divendres, de juny 29, 2012
EL CONSELL ESCOLAR D'ARAGÓ SÍ QUE TÉ SENY (NOTÍCIA APAREGUDA A EL PERIÓDICO DE ARAGÓN, 29-06-2012)
El Consejo Escolar tumba la nueva Ley de Lenguas del Gobierno
La negación del catalán como lengua aragonesa provoca el rechazo de este ente. En un hecho sin precedentes, rechaza también el decreto de formación
A. IBÁÑEZ 29/06/2012
El atropello científico que pretende acometer el Gobierno de Aragón con su nueva Ley de Lenguas, en la que niega la existencia del catalán en la comunidad autónoma contra todos los criterios filológicos rigurosos, sufrió ayer un duro e histórico revés. El anteproyecto legislativo que no se ha consultado con ningún experto y que solo pretendía contar con el visto bueno del Consejo Escolar de Aragón vio ayer cómo este organismo rechazó el borrador contra todo pronóstico y contra las previsiones del Departamento de Educación y Cultura.
El Ejecutivo autonómico ya había anticipado durante la presentación pública del anteproyecto de ley que su intención era debatirlo con este ente, a sabiendas de que el juego de las mayorías le podían proporcionar una supuesta ventaja. Porque es la primera vez en la que el Consejo Escolar de Aragón --donde está representada toda la comunidad educativa-- en la que se tumba en un informe un proyecto que proviene del Gobierno autonómico.
Tras recibir ayer el varapalo del rechazo al borrador, por 18 votos en contra y 15 que sí dieron el visto bueno al documento gubernamental, está por ver cuál será la reacción del Gobierno aragonés, que pretende llevar el anteproyecto a las Cortes a partir del próximo mes de septiembre. La resolución de este consejo no es vinculante, aunque sí demuestra la gran controversia que provoca un anteproyecto legislativo que pone en graves dificultades la enseñanza en Aragón de dos de sus lenguas vernáculas: el aragonés y el catalán. De hecho, en este último caso, en el texto del Ejecutivo autonómico se niega hasta su existencia, denominándolo aragonés oriental, contraviniendo cualquier criterio académico mínimamente riguroso, e inventando una variedad dialectal del aragonés, que además está en franco peligro de desaparecer a corto plazo.
dijous, de juny 28, 2012
"PROU, ESPANYA", article de PILAR RAHOLA A "LA VANGUARDIA" del 28-06-2012
Qualsevol reflexió sobre com haurien estat les coses a partir del 1714 si el capteniment de Castella envers Catalunya hagués estat un altre és pura ucronia. La història s'ha escrit amb línies torçades i no té sentit perdre el temps. Emperò, com que l'escriuen els vencedors, ja fa temps que intenten vendre bou per bèstia grossa, i al final aconsegueixen que les víctimes siguem els botxins d'aquesta tempestuosa relació. Tanmateix, i per molt que venguin que el català és una mena de llengua opressora que cavalca per les terres de ponent imposant la seva malèfica gramàtica, el fets són inapel·lables: fa tres-cents anys que Espanya, l'Espanya construïda des de Castella, intenta destruir la identitat catalana bo i destruint la identitat lingüística. I fa tres-cents anys que aquest estrany país resisteix.
Des del primer dia del primer Borbó, quan el decret de Nova Planta va imposar un idioma estrany, que ningú no coneixia i que va fer estralls allà on va poder, que no hem parat: decrets, lleis, dictadures, persecucions... Tota la memòria dels darrers segles de Catalunya és una memòria de lluita per "salvar els mots", en trista expressió d'Espriu. I com que és una obvietat que els catalans no hem fet el procés a la inversa -no es coneixen decrets per imposar el català a Castella-, caldrà resoldre que, des que estem junts, no fem altra cosa que defensar-nos. En aquest sentit, la decisió del Suprem no és res més que el darrer esglaó d'un llarg procés de substitució lingüística. Podem dir-ho amb expressions més digeribles per als delicats estómacs dels micròfons de Madrid, però arriba un moment que estem cansats. I si el nostre fil roig des de fa mil anys és un idioma amb què expliquem i ens expliquem, el fil roig d'Espanya, de de fa tres-cents, és intentar destruir aquesta memòria històrica de Catalunya. El dia que deixem de dir "bon dia" hauran vençut. La qüestió és per què. Al capdavall Espanya s'hauria pogut configurar com una Suïssa, amb un Estat que respectés i s'enriquís amb les diverses identitats que la configuren. Ben al contrari, aquest Estat porta en l'ADN una concepció imperial i no democràtica de la diversitat, que combat amb ferotgia, tal vegada perquè ha estat comandat amb mentalitat de contrareforma.
Tres-cents anys d'història donen per a milers de lleis que regulen el castellà a Catalunya, repressions duríssimes que l'han foragitat de la vida pública i quan els temps han estat tranquils, aleshores vénen els subtils mecanismes que l'Estat té per imposar-se, tribunals inclosos. Fa, doncs, tres-cents anys que Espanya tracta els catalans com a estrangers. I a sobre, si no girem l'idioma, som nosaltres els culpables de lesa maldat contra la gloriosa pàtria espanyola. La qual cosa em recorda aquella famosa frase de Golda Meir: "Entenc que vulguin fer-nos desaparèixer però que no ens demanin de cooperar-hi".
dimecres, de juny 27, 2012
dimarts, de juny 26, 2012
QUOSQUE TANDEM ABUTERE, CATILINA, PATIENTIA NOSTRA?
El Tribunal Suprem (TS) ha anul·lat diversos articles sobre l'ús del català inclosos en un decret sobre el segon cicle de l'educació infantil (de tres a sis anys) aprovat pel Govern de la Generalitat l'any 2008. Entre els articles anul·lats hi ha el que estableix que "el català, com a llengua pròpia de Catalunya, s'ha d'utilitzar normalment com a llengua vehicular d'ensenyament i aprenentatge i en les activitats internes i externes de la comunitat educativa".
També declara nul un article que establia "dedicar una atenció a l'aprenentatge de la llengua catalana" a l'alumnat estranger per tal d'aconseguir la seva "ràpida integració". Alhora, anul·la el punt que descarta la separació dels alumnes en grups diferents per motius de llengua. El Departament d'Ensenyament declina fer comentaris de moment, mentre estudia el contingut de la sentència.
En la sentència, el Suprem estima parcialment un recurs presentat contra una sentència de juliol de 2011 en què el ple de la sala contenciosa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va avalar el Decret 181/2008, que estableix l'ordenació de les ensenyaments de segon cicle de l'educació infantil a Catalunya.
Concretament, la sentència del TS ha anul·lat ara els articles 4.1, 4.3, 4.4 i 4.5 del Decret, que estableixen que el català ha de ser la llengua d'expressió en les activitats de les escoles –tant en les internes com externes–, descarta la separació dels alumnes en funció de la llengua, implanta metodologies d'immersió lingüística i obliga els centres a aprovar un projecte per a l'ús del català a l'escola.
També anul·la el Suprem els articles 10.1, que obliga els centres a aprovar un projecte educatiu per aconseguir la normalització del català en tots els àmbits docents i administratius, i el 14.3, que estableix que les escoles han de dedicar atenció preferent als alumnes immigrants per que aprenguin el català.
Fins aquí la notícia simple, senzilla i ben clara que ha aparegut avui a la premsa. La meva pregunta és molt senzilla, molt clara i molt directa: "I ara, què?". Ens esperarem asseguts a veure passar el nostre cadàver o bé iniciarem, ara sí, el procés que ens ha de dur cap a un futur lliure, i també clar? Maragall, en el seu poema, ADÉU ESPANYA, ho deia amb paraules prou contundents:
Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.
On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
I això ho escrivia el 1898
Potser és hora de recordar també la veu d'en Miquel Martí i Pol, quan deia:
Ara, Miquel,
torna a ser el temps
del fil gruixut i les paraules dures.
Escasseja el diner
i ja és sabut que els poderosos
-planye'ls, Miquel!-
només poden permetre's
certes efusions sentimentals
amb la butxaca plena.
A coll-i-be dels pobres
alteren xurriaca i caramel
segons el vent que bufa,
però no descavalquen mai.
Miquel, recorda-ho:
únicament pegant sacsades
tots plegats
ens els traurem de sobre.
Les canyes
només es tornen llances
si hom les empunya amb l'esperit de lluita.
Miquel, aquest llevant
fa molt de temps que dura,
i el terra és xop
i se'ns podreix la sola
de les sabates
¿No trobes que ja és hora
de treure els peus del fang
i espolsar-se el clatell
i fer bugada?
Com deia en Lluís Llach "Potser cal ser valents altre cop i dir No, amics meus, no era això" abans que se'ns hagin podrit les soles de les sabates i "la prudència ens hagi fet traïdors hi hàgim reculat més enllà d'on havíem començat a caminar". A vosaltres us ho dic, lectors.
Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.
On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
I això ho escrivia el 1898
Potser és hora de recordar també la veu d'en Miquel Martí i Pol, quan deia:
Ara, Miquel,
torna a ser el temps
del fil gruixut i les paraules dures.
Escasseja el diner
i ja és sabut que els poderosos
-planye'ls, Miquel!-
només poden permetre's
certes efusions sentimentals
amb la butxaca plena.
A coll-i-be dels pobres
alteren xurriaca i caramel
segons el vent que bufa,
però no descavalquen mai.
Miquel, recorda-ho:
únicament pegant sacsades
tots plegats
ens els traurem de sobre.
Les canyes
només es tornen llances
si hom les empunya amb l'esperit de lluita.
Miquel, aquest llevant
fa molt de temps que dura,
i el terra és xop
i se'ns podreix la sola
de les sabates
¿No trobes que ja és hora
de treure els peus del fang
i espolsar-se el clatell
i fer bugada?
Com deia en Lluís Llach "Potser cal ser valents altre cop i dir No, amics meus, no era això" abans que se'ns hagin podrit les soles de les sabates i "la prudència ens hagi fet traïdors hi hàgim reculat més enllà d'on havíem començat a caminar". A vosaltres us ho dic, lectors.
dissabte, de juny 23, 2012
dijous, de juny 21, 2012
EN LLENGUA, 2 I 2 FAN QUATRE, PER MOLT QUE ALGUNS S'ENTESTIN A DESMENTIR-HO
L'Institut d’Estudis del Baix Cinca, l'Associació Cultural del Matarranya i el Centre d’Estudis Ribagorçans, aplegats en la Iniciativa Cultural de la Franja, han fet un comunicat conjunt de protesta per la nova llei de llengües que prepara el govern d'Aragó i que margina el català i el desprotegeix.
Aquestes entitats demanen 'que la legislació aragonesa reconega la llengua catalana i la llengua aragonesa; que s’asseguren les mesures necessàries per a la conservació de les llengües catalana i aragonesa a les comarques on són llengua històrica; que la llengua catalana i la llengua aragonesa formen part activa de l’ensenyament per tal que tota la població escolar conega la llengua pròpia de les seues comarques i el castellà, i que es facen d'una vegada, per les institucions, campanyes actives d'informació i conscienciació de la població d'Aragó del fet que el català i l'aragonès formen part irrenunciable del seu patrimoni cultural, igual que formen part del de tota la humanitat'.
Constaten, a més, 'que hi ha unanimitat en la comunitat científica a reconèixer els parlars de les nostres comarques com a llengua catalana', i rebutgen 'qualsevol denominació estranya i que no seguesca la tradició científica'. I recorden que 'els parlants del català i els de l’aragonès han de tenir els drets lingüístics assegurats per les institucions autonòmiques, provincials, comarcals i municipals, per tal de poder desenvolupar la seua activitat en la llengua que trien'.
Publicat a Vilaweb, dilluns 18 de juny del 2012
http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4021312/natxo-sorolla-conservacio-catala-franja-dificil-legisla-cal.html
De les diferents línies que podia prendre el govern d'Aragó ha pres la més dura, la de substituir la denominació 'català' per 'aragonès oriental', que van idear el 2001 grups radicals secessionistes, com la FACAO, que han protagonitzat algunes polèmiques. Incorporen doncs aquesta denominació, que no té gens d'implantació històrica ni de reconeixement acadèmic ni institucional.
A diferència de final dels anys noranta, en què el debat era si existia l'aragonès o no, ara diuen que l'aragonès existix, però qüestionen que això que es parla a la part oriental sigui català; diuen ara que és una parla aragonesa que anomenarem aragonès oriental.
El PP d'Aragó, a més, ha volgut confondre el fet de fer classe en català a tota la població de la Franja amb una imposició o una obligatorietat. I és tot el contrari, perquè fins ara hi ha llibertat de fer ús de la llengua que cadascú triï. Han desviat el debat per la qüestió de la denominació quan és realment important com és l'ensenyament del català o de l'aragonès, que encara tenen unes condicions pitjors de vitalitat i de les quals s'hauria d'assegurar la incorporació en l'ensenyament. Aquest debat fa falta, però s'ha desviat amb el debat de les denominacions.
Som en una etapa molt important, històrica, perquè, si bé a les enquestes del 2003 es demostrava que entre la població adulta de la Franja hi havia més competència de català, ara veiem enquestes segons les quals entre la població infantil i escolar el català és una llengua d'ús molt perifèric. La llengua dominant fora de l'escola és el castellà, i el català queda com a llengua perifèrica, que només utilitzen els alumnes en algunes condicions molt concretes. Ara trobem que possiblement en una generació, si no es revertix aquesta dinàmica, tindrem processos de substitució com els que hi ha hagut a Catalunya Nord, a Alacant o en algunes altres parts del territori.
Fins ara s'havia conservat la llengua perquè la societat era d'una manera concreta, en què la llengua d'intercomunicació era el català, i no hi havia immigració. Però per l'efecte dels mitjans de comunicació, de l'ensenyament, de l'arribada de la immigració, i pel fet que sigui un territori de frontera, si no es legisla com cal, assegurant la competència en català, si no es fa això, l'etapa pot ser molt complexa; pot ser molt difícil per a la conservació de la llengua, per a conservar-la com a llengua habitual de comunicació de la població de la Franja.
* Natxo Sorolla és sociòleg, i autor del bloc Xarxes socials i llengües
La nova llei de llengües d’Aragó elimina el català
Publicat al Singular Digital, dilluns 18 de juny del 2012
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/06/la_nova_llei_de_llengues_d_arago_elimina_el_catala_86070.php
El govern d'Aragó ha presentat avui l'esborrany de l'avantprojecte de llei d'ús, protecció i promoció de les llengües pròpies de la comunitat, amb què vol derogar tots els aspectes de l'actual Llei de llengües que segons el PP "imposen" la normalització de l'aragonès i el català en aquesta comunitat.
L'esborrany deixa de banda la denominació de català i parla d'"aragonès oriental" per referir-se a la llengua parlada a la Franja de Ponent i fixa l'aprenentatge d'aquesta llengua com a "voluntari". Amb aquest canvi legislatiu, el govern d'Aragó vol evitar que la regulació de les llengües de la comunitat es faci a través d'organismes de fora d'Aragó. També preveu la creació d'una única acadèmia de la llengua.
L'esborrany estableix que el castellà és la llengua oficial d'Aragó i, com a llengües pròpies d'aquesta comunitat, les llengües aragoneses, amb les seves diferents modalitats d'ús predominant a les àrees septentrional i oriental d'Aragó, on es parla català tot i que l'esborrany s'hi refereix com a "aragonès oriental". En concret, el text distingeix una zona d'utilització històrica predominant de la "llengua aragonesa pròpia de les àrees pirinenca i prepirinenca", amb les seves modalitats lingüístiques, i una altra, "d'utilització històrica predominant" de la llengua aragonesa pròpia de l'àrea oriental de la comunitat, amb les seves modalitats lingüístiques. Serà el govern d'Aragó qui decideixi les zones i municipis d'utilització d'aquestes llengües a petició dels municipis afectats.
El text reconeix el dret dels parlants a usar les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d'Aragó i garanteix "que es promourà la seva recuperació i ensenyament en les zones d'utilització", però deixa clar que sempre el seu aprenentatge és "voluntari". En aquest sentit, l'esborrany de l'avantprojecte de llei garanteix que en les zones d'utilització, els veïns puguin dirigir-se a les administracions públiques fent servir les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d'Aragó, donant a les administracions la possibilitat de respondre també en aquestes. Així mateix, també preveu que en els topònims es pugui usar la denominació tradicional, a més de la castellana.
I encara hi ha polítics que diuen que no s'ha de fer política amb les llengües. Cap discussió sobre la varietat de castellà que es parla a Aragó (per què no se'n diu variant occidentaloriental de l'aragonès? Perquè la comunitat científica diria que és una bestiesa, com ho és l'acarnissament que es fa contra la llengua catalana, a la qual es combat des de tots els angles possibles i en tots els territoris peninsulars on es parla (País Valencià, Illes Balears, Catlunya o Franja de Ponent)
dimecres, de juny 20, 2012
dimarts, de juny 19, 2012
EN LA MORT D'EMILI TEIXIDOR
DESCANSI EN PAU, EMILI TEIXIDOR
Acaba de morir l’Emili Teixidor. Teixidor havia estudiat dret, lletres i periodisme. Amb una extensa carrera literària, els seus llibres han estat traduïts a diferents idiomes. Havia estat premiat, entre d’altres amb el Premi de la Generalitat de Catalunya, el Premio Nacional de Literatura i el de la Crítica Serra d’Or.
Havia publicat narracions de tipus juvenil com ara L’ocell de foc, El crim de la hipotenusa, Cor de Roure i L’amiga més amiga de la formiga Piga (que va rebre el Premio Nacional de literatura infantil, 1997).
Pel que fa a la literatura per a adults, havia publicat Sic transit Gloria Swanson (1979, Premi de la Crítica Serra d’Or, 1979), Retrat d’un assassí d’ocells (1988), El llibre de les Mosques (1999, Premi Sant Jordi), Pa Negre (Premi Nacional de Literatura, Premi Joan Crexells, Premi Lletra d’Or i Premi Maria Àngels Anglada), del qual s’ha fet versió cinematogràfica i Laura Sants.
Va fer traduccions i guions per a la televisió i el cinema, i l’adaptació d’Els Luisíades, de Camoens, En veu alta i Els matins..., recullen les seves intervencions radiofòniques.
Descansi en pau
Acaba de morir l’Emili Teixidor. Teixidor havia estudiat dret, lletres i periodisme. Amb una extensa carrera literària, els seus llibres han estat traduïts a diferents idiomes. Havia estat premiat, entre d’altres amb el Premi de la Generalitat de Catalunya, el Premio Nacional de Literatura i el de la Crítica Serra d’Or.
Havia publicat narracions de tipus juvenil com ara L’ocell de foc, El crim de la hipotenusa, Cor de Roure i L’amiga més amiga de la formiga Piga (que va rebre el Premio Nacional de literatura infantil, 1997).
Pel que fa a la literatura per a adults, havia publicat Sic transit Gloria Swanson (1979, Premi de la Crítica Serra d’Or, 1979), Retrat d’un assassí d’ocells (1988), El llibre de les Mosques (1999, Premi Sant Jordi), Pa Negre (Premi Nacional de Literatura, Premi Joan Crexells, Premi Lletra d’Or i Premi Maria Àngels Anglada), del qual s’ha fet versió cinematogràfica i Laura Sants.
Va fer traduccions i guions per a la televisió i el cinema, i l’adaptació d’Els Luisíades, de Camoens, En veu alta i Els matins..., recullen les seves intervencions radiofòniques.
Descansi en pau
diumenge, de juny 17, 2012
dilluns, de juny 11, 2012
dissabte, de juny 09, 2012
ARA MATEIX, SÍLVIA PÉREZ CRUZ, JOSEP GUARDIOLA, LLUÍS LLACH
Pep Guardiola, Lluis Llach, Silvia Pérez Cruz "Ara Mateix" - Miquel Martí i Pol Concert Les nostres cançons contra la sida- Palau Sant Jordi 8/06/2012 Ara mateix enfilo aquesta agulla amb el fil d'un propòsit que no dic i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s'ha complert, i els anys passen de pressa. De res a poc, i sempre amb vent de cara, quin llarg camí d'angoixa i de silencis. I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d'un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida. De res no ens val l'enyor o la complanta, ni el toc de displicent malenconia que ens posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer. Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible. - Miquel Martí i Pol -
dimecres, de juny 06, 2012
THE RISE OF SECESSIONISM IN CATALONIA (Montserrat Guibernau) THE LONDON SCHOOL OF ECONOMICS AND POLITICAL SCIENCE
Will Catalonia secede from Spain? Montserrat Guibernau explores why many Catalonians now hope that it might. She argues that Catalonia’s subsidization of less affluent regions, which leaves the region worse off, is a major root of discontent.
With 23% unemployment (rising to 40% among young people), the deepening of the economic crisis is hitting Catalans hard. Resentment against the Spanish government’s economic policies and dissatisfaction with politics prevail: In the Catalan society, those who are ‘dissatisfied with democracy’ rose to 49% in March. Catalonia, a traditionally prosperous region, sees its wealth and status downgraded as it looses competitiveness and lacks resources and saving for infrastructure while accumulating annual deficit of 8% of GDP due to the financial arrangements imposed by the Spanish state. In this context, support for Catalan fiscal autonomy (Pacte Fiscal) is rising fast and secession, for the first time in Catalan history, appears as a legitimate option.
Catalan nationalism emerged in the 1960s as a progressive social movement defending democracy and freedom against Franco’s dictatorship, demanding a Statute of autonomy for Catalonia and amnesty for the regime’s political prisoners. Franco’s death in 1975 allowed a transition to democracy led by members of his own regime. Catalonia played a key role in the democratization of Spain by strongly supporting EU membership; providing economic and industrial leadership and being committed to solidarity towards Spain. Vitally, Catalan nationalism was instrumental in overcoming the 1993 crisis and strongly supported Spain to fulfil the conditions to join the Euro. However, it was felt by many that Catalan loyalty and support did not pay off as Spain reinforced centralism.
In my view the roots of secessionism and the so-called ‘right to decide’ originate in the second mandate of Prime Minister Aznar and the landslide victory of his Popular Party (PP) in 2000. Soon after the election, sympathy and understanding towards Catalan demands for further autonomy and recognition were replaced by hostility embedded in a neo-centralist, conservative and neo-liberal political discourse. The Popular Party was dismissive of claims for greater autonomy for the historical nationalities (Catalonia, Galicia and the Basque Country) and adopted an arrogant attitude towards former political allies. In this period a boicot against Catalan products –in particular ‘cava’ (sparkling wine) – developed in Spain.
In Catalonia, growing dissatisfaction with the Aznar government guaranteed strong support for J.L. Rodriguez Zapatero, the leader of the Socialists Workers Party (PSOE) in the 2004 election. Most people received the PSOE’s victory with joy and regarded Rodriguez Zapatero as sympathetic to Catalan political aspirations; an assumption which proved wrong after he was unable, or unwilling, to stand up by his promise to support the new Statute of Autonomy to emerge from the Catalan Parliament; a project led by fellow socialist and President of Catalonia, Pasqual Maragall.
The draft Statute of Autonomy – supported by 90 per cent of the Catalan Parliament – was significantly modified by the Spanish Parliament and Senate to fully comply with the Constitution prior to being approved by both chambers. The Statute was finally endorsed by the Catalan people in a referendum 18th June 2006. However, the Statute was immediately challenged in the Spanish High Court: the PP challenged 51 per cent of the text and the Spanish Ombudsman (PSOE) challenged 48 per cent.
The Spanish High Court issued its verdict 28th June 2010: it suppressed 14 articles of the Statute and modified a further 30 relating to symbolic, financial and judicial aspects as well as state investment in Catalonia, creating an unprecedented situation. On July 10th 2010, over one million people demonstrated in Barcelona against the Spanish Hight Court decision. Their motto: ‘We are a nation. We decide’. The demonstration was led by Jose Montilla, the then president of Catalonia. Shortly after that, fresh elections to the Catalan government resulted in a change of government; Artur Mas, leader of the nationalist party CiU, became president of Catalonia.
According to the latest available data Catalonia’s average contribution to the Spanish Central Administration and Social Security corresponds to 19.40 per cent of the total. In contrast, Catalonia receives 14.03 per cent. After contributing to Spain’s Solidarity Fund, Catalonia is worse off than those autonomous communities subsidized by the Fund and finds itself below average in per capita spending.
The 2012 Budget presented by Prime Minister Mariano Rajoy does not contemplate the State paying back its pending debts to Catalonia. According to the Statute these include, €759 million for 2008 and €219 million for 2009. In addition, the State’s investment in infrastructure in Catalonia has been reduced by 45 per cent, and now stands at 11 per cent of the total, far from the 18.6 percent that would be an equal share for Catalonia.
In December 2009, with the support of 15000 volunteers, 166 Catalan cities held referendums on Catalonia’s independence. The referendums were not legally binding, but they contained an important symbolic content. Participation amounted to 27 per cent, and 94.71 per cent voted in favor of Catalonia’s independence. To date the Spanish State forbids the holding of a legally binding or consultative referendum in Catalonia.
In 2011, 42.9 per cent of Catalans supported independence, and at present support has risen to 44.6 per cent. In Catalonia the enthusiasm for democracy associated with the initial phase of the transition to democracy is gone. Lack of trust in politicians and institutional politics accompanied by central bad economic management and open hostility to Catalan demands has alienated a rising number of citizens. Only 4.4 percent of Catalans consider that they have too much autonomy, 24 per cent are satisfied with the current level and 65.7 per cent are frustrated by insufficient autonomy. Today 30.8% are in favor of Catalonia becoming a state within a federal Spain and 29% want it to become an independent state.
The rise of secessionism in Catalonia emerges out of the will to decide upon its political destiny as a nation. It questions the assumption that it is possible for a nation without its own state to flourish and develop within a larger state containing it, and within which it is not considered as an equal partner
diumenge, de juny 03, 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)