. COM/COM A Quan introduïm un complement predicatiu que significa “en qualitat de” o “en concepte de”, cal escriure com a si tot seguit hi va el nom; en canvi escriurem com, “sense a”, si el nom du un determinador (article determinat o indeterminat). Així: Ho diu com a president, però És considerat com el pintor més genial del segle. Quan és comparatiu, significant “igual”, s’escriu sempre “com” Així: Ell és tan alt com tu A CAUSA/DEGUT A La locució que hem d’utilitzar normalment en lloc de “degut a” ha de ser a causa de. “degut/deguts/deguda/degudes a” s’utilitza quan podem fer la concordança amb el subjecte de la frase. Així: En Joan es coix a causa de la guerra. La coixesa d’en Joan és deguda a la guerra.

DECLARACIONS DE CARME FORCADELL

ARTICLE DE VICENT PARTAL DEL DIA 11 DE SETEMBRE DE 2012

For the Catalan Republic Xarxes socials Envia l'article Imprimeix l'article Converteix a PDF VICENT PARTAL It will take a few days for us to digest what we lived through on this September 11th in the city of Barcelona. But there are some things that don't require discussion. Like the fact that this was the biggest demonstration ever in Catalonia. Or that it was definitively independentist. Or that the demands of the people have progressed a lot farther than that which the politicians, in general, were ready to accept. Those who would say this is just another demonstration and that it could be manipulated for partisan gain are wrong. This demonstration did not ask for a policy change, but rather for a regime change. In capital letters. A change, therefore, of the rules of the game, of the institutional architecture, of the way of playing politics, and of course, of our relationship with Europe. We are not talking about whether the next government will be this one or that one, or if the next elections will put us a bit farther to the right or to the left. It's not that which people were talking about or wanting. What we are talking about is the proclamation, in the short term, of the Catalan Republic, a program that President Mas can no longer hope to avoid without being washed away by the tsunami. And let no one imagine that this will just peter out in a few weeks or months. Yesterday, the people understood that the power comes from them. It's an elemental concept, but in a country like ours, it's simply revolutionary. P.S. Thank you. It was an honor to walk by your side

ARTICLE DEL FINANCIAL TIMES DEL DIA 12 DE SETEMBRE DE 2012

High quality global journalism requires investment. Please share this article with others using the link below, do not cut & paste the article. See our Ts&Cs and Copyright Policy for more detail. Email ftsales.support@ft.com to buy additional rights. http://www.ft.com/cms/s/0/23b62668-fcdf-11e1-ba37-00144feabdc0.html#ixzz26R2n5SnT Catalonia separatism comes under attack By Tony Barber in Madrid Conservative political allies of Mariano Rajoy, Spain’s prime minister, attacked rising separatist sentiment in Catalonia and blamed it for complicating the national government’s efforts to avert a debt-driven economic disaster. “Now is not the time for pro-independence adventures. What is lacking is the unity of political forces needed to get out of the crisis,” Alicia Sánchez-Comacho, leader of the Catalan branch of Mr Rajoy’s ruling Popular party, said on Wednesday. More On this story Crisis fuels Catalan independence push Rajoy stance sets stage for EU stand-off Video Analysis Review - The eurozone fragments Video ECB must spend, spend, spend to defend plan Barroso calls for EU ‘federation’ On this topic Catalonia heightens Spanish debt fears The wonders of wandering Catalonia demands new deal from Spain Catalonia to sell bonds again as crisis deepens IN Europe EU relieved by Dutch election result Rutte retains power in Dutch elections Concordia operator denies alleged failings IMF endorses Portugal’s financing plans She was speaking one day after Barcelona staged what many participants termed the biggest pro-independence demonstration seen in the Catalan capital since Spain replaced its Francoist dictatorship with a democratic, decentralised political system in the late 1970s. Estimates of the crowd size ranged from 600,000 to 1.5m people. Catalonia’s total population is about 7.5m. The surge in Catalan separatism coincides with pressure on Mr Rajoy to decide whether to request an emergency financial rescue from Spain’s European partners to help the nation through a time of recession and acute stress in debt markets and the banking system. Catalan nationalists contend that their region is experiencing disproportionate levels of hardship in the crisis, because its relative prosperity requires it to transfer up to 9 per cent of its gross domestic product each year to Madrid. Their main short-term objective is to gain more control over taxation policy, a demand that is fuelled by the suspicion that the Popular party is seeking to exploit the crisis to reassert the central government’s authority over Spain’s regions. “If we cannot reach a financial agreement, the road to freedom for Catalonia is open,” Artur Mas, Catalonia’s president, said on Tuesday. Ms Sánchez-Camacho lashed out at these remarks, saying: “Mas committed a grave error. He is leading us into a very dangerous process in which civic and social co-existence will be ruptured [in Catalonia].” Mr Rajoy is unwilling to bow to the Catalan demands, which he sees fundamentally as a distraction from the bigger issue of the terms on which Spain might ask for international financial help. However, the premier is not hostile to the principle of Catalan autonomy, a core feature of Spanish life since the adoption of the 1978 constitution. He also appears determined to lower the political temperature before he meets Mr Mas for discussions on September 20. In this spirit Mr Rajoy gave a guarded reaction to Tuesday’s demonstrations, commenting: “If there were ever a moment when it’s necessary for us to work together, it is now.” He observed pointedly that Catalonia, like Spain itself, is suffering from mass unemployment, high budget deficits and debt refinancing difficulties. The relatively moderate Mr Rajoy faces a delicate balancing act in that some of his Popular party colleagues argue that the Madrid government ought to speak out more strongly in favour of national unity in order to reassure pro-Spanish elements in Catalan society. They are frustrated at the success of Mr Mas and other Catalan politicians in portraying recent cuts in regional government expenditure as the fault of Madrid.

EL PAÍS QUE NO TÉ CURA DE L'ENSENYAMENT, MALMET LA LLAVOR QUE EL FARIA PROGRESSAR

VISTA AÈRIA DE LA MANIFESTACIÓ (TELEVISIÓ DE CATALUNYA)

LA JORNADA D'AHIR, SEGONS LE MONDE, VIST EL QUE ES VA VEURE A TELEVISIÓ ESPANYOLA

Le journal télévisé de 21 heures, le 11 septembre, sur la Radio-TéléVision Espagnole (RTVE). De la BBC à Al Jazeera, les médias internationaux n'ont pu que faire état de l'importante mobilisation des indépendantistes catalans, mardi 11 septembre, à l'occasion de la traditionnelle Journée annuelle de la Catalogne, la "Diada". Mais dans les médias espagnols, qui voyaient pourtant pour la première fois déferler un million et demi de personnes dans les rues de Barcelone pour réclamer l'indépendance de la Catalogne, la couverture de la manifestation semble moins évidente. La presse conservatrice, traditionnellement fédéraliste, a sans surprise dénigré la manifestation, tandis que les médias catalans, pro-indépendantistes, ont offert une couverture maximale à la Diada. La surprise est venue du traitement réservé par la TVE, la télévision publique espagnole, dont les journaux télévisés sont les plus regardés du pays. Dans les informations diffusées à 21 heures, la présentatrice ne mentionne la manifestation qu'en 5e place du déroulé des titres. Le reportage, qui ne vient qu'après l'anniversaire des attentats du World Trade Center ou la visite de Mariano Rajoy en Finlande, n'est diffusé qu'au bout de la 20e minute (voir ci-dessus). Une provocation en bonne et due forme, selon un blogueur du quotidien El Pais, qui accuse la chaîne de manquer de respect aux téléspectateurs en reléguant au second plan cette mobilisation historique. La cause de ce traitement serait-elle le signe d'une collusion entre la direction de la chaîne et le gouvernement de droite du Parti populaire (PP), farouchement opposé à l'indépendance de la communauté ? En juin 2012, la chaîne avait en effet été sous les feux des projecteurs à la suite de la nomination par le gouvernement de Julio Somonao comme directeur de l'information, auteur, d'après El Pais, d'une thèse sur "les stratégies de communication pour le triomphe du PP". "LES HOMMES EN CAPUCHE" Dans les journaux conservateurs La Razon ou ABC, la mobilisation est presque occultée, si ce n'est pour dénoncer une "démonstration de force souverainiste". "Le nationalisme catalan, et avec lui une partie du socialisme, a fait ailleurs à Barcelone une démonstration de force souverainiste à l'occasion de la Diada, montrant que la politique de crispation, d'affrontement et de victimisation du gouvernement catalan porte ses fruits", a ainsi commenté dans son éditorial le quotidien ABC. Sur la page d'accueil des deux sites, la Diada n'apparaît quasiment que sous les traits des "hommes en capuche" responsables des actes de vandalisme qui ont entourés la manifestation. Sur le site de la Razon, la vidéo la plus regardée mercredi matin était ainsi celle d'indépendantistes cachés derrière leurs capuches, brûlant des drapeaux européens, français ou espagnols. Tout comme leurs confrères conservateurs, les journaux d'Andalousie, une région traditionnellement hostile à la communauté autonome catalane, font quasiment abstraction de la mobilisation. Sur les sites Internet du Diaro de Sevilla ou du Diario de Andalucia, on croirait presque que les manifestations indépendantistes n'ont jamais eu lieu. "UN SÉRIEUX AVERTISSEMENT" Comme attendu, les journaux catalans ont au contraire réservé une place de premier choix à la Diada. Le Periodico de Catalunya a fait sa "une" sur la "mobilisation historique" des Catalans. Diaporama photo des T-shirts indépendantistes les plus originaux, article sur le message de soutien aux indépendantistes de l'ancien entraîneur du FC Barcelone Pep Guardiola ou vidéo presque lyrique de la manifestation (ci-dessous), le quotidien de centre-gauche aborde la mobilisation indépendantiste sous tous les angles. Pour La Vanguardia, son concurrent, "il paraît évident que le prétendu Etat fédéral a reçu un sérieux avertissement de la part de la Catalogne, qui doit être pris en compte par le gouvernement". "La manifestation d'hier n'a pas été une manifestation contre l'Espagne, poursuit le quotidien, mais plutôt un appel à faire un pas vers la pleine liberté du peuple catalan. Se retrancher dans une vision étroite de la constitution pour dénaturer la clameur du peuple catalan serait lui donner encore plus de raison de vouloir l'indépendance." Le quotidien le plus vendu de la région publie en outre un sondage selon lequel 73 % des lecteurs déclarent être favorables à l'indépendance. Plus mesuré que ses confrères catalans, le quotidien national El Pais fait remarquer qu'il devient "nécessaire d'établir un débat sérieux et constructif sur une forme d'articulation entre la Catalogne et l'Espagne, qui soit satisfaisante pour tous". Quant au journal El Mundo, il fait remarquer que la Catalogne devrait renégocier son adhésion à l'Union européenne en cas d'indépendance.

A DAY TO REMEMBER

LA MANIFESTACIÓ D'AHIR, SEGONS LE FIGARO

Catalogne : marée humaine pour l'indépendance Mots clés : Catalogne, Espagne Par Valérie Samson Mis à jour le 12/09/2012 à 10:54 | publié le 11/09/2012 à 23:33 Réactions (67) Près d'un million et demi de manifestants ont défilé mardi soir dans les rues de Barce­lone Près d'un million et demi de manifestants ont défilé mardi soir dans les rues de Barce­lone Crédits photo : Emilio Morenatti/AP Recommander1 VIDÉO - Les Catalans font pression sur Madrid pour un meilleur partage de la manne nationale. Sur la place de Catalogne, dans le centre de Barcelone pavoisé de drapeaux catalans, une immense banderole en anglais donne le ton: «Catalogne, prochain État indépendant en Europe». Drapés dans des bannières indépendantistes ou bonnets rouges catalans vissés sur la tête, près d'un million et demi de manifestants ont défilé mardi soir dans les rues de Barce­lone, à l'occasion du Jour de la Catalogne et à l'appel des indépendantistes. Ces derniers accusent l'État central d'entraîner cette grande région surendettée dans la spirale de la crise. Cette participation est sans précédent depuis le défilé historique de 1977 pour l'autonomie de la région. «Le peuple catalan a répondu d'une façon magnifique», s'est félicité Carme Forcadell, présidente de l'Assemblée nationale catalane, une des organisations à l'origine de cette manifestation. Un millier de bus venus de toute la région et deux trains ont été mobilisés pour l'occasion. Au milieu de cette marée humaine, les mêmes arguments reviennent en boucle: «Il y a le sentiment qu'il y a plus de coupes ici parce que nous payons pour les autres. Par exemple, il y a des régions où ils ont construit des aéroports sans avion comme à Castellon», affirme Mar Tarres, une avocate de 24 ans. «Nous sommes totalement spoliés et l'argent de nos impôts se perd à Madrid», s'emporte aussi Eva Garcia, une étudiante en histoire de 21 ans. «Le système de solidarité entre régions est injuste. L'Allemagne le fait mieux que nous», renchérit Oriol Trullas, 24 ans. 51 % pour l'indépendance Le gouvernement nationaliste (CiU) de Catalogne avait lui-même appelé à une participation massive, décidé à faire pression sur Madrid pour revoir le pacte budgétaire, qui définit combien l'État, qui collecte l'impôt, reverse à la région. «S'il n'y a pas d'accord sur le terrain économique, vous savez que la voie de la Catalogne vers la liberté est ouverte», a menacé le président de la région, Artur Mas, mardi. Ce dernier se rendra le 20 septembre à Madrid pour en discuter avec le chef du gouvernement, Mariano Rajoy. La menace est d'autant plus sérieuse que, selon un sondage réalisé en juillet, 51,1 % des Catalans voteraient «oui» aujourd'hui à l'indépendance en cas de référendum, contre 36 % en mars 2001. La Catalogne représente, avec environ 200 milliards d'euros, un cinquième du produit intérieur brut annuel du pays. C'est aussi la région la plus endettée, avec une ardoise de 42 milliards d'euros, soit 21 % de son PIB. Fin août, elle a dû demander une aide de 5,023 milliards à Madrid pour faire face à ses échéances. À elle seule, la région a dérapé à 3,9 % du PIB en 2011, contribuant au déficit global de l'Espagne de 8,9 %, contre 6 % promis.

11 DE SETEMBRE DE 2012, SEGONS LA BBC

Some 1.5 million people have been taking part in Catalonia's annual independence rally in Barcelona, according to police. Tens of thousands of people poured into the city waving the region's independence flag and brandishing the colours red and yellow. This year's march aimed to be the biggest ever - and a protest against the Spanish government's tax laws. Catalonia wants Madrid to review its tax agreement and provide a bailout. The size of the turnout for the rally, which is held annually on 11 September to mark the Siege of Barcelona 300 years ago, forced organisers to change its route. Alfred Bosch, an MP from the Republican left of Catalonia, told the BBC: "All the flags I can see are the pro-independence flags of Catalonia with the lonely star right in the middle of the triangle. "And everybody is wearing these flags. I have never seen so many pro-independence flags in my all life." Protester Teresa Cabanes told Reuters: "This is a blow for the government. People like me came from everywhere. I don't think they were expecting something as big." The huge volume of people overwhelmed the mobile phone network, which shut down for hours as a result, reports say. Fiscal autonomy Spain's economic crisis, which has left one out of four people unemployed, has sharpened Catalonia's demand for fiscal independence from Spain, as well as political autonomy. Catalan independence rally in Barcelona 11 September 2012 Last month Catalonia demanded a bailout from Madrid of 5bn euros Catalonia, which is Spain's wealthiest region and represents a fifth of the Spanish economy, wants to be able to raise its own taxes and spend them. Last month, Catalonia demanded a bailout from Madrid of 5bn euros (£4bn), on the basis that it believes the central government owes the region that much in overpaid taxes. But, as with the rest of Spain, the region faces big economic challenges. Catalonia has to take out 13bn euros (£10bn) in loans this year to refinance maturing debt, on top of funding its deficit for the current year. The BBC's Madrid correspondent, Tom Burridge, also says economists have warned that the Catalan government has barely enough money to pay its public sector workers. Regional bailouts Pro-autonomy leaders claim Catalonia pays a disproportionate level of taxes to Madrid in relation to the funding it receives. Spain's Prime Minister Mariano Rajoy has said fiscal independence for Catalonia would achieve nothing in the country's overall battle against economic collapse. Mr Rajoy and Catalonia's regional leader, Artur Mas, are due to meet on 20 September. Spain's struggling economy has declined for three consecutive quarters as it continues to suffer from the effects of its property bust caused by the financial crisis. Other regions have appealed to the government for bailouts. The latest, Andalusia, asked for an immediate injection of 1bn euros (£800m) last week. Valencia and Murcia have also requested bailouts in recent weeks.

EL SETGE DE CARDONA DE 1711 (programa emès per Televisió de Catalunya a la sèrie SENSE FICCIÓ l'11 de setembre de 2012)