Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria
Quan es parla de poesia, de poesia catalana, és difícil de triar amb quin poema ens quedaríem. Sempre m'han impressionat les paraules d'Espriu. Recordo que de jove vaig tenir la gosadia d'anar-lo a veure. Vivia als jardinets de Gràcia, allà on el Passeig de Gràcia s'esllangueix i es a punt de transformar-se en el carrer Gran de Gràcia. En aquella època -ara no sé per què no- Espriu era la referència catalana per excel·lència, era la veu del poeta que s'alçava en aquell erm de la dictadura. Era, en paraules de Vicent Andrés Estellés, la veu dels qui no tenien veu.
Fixeu-vos que Espriu, en el seu poema, fa ús de la polisíndeton -és a dir d'acumulació de nom enllaçats per signes de puntuació. Aquest sistema d'enllaç es torna a repetir en l'últim dels versos quan parla d'aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.
Espriu també parla d'aquest nord idealitzat. No sé què ens passa a les persones que vivim aquí que sempre anem buscant indrets idealitzats, no gaire senzills de trobar. La congregació és, no fa falta dir-ho, el país. Els germans, seríem tots nosaltres.
Insisteixo en els opòsits: noble, culta, lliure, desvetllada i feliç enfront de pobra, bruta, trista, dissortada. En aquesta oposició, el poeta enfronta cinc adjectius en la primera llista a quatre en la segona.
No cal dir que aquest poema va ser escrit en la llarga nit del franquisme que tant de mal va fer a la cultura i al país.
I ara, anem a veure l'altre poema de Pere Quart, paral·lel al de Salvador Espriu, que s'anomena:
ASSAIG DE PLAGI A LA TAVERNA
Oh, que avingut estic amb la meva
petita, esclava, poc sortosa terra,
i com em recaria d’allunyar-me’n,
sud avall,
on sembla que la gent és bruta
i pobra, accidiosa, inculta,
resignada, insolvent!
Aleshores, a la taverna nova, els companys dirien
fotent-se’n: “Com qui s’agrada de la lletja,
així el lluç que pica un ham sense esquer”,
mentre jo, encara prop, pensaria
en les velles fretures i confiances
d’aquest meu tossut poble.
I, ja tot sospesat, recularia
per restar aquí fins a la mort.
Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase
i estimo a més amb un
irrevocable amor
aquesta meva i -nostra-
bastant neta, envejada, bonica pàtria.
No serà ni la primera ni l'ultima vegada que Pere Quart usi models d'altres poetes per crear poesies satíriques. Recordem que Pere Quart també va escriure LA VACA SUÏSSA, una recreació satírica de LA VACA CEGA, de Joan Maragall.
A diferència del poema de Salvador Espriu, Joan Oliver repassa el que té de positiu el nostre país -la nostra terra-, i les invectives més gruixudes estan reservades no pas als connaturals sinó als estranys. A algú li pot semblar que aquest poema té un to racista. Res més lluny del racisme. Pere Quart intenta aquí valorar -o revalorar, si voleu- la terra on es viu. Defineix la nostra terra com: petita, esclava i poc sortosa -a imitació de Salvador Espriu, utilitza la polisíndeton-, però els caràcters negatius que en Espriu són atribuïbles al caràcter de la terra, en Oliver són atribuïbles a factors exògens.
En el primer dels poemes -em refereixo al poema d'Espriu- es comença amb una invocació-, el segon -el de Pere Quart- també té una invocació; però si en Espriu la invocació té un caràcter negatiu -Oh, que cansat...-, en Oliver, la invocació és positiva -Oh, que avingut.
Comparativament, Espriu idealitza el nord mentre que Oliver avorreix el sud. Un aspecte a destacar: mentre que els caràcters de la terra són reals -és a dir, la terra és petita, esclava i poc sortosa- els atributs de la gent del sud són suposats -on sembla que la gent és...
Allò que en Espriu era la congregació, en Pere Quart ha estat rebaixat a una simple taverna -els temps de la postguerra són durs i s'ha dessacralitzat el conjunt del país-, a més, el poeta es permet d'introduir un vocabulari de taverna pura: "...els germans dirien fotent-se'n...". I continua la tirallonga tavernària: "com aquell qui s'agrada de la lletja, així el lluç que pica un ham sense esquer". I està clar, francament, s'ha de ser molt babau per arribar a conformar-se amb aquest pobre bagatge.
Però, en un moment desperta la intel·ligència i el poeta diu: "...car, fet i fet , tampoc no sóc tan ase..." però allò que fa que el poeta es repensi el que fa és que: "...Estimo, a més, amb un irrevocable amor..."
L'amor és una peça bàsica en la fase de creació d'un poema, però si aquest amor va destinat a una cosa tan intangible com és la pàtria, encara es fa més gran, encara té més valor.
En definitiva, us demanaria que us acostéssiu a aquests dos poemes amb el màxim de respecte i que els valoréssiu en la seva justa mesura. Salvador Espiu i Joan Oliver, dues peces cabdals de la poesia catalana del segle XX.
divendres, de novembre 26, 2010
diumenge, de novembre 21, 2010
divendres, de novembre 19, 2010
FIGURES RETÒRIQUES
RECURSOS FONÈTICS
Al•literació: repetició en un vers o en una extensió relativament curta d’un text d’uns mateixos sons vocàlics o consonàntics.
Exemple: Pere Peret pintor premiat per Portugal pinta pots i paperines per posar pebre picant.
Onomatopeia: ús de sons per imitar sorolls: Pff!, blup!, splash!
RECURSOS SINTÀCTICS
Hipèrbaton: Canvi de l’ordre de mots o de les lletres d’un mot. En literatura es recorre a aquest recurs per augmentar l’expressivat del text: Per les comes i els fondals ve la vaca, tota sola
Asíndeton: supressió d’elements que servirien usualment d’enllaç. Dóna més velocitat a la frase.
El•lipsi: omissió d’algun element de la frase: No diguis mai burro a ningú que no ho sigui més que...
Zeugma: frase en què una paraula ja dita se sobreentén.
Polisíndeton: Fenomen contrari a l’asíndeton, consistent en la utilització de conjuncions innecessàries: I va baixar a l’hort i va collir maduixes i es va esgarrinxar les cames i va acabar cansadíssima.
Sinonímia: acumulació de sinònims. És covard, baix, rastrer, traïdor.
Epítet: Ús d’adjectius que es poden arribar a considerar innecessaris. La blanca neu, l’aigua líquida.
Paràfrasi o amplificació: Tornar a dir la mateixa cosa de diverses maneres; anar ampliant la idea.
Anàfora: repetició d’una o més paraules a l’inici de la frase o del vers.
Voldria acaronar-te amb els llavis, voldria acaronar-te amb el pensament, amb el temps, voldria acaronar-te més enllà de l’espai.
Epífora: Repetició d’una o diverses paraules al final de frases successives.
de pares pobres, nasquérem pobres i morirem pobres si la vida no ens ofereix riqueses.
Epanadiplosi: Començar i acabar un vers o frase amb la mateixa paraula.
Derrota sempre l’enemic que no et deixa vèncer, venceràs. Derrota, doncs, la derrota.
Joc de paraules: Repetir en una frase, en ordre invers, els elements de l’altra.
Caminava dolçament per la platja; per la platja dolçament caminava.
Paronomàsia: Joc de paraules que consisteix a utilitzar dues paraules de sons semblants, tot i que de significació diferent.
Sinestèsia: Un altre joc de paraules que consisteix a desplaçar un adjectiu d’un camp sensorial a un altre. Per exemple: color agre.
RECURSOS SEMÀNTICS
ANTÍTESI: Fer servir paraules de significat oposat: Jo el foc, tu l’aigua.
PARADOXA: Consisteix a unir dues idees que, en principi, semblen irreconciliables: Viure sense viure que amb tu morir és néixer.
OXÍMORON: Termes que són irreconciliables. L’agrupació Duaners sense fronteres.
GRADACIÓ: Una sèrie significativa ordenada de menys a més o de menys a més. En terra, en fum, en pols, en ombra, en res (Góngora)
HIPÈRBOLE: Exageració en la presentació de la realitat que es vol presentar. Aquell home era gras com una bona de greix que ofegués el món amb el seu pes.
IRONIA: Expressar en clau de burla, el contrari del que es vol comunicar.
SÍMIL o COMPARACIÓ: Consisteix a comparar explícitament el terme real amb l’objecte poètic. Exigeix la presència d’un com: (...) mentre els companys dirien desaprovant-ho: “Com l’ocell que deixa el niu (...)
METÀFORA: La metàfora és igual que la comparació en la qual s’ha eliminat el com. (Els teus ulls són fanals que il•luminen la meva foscor)
SINÈCDOQUE:
. La part pel tot o al contrari: mil caps de bestiar per mil vaques.
. El singular pel plural: el català és garrepa
. L’individu per l’espècie: és un Samsó
METONÍMIA
La causa per l’efecte: els cabells blancs demanen respecte
L’autor per la seva obra: he comprat un Modigliani
El lloc per la cosa d’on prové: un Priorat
L’instrument pel qui l’utilitza: la primera batuta
PROSOPOGRAFIA
Descripció dels trets físics o externs d’una persona.
ETOPEIA
Descripció dels trets morals o interns.
RETRAT
Combinació dels dos anteriors. Si la descripció és molt viva s’anomena hipotiposi
INTERROGACIÓ RETÒRICA
Pregunta que no necessita resposta perquè es dóna per suposada.
APÒSTROFE
Invocació a éssers reals o imaginaris
PERSONIFICACIÓ
Atribuir qualitats humanes a éssers inanimats o abstractes
SENTÈNCIA
Reflexió profunda i taxativa
Al•literació: repetició en un vers o en una extensió relativament curta d’un text d’uns mateixos sons vocàlics o consonàntics.
Exemple: Pere Peret pintor premiat per Portugal pinta pots i paperines per posar pebre picant.
Onomatopeia: ús de sons per imitar sorolls: Pff!, blup!, splash!
RECURSOS SINTÀCTICS
Hipèrbaton: Canvi de l’ordre de mots o de les lletres d’un mot. En literatura es recorre a aquest recurs per augmentar l’expressivat del text: Per les comes i els fondals ve la vaca, tota sola
Asíndeton: supressió d’elements que servirien usualment d’enllaç. Dóna més velocitat a la frase.
El•lipsi: omissió d’algun element de la frase: No diguis mai burro a ningú que no ho sigui més que...
Zeugma: frase en què una paraula ja dita se sobreentén.
Polisíndeton: Fenomen contrari a l’asíndeton, consistent en la utilització de conjuncions innecessàries: I va baixar a l’hort i va collir maduixes i es va esgarrinxar les cames i va acabar cansadíssima.
Sinonímia: acumulació de sinònims. És covard, baix, rastrer, traïdor.
Epítet: Ús d’adjectius que es poden arribar a considerar innecessaris. La blanca neu, l’aigua líquida.
Paràfrasi o amplificació: Tornar a dir la mateixa cosa de diverses maneres; anar ampliant la idea.
Anàfora: repetició d’una o més paraules a l’inici de la frase o del vers.
Voldria acaronar-te amb els llavis, voldria acaronar-te amb el pensament, amb el temps, voldria acaronar-te més enllà de l’espai.
Epífora: Repetició d’una o diverses paraules al final de frases successives.
de pares pobres, nasquérem pobres i morirem pobres si la vida no ens ofereix riqueses.
Epanadiplosi: Començar i acabar un vers o frase amb la mateixa paraula.
Derrota sempre l’enemic que no et deixa vèncer, venceràs. Derrota, doncs, la derrota.
Joc de paraules: Repetir en una frase, en ordre invers, els elements de l’altra.
Caminava dolçament per la platja; per la platja dolçament caminava.
Paronomàsia: Joc de paraules que consisteix a utilitzar dues paraules de sons semblants, tot i que de significació diferent.
Sinestèsia: Un altre joc de paraules que consisteix a desplaçar un adjectiu d’un camp sensorial a un altre. Per exemple: color agre.
RECURSOS SEMÀNTICS
ANTÍTESI: Fer servir paraules de significat oposat: Jo el foc, tu l’aigua.
PARADOXA: Consisteix a unir dues idees que, en principi, semblen irreconciliables: Viure sense viure que amb tu morir és néixer.
OXÍMORON: Termes que són irreconciliables. L’agrupació Duaners sense fronteres.
GRADACIÓ: Una sèrie significativa ordenada de menys a més o de menys a més. En terra, en fum, en pols, en ombra, en res (Góngora)
HIPÈRBOLE: Exageració en la presentació de la realitat que es vol presentar. Aquell home era gras com una bona de greix que ofegués el món amb el seu pes.
IRONIA: Expressar en clau de burla, el contrari del que es vol comunicar.
SÍMIL o COMPARACIÓ: Consisteix a comparar explícitament el terme real amb l’objecte poètic. Exigeix la presència d’un com: (...) mentre els companys dirien desaprovant-ho: “Com l’ocell que deixa el niu (...)
METÀFORA: La metàfora és igual que la comparació en la qual s’ha eliminat el com. (Els teus ulls són fanals que il•luminen la meva foscor)
SINÈCDOQUE:
. La part pel tot o al contrari: mil caps de bestiar per mil vaques.
. El singular pel plural: el català és garrepa
. L’individu per l’espècie: és un Samsó
METONÍMIA
La causa per l’efecte: els cabells blancs demanen respecte
L’autor per la seva obra: he comprat un Modigliani
El lloc per la cosa d’on prové: un Priorat
L’instrument pel qui l’utilitza: la primera batuta
PROSOPOGRAFIA
Descripció dels trets físics o externs d’una persona.
ETOPEIA
Descripció dels trets morals o interns.
RETRAT
Combinació dels dos anteriors. Si la descripció és molt viva s’anomena hipotiposi
INTERROGACIÓ RETÒRICA
Pregunta que no necessita resposta perquè es dóna per suposada.
APÒSTROFE
Invocació a éssers reals o imaginaris
PERSONIFICACIÓ
Atribuir qualitats humanes a éssers inanimats o abstractes
SENTÈNCIA
Reflexió profunda i taxativa
dissabte, de novembre 13, 2010
ÚLTIMA LLIÇÓ DEL DOCTOR JOAN SOLÀ I CORTASSA A LA UNIVERSITAT CENTRAL DE BARCELONA. 'Construcció d’una sintaxi normativa'
This text is replaced by the Flash movie.
dimecres, de novembre 03, 2010
Per a mestre Solà, que ja ha travessat la llacuna Estígia
A mestre Sola, perquè és fàcil defallir, però el difícil és romandre
No és fàcil, no és gens fàcil professar la llengua -qualsevol llengua- i menys la llengua catalana, i no és fàcil perquè, en el dia a dia de l'ensenyament, has de "vendre" la teva mercaderia a un públic que, moltes vegades, no creu en tu. Arribar a la matèria que professo ha estat per a mi -ho confesso- una tasca relativament fàcil. No era gaire difícil oposar-se a allò que et negava la llibertat; els catalans -ja ho sabem- tenim la rara habilitat de sobreposar-nos a les negacions. Som un poble tenaç i tossut en les adversitats. Era fàcil d'arribar a port en aquell mar d'adversitats; però el parany més pervers és la calma. Ens creixem quan la paret és més alta. Deu ser per això que, quan semblava que la paret decreixia en alçada, quan ens pensàvem que un dolç llebeig inflava la nostra vela, vam cometre la gosadia de deixar-nos anar. Quin error: aquell oreig que ens movia el velam, tot d'un plegat s'ha transformat en un immens oratge que fa trontollar la nostra pobra nau. La mare natura -sapiguem-ho bé- tampoc no ens ajuda en la nostra travessa. Se'ns ha endut capitans i timoners experts (adéu, Triadú; adéu, Solà), i els pobres mariners que intentem restar dins la nau ens mirem les mans i les veiem plenes de clivelles. Alguns cops ens vénen ganes de deixar el velam i saltar borda enllà; però sabem que el nostre gest no és bo, que el nostre gest no és el que de nosaltres s'espera (perquè creiem que encara hi ha algú que espera -amb una desesperança eterna). On són tots aquells qui volen anar més enllà, però no pas de paraula sinó d'obra? Massa vegades hem sentit proclames i frases buides: "Fets, no paraules" sembla com una obra lingüística i, a voltes pensem que la coma s'ha bellugat de lloc i la frase havia de dir: "Fets no, paraules".
No preguntem per la pàtria. Fa de mal preguntar on és la pàtria. Seríem acusats de nacionalistes pertinaços; pobres de nosaltres; pobra nació. Intentem amb els nostres gestos salvar la paraula. Però costa tant, salvar les paraules i, de vegades, al cap del dia ens mirem les mans i són buides, i són balbes. Ningú no ens espera amb la corona de llorer; és més, algunes vegades sembla que la pregunta sigui: "Encara vius? Encara ets aquí?" I tu, amb una ranera de veu -l'última ranera?- respons que sí; però respons desesmat. I sembla que la teva desesma hagi esdevingut el penó, la bandera del teu poble. I mires al teu voltant i només hi veus misèria. I no parlo de la misèria material, que també, sinó de la misèria intel·lectual, d'aquella mena de pobresa que t'omple el cor de tristesa, de malenconia; és, per ventura, allò que en diuen preludi de la mort?
Però no hem de defallir, no podem defallir. Ho devem tot al nostre poble, el d'ahir, el d'avui i el de demà. La desesperança no mena el vaixell a bon port i els meus companys del departament, els meus companys dels departaments, els meus companys de tants anys no comprendrien els passos enrere, car hem nascut per avançar i no pas per retrocedir.
Cal que caminem, l'horitzó és enllà i hi hem d'arribar, encara que de vegades ens costi de pensar que enllà de l'horitzó sempre hi haurà un cap Súnion que ens servirà de recer.
No és fàcil, no és gens fàcil professar la llengua -qualsevol llengua- i menys la llengua catalana, i no és fàcil perquè, en el dia a dia de l'ensenyament, has de "vendre" la teva mercaderia a un públic que, moltes vegades, no creu en tu. Arribar a la matèria que professo ha estat per a mi -ho confesso- una tasca relativament fàcil. No era gaire difícil oposar-se a allò que et negava la llibertat; els catalans -ja ho sabem- tenim la rara habilitat de sobreposar-nos a les negacions. Som un poble tenaç i tossut en les adversitats. Era fàcil d'arribar a port en aquell mar d'adversitats; però el parany més pervers és la calma. Ens creixem quan la paret és més alta. Deu ser per això que, quan semblava que la paret decreixia en alçada, quan ens pensàvem que un dolç llebeig inflava la nostra vela, vam cometre la gosadia de deixar-nos anar. Quin error: aquell oreig que ens movia el velam, tot d'un plegat s'ha transformat en un immens oratge que fa trontollar la nostra pobra nau. La mare natura -sapiguem-ho bé- tampoc no ens ajuda en la nostra travessa. Se'ns ha endut capitans i timoners experts (adéu, Triadú; adéu, Solà), i els pobres mariners que intentem restar dins la nau ens mirem les mans i les veiem plenes de clivelles. Alguns cops ens vénen ganes de deixar el velam i saltar borda enllà; però sabem que el nostre gest no és bo, que el nostre gest no és el que de nosaltres s'espera (perquè creiem que encara hi ha algú que espera -amb una desesperança eterna). On són tots aquells qui volen anar més enllà, però no pas de paraula sinó d'obra? Massa vegades hem sentit proclames i frases buides: "Fets, no paraules" sembla com una obra lingüística i, a voltes pensem que la coma s'ha bellugat de lloc i la frase havia de dir: "Fets no, paraules".
No preguntem per la pàtria. Fa de mal preguntar on és la pàtria. Seríem acusats de nacionalistes pertinaços; pobres de nosaltres; pobra nació. Intentem amb els nostres gestos salvar la paraula. Però costa tant, salvar les paraules i, de vegades, al cap del dia ens mirem les mans i són buides, i són balbes. Ningú no ens espera amb la corona de llorer; és més, algunes vegades sembla que la pregunta sigui: "Encara vius? Encara ets aquí?" I tu, amb una ranera de veu -l'última ranera?- respons que sí; però respons desesmat. I sembla que la teva desesma hagi esdevingut el penó, la bandera del teu poble. I mires al teu voltant i només hi veus misèria. I no parlo de la misèria material, que també, sinó de la misèria intel·lectual, d'aquella mena de pobresa que t'omple el cor de tristesa, de malenconia; és, per ventura, allò que en diuen preludi de la mort?
Però no hem de defallir, no podem defallir. Ho devem tot al nostre poble, el d'ahir, el d'avui i el de demà. La desesperança no mena el vaixell a bon port i els meus companys del departament, els meus companys dels departaments, els meus companys de tants anys no comprendrien els passos enrere, car hem nascut per avançar i no pas per retrocedir.
Cal que caminem, l'horitzó és enllà i hi hem d'arribar, encara que de vegades ens costi de pensar que enllà de l'horitzó sempre hi haurà un cap Súnion que ens servirà de recer.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)