Morfologia i sintaxi: l’oració
subordinada
Tradicionalment,
les oracions subordinades s’han dividit en tres grans grups: subordinades substantives, adjectives i adverbials. Aquesta divisió ens pot ser
útil per veure les funcions de cada tipus d’oració subordinada dins de l’oració
principal. D’altres divisions classifiquen les oracions subordinades per
l’element d’enllaç o conjunció que les uneix a la principal.
Funcions de les oracions subordinades
substantives
En
relació a l’oració principal, una oració
subordinada pot fer les mateixes funcions
que un nom:
Subjecte:
Xerrar
pels descosits m’agrada molt.
És imprescindible que aprovis aquest examen.
Complement directe (també dites completives):
T’han dit que faig de llop amic de xais.
Volem que ho faci
avui mateix
Demanava d’anar-hi
tot sol
Atribut
El meu projecte és construir la casa amb bon material
Complement Preposicional
Recorda’t de
venir a les cinc
Recorda’t que
has de venir a les cinc
Complement del nom
Tenien la intenció d’anar-hi
Complement de l’adjectiu
És capaç de
marxar sense dir res
Estructures
Quant
a les estructures que poden tenir aquestes oracions substantives –deixant de
banda els elements d’enllaç-, remarquem-ne dues de bàsiques:
-
amb infinitiu
xerrar pels descosits...
anar-hi tot sol...
construir la casa amb bons
materials...
venir a les cinc...
marxar sense dir res...
- amb un verb personal
... (que) aprovis aquest examen
... (que) ho faci avui mateix
... (que) faig de llop amb pell de
xais
... (que) has de venir a les cinc
El
temps del verb de l’oració
subordinada depèn del verb de la principal
Et diuen
que vénen
que vindran
Et deien
que venien
que vindrien
que havien vingut
Et diran
que vénen
que vindran
O
de la intenció del qui parla
Volen que hi vagi
que hi hàgim anat
Volien que hi
anessis
que
hi haguessis anat
Voldran que hi
vagis
que hi hagis anat
Voldrien que hi
anessis
que hi haguessis anat
Conjuncions
i elements d’enllaç
I
finalment, pel que fa als elements
d’enllaç, caldrà tenir en compte tant la funció dins de la principal com l’estructura de l’oració subordinada
Oracions substantives subjecte
.Amb
infinitiu: Normalment sense
preposició si va davant del verb principal:
Arribar d’hora és un bon costum
Fumar massa perjudica la salut
I
amb la possibilitat d’anteposar-hi la preposició de, si va darrere del verb
principal:
No m’agrada (de) saludar desconeguts
Costa (de)
creure això que dius
No
és correcte anteposar l’article en
aquestes construccions:
(*) El fumar massa perjudica la salut
(*)
No m’agrada el saludar desconeguts
En
alguns casos podem introduir l’oració subordinada amb una base buida que
alleugereixi l’enllaç:
El
fet d’arribar d’hora és un bon costum
.Amb
verb personal: QUE és la conjunció
més habitual (precedida en alguns casos de el
fet):
El
fet que marxeu tan d’hora és bon senyal
No
hi vol dir res el fet que t’ho llegeixis en un minut
No
és correcte d’anteposar l’article en
aquestes construccions:
(*) El que marxeu tan d’hora és un bon senyal.
Oracions substantives de complement directe (també anomenades completives):
.
Amb infinitiu:
Volen
fer-ho més de pressa
Poden
agafar-lo de la biblioteca
Alguns
verbs principals no admeten cap
preposició per introduir la subordinada: voler, saber, poder, fer, gosar...
Vols
venir a casa?
No
pots marxar fins demà
No
gosaven dir-li-ho
D’altres,
en canvi, admeten la preposició de:
Acordar, aconsellar, assajar, cercar,
decidir, deliberar, desdenyar, desitjar, dignar-se, esperar, exigir, oferir,
permetre, pregar, pretendre, procurar, prohibir, prometre, proposar, provar,
refusar, recomanar, resoldre, suggerir...
i d’altres amb significat anàleg.
Hem
acordat (de) fer-ho junts
No
et prometo (de) portar-ho tot
En
algun cas, la presència de la preposició de
pot fer variar el significat de la frase:
Convé
fer-ho (→ cal fer-ho, és convenient)
Convenen
de fer-ho (→acorden)
.
Amb verb personal: Generalment
introduït per que (conjunció que no podem ometre mai en aquest cas)
Us
preguem que ens torneu el document
signat
Vol
que li deixis els apunts
Algunes
d’aquestes oracions poden ser interrogatives
indirectes: en aquest cas podem enllaçar-les amb com o si:
Vol veure com es fa
Pregunteu-los si han escrit la carta
Oracions substantives complement preposicional
Hi
ha canvi i caiguda de preposicions segons el tipus de construcció de l’oració
subordinada:
a l’estudi
Acostuma’t que estudiï
a estudiar
en les seves medecines
Pensa a comprar-li les seves medecines
que li has de comprar les medecines
de l’hora
Recorda’t de venir avui
que has de venir avui
Recorda:
La preposició EN canvia en A davant de
l’infinitiu
Davant QUE no hi posem cap preposició
(feble)
Oracions substantives atribut
Tant
en infinitiu com en verb personal (QUE), van introduïdes
sense preposició:
El meu projecte és construir la casa amb bons materials.
La seva proposta és que us hi arribeu vosaltres sols.
Oracions substantives complement de nom o
d’adjectiu:
Solen
anar introduïdes amb la mateixa preposició que si es tractés d’un SN:
Tenien la intenció d’anar-hi.
És capaç de
marxar sense dir res.
Estava atent a
fer el que li diguessin.
Aquestes
construccions solen tenir sempre l’estructura d’infinitiu.
LES
ORACIONS DE RELATIU
Una
oració de relatiu sol tenir com a element d’enllaç amb l’oració principal un
pronom relatiu:
QUE,
art + QUAL, QUI, QUÈ, ON
El
pronom relatiu pot ser la manera més fàcil d’identificar una oració de rlatiu.
Tanmateix, cal diferenciar ben clarament el relatiu que de la conjunció que,
escrita i pronunciada igual:
Digueu-los
QUE vinguin
Han
dit una cosa QUE no m’ha agradat
En
el primer cas, QUE és una conjunció que subordina vinguin a digueu-los; en
el segon cas, que és un pronom que
enllaça no m’ha agradat amb cosa i alhora fa de subjecte del verb ha agradat.
També
cal distingir què interrogatiu de què relatiu:
Volen saber què feu. (interrogativa indirecta)
Dóna’m el llapis amb què has escrit aquest document.
En
el segon cas, quan és relatiu, què pot
ser substituït per art + QUAL:
Dóna’m
el llapis amb el qual has escrit
aquest document
Classes d’oracions de relatiu
Normalment
se solen classificar les oracions de relatiu en tres grups:
a)
Especificatives: que equivalen a un adjectiu qualificatiu o complement de nom:
El noi ros és parent nostre
El noi que hem vist avui és parent nostre
b)
Explicatives: equivalents a un
adjectiu o nom en aposició,
normalment entre comes (o pauses, en
la llengua parlada):
En Lluís, un estudiant, vol entrar a la Caixa.
En Lluís, que ha acabat la carrera, vol entrar a la Caixa.
c)
Substantives: equivalents a un nom, i per tant fent dins de l’oració
principal les funcions de Subjecte, CD, CI, C. Prep, CC o Atribut:
Subjecte Els nois guanyaran el premi
Els qui treballin guanyaran el premi
CD Hem trobat L’Anna
Hem trobat qui
ho ha fet
CI Voldríem
donar aquest paquet a la Maria
Voldríem donar aquest paquet a qui l’hagi perdut
C.
Prep No es recorda de
nosaltres
No es recorda del qui l’ha donat
CC
Lloc Vés a casa
seva
Vés on sigui
Atribut Aquest noi és missatger
Aquest noi és qui
et farà l’encàrrec.
Especificatives i explicatives
Les
oracions de relatiu especificatives o
adjectives són oracions inserides
dins de l’oració principal i fan una funció equivalent a un adjectiu o
complement de nom, és a dir, especificant o determinant el significat d’un nom:
El llibre que és sobre la taula no és d’en Lluís
No
ens referim a “qualsevol llibre”, sinó al “que és sobre la taula”. És com si
d’un conjunt (llibres) n’indiquéssim un subconjunt
(el que és sobre la taula). Aquesta funció especificativa és clarament
diferent de la que fan les oracions de relatiu explicatives. Vegem més clar en els dos exemples següents:
a) Les noies que
ja han fet... poden marxar
b) Les noies, que
ja han fet..., poden marxar
En
el primer cas, d’un conjunt de “noies “, “poden marxar” les “que ja han fet”,
les altres “noies”, no poden marxar. Especifiquem, doncs, quina part del
conjunt “noies” ha complert determinada condició o té determinada qualitat.
En
canvi, a b) expliquem una qualitat
de tot el conjunt “noies”: “que ja
han fet”. És a dir, totes les noies ja
han fet (i,per tant, “poden marxar”). Aquesta diferència de significat va
acompanyada o indicada per altres trets: les pauses a la llengua parlada (o comes
a la llengua escrita) en el cas de les oracions explicatives.
En
canvi, en les oracions especificatives
no les hi posem mai, ja que formen una unitat amb el nom antecedent.
Tant
a les oracions especificatives com a
les explicatives, el pronom relatiu,
a més d’enllaçar amb l’oració principal, es refereix (o recorda o actualitza)
un antecedent, un element (anterior
o posterior) de la frase principal que és substituït pel pronom relatiu:
El
noi que hem vist avui és parent nostre
El noi és antecedent de que.
En
alguns casos l’antecedent pot condicionar la forma del pronom relatiu:
Els
perills contra els quals lluiten
són ben reals.
Els quals és masculí i plural perquè concorda amb perills, antecedent.
El
noi de qui parleu arribarà aviat
El martell amb què hem clavat els claus s’ha perdut.
Qui és un pronom relatiu que té per antecedent una persona, mentre que què sempre
ha de tenir d’antecedent una cosa.
Les
oracions explicatives poden tenir com a antecedent tota una oració anterior. En
aquest cas, la construcció relativa serà la
qual cosa o una altra d’equivalent: fet/cosa
que, o simplement repetint l’antecedent amb que:
No ens va fer bé la feina, la qual cosa ens va disgustar molt.
Li han donat 30 €, suma que ha de ser suficient.
Ens va agradar la seva competència en
l’afer; competència que (la
qual
competència) ningú no havia posat en
dubte.
Finalment,
dins de les mateixes oracions de relatiu el pronom fa una funció concreta: Subjecte,
CD, CI, CC, Atribut, etc. Aquesta funció pot ser diferent de la de l’antecedent
a l’oració principal:
El
noi que hem vist és parent nostre
Que fa funció de CD en relació a hem
vist, mentre que el noi és el
subjecte de és.
Vegem
ara un quadre de formes segons les funcions que el pronom relatiu pot fer dins
d ela seva oració:
|
FORMES
|
FUNCIONS
|
|
Especificativa Explicativa
|
|
|
QUE QUE
Art +
QUAL
|
Subjecte,
CD, CC, Temps
|
|
QUI,
QUÈ QUI, QUÈ
Art
+ QUAL Art + QUAL
|
CI, C
Prep, CC
|
|
ON,
QUÈ ON, QUÈ
Art
+ QUAL Art + QUAL
|
CC Lloc
|
|
(Prep)
+ (Prep) +
Art
+ QUAL Art + QUAL
|
Complement
del Nom
|
Oracions
de relatiu substantives
Les
oracions de relatiu substantives,
com hem dit, fan la funció d’un nom dins l’oració principal. És a dir, no
complementen (especificant o explicant) cap nom, sinó que, per si soles, fan la
funció de subjecte, CD, CI, C Prep, CC o Atribut, Vegem uns exemples:
Els qui treballin guanyaran el premi
Subjecte
Aquest
noi és qui et farà l’encàrrec
Atribut
Aquestes
oracions, doncs, podrien ser agrupades dins de les oracions subordinades
substantives, ja que tenen una funció molt igual:
Volen que tu els ho facis
CD
Volen el que tens tu
CD
Notem,
però, que en l’exemple de l’oració de relatiu l’element d’enllaç no és simplement una conjunció (que), ja que hi ha un contingut semàntic
més ple: el pronom QUE substitueix algun antecedent o bé fa referència a alguna
cosa coneguda per l’interlocutor. En l’exemple que hem donat hi ha una
ambigüitat ben clara: la frase pot tenir dues
interpretacions:
a) Volen el que tens tu. (el –llibre—que tens tu)
b) Volen el que tens tu. (allò que/això que... tens tu)
En
el cas a), hem elidit per sobreentendre’s l’antecedent (suposem llibre) i l’article el actua com a demostratiu: aquell/aquest:
a’) Volen aquest (llibre) que tens
tu.
En
el cas b), en canvi, l’article el té
el gènere neutre: es refereix globalment a “alguna cosa”, com a antecedent:
c)
Volen allò
(alguna cosa) que tens tu.
Això no obstant, en la llengua parlada
de bona part del domini lingüístic, que
(= alguna cosa, neutre) és pronunciat tònic, com si fos escrit què.
Convé,
però, desfer l’ambigüitat en la llengua escrita variant l’antecedent : això/allò
Pel
que fa a les FORMES, podem trobar les possibilitats següents:
a) Referit a
persones:
QUI: Qui arribi últim, para
Art + QUI: Doneu aquest paquet al qui us ho demani
Demostratiu
+ QUI: Escolteu aquell qui més us agradi
Tot +
dem/art + QUI: Accepteu les
instàncies de tots aquells qui les tinguin ben emplenades
Tothom +
Qui: Us agrada tothom qui no us enreda.
Qualsevol +
Qui: Qualsevol qui et veiés no s’ho creuria
b) Referits a
“coses”:
Art + que:
El que demaneu és impossible.
Això/allò +
que: Això/allò que demaneu és
impossible.
Tot +
allò/això/art + que: Tot això/allò que demaneu és impossible.
c) Referits a “lloc”:
On: On no hi ha pau, hi ha guerra.
Arreu + on:
Arreu on vagis et seguiré
(prep) +
allà/allí + on: D’allà on no n’hi ha, no
en raja.
LES ORACIONS SUBORDINADES ADVERBIALS
Les oracions subordinades adverbials poden expressar
circumstàncies significatives ben diverses: temps, lloc, causa, finalitat,
condició...
Les conjuncions que introdueixen aquestes oracions
actuen d’enllaç entre l’oració
principal i la subordinada, i ens indiquen el tipus d’oració subordinada.
Quant a l’estructura de les oracions adverbials poden
trobar-nos amb:
Oració en
verb personal, generalment
introduïda per una conjunció:
Així
que et va veure, se’n va anar
. Infinitiu,
precedit de preposició o locució preposicional:
En veure’l, se’n va anar. Indicant sempre temps)
Hi
anirem a fi de/per tal de veure’l
. Gerundi,
sense preposició:
Veient-lo a venir, se’n va anar.
.
Participi, com a resultat de la
transformació d’una oració passiva, introduït, generalment, sense preposició:
Acabada la feina, us en podreu anar.
El temps del verb pot variar molt d’una oració a
l’altra, però cal observar que alguns tipus d’oracions exigeixen forçosament un
determinat mode (indicatiu/subjuntiu):
Abans que vingués, ja ho havíem fet
