MILITAT OMNIS AMANS

Aquests fragments que tens a continuació, estimat lector, són una mena d'invitació a llegir el Tirant des d'un punt de vista eròtic -que no tot a la novel·la escrita en català ha de ser farragós i avorrit. Que et vagi de gust. I recorda que és gràcies a Joanot Martorell i a Martí de Riquer que podem gaudir de joies literàries com el Tirant.

MILITAT OMNIS AMANS

           "Quan el lector del Tirant lo Blanc, després d’haver seguit pàgines i pàgines amb combats singulars, batalles campals i navals i conquestes de ciutats i regnes, es troba amb la rúbrica del capítol 436 de la novel·la, creu que llegirà tot seguit un altre episodi bel·licós, car aquesta rúbrica anuncia: “Com Tirant vencé la batalla e per força d’armes entra en lo castell”. I la sorpresa és gran perquè en aquest breu capítol Tirant no guanya cap batalla ni penetra en cap fortificació enemiga, sinó que, per primera vegada, coneix carnalment la princesa Carmesina, que era la seva muller des dels capítols 271 i 272, però li havia imposat continència. L’expressió “entrar lo castell” (o sia, penetrar al castell) sembla una metàfora procaç que devien emprar els cavallers quan parlaven de dones a les tendes de campanya, com els militars de tostemps. Aquest capítol 436, que és molt breu, conté un parlament de Carmesina suplicant a Tirant i unes breus reflexions de Martorell, on la metàfora militar és ampliada i glossada:

-Mon senyor Tirant, no canvieu en treballosa pena l’esperança de tanta glòria com és atènyer la vostra desijada vista. Reposau-vos, senyor, e no vullau usar de vostra bel·licosa força, que les forces d’una delicada donzella no són per a resistir a tal cavaller. No em tracteu, per vostra gentilea, de tal manera. Los combats d’amor no es volen molt estrènyer; no ab força, mas ab ginyosos afalacs e dolços engans s’atenyen. Deixau perfídia, senyor; no siau cruel; no penseu açò ésser camp ni lliça d’infels; no vullau vençre la que és vençuda de vostra benvolença: cavaller vos mostrareu damunt l’abandonada donzella. Feu-me part de la vostra homenia perquè us puga resistir. Ai, senyor! I com vos pot delitar cosa forçada? Ai! ¿E amor vos pot consentir que façau mal a la cosa amada? Senyor, deteniu-vos, per vostra virtut e acostumada noblea. ¡Guardau, mesquina! ¡Que no deuen tallar les armes d’amor, no han de rompre, no deuen nafrar l’enamorada llança! Hajau pietat, hajau compassió d’aquesta sola donzella!¡Ai, cruel, fals cavaller! Cridaré! Guardau, que vull cridar! Senyor Tirant, no haureu mercè de mi? No sou Tirant! ¡Trista de mi! Açò é slo que jo tant desitjava? ¡Oh esperança de la mia vida, vet la tua Princesa morta!

E no us penseu que, per les piadoses paraules de la Princesa, Tirant estigués de fer son llavor, car en poca hora Tirant hagué vençuda la batalla delitosa, e la Princesa reté les armes e abandona’s mostrant-se esmortida. Tirant se llevà cuitadament del llit pensant que l’hagués morta.

FESTEIG CORTESÀ

            Els amors de Tirant Carmesina, així com els de les altre sparelles de la cort grega. S’interfereixen en la novel·la amb les narracions guerreres, i fa l’efecte que Martorell ha volgut alternar les dues temàtiques per tal de mantenir més suspesa l’atenció del lector, cosa en la qual ha reeixit plenament. La tan debatuda immoralitat dels amors dels dos protagonistes és un lloc comú en tractar del Tirant lo Blanc i ha volgut ésser explicada en diverses maneres. És un festeig galant i descarat ensems, amb escenes elegants i lascives, la qual cosa, al capdavall, crec que no és més que una desimbolta i lliure descripció d’una realitat que no hem d’anar a cercar als costums francesos, grecs i musulmans, sinó purament i simple a l’ambient que coneixia el nostre escriptor. El que potser sobta és que la novel·la cortesana i cavalleresca només sol oferir-nos una faç d’aquests festeigs, o sia la faç espiritual i refinada, i deixa com a sobreentesa la faç sensual i lasciva. Que l’enamorament de Tirant és sobtat resta ben clar a la rúbrica del capítol que el narra: “Com Tirant fon ferit en lo cor ab una fletxa que li tirà la deessa Venus perquè mirava la filla de l’Emperador”. El que mirava Tirant, com en el cas ja assenyalat de la Bella Agnès, és concretat pel novel·lista amb tota precisió:

“... contemplava la gran bellea de Carmesina. E per la gran calor que feia, perquè havia estat ab les finestres tancades, estava mig descordada, mostrant en los pits dues pomes de paradís que cristallines parien, les quals donaren entrada als ulls de Tirant, que d’allí avant no trobaren la porta per on eixir, e tostemps foren apresonats en poder de persona lliberta, fins que la mort dels dos féu separació. Mas sé-us bé dir, certament, que los ulls de Tirant no havien jamés rebut semblant past...(cap. 118).

            Martorell, amb les seves metàfores i la seva retòrica, elegantitza aquest fulminant enamorament de Tirant, tan arran de terra, que mai, per molt que s’idealitzi, no deixarà de tenir un caràcter marcadament, humanament, sensual. Però tampoc no deixarà de tenir una elegant i subtil cortesania. Tirant, tot atabalat i sense esma, a causa del novell amor, ha dissimulat el seu trasbals fingint que estava malalt. L’emperador, l’endemà, parla amb ell:

                        “Digau-me, Capità, ¿quin era lo mal que ahir la vostra persona sentia?-. Dix Tirant: - Senyor, la majestat vostra deu saber que tot lo meu mal és de mar, car los vents d’aquesta terra són més prims que los de ponent -. Respòs la Infanta [Carmesina] ans que l’Emperador parlàs: -Senyor, la mar no fa mal als estrangers si són aquells que ésser deuen, ans los dóna salut e llonga vida-. Mirant tostemps en la cara a Tirant, sotsrient-se perquè Tirant conegués que ella l’havia entès... (cap. 119)

EL MATRIMONI SECRET

            Les escenes més picants de la novel·la, sovint barrejades amb tocs d’humor, són les que fan referència a les esposalles dels joves protagonistes. Ja sabem que el matrimoni secret entre Tirant i Carmesina té lloc als capítols 271 i 272, on ella es lliura a ell “per lleal muller” i el pren a ell per “lleal marit”, i tots dos fan un jurament sobre un reliquiari. Des d’ara Tirant i Carmesina són casats, amb tota la validesa que tenia el matrimoni secret o clandestí abans del concili de Trent. Ningú no sabrà que són marit i muller, el matrimoni no es consumarà fins molt més tard, però des d’ara Carmesina parlarà de “mon senyor Tirant” i dirà “ta muller só e forçat me serà obeir tot lo que tu volràs (caps. 278 i 279).

            I parem esment que és precisament aquesta clandestinitat el que condiciona les escenes de llit més crues del Tirant. La princesa Carmesina, hereva de l’Imperi, no pot lliurar-se totalment al seu marit Tirant perquè, si quedés encinta, restaria ostensiblement avergonyida i difamada (“si era prenyada, ¿quin consell prendré?, cap 279). Per aquesta raó Carmesina dilata la consumació del matrimoni, i la jove parella es lliura al concubitus sine actu, pràctica sensual de la qual fan menció alguns trobadors dels segles XII i XIII i a la qual donen el nom d’assag i no s’estan de referir-s’hi en llurs cançons. La poesia més cortesana, doncs, havia admès els jocs amorosos sense compliment total a què es lliuren Tirant i Carmesina; i, com és natural, en descriure i amb detall aquesta situació, que no vol amagar als seus lectors, el novel·lista es veu constret a oferir escenes que ens poden semblar obscenes. Ens ho poden semblar a nosaltres, però no pas als seus contemporanis, els quals en escoltar al temple sermons, com foren els de Sant Vicent Ferrer, o en llegir llibres piadosos, com el “Tractat de luxúria” inclòs al Terç del Chrestià d’Eiximeni, que tant cruament condemnen les desviacions matrimonials, havien rebut exemples i explicacions molt més escandalosos que els que es troben a les pàgines del Tirant.

            A l’Amadis de Gaula el compliment de l’amor físic entre Amadis i Oriana, quan encara són molt lluny d’haver-se compromès amb res de semblant al matrimoni secret, és descrit en unes poques línies sovint recordades per llur delicadesa i en les quals no apareix ni la més vaga suggestió sensual:

“Oriana se acostó en el manto de la donzella, en tanto que Amadis se desarmava, que bien menester lo avía; y como desarmado fue, la donzella se entró a dormir en unas matas espessas, y Amadís tornó a su señora; y cuando assí la vio tan fermosa y en su poder, aviéndole ella otorgada su voluntad, fue tan turbado de plazer y de empacho, que sólo catar no la osava; assí que se puede bien dezir que en aquella verde yerva, encima de aquel manto, más por la gracia y comedimiento de Oriana que por la desemboltura ni osadía de Amadís, fue hecha dueña la más hermosa donzella del mundo. Y creyendo con ello sus encendidas llamas resfriar, aumentándose en muy mayor cuantidad, más ardientes y con más fuerça quedaron, assí como en los sanos y verdaderos amores acaescer suele” (dins Amadís de Gaula)

            Oriana, després, restarà encinta i haurà de recórrer a enganys i subterfugis per donar a llum Esplandián, cosa que no hauria pogut fer Carmesina, sempre present i vigilada a la frívola i xafardera cort de Constantinoble. Però l’acció del llibre de cavalleries castellà és situada en un remot i irreal passat (“No muchos años después de la passión de nuestro Redemptor y Salvador Jesuchristo...”, comença la novel·la), i Amadís i Oriana són enamorats paradigmàtics i el literari sentimentalisme oculta la realitat física de llurs amors, el sentit tràgic dels quals no pot obrir cap escletxa a la juvenil alegria ni menys encara a la descripció escabrosa i maliciosa.

Una altra escena molt significativa pel seu contingut cortesà és quan Tirant vol besar la mà a Carmesina, i “ella féu-ho en aquesta manera, no volent-ho consentir que de part de fora la hi besàs, mas obrí la mà, e de part de dins que la hi besàs, perquè besant dins és senyal d’amor, e besant defora és senyal de senyoria” (cap. 125). I ja hem assenyalat l’elegant manera que té Tirant de manifestar el seu amor a Carmesina mitjançant un mirall.

            La galanteria i la passió van sempre de costat en el festeig de Tirant i Carmesina. Aquesta, donzella de catorze anys, no tan solament no té cap inconvenient a rebre Tirant al llit, sinó que li posa el cap davall la roba i li diu: “Besa’m en los pits per consolació mia e repòs teu” (cap. 175); i el mateix Tirant, voltat de tot de donzelles de la princesa, “pres-la en los braços e besà-la moltes vegades los pits, los ulls e la boca”; i poc després “donà un gran salt e pres la Princesa en los braços, e portava-la ballant per la cambra e besant-la moltes vegades, e dix-li: -Oh quanta bellea, ab tanta perfecció jamés viu en donzella del món!”. Els lascius jocs de jovenesa, alegres i riallers, desimbolts i agosarats, van acompanyats de formes exteriors sumptuoses i cavallerescament elegants. Les seves donzelles  aparten Carmesina de les escomeses de l’enamorat Tirant, i aquest, “com veu que se n’anava e ab les mans no la podia tocar, allargà la cama, e posà-la-hi davall les faldes, e ab la sabata tocà-li en lo lloc vedat, e la sua cama posà dins les sues cuixes”. I tot seguit, Tirant, aquella sabata i aquella “calça”, o sia mitja, “ab què havia tocat a la princesa davall les faldes, féu-la molt ricament brodar; e fon estimat lo que hi posà, ço és, perles, robins e diamants, passats vint-e-cinc mília ducats”. A la cort sorprèn molt aquesta rica sabata de Tirant, i un dia  Carmesina li pregunta amb tota la malícia: “Aquesta gala que vós usau de portar l’una calça brodada e l’altra no, ¿usa’s en França o en quina part?” El cavaller, un xic ingènuament, li recorda el motiu de tan singular ornamentació, i la princesa li replica que temps vindrà en què podrà portar les dues sabates brodades (cap. 189).

            Les llargues i sovintejades converses que mantenen Tirant i Carmesina, de vegades pedants i encarcarades, atenyen moments de subtil elegància, de cavalleresca curialitat i de notes enginyoses. N’és un bon exemple el comiat entre els dos enamorats quan ell ha de partir a fer la guerra als turcs, i el cavaller vol demanar-li un do i ho fa amb complicats circumloquis, obligats pel respecte i la timidesa, que fan exclamar a la Princesa, que vol que vagi al gra: “-Ai, en beneit!... Puix me dau càrrec de saber, aturant-vos glòria d’ignorància, aplicant tots jorns un bé aprés altre” (cap. 132). És ben curiós que, en aquesta frase, Joanot Martorell es plagia a ell mateix, car en la seva cinquena lletra a Joan de Monpalau, del 7 de juny de 1437, escriví en to de burla, al seu enemic: “Puix me donau càrrec de saber aturant-vos glòria d’ignorància, afligint tots jorns a vostra infàmia...”Finalment Tirant pren coratge per expressar el que desitja: “No us demane sinó que l’altesa vostra me faça gràcia que em doneu aqueixa camisa que portau, per ço com vos és més acostada a la vostra preciosa carn, e jo ab les mies mans la puga despullar”. La Princesa accedeix a donar-li la camisa, però de cap manera admet que ell la’n despulli: “a mi par que no seria justa cosa que les vostres mans toquen lla on negú no ha tocat”. Entrà tot seguit a la seva cambra, es canvià de camisa i donà a Tirant la que abans portava. El cavaller anà a la seva posada, s’armà amb el seu arnès de guerra i admirà la principesca camisa de seda i “vestí-la’s sobre totes les armes, e la mànega dreta plegà-la fins a mig braç, e cenyí-la ab un cordó tot d’or de Sant Francesc”. I a les batalles que segueixen Tirant lluitarà amb la camisa de Carmesina sobre les seves armes de guerra.

            Alguns han cregut que això de la camisa era un detall humorístic del Tirant. No és cert, i Martorell, gran coneixedor dels usos cortesans i cavallerescos, aquí no ironitza. Encara que era molt més freqüent que els cavallers lluïssin, per damunt de l’arnès, una màniga o un vel de la dama, com Gauvain a Li contes del graal, que combat al torneig de Tintagel amb la màniga de la Pucelle as Manches Petites, i Lancelot al torneig de Wincestre, de La Mort Artu, que porta la màniga de la donzella d’Escalot, no són rars els casos en què el cavaller juny amb la camisa de la seva dama sobre l’armadura. Tenim el cas històric de Suero de Quiñones, el qual, quan entrà a les llices del Paso Honroso “traía sobre sus armas una camisa blanca, en la que traía brosladas unas ruedas de Santa Catalina”, cosa que potser vol dir que la seva dama es deia Catalina. El protagonista del  Curial e Güelfa rep de l’abadessa una “alcandora” (camisa) perquè al torneig la porti “per cota d’armes sobre l’arnès”. L’heroica i sagnant lluita d’un cavaller que combat portant com a única defensa del tors la camisa de la dama constitueix el tema del poema narratiu Des trois chevaliers et de la chaisne de Jacques de Balsieux".

(APROXIMACIÓ AL TIRANT LO BLANC, MARTÍ DE RIQUER. EDITORIAL QUADERNS CREMA, ASSAIG. BARCELONA 1990)

I COM S'HO FA UNA PERSONA QUE NO ENTÉN CASTELLÀ I VOL APRENDRE CATALÀ?

JUANJO PUIGCORBÉ I QUIM MONZÓ ANIRAN A LA VIA

A CATALUNYA, L'ÚNICA LLENGUA OFICIAL HA DE SER EL CATALÀ, (Vicenç MENGUAL, SOM NOTÍCIA, 20-03-2013)

L’única llengua oficial, a Catalunya, és la catalana

20/03/2012

Opinió

L’any 1999, la prestigiosa lingüista i presidenta del Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades (GELA), M. Carme Junyent, responia així a la pregunta “el català, és una llengua en perill d’extinció?”: el català és una llengua, no tan sols en perill d’extinció, sinó que ja és una llengua en procés d’extinció.
Han passat tretze anys, des de llavors. Mentrestant, hem tingut immersió lingüística a dojo i moltes veus han cantat —i canten— victòria. El català té una salut de ferro, el català no pot morir mai, diuen. Si ha resistit fins avui, continuarà resistint. Podem dormir ben tranquils, ens diuen contínuament. “Què més volem?”, diuen altres veus. Tenim un diari — ara dos, amb l’Ara— en català. Tenim TV3. Què més volem? No hi fa res que a TV3 diguin que hem d’”encendre” el televisor per “enterar-nos” que els gossos lladren o perquè un corresponsal ens digui que “està” a Barcelona i que “els demés” no
La degradació de la llengua és constant. Tant li fa que hi hagi immersió a l’escola, si després allò que se sent al carrer ja no és català, sinó catanyol. I ja podem estar contents, si el sentim! Normalment, al pati de l’escola o al carrer sentirem una llengua forastera en la qual tothom s’entén. Digueu-me que no, si goseu.
I darrerament, per acabar-ho d’adobar, el diari Ara ha iniciat una campanya per explicar a qui es vulgui deixar convèncer que Catalunya és vil-lingüe i, amb Estat Català i tot, ho continuarà essent. Fins i tot n’hi ha que ens volen fer trilingües, d’aquí uns quants anys.
De manera que els qui pensem que un Estat Català és condició sine qua non per a un redreçament del català, i que ens cal com el pa que mengem, ara ens ho hem de replantejar tot. Ara hem de lluitar per la independència per poder continuar coexistint amb una llegua forastera, perquè tot continuï ben igual, per no frenar el procés d’extinció del català, només faltaria. Doncs l’única cosa que puc dir és que a mi no m’hi veuran, en aquest projecte aberrant, en aquesta lluita suïcida.
Però allò que és més greu és que l’enemic el tenim a dins. Aquestes veus que bramen —abans que ningú dels forasters ho hagi demanat— pel reconeixement, en igualtat de condicions, de la llengua forastera que ens han imposat, surten de dins del País: són veus “prestigioses” d’escriptors, periodistes, lingüistes fins i tot. Algunes d’aquestes veus són les de l’Eduard Voltas, en Sebastià Alzamora o l’Albert Branchadell. I són veus que parlen i escriuen en català, disfressades de “catalanisme”, la qual cosa les fa més creïbles i, per tant, més perilloses. Són llops disfressats amb pell de xai. Són les veus que parlen de la “catalanitat” dels espanyols que viuen a Catalunya i de la cultura catalana feta “en espanyol”.
A aquestes veus dedico el fragment de la CONSTITUCIÓ PROVISIONAL DE LA REPÚBLICA CATALANA, aprovada per l’Assemblea Constituent del Separatisme Català reunida a l’Havana durant els dies 30 de setembre, 1 i 2 d’octubre de 1928, sota la Presidència del senyor Francesc Macià:
Títol II
IDIOMA, BANDERA I ESCUT
Article 2. L’única llengua oficial, a Catalunya, és
la catalana.
A la lluita per un Estat Català com aquest, sí que m’hi veuran. Per “aconseguir” un país que ja no seria el meu —el nostre—, no.
Vicenç Mengual i Casellas.

UN ASSAIG DE BALANCES FISCALS

AMB LA INDEPENDÈNCIA, QUÈ PASSARIA?

ESPANYA, CARINYO, LO NOSTRE NO FUNCIONA (MALI VANILI)

SOMETHING ABOUT CATALONIA

GEORGE MOUSTAKI NO ÉS PAS MORT. VIU EN CADASCÚ DE NOSALTRES

PAULÍ FONTOBA, REGIDOR D'ERC DE CALACEIT

HOLA, EUROPA (Sense ficció. Televisió de Catalunya, 06-05-2013)

LA INDEPENDÈNCIA, ÚNICA OPCIÓ PER A CATALUNYA [RAMON CARNER A SINGULARS (TELEVISIÓ DE CATALUNYA)]

L'ESTAT DE LA LLENGUA (INFOMIGJORN, 29 d'abril de 2013)

INFORME, L'ESTAT DE LA LLENGUA El català, cara i creu Quin és l'estat de salut del català? El diagnòstic és, per força, desigual. Per territoris, però també per àmbits socials o a la xarxa ESCOLA La columna vertebral del sistema Si hi ha un àmbit de consens entorn de la llengua, és l'escola i el sistema d'immersió -malgrat que el PP l'ha liquidat a les Balears i al País Valencià és voluntari-. Ja no només pel paper vital que juga en la transmissió del coneixement del català, sinó també pel potencial integrador. "Que es faci servir el català a l'escola és fonamental per al coneixement de la llengua", explica Carme Junyent, que alerta, però, que per garantir la subsistència de la llengua no n'hi ha prou coneixent-la. "És imprescindible que s'utilitzi i es transmeti", ras i curt. Cal no oblidar que l'educació secundària és el "forat negre" del sistema lingüístic, perquè s'hi esberlen part dels èxits de la primària. També és cert que mentre se centraven tots els esforços en l'escola, s'oblidaven altres àmbits vitals "d'ús espontani" de la llengua, com els espais de lleure. Al País Valencià, on més que la normalització a curt termini l'objectiu és evitar-ne l'extinció, l'escola és la principal esperança i on es concentra el grau més elevat de conscienciació social, tal com explica Brauli Montoya, que recorda que hi ha més de 100.000 alumnes als quals s'impedeix l'escolarització en valencià. COMPROMÍS La xarxa civil de defensa de la llengua Amb la llengua han topat. Els atacs polítics i judicials contra el català tenen un efecte bumerang claríssim en forma de reacció social. Al Principat, però també en la resta de territoris de l'àmbit lingüístic. "Fan explícit que volen fer desaparèixer la llengua, i això esperona el compromís", explica Carme Junyent, que coincideix en aquest aspecte amb Xavier Vila i Joaquim Torres. Torres subratlla el poder de la mobilització social per "contrarestar" les agressions. "Hi ha l'estat de conscienciació més gran que hi hagi hagut mai en la història" entorn a la llengua, destaca Torres. Al mateix temps, però, alerta que davant la voluntat uniformitzadora de l'estat espanyol, sense una resolució del contenciós polític que doti el català d'un estat propi, la "situació d'inestabilitat" pot arribar a ser insostenible. "És d'imbècils dir que som especials i que avançarem sense un estat a darrere", assevera Vila, que considera els usuaris de la llengua i la seva conscienciació i mobilització en defensa del català -que canalitzen en bona mesura entitats com Òmnium, Acció Cultural del País Valencià, l'Obra Cultural Balear i la Plataforma per la Llengua, entre moltes altres- com l'element "més valuós i resistent" per a la salvaguarda de la llengua. ACADÈMIA Una desena d'universitats i l'IEC Sens dubte, un dels punts forts de la llengua catalana és la potent xarxa universitària i institucional que té al darrere, que converteix el català en una llengua amb una extensa literatura acadèmica. Actualment es pot estudiar el grau o llicenciatura de filologia catalana en nou universitats: la d'Alacant, la de València, la de les Illes Balears, la de Barcelona, l'Autònoma de Barcelona, la Rovira i Virgili de Tarragona, la de Lleida, la de Girona i online a través de la Universitat Oberta de Catalunya. El català té una autoritat normativa reconeguda, la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, que s'encarrega de posar al dia l'obra fabriana (amb les habituals polèmiques que sovintegen també en altres institucions semblants) i des del 2001 s'ha de coordinar amb l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. A més d'universitats i acadèmia, el català ha tingut històricament lingüistes de primer ordre, com el mateix Pompeu Fabra, creador de les normes ortogràfiques i el primer Diccionari de la llengua ; Joan Corominas, autor d'un monumental Diccionari etimològic , un luxe que ben poques llengües poden exhibir; Francesc de Borja Moll i Antoni Maria Alcover, que van impulsar l'oceànic Diccionari català-valencià-balear , Manuel Sanchis Guarner, i Joan Solà. FAMÍLIA De pares castellans i fills catalans El valor social de la llengua es pot mesurar en funció dels índexs de transmissió intergeneracional. Segons explica Joaquim Torres, hi ha indicadors significatius en aquest sentit, com que el territori de l'àmbit lingüístic on més progrés hi ha -parlen català als fills i castellà als pares- és l'únic en què la llengua té un estat al darrere: Andorra. El segueix Catalunya. En canvi, la situació és més alarmant al País Valencià, les Balears, la Franja i la Catalunya del Nord. En aquest últim cas ja s'ha trencat la transmissió generacional. La clau per guanyar terreny són els matrimonis mixtos que opten pel català com a llengua de comunicació amb els fills, un símptoma de valor social creixent. Passa el contrari al País Valencià, on Brauli Montoya alerta del "clar retrocés" del valor social de la llengua. L'ús del valencià per part de personalitats amb rellevància social ajudaria a la recuperació. Així, l'eventual canvi de cicle polític al País Valencià que detecten les enquestes podria tenir efectes positius. Pel que fa a la nova immigració, cal més temps per poder-ne avaluar els comportaments lingüístics. CULTURA De 'Pa negre' a Jaume Cabré La cultura catalana és un vaixell insígnia del país. És, en termes de màrqueting, la seva gran marca, i el que dóna sentit últim a la comunitat política. El segle XX, malgrat la dictadura, ha estat el de la reconstrucció i la normalització culturals, amb límits evidents -ara més que mai, a causa de la crisi i les retallades públiques-, però també amb assoliments inqüestionables, tant per qualitat com per difusió. Els últims anys hi ha hagut fenòmens de consum intern i d'èxit internacional com les novel·les de Jaume Cabré i Albert Sánchez-Piñol o la pel·lícula Pa negre, unes fites que no han sorgit per generació espontània i que se sumen als trumfos sense llengua de què fins ara es valia el país: la icona modernista, amb Gaudí d'emblema, o Barcelona com a ciutat que encarna un model de dinamisme cultural i un urbanisme renovador. En qualsevol cas, els últims anys s'ha demostrat que el català no només no és obstacle per sortir a córrer món, sinó que fins i tot pot ajudar a singularitzar-te. I tot el que porta la benedicció de fora de retop guanya prestigi a casa. S'ha trencat, doncs, un tabú: el català també és una oportunitat. XARXA Allà on mirem de tu a tu el castellà El català ha trobat en l'esfera digital un lloc on desenvolupar-se sense les traves administratives i polítiques que llasten el seu ús en molts àmbits tradicionals. Així, apareix com a idioma que a internet té un pes més gran que el que li correspondria per demografia (si bé és cert que Catalunya es beneficia d'estar molt connectada a la xarxa). En tot cas, ocupa la vuitena posició a la blogosfera i és la dinovena llengua més usada a Twitter. Un altre símptoma per a l'autoestima és que, de les deu pàgines més visitades al món, sis tenen versió en català. I corresponen a grans empreses que no tenen cap servitud política: si han apostat pel català és perquè hi veuen mercat i detecten que una actitud hostil els pot costar quota de mercat o alimentar l'aparició d'un servei alternatiu local. Com a repte pendent, hi ha el de les webs d'empreses. El 61,96% tenen web en català, però en àmbits com l'automoció, la perfumeria, la farmàcia i els electrodomèstics encara s'està per sota del 30%. "Si s'aconseguís millorar la presència del català a les webs de les empreses, que és el punt feble del català a la xarxa, la situació passaria de bona a excel·lent", explica Joan Soler, coordinador del baròmetre WICCAC que mesura aquest índex. EXTERIOR Una llengua cada cop més coneguda a fora "Com a llengua escrita, mai havia tingut tanta presència i projecció exterior", afirma Xavier Vila, que subratlla la creixent percepció exterior de l’existència del català. Què ho fa? Doncs a criteri del sociolingüista, el procés nacional encetat al Principat també ha estat un element que ha donat “visibilitat” a la llengua. Segons l’informe anual de la Plataforma per la Llengua del 2012, el català va ser la 22a llengua més traduïda del món de les 7.000 que es calcula que hi ha. No és una dada menor, tenint en compte que en proporció al nombre de parlants li tocaria un lloc inferior. L’Institut Ramon Llull –integrant de la Fundació Ramon Llull, constituïda pel govern d’Andorra, l’IRL, el Consell General del Pirineus Orientals, l’Alguer i la Xarxa de Ciutats Valencianes– és l’organisme que vetlla per la projecció exterior de la llengua i la cultura catalanes. Els últims anys ha aconseguit èxits destacats, com que la cultura catalana fos la convidada d’honor a la Fira del Llibre de Frankfurt, la més important del món, l’any 2007. També mereixen un capítol destacat certes iniciatives de la societat civil, com el Col·lectiu Emma, que han tingut un paper determinant per canviar percepcions esbiaixades sobre un suposat conflicte lingüístic a Catalunya, per exemple en l’informe anual de drets humans dels EUA. MÈDIA La ràdio, majoritària en català L'espai mediàtic català té les dificultats pròpies de qui comparteix mercat amb una llengua demogràfica més potent (i menys maltractada per la història). Li pesa també el fet que, tradicionalment, el capital no ha apostat per mitjans de comunicació. Però s'han viscut, en els últims cinc anys, dos fets que han millorat notablement la situació a la premsa i a la ràdio. L'aparició de l'ARA i de l'edició en català de La Vanguardia han fet que el percentatge de diaris en català -exclosos els esportius i econòmics- comenci a convergir amb el percentatge de catalanoparlants. La premsa local i comarcal també és un bastió per al català. I en ràdio el consum en català és majoritari gràcies al creixement de RAC1, que ha multiplicat seguidors sense restar significativament oients a Catalunya Ràdio. A la televisió la situació és més magra: la quota del català no arriba al 26,1% i, en la major part (22,7%), correspon a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que pateix especialment les retallades públiques. L'oferta al dial també és molt desequilibrada en favor del castellà. RECONEIXEMENT Sense estat propi ni Estat propici "L'estatus legal té poca influència en la vida de les llengües", explica Carme Junyent, que fa notar que la revitalització d'una llengua no ha funcionat a base només de legislació. I més quan les lleis -"insuficients", a criteri de Montoya- ni tan sols es compleixen en part de l'àmbit lingüístic, com fa notar Joaquim Torres en referència al País Valencià i ara també a les Balears. Com apunta Xavier Vila, per a l'estabilització d'una llengua és determinant, a més d'una legislació potent, que "darrere hi hagi un estat propi o un estat propici". I el català no només "no té ni una cosa ni l'altra" (el microestat andorrà no té capacitat d'impacte), sinó que té "tres estats en contra". Torres alerta, a més, que la llengua catalana és objecte clar de "discriminació" de l'estat espanyol. El cert, però, és que, segons explica Torres, el cas català és un "cas especial al món" perquè malgrat no tenir ni estat propi ni estat propici al darrere, "manté la vitalitat", especialment gràcies al compromís social i polític al Principat. No és el cas del País Valencià, on la legislació, explica Brauli Montoya, més que normalitzar la llengua s'ha limitat a "despenalitzar-la". La situació és encara més extrema a la Franja, la Catalunya Nord i l'Alguer, sense legislació específica per a la protecció de la llengua. SETGE JUDICIAL Sentències contra la llengua La sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de Catalunya va tenir efectes devastadors també en matèria lingüística. Va suposar un punt d'inflexió que establia una doctrina clarament més restrictiva que la que havia mantingut anys enrere, que havia arribat a avalar el model d'immersió lingüística per protegir el català. Així, els efectes hostils d'aquella sentència s'han començat a fer evidents en els últims anys amb les interlocutòries judicials que apliquen la doctrina sorgida del Constitucional, que considera que el català no pot ser l'única llengua vehicular de l'escola catalana, sinó que ha de compartir aquesta consideració amb el castellà. Això és, a criteri dels experts, la liquidació de facto del model d'immersió lingüística. La mostra més recent, el pronunciament del TSJC que obliga a fer més classes en castellà només que la família d'un alumne així ho exigeixi. En els casos valencià i balear ha estat el poder polític qui ha liquidat la immersió amb el pretext, ara, del trilingüisme. El Govern Balear, del PP, va decretar divendres la fi d'un model que s'havia aplicat amb èxit des del 1983. Però no només a l'escola s'han evidenciat els efectes de la sentència del TC, sinó també a l'administració. Així, en aplicació de la doctrina de la sentència de l'Estatut, s'han anul·lat els reglaments lingüístics de les administracions que donaven un tracte "preferent" al català. L'administració de justícia és, a més, un dels espais on menys s'ha normalitzat la llengua. IMMIGRACIÓ Oportunitat desaprofitada? La integració de la nova immigració que va arribar en massa la primera dècada del segle XXI és un dels reptes més importants, també en matèria lingüística. Si bé a priori pot fer l'efecte que ha tingut un impacte negatiu en el procés de normalització lingüística, perquè s'han incorporat principalment a partir del castellà, Carme Junyent identifica el fenomen migratori com una de les principals fonts "d'esperança". Joaquim Torres coincideix amb aquesta visió. "Són una font molt important de potencials nous parlants", argumenta Carme Junyent. Més enllà d'això, la immigració ha estat un factor que ha aportat diversitat lingüística -en tot l'espai lingüístic hi conviuen unes 270 llengües- i és en el reconeixement a la diversitat com a contrapès a les dinàmiques homogeneïtzadores que hi ha una oportunitat. "El català com a instrument d'integració funciona", explica Junyent. A l'immigrant que parla castellà li costa deixar de ser vist com a immigrant. Si ho fa en català, se li obren més portes, per exemple a l'hora de buscar feina, però també en el terreny de l'acceptació social. El problema és que l'entorn porta al castellà, inclosos els catalanoparlants, als quals els costa molt parlar en català als que detecten com a immigrants. I això frena el procés. En qualsevol cas, la nova immigració, expliquen Joaquim Torres i Xavier Vila, és un fenomen social molt complex, i cal una perspectiva temporal més àmplia per analitzar-ne l'evolució. CASTELLÀ Bilingüisme asimètric Els experts identifiquen el bilingüisme com una de les grans amenaces per al català. I més amb la concepció uniformitzadora de l'estat espanyol. És una evidència científica que en comunitats on conviuen dues llengües, si no hi ha una protecció activa de la llengua minoritzada, la dinàmica porta directament a la substitució. I de la substitució a l'extinció hi ha un pas, alerten els experts. De fet, els sociolingüistes adverteixen que ni tan sols caldria una ofensiva més o menys explícita per fer retrocedir la llengua, sinó que en el seu context, deixant fer, el català estaria condemnat a la desaparició. Brauli Montoya, de fet, opina que en el cas valencià la principal amenaça és la "inacció" premeditada davant una inèrcia que en algunes zones ja amenaça de fer desaparèixer del tot la llengua, com és el cas d'Alacant i la ciutat de València. Per Carme Junyent, la situació global de la llengua, malgrat tot, "no és irreversible". Una altra conseqüència negativa del fet de conviure amb una llengua més forta és la contaminació lingüística, és a dir, la pèrdua d'estructures pròpies del català que són substituïdes per formes castellanes. D'aquest fenomen se'n diu galleguització i podria acabar convertint el català en una mena de dialecte del castellà. TERRITORI Amenaça de desaparició al sud i al nord Dos dels territoris de l'àmbit lingüístic català on la llengua està més amenaçada -l'Alguer a banda- són als extrems: la Catalunya Nord i Alacant. Al nord, la ruptura molt ràpida, després de la Segona Guerra Mundial, de la transmissió generacional de la llengua l'ha deixat al llindar de la desaparició. El català ja no és, amb excepcions, la llengua familiar al nord, on el trencament de la transmissió intergeneracional "pràcticament s'ha consumat", segons Xavier Vila. Joaquim Torres ho atribueix a l'eficaç política uniformitzadora de l'estat francès. A la Franja i al País Valencià, en el millor dels casos la transmissió intergeneracional no creix. Alacant és un dels nuclis del País Valencià on el risc d'extinció de la llengua és alarmant. Brauli Montoya explica que en aquest territori hi ha hagut certa "millora" de "l'actitud" vers la llengua, i els catalanoparlants han passat de trobar-se amb "reaccions contràries" a la "condescendència". A València, l'altre punt fosc lingüístic del País Valencià, s'han detectat zones de recuperació al voltant de la universitat, cosa que permet establir la relació de llengua amb professions de prestigi. Al Principat, les zones fosques d'ús minoritari de la llengua es concentren sobretot en les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona. DIVISIÓ Els intents desacomplexats per fragmentar la llengua Divideix i venceràs. És potser la màxima que millor defineix la política lingüística que ha estat aplicant el PP al País Valencià, i més recentment a les Balears, on contra el criteri unitari de l'acadèmia els populars han dinamitat la unitat de la llengua. El procés de dialectització l'ha fet evident els últims mesos el Govern Balear de José Ramón Bauzá, que es disposa a transformar els llibres de text per adaptar-los a la variant balear. Davant la dialectització, consumada fa anys al País Valencià amb el pretext blaver que català i valencià són llengües diferents, i la que es consuma ara a les Balears, les universitats han llançat un crit d'alarma: promocionar varietats dialectals en detriment de les altres resta vitalitat a la llengua i augura un "desmembrament de la comunitat lingüística". En aquests territoris, doncs, ja no és només una inèrcia negativa, sinó una acció política clarament a la contra. Per Xavier Vila, és paradoxal que siguin governs del PP els que apliquin, en matèria de llengua, polítiques "intervencionistes" per alterar les "dinàmiques espontànies del mercat". "Són agents que fan enginyeria social i lingüística per dificultar la lliure circulació en l'àmbit català", diu Vila, que acusa directament Bauzá de "boicotejar l'empresa editorial del domini català" amb mesures dialectitzadores. Tot plegat -diu- busca la confusió lingüística per convidar a la incorporació al castellà, aquest sí uniforme. COMERÇ L'etiquetatge, una llei sense aplicar L'etiquetatge en català té suport jurídic inequívoc des del juliol del 2010, quan es va aprovar el Codi de Consum de Catalunya (que va entrar en vigor el gener del 2011 per a grans empreses i el juliol següent per a la resta). La llei determina que els consumidors "tenen dret a rebre en català les informacions necessàries per al consum, l'ús i el maneig adequats dels béns i serveis [...] i, especialment, les dades obligatòries relacionades directament amb la salvaguarda de la salut i la seguretat". Però de moment l'índex d'èxit de la norma és francament baix, ja que només el 6% de productes la compleixen. El Codi de Consum va ser una de les últimes iniciatives legislatives del tripartit, però el govern de CiU no l'aplica, ja que prefereix seguir amb la via del diàleg i evitar el conflicte en temps de crisi (les sancions previstes van dels 3.000 euros fins al milió d'euros). L'Agència Catalana de Consum es reuneix periòdicament amb patronals, grans empreses i organitzacions sectorials, però de moment el fruit d'aquest diàleg no es reflecteix a les lleixes dels supermercats. Ja fa un any l'impulsor del Codi de Consum, Jordi Anguera, denunciava que no veu "voluntat d'aplicar-la". I afegia: "Tothom ha tingut temps de preparar-se, ho vam estar parlant amb les patronals i amb el sector des del 2008". CINEMA Poca presència en productes d'entreteniment de masses Tot i que dins del món de l'audiovisual l'exhibició a les sales de cinema representa cada vegada un sector menys important, segueix sent encara el paradigma del desequilibri lingüístic que afecta les formes d'entreteniment de masses. I implica marcar ja d'entrada la primera de les finestres en què una pel·lícula arriba a l'espectador. Les dades són dramàtiques: només el 3% de les pel·lícules acaben tenint una versió doblada o subtitulada en català. I, d'aquest selecte grup, només el 15% de les còpies són en català i acostumen a repartir-se de manera molt asimètrica, de manera que veure determinats títols en català, en alguns casos, es converteix en un acte de militància, perquè toca anar-los a veure en cinemes allunyats. Els grans estudis de Hollywood han estat reticents a introduir el català a les seves versions. És especialment il·lustrativa la negativa d'algunes d'aquestes majors a incloure el doblatge en català que els oferia de franc TV3 als seus DVD, per la por d'acostumar el públic a veure cinema en català. La llei del cinema impulsada pel conseller Joan Manuel Tresserras buscava trencar aquest desequilibri amb l'obligatorietat d'unes quotes per al català, més marcades com més comercial era la pel·lícula. Estudis i sales de cinema van reaccionar amb virulència i van titllar la llei d'amenaça a la seva supervivència. I va venir el boicot patronal. El conseller Mascarell no ha renunciat a aplicar la llei del cinema, però tal com passa amb la de l'etiquetatge, ha optat per no aplicar les sancions previstes i seguir la via del diàleg. Així, a finals del 2011 va firmar un acord amb les majors per aconseguir que es doblin 25 grans produccions de Hollywood al català. Mascarell manté un objectiu d'arribar al 35% de quota de pantalla el 2017. De moment, aquest índex el 2012 havia de ser del 7%, però segons les últimes dades -des del setembre del 2011 a l'agost del 2012- tot just es va arribar al 2,49% de quota. Mal balanç. Al costat del cinema, els videojocs són també una gran assignatura pendent per al català. De Les aventures de Tintín , El secret de l'Unicorn per a la Nintendo 3DS és una de les poques excepcions d'un joc internacional disponible en català. Però l'auge dels jocs low cost de les aplicacions per a mòbils poden facilitar una normalització en aquest àmbit i ja n'ha començat a donar uns quants exemples.

CLARA PONSATÍ A LA CADENA AL-JAZEERA

SALVADOR ESPRIU A LITERATURA CATALANA CONTEMPORÀNIA de Molas, Joaquim et alia (Ed. Ariel, Esplugues de Llobregat)

Salvador Espriu se situa, per més d’un concepte, en l’extrem oposat dels jocs lingüístico-dramàtics de Brossa (tret de la curiosa coincidència que significa Primera Història d’Esther). Si la primera intenció de Brossa sembla que és que els altres s’adonin del caràcter peregrí i escadusser de la realitat quotidiana, Espriu significarà un llarg i feixuc peregrinatge pel camp simbòlic amb la intenció de fer veure als lectors –germans seus en aquesta fràgil pàtria, tan mitificada per Espriu- que tota la fugacitat de l’instant es presenta com quelcom provisional precisament perquè destaqui el caràcter etern, serè i indesxifrable de l’altre costat de la moneda de la vida: la mort i el més-enllà. Pot dir-se que la mort, la pre-visió de l’estatisme de la mort, constitueix el tema –columna central de l’edifici poètic de Salvador Espriu. El fet que Espriu visqués el drama de la guerra civil en plena formació com a poeta –entre els 23 i els 26 anys- va determinar que una preocupació íntima, lligada a una història personal que la crítica ha començat a esbrinar, traspués en la seva obra poètica sota l’aparença d’una pregona reflexió ètica i política. És a dir, el tema de la pàtria i la preocupació d’Espriu pel destí de Catalunya a partir de 1939 no és sinó una traducció temàtica determinada i concreta (però que hauria pogut ser una altra) d’un altre registre de pensament, anterior i originari: l’angoixa, la solitud, fins i tot la desesperança d’un home davant la funesta realitat de la mort i la inescrutable “història” del més-enllà. Volem dir que si Espriu no hagués traduït o traslladat el tema de la “guerra entre germans” o la desfeta nacional catalana aquella preocupació ètica i metafísica que és l’origen del seu impuls cap a la poesia, hauria passat a la història literària com un poeta molt poc vinculat a la història política de la Catalunya contemporània, i poc o molt comparable als més grans poetes metafísics, moraliste si també místico-religiosos de les literatures hispàniques: Jorge Manrique, Francisco de Aldana, Quevedo, San Juan de la Cruz o Unamuno. Així doncs, la vinculació de la poesia d’Espriu al tema de la desfeta catalana durant la postguerra pot ésser interpretada com una feliç casualitat, o, si es vol, com el fruit del desplaçament d’un tema dominant –la mort, el més-enllà-, des de la temàtica errant de les narracions de pre-guerra (Ariadna al laberint grotesc¸1935) fins a un ancoratge en el tema –i en el fet real, és clar- de les conseqüències de la guerra civil. És sota aquesta òptica doble, mirall angular, que hom pot acostar-se a l’obra de Salvador Espriu, i recollir tots els sentits amagats i recòndits que ensenyen, sota la metàfora i la hipèrbole, cada un dels seus versos: dues històries corren sempre paral•leles, una dins de l’altra: la història d’un home davant la seva mort, i un episodi agònic en la història de Catalunya. Fins i tot a La pell de brau (1960), el més explícitament polític dels seus llibres, hom hi haurà de saber veure dos arguments sintetitzats. Darrere la metàfora de Sepharad (l’Espanya dels sefardites) existeixen la distància d’incomunicació i de solitud entre el poeta i els altres, i la “distància” de persecució i anihilament dels vençuts minoritaris respecte dels vencedors que dicten la llei –una llei que s’abat damunt d’un poble vençut, però que un dia, final, també mesurarà amb justícia les fetes de Sepharad: Perquè cedien els ulls al dolor de l’espera i els set llums del canelobre han cremat tant de temps, potser sentim que ja la nit s’acaba. Apreníem ara que les estrelles seran donades en servitud a la grandesa de l’home: aquestes són les noves paraules que diu la boca de la darrera rialla de la mort. L’home aleshores esdevindrà lliure i feliç, fins i tot a Sepharad. Però nosaltres sèiem solitaris davant la finestra, davant aquestes nines i no oblidàvem els manaments de l’antiga llei: “No mentiràs, no robaràs, no mataràs”, aquests eterns preceptes vàlids arreu, a Israel i a la Golah, al regne quasi conquerit de les estrelles i també algun dia a Sepharad. Almenys en e dia del judici de Sepharad. Els elements més freqüents en l’obra poètica d’Espriu s’ordenen, en conseqüència, segons una llei estructural molt senzilla, i sovint fatalista, que escapa generalment a tota dialèctica. Per una banda, la severa dama, Mrs. Death, la senyora mort, títol d’un dels seus llibres (1952), i per l’altra, un espectacle grotesc, un laberint de cecs i de titelles, ninots i geperuts, “eunucs de palau”, lladres rurals i marxants xinesos. Tots aquests personatges barrejats i integrats en un petit teatre mòbil que vol simbolitzar el “gran teatre del món”, que ofereix al lector un espectacle tan grotesc com el món real, s’apar als ulls del poeta. La seva intenció és que aquest teatre emboliqui al mateix temps el poeta-dramaturg i els lectors, que també fan d’espectadors i de comediants ensems. Cap situació poètica d’Espriu no haurà, doncs, de semblar-nos estranya –totes són grotesques, i amb un sentit tan provisori, com la vida mateixa experimentada pel poeta. Com alguns escriptors i crítics ha assenyalat, Espriu és un autor independent. Així ho diu un altre “independent” del segle XX respecte a la moda noucentista, Josep Pla, referint-se a la novel•la d’Espriu El doctor Rip: “...Espriu aparegué ja completament al marge de tota influència orsiana i completament aberrant a l’òrbita noucentista. Era un cas d’independència total i completa...” (Cf. Josep Pla: Homenots. Quarta sèrie, vol. 29 de l’Obra completa. Ed. Destino, Barcelona, 1975, p. 209). Serà precisament l’element grotesc, i, en general, la ironia aplicada al tema de la mort, allò que ens permeti parlar de la diferència fonamental entre Espriu i tota la tradició llatina i àdhuc romànica del tempus fugit, del pas inexorable del temps. Espriu, de fet, no és ni pessimista ni malenconiós. La seva memòria no se l’emporta cap a regnes d’Utopia, roman sempre en el lloc estàtic de l’observador impertèrrit. No és que la visió de les coses no l’hagi afectat –de fet ha donat lloc a tota la seva poesia-reflexió filosòfica; però no s’ha deixat amanyagar en excés per la nostàlgia. En Espriu, la ironia, el drama, domina per sobre de la fatalitat pròpia a la tragèdia clàssica. Per això pot dir-se que l’estatura de la seva poesia és, senzillament, la de l’home. L’home és el centre d’una observació atenta del món, per bé que aquest home d’Espriu sigui un home que no sap què fer, literalment, ni de les coses ni de llur situació en aquest món. L’observació no fa sinó confirmar al poeta que ell és algú que es mou enmig del temps de les coses –és, pròpiament, qui dóna temps a les coses- i per aquest temps mesurat, mesura la seva situació dramàticament peremptòria en la vida: CEMENTIRI DE SINERA (Poema XIV) Cristall, memòria, remor de font, de clares veus allunyades. La llarga tarda miro, amb pauses d’or i somni. Un somni, aquest, que en Espriu, com en tot poeta, és ple de “remor” i de les “veus allunyades” més essencials: els mots –per ells el poeta s’instal•la, sempre provisionalment, en la quotidianitat. Els mots assenyalen progressivament el lloc del poeta. En darrera instància, aquest és el procediment d’Espriu per adonar-se de la realitat que l’envolta: sentir la percussió dels mots en el cos que s’adorm. Solament el darrer somni, a mort, s’endurà la veu del poeta, i la seva mort quedarà confirmada per l’esvaïment de la seva paraula: CANÇÓ DE LA MORT CALLADA Pregunten: “Et lamentes, quan t’és donat el càntic? Nosaltres acceptem aquesta mort callada. Humilment estimem la nostra mort.” Rellotge: rosa, sorra, rosa, desert. Després? Por del perdut que mira la claror de ponent. Mur de la nit: a penes la remor d’unes ales enllà de l’aire, somni ja presoner. Camino seguit de prop per passos en la neu. I sento com la muda mort dels homes s’emporta el meu do de paraules: esdevé pur silenci el meu dolor.

DIVERSOS COMENTARIS SOBRE L'OBRA DE SALVADOR ESPRIU

Comentaris d'obra "El segle XX passarà a la història com el Segle d'Or de la literatura catalana. Caldria remuntar-nos a la València del segle XV per retrobar una constel•lació de literats tan important. Si Marc, Martorell i Roís de Corella determinen el punt culminant de la literatura medieval catalana en un cicle que arrenca dels trobadors i Llull, en l'època contemporània noms com els de Carner, Riba, Foix, Espriu, Pla i Rodoreda catapulten les lletres catalanes al seu grau màxim d'universalitat tot fent bons els propòsits de renaixença de Verdaguer i Guimerà, i els de modernització de Maragall, i oferint als escriptors de les generacions posteriors una cosa tan preuada per a una literatura que aspiri a un desenvolupament normal com és un sentit de tradició moderna. Això, es miri com es miri, constitueix un actiu rotund que ens hauria de proporcionar més autoestima com a cultura literària i més il•lusió a l'hora de treballar des del món acadèmic, periodístic, editorial i institucional per aquesta literatura. Ara bé, en plena fase de globalització cultural, sembla com si col•lectivament ens haguéssim acomplexat i com si el pessimisme hagués de ser la norma de l'intel•lectual català. Un exemple d'això que dic és la fragilitat amb què els nostres autors passen, posem per cas, de ser considerats amb prosopopeia "poetes nacionals" al més dur dels oblits en qüestió de pocs anys. Aquesta contradicció fa evident el fet que no ens calen poetes nacionals, sinó poetes que pertanyin a una poesia nacional catalana. I això, per fortuna, ho hem aconseguit. En aquest sentit, el cas de Salvador Espriu resulta simptomàtic. Elevat als altars de la glòria poètica, i amb una notable projecció social gràcies, entre altres factors, a la tasca de cantants com Raimon i dramaturgs com Ricard Salvat, a partir de la data de la seva mort el 1985 comença una mena de viatge cap al silenci. Com es pot passar de ser considerat un clar aspirant al premi Nobel a restar gairebé desapercebut en els darrers anys? Per què allò que Pere Calders, a propòsit de les modes estètiques, va anomenar amb perspicàcia als anys seixanta la llei del pèndol en literatura es produeix aquí amb tanta força? Les respostes ens situen en el cor mateix de la recepció i l'evolució literària dels darrers anys, cosa que dota de gran interès aquesta qüestió. Per aquest motiu, la celebració al llarg d'aquesta setmana del I Simposi Internacional Salvador Espriu, sota el significatiu títol de Si voleu de nou passar, i de la Jornada Espriu ara a la Residència d'Investigadors, revesteix un interès especial, ja que pot marcar un punt d'inflexió en la consideració d'Espriu en el context de les lletres catalanes actuals. Un gran nombre de crítics i estudiosos, però també poetes, debatran, com no s'ha fet als darrers anys, sobre la figura i l'obra de l'autor, i el lloc que ocupa i ha d'ocupar en l'anomenat cànon català. Sens dubte, el conjunt dels actes constitueix una de les cites intel•lectuals més importants dels darrers temps, i la seva oportunitat ve reforçada després de la celebració de l'Any Verdaguer i de l'Any Ruyra, dos dels mestres reconeguts explícitament per Espriu. En el principi de l'article citava els noms de Carner, Foix i Riba. Són els que podríem anomenar poetes d'un primer estadi canònic. Si Carner conquesta la ironia sentimental; si Foix ens proposa una avantguarda autòctona basada en el pacte entre la raó i la follia en un joc de miralls entre la modernitat i l'edat mitjana; si Riba fa del concepte una eina de poetització de l'experiència, Espriu és qui dota la literatura catalana d'una capacitat d'expressió mítica que entronca amb la gran tradició bíblica i hel•lènica. L'obra espriuana respon a una voluntat d'unitat i un rigor d'execució colpidors, com només poden fer els grans mestres. Amb això fa vàlid l'agut consell que Flaubert dirigeix per carta a Louise Colet: "La unitat, la unitat, tot és aquí: la bellesa del conjunt; d'això freturen tots els escriptors d'avui, tan els grans com els petits. Mil bells paràgrafs, però ni una sola obra. Comprimeix el teu estil, fes amb ell un teixit suau com la seda i fort com una cota de malla". L'estil d'Espriu presenta la clara llum de la precisió i la complexitat alhora del símbol mític. Amb això, assaja en la contemporaneïtat els arquetips clàssics per tal de bastir una mitologia pròpia on destaquen amb originalitat Sinera i Sepharad. D'aquesta manera, si Borges és el poeta del laberint en la poesia castellana contemporània, Espriu llega a la literatura catalana un laberint propi a través de la recreació del mite d'Ariadna. I, tanmateix, aquest dispositiu mitològic es posa al servei de les inquietuds del present, del dolor del present i, per tant, la seva obra sencera adquireix un alt valor cívic i humanista. Espriu encerta així en l'expressió d'una poesia de reflexió moral de primer ordre en què destaca l'anhel de convivència pacífica, llibertat i justícia de la humanitat. Aquesta mena de compromís ètic forneix una visió metafísica de gran actualitat que, en certa mesura, esdevé avantguardista. No tan sols per la llum que ens dóna davant la necessitat en els temps actuals d'un nou marc hispànic de convivència o davant les contradiccions d'un món en guerra no declarada, sinó també per la tendència de requesta ètica que l'art actual està plantejant a tots els nivells. En aquest sentit, crec que les avantguardes del segle XXI seran més ètiques que estètiques. Després d'haver sotmès els llenguatges artístics a un procés d'investigació al límit, l'artista planteja la necessitat de calmar el procés d'experimentació i de retrobar aquells continguts que parlen del nosaltres, que segueixen les relacions entre l'individu i la seva societat per tal de comprendre millor la realitat. El comportament de l'ésser humà i la seva capacitat d'establir lligams amb els altres i allò altre esdevé un tema fonamental en tota l'activitat creativa del moment. Des dels xiprers a la mar; des del cementiri de Sinera a la platja; des de l'extensió de la pell del brau al dictat de la primera història d'Ester.., tot en Espriu ens parla de la grandesa d'aquest gran gest moral en literatura. I no hi ha dubte que, tant la riquesa de matisos sentimentals com el variat cromatisme de reflexions que ens ofereix, doten la poesia catalana d'una esplendor extraordinària, definitiva." (Vicenç Llorca. "Salvador Espriu: l'ètica com a avantguarda", Avui, 2 d'octubre 2003) * * * "Des de principis dels cinquanta —que ja és dir— he estat un seguidor convençut de l'escriptura de Salvador Espriu. Començo per esmentar aquest fet no per presumir-ne sinó per no amagar al lector el que sens dubte ha estat un condicionant (i també un estímul decisiu) del meu aprenentatge i, ben al contrari, declarar la meva parcialitat a favor de l'obra del poeta de Sinera o —per posar les coses més difícils als seus detractors tifuts— el que crec que aquesta significa. En definitiva, si m'ocupo d'aquest tema, no ho faig com un acte de servei envers cap increment o matisació dels coneixements literaris —ja que no ha existit mai una ciència literària—, com el senyor Joaquim Molas creu que s'ha de fer la crítica acadèmica —crítica que, òbviament, no practica un servidor— ans perquè m'afecta personalment de bon de veres. Per això no és gens estrany que quan Carles Torner i Pere Tió m'han demanat, cadascú pel seu costat però gairebé coincidint en el temps, sengles articles sobre la poesia d'Espriu i sobre la conveniència de revisar el seu estatus —em sembla que seguint ambdós els suggeriments de Sam Abrams— ja n'he fet quatre, d'articles, sense comptar el que ara començo. El purgatori pel qual s'ha fet passar la seva obra —o, més aviat, ell i la seva obra, perquè difícilment trobarem una altra parella autor/obra més entrunyellada— té, crec, la seva importància o la seva transcendència, no sols per la injustícia que el nostre Establishment pot haver comès ans també perquè és ben possible que el que podem denominar cas Espriu no sigui més que un cas particular d'una tendència nostrada més general, d'un aspecte de la nostra història cultural més o menys recent: la rebentada menyspreadora que a ningú beneficia, si no és a la vanitat d'algunes patums o aspirants a patum." (Bartomeu Fiol. "Salvador Espriu i els menyspreus nostrats", Avui, 1 de juliol 2002) * * * "Llibre de Sinera és senyal de plenitud en la trajectòria d'Espriu perquè s'hi fonen com enlloc, potser, l'actitud cívica i l'actitud lírica del poeta. Espriu a l'esmentat pròleg de l'Obra poètica fa observar la relació "estreta" que hi ha entre La pell de brau i Llibre de Sinera, així com llur "íntima connexió" amb la resta de la seva obra. De debò que és així. Però en Llibre de Sinera, —el penúltim llibre de la poesia d'Espriu publicat a la postguerra—, no hi ha cap proposta per formular, en el sentit en què n'hi havia una, el diàleg, a La pell de brau, formulada d'una manera explícita, no sols en un cert nombre de poemes sinó fins i tot en el conjunt, pel fet d'adreçar-se a Sepharad; ara, sense deixar ni poc ni molt el tema cívic, el poeta s'endola i pateix amb el seu poble sense moure-se'n ni un sol moment ni retreure altre argument que la necessitat de sobreviure. De la poesia i la temàtica polítiques hem passat a la poesia de moral de pàtria." (Joan Triadú. "Llibre de Sinera o la plenitud", Avui, 10 de febrer 1984) * * * "A l'enterrament de Salvador Espriu, a més de la sintonia de tota la població d'Arenys de Mar, podia constatar-se una exhaustiva presència de persones que havien estat resistència activa durant els anys de la repressió. Però, per més que de gent jove n'hi havia molta i que foren els joves d'Arenys els qui dugueren el fèretre a les espatlles en entrar a l'església, crec que proporcionalment, i subratllo proporcionalment, n'hi faltaven. I penso que dir-ho no és inoportú perquè, a part que tot l'acte fou impressionant i ens avala, com a poble, a aquestes altures no ens cal anar amb dissimulacions i hem de dir les coses pel seu nom: hauria d'haver-hi hagut molta més gent jove. El recorregut que separava l'església del cementiri, primer els carrers d'Arenys, després la llarga pujada a les en vistes del mar, després el dilatat carreró central emmarcat de xiprers que vertebra el bellíssim cementiri, permetia, pel seu allargassament, una bona observació de la gran gernació aplegada. Si un s'hi fixava, hi trobava a faltar aquells raïms nodrits que es formen entre persones procedents del mateix grup, aquells raïms que es dispersen i es refan repetides vegades al llarg d'un itinerari o d'uns actes." (Josep Espar Ticó. "Absències a Sinera", Avui, 2 de febrer 1985) * * * "Sé que, en comentar el comportament d'en Salvador Espriu en els anys de la repressió franquista, afronto el risc de semblar acollir-me al que en diríem una mena de glòria reflectida. Però com que el que he de dir reposa en paraules alienes —d'un escriptor del prestigi d'en Triadú—, crec que em puc donar, i em dono, per absolt abans de començar. Un Joan Triadú de fa més de trenta-cinc anys ens parla del Salvador Espriu de la resistència i el perill, imatge aquesta d'un Espriu potser encara no del tot assumida per alguns dels nostres intel•lectuals d'ara. Cal recordar-los que escriure només en català fou un risc. És possible que fins i tot pel mateix Triadú el que explicaré sigui un xic distant, no sols en el temps, sinó potser en el record, almenys en alguns detalls. Les seves cartes me les escrivia a mà i és difícil que en tingui còpia. Són, per tant, documents únics i que cal recordar. Sobretot ara que certs polítics castellans asseguren que cal desmantelar los nacionalismos, ben entès no el seu, que comporta la consideració de Castella com l'única nació de tot l'Estat espanyol, el Estado de las autonomías." (Ferran de Pol. "Salvador Espriu, generós cabdill", La Vanguardia, 22 d'abril 1986) * * * "La Mort ha tingut sempre unes manifestacions populars d'una profunda sensibilitat i d'una considerable càrrega dramàtica. El mateix Esbart de Rubí havia incorporat al seu repertori danses com la del Vetlatori o la Moixiganga de Lleida i havia destacat en la seva escenificació tot el dramatisme que comportaven. Ara, basant-se en els poemes de la Setmana Santa d'Espriu, Enric Majó ha intentat d'encarar dues sensibilitats: per una banda el discurs reflexiu, dens, metafísic i intel•lectual del poeta i, per l'altra, la força dramàtica, la manifestació sentimental i emotiva de la saviesa del poble, el qual, a través del temps, ha sabut conservar en forma de dansa els seus anhels i les seves frustracions. Tot i que l'experiència no és nova, la proposta de Majó-Sans se situa a un nivell poc habitual en el nostre món de l'espectacle i assumeix, amb tota evidència, un risc notable." (Joaquim Vilà i Folch. "La Mort, Espriu i Majó", Avui, 23 d'octubre 1986) * * * "Aquest portar els mites clàssics a l'enrenou quotidià de Sinera ens aboca indefectiblement a la creença que el mirall s'havia trencat irremeiablement o, si més no, que presentava greus esquerdes. Aquesta impressió es veu refermada quan hom llegeix les proses dedicades a Ismene, Ariadna, Enone, Fedra, Teseu, Hipòlit, o a Thanatos, Ocnos i Un sacerdot, gairebé tots, com diu l'autor, antigues coneixences del comentarista. I precisament perquè ho són és que traspuen una mena d'escepticisme suplementari sobre les condicions en què es desenvolupa la vida, no sé si dir-ne moral, del país. En aquest sentit no em sembla pas que es puguin negligir les advertències i la preocupació d'Espriu per la llengua, ni encara menys que es pugui entendre com una qüestió sense cap mena de relació amb el conjunt d'aquesta obra extraordinària. Ben al contrari, tota la preocupació d'Espriu troba la seva justificació en el fet que la llengua s'hagi convertit en el símbol d'identificació exclusiu del país sense cap mena d'ulterior reflexió." (Marc Soler. "Quan Espriu va demostrar que la finestra no és verda", La Vanguardia, 2 de maig 1989)

SALVADOR ESPRIU, per OLÍVIA GASSOL

Salvador Espriu (octubre 2011) per Olívia Gassol Atenta a la realitat que l’envoltava, la literatura de Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913-Barcelona 1985) ha sabut trobar noves maneres d’expressar-la i de reflectir els grans conflictes de la societat occidental i de la condició humana. Curulla d’originalitat, complexa fins a l’extrem i de registres molt variats és una de les obres més importants de la literatura catalana del segle XX. La trajectòria literària de Salvador Espriu s’inicia el 1929 amb Israel, un conjunt de proses escrites en espanyol inspirades en la imatgeria bíblica de Gabriel Miró. El 1930 publica ja en català el monòleg interior en prosa El doctor Rip, protagonitzat per un metge que s’autodiagnostica un càncer terminal; i l’any següent la novel•la Laia, on posa a prova els límits del gènere segons els models modernistes. El reconeixement de la crítica, però, li arribà amb Aspectes (1934), un recull de dotze contes de registres ben diversos en què Espriu entra en el corrent satíric i desmitificador de la literatura, i amb Ariadna al laberint grotesc (1935), un dels seus llibres més rics, innovadors i unànimement celebrats. En els trenta-dos contes que l’integren, Espriu hi aconsegueix de conformar un conjunt insòlit de proses en les quals assaja tècniques, models i formes distintes manllevades de la tradició literària recent per fer-ne sàtira o paròdia, que seran els prismes, deformats i grotescos, des dels quals observarà la realitat social, política o cultural del país, per on desfilaran uns personatges antipsicologistes, deutors de la tradició valleinclanesca i pirandelliana. L’Espriu dels anys trenta evoluciona ràpid cap a un refús frontal a la naturalitat d’expressió perquè entenia la literatura no pas com un art natural sinó desrealitzat, que exhibia l’artifici i hi experimentava per trobar noves formes de dir la realitat fenomenològica, aquella que és contemplada al marge de la vivència, deshumanitzada, convertida, doncs, en metàfora. Per això els personatges es titellitzen ben aviat (a Laia ja no són sinó ombres), el llenguatge esdevé de mica en mica experimental i la seva obra es torna global i dinàmica, és a dir, explícitament artística, perquè no posa els recursos estètics al servei de l’engany ficcional per fer-ne vehicle de la sensibilitat humana (com havia fet el romanticisme i el realisme), sinó a mercè de la reflexió i el comentari permanent de la tradició, de l’art, de la història i de si mateixa. D’aquest afany de trobar nous registres i matisos retòrics en resultaran les nouvelles Miratge a Citerea (1935), Fedra (1937, basada en una peça teatral de Llorenç Villalonga, que Espriu havia adaptat al català el 1936) i Letizia (1937), una escena fúnebre inspirada en un conte d’Edgar A. Poe a partir de la qual satiritza els tòpics de la novel•la psicològica tan en voga en aquells anys. Escriptor jove, reconegut per la crítica literària del país i estudiant brillant de la Universitat Autònoma republicana, on es llicencià en Dret (1935) i en Història (1936), Espriu veié com se li truncaven les aspiracions de professionalitzar-se com a egiptòleg i com a escriptor. La mort prematura del pare el 1940 el va empènyer a ocupar-se com a passant de notari, una feina que l’enutjava i que va parodiar en diversos moments de la seva obra. L’experiència de la Guerra Civil Espanyola i, a continuació, de la Segona Guerra Mundial, suposa també un punt d’inflexió en la seva trajectòria literària que, sense abandonar els supòsits fonamentals sobre la qual s’havia bastit fins llavors (especialment, el gènere satíric), es refugiarà, atiada per les circumstàncies, en les formes didàctiques de la tragèdia i en el solipcisme líric. El 1939 escriu Antígona (publicada el 1955), una tragèdia sobre el mite clàssic fet al•legoria de la Guerra Civil, per mitjà del qual Espriu aconsegueix de posar a frec la seva literatura amb el sentiment humà i el compromís històric a través d’una moral de la pietat i la reconciliació, única manera de salvació que entén possible per a un món absurd, condemnat a la mort, que marxa a la deriva sense esperança ni consol abandonat per un Déu sense misericòrdia. Aquesta idea tràgica de la condició humana, d’una clara herència barroca, havia donat forma als seus primers poemes: «Dansa grotesca de la mort» (1934), on la representació de la mortalitat de l’ésser pren un caràcter satíric inspirat en la iconografia popular medieval, i «El sotjador» (1937), on Espriu fixa la imatge, a la qual retornarà tot sovint, del Déu orb que tanmateix sotja impassible les seves criatures tràgiques. El 1946 publica el primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera, de to contemplatiu i metafísic. Sinera, anagrama d’Arenys [de Mar] llegit a l’inrevés —el poble costaner d’on provenia una part de la nissaga familiar i on Espriu havia passat els anys més feliços de la infantesa i la joventut—, esdevé a partir d’aquest moment el mite a través del qual evoca el món destruït per l’experiència de la mort, una mort que és personal i col•lectiva alhora, a causa del trauma de les guerres que han destruït un Occident en decadència anunciada de feia dècades. El seguirà el poemari Les cançons d’Ariadna, que enllaça amb l’univers satíric de la narrativa breu d’abans de la guerra. La primera edició, de 1949, conté un total de trenta-tres poemes sòlidament travats que Espriu va anar ampliant en edicions successives (la darrera, dins les Obres completes de 1981, en té cent) fins a convertir-lo en una miscel•lània de tons, intencions i temes molts diversos. El 1948 publicarà una de les obres més important de la literatura catalana contemporània, Primera història d’Esther. La peça teatral és amarada d’un expressionisme lingüístic inaudit que aconsegueix a còpia de barrejar arcaismes, cultismes, dialectalismes, vulgaritzacions fonètiques, frases fetes, mots d’argot, veus apreses durant la infantesa, manlleus lèxics i tot tipus de girs i jocs lingüístics, i que cerca la renovació estètica erigint-se en antimodel de l’estètica postsimbolista, hegemònica en certs sectors literaris catalans, especialment entre els poetes propers a Carles Riba i a Josep Carner. Primer història d’Esther fusiona en un joc d’escenaris que s’inclouen el món de Sinera, on reapareixen personatges ja explorats en la narrativa i en la poesia satírica, i la Susa bíblica de la reina Esther; uns i altres, però, no seran res més que titelles esperpèntics governats per l’Altíssim, un semidéu orb, contrafigura literària del mateix Espriu, que obre la peça i la clou després amb un missatge de perdó i tolerància, en la mateixa tònica que l’Antígona de 1939. Amb aquest joc d’heterònims, un recurs habitual, trasllada al «jo», que es descompon en veus i personalitats distintes (Altíssim, Salom, el jove Tianet), la mateixa naturalesa fragmentària de la realitat: «Eviteu el màxim crim —dirà l’Altíssim adreçant-se al públic en el monòleg final—, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum». Els cinquanta són uns anys marcats per la recerca d’una veu lírica. El 1952 publica Mrs. Death i Les hores (ampliat el 1955); dos anys més tard, El caminant i el mur, i el 1955, Final del laberint, que amb Cementiri de Sinera al capdavant conformen el que s’ha anomenat cicle líric o de la mort. En els cinc poemaris, engalzats des de 1955 per una estructura numèrica segons el nombre de poemes de cadascun d’ells, que confirma la voluntat que siguin llegits de manera contínua i ordenada, Espriu hi fa seves algunes troballes de la poesia postsimbolista que integra a l’univers literari personal. Com els corrents totalitzadors de l’idealisme alemany o els sistemes filosòfics kantià i hegelià, l’obra d’Espriu segueix, sobretot a partir de mitjan anys cinquanta, una organització macroestructural, on queden empeltades les parts que la conformen com si es tractés d’un sol cos orgànic i dinàmic, sempre en creixement. Aquesta estructura única es deixa sentir en una sèrie d’estratègies literàries que ens la fan percebre com si fos una obra unitària, completa, tota ella coherent i, en el seu conjunt, interconnectada o interconnectable. Algunes d’aquestes estratègies afecten la forma, com ara les simetries numèriques del cicle poètic de la mort en la seva forma definitiva —que segueix un esquema circular de 30 poemes Cementiri de Sinera, 44 Les hores, 40 Mrs. Death, 44 El caminant i el mur i 30 Final del laberint— o com les revisions i correccions cícliques, que tendeixen a la unificació lingüística de l’obra global. Altres, però, incideixen en el contingut, com són les repeticions de personatges en llibres diferents amb què Espriu aconsegueix jocs de perspectiva molt rics; les ampliacions de signes i imatges, que es reprenen ací i allà amb usos i sentits diversos; recurrències temàtiques, que esdevenen motius axials de l’univers literari (la mort, el paradís perdut, la condició humana, la sàtira de la tradició cultural), o autocomentaris i autoparòdies, que creen una intertextualitat permanent. L’estructura global funcionaria, de fet, com a factor de contenció d’aquell principi fonamental de dispersió entorn del qual gravita l’univers literari d’Espriu, que es manifesta en la fissura de la consciència permanentment dividida en una multiplicitat de veus discordants i la fragmentarietat de la realitat que, prismàtica i canviant, ni tan sols es revela aprehensible a ulls d’un subjecte alhora escindit de si mateix, del món i de Déu. El 1960 publica La pell de brau, un dels seus poemaris més coneguts. El mite de Sinera, de la petita pàtria i el món perdut, queda ara substituït pel de Sepharad, terme amb què els jueus de la diàspora designaven la Península Ibèrica. La represa de la tradició iberista, que Espriu amarra directament en Maragall, li permet combinar la reflexió lírica sobre la mort i la condició humana amb la radiografia contundent de la realitat històrica de l’Espanya franquista, que queda encoberta rere aquella metàfora poètica que dissol els límits polítics de l’Estat, cosa que li permet denunciar sense témer per la censura les bases sobre les quals se sustentava el règim franquista (l’imperialisme, el cabdillisme del dictador, la política de repressió o la censura); testimoniar la duresa de la vida quotidiana de bona part de la societat espanyola durant els anys de la postguerra (la fam, la misèria, l’escassetat de recursos energètics o la mendicitat), o envestir contra certs sectors intel•lectuals del país. Com la narrativa d’abans de la guerra i a diferència de la poesia elegíaca, molts passatges de La pell de brau rescabalen del pou de la immediata actualitat un gavadal d’esdeveniments històrics concrets i precisos; la novetat és el to, la capacitat, inèdita gairebé fins ara, de buscar la complicitat del lector i de trobar-la en el compromís d’una veu que, a estones, sap cridar amb senzillesa a favor de la pau, la reconciliació i la llibertat. Els anys seixanta van representar la popularització definitiva d’Espriu. Hi jugaran un paper clau dramaturgs, cantautors, artistes, editors i, és clar, la premsa i els mitjans de comunicació, on apareix aviat com el nou poeta nacional, que havia de substituir Carles Riba, mort el 1959. Potser no és del tot exagerat de considerar Ricard Salvat com un dels agents cabdals en la consolidació d’aquest procés. Amb l’Escola d’Art Dramàtica Adrià Gual (EADAG) estrenà muntatges de La pell de brau (1960 i 1963), Primera història d’Esther (1962 i 1963), Antígona (1963) i Gent de Sinera (1963), i el 1965, Ronda de mort a Sinera, una de les peces de més èxit de la companyia basada en textos d’Espriu i que potser millor ha contribuït a projectar-ne una imatge pública. En el camp musical, el 1963 Raimon posà música a les «Cançons de la roda del temps», d’El caminant i el mur; més tard musicaria el poema «Inici de càntic en el temple» (del mateix llibre), que aviat adquirí connotacions de resistència política —el mateix Raimon la dedicà als tancats a la Caputxinada (Espriu hi era) en el seu primer recital a l’Olympia de París, la primavera de 1966. Vingueren tot seguit les adaptacions de Xavier Ribalta, Marina Rosell, Ovidi Montllor, Ramon Muntaner, Mercè Torrents o Manuel Valls Gorina, que posà música a Primera història d’Esther, a Antígona (Frederic Roda li’n demanà una partitura per a l’estrena de 1962) i a les «Cançons de la roda del temps» d’El caminant i el mur. El 1966 va ser el mateix Valls qui demanà a Espriu una lletra per a les propostes musicals de Les veus del carrer. Són uns anys, per tant, de renovació del llenguatge literari impulsat per les col•laboracions amb altres disciplines artístiques. L’èxit i la popularitat, doncs, es van traduir en una dinàmica d’escriptura totalment nova, en què bona part de les obres ja no neixen de l’impuls creatiu autònom, sinó molts cops condicionat per un factor extern, al qual Espriu havia d’adaptar el món literari particular. Això no obstant, potser per compensar les conseqüències de l’impacte de La pell de brau, el 1963 havia escrit Llibre de Sinera que significava un retorn al mite sinerenc. El 1967 publicaria el recull d’haikus Per al llibre de Salms d’aquells vells cecs i, el 1971, Setmana Santa, dos poemaris d’un imbricat teixit simbòlic i de meditades especulacions transcendentals. La producció literària dels anys setanta i la primera meitat dels vuitanta és la que pateix més directament les conseqüències d’aquell canvi, que s’exterioritza en la dispersió i en els projectes fallits, com Les ombres, un llibre de narracions que quedarà només embastat. El 1981, però, publicà Les roques i el mar, el blau, un recull de narracions on el món grotesc de Sinera s’infiltra en els mites clàssics en un comentari permanent, satíric i innovador de la tradició cultural. La resta de llibres són obres de circumstàncies: el 1975 publicà el llibre de poemes inspirat en l’escultura d’Apel•les Fenosa Formes i paraules; el 1978, la peça teatral encarregada per l’actiu Núria Espert Una altra Fedra, si us plau, i el 1984, Per a la bona gent, on endreçarà bona part dels poemes dispersos. Pocs mesos abans de morir, Espriu enllestia la que fóra l’última revisió de l’obra de les moltes que féu al llarg de la seva carrera literària, mogut per la necessitat d’unificar-ne l’estil, la llengua i tot l’univers ficcional.

TRES-CENTS ANYS DEL TRACTAT D'UTRECHT (I ELS ANGLESOS? BÉ, GRÀCIES A DÉU) . publicat a vilaweb

Utrecht: tres-cents anys de 'pau' Avui fa tres segles que es va acabar formalment la guerra de Successió, amb la cessió de Menorca i Gibraltar a la Gran Bretanya i l'abandonament dels catalans per part de les forces aliades Xarxes socials Envia l'article Imprimeix l'article Converteix a PDF Tot i ésser relativament petita, el nom de la ciutat d'Utrecht, als Països Baixos, s'ha fet un lloc en la història. Hi té a veure la Unió d'Utrecht, una federació d'esglésies catòliques antigues que discrepen de Roma, principalment respecte del dogma de la infal·libilitat del sant pare. I, per damunt de tot, el tractat d'Utrecht de l'11 d'abril de 1713, que posava fi formalment a la guerra de Successió al tron hispànic (1702-1714) i reequilibrava el poder de les grans potències europees a escala mundial. Però també va tenir conseqüències més locals i regionals: a Menorca, al Principat, a Gibraltar... La guerra de Successió La mort sense descendència del rei Carles II de Castella a Madrid, l'any 1700, va ésser l'espurna que va fer esclatar, una vegada més, les tenses relacions entre les dues grans potències europees a l'època, França i la Gran Bretanya. Al testament, el monarca de la casa d'Àustria cedia els seus regnes al duc Felip d'Anjou, nét de Lluís XIV de França. La decisió trasbalsava l'equilibri de poder europeu, perquè l'entronització del pretendent Borbó, amb el nom de Felip V, permetia d'unir dinàsticament una monarquia hispànica en decadència, però encara amb un gran imperi americà, i la borbònica, hegemònica al continent europeu. No va trigar a formalitzar-se una Gran Aliança (1701) entre Anglaterra, els Països Baixos i l'imperi germànic, que proposava un candidat alternatiu a succeir Carles II: l'arxiduc Carles d'Àustria, fill segon de l'emperador Leopold I. Un any més tard es declarava la guerra als Borbó i començava la guerra de Successió. Al bàndol aliat, s'hi van sumar Portugal i Savoia, juntament amb els partidaris austriacistes peninsulars, sobretot concentrats en els territoris de la Corona d'Aragó (Aragó, el Principat, el Regne de València i les Illes). Tot i la superioritat militar de l'aliança, durant la dècada bèl·lica hi ha haver moltes alternances i tombs. Un d'aquests va acabar trencant l'equilibri en favor de Felip d'Anjou: la derrota aliada a la batalla d'Almansa, el 25 d'abril de 1707, va obrir la porta a l'exèrcit borbònic per ocupar ràpidament el Regne de València i l'Aragó, a més de Lleida. En tots aquests territoris es van abolir els furs propis, substituïts pels decrets absolutistes de nova planta. Almansa va significar un cop psicològic important i el replegament dels partidaris austriacistes cap a Barcelona, on l'arxiduc Carles havia establert la cort des del 1708. Des de Londres van començar a guanyar pes les veus que pressionaven perquè s'obrissin converses amb França per arribar a una pau amb contrapartides, oimés després de la mort de Josep I, fill primogènit de Leopold I i germà de Carles d'Àustria, que va ésser coronat emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic el 12 d'octubre de 1711. La 'pau' d'Utrecht Tot plegat va precipitar les converses de pau entre les parts implicades en el llarg conflicte. Després de vuit mesos de negociació, l'11 d'abril de 1713 representants diplomàtics de tot Europa van deixar enllestit a l'Ajuntament d'Utrecht un complex conjunt d'acords bilaterals que posaven fi a una devastadora guerra, que es calcula que va deixar més d'un milió de morts. Fou una guerra d'abast europeu, però tingué enormes conseqüències per als països implicats i també en les possessions a Amèrica (mapes). La Gran Aliança reconeixia Felip V com a monarca hispànic en canvi d'importants beneficis econòmics i territorials, especialment per a la Gran Bretanya. Londres va obtenir d'Espanya la sobirania dels estratègics enclavaments mediterranis de Menorca i Gibraltar, a més d'una posició privilegiada en el comerç amb l'Amèrica del Sud i el Carib ('el navío de permiso', és a dir, el dret de comerciar-hi, i l'anomenat 'asiento de negros', el monopoli temporal del tràfic d'esclaus). També va rebre en compensació importants possessions franceses a l'Amèrica del Nord, un canvi de sobirania a l'origen del dramàtic episodi de la Gran Expulsió dels colons francòfons acadians. Paral·lelament, les illes de Sicília i Sardenya (dos territoris que formaven part de la Corona d'Aragó des de feia gairebé cinc segles) van passar a les cases de Savoia i Àustria, respectivament. Flandes i la resta de territoris europeus de la corona hispànica també van quedar en l'òrbita de l'emperador Carles. Article X (text) Segons l'article X del tractat de pau i amistat entre el rei Felip V de Castella i la reina Anna d’Anglaterra, la sobirania de la fortalesa de Gibraltar passava a mans de la Gran Bretanya 'per sempre'. Amb tot, el control de l'estratègic i imponent penyal al sud de la península Ibèrica era 'de facto' britànic molt abans de l'acord d'Utrecht del 1713. El 4 d'agost de 1704, en el context de la guerra de Successió, una flota aliada anglo-neerlandesa, comandada pel príncep Jordi de Hessen-Darmstadt i amb tres centenars de soldats i voluntaris austriacistes de tots els Països Catalans, havia ocupat la plaça en nom de l'arxiduc Carles. La marxa de Hessen-Darmstadt l'any següent, juntament amb els voluntaris, per a assetjar Barcelona va deixar el govern del petit territori pràcticament en mans de les autoritats angleses. El tractat d'Utrecht del 1713 solament oficialitzava una situació ja establerta. >> Sobre el pes del tractat d'Utrecht en el conflicte obert entre Espanya i la Gran Bretanya per la sobirania de Gibraltar, podeu llegir aquesta opinió del periodista gibraltarenc Dominique Searle, editor del diari Gibraltar Chronicle. Article XI (text) Amb una redacció gairebé idèntica, l'article XI del mateix tractat també concedia a la Gran Bretanya la sobirania de Menorca. Com en el cas de Gibraltar, l'illa ja era anglesa 'de facto' des de feia uns quans anys. Després d'un sollevament austriacista no reeixit el 1706 contra les autoritats borbòniques, que es va resoldre de fet amb l'abolició dels privilegis (abans i tot que al Regne de València), l'estiu del 1708 es va preparar a Barcelona una expedició aliada per a ocupar-la. Una petita força internacional formada per tropes angleses, hispàniques, portugueses i italianes, sota les ordres del general anglès James Stanhope, va assetjar el castell de Sant Felip, a la boca del port de Maó, i van expulsar-ne el governador borbònic el 29 de setembre en nom de l'arxiduc Carles. Com Gibraltar, Menorca era cobejada de feia temps per Anglaterra per la seva estratègica situació a la Mediterrània. D'una banda, permetia de controlar el port de Toló, més al nord, principal base naval de la monarquia francesa. I, d'una altra, el magnífic port de Maó era el recer d'hivernada perfecte i un excel·lent indret de reparació per als vaixells de la Royal Navy. Com Gibraltar, Menorca fou objecte durant el segle XVIII d'uns quants intents franco-espanyols de recuperació per les armes, malgrat la pau d'Utrecht. Així com van fracassar al penyal (tant el 1727 com el 1779-1783, en l'anomenat Gran Setge), a l'illa es va entrar de ple en el 'segle de les dominacions': tres de britàniques (de 1708-1713 a 1756, de 1763 a 1782 i de 1798 a 1802), una de francesa (de 1756 a 1763) i una altra d'espanyola (de 1782 a 1798). No va ser fins el tractat d'Amiens, el 25 de març de 1802, que no es va aturar el pas d'una potència a una altra, amb la cessió definitiva de l'illa a Espanya. >> Les empremtes de la setantena d'anys de sobirania intermitent britànica sobre Menorca van ser nombroses i notables, en tots els àmbits (incloses tradicions com les del Dia d'Enganar). De les conseqüències econòmiques, polítiques i socials, en podeu llegir aquesta anàlisi de l'historiador i professor Miquel Àngel Casasnovas, autor d'uns quants llibres sobre la qüestió. I dels efectes de la dominació britànica en la cultura i la llengua de l'illa, en parla la filòloga Josefina Salord en aquest altre article. Article XIII (text) El tractat d'Utrecht va deixar un aspecte irresolt, l'anomenat 'cas dels catalans'. L'article XIII del text reconeixia l'esforç de la reina Anna d'Anglaterra per a garantir el manteniment de les constitucions del Principat, a què s'havia compromès en l'anomenat pacte de Gènova del 1705 amb Catalunya. Tot i violar el pacte, el 1713 la Gran Bretanya va preferir donar per bona la promesa de Felip V d'aprovar una amnistia als catalans i de donar-los els mateixos drets i privilegis que posseïen els habitants de les dues Castelles, 'que de tots els pobles d'Espanya són els més estimats del rei Catòlic'. Amb la redacció definitiva de l'article XIII s'abolien de fet les constitucions del Principat i s'hi imposaven les lleis de Castella, tal com Felip V ja havia fet el 1707 als regnes d'Aragó i de València. Poc abans de la signatura de la pau d'Utrecht, de fet, la cort de la reina Elisabet Cristina havia deixat Barcelona, i els mesos següents hi hagué l'evacuació efectiva de les tropes aliades del Principat. En aquest context d'abandonament traïdorenc cal situar la crida a la resistència publicada el 9 de juliol de 1713 per la Generalitat, a partir de l'acord pres a la Junta General de Braços de Catalunya, per 'conservar les llibertats, privilegis i prerrogatives dels catalans'. Dues setmanes més tard, les tropes borbòniques començaven un duríssim setge sobre Barcelona, fins l'11 de setembre de 1714.