Auschwitz
Allà
a baix, amor, a Auschwitz, lluny
del
Vístula, al llarg de la planura nòrdica,
en
un camp de mort: freda, fúnebre,
la
pluja sobre el rovell dels pals
i
la barreja de filferro de les tanques:
ni
arbres ni ocells en l’aire gris
o
en el nostre pensament, sinó inèrcia
i
dolor que la memòria deixa
al
seu silenci sense ironia o ira.
Tu
no vols elegies, idil·lis: sols
raons
de la nostra sort, ací,
tu,
tendra als contrastos de la ment,
incerta
davant una presència
clara
de vida. I la vida és ací,
en
cada negació sembla una certesa:
ací
escoltarem plorar l’àngel el monstre
les
nostres hores futures
colpejar
el més enllà, que és ací, etern
i
en moviment, no en una imatge
somiejada,
de possible pietat.
I
ací les metamorfosis, ací els mites.
Sense
noms de símbols o d’un déu,
són
crònica, llocs de la terra,
són
Auschwitz, amor. ¡Que de sobte
es
mutaren en fum d’ombra
els
estimats cossos d’Alfeu i d’Aretusa!
D’aquell
infern que s’obria amb inscripció
blanca:
"El treball us farà lliures",
va
eixir continu el fum
de
milers de dones fetes fora
a
l’alba dels tuguris contra el mur
del
tir al blanc o ofegades cridant
misericòrdia
a l’aigua amb les seues boques
d’esquelet
sota les dutxes de gas.
Tu
les trobaràs, soldat, en la teua
història
sota formes de rius, d’animals,
¿o
també ets tu cendra d’Auschwitz,
medalla
de silenci?
Queden
llargues trenes tancades en urnes
de
vidre encara cenyides per amulets
i
infinites ombres de petites sabates
i
bufandes d’hebreus: són relíquies
d’un
temps de saviesa, de sapiència
de
l’home fet a la mesura de les armes,
són
els mites, les nostres metamorfosis.
Sobre
els espais en què amor i plor
i
pietat es marciren, sota la pluja,
allà
a baix, es rebel·lava un no dins de nosaltres,
un
no a la mort, morta a Auschwitz,
per
a no repetir, des d’aquella fossa
de
cendres, la mort.
(QUASIMODO, Salvatore. El
fals i el verdader verd. Alzira: Bromera, 1993. Traducció Josep Ballester)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada