Mercè Rodoreda, una aproximació

A començaments del segle XX, els escriptors, com a refús al realisme i naturalisme vigents, es disposaren a seguir un corrent psicologicofilosòfic que dominava gran part del pensament europeu. Freíd, Bergson i W. James foren els pares espirituals d’aquestes noves modes literàries.De Bergson agafà Marcel Proust la noció del temps perdut i més tard retrobat.James Joyce i Virginia Woolf prengueren de les teories del subconscient de Freud i de les del funcionament de la consciència de Joyce, el que havia de ser després elaborat en les seves principals tècniques literàries.A grans trets podríem dir que les tècniques de Mercè Rodoreda van sorgir de l aposterior elaboració de les lectures “joycianes”, encara que és molt agosarat afirmar aquesta única i principal influència, car Woolf i Proust també es poden intuir en l’obra de Mercè Rodoreda.El paradís de la infància –en oposició al món adult- llunyà i perdut ñes una constant en la seva obra.L’obra de la Rodoreda constitueix una visió personal de la novel·la d’anàlisi psicològica que havia fet forat a les lletres catalanes quan, de fet, a tot Occident estava en plena decadència. Ell utilitzava el monòleg interior, directe i indirecte.I entenem per monòleg interior directe quan el personatge parla per ell mateix; és un conjunt de pensaments interiors d’una persona els quals són plasmats al llibre d’una manera ordenada. L’indirecte, és aquell on les paraules del personatge van dirigides a un interlocutor o persona que escolta i que mai es fa present com a subjecte actiu. Són tècniques més pròximes a les tradicionals que no pas a les de Joyce, el qual practicava el “flux de consciència” –monòleg interior desordenat-, igual com surt de la ment –que tan d’èxit va tenir a les darreries dels anys trenta, quan Joyce ja havia mort.El resultat serà, doncs, una prosa evocàtiva i enigmàtica, plena de matisos i coses mig dites, ingènua i lírica, que ens suggerirà tant per la senzillesa d’estil com per les coses que ens diu, del dir i no dir dels plecs més pregons de la psicologia femenina.I no és que vulgui fugir de la realitat agafant aquestes tècniques d’expressió, sinó que és un voler apropar-se més a la vida d’aquells personatges des de dins en voler retratar les vivències, els pensaments, les angoixes, els fantasmes mentals dels éssers vius. Una realitat concreta la Rodoreda la transforma en una realitat general, universal que “partint d’una tipificació desemboca en un mite” (C. Arnau, dins pròleg a l’Obra Completa).Es tracta, doncs, d’una obra difícil i complexa encoberta sota una capa de senzillesa. Potser, així com en Proust deixen empremta apassionada i serena alhora els estats d’ànims, esdeveniments històrics, socials, la Rodoreda deixa entreveure les preocupacions personals i socials de les distintes etapes de la seva vida. La seva obra transparenta el seu caràcter, tal com diu ella (Baltasar Porcel ho apunta així a “Serra d’Or”) quiet i violent, innocent i complicat, serè i apassionat, esquerp i dòcil amb una inclinació marcada cap al romanticisme.Roland Barthes, Gilles Deleuze i Vargas Llosa ens ho confirmen: “El por qué escribe un novelista está visceralmente mezclado con el sobre qué escribe; los ‘demonios’ de su vida son los ‘temas’ de sus obras”)[1]
Mercè Rodoreda neix a Barcelona, al barri de Sant gervasi, el 10 d'octubre de 1909. Començà la seva activitat literària amb col·laboracions a revistes i diaris ("Clarisme", "La Revista", "Revista de catalunya", "Mirador", "Meridià", "Companya", etc.) i també amb la publicació de novel·les de les quals l'autora abjurà més tard, amb una sola excepció: Aloma. Aquestes novel·les que hem esmentat són: Sóc una dona honrada (1932), Del que hom no pot fugir (1934), Un dia en la vida d'un home (1934) i Crim (1936).

Les quatre primeres novel·les que després rebutjar es poden agrupar en dos blocs diferenciats: les dues primeres, Sóc una dona honrada? (1932) i Del que hom no pot fugir (1934), són novel·les psicològiques d'un notori esquematisme i amb una colla de trets que recorden el perfil biogràfic de l'autora. A desgrat, però, de la seva senzillesa anuncien el món i el camí d'Aloma (1938) i incideixen en aspectes que, més tard, tornaran a ser tractats per la narrativa rodorediana. Les altres dues novel·les, en canvi, Un dia en la vida d'un home (1934) i Crim (1936) semblen reflectir la influència i la fresca alenada d'humor del Grup de Sabadell.
El 21 de gener de 1939, quan la guerra ja s'havia decantat del tot del bàndol franquista, Mercè Rodoreda deixà Barcelona, passà la frontera i després de breus estades a Tolosa i a París s'instal·la amb altres escriptors catalans al castell de Roissy-en- Brie, prop de la capital francesa. L'indret era molt acollidor i la instal·lació havia estat possible gràcies a l'actuació d'alguns intel·lectuals francesos. Eren una quarantena d'escriptors i artistes exiliats de la Guerra Civil Espanyola i, entre els catalans hi havia Joan Oliver, Xavier Benguerel, Cèsar August Jordana i Pere Calders

Els tempteigs tècnics es concentren en un sol llibre: Vint-i-dos contes, un recull de contes. En aquesta obra es reflecteix la influència d'un corrent literari que va tenir una gran importància en els anys cinquanta: el corrent nord-americà, amb una tècnica determinada -el "behaviorisme". La figura més destacada d'aquest corrent és Ernest Hemingway, al qual la Rodoreda diu admira profundament. Aquest behaviorisme es fa present en alguns contes i és menys pur a "Jardí vora el mar" i a la part central de "El carrer de les Camèlies".

Es fan difícils de determinar les influències concretes en un autor ja que e´s la mateixa vida la que molt sovint les crea o les determina. Baltasar Porcel, en una entrevista que fa a l'autora cita com a autors i llibres llegits per la Rodoreda Virginia Woolf, Breton i Novalis, amb especial predilecció pels seus "Himnes de la nit".

Tot això permet distingir en la narrativa rodorediana dos grans moments en la seva etapa de postguerra: un de realista que se situa en el món dels adults ("La Plaça del Diamant", "El carrer de les Camèlies") i un de fantàstic que viu encara el món pre-edíptic de la infantesa on es poders innúmers de la imaginació són l'única llei existent ("La meva Cristina i altres contes").
Les novel·les de l'autora, doncs, en aquesta segona etapa es van interioritzant i a mesura que ho fan la concepció de l'art i d el avida s'apropa a la dels simbolistes. Es tracta d'un procés de gradació i d'intensificació progressiu. Una evolució que és com la del lluç que es mossega la cua: sortida del mite (infantesa) per tal de poder-lo reconquerir finalment a l'època de la vellesa.

CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE L'OBRA RODOREDIANA
Temes: Els temes de l'anàlisi de la versió rododeriana són les relacions entre l'home i la dona, sobretot entre l'home madur i la dona jove, tant si són consagrades pel matrimoni com si no ho són. Les relacions acostumen a ser tenses, gairebé impossibles, per unes raons lògiques o, si més no, suposadament lògiques, o per d'altres totalment inexplicables. I la dona, més aviat passiva, n'esdevé la víctima. En tota aquesta problemàtica hi van lligats els aspectes de l'amor físic, el trauma sexual, el part i, de vegades, l'amor maternal. Tot això és amanit ambel desencís dels personatges pel temps present (l infelicitat de l'edat adulta) i l'enyorança del passat (la felicitat de la infantesa).

Personatges: Els personatges són gairebé tots femenins. Aquesta perspectiva predominantment femenina es transforma entorn d'un procés vital únic: adolescència, joventut, maduresa, vellesa i mort. Cal observar el tractament divers donat a la infància.

A mesura que passen els anys, les heroïnes de l'autora tenen una consciència clara de la vid adulta i intenten de reconquerir la infància. Així, el que en Aloma és tan sols enyorança imprecisa, esdevé un intent de recuperació, tant a La Plaça del Diamant com a El carrer de les Camèlies, novel·les de dones que deixen darrere seu la joventut. Aquest intent esdevé una recuperació total a Mirall Trencat.

Aquesta evolució es palesa a través d'un dels símbols recurrents: la flor o el jardí. La flor, el jardí, és ja en Aloma un símbol de la infància. El jardí quotidià i modest de la primera novel·la esdevé a la darrera un lloc sagrat i mític i es converteix en un arquetip.

En l'etapa de vellesa ("Mirall trencat") hi ha un símbol ben propi: l'aigua per connectar la infantesa amb la mort.

Els símbols constants experimenten una evolució que els va embellint progressivament: la casa (de modesta esdevé una torre esplèndida), el jardí (de senzill es transforma en un espai sagrat), el til·ler (es converteix en un arbre amb una forta connotació d'immortalitat; el llorer...), les flors (úniquesprimer, són múltiples i variades després [de cirerer, lilà, violeta]).

A més d'aquests símbols, cada novel·la de la Rodoreda en té un de principal que hi dóna sentit profund. La flor és el símbol d'Aloma (simbolitza la infància i, en procés d'abstracció-essencialització, la felicitat).

El colom a La Plaça del Diamant és el símbol de l'opressió de la dona i l'àngel al "Carrer de les Camèlies" es relaciona amb la mort i, d'altra banda, amb la llibertat de la Cecília. En aquesta novel·la, a més, hi ha la flama, símbol d'origen terrestre però d'un destí celestial. El foc s'associa amb l'acte sexual. Cecília sent una forta atracció pel foc i és una prostituta. És també el símbol de la mort que anuncia una realitat que es va apropant i que dominarà a la novel·la "Mirall trencat" car el símbol princial d'aquesta ´ñultima novel·la és l'aigua (infantesa i mort). Perquè si l'aigua és el símbol de la puresa, és lògic que l'home, en no trobar-la, tracti de recuperar-la; ra bé, en no poder assolir-la a través d ela vida per essència impura, ho provarà en un últim i desesperat intent a través de la mort .

A Mirall Trencat tots els personatges que moren dins de l'aigua són uns nens (Jaume, Maria) o bé se suïciden en sentir nostàlgia de la infantesa.

En totes les obres rododerianes hi ha símbols secundaris, motius que evolucionen amb el temps: el mirall, símbol del pas del temps i posteriorment de la mort; la nit, símbol de la intensitat, tant de joia com de dolor i del tot prodigiós, sempre misteriós...el de l'orfenesa, la soledat i el gust de les heroïnes rododerianes cap al somni on la decepció davant la realitat i la divinització del pensament convergeixen en una mística de la infantesa en la qual domina l'amor de la mare, recordat d'una manera punyent i comparat amb el de l'home, car és ben bé en esdevenir adult quan hom enyora un tipus d'amor caracteritzat per la tendresa i l'afecte desinteressat, enfrontat amb un altre que ho és per egoisme i l'únic desig de satisfer la pròpia sexualitat en fer-se adultes les protagonistes femenines no troben mai "uns braços amorosos ni un bes suau".

ESTRUCTURA

L'estructura de les novel·les de Mercè Rodoreda és oberta -neix quan fineixen un interrogant sobre la vida que encara els queda a les heroïnes per viure. Tan sols "Mirall Trencat" és tancada, en cloure's la ficció ho fa amb la mort definitiva de tot. Les novel·les s'enllacen com si d'una única història es tractés.

TÈCNIQUES

Mercè Rodoreda utilitza les tècniques del monòleg interior -potser més pròximes a les tradicionals que no pas a les de Joyce, bé que en certs casos tenen afinitat amb aquest- o les de la narració en 3a. persona que sovint es confonen amb les del monòleg i que barregen prodigiosament l'estil directe amb l'indirecte. Respecte a la prosa de la Rodoreda, Molas diu: "és una prosa evocativa i lírica, tan important pel que diu com per la manera com ho diu, les característiques més remarcables de la qual són la ingenuïtat d'interpretació i d'expressió, la malícia en la tria d'elements, que arriba a vorejar l'esquematisme, la insinuació, el matís. La Rodoreda és la gran novel·lista del matís: del dir i no dir, quasi carnerianament, els plecs més subtils de la psicologia femenina".

La seva obra és organitzada entorn d'un procés vital únic.

A Roissy-en-Brie, Mercè Rodoreda inicià una relació sentimental intensa, difícil i duradora amb Armand Obiols -pseudònim de Joan Prat i Esteve-. Tan duradora que només es trencà arran de la sobtada mort d'Obiols a Viena, l'estiu de 1971.

Aloma (1938), guardonada amb el premi Crexells el 1937 , esdevé el punt més interessant i reeixit d'aquesta primera etapa de l'escriptora, la qual discorre a la Catalunya de la preguerra, i es caracteritza per una gran vitalitat. "(...) Vaig començar a entrar en contacte amb el món de la literatura gràcies a Puig i Ferreter que em demanà una novel·la. Jo li vaig donar "Un dia en la vida d'un home" i aleshores ell em va introduir al Club dels Novel·listes on anaven Trabal, Pere Quart, Jordana (...) Feien tertúlia i parlaven de literatura. Eren gent molt culta, car mentre durà la República ells mantingueren una vida catalana autèntica i més brillant. La gent entrava de seguida en contacte. Jo no sé que hagués amb tots aquells escriptors si les coses haguessin anat d'una altra manera".

El corrent literari dominant a Europa era aleshores la novel·la psicològica. El tema del monòleg interior va er molt comentat a les revistes i els diaris de l'època. La majoria dels novel·listes d'aquella època afirmen que llurs obres són psicològiques. En aquest corrent cal situar les primeres produccions de Mercè Rodoreda. Unes novel·les que tradueixen influències concretes: la més important és la d'un grup d'avantguardistes,el de Sabadell integrat per Francesc Trabal, Joan Oliver i Armand Obiols. La influència de C.A. Jordana es reprodueix a l'escriptura de "Sóc una dona honrada?" i de dues novel·les: "Un dia en la vida d'un home" i "Crim".

"Vint-i-dos contes" (1958) assenyala la reincorporació de M. Rodoreda a la literatura catalana i l'inici d'una carrera que podrà desenvolupar-se amb total normalitat. DEsprés del recull de contes publica, el 1962, "La Plaça del Diamant" a la qual seguiran "El carrer de les Camèlies", "Jardí vora el mar" i un recull de contes "La meva Cristina i altres contes", una nova versió d'"Aloma" (1969) i "Mirall Trencat" (1975).

A partir del seu exili ja no podem inserir la seva producció en un corrent literari i en un context històric. La novel·lista viu a Ginebra i escru en català, i la seva vida passa al marge de la societat i la política de la ciutat. La novel·la psivològica comença a fer aigües a partir d'un moment determinat. "Gairebé no tinc amics allà -a Ginebra- i escriure en català a fora és com voler que floreixin flors al Pol Nord" (Entrevista de Montserrat Roig)

SOBRE LA PLAÇA DEL DIAMANT (1962)

És la història senzilla d'una dona de les capes populars barcelonines a través de les seves ingènues possibilitats de visió i comprensió dels grans esdeveniments que hagué de viure. Colometa, la protagonista, ens explica en primera persona, a través d'un monòleg elàstic i matisat, meitat coherent, meitat incoherent, el seu prometatge, el seu casament, el naixement dels seus fills, la repercussió que la proclamació de la 2a República i el tràgi esclat de la Guerra Civil tingueren dins del si de la petita pàtria familiar, l'enrolament del marit en les milícies i la mort d'aquest al front, la fam, la solitud, la desesperança, la idea del suïcidi, un nou matrimoni, la pau interior, que gairebé desemboca en la follia i el casament final de la seva filla. Alguns dels temes, com és ara el de la Plaça del Diamant o el dels coloms són autèntics símbols. El primer marit, un ebenista decantat cap a l'acció politicosocial, posseeix totes les virtuts dels anys dinàmics de la República i la Guerra Civil; el segon, un petit comerciant de barri, conservador i escapçat, les de la postguerra. Al mig de tot, la gran crisi: l'intent de suïcidi. Al final, la dramàtica explosió de tot el dolor contingut.

La Plaça del Diamant significa el retorn de Mercè Rodoreda a la novel·la -la novel·la anterior de la Rodoreda fou Aloma, publicada el 1938-. Nolis, volis La Plaça del Diamant significa una radiografia de l'època que s'escola entre el començament de l'obra i el seu final. Natàlia, la Colometa, viu en un món gairebé claustrofòbic, envoltada de coloms, que esdevenen un martiri. El colom esdevé tan permanentment la seva presó que arriba a anul·lar el personatge. Natàlia ja no serà més Natàlia, serà la Colometa. I, en el rerefons de la novel·la subjau un món de misèria, un món que traspua el món anterior a la guerra civil i l'immediatament posterior a l'enfrontament fratricida. Natàlia, el personatge, ens apareix escapçat, i escapçat per anul·lació.

La Natàlia no ens tornarà a aparèixer fins a la desaparició d'en Quimet, el qual havia barrat el pas, fins a la seva desaparició a conseqüència de la guerra civil. La Natàlia s'obrirà pas a una altra existència que s'insinua plena de promeses, i en qualsevol cas, molt millor i més feliç que la que ha deixat enrere, per bé que la novel·la, que té un final obert, no ens explica.

Però, què ens aporta la novel·la després d'aquest enfrontament? Ens aporta un company disminuït per a la Natàlia. I aquest company disminuït ens pot arribar a fer l'efecte que és el que Catalunya viu a partir del 1939: una Catalunya disminuïda i estèril, però una Catalunya que, al capdavall, podrà lluitar per tornar a ser.

BIBLIOGRAFIA

Arnau, Carme. Introducció a la narrativa de Mercè Rodoreda. El mite de la infantesa. Ed. 62. Barcelona, 1979

Carbonell, Neus. "La Plaça del Diamant" de Mercè Rodoreda. Col·lecció Les Naus d'Empúries. Quaderns de Navegació, 16. Editorial Empúries. Barcelona, 1994

Diversos autors. HOMAGE TO MERCÈ RODOREDA. Published under the auspices of the North American Catalan Society (NACS) Volume II. Number 2. December, 1987 En aquest volum hi ha els articles dels autors que s'esmenten a continuació:

Murià, Anna, Mercè, o la vida dolorosa.

Casals Couturier, Montserrat. El "Rosebud" de Mercè Rodoreda.

Albrecht, J. W. i Lunn, Patricia V. A note on the Language of "La Plaça del Diamant"

Arnau, Carme. El viatge iniciàtic: "Quanta, quanta guerra...", de Mercè Rodoreda

Bergmann, Emilie. "Flowers at the North Pole". Mercè Rodoreda and the Female Imagination in Exile.

Busquets, Loreto. The inconscious in the Novels of Mercè Rodoreda.

Fayad, Mona. The process of becoming. Engndering the subject in Mercè Rodoreda and Virginia Woolf.

Gleen, Kathleen M. Muted voices in Mercè Rodoreda's "La meva Cristina i altres contes"

Grilli, Giuseppe. A partir d'Aloma.

Martí-Olivella, Jaume. The witches' Touch! Towards the poetics of Double Articulation in Rodoreda.

Clearly Nichols, Geraldine. Writers, Wantows, Witches. Woman an te Expression of Desire in Rodoreda.

Pérez, Janet. Metamorphosis as a Protest Device in Catlan Feminist Writing: Rodoreda and Oliver

Poch i Bullich, Joaquim i Planas i Planas, Conxa. El fet femení en els textos de Mercè Rodoreda (una reflexió de la psicoanàlisi).

Resina, Joan Ramon. The link in Consciousness: Time and Community in Rodoreda's "La Plaça del Diamnt".

Roca Mussons, Maria A. Aspectes del sistema simbòlic a "La Plaça del Diamant".

Varden, Alejandro. Mercè Rooreda: més enllà del jardí.

Molas, Joaquim. Pròleg a La Meva Cristina i altres contes. Ed. 62. Barcelona, 1978

Porcel, Baltasar. Mercè Rodoreda o la força lírica, dins Serra d'Or. 1966 (pàgs 231-232)

[1] Pròleg de Carme Arnau a Obres Completes de Mercè Rodoreda Edicions 62, Barcelona 1962

-->