Mercè Rodoreda, una aproximació

A començaments del segle XX, els escriptors, com a refús al realisme i naturalisme vigents, es disposaren a seguir un corrent psicologicofilosòfic que dominava gran part del pensament europeu. Freíd, Bergson i W. James foren els pares espirituals d’aquestes noves modes literàries.De Bergson agafà Marcel Proust la noció del temps perdut i més tard retrobat.James Joyce i Virginia Woolf prengueren de les teories del subconscient de Freud i de les del funcionament de la consciència de Joyce, el que havia de ser després elaborat en les seves principals tècniques literàries.A grans trets podríem dir que les tècniques de Mercè Rodoreda van sorgir de l aposterior elaboració de les lectures “joycianes”, encara que és molt agosarat afirmar aquesta única i principal influència, car Woolf i Proust també es poden intuir en l’obra de Mercè Rodoreda.El paradís de la infància –en oposició al món adult- llunyà i perdut ñes una constant en la seva obra.L’obra de la Rodoreda constitueix una visió personal de la novel·la d’anàlisi psicològica que havia fet forat a les lletres catalanes quan, de fet, a tot Occident estava en plena decadència. Ell utilitzava el monòleg interior, directe i indirecte.I entenem per monòleg interior directe quan el personatge parla per ell mateix; és un conjunt de pensaments interiors d’una persona els quals són plasmats al llibre d’una manera ordenada. L’indirecte, és aquell on les paraules del personatge van dirigides a un interlocutor o persona que escolta i que mai es fa present com a subjecte actiu. Són tècniques més pròximes a les tradicionals que no pas a les de Joyce, el qual practicava el “flux de consciència” –monòleg interior desordenat-, igual com surt de la ment –que tan d’èxit va tenir a les darreries dels anys trenta, quan Joyce ja havia mort.El resultat serà, doncs, una prosa evocàtiva i enigmàtica, plena de matisos i coses mig dites, ingènua i lírica, que ens suggerirà tant per la senzillesa d’estil com per les coses que ens diu, del dir i no dir dels plecs més pregons de la psicologia femenina.I no és que vulgui fugir de la realitat agafant aquestes tècniques d’expressió, sinó que és un voler apropar-se més a la vida d’aquells personatges des de dins en voler retratar les vivències, els pensaments, les angoixes, els fantasmes mentals dels éssers vius. Una realitat concreta la Rodoreda la transforma en una realitat general, universal que “partint d’una tipificació desemboca en un mite” (C. Arnau, dins pròleg a l’Obra Completa).Es tracta, doncs, d’una obra difícil i complexa encoberta sota una capa de senzillesa. Potser, així com en Proust deixen empremta apassionada i serena alhora els estats d’ànims, esdeveniments històrics, socials, la Rodoreda deixa entreveure les preocupacions personals i socials de les distintes etapes de la seva vida. La seva obra transparenta el seu caràcter, tal com diu ella (Baltasar Porcel ho apunta així a “Serra d’Or”) quiet i violent, innocent i complicat, serè i apassionat, esquerp i dòcil amb una inclinació marcada cap al romanticisme.Roland Barthes, Gilles Deleuze i Vargas Llosa ens ho confirmen: “El por qué escribe un novelista está visceralmente mezclado con el sobre qué escribe; los ‘demonios’ de su vida son los ‘temas’ de sus obras”)[1]
Mercè Rodoreda neix a Barcelona, al barri de Sant gervasi, el 10 d'octubre de 1909. Començà la seva activitat literària amb col·laboracions a revistes i diaris ("Clarisme", "La Revista", "Revista de catalunya", "Mirador", "Meridià", "Companya", etc.) i també amb la publicació de novel·les de les quals l'autora abjurà més tard, amb una sola excepció: Aloma. Aquestes novel·les que hem esmentat són: Sóc una dona honrada (1932), Del que hom no pot fugir (1934), Un dia en la vida d'un home (1934) i Crim (1936).

Les quatre primeres novel·les que després rebutjar es poden agrupar en dos blocs diferenciats: les dues primeres, Sóc una dona honrada? (1932) i Del que hom no pot fugir (1934), són novel·les psicològiques d'un notori esquematisme i amb una colla de trets que recorden el perfil biogràfic de l'autora. A desgrat, però, de la seva senzillesa anuncien el món i el camí d'Aloma (1938) i incideixen en aspectes que, més tard, tornaran a ser tractats per la narrativa rodorediana. Les altres dues novel·les, en canvi, Un dia en la vida d'un home (1934) i Crim (1936) semblen reflectir la influència i la fresca alenada d'humor del Grup de Sabadell.
El 21 de gener de 1939, quan la guerra ja s'havia decantat del tot del bàndol franquista, Mercè Rodoreda deixà Barcelona, passà la frontera i després de breus estades a Tolosa i a París s'instal·la amb altres escriptors catalans al castell de Roissy-en- Brie, prop de la capital francesa. L'indret era molt acollidor i la instal·lació havia estat possible gràcies a l'actuació d'alguns intel·lectuals francesos. Eren una quarantena d'escriptors i artistes exiliats de la Guerra Civil Espanyola i, entre els catalans hi havia Joan Oliver, Xavier Benguerel, Cèsar August Jordana i Pere Calders

Els tempteigs tècnics es concentren en un sol llibre: Vint-i-dos contes, un recull de contes. En aquesta obra es reflecteix la influència d'un corrent literari que va tenir una gran importància en els anys cinquanta: el corrent nord-americà, amb una tècnica determinada -el "behaviorisme". La figura més destacada d'aquest corrent és Ernest Hemingway, al qual la Rodoreda diu admira profundament. Aquest behaviorisme es fa present en alguns contes i és menys pur a "Jardí vora el mar" i a la part central de "El carrer de les Camèlies".

Es fan difícils de determinar les influències concretes en un autor ja que e´s la mateixa vida la que molt sovint les crea o les determina. Baltasar Porcel, en una entrevista que fa a l'autora cita com a autors i llibres llegits per la Rodoreda Virginia Woolf, Breton i Novalis, amb especial predilecció pels seus "Himnes de la nit".

Tot això permet distingir en la narrativa rodorediana dos grans moments en la seva etapa de postguerra: un de realista que se situa en el món dels adults ("La Plaça del Diamant", "El carrer de les Camèlies") i un de fantàstic que viu encara el món pre-edíptic de la infantesa on es poders innúmers de la imaginació són l'única llei existent ("La meva Cristina i altres contes").
Les novel·les de l'autora, doncs, en aquesta segona etapa es van interioritzant i a mesura que ho fan la concepció de l'art i d el avida s'apropa a la dels simbolistes. Es tracta d'un procés de gradació i d'intensificació progressiu. Una evolució que és com la del lluç que es mossega la cua: sortida del mite (infantesa) per tal de poder-lo reconquerir finalment a l'època de la vellesa.

CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE L'OBRA RODOREDIANA
Temes: Els temes de l'anàlisi de la versió rododeriana són les relacions entre l'home i la dona, sobretot entre l'home madur i la dona jove, tant si són consagrades pel matrimoni com si no ho són. Les relacions acostumen a ser tenses, gairebé impossibles, per unes raons lògiques o, si més no, suposadament lògiques, o per d'altres totalment inexplicables. I la dona, més aviat passiva, n'esdevé la víctima. En tota aquesta problemàtica hi van lligats els aspectes de l'amor físic, el trauma sexual, el part i, de vegades, l'amor maternal. Tot això és amanit ambel desencís dels personatges pel temps present (l infelicitat de l'edat adulta) i l'enyorança del passat (la felicitat de la infantesa).

Personatges: Els personatges són gairebé tots femenins. Aquesta perspectiva predominantment femenina es transforma entorn d'un procés vital únic: adolescència, joventut, maduresa, vellesa i mort. Cal observar el tractament divers donat a la infància.

A mesura que passen els anys, les heroïnes de l'autora tenen una consciència clara de la vid adulta i intenten de reconquerir la infància. Així, el que en Aloma és tan sols enyorança imprecisa, esdevé un intent de recuperació, tant a La Plaça del Diamant com a El carrer de les Camèlies, novel·les de dones que deixen darrere seu la joventut. Aquest intent esdevé una recuperació total a Mirall Trencat.

Aquesta evolució es palesa a través d'un dels símbols recurrents: la flor o el jardí. La flor, el jardí, és ja en Aloma un símbol de la infància. El jardí quotidià i modest de la primera novel·la esdevé a la darrera un lloc sagrat i mític i es converteix en un arquetip.

En l'etapa de vellesa ("Mirall trencat") hi ha un símbol ben propi: l'aigua per connectar la infantesa amb la mort.

Els símbols constants experimenten una evolució que els va embellint progressivament: la casa (de modesta esdevé una torre esplèndida), el jardí (de senzill es transforma en un espai sagrat), el til·ler (es converteix en un arbre amb una forta connotació d'immortalitat; el llorer...), les flors (úniquesprimer, són múltiples i variades després [de cirerer, lilà, violeta]).

A més d'aquests símbols, cada novel·la de la Rodoreda en té un de principal que hi dóna sentit profund. La flor és el símbol d'Aloma (simbolitza la infància i, en procés d'abstracció-essencialització, la felicitat).

El colom a La Plaça del Diamant és el símbol de l'opressió de la dona i l'àngel al "Carrer de les Camèlies" es relaciona amb la mort i, d'altra banda, amb la llibertat de la Cecília. En aquesta novel·la, a més, hi ha la flama, símbol d'origen terrestre però d'un destí celestial. El foc s'associa amb l'acte sexual. Cecília sent una forta atracció pel foc i és una prostituta. És també el símbol de la mort que anuncia una realitat que es va apropant i que dominarà a la novel·la "Mirall trencat" car el símbol princial d'aquesta ´ñultima novel·la és l'aigua (infantesa i mort). Perquè si l'aigua és el símbol de la puresa, és lògic que l'home, en no trobar-la, tracti de recuperar-la; ra bé, en no poder assolir-la a través d ela vida per essència impura, ho provarà en un últim i desesperat intent a través de la mort .

A Mirall Trencat tots els personatges que moren dins de l'aigua són uns nens (Jaume, Maria) o bé se suïciden en sentir nostàlgia de la infantesa.

En totes les obres rododerianes hi ha símbols secundaris, motius que evolucionen amb el temps: el mirall, símbol del pas del temps i posteriorment de la mort; la nit, símbol de la intensitat, tant de joia com de dolor i del tot prodigiós, sempre misteriós...el de l'orfenesa, la soledat i el gust de les heroïnes rododerianes cap al somni on la decepció davant la realitat i la divinització del pensament convergeixen en una mística de la infantesa en la qual domina l'amor de la mare, recordat d'una manera punyent i comparat amb el de l'home, car és ben bé en esdevenir adult quan hom enyora un tipus d'amor caracteritzat per la tendresa i l'afecte desinteressat, enfrontat amb un altre que ho és per egoisme i l'únic desig de satisfer la pròpia sexualitat en fer-se adultes les protagonistes femenines no troben mai "uns braços amorosos ni un bes suau".

ESTRUCTURA

L'estructura de les novel·les de Mercè Rodoreda és oberta -neix quan fineixen un interrogant sobre la vida que encara els queda a les heroïnes per viure. Tan sols "Mirall Trencat" és tancada, en cloure's la ficció ho fa amb la mort definitiva de tot. Les novel·les s'enllacen com si d'una única història es tractés.

TÈCNIQUES

Mercè Rodoreda utilitza les tècniques del monòleg interior -potser més pròximes a les tradicionals que no pas a les de Joyce, bé que en certs casos tenen afinitat amb aquest- o les de la narració en 3a. persona que sovint es confonen amb les del monòleg i que barregen prodigiosament l'estil directe amb l'indirecte. Respecte a la prosa de la Rodoreda, Molas diu: "és una prosa evocativa i lírica, tan important pel que diu com per la manera com ho diu, les característiques més remarcables de la qual són la ingenuïtat d'interpretació i d'expressió, la malícia en la tria d'elements, que arriba a vorejar l'esquematisme, la insinuació, el matís. La Rodoreda és la gran novel·lista del matís: del dir i no dir, quasi carnerianament, els plecs més subtils de la psicologia femenina".

La seva obra és organitzada entorn d'un procés vital únic.

A Roissy-en-Brie, Mercè Rodoreda inicià una relació sentimental intensa, difícil i duradora amb Armand Obiols -pseudònim de Joan Prat i Esteve-. Tan duradora que només es trencà arran de la sobtada mort d'Obiols a Viena, l'estiu de 1971.

Aloma (1938), guardonada amb el premi Crexells el 1937 , esdevé el punt més interessant i reeixit d'aquesta primera etapa de l'escriptora, la qual discorre a la Catalunya de la preguerra, i es caracteritza per una gran vitalitat. "(...) Vaig començar a entrar en contacte amb el món de la literatura gràcies a Puig i Ferreter que em demanà una novel·la. Jo li vaig donar "Un dia en la vida d'un home" i aleshores ell em va introduir al Club dels Novel·listes on anaven Trabal, Pere Quart, Jordana (...) Feien tertúlia i parlaven de literatura. Eren gent molt culta, car mentre durà la República ells mantingueren una vida catalana autèntica i més brillant. La gent entrava de seguida en contacte. Jo no sé que hagués amb tots aquells escriptors si les coses haguessin anat d'una altra manera".

El corrent literari dominant a Europa era aleshores la novel·la psicològica. El tema del monòleg interior va er molt comentat a les revistes i els diaris de l'època. La majoria dels novel·listes d'aquella època afirmen que llurs obres són psicològiques. En aquest corrent cal situar les primeres produccions de Mercè Rodoreda. Unes novel·les que tradueixen influències concretes: la més important és la d'un grup d'avantguardistes,el de Sabadell integrat per Francesc Trabal, Joan Oliver i Armand Obiols. La influència de C.A. Jordana es reprodueix a l'escriptura de "Sóc una dona honrada?" i de dues novel·les: "Un dia en la vida d'un home" i "Crim".

"Vint-i-dos contes" (1958) assenyala la reincorporació de M. Rodoreda a la literatura catalana i l'inici d'una carrera que podrà desenvolupar-se amb total normalitat. DEsprés del recull de contes publica, el 1962, "La Plaça del Diamant" a la qual seguiran "El carrer de les Camèlies", "Jardí vora el mar" i un recull de contes "La meva Cristina i altres contes", una nova versió d'"Aloma" (1969) i "Mirall Trencat" (1975).

A partir del seu exili ja no podem inserir la seva producció en un corrent literari i en un context històric. La novel·lista viu a Ginebra i escru en català, i la seva vida passa al marge de la societat i la política de la ciutat. La novel·la psivològica comença a fer aigües a partir d'un moment determinat. "Gairebé no tinc amics allà -a Ginebra- i escriure en català a fora és com voler que floreixin flors al Pol Nord" (Entrevista de Montserrat Roig)

SOBRE LA PLAÇA DEL DIAMANT (1962)

És la història senzilla d'una dona de les capes populars barcelonines a través de les seves ingènues possibilitats de visió i comprensió dels grans esdeveniments que hagué de viure. Colometa, la protagonista, ens explica en primera persona, a través d'un monòleg elàstic i matisat, meitat coherent, meitat incoherent, el seu prometatge, el seu casament, el naixement dels seus fills, la repercussió que la proclamació de la 2a República i el tràgi esclat de la Guerra Civil tingueren dins del si de la petita pàtria familiar, l'enrolament del marit en les milícies i la mort d'aquest al front, la fam, la solitud, la desesperança, la idea del suïcidi, un nou matrimoni, la pau interior, que gairebé desemboca en la follia i el casament final de la seva filla. Alguns dels temes, com és ara el de la Plaça del Diamant o el dels coloms són autèntics símbols. El primer marit, un ebenista decantat cap a l'acció politicosocial, posseeix totes les virtuts dels anys dinàmics de la República i la Guerra Civil; el segon, un petit comerciant de barri, conservador i escapçat, les de la postguerra. Al mig de tot, la gran crisi: l'intent de suïcidi. Al final, la dramàtica explosió de tot el dolor contingut.

La Plaça del Diamant significa el retorn de Mercè Rodoreda a la novel·la -la novel·la anterior de la Rodoreda fou Aloma, publicada el 1938-. Nolis, volis La Plaça del Diamant significa una radiografia de l'època que s'escola entre el començament de l'obra i el seu final. Natàlia, la Colometa, viu en un món gairebé claustrofòbic, envoltada de coloms, que esdevenen un martiri. El colom esdevé tan permanentment la seva presó que arriba a anul·lar el personatge. Natàlia ja no serà més Natàlia, serà la Colometa. I, en el rerefons de la novel·la subjau un món de misèria, un món que traspua el món anterior a la guerra civil i l'immediatament posterior a l'enfrontament fratricida. Natàlia, el personatge, ens apareix escapçat, i escapçat per anul·lació.

La Natàlia no ens tornarà a aparèixer fins a la desaparició d'en Quimet, el qual havia barrat el pas, fins a la seva desaparició a conseqüència de la guerra civil. La Natàlia s'obrirà pas a una altra existència que s'insinua plena de promeses, i en qualsevol cas, molt millor i més feliç que la que ha deixat enrere, per bé que la novel·la, que té un final obert, no ens explica.

Però, què ens aporta la novel·la després d'aquest enfrontament? Ens aporta un company disminuït per a la Natàlia. I aquest company disminuït ens pot arribar a fer l'efecte que és el que Catalunya viu a partir del 1939: una Catalunya disminuïda i estèril, però una Catalunya que, al capdavall, podrà lluitar per tornar a ser.

BIBLIOGRAFIA

Arnau, Carme. Introducció a la narrativa de Mercè Rodoreda. El mite de la infantesa. Ed. 62. Barcelona, 1979

Carbonell, Neus. "La Plaça del Diamant" de Mercè Rodoreda. Col·lecció Les Naus d'Empúries. Quaderns de Navegació, 16. Editorial Empúries. Barcelona, 1994

Diversos autors. HOMAGE TO MERCÈ RODOREDA. Published under the auspices of the North American Catalan Society (NACS) Volume II. Number 2. December, 1987 En aquest volum hi ha els articles dels autors que s'esmenten a continuació:

Murià, Anna, Mercè, o la vida dolorosa.

Casals Couturier, Montserrat. El "Rosebud" de Mercè Rodoreda.

Albrecht, J. W. i Lunn, Patricia V. A note on the Language of "La Plaça del Diamant"

Arnau, Carme. El viatge iniciàtic: "Quanta, quanta guerra...", de Mercè Rodoreda

Bergmann, Emilie. "Flowers at the North Pole". Mercè Rodoreda and the Female Imagination in Exile.

Busquets, Loreto. The inconscious in the Novels of Mercè Rodoreda.

Fayad, Mona. The process of becoming. Engndering the subject in Mercè Rodoreda and Virginia Woolf.

Gleen, Kathleen M. Muted voices in Mercè Rodoreda's "La meva Cristina i altres contes"

Grilli, Giuseppe. A partir d'Aloma.

Martí-Olivella, Jaume. The witches' Touch! Towards the poetics of Double Articulation in Rodoreda.

Clearly Nichols, Geraldine. Writers, Wantows, Witches. Woman an te Expression of Desire in Rodoreda.

Pérez, Janet. Metamorphosis as a Protest Device in Catlan Feminist Writing: Rodoreda and Oliver

Poch i Bullich, Joaquim i Planas i Planas, Conxa. El fet femení en els textos de Mercè Rodoreda (una reflexió de la psicoanàlisi).

Resina, Joan Ramon. The link in Consciousness: Time and Community in Rodoreda's "La Plaça del Diamnt".

Roca Mussons, Maria A. Aspectes del sistema simbòlic a "La Plaça del Diamant".

Varden, Alejandro. Mercè Rooreda: més enllà del jardí.

Molas, Joaquim. Pròleg a La Meva Cristina i altres contes. Ed. 62. Barcelona, 1978

Porcel, Baltasar. Mercè Rodoreda o la força lírica, dins Serra d'Or. 1966 (pàgs 231-232)

[1] Pròleg de Carme Arnau a Obres Completes de Mercè Rodoreda Edicions 62, Barcelona 1962

-->

LES ORACIONS I (L'ORACIÓ COMPOSTA)

Una oració composta és aquella que es compon de dues o més estructures oracionals o proposicions (cadascuna amb la seva articulació subjecte-predicat). Les proposicions poden mantenir dos tipus de relació: de coordinació i de subordinació.

(1) a Vigileu-me la bici
(2) a La Núria ha demanat que li vigilin la bici
b La Núria els ha demanat un favor, però han fet l’orni

A 1a tenim una oració simple, amb un sol nucli verbal (en una forma de verb conjugada). A 2, en canvi, ens trobem davant dues oracions compostes: a 2a la relació es de subordinació, i a 2b, de coordinació.

En la subordinació hi ha una dependència de la proposició que li vigilin la bici respecte al verb principal ha demanat, ja que la proposició n’és un complement (el CD)

Per contra, si a 2b tenim coordinació és perquè les proposicions estan situades al mateix nivell d’importància sintàctica: no podem afirmar que la proposició han fet l’orni realitzi una funció respecte al verb ha demanat. No depenen sintàcticament.

Cal assenyalar que a 2a apareix la conjunció subordinant que i a 2b, la conjunció coordinant adversativa però. D’altra banda, trobem oracions compostes per juxtaposició, és a dir, formades per proposicions unides sense nexes explícits.

La conversió semàntica entre les proposicions juxtaposades (és a dir, “posades de costat”) ha de ser establerta mentalment pels interlocutors; pel que fa a la cohesió sintàctica, en la llengua oral queda assegurada per la corba entonacional (que engloba el conjunt de l’oració composta) i, en la llengua escrita, pels signes de puntuació (coma, punt i coma, dos, punts). Tot i que no s’expressa de manera explícita, la relació entre les proposicions juxtaposades 3 i 4 pot ser igualment de subordinació (3) o de coordinació (4). De fet, la proposició juxtaposada 3 és l’expressió en estil directe del que es diu a 2a.
(3) La Núria els ha demanat: “Vigileu-me la bici”.
(4) La Núria els ha demanat un favor: han fet l’orni.


1) L’ORACIÓ COMPOSTA PER COORDINACIÓ

Els elements coordinants, ja siguin oracions o parts de l'oració, exerceixen la mateixa funció sintàctica, és a dir, són al mateix nivell sintàctic (que és el que vol suggerir el terme co-ordinació) on el prefix co- denota 'conjuntament i al mateix nivell', com passa en la paraula codirector). Dit d'una altra manera: són dues o més oracions simples, però unides per elements d'enllaç (conuncions). Tanmateix, cadascuna podria funcionar independentment de l'altra.

La classificació de les oracions coordinades, a diferència del que hi ha al llibre de text, es podria establir de la manera següent:

COPULATIVES: ACUMULATIVES O SUMATIVES (I, NI)

CONTINUATIVES: (I ENCARA, MÉS, A MÉS, I FINS I

TOT, ENCARA MÉS, I TOT, AIXÍ

MATEIX

DISTRIBUTIVES: ARA...ARA, TANT...COM, AQUÍ...ALLÀ

QUE...QUE, NO SOLAMENT...SINÓ QUE

ADVERSATIVES: RESTRICCIÓ O LIMITACIÓ: PERÒ

SUPRESSIÓ O ANUL·LACIÓ: PERÒ,

SINÓ QUE, TANMATEIX, ALTRAMENT

DISJUNTIVES: O, O BÉ, O SI NO

CONSECUTIVES: IL·LATIVES: DONCS, AIXÍ, AIXÍ DONCS,

PER TANT, EN CONSEQÜÈNCIA, PER

CONSEGÜENT

EXPLICATIVES: AIXÒ ÉS, ÉS A DIR, O SIGUI, O SIA

1. Copulatives:

Les conjuncions I, NI indiquen la simple unió d'oracions o d'elements oracionals; quan són més de dues les unitats que s'uneixen, solament es posa la conjunció entre la penúltima i l'última oració:

Els malalts sofrien, cridaven i menjaven

Usos concrets: el polisíndeton i l'asíndeton

El polisíndeton és l'enumeració de cada element precedit per una conjunció, menys en el cas del primer. Dóna un to afectiu i d'intensificació creixent.

És vell i xacrós i sorrut i rondinaire

L'asíndeton és l'enumeració sense cap conjunció copulativa. Com que no hi ha cap mena d'indicació de quin és l'últim element, produeix l'efecte que la sèrie no ha acabat.

Els dissabtes es reuneixen, parlen, discuteixen, beuen, critiquen.

Remarques:

- En ocasions les copulatives equivalen a il·latives. És el cas d'aquelles oracions en què la primera és anterior al desenvolupament de la segona. La segona és interpretada com a conseqüència de la primera:

El meu germà tenia molta set i va beure orxata

En altres casos equivalen a dues oracions adversatives.

Les copulatives són ambdues afirmatives o negatives, quan això no passa i hi ha una manca de coincidència en l'afirmació o en la negació, apareix una oposició, l'expressió més adient de la qual es troba en les adversatives:

Té escrits dos drames, però no s'ha decidit mai a estrenar-los.

2. Distributives

Com que no existeixen conjuncions pròpies distributives, per tal d'expressar la distribució gramatical s'usen paraules correlatives o una mateixa paraula repetida (adverbis, pronoms, formes verbals, locucions formades per adverbis + conjunció, o conjuncions que habitualment tenen un altre valor. Són típiques construccions distributives: ara...ara, adés...adés, tant...com, així...com.

3. Disjuntives

Pròpies:

Indiquen una opció obligatòria entres les oracions o elements oracionals que enllacen, de manera que es realitza una acció o altra, però no poden realitzar-se amb´dues al mateix moment.

S'expressen, bàsicament, mitjançant la conjunció O:

Pot anar-hi amb tren o amb moto

Impròpies

Són les que ofereixen molt relaxat el sentit disjuntiu que feia incompatible els dos altres elements de la disjunció. N'hi ha tres significats:

1) Sentit d'apropament: Vindrà dijous o divendres que ve.

2) Sentit d'equivalència o aclariment de conceptes: El Paleolític o l'edat de pedra tallada.

3) Sentit distributiu o copulatiu Als jardins o a la muntanya trobaràs sempre aquesta espècie. En aquest cas equival a: Als jardins i a la muntanya...

4. Adversatives

Es distingeixen perquè una és afirmativa i l'altra negativa, o a l'inrevés; alguns tipus de coordinades copulatives poden ser equivalents a les adversatives. Normalment aquesta mena d'oposcions van expressades per les conjuncions específiques: PERÒ, SINÓ, TANMATEIX, ANS, AMB TOT, AIXÍ I TOT.

L`oposició pot ser de tipus gramatical (una oració afirmativa i una altra de negativa) o de tipus significatiu (totes dues afirmatives o totes dues negatives), però oposades pel significat:

Eren rics, però no van donar ni un euro

Tipus:

restrictives

L'oposició entres les dues oracions és parcial,la qual cosa fa que la segona solament restringeixi l'abast de la primera, però no es presentin com a incompatibles.

Ha plogut molt poc, però hem salvat la collita.

exclusives

Quan l'oposició entre les dues oracions és total, és a dir, la segona nega completament la primera i, per tant, es presenten com a incompatibles:ç

No el van suspendre d'història sinó de química.

5. Il·latives

Es distingeixen perquè la segona oració és una conseqüència de la primera o incideix en aquesta d'alguna manera. La conjunció més usual en aquests casos és DONCS i també PER TANT o EN CONSEQÜÈNCIA. Així:

Ja anàvem junts a l'escola primària; ens uneix, doncs, una vella amistat

Cal assenyalar que, en ocasions, són considerades com a subordinades.

6. Continuatives

La segona oració va enllaçada a la primera mitjançant una expressió conjuntiva que significa continuïtat, successió, acumulació o suma d'ambdues accions verbals. Són un reforç de les simples copulatives de manera que a la simple addició d'oracions, típica de la formulació copulativa, les continuatives afegeixen, sobretot, un matís ponderatiu o d'insistència, tant afirmatiu com negatiu.

7. Causals

Són les oracions en què cadascuna explica la raó d'ésser o motiu d el'altra. El problema més greu és la seva classificació com a coordinades o com a subordinades. Badia indica que la distinció entre oracions coordinades causals i subordinades causals és artificial i que, en català, és millor tractar-les com a coordinades. En català hi ha poques conjuncions causals: QUE, CAR (que procedeixen directament del llatí). Hi ha algunes locucions causals com ara: PUIX QUE, JA QUE, COM QUE, PER TAL COM, VIST QUE.

2) L'ORACIÓ COMPOSTA PER JUXTAPOSICIÓ

Hom anomena dues oracions juxtaposades quan són ellaçades per l'entonació i per la intenció. Es pronuncien l'una a continuació d el'altra sense cap lligam gramatical que les uneixi. En l'escriptura formen part del mateix paràgraf, període o clàusula i van separades per un signe de puntuació.

Semànticament, la juxtaposició ofereix tots els matisos que presenten les proposicions coordinades i subordinades.

3) L'ORACIÓ COMPOSTA PER SUBORDINACIÓ

Considerem l’oració següent:

6 la conductora que havia estat víctima de l’accident va demanar com va poder que algú l’ajudés

La primera observació sobre l’oració 6 és que ens trobem davant d’una oració composta, tal com fa palesa la presència de diversos verbs (havia estat, va demanar, va poder i ajudés) i de diversos nexes (que, com, que) que encapçalen tots els verbs llevat del verb principal (va demanar).

Ja hem dit que, a diferència del que passava amb les proposicions coordinades (que es relacionen entre si en “peu d’igualtat”), les proposicions subordinades són oracions que en principi exerceixen una funció en l’oració del verb principal. Per mitjà de la commutació delimitarem les tres proposicions de l’oració 6, com també la seva funció sintàctica:



La conductora que havia estat víctima de l’accident va demanar com va andorrana (adj.)
poder que algú l’ajudés
així això

Com podem observar, la commutació pels mots en negreta demostra que la primera proposició fa de complement del nom conductora, mentre que les altres dues complementen el verb principal va demanar; l’una fa de complement circumstancial de manera i l’altra, de complement directe. Aquestes tres proposicions subordinades, doncs, actuen dins l’esquelet oracional com si fossin elements simples (adjectius com andorrana, alta o el participi accidentada, etc.; adverbis com així, malament, bé, etc.; o un pronom demostratiu neutre com això, o noms o SN equivalents, com ajut, moltes coses, etc.). Per tant, l’oració 6 té, en un cert nivell d’anàlisi, la mateixa estructura sintàctica que l’oració simple següent:

(7) La conductora andorrana va demanar així això

Els nexes subordinants permeten que una oració s’afegeixi o s’insereixi a l’estructura d’una altra (la principal), de manera que el que passa a ser proposició inserida és una unitat jeràrquicament inferior, que anomenem subordinada. La subordinada és substantiva, adjectiva o adverbial segons exerceixi funcions pròpies d’un substantiu, d’un adjectiu o d’un adverbi, respectivament: funcions de subjecte, complement directe, etc., en el cas de les subordinades substantives; funcions de complement de nom en el cas de les adjectives; funció de complement circumstancial en el cas de les adverbials.

Les subordinades adjectives

Si partim de dues oracions com ara:
(8) Les batalles que has guanyat són innombrables i
(9) Diu que has guanyat moltes batalles

Com fa evident la commutació, la subordinada de (8) és adjectiva perquè commuta per un adjectiu (o sintagma adjectival) o un participi: Les batalles aèries ( o marítimes, guanyades) són innombrables. Per la seva banda, la proposició de 9 és commutable per un nom, SN o un pronom: Diu mentides (o la veritat, això...), i per aquesta raó diem que és una subordinada substantiva. La funció de les proposicions és la mateixa que la de les paraules per les quals commuten: complement del nom en 8 i complement directe en 9. El nexe que les introdueix és que pronom relatiu en l’oració 8 i que conjunció en la 9 (són dos nexes homònims).

Hem dit que en l’oració 8 trobem una subordinada adjectiva de relatiu ja que és introduïda pel pronom relatiu que i equival a un adjectiu en funció de complement de nom. Però, de quin nom? Doncs de l’antecedent (batalla, batalles), dit antecedent perquè apareix abans del pronom relatiu que: tota la subordinada que has guanyat complementa el nom batalles. Per la seva banda, el pronom relatiu, a més de nexe, representa l’antecedent dins la subordinada i hi pot fer de subjecte, complement directe, etc. Per tant, la subordinada que has guanyat equival a les batalles has guanyat (o, ordenant-ho, has guanyat les batalles), on batalles fa de complement directe (és a dir, que = les batalles, CD).

Aquesta doble feina del relatiu (nexe i pronom) permet construir una oració composta (10c i 1od de més avall) a partir de dues oracions simples com les de 10a i 10b, amb un SN compartit. D’una banda, doncs, el pronom relatiu és un nexe que permet inserir una proposició adjectiva dins una estructura oracional més àmplia; de l’altra, és un pronom que ens estalvia repetir el nom que 10a i 10b tenen en comú (arbre). Es tracta d’un doble mecanismes de cohesió que, sens dubte, agilita molt el discurs.
(10a) a. Va topar amb un arbre.
b. L’arbre és centenari.
c. Va topar amb un arbre que és centenari. (inserció de b en a)
d. L’arbre amb què va topar és centenari. (o bé L’arbre amb el qual va
topar és centenari. (inserció de a en b)
Les oracions de relatiu o (adjectives) funcionen dins d el’oració principal com a complement d’un nom, el qual és el seu antecedent; per exemple:

Els camions que anaven carregats s’havien d’aturar a la frontera

nom complement
antecedent oració subordinada adjectiva

Fixa’t que l’oració que anaven carregats en l’apartat anterior, en les oracions completives introduïdes per un relatiu l’antecedent pot no aparèixer, o bé perquè no es coneix, o bé perquè és molt vague; en aquests casos el pronom relatiu fa de nucli del SN eliduit.

Qui no vulgui pols que no vagi a l’era
Qui molt xerra, algunes n’erra

Les oracions de relatiu poden ser de dos tipus: especificatives i relatives

a) Especificatives. També anomenades determinatives, restringeixen o limiten l’extensió significativa de l’antecedent. Fixem-nos, per exemple, en:

Els ocells que volaven molt alt van desaparèixer ràpidament
Els camions que anaven carregats s’havien d’aturar a la frontera

En la primera només ens referim als ocells que volaven molt alt, i, en la segona, només als camions que anaven carregats, és a dir, que no ens referim a tots els ocells ni a tots els camions, sinó solament a uns ocells determinats –els que volaven molt alt- i a uns camions determinats –els que anaven carregats.

b) Explicatives. També anomenades apositives, amplien o afageixen una qualitat no essencial a l’antecedent, van sempre entre pauses (comes)

Per exemple:

Els ocells, que volaven molt alt, van desaparèixer ràpidamen.
Els camions, que anaven carregats, s’havien d’aturar a la frontera

Fixa’t ara que en la primera ens referim a tots els ocells, i, en la segona, a tots els camions.

c) Formes i funcions. Les partícules de relatiu (que, què, qui, el qual i
on) poden realitzar diverses funcions sintàctiques.

ELS PRONOMS RELATIUS

PRONOM ANTECEDENT EQUIVAL A EXEMPLE OBSERVACIONS
QUE
QUALSEVOL
El qual, la qual, les quals en les subordinades adjectives explicatives
La noia que expliqui més acudits rebrà un premi
.No va mai precedit de preposició
. Fa de Subjecte, CD, CC de temps

QUÈ
[- animat ]
El qual, la qual
El decorat en què havíem pensat surt massa car
. Va sempre precedit de preposició àtona (a, de, amb, en i per) amb la qual fa de CRV o CC

QUI
[+ animat]
El qual, la qual
Les dones en qui més confia l’Eric són l’Àngels i la Nereida
Va sempre precedit de preposició àntona, amb la qual fa de CI, CRV, CC (de companyia...)

ON
[ + lloc]
En què, en el qual, en la qual
Aquesta és la cova on s’amagaven els malfactors
. Com que es tracta d’un adverbi pronominal, fa sempre la funció de CC de lloc

EL QUAL, LA QUAL, ELS QUALS, LES QUALS
Qualsevol
No equival mai a el que, la que..., ni a el qui, la qui
La projecció d’aquell film, la qual durà una hora, fou seguida amb interès
. És propi del registre formal
. Pot anar precedit tant de preposició àtona o tònica. La mort és un fet contra el qual no podem fer res.
.El conjunt la qual cosa (o cosa que, fet que) té com a antecedent una oració sencera. Ha entrat sense demanar permís, la qual cosa és una incorrecció.