dimecres, de gener 25, 2012
dimarts, de gener 17, 2012
dilluns, de gener 16, 2012
dissabte, de gener 14, 2012
divendres, de gener 13, 2012
QUE SIGUI LA MEVA ÀNIMA..., de Màrius Torres (1937)
Que sigui la meva ànima la corda d'un llaüt
per sempre igual i tensa
i que el destí no em pugui arrencar, decebut,
sinó una sola nota, invariable, immensa.
Una nota molt greu i molt constant. Vençut
no sigui mai el clau que tiba i que defensa
la viva pulcritud
de la vibració d'una corda ben tensa.
Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda
que vibra malament!
Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent,
àtona, corrompuda,
corda desafinada, la meva ànima ment.
Quants cops l'hauria volgut muda
per no sentir la música falsa del seu accent!
Senyor, ¿Tu no voldries
reblar les torques dels meus extrems afeblits
perquè mai no s'afluixin les meves melodies?
Jo vull ésser constant en els plors i en els crits,
i cantar sempre igual, ignorant les follies,
els dalers, els neguits,
el corb que sobrevola l'estepa dels meus dies…
Jo vull ésser com tu, o corda que diries
que sempre et polsen uns mateixos dits.
Gener del 1937
dimecres, de gener 11, 2012
dimarts, de gener 10, 2012
COUPERIN A L'HIVERN, de Màrius Torres
COUPERIN A L’HIVERN
Com un cel blanc, damunt els arbres adormits,
els encongeix les branques,
una mica de fred a les puntes dels dits
ens fa veure les tecles més blanques.
Però en la febre pàl·lida dels teus palmells infants,
ni freda ni poruga
la música comença, i et salta, entre les mans,
un ocell que palpita i que juga.
Màgic ocell! L’hivern, vençut pel seu encís,
fa tres passes enrera.
Quan mor, amb el silenci jo torno, més feliç
de més lluny que d’una primavera.
LA CIUTAT LLUNYANA, de Màrius Torres
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,
batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
LORELEI, de Màrius Torres
LORELEI
"Arrelada en la carn i en els somnis. Tan clara,
que tu sola tenies una límits en l'impur
aiguabarreig dels meus deliris, foc obscur
de sarments oloroses, fumejant com una ara
dins meu!
*
Deia la Nit: –¿No sents la meva pau?
Vine, ja deslliurat del desig que t'irrita,
al paradís dels somnis on el meu cor t'invita.
Amaga't entre els plecs del meu sudari blau.–
I deia el Mar: –¿No sents el meu cos que s'exalta,
més profund en la joia sonora del combat?
Inquiet en la fosca, vivament agitat
igual que un llit d'amor…
–Negre mar, Nit més alta,
ja no vull ésser fort ni vull ésser feliç!
O somni ¿què m'importa la febre amb què m'enganyes
si a l'ombra tremolosa de les seves pestanyes
trobo la rosa pàl·lida i amarga d'un somrís?
*
Com una lira ronca, per la pluja de plata
feien càlids arpegis les llargues mans del vent.
¿Què salvava les roses al jardí? Mortament,
les branques s'agitaven, dolorosa sonata
sobre els vidres glaçats i rígids de foscor.
La nit era tot música. Les finestres obertes
ens diuen, de les vastes avingudes desertes,
aquella olor de terra del vent de la tardor,
sobre la teva veu, pàl·lida, tenebrosa,
com, d'un foc d'agonies, un riu de vida fosa…
Mories poc a poc, i et tornaves, cantant,
una ombra que tenia la forma del teu cant.
Juny del 1937 / Octubre del 1938
Marius Torres
ARBOR MORTIS, de Màrius Torres
Déu, al primer batec de cada cor que neix,
sembra dues llavors en una sola argila:
la vida remorosa que cada instant s’esfila,
la mort silenciosa que cada instant s’acreix..
En l’estança més closa de la nostra existència,
allà on només habiten l’esperança o l’horror,
viu l’Arbre de la Mort; i creix, interior,
de tot el que es marceix en la nostra vivència.
Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí,
el seu brancatge, nu com un esquelet, vibra.
Arbre, en la primavera que tu trauràs de mi,
estreny, amb les arrels, el meu cos fibra a fibra.
Faran les teves fulles una ombra de repòs,
i un aspre perfum d’ànima vindrà a les teves flors.
EN EL SILENCI OBSCUR, de MÀRIUS TORRES
La musique souvent me prend comme une mer!
Baudelaire.
En el silenci obscur d'unes parpelles closes
que tanca l'Univers en el meu esperit,
la música s'enlaira. -Talment, en l'alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.-
Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l'infinit, trencades les rescloses,
i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l'oblit.
Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins, voluptuosament.
I mentre el món es perd, adormit a la platja,
jo somnio -perdut en l'estreta salvatge
dels llavis de l'escuma i dels braços del vent.
dilluns, de gener 09, 2012
diumenge, de gener 08, 2012
dijous, de gener 05, 2012
MÀRIUS TORRES, d'Enric Bou (dins HISTÒRIA DE LA LITERATURA CATALANA, Vol X, pàgs 327 a 333)
Producte d’unes circumstàncies ben determinades, en l’índole personal i ambiental, l’obra poètica de Màrius Torres no fou mai coneguda d’un públic lector ampli fins molts anys després de la seva mort. Havia nascut a Lleida el 30 d’agost de 1910 i va morir, de resultes d’una tuberculosi, al sanatori de Puig d’Olena, el 29 de desembre de 1942, allunyat dels seus i enmig d’una societat desfeta. Durant la seva vida, tan breu, tingué prou temps per construir una de le sobres més sòlides de la poesia catalana del segle XX, que ha estat difosa gràcies a la tenacitat d’un molt bon amic seu, Joan Sales[1]
Torres pertanyia a una nissaga de metges atrets per la metempsicosi –de la qual l’avi havia estat l’introductor a Catalunya-; després d’efectuar els primers estudis a Lleida passà a Barcelona per estudiar medicina. El 1933 efectuà un viatge de final de carrera per França i Itàlia, que l’havia d’impressionar fortament: li produí un impacte particular la ciutat de Florència. Poc després d’haver iniciat l’exercici de la professió (s’havia especialitzat en malalties de l’aparell digestiu), va ingressar al sanatori de Puig d’Olena pel desembre de 1935, i ja no n’havia de sortir mai més, tret de breus estades a Barcelona. Fou en aquests set anys de vida al sanatori, frec a frec amb la mort, quan escriví la major part de la seva obra poètica, practicà el piano i trabà relació íntima amb Mercès Figueras –la “Mahalta” de molts dels seus poemes-. L’agost de 1936 es referia, irònicament, a la seva situació en el poema “La torrissea”:
La meva vida resisteix, ufana
bacils i rodolins
Per raó dels seus ideals republicans (el seu pare era vice-president del Parlament de Catalunya) seguí amb tota atenció les activitats bèl·liques del front i de la reraguarda, malgrat la impossibilitat evident de participar-hi. En aquest període es dedicà intensament a la lectura i traducció de poesia, l’estudi de la grafologia, filosofia i medicina; i mantingué dues correspondències epistolars importants: amb Joan Sales[2] i Carles Riba[3]
La difusió de l’obra de Carles Riba ha estat plagada de dificultat. L’any 1937 es presentà, sense èxit, al premi Joaquim Folguera de poesia, amb una selecció dels seus poemes que titulà Invencions. Joan Sales qualificà de “glacial silenci” la rebuda que tingueren les primeres edicions[4]. Entre 1947 i 1964 es feren quatre edicions, augmentades en cada ocasió amb nous poemes inèdits que havien estat trobats. Malgrat no haver publicat mai en vida, la seva fama pòstuma ha estat en expansió contínua. A més de la contribució de Joan Sales, hi ajudà el fet, gairebé llegendari de la relació amb Carles Riba –les cartes en són un bon testimoni, i ho confirma la dedicatòria de dues de les “Tannkes del retorn”, de Del joc i del foc.[5]
L’aventura editorial d’aquesta obra poètica és un bon exemple de l’heroisme i la tenacitat amb què calgué practicar la literatura i de les dificultats per a la seva difusió en la immediata postguerra. Torres havia lliurat noranta-sis poemes a Joan Sales, el qual els havia de publicar si moria. La família volia que això fos fet a Catalunya; però la complicació provocada per la Segona Guerra Mundial els convencé que era millor desistir, i el llibre fou publicat a Coyoacán (Mèxic), l’any 1947, cinc anys després de la mort del poeta, dins la col·lecció “Quaderns de l’exili”, sobre paper enviat expressament des de Catalunya, i amb el mecenatge de Francesc Cambó.[6]
En l’obra de Torres cal distingir, doncs, entre els noranta-sis poemes ordenats en cinc llibres pel mateix poeta, i tots els altres que han estat afegits posteriorment per amics, biògrafs i estudiosos. Deixant de banda la qüestió del respecte a la voluntat del difunt (havia demanat que no es publiqués cap altre text, llevat dels noranta-sis poemes), el fet cert és que, entre el prop d’un centenar d’afegits, n’hi ha molts que tenen un valor estrictament documental, de costat amb d’altres que són dels millors que escriví. El criteri que s’ha seguit per ordenar les successives edicions de Poesies ha estat el cronològic, amb la qual cosa es fa més fàcil resseguir l’elaboració i l’estabilització d’un projecte estètic original que, amb mots de Pere Gimferrer, “va dur a terme amb una perseverança exigent, rigorosa i radical, que bastí l’obra d’una coherència singular”.[7]
Una idea molt reiterada en la correspondència de Màrius Torres és que ell i la seva generació havien estat –i encara eren- testimonis d’excepció d’un trasbalsament total de la civilització occidental. Aquesta experiència tingué una repercussió notable en la seva visió del món. I ell experimentà dues vivències clarament diferenciades: el temps de la Guerra Civil Espanyola, en què el contacte amb amics i parents erra irregular i anormal, però possible; i el de la Segona Guerra Mundial, d’aïllament total i d’endinsament en ell mateix. En un estat de solitud esfereïdor, abocat irremissiblement a la mort.[8] D’altra banda, a causa de la malaltia, i de la vida que es veié obligat a menar, es produí una actitud de rebuig de la ciència –ell era metge i es veia en la impossibilitat de guarir-se a si mateix-, i una aproximació a formes d’espiritualisme que facilitaren un atansament a la poesia: “Si volgués resumir què m’han portat aquests quatre anys darrers, us diria que, d’una banda, l’afermament en la meva vocació, la consciència que jo sóc essencialment aquesta cosa absurda: un poeta líric”[9]
Per aquesta doble crisi, col·lectiva i individual, de caràcter profundament moral, però amb uns arrelaments considerables en la realitat, la “intuïció” de bon lector de Carles Riba li féu escriure: “Aquesta poesia brolla sempre des de la crisi.” Riba, a més, va destacar la puresa gairebé religiosa de la poesia de Torres:
Els poemes de vostè són els d’una solitud on Déu i la Seva acció i les Seves criatures són presents. Cap màgia d’artista no pretén omplir-la ni organitzar-la. Un home s’entén amb la Realitat Última per una mena de pacte de confiança i acceptació d’una banda, cap abús de força per l’altra. D’on el to, entre el d’oració i el de meravella, sempre tan estrany a tot virutosisme, tan a mitja veu. Els qui repeteixin la seva veu, han de prendre-la també en una intimitat ben pura.[10]
La seva condició d’home malalt, sense esperança, tingué un efecte immediat en la intimitat de la seva poesia: l’enfrontament amb la presència obsessiva i constant de la mort. Màrius Torres pot ésser considerat com un altre bon exemple de poeta d’influència ribiana. Aquest li forní el model més immediat de poesia cerebral, concentrada en ella mateixa i, alhora, atreta per alguns dels mestres del Simbolisme francès, singularment Verlaine i Baudelaire. [11] D’entre les lectures que efectuà al sanatori destaquen les d’altres autors afins a les seves posicions literàries: Shelley, Heine, Riba i Maragall. Es dibuixa així l’interès per uns poetes que ajuden a entendre l’interès per la música al llarg de la seva poesia; en aquesta mateixa direcció es poden considerar els intents de musicar poemes de Verlaine o dels trobadors.[12]
A més, és detectable en l’obra d’aquest poeta la preocupació de caràcter tècnic, no tan sols de forma teòrica,[13] sinó pel rigor que presidí l’elaboració dels poemes. Com escriví a Joan Sales, calia “construir poemes on cada vers, cada frase, tingui un contingut poètic harmònic i en funció del conjunt”.[14] Mots que complementen els que adreçà a Carles Riba: “Sí, l’art no creix en el buit i la més elemental cautela ens exigeix un pacient treball d’estudi, un esforç per comprendre no tant l’art dels altres com la nostra ànima mateixa.”[15] D’aquestes declaracions i dels models triats, se’n desprèn una opinió favorable a un determinat model de poeta i de poesia: el fornit per la tradició simbolista. I l’obra de Torres en bloc no fa sinó confirmar-ho. Així, doncs, ens enfrontem a una obra literària la qual, com poques altres, es constitueix a partir de la recerca individual d’un sentit per a l’existència humana; i és precisament la pròpia pràctica de la poesia allò que legitimarà la recerca i el que, al capdavall, en justificarà i n’expressarà la dimensió transcedent.
En la poesia de maduresa de Torres –els cinc llibres que ell ordenà- es pot distingir un impuls inicial marcat per l’experiència del viatge a Itàlia en acabar els estudis universitaris. Els primers poemes corresponen a experiències d’aquell moment, i reflecteixen alguns dels seus interessos fonamentals.[16]
Tot d’una, la poesia de Màrius Torres ens apareix somoguda per dues forces subterrànies: el tema de la música i el del món natural. Així, els dos primers poemes obren un món referencial –Händel, Corelli- en el qual reincidirà en múltiples ocasions. I el poema 25, “En el silenci obscur d’unes parpelles closes...” l’obre amb un epígraf en què cita uns versos cèlebres de Baudelaire: “La musique souvent me prend comme une mer!”. O bé, daltres poemes com “Nocturn amb variacions”, són escrits imitant una estructura musical. Torres emprarà la seva afecció per la música, i el coneixement profund que tenia de la música, per tal d’introduir un del topoi més reconeguts del Simbolisme, aquí emprat com a correlat objectiu de la seva recerca.
Tot seguit, però, aquests tempteigs i provatures s’obren a un món interior, fet de realitats transcedents. Dues sèries de tankes, escrites l’any 1938, donen una idea molt precisa del món d’interessos i de la inflexió temàtica que es produeix: el cicle natural –el pas del temps, el progrés de les estacions- “El dia”, “La nit”, “Un arbre”, apareixen de costat amb dues obsessions que el poeta visqué intensament: l’amor i la mort, i s’insinua, així, el decantament cap a dos dels temes definitius de la poesia de Torres. És important de destacar que, de bon començament, la poesia de Torres remet a uns correlats ben determinats, i també que la tasca del poeta s’associa amb un combat (poema 24), per tal d’atènyer una realitat feta de somnis i incerteses, que no per irreal és més allunyada d’una aparença de veritat, poètica, perquè com diu el poema 25:
I mentre el món es perd, adormit a la platja
jo somnio –perdut en l’estreta salvatge
dels llavis de l’escuma i dels braços del vent.
Aquest mateix sonet s’obre amb una quarteta molt il·luminadora sobr la filiació simbolista, per la intervenció de la música i l’aparició d’un altre dels símbols més recurrents, les roses:
En el silenci obscur d’unes parpelles closes
que tanca l’Univers en el meu esperit,
la música s’enlaira –Talment, en l’alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.
Són aquests ulls tancats, aquesta mirada interior, allò que permet de realitzar el coneixement suprem.
El món de la natura és un altre dels referents cabdals. I li és especialment útil per construir la llarga sèrie de poemes amorosos de títol idèntic, “Cançó a Mahalta” (poemes 14, 17, 18, 20, 21, 64, 121, 139, 140). A tots opera d’una manera semblant, emprant un element de la natura per tal d’expressar la situació dels amants. Són com “dos rius paral·lels” en el 14, o l’esguard de la persona és un “llac profund” amb “aigua tranquil·la”, en el 17.
Allunyat de parents i amics, acarat a la mort, testimoni d’uns fets brutals, que commovien el seu país, la poesia de Torres també es fa ressò d’unes circumstàncies. És constatable a poemes com “Molt lluny d’aquí”, “En la nit de Sant Silvestre” o “La ciutat llunyana”:
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de la terra,
Pàtria, guarda’ns –la terra no sabrà mai mentir.
La mort apareix sovint com a rerefons, com una experiència coneguda, per a un poeta-metge, malalt. Però a partir del poema 11, de setembre del 1936, apareix com una realitat cruel, integrant fonamental del seu paisatge íntim. Aquí es mira la mort amb decisió, amb un optimisme paradoxalment fúnebre:
Dolç Àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.
Arriba a una acceptació en el poema 57, en què la Mort es confon amb la seva visió de l’Absolut.[17] De fet, és molt característic l’atansament a postures confessionals, en les quals, ben certament, la pressió provocada per l’agreujament de la malaltia devia fer-hi el seu efecte.
Màrius Torres fou un poeta que visqué absolutament aïllat de la societat literària del seu temps, però que connectà amb algun dels moviments d’idees –el postsimbolisme- i algun dels escriptors –Carles Riba- més significats. A més la seva obra fou coneguda en condicions molt particulars. Amb tot, la seva voluntat comunicativa i l’esforç d’uns amics fidels i d’alguns estudiosos han fet que una obra que per ella mateixa viu en el clarobscur, entre la realitat i el somni, entre la salvació i la dissort final, o entre la llum i la foscor, hagi estat recuperada i llegida amb fruïció per un nombre considerable de lectors.
Enric BOU, Història de la literatura catalana. Volum X. (pàgs 327 a 333) Editorial Ariel, SA. Barcelona, 1985)
[1] L’obra de Màrius Torres que ell no edità mai en vida, va ser publicada a Mèxic l’any 1947 per Joan sales. El 1950 fou publicada dins els “Llibres de l’Óssa Menor” amb un prefaci de Carles Cardó; la tercera edició contenia poemas inèdits i una “Notícia biogràfica” de Joan Sales, la quarta edició (1969) era augmentada amb més poemes inèdits, un afegit a la “Notícia biogràfica” de Joan Sales. I la cinquena (1977) dins “Clàssics Catalans Ariel” recollia els poemas inèdits publicats per Mercè Boixareu en l’apèndix del seu llibre (Vida i obra de Màrius Torres. Ed. Selecta, Barcelona, 1968), amb un pròleg de Pere Gimferrer i una cronologia i una bibliografía d’Alfred Sargatal
[2] JOAN SALES: Cartes a Màrius Torres .Club Editor. Barcelona, 1976. V., també, “Cartes a Joan Sales”, dins MÀRIUS TORRES: Poesies, op. cit. pàgs 213-248
[3] “Correspondència a Carles Riba”, dins MÀRIUS TORRES, Poesies. op. cit, pàgs. 249-263
[4] Joan Sales: “Pròleg” a la quarta edició. Editorial Ariel, Barcelona, 1964, pàg 36. És destacable l’interès que ha despertat en els darrers anys l’obra de Torres en ambients lleidatans. Cal remarcar sobretot el treball de Joseph Borrell al número doble de la revista “Quaderns de Ponent”, 3-4 (1983) dedicat a Màrius Torres.
[5] Són la XLV i XLVI, que es titulen “Poeta mort”. Carles Riba: Del joc i del foc. Editorial Empúries, Barcelona, 1984, pàgs. 75-76
[6] Mercè Boixareu: Op. cit., pàgs 47-48.
[7] Pere Gimferrer: Op. cit. pàg. 13
[8] “Notre epoque sera pour long etmps une inconnue. Nous avons asiste a ses premiers geste, nous avons saisi sa grandeur, mais nous ignorons tout de ses secrètes pensées” (Cartes a Màrius Torres, Op cit., pàgs. 219-220). V. també p`g. 245
[9] Carta a Carles Riba, 14-VII-1942, dins MÀRIUS TORRES: Poesies, op. cit. pàg. 262
[10] Carta de Carles Riba. 7-V-1942. ibidem. Pàgs 258-259
[11] Per a il·lustració de la influència de Riba, v. JAUME MEDINA, La poesia de Màrius Torres. “Reduccions”, abril, 1978, pàgs. 71-73. La correspondència amb Joan Sales és una bona il·lustració del fervor simbolista d’aquests escriptors, particularment la devoció per Baudelaire. V. també MERCÈ BOIXAREU: Màrius Torres, mitjançant Bachelard, comentari a les tannkes de: “Entre l’herba i els núvols”. “Quaderns de Ponent”, op. cit., pàgs. 29-38
[12] MERCÈ BOIXAREU: Op. cit., Apèndix 1; també M.A. SANTA BANYERES: Accents baudelairians a la poesia de Màrius Torres. “Quaderns de Ponent”, op.cit., pàgs. 41-45
[13] JOAN SALES: Cartes a Màrius Torres, op. cit. pàg. 421
[14] Ibidem, pàg 392. MONTSERRAT BADIA i CARDÚS ha publicat una aproximació lingüística a aquesta poesia: Estudi lingüístic de la metàfora en Màrius Torres. PAM. Barcelona, 1983
[15] MÀRIUS TORRES: Poesies, op. cit. pàg 255
[16] V. PERE GIMFERRER: art. Cit.; també, JOSEP BORRELL: Màrius Torres: a propòsit de “Lorelei”. “Quaderns de Ponent” 1 (primavera 1979), pàgs. 7-13, recollit dins Anàlisis i comentaris de textos literaris catalans, II. Ed. Curial. Barcelona, 1982, pàgs 83-92; JORDI PÀMIES, Temes principals en la poesia de Màrius Torres. “Reduccions”, 16 (maig 1982), pàgs. 71-90. Pàmies ha indicat quatre temes: la bellesa del món, la nit, la mort i Déu. Gairebé tots els estudis que s’han fet de la poesia de Torres s’han cenit als 96 poemes acceptats per ell.
[17] V. ALFRED SARGATAL: El tema de la mort en Màrius Torres. “Quaderns de Ponent”, op. cit., pàgs 9-25; també MARGARIDA PRATS I RIPOLL: Fonaments religiosos de Màrius Torres, ibídem, pàgs 63-69