1. LA COMUNICACIÓ. DEFINICIÓ I ELEMENTS
Entenem per comunicació, en general, el fet de transmetre informació d’un punt a un altre. En aquest sentit es pot parlar de comunicació entre màquines, entre animals i entre éssers humans.
En particular definim la comunicació humana com el procés mitjançant el qual unes persones es posen en contacte amb unes altres per expressar-los un estat d’ànim, un desig, una opinió, etc.
La comunicació és un element bàsic de desenvolupament de la persona. En comunicar-nos establim contacte amb la realitat exterior a nosaltres, amb el nostre entorn. La comunicació produeix –o aspira a produir- un intercanvi, una anada i tornada, una mena de dialèctica que aporta informació i coneixement i estimula noves comunicacions amb l’exterior.
Per la comunicació arribem a tenir alguna cosa en comú amb la resta de persones, a causa de l’intercanvi que hem establert. Si aquest intercanvi no s’ha produït és que no hi ha hagut comunicació. El fet de compartir diverses persones una informació i un coneixement, “comuns”, dóna lloc a l’existència d’una comunitat entre elles. Aquesta comunitat és la base per aprendre a conviure.
Les emocions implicades en tota la vida personal ens aporten la valoració del que succeeix al nostre entorn a partir de l’impacte que aquest entorn ens produeix, segons la vinculació afectiva –acceptació o rebuig- que tenim amb ell. Representen el sentit real que donem a la realitat. És la resposta singular de cadascú de nosaltres. Són la base dels diferents interessos, expectatives, actuacions i estat d’ànim de les diferents persones.
Crear un bon context comunicatiu equival a crear un bon ambient. L’intercanvi, la contrastació entre maneres de fer, coneixements o perspectives diferents ajuda a crear un clima propici a l’entesa que és, en definitiva, allò que busca la comunicació. De vegades la comunicació genera tensions, a causa de la distància que hi ha entre com és la realitat i el que cadascú de nosaltres voldria que fos o per mor de les diferents opcions i percepcions que cadascun dels agents que intervé en la comunicació té d’allò que vol comunicar i d’allò que espera rebre de l’interlocutor.
La capacitat de l’ésser humà per comunicar-se mitjançant el llenguatge permet formar, a partir de la suma d’experiències individuals, l’experiència compartida, que és la base de la vida social
La paraula comunicar significa "posar en comú", és a dir, compartir amb els altres. Quan ens comuniquem compartim tota mena d’informació: emocions, idees, conceptes, advertiments, necessitats, ordres, etcètera.
La comunicació està present en tots els éssers vius. Les abelles, per exemple, informen a les seves companyes de l’existència de flors, amb balls i moviments corporals que indiquen la distància i direcció de la flor.
Animals superiors, com els mamífers, tenen formes més complexes i diverses de comunicació. Si observes el teu gos amb atenció, et pots adonar que emet diferents sons per expressar por, ràbia i dolor. El seu cos li serveix alhora per comunicar-se, es mou per mostrar alegria, amaga la cua entre les cames del darrere com a mostra de submissió, mostra les dents per indicar agressió, etc.
Indubtablement, dins del regne animal, l’ésser humà és qui ha desenvolupat les formes més elaborades de comunicació. Des dels temps més reculats, l’home ha ideat formes d’intercanviar missatges (senyals de fum, sons de tambors, mímica, llenguatge oral).
Si observes el teu voltant o escoltes els sons, descobriràs que el món en què vivim és ple de missatges que permanentment donen informació. D’aquesta manera trobem:
Símbols universals, com la calavera en productes verinosos, les flames en substàncies inflamables, la imatge d’una dona a l’entrada d’un lavabo, els senyals de trànsit, els semàfors, etcètera.
Missatges publicitaris: pòsters, avisos lluminosos, espots televisius, propaganda radial, volants, cartells.
Informació noticiosa: premsa escrita, revistes, noticiaris televisius, radials, computacionals (internet).
Missatges gestuals o mímics: posar l’índex sobre els llavis per demanar silenci; picar l’ullet en senyal de complicitat; treure la llengua en senyal de burla, entre d’altres.
Manifestacions artístiques: quadres, escultures, obres musicals, novel·les, teatre, poesia, dansa, òpera.
2. ALGUNES CARACTERÍSTIQUES DE LA COMUNICACIÓ
A. La Impossibilitat de no Comunicar: No hi ha res que sigui el contrari de conducta. Dit d’una altra manera, no hi ha no-conducta, és impossible no comportar-se. Per molt que ho intentem, no podem deixar de comunicar activitat o inactivitat; paraules o silenci, tenen sempre valor de missatge: influeixen sobre els altres els quals, alhora, no poden deixar de respondre a aquestes comunicacions, i per tant, també comuniquen.
És impossible no comunicar-se, ja que he de comunicar que NO vull comunicar.
Axioma: "És impossible no Comunicar"
B. Els Nivells de Contingut i relacions de la Comunicació: Una comunicació no transmet únicament informació sinó que alhora imposa conductes.
Qualsevol comunicació significa algun contingut.
La meva comunicació amb el comunicant em diu com he d’entendre el contingut de la comunicació, és a dir, que per entendre el contingut d’una comunicació, he d’entendre la relació entre els comunicants.
Metacomunicacio: La comunicació entre els comunicants ens diu com hem d’entendre aquesta comunicació. Per exemple: si una dona li pregunta a una altra que porta un collar, si és de perles autèntiques, el contingut de la seva pregunta és la petició d’informació sobre un objecte, però alhora també defineix la relació entre totes dues persones. La forma com pregunta indicaria una relació amistosa, competitiva, etc.
Axioma: "Qualsevol comunicació té un aspecte de contingut i un aspecte relacional com ara que el segon qualifica el primer, i és, a més, una metacomunicacio".
C. La Puntuació de la Seqüència de Fets: Una altra característica bàsica de la comunicació és la interacció, és a dir, l’intercanvi i missatges entre els comunicants.
La falta d’acord respecte de la manera com es puntua la manera de puntuar la seqüència de fets és la causa de incomptables conflictes en les relacions. Suposem que una parella té un problema marital. Les discussions són: "Callo perquè em renyes" i "et renyo perquè calles". El marit diu que callar és una defensa contra les constants recriminacions de la seva dona, mentre que ella dirà que el critica a causa de la seva passivitat.
El problema radica en la seva incapacitat per metacomunicar-se sobre la seva respectiva manera de pautar la seva interacció.
Axioma: Qualsevol comunicació s’estableix segons una seqüència de puntuació. Sempre en qualsevol comunicació hi ha una acceptació de la puntuació, és a dir qui comença la comunicació. (Ex.: se sap que en un final la professora comença preguntant i els alumnes després responen).
D. Comunicació Digital i Analògica: En qualsevol comunicació humana és possible referir-se als objectes de dues maneres totalment diferents. Aquests dos tipus de comunicacions s’anomenen analògiques i digitals.
La Comunicació Analògica és tot el que no sigui comunicació no verbal, però això pot crear confusions ja que només es limita a moviments corporals, però el terme inclou també les positures, les mirades, estats d’ànim, etc.
La Comunicació Digital són codis als quals corresponen una significació (tot el que és verbal).
Si recordem que qualsevol comunicació té un aspecte de contingut i un de relacional, l’aspecte que fa referència al contingut es transmet digitalment, mentre que l’aspecte relatiu a la relació, es transmet analògicament.
Axioma: Els ésser humans es comuniquen tant analògicament com digitalment. El llenguatge digital té una sintaxi lògica complexa, però no posseeix una semàntica adient. El llenguatge analògic té una semàntica, però no una sintaxi adient.
E. Interacció Simètrica i Complementària: Les relacions simètrica i complementària es basen en la igualtat o en la diferència.
En la simetria, els participants tendeixen a igualar la seva conducta recíproca i així la seva interacció es pot considerar simètrica (una relació entre germans).
En la Complementària, la conducta d’un dels participants complementa la de l’altre (pare – fill).
La interacció simètrica es caracteritza per la igualtat, mentre que la interacció complementària es basa en les diferències.
En la relació complementària cap dels participants imposa a l’altre aquest tipus de relació, sinó que cadascú es comporta d’una manera que pressuposa la conducta de l’altre.
Axioma: Tots els intercanvis comunicacionals són simètrics o complementaris, segons si es basen en la igualtat o la diferència
Qualsevol comunicació tindrà un contingut (el que diem) i una relació (a qui i com ho diem). Amb la comunicació tothom pot expressar la seva manera de ser i la visió de la relació respecte de l’altra persona-
El "nivell de contingut" d’un missatge transmet "INFORMACIÓ"..El "nivell de relació" es refereix a com la comunicació serveix per "DEFINIR" el tipus de relació que vull establir amb el meu interlocutor. Els experts en ordinadors també s’enfronten amb aquests dos nivells quan es comuniquen amb un “organisme artificial”: Per exemple, si un ordinador ha de multiplicar dues xifres, cal "alimentar" aquestes dues xifres i "donar l’ordre" de multiplicar. Necessita, per tant, informació (DADES) i informació sobre aquesta informació (INSTRUCCIONS). És evident, que les .instruccions són d’un "tipus lògic" superior al de les dades :i constitueixen metainformació ja que és informació sobre informació. En la comunicació humana observem que hi ha aquesta mateixa relació entre els aspectes de “contingut” i de "relació": el primer transmet les "dades" de la comunicació, i el segon, "com" ha d’entendre’s aquesta comunicació. Igualment, qualsevol comunicació comportarà un compromís per al qui la rep, i pot rebutjar, acceptar o desqualificar la comunicació. Com més espontània i sana és una relació, més es perd en el rerefons l’aspecte de la comunicació vinculat amb la relació. Les relacions “malaltisses" es caracteritzen per una lluita constant sobre la naturalesa de la relació, mentre que l’aspecte de la comunicació vinculat amb el contingut es torna cada vegada menys important. La capacitat per metacomunicar-se de manera adient és indispensable perquè la comunicació sigui eficaç.
3. ELEMENTS DE LA COMUNICACIÓ
En qualsevol acte comunicatiu es distingeix la presència necessària d’una sèrie d’elements:
a) Un emissor, que actua com a font generadora de la informació. Sense un emissor, no és possible cap mena de comunicació. Evidentment, previ a l’acte d’emissió del missatge, hi ha d’haver una voluntat d’aquest emissor d’efectuar el missatge.
b) Un receptor, que actua com a destinatari de la informació.. És clar que, com en el cas anterior, no hi ha comunicació si no existeix un receptor, tot i que aquest no cal que sigui una persona en concret, si parlem de comunicació humana, sinó que pot ser un receptor col·lectiu (els ciutadans) o un receptor abstracte (a qui pugui interessar) o bé, una màquina –un ordinador, per exemple,- si parlem de comunicació no humana
c) Un missatge, que conté la informació que l’emissor transmet al receptor. Sense missatge no hi ha comunicació perquè no hi ha res a comunicar.
d) Un codi, que permet la producció (codificació) i la interpretació (descodificació) dels missatges. Per tal que hi hagi comunicació, l’emissor i el receptor han de fer servir el mateix codi, o els missatges produïts no seran interpretats. Per exemple, si en una conversa entre dues persones una només parla suec i l’altra només parla àrab, la comunicació resultarà impossible perquè no comparteixen un codi comú, en aquest cas una mateixa llengua. Tanmateix, encara que no es comparteixi un codi comú en la comunicació, és evident que el coneixement del codi per part dels comunicants també permet la comunicació. Pensem, per exemple, que sí que s’estableix comunicació entre dues persones que parlin llengües diferents, si les dues coneixen la llengua de l’altra (per exemple, una persona castellanoparlant pot comunicar-se perfectament amb una persona catalanoparlant si tots dos coneixen la llengua de l’altra.).
e) Un canal, que serveix de suport físic per transmetre el missatge. En la comunicació oral el canal és l’aire per on es propaguen les ones sonores; en la comunicació escrita, el canal és el paper on s’imprimeixen les lletres, etc. Si no hi ha disponible un canal, els missatges no arribaran mai de l’emissor al receptor i no hi haurà comunicació.
f) Un referent o context, que és la realitat sobre la qual l’emissor vol transmetre informació al receptor. Res no es pot comunicar sobre el no-res.
4. FUNCIONS DEL LLENGUATGE
1. Funció emotiva o expressiva: La comunicació està en funció dels sentiments, estats d’ànim i opinió de l’emissor, que aquest transmet de manera subjectiva. Centra el missatge en el parlant i comunica l’actitud subjectiva d’aquest; matisa les paraules que pronuncia amb elements expressius, com ara l’entonació, el ritme, etc. La funció purament expressiva de la llengua la representen les interjeccions. De tota manera, encara que vulguem emmascarar els nostres sentiments i expressar les idees desproveïdes d’afectivitat, el nostre esforç és en va, perquè som esclaus del nostre jo i el barregem constantment amb la realitat. Per exemple: Quin horror!
2. Funció referencial, representativa, comunicativa, cognoscitiva, denotativa o declarativa: La comunicació se centra en el referent, que pot ser real o imaginari. Posa en relleu l’orientació del procés lingüístic cap als objectius i les relacions que l’ésser humà percep al seu entorn. La missió de la paraula consisteix a exterioritzar la nostra “representació” del món que ens envolta. : Per exemple: Plou; han arribat els marcians
3. Funció apel·lativa, conativa o impressiva : La finalitat del llenguatge és reclamar una resposta, lingüística o no, del receptor. Centra l’enunciat en l’oient: el vol influir i fer-lo actuar en la direcció que assenyala el parlant. L’imperatiu i el vocatiu són formes exclusives d’aquesta funció. Per exemple: Vine aquí ara mateix. Joan, calla!.
4. Funció poètica o estètica: La forma del missatge es converteix en l’objectiu de la comunicació. En la funció poètica l’activitat verbal centra l’interès en el mateix missatge: així passa en la literatura, que es caracteritza per la qualitat artística del missatge que transmet. La funció poètica no es restringeix només a la poesia, sinó que s’aplica a qualsevol altre gènere literari, com pot ser l’oratòria i fins i tot la història. Per exemple: Blanca lluna d’argent.
5. Funció metalingüística: El missatge se centra en el codi, és a dir, es fa servir el llenguatge per parlar del llenguatge. El llenguatge esdevé el tema de les dissertacions: és la funció que fa el llenguatge quan estudia la gramàtica o altres llengües. Per designar l’operació en què el llenguatge funciona alhora com a instrument de comunicació i com a objecte d’aquesta comunicació es fa servir el terme metallenguatge. .Per exemple: Les agudes s’accentuen quan acaben en vocal.
6. Funció fàtica o de contacte: El missatges vol verificar que es manté la comunicació. Assegura la comunicació entre els interlocutors. És específica dels missatges que serveixen per establir, restablir, prolongar o interrompre la comunicació. En són un exemple frases tòpiques com ara digui’m, oi?, m’entens? que tenen la finalitat de mantenir una conversa i evitar restar en un silenci enutjós.
5 LA LLENGUA COM A SISTEMA DE SIGNES
La comunicació es basa en la transmissió de missatges elaborats segons un codi. En especial, els éssers humans ens caracteritzem perquè fem servir uns codis formidablement complexos com són les llengües.
Què és el que s’entén exactament per codi i com ens permet formar missatges? La resposta ens la dóna una disciplina anomenada semiòtica o semiologia: un codi és un sistema de signes, és a dir un conjunt de signes relacionats per unes regles determinades. Les llengües són, doncs, sistemes de signes lingüístics.
6. CLASSIFICACIÓ DELS SIGNES
Perquè un objecte A informi sobre un altre objecte B hi ha d’haver entre ells alguna mena de vincle. Per exemple, la relació que hi ha entre el fum i l’existència de foc o la que hi ha entre el llum verd del semàfor i el permís per passar no és pas la mateixa. La relació entre el fum i el foc s’anomena senyal perquè no hi intervé la voluntat humana i no es pot considerar un element de comunicació.
En canvi, un signe necessita, sempre, la interpretació humana perquè és un element no natural. Així, si el fum indica l’existència dle foc, els senyals que els indis fan amb el fum es converteixen en signes que es poden interpretar perquè formen part d’un codi complex que té com a finalitat comunicar alguna cosa.
De tota manera, hi ha signes que s’interpreten sense que se n’hagi establert el significat d’una manera convinguda, són el que anomenem icones o indicis.
Una icona (que en grec vol dir imatge) és el signe que manté una relació de semblança amb allò que representa: així, el dibuix d’un arbre té una relació de semblança amb l’arbre que representa. Igualment, un quadre, una fotografia tenen una relació de semblança amb la realitat que representen. En el llenguatge verbal, les onomatopeies són icones acústiques perquè reprodueixen amb els sons de la llengua els sons naturals o d’objectes: tic-tac, mèu, ning-nang.
A través dels indicis inferim una relació de causa-efecte; és a dir, que gràcies a l’experiència podem deduir una cosa interpretant-la; per exemple, si el cel esta ennuvolat diem que plourà, perquè sabem que és així per l’experiència. Si no tenim experiència en alguns aspectes, no els podem interpretar.
En canvi, els símbols no tenen cap semblança amb la realitat que representen ni cap relació de causa-efecte. Així, els nombres i les lletres de l’alfabet són pures convencions i només els podem desxifrar si els estudiem. El signe lingüístic pertany a aquesta mena de signes.
7 EL SIGNE LINGÜÍSTIC
Per comunicar les idees els pensaments els hem de transformar en senyals codificats, és a dir, en signes. Així, doncs, el signe lingüístic es pot definir com una relació entre un concepte (significat) que volem comunicar i una imatge auditiva o gràfica (significant) que serveix de transmissor entre emissor i receptor.
El signe possibilita la comunicació mitjançant una representació fònica o la seva transcripció gràfica: quan sentim o llegim la paraula casa ens ve a la imaginació la representació que nosaltres tenim d’aquest objecte.
Com ja hem dit abans, els signes són arbitraris, per tant, en el signe lingüístic entre el significant i el significat no hi ha cap lligam necessari, sinó que és absolutament convencional. Quin lligam lògic hi ha, per exemple, entre casa, maison i house, que transmeten un mateix significat?
L’element que percebem del signe (per exemple, en el cas d’un signe no lingüístic, el llum verd del semàfor) va associat amb un altre element que no percebem, sinó que interpretem (si el llum del semàfor és verd, interpretem, si coneixem el codi, que podem passar). El primer element, el que els nostres sentits perceben, s’anomena significant, i el que interpretem, significat, i no poden pas existir l’un sense l’altre.
8. DOBLE ARTICULACIÓ DEL LLENGUATGE
El plor d’un infant indica que aquest vol comunicar alguna cosa, però no sabem pas quina és; no podem interpretar el missatge si aquest és més fort o més agut o diferent per expressar cada necessitat concreta; és a dir, no podem descompondre el plor en unes unitats significatives.
En canvi, com que la llengua és un sistema de comunicació molt complex, està formada per unes unitats mínimes que normalment totes soles no volen dir res, però combinant-se formen unes altres unitats que tenen sentit.
Per exemple, demà plourà ho podem descompondre de moltes maneres, demà i plourà, en què cada part té sentit, o bé per síl·labes (de – mà plou – rà) o per sons (d-e-m-à p-l-o-u-r-à), en què no hi ha cap element que tingui sentit o té un sentit diferent del que vol tenir.
Articular sons aïllats constitueix la primera articulació del llenguatge. Quan aquests sons els articulem de manera que junts tenen un significat i constitueixen un acte de comunicació és la segona articulació del llenguatge.
Les unitats mínimes que no tenen significació s’anomenen fonemes i són el que coneixem com a vocals i consonants. El seu estudi constitueix la fonètica.
Les unitats mínimes d’una llengua amb significació s’anomenen morfemes o monemes i poden tenir dos significats:
a) Un significat lexical: s’anomenen morfemes lexicals o lexemes i són la part que aporta la significació dels mots; cada llengua en té un nombre il·limitat i la ciència que els estudis és la lexicologia i la semàntica.
b) Un significat gramatical: reben el nom de morfemes gramaticals i són el que s’anomenen afixos. Cada llengua en té un nombre limitat, i el seu estudi constitueix la gramàtica.
Pel que fa a la comunicació entre els humans per mitjà de l’escriptura, aquesta es considera un codi visual substitut del codi sonor; per consegüent, la doble articulació del llenguatge es dóna tant en el llenguatge oral com en l’escrit.
9. LA IMATGE I EL SO COM A ELEMENTS DE COMUNICACIÓ
9.1 LA IMATGE COM A ELEMENT DE LA COMUNICACIÓ
Les imatges, tant si es presenten estàtiques, com ara una pintura, una escultura o una fotografia, com si estan en moviment, com en un fllm, comuniquen dos significats:
a) Un significat figuratiu. Una imatge denota un significat figuratiu en la mesura que el significant que constitueix el conjunt de línies i de colors desvetlla en aquell que la mira la percepció clara i precisa d’éssers o de les coses de les quals té el concepte.
b) Un significat plàstic. El missatge plàstic d’una imatge és difícil d’explicar amb paraules. Aquest significat no es pot enregistrar en un codi: cada artista té el seu i va lligar amb cada obra que fa.
Pel que fa a la pintura, l’existència d’una denotació purament plàstica és expressada per la pintura no figurativa, que rep el nom de pintura abstracta. Pot ser una denotació de taques de colors i de línies que provoquen una sensació de somni o d’irrealitat, com podem comprovar en molts quadres de Joan Miró.
En la pintura abstracta l’artista vol transmetre sobretot un significat plàstic que podríem definir com la combinació de tots aquells elements (composició, llum, colors, etc.) que imprimeix a la seva obra per expressar el que vol comunicar.
9.2 EL SO COM A ELEMENT DE COMUNICACIÓ
Pel que fa al so, la música instrumental es pot comparar força amb la pintura abstracta: no és en absolut figurativa, però comunica un significat estètic, plàstic.
Igual com els significats plàstics d ela imatge, els significats estètics de la melodia, del ritme, de la intensitat i dels timbres tenen un efecte propi del qual desconeixem les regles.
Per exemple, un ritme de marxa posa en tensió els nervis i els músculs, un Nocturn de Chopin sol provocar tristesa i el Cant de l’alegria de la Novena Simfonia de Beethoven provoca eufòria.
L’equivalent del sentit figuratiu de la imatge es pot trobar en una música imitativa: recordem especialment la Tempesta de les Quatre Estacions de Vivaldi. Uns casos més clars els trobem en compositors impressionistes com Debussy a El mar i Honneger a La locomotora.
Però és el cant el que presenta el millor equivalent del doble significat de la imatge: les paraules tenen un sentit que pot estar en relació amb el significat musical. Els millors exemples d’això els trobem a l’òpera, però també en podem trobar entre els cantaautors actuals.
El llenguatge musical no cantat és potser un dels més abstractes, perquè no transmet informació o significats, sinó que provoca sensacions.
10. LA FOTOGRAFIA I EL CINEMA
10.1. LA FOTOGRAFIA
Una fotografia és una imatge; juntament amb la funció figurativa en té una altra de plàstica: la tria dle tema, la distància des de la qual s’ha fet, l’angle, la profunditat de camp, el temps d’exposició, els filtres, el color són uns quants elements que fan de la fotografia un art d’interpretació de la realitat.
10.2. EL CINEMA
El cinema és fet de fotografies en moviment; és a dir, una seqüència de fotografies.
Tot i que el cinema va sorgir com a espectacle i diversió i malgrat que la majoria de pel·lícules només busquen aquesta finalitat, hi ha films que es poden considerar autèntiques obres d’art perquè el director, el principal responsable, plasma a la pantalla, com qualsevol artista, els seus anhels lírics i poètics.
El cinema ha recollit l’herència de totes les arts -la fotografia, la pintura, la música, etc.- i ha creat un llenguatge específic que le fa diferent de totes. En aquest sentit, la tècnica cinematogràfica disposa d’uns elements propis que permeten dur a terme el procés de comunicació de moltes maneres. Per exemple, si els diàlegs són importants, algunes vegades el silenci pot ser més expressiu que les paraules.
En definitiva, el cinema és una forma de comunicació que ha aconseguit en poc temps crear un llenguatge propi adaptat a la societat actual.
La pel·lícula El ciutadà Kane, d’Orson Wells, es considera una obra d’art perquè fa servir els recursos tècnics, com ara la il·luminació, l’ús d’un gran angular, etc., per donar més eficàcia al significat plàstic que vol comunicar.
Addenda:
EL LLEGUATGE POÈTIC, d’Eduardo ANGUITA
Amb una evident connotació filosòfica, els lingüistes moderns assignen a la parla una funció sobretot comunicativa. Tant en els manuals més especialitzats com en els més elementals que es fan servir en l’educació escolar, s’observa aquest mecanisme, i s’indica amb insistència en qualsevulla anàlisi de text, el destinador (emissor), el destinatari (receptor) i el missatge. No es podria posar cap mena d’objecció a aquest esquema, llevat que hi ha una mena de llenguatge que demana un tractament molt més subtil: la poesia.
Mentre que els lingüistes classifiquen les tres funcions (sic) de la llengua: l’emotiva, la conativa i la referencial, i ens diuen que la segona és la paradigmàtica, a mí em sembla que cal suggerir-ne una altra, que és la que pertany a la poesia. Per als lingüistes, la funció conativa defineix amb més propietat la parla: és aquélla en què un subjecte parlant (el destinador) es comunica amb un altre, que és el destinatari i la seva intenció medul·lar, a part del contingut del missatge és principalment comunicar-se: establir el víncle mitjançant les paraules. Com a varietat -elemental, per cert- d’aquesta funció conativa cita Jakobson a Malinowski, el qual observa la parla de tribus primitives i la primera "parla" del nen: que és exclusivament un intent d’"establir la comunicació: verificar el circuit". Malinowski qualifica aquest llenguatge com "de funció fàtica" i també l’atribueix als ocells del tipus "xerraire". La veritat és que qualsevol crit o cant d’ocell, independentment de l’espècie de què es tracti, és generalment "fàtic", i la seva intencionalitat, tot i que és la d’establir la comunicació, també acostuma a tenir una significació distintiva, agressiva, amatòria (respecte de la femella o del mascle), etc... Però, per altra banda, hi ha cants i refilets que no tenen cap mena de missatge, i no comporten cap intenció comunicativa: per exemple, el cant del rossinyol que és molt més variat i bell quan no és més que un joc, al marge de qualsevol intencionalitat de naturalesa vital o biològica i de qualsevol diàleg. Aquest cant lúdic no fa cap funció fàtica, ni conativa. És gratuït quant a objectius utilitaris, i és extraordinàriament lliure i creatiu.
La poesia, doncs, és un llenguatge -no sempre en totes les obres ni en tots els autors- que no té funció conativa. Pot haver-hi poesia amb funció emotiva, o amb funció referencial, però la funció conativa no és evident, por molt que qualsevol mena de poesia s’adreci a altres.
Ara bé; tot i que no té intencionalitat comunicativa, neix, això sí, de la necessitat d’una persona (poeta), d’establir aquest tipus de comunicació: entre una massa amorfa de sentiment i de pensament preparlant, que amara, inicialment el poeta, i el seu progressiu constituir-se en paraules, y després, en una entitat lingüística, totalment autònoma: el poema. El vincle a què es veu empès a establir el poeta és aquell que lliga la seva consciència íntima amb "la consciència de la seva consciència", per a dur terme el qual les paraules en la seva selecció i organització es convoquen i conformen modulades pel primer esperit, això que tradicionalment s’anomena inspiració.
D’aquesta vinyeta que hi ha a la pàgina anterior, indica qui és l’emissor, qui és el destinatari, quin és el canal, quin és el referent i quin és el canal. Què falla en aquesta comunicació? Per cert, n’hi ha, de comunicació?
