TIRANT LO BLANC, LA NOVEL·LA TOTAL

TIRANT LO BLANC, LA NOVEL·LA TOTAL Globalitat o totalitat. Moltes obres reunides en una de sola El Tirant ens mostra la vida d’un cavaller en conjunt. Abasta tota la diacronia de la vida de l’heroi i no s’està de presentar-nos-en la mort. De la mateixa manera, no ens estalvia cap de les dimensions de la seva condició humana que l’obliguen a actuar i a viure cada dia. D’alguna manera, uns fets menen cap a uns altres. Martorell pren una munió d’aspectes, que incorpora a l’obra i que transforma en matèria novel·lesca. El Tirant és tot el que ara veurem i molt més, però cal dir, de bon principi, que de cap manera no es limita a un aspecte en exclusiva. Novel·la de cavalleria Aquest és el primer component de l’obra: tant per la temàtica com per la intenció. Tot i amb això, és diferent del llibre de cavalleries si en considerem l’elevat grau de versemblança i l’absència d’esdeveniments i personatges fabulosos, encara que no absoluta, si rememorem l’aparició de la Verge a l’ermita o la presència de la reina Morgana a Constantinoble. Novel·la històrica N’és en la mesura que amaga darrere de la ficció fets històrics que Martorell coneixia per tradició oral, a través dels textos escrits per altres autors o bé mercès al testimoni viu de persones que hi prengueren part. Ningú no dubta, a hores d’ara, que el Tirant poua en la realitat i en la historiografia quan s’evoca el setge de Rodes o es fa una transposició de l’aventura de Roger de Flor i la Gran Companyia d’Orient, narrada magníficament per Muntaner. Ara bé, la intenció de Martorell no és documentar aquests episodis històrics, sinó aprofitar-se’n i posar-los al servei del seu propòsit global. Per això es barregen esdeveniments separats entre si per segles, per això Anglaterra és envaïda pels àrabs i per això trobem diversos episodis somniats al costat de molts altres de ben reals. El que passa amb Constantinoble, en poder dels turcs des del 1453, és l’exemple més significatiu en aquest sentit. Novel·la militar El Tirant és un manual de formació per als cavallers. Hi trobem totes les fases i moments de l’ensinistrament físic i psicològic que ha de menester el donzell que aspira a ser armat cavaller, el cavaller encara inexpert i fins i tot el guerrer madur. Hi trobem, doncs, tota la brutalitat dels ritus iniciàtics a què va ser sotmès el jove fill del comte Guillem de Varoic com trobem tots els detalls d’un combat a ultrança, la suprema escenificació de l’esperit cavalleresc. El combat a ultrança és el símbol d’una època que comença a decaure i que gairebé desapareixerà –si exceptuem els duels d’honor- arran de la generalització de l’artilleria, entrat el segle XVI. A l’obra, se’ns mostra en totes les seves fases i amb tot luxe de detalls, com una barreja agredolça d’ideals elevats, al costat d’una realitat sovint cruel i despietada. Un ideal de justícia mena cap al repte i el desafiament. Les formes corteses serveixen, durant els preliminars, per dir-se penjaments i escalfar la brega. Els aspectes pràctics presideixen l’elecció de les armes, jutges, lloc i condicions del combat. Arribat el moment, el fast dels preparatius i l’escenificació, l’abraçada i ”l’osculum” entre els rivals, precediran un enfrontament, la resolució ideal del qual passarà per la mort cruel d’una de les parts. Tot plegat, sembla una transposició de la lluita real de classes i de l’evolució social que s’estava produint a la València del segle XV. El Tirant, però, anticipant-se a una altra època, ens parla també del cabdill que uneix a la seva vàlua, carisma i lideratge, uns dots pregons com a estrateg i general de grans exèrcits, com el Gran Capità, que no gaire més tard dirigirà les forces de Ferran el Catòlic. És un dirigent pragmàtic que sap que la guerra demana “gest, argent i forment”. Al costat dels aspectes més gloriosos i enlairats, ens acosta també a la crua i fosca realitat de les víctimes d’un setge, de l’enriquiment mitjançant la guerra, del rescat de presoners i ostatges, etc. Crueltat, cobdícia, covardia i d’altres actituds miserables conviuen amb els grans ideals. Novel·la de costums A través de les pàgines del Tirant es poden entreveure les descripcions dels diferents estrats socials de l’època que va viure el seu autor i de la societat valenciana del seu temps. La concepció i el judici personal de Martorell sobre la classe social que puja, tot desplaçant la noblesa, no és aliena al penjament de juristes que a la novel·la dirigeix el duc de Lencastre o al tracte que reben a l’obra metges, advocats o d’altres personatges que encarnen la burgesia. Tot el que fa referència a institucions, càrrecs, jerarquies, cerimonial religiós o profà, se’ns explica de forma detallada i fins i tot prolixa. Malgrat que la barreja de realitat i ficció afecta també aquests temes, es veu de seguida que gràcies al Tirant es pot aprendre a escriure una carta, vestir-se a la moda, organitzar un banquet, una cacera o una festa, redactar una lletra de batalla, els capítols d’una confraria o les últimes voluntats, saludar i comportar-se socialment en qualsevol ambient, encara que fos l’elevat i refinat de les corts europees del moment, així com posar en pràctica els complexos i canviants ritus de la seducció i la cortesia amoroses. Novel·la eròtica Amor, sensualitat, passió i sexe cru i desenfadat són ingredients primordials de la novel·la, els més gustosos, la sal i pebre, com ha remarcat fins i tot la crítica més conservadora. L’amor és tan important com la guerra i s’hi aplicaran les mateixes energies i estratègies. L’un com l’altra, seran la via d’ascens social de Tirant, com en els millors temps de la “curialitas” del segle XII. Aquesta raó és, potser, la que ens explica els continus paral·lelismes entre la batalla militar i l’amorosa –el zenit de la qual seria el capítol CDXXXVI-, que és realment la que neguiteja més el nostre protagonista, que arriba a l’imperi grec fet un cavaller però sense cap preparació en aquests afers: “-Tirant, Tirant, jamés en batalla sereu ardit ni temut si en amar dona o donzella una poqueta de força no hi mesclau, majorment com [quan] no ho volen fer.” – li haurà de mig reprendre Plaerdemavida (capítol CCXXIX). Tirant aspira, emperò, a entrar en la posteritat com a enamorat o, si més no, com a cavaller enamorat: “Ací jau Tirant lo Blanc, qui mort per molt amar” (capítol CXXIX), vol que resi el seu epitafi. El tractament que es fa del tema és d’extrema llibertat i abasta un ventall ben ampli i variat: des de l’amor cortès més delicat i espiritual fins a la frescor dels primers contactes íntims o d’abrandament del desig, comparable amb l’ardiment guerrer necessari per accedir a un castell “per força d’armes”i aconseguir com si es tractés d’una altra empresa militar allò que Carmesina anomena com “la part per vós més desitjada”. No obstant això, el caràcter medieval és ben present: els contes de Bocaccio, l’adulterina relació trobadoresca del “fait” o el símil entre els amors d’Hipòlit i l’emperadriu i els de Lancelot i Ginebra, ens ho confirmen així. Tirant seguirà amb Carmesina, igualment, l’escala amorosa d’Andreu el Capellà: esperança, bes, abraçada i lliurament. A la Viuda, en canvi, li diu que no podrà fer el terç i quart esglaons. Les més variades pràctiques sexuals i l’alcavoteria desfilen per les planes del Tirant, que també saben parlar-nos del delicat simbolisme de la passió, de la idealització del desig, de la projecció mística de l’amor, del lliurament total envers la persona estimada i de tot el llenguatge amorós més críptic i secret. En confusa barreja trobem l’enamorat que entra en basca per causa d’amor, al costat de l’amant gratificat “pels seus serveis” amb una joia que val més de cent mil ducats. L’alta Carmesina, tan atenta a preservar la seva virginitat, no té empatx a fer ús il·lícit de les arques imperials per demostrar la seva generositat amb Tirant. Tenim petons que s’allarguen més del que costa fer una hora de camí i petons “trinitaris”, com el que fa Diafebus a la seva estimada Estefania, a la qual besa tres cops en la boca “a honor de la Santa Trinitat”. Ens pot sorprendre aquesta tolerància tant pel que fa a aquestes referències religioses com en el detallisme eròtic. Aquest sentiment de sorpresa s’esvaeix si fem un cop d’ull als textos que ens pervingut dels predicadors del moment, entre els quals Eiximenis o Vicenç Ferrer. Comprendrem aleshores que Martorell –com d’altres autors- podia trobar aquí matèria, que sumada a l’experiència vital d’un home despert, cultivat i viatger com ell, resultava més que suficient per il·lustrar tot aquest aspecte important del contingut de Tirant lo Blanc. Novel·la psicològica Tirant i la resta de personatges tirantians, a diferència dels cavallers errants que protagonitzen els llibres de cavalleries, manifesten una caracterització psicològica. En relació amb aquesta qüestió, el que té més mèrit i resulta més sorprenent per al lector modern és que aquest dibuix interior del personatge s’obté de forma bastant natural, per mitjà dels seus comportaments i no a còpia de sumar adjectius amb la intenció mal dissimulada de penetrar l’escorça de l’heroi. És obligatori que trobem tòpics com que els cristians encarnen la veritat i la justícia, ben al contrari que els musulmans. També és cert que entre aquests darrers hi ha persones de “bona llei” com Escariano i Maragdina, per bé que hauran d’acabar convertint-se, la qual cosa no deixa de ser una evolució, com la que faran altres personatges, començant pel protagonista: Tirant canvia de parer envers les dones arran de conèixer Carmesina; tot fa pensar que l’Emperadriu era una dona fidel abans d’enamorar-se d’Hipòlit; la perversa Viuda Reposada no sembla que pugui haver estat la mateixa dida sol·lícita de Carmesina... Tenim, a més a més, alguns altres canvis que il·lustren magníficament l’etiqueta de psicològica, que hom podria trobar excessivament agosarada, però que jutgem més que suficients per comentar aquesta important novetat de la novel·la. Per exemple, Tirant se’ns mostra adés tímid, adés tot un fatxenda. La donzella Plaerdemavida, tan desimbolta i parlera resulta una de les dones més castes de tota l’obra. En l’Emperadriu trobem un desenvolupament més aprofundit o agosarat, des del moment en què els somnis serveixen per presentar-nos una nova dimensió del personatge i les seves accions. En aquest sentit, alguns crítics moderns remarquen la gran diferència que hi ha entre l’heroi de la novel·la cavalleresca i els protagonistes del llibres de cavalleries, la psicologia del qual és tan complexa com la del seu cavall. Modernitat i revolució de gèneres L’ús que fa el Tirant dels gèneres és ben curiós i singular. Apareixen les cròniques, garantia de veracitat que serveixen per glorificar i enaltir allò que és públic; els llibres de viatges, que satisfan el desig i la curiositat i que subministren anècdotes; la lírica; la predicació; la qüestió; el tractat doctrinal; el teatre o parateatre, qur serveix per representar el món i fomentar la cohesió social, tal com passava en els torneigs; les epístoles ideològiques o d’expressió de sentiments, com les amoroses, al costat de les bèl·liques o lletres de batalla, o dels albarans bèl·lics, amorosos i comercials. Tot es posa al servei d’un propòsit global, d’acord amb un pla establert. Un altre dels actius que des de fa temps s’ha reconegut i valorat en el Tirant és la seva condició de base de la novel·la moderna, precursor i antecedent directíssim del Quixot. Si bé pot resultar agosarat parlar d’una novel·la en el sentit que atorguem avui a aquest gènere, Dàmaso Alonso ja va evidenciar que el Tirant té ingredients que les novel·les de “debò” no incorporaran fins al segle XIX, com per exemple la llibertat que traspuen tots els episodis amorosos. A part d’algunes innovacions tècniques, la modernitat rau sobretot en la versemblança i el realisme , així com en el tractament de l’humor i la ironia. Tampoc no podem menystenir el pragmatisme de tot el que el Tirant ens ensenya i tot el corpus de coneixements que forneix al lector, del tot necessaris per a qualsevol cavaller o dama medievals. El progrés en la tècnica es manifesta en l’ús de l’estil indirecte, com ara quan Tirant s’allunya de l’ermita i és Diafebus qui narra les proeses cavalleresques del seu amic i cosí o com es fa servir el truc del somni de Plaredemavida. El tractament psicològic dels personatges és tan innovador que Martorell de poc no s’anticipa a Freud en la descoberta del subconscient. La dosificació d’ingredients (humor, ironia, versemblança, exageració, fantasia...) fan del Tirant una poció o medecina capaç de guarir qualsevol malaltia. La malícia i la doble lectura de molts passatges fan que el lector se senti viu i despert de tanta agilitat mental com se li exigeix. L’alcavoteria de Plaerdemavida ens fa pensar més aviat en el refinament i la intriga de la cort francesa del XVIII que no pas en la sordidesa de la coetània Celestina, nascuda per al món literari el 1499. El realisme no exclou del tot l’exageració. Al costat de la precisió més absoluta en el nombre d’enemics genovesos morts en un dia (1335) o d’infidels batejats (44327), trobem exageracions com la blancor de pell d’aquella dama que quan bevia es podia veure com el vi li passava per la gola i la hi envermellia, o l’esclat de fetge d’en Kirieleison de Muntalbà. De fet és el mateix contrast que Riquer sotmet a la nostra consideració quan compara la mort del cèsar Roger de Flor “especejat” pels enemics quan era a taula, en un banquet, i la de Tirant, a causa d’una anodina pulmonia, contreta, per cert, a la mateixa ciutat on va morir Roger de Flor. Tirant, un heroi del segle XV Models reals per a un heroi de ficció Una de les línies permanentment obertes sobre el Tirant és la que intenta esbrinar si el seu protagonista s’inspirava en algun personatge real, problema íntimament lligat al de trobar la clau de volta que expliqués el seu nom tan xocant. La simbiosi realitat-literatura que ja hem assenyalat més amunt ens aporta diversos noms. Tenim cavallers errants i herois de tota mena i tarannà: Jean Le Maingre, almirall francès conegut com Boucicaut; Jacques de Lalaing; Geoffroy de Thoisy; Pedro Vázquez de Saavedra; el cabdill hongarès János Hunyadi, tot un heroi nacional que derrotà els turcs a la batalla de Belgrad (1456) i que era conegut pel renom de “El Comte Blanc”; el noble Folc V de Turània (de la Touraine francesa), que fou rei de Jerusalem al segle XII; Sant Lluís de França, fill de Blanca de Castella, que morí a Tunis (1270) en una croada d’ultramar, etc. Pero Niño, protagonista del Victorial és un altre candidat per a la paternitat d’un heroi que segurament té una mica de cadascun dels esmentats i de molts altres. És innegable, però, la influència, a més a més tan nostrada, de Roger de Flor, l’heroi de les campanyes d’Orient. Com ell, Tirant arribà a Constantinoble procedent de Sicília i amb la mateixa finalitat. També s’enfrontà amb una oposició dins de la cort imperial, hagué de comptar amb l’hostilitat dels genovesos, rebé càrrecs d’importància a l’imperi, lluità contra l’emir de Kermian (el Gran Caramany tirantià) en terres de l’actual Turquia, es casà amb una princesa de sang imperial i va morir a Andrianòpoli, la ciutat on emmalaltí Tirant. El nom de l’heroi El nom de Tirant lo Blanc és per a Josep Guia[1] un contrast semàntic, que significaria “tirà el de la cara blanca, l’estimat”. Assenyala com a reforç de la seva tesi corellana –en relació amb l’autoria de l’obra, tema que abordarem més tard- que l’etiqueta qualificativa de “Blanc” guardaria relació amb un modisme aràbic, “fer cara blanca”, que vol dir semblar innocent, fer cara benigna. Tirant, esdevindria així un tirà benigne, un cavaller fort i cruel però magnànim, un príncep temut i amat, semblant al que retrataria Maquiavel no gaire més tard. Un heroi, un cavaller despòtic i murri alhora, diríem nosaltres, al fil d’aquesta línia argumentativa. L’argumentació de Guia casa bé amb la possibilitat que el personatge de Tirant estigui inspirat –si més no quant al nom- en el Príncep de Viana, ben conegut dels valencians especialment de March i Corella des del moment que esdevingué Duc de Gandia. Guia comenta una sèrie de paral·lelismes entre el de Viana, fill del “tirà” Joan II i de “Blanca” de Navarra. De la mateixa manera que l’heroi de ficció, morí de pleuresia, quan ja era a les portes de “la mundanal glòria”. A més, Guia ens fa veure la similitud de noms entre Carmesina i Caterina, princesa portuguesa considerada per a esposa del mitiifcat príncep Carles d’Aragó. Darrerament, Jaume Chiner ha fet una altra aportació, tan interessant o més que l’anterior, que ens fa adonar de la importància de la difusió de les obres i d ela prudència i l’estudi que cal per abordar aquestes qüestions. Resulta que el florentí Andrea Barberino (c. 1369- c, 1433) va escriure una obra que porta per títol Guerrin Meschino, que presenta notables coincidències amb el Tirant. Per exemple, manifesta una preocupació per la veracitat geogràfica i inclou molts topònims, vol arrelar-se en la realitat, presenta infinitat de detalls quotidians (ús dels cèntims, gana, set, necessitat de l’enginy...) característiques totes que ens acosten al realisme del Tirant. Guerrin, l’heroi, també mor cristianament, de malaltia, després que passa la seva etapa de glòria i obté el seu premi. Com en el Tirant, el “premi” final del just, lluny de l’ensucrat “van ser feliços i van menjar anissos”, és la mort. Ara bé, el que és realment sorprenent és constatar que en aquesta obra fa acte de presència un cavaller turc, de nom “Tirant”, fill del rei turc Astiladoro, que declarà la guerra a Alexandre, emperador de Constantinoble, i envaí Grècia. Guerrin Maschino, com a bon cavaller cristià, auxilià l’emperador i en el decurs de la guerra matà “Tirante el turc” a Andrinòpolis, lloc on va morir com Roger de Flor i on Tirant va contreure la malaltia que el dugué al sepulcre. Si tenim en compte que es coneix una edició de l’obra de Barberino que data del 1482 i que entre els llibres de l’inventari de Galba en figura un que té per títol Anderino Mezquino, no és excessivament agosarat suposar que aquest “Tirante turc” hagi donat nom al de Martorell. Cal suposar, aleshores, que l’Anderino Mezquino era una versió catalana del llibre de Barberino, que Martorell havia posseït i utilitzat com a font, abans d’empenyorar-lo en mans de Galba. Un heroi amb tantes dimensions com la novel·la que protagonitza Que Tirant és un heroi que es va formant i i transformant ha quedat ja demostrat. Que sap enllaçar tradició i modernitat també. El cavaller novell que, a les primeries de la novel·la, adquireix aquesta condició en un escenari tradicional com Anglaterra, el bressol de la cavalleria, acabarà a l’extrem oriental de la Mediterrània, en un punt “calent” per a les forces militars del moment, fet un cabdill de primera. La riquesa psicològica del personatge i l’evolució del seu pensament i comportament són constants al llarg de la trama. Donzell inexpert, cavaller modèlic, líder militar, amant inexpert i insegur... totes aquestes perspectives no tenen altra finalitat que la de mostrar-nos el caràcter profundament humà del protagonista, malgrat que Tirant reuneix nombrosos punts de la càrrega de l’heroi militar que establí Raglan: llinatge excel·lent, naixement marcat per algun senyal i criança delegada; revelació precoç de qualitats innates en l’edat infantil; bons auguris sobre el seu futur; formació teòrica de caràcter religiós, cavalleresc o d’ambdós; demostració de valentia en les primeres armes; retorn al seu país en l’edat adulta; elaboració d’un retrat físic i moral del cavaller; matrimoni amb la filla d’un personatge important; obtenció d’un càrrec fix en el qual es manté; realització d’un o diversos viatges de caràcter bèl·lic i mort. Tirant és vulnerable. És ferit en combat, cau del cavall, salta per una finestra i es trenca la cama com qualsevol mortal que no tingui una dosi de sort extraordinària. En les relacions humanes i amoroses és tímid i indecís. Totes aquestes mancances les supleix també de forma ben humana: amb la destresa i l’enginy de les armes, amb l’astúcia en el combat, amb una bona forma física que fa que li duri molt l’alè... igualment que la manca d’ardiment amorós la resoldrà amb la familiaritat del tracte, l’ajut de tercers com Plaredemavida i Daifebus, l’enginy, com l’emprat per declrar-se a Carmesina, etc. El narrador es complau de continu a desmitificar l’heroi. Per això el posarà en situacions tan ridícules com la de la caiguda i trencament de la cama, en què Hipòlit gairebé no el reconeixia, de tant com li havia canviat la veu i se li havia tornat femenina. Per la mateixa raó el farà morir d’una vulgar pleuresia, per demostrar-nos, per si de cas no ho sabíem, que com que les malalties i la mort no fan distincions de classe a la realitat, tampoc no és qüestió que en facin a les novel·les. Hauff assenyala una característica remarcable: l’adaptació al moment i la necessitat de fer propaganda d’un ideal encimbellat, que Martorell sabé copsar i que és un dels valors més transcendents de l’obra. En aquest sentit, Hauff estableix un símil amb l’heroi americà Rambo i la seva participació en els conflictes de Vietnam i Afganistan. El significat de l’obra És indubtable que el Tirant és trot el que portem dit i molt més. Cdaa nou estudi, cada nova lectura ens n’aporta una nova visió, una faceta encara desconeguda d’aquest políedre d’infinites cares que és Tirant lo Blanc, tant el personatge com l’obra. De vegades aquestes perspectives són contradictòries i xoquen entre elles com devien xocar els ideals i els sentiments de Martorell en redactar l’obra. No ens ha d’estranyar ni ens ha de preocupar. Voldríem aprofitar l’avinentesa per assenyalar alguns dels trets que més ens han cridat l’atenció. A Dámaso Alonso li va sobtar la incorporació decidida que el Tirant fa de la realitat i com ho fa. Cal dir, però, que és una realitat polièdrica amb múltiples arestes i cares. Una realitat desfigurada que barreja ficció i quotidianitat en proporcions variables i mai no determinades mitjançant cap fórmula. L’interès per aconseguir una raonable versemblança és evident al llarg de l’obra. D’una banda tenim el realisme dels petits detalls, com quan l’Emperadriu diu: “Anem, que jo em refrede ací”. Una altra manifestació és l’explicació racional, detallada i minuciosa dels fets inusuals. També crida l’atenció la dissociació que es produeix a la cort imperial grega, per exemple, entre la vida oficial encarcarada i carregada de pompa i la vida particular, més íntima i desenfadada. En aquesta segona, tenen cabuda plenament l’humor i la ironia així com el tractament de l’amor i l’erotisme amb un grau de llibertat que ara sorprèn fins i tot en aquest segle. L’ideal es contraposa contínuament a la realitat. Tot és fruit de la sacrosanta voluntat d’un creador total, com correspon a una obra total. Martorell és un narrador totpoderós, omniscient, desinteressat i ubic. Un narrador que se’ns fa present i ens situa a la mateixa alçada dels personatges. El ser i el semblar és un altre gran tema. Les formes s’imposen als continguts. Els personatges cobren vida per seguir les formes, per participar en una escenografia de dimensions colossals. Aquesta representació teatral ens presenta la realitat d’un home i una època com si fos un d’aquells miralls que tan important paper tenen a l’obra. Un mirall que pot ser nítid com el que Tirant fa servir per proclamar el seu amor per Carmesina o un de desfigurat, que ens mostra una realitat estrafeta com la que la Viuda Reposada va fer creure a un il·lús i crèdul enamorat com Tirant. Vives criticava l’obra tot insinuant que l’èxit del Tirant entre els primers receptors valencians podia explicar-se per l’aprovació indirecta que suposava veure que la novel·la els oferia una imatge de tot allò –condemnable segons el filòsof- que els lectors feien en la realitat, tal com si ho veiessin en un mirall. Tirant es debat entre l’ideal i la realitat, però tant l’un component com l’altre formen la realitat, de la mateixa manera que a l’obra els somnis i la realitat apareixen en peu d’igualtat i són matèria tan real, com puguin ser per al cavaller Martorell, en l’ocàs de la seva vida tan “viscuda”, els ideals de classe que l’han empès al llarg de la seva existència i la cruel misèria en què es troba al final dels seus dies. En aquesta línia, la mort de Tirant pot resultar perfectament una al·legoria de la mort de la cavalleria, idea que també és compatible amb la dualitat d’un Martorell que vol fer una lloança de l’estament militar –ell n’està pagadíssim de tenir aquesta condició-, però que s’ha adonat prou i en carn pròpia que aquest estament “deuria ésser molt reverit si los cavallers observaven aquell segons la fi per què fonc instituït e ordenat”, cosa que no s’havia esdevingut en Joan de Mompalau ni en don Gonçalbo d’Íxer, posem per cas. Ironia o actitud anticavalleresca? Aquesta és una de les infinites preguntes que ens podem fer sobre el Tirant i que està d’actualitat a hores d’ara. En tot cas, el llibre ens fa evident què és el poder i com funciona. Amb un punt satíric i desenganyat ens diu que el triomf no és per al millor necessàriament. TIRANT LO BLANC, de Joanot Martorell (Edició a cura de Valerià C. LABARA i BALLESTAR= Ed. Mc Graw Hill pàgs 38 a 52) [1] GUIA i MARÍN, Josep. De Martorell a Corella. Catarroja-Barcelona. Afers, 1996, pàgs. 229-245

TEMÀTICA I VALORS

Temàtica i valors Un dels qualificatius que s’han aplicat al Tirant lo Blanc –i que ha tingut més fortuna- és el de novel·la “total”. L’obra desenvolupa tant els temes que caracteritzen el gènere (la guerra, l’amor, els costums socials, etc.) com els procediments i els mètodes narratius que utilitzen per compondre-la. Una novel·la a la qual “totes les definicions li convenen, però cap no l’abasta” ja que Martorell va voler escriure una ficció a imatge i semblança de la realitat: una visió, en definitiva, globalitzadora i total. Podem aplicar a la novel·la de Martorell els qualificatius següents: - cavalleresca, perquè se centra en la biografia d’un cavaller, de qui descriu els combats individuals i les estratègies militars amb tota mena de detalls. Un cavaller imaginari, però ni fantàstic ni idealitzat, que pel seu valor aconsegueix alliberar l’Imperi Grec dels turcs i convertir els musulmans de l’Àfrica del Nord. A més, Martorell aprofita la seva experiència com a cavaller per a traslladar-la a la novel·la: així, les batalles es guanyen gràcies a l’enginy i a l’astúcia -, i, perquè no dir-ho, a alguna traïció- més que no pas a la força física, fet que devia sorprendre el lector de la seva època. Igualment, els esdeveniments de la novel·la s’expliquen a través de la lògica i de la raó, sempre dins els límits de la versemblança, i no mitjançant la fe i els seus misteris. Vegem-ne alguns exemples: els motius pels quals Tirant venç tots els cavallers amb qui s’enfronta a la cort d’Anglaterra (capítol LXIII), l’enginyós procediment amb què un mariner al servei del protagonista cala foc a una nau genovesa (capítol CVI); o, malgrat no pertànyer a la temàtica cavalleresca, els sistema de miralls preparats per la Viuda Reposada per enganyar el nostre heroi (capítol CCLXXXIII). Una novel·la cavalleresca que permet a Martorell traçar una línia divisòria que situa al marge els juristes i els notaris (com es veu al capítol XLI, on són penjats a la forca sis juristes “fins que hagueren trameses les miserables ànimes en infern”), representants d’una classe emergent com era la burgesia. I aquest és el motiu, no exempt de nostàlgia, pel qual Martorell atorga tanta importància a la descripció d’aquest estament cavalleresc, al qual, no oblidem-ho, ell pertany. - històrica, perquè en podem identificar la geografia (Anglaterra, retratada amb exactitud, com correspon al coneixement directe que en tenia l’autor; Sicília, ben coneguda pels seus contemporanis i, potser, per ell mateix; Grècia, descrita a partir de fonts literàries, i el nord d’Àfrica, presentat a partir de lectures i de la precisa cartografia catalana i mallorquina) i, alhora, documentar-ne alguns personatges reals, contemporanis a l’autor (el rei Escariano presenta trets del cèlebre i misteriós Prest Joan de les Índies, el nom de Ciprés de Partenó, coincideix amb el d’un cavaller que serví Alfons el Magnànim, etc.) i episodis que hi apareixen (la narració literària del setge de Rodes, als capítols CV i CVI, està inspirada en el que el 1444 van dur a terme les forces egípcies; val a dir que entre els assetjats hi havia el corsari valencià Jaume de Vilaregut, amic de Martorell, que, segurament, li proporcionà informació de primera mà per poder convertir l’esdeveniment en material novel·lesc). Tot plegat, respon a la descripció de la realitat dels segles XIV i XV, malgrat que de vegades Martorell, per subratllar similituds entre elements aparentment allunyats, proporciona noms catalans a personatges anglesos o bizantins, o senzillament introdueix topònims inexistents: una certa inversemblança que confirma al lector que allò que està llegint no és una crònica sinó una ficció. Tirant evangelitza el nord d’Àfrica i converteix al cristianisme una sèrie de regnes que han romàs, des de fa més de mil anys musulmans; l’autor intenta recollir els anhels utòpics de tota la cristiandat: la conversió dels infidels al cristianisme i la recuperació de la ciutat de Constantinoble, que el 1453 havia caigut en mans dels turcs. - social, perquè hi apareixen representants de nombrosos estaments socials (reis, nobles, servents, esclaus, etc.) per la mostra de costums i usos típics de l’època (menjars, vestits, etc.) així com el relleu que assoleix qualsevol mena de cerimonial. Un món, el de la cort, que oscil·la entre la brillantor i la misèria, la magnificència i la corrupció moral. I Joanot Martorell, per a realitzar aquesta operació, trasllada a Constantinoble la manera de viure i d’enraonar de les cases senyorials de la València del seu temps. Una obra, en definitiva, que presenta dues visions contraposades i alhora complementàries del mateix univers: d’una banda ens ofereix un món medieval definit, classista i perfectament estructurat; i de l’altra, mostra les primeres manifestacions d’una societat nova que desembocarà en el Renaixement. No és pas casualitat que la caiguda de Constantinoble en mans dels turcs el 1453, l’esdeveniment que, convencionalment, s’ha escollit per assenyalar el pas de l’època medieval a la moderna, sigui l’indret on transcorren els episodis més suggestius de Tirant lo Blanc, i potser més interessants, per al lector d’avui dia. - eròtica, per la gran importància que prenen l’amor i el sexe: uns episodis amorosos tan variats que arriben a constituir un autèntic retaule eròtic (desfloraments, fetitxisme, adulteris, voyeurisme, etc.), presentats amb total llibertat. Tenen una importància especial els episodis dels matrimonis secrets “bodes sordes”, primerament entre Diafebus i Estefania (capítols CLXII-CLXIII) i, posteriorment, entre Tirant i Carmesina (capítols CCLXXI-CCLXXII); uns jocs amorosos que no es compleixen del tot. Cal afegir que les relacions amoroses són observades des de tots els angles i amb imparcialitat pel narrador; així mateix, s’ha de remarcar el paper preponderant atorgat a l’alcavoteria, pràctica en la qual Plaerdemavida esdevé una peça clau. Martorell, en resum, ens parla del sexe des d’una perspectiva que podem qualificar de vitalista, un tret que podem aplicar a altres aspectes de l’existència que reflecteix la novel·la. - psicològica, per l’anàlisi aprofundida d’uns personatges que no responen a cap dels arquetips prefixats a l’època. Pel que fa a les tècniques narratives, que aproximen Tirant lo Blanc als mecanismes de la novel·la moderna, cal remarcar el procediment dels vasos comunicants (capítols CXVI-CXIX) que destria el relat en quatre nivells: retòric (quan la narració és pura veu), objectiu (les accions), subjectiu (els sentiments) i simbòlic o mític (la intemporalitat); i el de la capsa xinesa (els capítols CLXII-CLXIII), que altera la linealitat temporal i canvia el punt de vista de la narració. O bé, la interferència entre els amors de Tirant i Carmesina, així com els d’altres parelles de la cort grega, amb la descripció dels esdeveniments militars; tot plegat fa l’efecte que Martorell ha volgut alternar les dues temàtiques per tal de mantenir l’atenció del lector. Així, doncs, podem afirmar que el Tirant és una obra de ficció, però plena de matisos i de trets reals i històrics que fan que adquireixi un to de versemblança. Un realisme que la distancia de tota pretensió utòpica o al·legòrica, que podríem trobar en els textos de Ramon Llull. Una obra que representa, en definitiva, un trencament amb la narrativa anterior. Martorell hi incorpora el món real a la ficció: una societat que ha abandonat, de manera gairebé definitiva, els seus ideals medievals (religió, cavalleria) i els ha substituït per uns de burgesos, moderns (plaer, raó, humor). Martorell, tal com afirma Martí de Riquer “no pretén fer arqueologia ni narrar fets i aventures situats en el passat, ans novel·litzar la societat contemporània”. Josep Camps, dins GUIA DE LECTURA (ed. Proa, pàgs 18 a 23) Barcelona, 2003

PERSONATGES DEL TIRANT

Personatges El tractament dels personatges que fa Martorell és un aspecte digne de ser remarcat ja que esdevé tota una novetat en desvincular-se dels convencionalismes i de les estereotipades conductes que trobem en les figures de la literatura cavalleresca medieval. La conducta que manifesten no respon a cap arquetipus prefixat i evoluciona al llarg de la narració i és, per tant, una mostra de la complexitat psicològica de l’ésser humà. A més, els personatges són presentats des d’un punt de vista objectiu, malgrat que Martorell prengui partit pels cristians, de vegades de manera excessivament maniqueista, tot i que no s’està de mostrar-ne de malvats, com és el cas del duc de Macedònia. El personatge principal de la novel·la és Tirant lo Blanc, a qui Martorell dota d’una gran riquesa psicològica. Es tracta d’un cavaller fort i valent, que no s’espanta davant les empreses més arriscades, que lluita a les batalles amb enginy i és ferit diverses vegades. A més, pertany al llinatge de Roca Salada, descendent del pare del mític rei Artús,[1] una nissaga de significació literària rpou coneguda. Ara bé, en el terreny amorós es mostra tímid, vulnerable i el seu enamorament el fa caure, sovint, en un estat malencònic que li provoca l’oblit dels seus deures militars. Al principi del relat és un misogin que es burla dels enamorats (“bé són folls aquells qui amen”, afirma al capítol CXXII), però en veure la princesa tot ell es trasbalsa i, malgrat presumir de conqueridor, en realitat és un tímid. Només cal recordar les reprensions que Plaerdemavida li adreça (“Tirant, Tirant, jamés en batalla sereu ardit ni temut si en amar dona o donzella una poqueta de força no hi mesclau”, li diu al capítol CCXXIX)i, a més, a causa de l’amor, sofreix humorístics accidents com el trencament d’una cama i la subsegüent equivocació que pateix Hipòlit en confondre la seva veu amb la d’una donzella (capítols CCXXXIII-CCXXXIV). La mort de Tirant, gens heroica, al llit (i no com els habituals de les narracions cavalleresques que morien lluitant) d’una malaltia suposadament pulmonar (un vulgar “mal de costat”), i després d’haver fet testament, culmina aquest procés de desmitificació, que, alhora, simbolitza el punt i final de l’estament cavalleresc. No en va, Hipòlit,referint-se al protagonista, havia sentenciat al capítol CCXCI: Si aquest cavaller mor, tota la cavalleria del món serà morta Per crear el personatge de ficció de Tirant, Martorell va tenir presents diverses figures històriques, un exemple més del caràcter versemblant de la novel·la. En primer lloc, el cap dels almogàvers, Roger de Flor, que el 1302, tal com ho recull Ramon Muntaner en la seva Crònica, es posà al servei de l’emperador de Grècia, esdevingué, com Tirant, Cèsar de l’Imperi, es casà amb Maria, neboda de l’emperador, i fou assassinat a Andrinòpolis, ciutat on Tirant contreu la malaltia que acaba amb la seva vida. En segon lloc, el cabdill romanès Joan Hunyadi, que derrotà els turcs entre el 1448 i el 1456 i que era anomenat a Catalunya “lo comte blanc”, corrupció a Catalunya de l’adjectiu valac; a València se celebraren festes d’acció de gràcies per les seves gestes, cosa que testimonia que era molt conegut a l’època; a més a la seva bandera hi duia un corb, com Tirant. En tercer lloc, Geoffry de Thoysy, cavaller borgonyó vinculat a Alfons el Magnànim que, fins i tot, formula, segons informen les cròniques coetànies, el mateix vot que Tirant d’ésser el primer cavaller a combatre i el darrer a pujar a la nau, tal com es narra al capítol CXIII, durant el setge de Rodes, origen del conflicte entre Tirant i Ricard; aquest darrer, a qui coneix durant la campanya contra els musulmans, acabarà essent un dels amics més fidels. I, naturalment, Pedro Vázquez de Saavedra, militar d’origen gallec o castellà, que va socórrer l’imperi Grec el 1443, considerat, potser, el model viu més real: com Tirant realitza les primeres armes en festes celebrades a Anglaterra, decidí acudir a ajudar l’emperador de Bizanci i navegà per la Mediterrània i les costes del nord d’Àfrica combatent els turcs. En definitiva, el protagonista de la novel·la va ésser confegit a partir de la realitat que envoltava Martorell amb els trets més acusats dels militars que conegué o dels quals tingué notícia. Els altres personatges també presenten aquesta notable complexitat psicològica: els emperadors de Constantinoble trenquen amb la imatge noble i solemne que puguin suggerir: l’emperador manté diàlegs eròtics amb una minyona de palau, Plaerdemavida, i persegueix rates espasa en mà i amb camisa de dormir (capítol CCXXXIII); l’emperadriu comet un adulteri, de clares ressonàncies incestuoses, ja que Hipòlit, l’amant, li recorda el seu fill mort. I aquest darrer esdevindrà el veritable triomfador de la novel·la i qui exemplifica l’encarnació d’uns valors alternatius a l’estament cavalleresc. La Viuda Reposada també és un altre personatge digne de ser analitzat: la dida de Carmesina és una dona de moral rígida i severa que s’enamora de Tirant i, com a conseqüència, es trastorna; des d’aquest moment, l’únic propòsit que guiarà la seva vida és el de separar-lo de la princesa; una vegada descobreixen les seves intencions, acabarà per suïcidar-se. Un altre cas digne de menció és el de Plaerdemavida, minyona astuta i desvergonyida, que practica l’alcavoteria, però, que alhora, satisfà la seva sexualitat contemplant l’activitat amorosa dels altres, com s’observa a l’episodi de les “bodes sordes”. Per últim, cal esmentar la princesa Carmesina, potser el personatge de menys complexitat psicològica de la novel·la, si el contrastem amb tota la resta, ja que l’única idea que sembla moure-la –a banda de l’amor per Tirant- és la preservació de la seva virginitat; no podem oblidar, però, que es tracta d’una donzella de només catorze anys. [1] Cal tenir present que en els capítols CXC-CCII es desenvolupa l’episodi conegut amb el nom d’”Entremès del rei Artús” on, amb una nau coberta de negre, arriba Morgana a la recerca del seu germà Artús, que es troba a la cort grega. En aquest entremès, l’actor que interpreta el paper del rei anglès fa un llarg parlament sobre les virtuts de la cavalleria. La influència de La Faula (1375) de Guillem de Torroella en aquest episodi de la novel·la és directa i, de vegades, literal. Tirant lo Blanc, a cura de Josep Camps (dins Lectures de Batxillerat, Editorial Proa, Les Eines, pàgs 24 a 27)

DEL LLIBRE DE CAVALLERIES A LA NOVEL·LA CAVALLERESCA

Del llibre de cavalleries a la novel·la cavalleresca La novel·la és un gènere idealitzat per tal com s’oposa a la realitat, i aquesta és una de les claus que ens permet entendre el seu èxit com a tal. La novel·la es forjà, a l’Edat Mitjana, a partir del roman. El protagonista, a diferència de l’heroi èpic que estava lligat a un destí col·lectiu (Roland, Mio Cid) és molt més independent. El viatge, l’aventura i l’amor seran els seus ingredients principals. La llarga tradició iniciada amb les obres narratives d’inspiració artúrica va derivar cap als llibres de cavalleries, que tingueren un èxit notable fins al segle XVII, com ho demostren les crítiques de Cervantes. El cicle del Graal o la Vulgata serà un dels més destacats conjunts d’obres d’aquest gènere. A Catalunya la matèria de Bretanya arribà d’hora, a les acaballes del segle XII, i està ben representada per obres com La faula de Guillem de Torroella (1345-1379) o el Blandín de Cornualla anònim datat entre les acaballes del segle XIII i començament del XIV. L’Amadis de Gaula o el Palmerín d’Anglaterra seran el sostre d’aquesta mena de narracions que, com les pel·lícules actuals, generaven “seqüeles”. El llibre de cavalleries evolucionarà cap a la novel·la de cavalleries, que alahora desembocarà en la novel·la moderna. Hom coincideix a admetre una sèrie de diferències entre llibres de cavalleries que podem presentar així: LLIBRE DE CAVALLERIES Apareixen elements meravellosos com ara dracs, serps, nans, gegants... . Els personatges tenen unes qualitats i capacitats inversemblants: força descomunal, poders màgics... La situació geogràfica és desconeguda, irreal, exòtica i llunyana El temps és remot i l’ambient de fantasia, somni, misteri i fetilleria contribueixen a crear una situació anacrònica NOVEL·LES CAVALLERESQUES Absència d'elements meravellosos Els personatges són de mesura humana Els espais són ceoneguts i localitzables Els temps són pròxims, immediats Tot plegat, fa que la novel·la cavalleresca tingui un caràcter de gran realisme o versemblança. És el primer que captiva del Tirant. La versemblança s’aconsegueix, en bona mesura, gràcies al llenguatge. La prosa cavalleresca obre un lloc important al llenguatge planer i a la parla popular i col·loquial, com la que fa servir l’emperadriu o Plaerdemavida, que utilitzen tons i expressions impensables en les corts i entre els dignataris d’un llibre de cavalleries. El llenguatge s’alimenta de la ficció literària i viceversa. Hom creu que entre els cortesans i nobles del segle XV s’endreçaven parlaments cultes i “retoricats” com si d’un joc es tractés. Això també formava part de la simbiosi entre literatura i realitat que es vivia aleshores. El caliu del cercle valencià d’autors i escriptors La bonança econòmica sempre comporta un esclat de les arts. Totes les arts i les lletres, com a vehicle més idoni per a la transmissió del pensament, seran també els camins de circulació d’un nou ordre d’idees que es faci ressò dels desigs, neguits i interessos de la classe social que es va imposant, que té més capacitat d’exercir el mecenatge, tot seguint el model italià i que, d’alguna manera, voldrà comunicar als artistes i escriptors les seves idees i els seus punts de vista No hem de pensar només en els burgesos enriquits, nous rics del moment, que volen notorietat i prosperitat social. Hem de pensar també en tots els qui avui etiquetaríem com a professionals liberals i, molt especialment, tots aquells la professió dels quals està relacionada amb les lletres: advocats, notaris, escrivans... Els membres de la Cancelleria Reial, com ara Bernat Metge, en són el prototipus. Ells reuneixen i sumen una inquietud intel3lectual, un afany de modernitat, una visió que supera el localisme, un cercle d’amistats i relacions influents, i un grup d’amics que senten les mateixes inquietuds i amb els quals poden intercanviar-se llibres, escrits, corregir-se, fer-se suggeriments, rebre novetats, judicar la pròpia obra i la d’altri, etc. A aquests cercles valencians, representatius de l’opulència cultural de la València del segle XV –en paraules de Joan Fuster- pertanyien autors com Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Bernat Fenollar, Joanot Martorell, Jaume Roig (representant de l’escola satírica, precedent de la picaresca, que tantes concomitàncies té, en alguns aspectes, amb el Tirant) o el magnífic Joan Roís de Corella, tots ells precursors del Renaixement i dignes portaveus de l’esperit del Quatrocento a casa nostra. La literatura s’enlaira a la València del segle XV com les agulles catedralícies del gòtic i llueix tant com les façanes dels esplèndids edificis civils del moment. Entre el llenguatge col·loquial i la “valenciana prosa” Si hem d’assenyalar virtuts lingüístiques de l’obra de Martorell, hem de fer esment necessàriament de la riquesa i varierar, manifestades en l’abundor de refranys, la presència contínua de girs peculiars, la combinació entre l’estil directe i lindirecte, i en saborós lèxic valencià –que era l’estàndard del moment-. Les lectures que havia fet Martorell, rique si abundants, tenen un reflex evident en la llengua que fa servir, independentment de si el passatge és invenció pròpia, creació ex-novo, recreació, plagi o inspiració, més o menys modificada. La prosa de Llull, d’Eiximenis, de Metge, d’Enric de Villena, dels cronistes i, per descomptat, de Roís de Corella, tenen els seus reflexos brillants a les planes del Tirant. Tota la crítica coincideix a assenyalar una dualitat pel que fa a la llengua del Tirant. D’una banda tenim una llengua “retoricada” de bellesa indiscutible, malgrat els seus detractors, i del tot necessària per als cavallers del segle XV, és a dir per als destinataris primerencs del Tirant. La trobem en els parlaments, “conhorts” i lamentacions, tan abundants que constitueixen al voltant de dos terços de l’obra. És una llengua erudita, plena de citacions clàssiques, d’una retòrica efectista, grandiloqüent i barroca, d’ús cortesà i “polític”. Quant a la forma presenta hipèrbatons forçats, predomini del verb al final de la frase, perífrasis artificioses i adjectius anteposats, trets la majoria dels quals assenyalava Coromines com a propis de la mà de Galba. Aquest registre culte té una forta implantació en els usos de la Cancelleria i en les aspiracions literàries dels humanistes, com ara Bernat Metge. Per contra, en els diàlegs “a peu d’obra” entre els personatges, inclosos els de més categoria social, com l’Emperador i l’Emperadriu, trobem un estil molt viu, ple de girs i locucions locals i populars, refranys i dites (Plaerdemavida en diu tants com segle i mig més tard en dirà Sancho Panza), frases fetes, exclamacions i interjeccions que són testimoni viu de l’oralitat de la conversa espontània i que donen vivesa i frescor als personatges i, de retruc, a l’obra. La combinació d’ambdós estils demostra la complexitat de les pretensions literàries de l’autor i és una de les característiques que trenca amb el monolitisme dels llibres de cavalleries típics. Alguns autors han remarcat la subtilitat i la vitalitat del ritme conversacional dels seus poersonatges. Aquesta dualitat d’estils, però, veurem que dóna peu a les argumentacions dels qui consideren una doble autoria de l’obra. Les formes valencianes, com la desinència –e de la primera persona dels verbs (“jo ame”), o el sufix –ea de bellea, noblea... són presents tothora. El lèxic abunda també en arabismes, castellanisme, aragonesismes que apunten l’evolució pròpia de la llengua a la València del segle XV. També trobem nombrosos gal·licismes i italianismes relacionats amb el llenguatge especialitzat de la cavalleria. Els eufemismes, les metàfores i els jocs de paraules són un altre ingredient de la llengua del Tirant, sobretot, en parlar de la “plaent i delitosa batalla” que no és altra que la de l’amor. El doble joc lingüístic i conceptual entre les armes i l’amor es fa intensíssim i queda reflectit en el vocabulari i les expressions, eufemístiques i de doble intenció, però tan diàfanes i clares com “l’artilleria per a conrear l’ort” “l’enamorada lança”, el “lloc vedat”, el binomi llança/escut , l’escampament dels “carmesins estrados” quan Tirant “vencé la batalla e per força d’armes entrà en lo castell” i Carmesina sofrí “la petita mort d’amor”, tot i que “armes de cavaller no fan mal a donzella”. La impremta: un vehicle de difusió extraordinari València ha estat el bressol de la impremta a casa nostra i va mantenir.ne la preeminència fins als segle XIX, amb nissagues d’impressors conegudes arreu, com la dels Monfort al segle XVIII. L’invent, perfeccionat per Gutemberg el 1450, arribà ben d’hora a València. Els llibres més antics impresos a València són del 1473 o 1474, encara que el primer que es conserva sigui del 1475. Entre les primeres obres impreses trobem les Obres o trobes en llaors de la Verge Maria (1474), que és el primer incunable en català i una Ethica d’Aristòtil, que és el primer incunable sortit de les premses valencianes. La primera època de la impremta, fins al 1500, durant la qual veié la llum el Tirant, s’anomena incunable. Les obres d’aquesta època es caracteritzen perquè habitualment manquen de portada, de foliació i de colofó. Els primers impressors i tipògrafs valencians eren, lògicament, d’origen alemany: Hagenbah, Hutz, Koffamn o Spindeler, l’impressor del Tirant. Després ja apareixen noms del país, de persones que havien après tot el que calia de la nova tecnologia, que ha marcat el món del llibre i la cultura fins l’arribada de l’ordinador. Impremta, comerç de llibres, llibreria, biblioteca i bibliòfil són paraules que enllacen amb modernitat, cultura, Humanisme, Renaixement. La impremta, per damunt de tot, representa comunicació i universalitat i és el primer pas del que ja en el segle XX MacLuhan ha anomenat “l’aldea global”. El Tirant és un fill de la impremta, i el camí que va fer des que Martorell el deixà escrit i el moment en què sortí el primer exemplar imprès és un dels punts més foscos i que té més interès per als estudiosos de l’obra. VALERIÀ C. LABARA I BALLESTER, dins Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, Ed. Mc Graw Hill, Barcelona 1998 (pàgs. 18 a 25)

JOANOT MARTORELL, UNA VIDA NOVEL·LESCA

JOANOT MARTORELL, UNA VIDA NOVEL·LESCA Puixança i ocàs d’un llinatge de cavallers valencians Hom ha documentat que els Martorell són un llinatge arrelat a la Safor des del segle XIII, arribats possiblement entre els conqueridors o els repobladors, tal vegada procedents de vila homònima del Baix Llobregat, si atenem a la procedència toponímica del cognom. La trajectòria social del llinatge sembla evident: la dedicació constant a un patrimoni agrari i la posterior dedicació a operacions comercials amb èxit dugueren els Martorell a l’obtenció d’oficis i càrrecs municipals de relleu a Gandia, el bressol valencià de la família. Tot indica que un Guillem Martorell, potser el besavi de Joanot, va ser el primer membre de la família que ostentà la condició de cavaller. Un altre Guillem, amb seguretat l’avi del novel·lista, fou un personatge de notable influència davant del rei Martí I, l’últim representant de la dinastia catalana. Una fortuna considerable, aconseguida gràcies als càrrecs i oficis relacionats amb la recaptació d’impostos, com ara el de dispenser del marquès de Villena, permeteren a Guillem Martorell forjar-se noves aspiracions de prosperitat social. En efecte, en les primeries del segle XV els Martorell obtindran el senyoriu de Faura i Almorig, i de Murla i Benibrafim, a la Vall de Xaló, actual comarca de la Marina Alta, del Regne de València. Els serveis dels Martorell que més apreciava Martí l’Humà eren, sens dubte, els préstecs monetaris que estaven en condicions de fer-li. Aquí cal buscar la raó per la qual Francesc Martorell aviat desenvolupà funcions semblants a les del seu pare. Sabem que pare i fill van ser els encarregats de recollir l’impost del maridatge, arran del casament del rei, vidu de la primera dona, amb Margarida de Prades. Establerts a València des d’una data propera al 1400, Francesc Martorell fou nomenat jurat de la ciutat del Túria l’any 1412, un càrrec important i de rellevància social. L’exercici del senyoriu i l’administració del patrimoni seran objecte de la dedicació dels Martorell. Parlem, doncs, d’una família ben representativa d ela seva classe social, que van arribar on eren per llinatge i per mèrits, que sumaven a una fortuna considerable, el legítim orgull d’una família que havia sabut aconseguir “la honor e senyoria que los cavallers deuen haver sobre lo poble”. L’exercici dels seus drets i prerrogatives senyorials els dugué a enfrontaments amb els nobles Vilanova o a conflictes amb la jurisdicció eclesiàstica, encarnada pel bisbe de Cartagena. És a dir, aquí tenim ja una bona part dels ingredients que configuraran la personalitat de l’autor del Tirant. La mort del rei Martí l’Humà (Perpinyà 1356- Barcelona 1410) i l’arribada de la nova dinastia dels Trastàmara van suposar per a la família una minva en la seva posició. Els càrrecs que va obtenir Francesc Martorell ja no anaven acompanyats del mateix prestigi i guany pecuniari que els obtinguts de mans del rei Martí. A més, l’alcaldia del castell de Cullera, l’administració de la Baronia i de la vila d’Alcoi i la possible participació en les campanyes italianes de Sardenya i Còrsega, el 1420, ja no garantien la col·locació dels nombrosos fills del matrimoni Martorell-Abelló: Galceran, Guillem, Isabel, Joanot, Jaume, Jofre, Aldonça i Damiata, Això, amb el temps va constituir un problema important per al futur de la família. Trontolla l’economia i, de retruc, l’honor Quatre afers marcaren el camí del rumb de l’economia dels Martorell. Tots quatre assumptes s’esdevingueren en un període breu, de només cinc anys. Galceran Martorell, germà de Joanot, personatge força conflictiu i dissolut, provocà un enfrontament amb els Vilanova, en maltractar uns vassalls; un mercader valencià, de nom Granulles, denuncià els Martorell per incomplir un tracte comercial; el bisbe de Cartagena à els Martorell per incomplir un tracte comercial; el bisbe de Cartagena tornà a xocar amb ells en l’exercici de la seva jurisdicció feudal, i un plet amb els Luna per l’arrendament de la Baronia d’Arenós tampoc no es va resoldre prou satisfactòriament. Aquest cúmul de contratemps, amb un rerefons econòmic, però d’innegable transcendència social, arribà a un punt crític amb la mort del cap de família, Francesc Martorell, el 1435. A partir d’aleshores, la davallada econòmica va ser vertiginosa, dura i indeturable. Joanot Martorell i Abelló va néixer entre el 1405 i 1411, molt probablement a València, fill de Francesc i de Damiata. Abans del 1433 ja era cavaller. En morir el seu pare es convertí, automàticament, en hereu universal dels seus béns familiars i nou Senyor de la Vall de Xaló: pura faramalla i foc d’artifici. La realitat, que potser el novel·lista, força jove encara, no copsà prou bé, era un cúmul d’obligacions i no poques dificultats i obstacles per fer-los front amb perspectives d’èxit. D’entrada, Joanot, com a cap de família, havia de garantir el manteniment del clan. En segon lloc, l’herència paterna estava formada també per importants deutes que calia satisfer. Per últim, l’hereu era el responsable de l’acomodament de les germanes: Isabel, Aldonça i Damiata. Per a elles, el matrimoni, amb un marit digne del seu rang, s’oferia com una via ineludible. A elles resoldre aquest punt els devia preocupar, però només que a Joanot, sobre qui, en definitiva, havia de recaure el cost econòmic del dot, gens menyspreable. D’aquest estat de coses i d’aquest neguit es devia aprofitar Joan de Montpalau, home de quaranta-dos anys el 1437, el qual sembla que prometé a Damiata Martorell que es casaria amb ella per tenir-hi relacions. La promesa restà incomplerta. Sembla que Montpalau va abusar de la confiança de la noia i de tots els germans, dels quals era cosí prim, així com de la institució del matrimoni secret, mitjançant el qual era possible, abans del Concili de Trent (1563) contraure núpcies, sense matrimoni, ni sacerdot, ni testimonis. La validesa del vincle només requeria el consentiment mutu i el jurament. La negació d’aquest extrem provocava situacions malagradoses i conflictives que no deixaven més camí que el “juhí de Déu, qu.en tals coses mostra lo seu gran poder” com afirma Martorell en una de les seves lletres de batalla. I és que, d’acord amb la mentalitat medieval, es creia que en una prova suprema, com un combat a ultrança, la mà de Déu no podia permetre que el just, el bo, fos derrotat. En conseqüència, en aquestes dates trobem un Joanot Martorell marcat per l’adversitat econòmica i amb l’honor (“do de reverència en testimoni de virtut”) per terra, és a dir, víctima de Fortuna que li negava la major part, per no dir tots els béns que li són propis: “grans riquees, grans honors, bella muller, molts infants i gràcia de gents”. Valerià C. Labara i Ballestar dins Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell Ed. Mc Graw Hill, Barcelona, 1998(pàgs. 26-29)

LA SAFOR DE JOANOT MARTORELL

Va nàixer un home, Joanot, mesos després que un altre havia anat a habitar el regne de la mort , a l'espera que Déu l'acceptàs entre els seus. Corria l'any 1413 i Gandia encara estava de dol pel vell duc Alfons. El seu traspàs fou cruel, enmig de la decrepitud, consumit per la malaltia, amb la certesa d'haver estat traït pels seus més pròxims. Aquell qui havia tastat vuitanta anys de glòria daurada, aquell qui havia vestit amb bells draps italians i flamencs, i a la seva taula se servien vins grecs i les carns més tendres. Ell que ho va ser tot, de la Ribagorça a la Marina, amb els drets més consistents per succeir el malaurat Mar´tí l'Humà. La seua petita cort gandiana, talment la reial, imantava rància sang noble, mercaders d'arreu del món, oracions i saviesa eclesiàstica, els cants i els sons dels millors joglars del país. Les malaustrugues, i fatídiques, circumstàncies que envoltaren la seva perllongada agonia ens proporcionen els símptomes d'uns temps durs. Encara persistien els signes del pas damnós de les tropes castellanes ocorregut cinquanta anys abans. L'església major de Santa Maria, el monestir de la Valldigna, infinitat de ponts i cases s'havien esfondrat per un paorós terratrèmol el 1396. La pesta negra assaltava les gents, sense previ avís, a un ritme prou escandit per no deixar-les rescabalar-se'n. A voltes venia acompanyada de penúria d'aliments arran d'hiverns freds o llargues sequeres: en la carestia del 1403 el bon duc Alfons prengué iniciatives contra els especuladors del blat, voltors del fam i l'escassesa. Els poderosos, com ara el comte d'Oliva, s'embrancaven en conteses incessants, bandositats on s'involucraven parents, amics i valedors i que esguitaren de sang els carrers de Gandia. Els pobres es multiplicaven de pressa, engrossits per orfes i vídues de famílies dallades per la dansa macabra i escandalosa de la pesta. Hi havia qui es decidia per l'emigració, a l'aventura d'una nova residència; d'altres cercaven consol en actituds religioses extremades, però molts altres es lliuraven a les xarxes de la transgressió, al robatori i al sexe venal. Viure esdevenia cada dia més difícil. Quan Joanot obrí per primera vegada els ulls i el seu plany nounat ressonà per la cambra del palau dels Martorell, el petit país que el veuria néixer havia mudat de fesomia, d'ençà que la host del rei Jaume havia hissat la senyera al més alt d ela barbacana del castell de Bairén. és cert, però, que malgrat els cent setanta anys transcorreguts des d'aleshores, hi subsisitien vestigis, herències profundes, d'aquella comarca que fou habitada només per moros. Ells, els qui pregaven a les mesquites, es deixaven la barba i es rentaven a les sèquies per fer les ablucions prescrites per l'Alcorà, la batejaren com La Safor, "les muntanyes", "les roques". I així és l'escenari natural, un rosari de penyals i de serres, las més gran de les quals n'ha pres el nom, que envolten una vall fèrtil, regada per les aigúes del riu que davalla de les parts d'Alcoi i ve a morir entre ones mediterrànies. La terra, treballada amb la saviesa atresorada generació rere generació, donava una gran varietat de fruits i de collites. La majoria d ela població vivia i treballava del camp. Els pobles o alqueries eren petits, a tot estirar dues o tres-centes ànimes esl més grans, però el seu nombvre era molt més elevat que els trenta-un actuals. Diverses vicissituds com les guerres, les condicions inslaubres i, especialment, l'expulsió dels moriscos del 1609 provocaren una minva notable dels llocs poblats que els cristians es trobaren a mitjan segle XIII. Sovint els llauradors no eren els propietaris dels camps i dels horts, els quals feien fruitar amb la suor del seu esforç, ja que pertanyien als senyors. D'aquests, alguns eren nobles cavallers, com el nostre Joanot Martorell, que posseïa l'Alqueria Nova, vora el Serpis; d'altres eren institucions eclesiàstiques, com els jeronis de Cotalba i els cistercencs de Valldigna. Els cavallers de la comarca no residien als pobles que conformaven els seus "senyorius". Allí disposaven d'una casa, la més ampla i bella, per a estades puntuals i per emmagatzemar els productes que els lliuraven els vassals. La residència es repartida entre Gandia i València, a ciutat. Al capdavall ja havien refinat els seus costums, havien après a llegir i fins i tot s'atrevien a batalles poètqiues al si d'una societat gairebé analfabeta. El seu combat rarament s'adreçava a un enemic de carn i ossos, sinó contra la rusticitat dels avantpassats. Per portar a terme aquests objectius se serviren d'un codi ideològic que el temps havia envellit: la cavalleria. L'estament de l'espesa féu reviscolar el concepte del valor i la lleialtat, sublimà la despresa i ho recolzà en la força del llinatge, de la família identificada en un nom, representada en un emblema, localitzada en un alberg i assentada en una terra: pronunciar els cognoms Marc, Martorell o Llançol de Romaní significava ponderar una sang que, a través de la saba dels ancestres, es projectava per damunt de la pura individualitat. Orgullosos del seu llustre, invocaren les "llibertats" i les franqueses reconegudes pels Furs i el costum, que es trauïen en forma d'exempció d'impostos. En això trobaren l'oposició ferma de les viles saforenques. Oliva i Gandia eren els centres demogràfics més densos en concetrar prop de 3000 i 2000 habitants respectivament. La creixença havia estat fruit d'un repoblament privilegiat, dut amb cura pels reis i continuat pels senyors. Des de ben prompte disposaren d'un mercat setmanal, des d'on s'efectuaven operacions de compra-venda i intercanvis de diversa naturalesa, entre els quals cal remarcar els financers, amb diners, préstecs i canvis monetaris, i els comercials, amb draps i altres productes tèxtils. Gandia serà l’escenari de fortes tensions polítiques entre els “majors”, els prohoms mercaders i artesans més rics, i els “menuts” els menys proveïts que havien estat exclosos de les magistratures locals. Aquests càrrecs estaven integrats pel Justícia, representant del senyor en els afers concernents a la vila i a les seues regalies o drets propis; els quatre jurats, que col·legiadament i cada any dirigien la gestió econòmica; el síndic o procurador, que la representava allà on calia; els dos sequiers més el Consell, òrgan ampli i nombrós però sense competències i de caràcter més aviat consultiu. Si el 1391 el boc expiatori n’havia estat la comunitat jueva, des de mitjan segle XV la convivència amb els musulmans mostra senyals inequívocs d’una ràpida deterioració més intens a Gandia i a Oliva que al camp, on l’entesa continuava sobre les pautes de col·laboració mútua i el respecte a la llengua, la religió i els costums d’aquesta minoria “nacional”. Mentrestant, la falta de liquiditat monetària no era tan sols el mal que afectava els pobles. S’estenia per les capes del camperolat, els artesans i la noblesa. Aquesta última, assentada en patrimonis ben migrats, senyorius integrats per una sola minúscula alqueria, quedà atrapada en la teranyina de l’endeutament. A alguns no els quedà més opció que vendre la terra. Per aquest camí els llinatges antics desapareixen de La Safor, substituïts per altres més recents. Per damunt de tots, sobreeixirà una família, els Borja. Bo i aprofitant la feblesa i la depauperació de la cavalleria comarcal, procedí a comprar-los els patrimonis, i assolí una concentració territorial superior fins i tot a la dels ducs reials Alfons el Vell i Alfons el Jove, les possessions dels quals havien revertit a la Corona el 1423 per la mort del darrer sense descendència. El 1485, amb l’adquisició de Gandia, Pere Lluís de Borja recuperava de nou el títol de ducat per a la vila i es convertia en el peó més valuós de la política d’expansió traçada pel seu oncle, el totpoderós cardenal Roderic, futur Alexandre VI. Començava una nova etapa per a Gandia i La Safor, entre el brevíssim esplendor marcat per la publicació del Tirant, en 1490, i la llarga decadència que prendrà vol el 1521 amb la guerra de les Germanies. LA SAFOR DE JOANOT MARTORELL (Ferran Garcia-Oliver) Edita: Regidoria d'Educació de l'Ajunatment de Gandia (1990)

CONSIDERACIONS SOBRE EL TIRANT

CONSIDERACIONS SOBRE EL TIRANT (extret de la revista Magazine de LA VANGUARDIA del 2 d’abril de 2006)

El Tirant es una obra surgida del centro mismo, no de los márgenes, de la sociedad de su tiempo: como el Quijote en otro sentido, o más que el Quijote. Es un producto y un reflejo de la aristocracia urbana de la segunda mitad del siglo XV, y dirigido a un público de pequeña nobleza, de mercaderes y de profesionales, el ambiente en que se movía su autor, el caballero valenciano Joanot Martorell, el cual proyecta en el héroe, Tirant, un orden riguroso de conceptos, valores y modelos caballerescos llevados a la más alta realización: el héroe no será solamente el primero de todos los caballeros de su tiempo (como pretendía ser, ilusoriamente, Don Quijote de la Mancha), sino el que consigue triunfos de dimensión histórica como la derrota definitiva de los turcos, la restauración del imperio bizantino y la conquista y conservación de toda el África musulmana. Su triunfo y su gloria final será el mismo poder imperial, máxima ascensión imaginable. Y el amor de la hija del emperador... valerosamente consumado en la cama. Aquí, en la cama, como campo de batalla, en el erotismo explícito de los héroes centrales es donde Tirant se separa de sus predecesores de novela... y de sus sucesores durante unos cuantos siglos, porque habrá que esperar para encontrar algo equivalente en la gran literatura europea.

Los futuros amantes-combatientes se encuentran por primera en una escena bien poco habitual. Tirant acaba de llegar ala corte de Constantinopla cuando los turcos han vencido a los cristianos, el hijo del emperador ha muerto en combate, y toda la corte se halla en estado de duelo y postración. Pero hace calor, y cuando el emperador entra en las salas de las mujeres a presentar Tirant a su hija, ésta se encuentra sobre un lecho, y con el vestido medio abierto, “mostrant en los pits dues pomes de paradís que cristal·lines parien, los quals donaren entrada als ulls de Tirant, que d’allí avant no trobaren la porta per on eixir, e tostemps foren apresonats on poder de persona lliberta, fins que la mort dels dos féu separació”.

Amores ardientes

Es su enamoramiento fulminante y a primera vista, habitual en esta clase de historias, como ya lo era en la novela helenística. No es habitual, sin embargo, que la “primera vista” sea la de los pechos descubiertos de la doncella ni que sea el padre quien conduzca al caballero hasta el lecho de una hija que presenta una visión tan seductora. A partir de aquí, todo es posible: loas amores ardientes de Tirant y Carmesina, pero también los actos y el lenguaje explícitamente desvergonzados de las nobles damas y doncellas de la corte. O el feliz –y nunca censurado, y que tan increíble resultaba para el canónigo crítico del Quijote- adulterio de la emperatriz con uno de los jóvenes compañeros de Tirant. Una doncella de la corte, la muy noble Plaerdemavida, de nombre tan descaradamente intencionado, será la valedora de los deseos del héroe, la que incita a cumplirlos con todo honor y plenitud y que mantendrá ante Carmesina el principio explícito de la desvergüenza.

Combates en la cama

Del mismo modo que el honor del caballero en el combate depende del valor de sus manos, también, y por los mismos medios, puede conseguir honor y fama en la batalla amorosa. Pero a Tirant le falta valor, y cuando llega al lecho de la princesa “tot lo cor, les mans e los peus li tremolen”. Se retira, por tanto –alerta: Tirant no es ningún Don Juan!-, y Plaerdemavida se da cuenta y exclama: “Quina cosa és aquesta? En les batalles no tenia temor de tots los hòmens del món, i ací tremolau per la vista d’una sola donzella”. Ante los razonamientos ulteriores de Plaerdemavida, Tirant reconoce por fin que su vergüenza, su timidez (cualidades que con tanta frecuencia mostrará expresamente Don Quijote), no son una virtud sino un defecto: “Per mia fe, donzella, vós m’haveu dada més noticia de mos defalts que no ho ha fet jamés nengun confessor, per gran mestre en teologia que fos”.

La ironía es bien visible, y la subversión bien profunda. Y dicho esto, Tirant vence su propia vergüenza, se mete en la cama, y sigue una escena larga y deliciosa que termina cuando la princesa se despierta y el caballero ha de saltar por la ventana. El segundo combate tendrá lugar ya sin temblores del caballero. La princesa, que está dispuesta a todo excepto a lo que podríamos llamar “combate a ultranza”, intenta detener los embates de Tirant con las siguientes consideraciones: “Vet ací aque3stes balances de perfecció: en aquesta part dreta està amor, honor e castedat; e en l’altra està vergonya, infàmia e dolor”. La doncella expone la posición ortodoxa: la pérdida de la virginidad es infamia, vergüenza y deshonor. En la batalla amorosa que sigue, Tirant cede a las súplicas de la doncella y aplaza el asalto final. De todos modos, pasan la noche “jogant e solaçant”, y por la mañana, Carmesina, que tanto ha suplicado para defender su virginidad, afirma sin embargo que: “no volguera que lo jorn fos vengut tan prest, e el plaer meu forra que aquest delit un any duràs o jamés s’acabàs”. El orden de valores de la princesa se acerca cada vez más al de Plaerdemavida, es decir a la subversión total del orden.

La “batalla final” tendrá lugar después del retorno de Tirant de sus aventuras y conquistas africanas. La princesa, esta vez, acude también a la analogía guerrera como arma de defensa: “No vullau usar vostra bel·licosa força”, suplica, “que les forces d’una delicada donzella no són per a resistir a tal cavaller... Deixau porfídia, senyor, no siau cruel,, no penseu açò ésser camp ni lliça d’infels...” Ya no recurre a las ortodoxas razones del honor y la vergüenza, la infamia o la virginidad; ahora adopta el lenguaje de un combate... en el cual sabe que ha de ser vencida. Pero las armas y los ruegos de Carmesina ya no serán defensa suficiente, y “en poca hora Tirant hagué vençuda la batalla delitosa, e la princesa reté les armes...”

El círculo se ha cerrado con la victoria final no sólo del caballero sino del uso “no ortodoxo” de las categorías y los términos de la caballería: un uso insólito, irónico y extremadamente “moderno”. Este uso subvertido del lenguaje (honor, vergüenza, infamia, victoria, fama, gloria, valor, temor...) al principio parecía solamente patrimonio de una doncella algo atrevida de la corte. El mismo Tirant, a pesar de la intensidad de su deseo, se resiste a aceptar la perspectiva de Plaerdemavida, y la princesa se muestra defensora del uso ortodoxo de los conceptos. El triunfo en este campo, más que de Tirant es de Plaerdemavida, de una mujer –y esto es crucial- con ideas típicamente de hombre, y para lo cual no tiene ningún valor la perspectiva tópica “femenina” de la defensa del cuerpo contra los ataques del caballero, es decir contra el deseo: para ella, el honor del caballero, y su gloria, dependen precisamente del vigor y la decisión de esos ataques. En la novela, es la posición inicial de una noble doncella bizantina. En la realidad, quizá fuera la postura vital de un noble caballero valenciano.

En cualquier caso, es el duelo más fascinante de todos los que se llevan a cabo a lo largo de los casi quinientos capítulos del libro. Al contrario que en el Quijote, la vencedora no es ciertamente la ortodoxia moral sino la heterodoxia, no el código ideal sino el código carnal, no el honor enemigo del placer sino el placer convertido en honor.

Con la distancia de un siglo largo entre uno y otro, entre Tirant y Don Quijote, entre Joanot Martorell y Miguel de Cervantes, resultaría muy interesante profundizar en las razones del contraste. En la materia que aquí he comentado y puede que también en algunas otras, la comparación conduciría más de una conclusión sorprendente.

JOAN FRANCESC MIRA (abstract de l’article TIRANT LO BLANC, EL CABALLERO DEL HONOR Y EL PLACER, dins EL MAGAZINE DE LA VANGUARDIA, 02-04-2006)