TIPUS DE NARRADOR

Quan parlem d’una narració, és evident que hi juga un paper importantíssim el narrador. Però, el primer que ens hauríem de demanar és què és el narrador. En una definició ràpida, d’urgència, diríem que el narrador és el pont, l’intermediari entre els personatges que apareixen a la narració i l’autor; està clar que també podríem arribar a dir que el narrador és el pont entre l’autor i el lector.

Dintre d’aquestes característiques, ràpidament ens adonem que és important el punt de vista que tingui el narrador i com aquest actua dintre de l’obra.

Quan parlem del punt de vista parlem, per tant, de la focalització, ja que és a partir del punt de vista que la narració avança mitjançant l’acció. Per classificar els diversos tipus de narrador d’una obra caldrà tenir present si el narrador es troba dins de l’obra –és a dir és personatge intern- o bé es troba fora de l’obra –és a dir és extern a l’obra.

Fixem-nos-hi bé: el narrador extern, és a dir qui percep l'obra com una realitat que li és aliena, evidentment no coincideix amb cap dels personatges de la narració. Aquesta mena de narrador es coneix amb el nom d'heterodiegètic. Com a element extern a l'obra, la característica més destacada que té és l'objectivitat, manté, doncs, un paper totalment allunyat d'una visió parcial, no pretén influir en els fets i només es dedica a descriure’ls.

Els diversos tipus de narradors externs a l'obra són:

. El narrador omniscient, que té una visió àmplia i panoràmica del conjunt del que narra. Sap tot el que passa dins de la narració; té una mena d'ull global, amb una visió de 360 º respecte no solament del present sinó del futur i del passat; coneix tots els sentiments dels personatges i, per tant, domina tota l’acció i la informació de la narració.

.Narrador extern o observador. És un ens que "tramita" la informació únicament a partir del que veu o sent. No pot reproduir informació -per tant pensaments- si els personatges no la diuen directament en presència seva.

.Narrador-editor. Ens aquell tipus de narrador que ens explica els fets a partir d’un escrit que ha trobat. El narrador-editor arquetípic és el que apareix a “El Quixot”. És igualment un narrador omniscient ja que parla de la història que ens explica com si fos un lector més. Algunes pel·lícules, en les quals l'acció es desenvolupa a partir de la informació que s'obté d'un conte permet, igualment, que parlem d'un narrador-editor.

El narrador esdevé intern –també conegut amb el nom d’homodiegètic- quan és un personatge o un protagonista de la història. La narració es fa, sobretot, en primera persona i els fets s’interpreten subjectivament. Fixem-nos, doncs, que hem fet un gir en la manera d'observar els fets.

Entre els diversos tipus de narradors interns hi ha:

. Narrador protagonista o autodiegètic: narrador en primera persona en què el protagonista apareix com a responsable de la seva pròpia història. És aquí on pot aparèixer el monòleg interior.

. Narrador testimoni. El narrador queda al marge del relat; és a dir no és el protagonista d’allò que explica sinó que és un personatge secundari que ens explica les trifulgues d’aquest protagonista. Podríem trobar un clar exemple d’aquest narrador testimoni en el cas del noi Meravelles que acompanya en Batman o bé el doctor Watson que acompanya en Sherlock Holmes. El detectiu no sap més que el lector, i igualment li passa al noi Meravelles. Tots dos testimonien el que fa el personatge principal.

El narrador testimoni utilitza la primera persona. És una narració objectiva de l’escenari, tot i que els fets són descrits subjectivament. De vegades aquets narrador testimoni no participa dels fets sinó que ens els explica o els llegeix mitjançant cartes.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT

No podia, benvolguts alumnes, deixar de banda la ploma d'un dels escriptors que més s'ha acostat a la veu del poble. Espero que aquest poema us serveixi per anar descobrint-lo de mica en mica. Gaudiu-ne


L’OFICI QUE MÉS M’AGRADA
A Jordi López-Batllori

Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure,
mireu l’ésser fuster:
-serra que serraràs
i els taulons fan a miques,
i de cada suada deu finestres ja n’han tret.
Gronxada d’encenalls, et munten una taula;
si ho vols, d’una nouera te’n faran un cobert.
I caminen de pla-
damunt les serradures de color de mantega.

I els manyans oh, els manyans!
De picar mai no es cansen :
pica que picaràs i s’embruten els dits;
però fan unes reixes i uns balcons que m’encanten
i els galls de les teulades
que vigilen de nits.
I són homes cepats
com els qui més treballen.

¿I al dic? Oh, els calafats!
Tot el port se n’enjoia
Car piquen amb ressò
i es diu si neix un peix a cada cop que donen
-un peix cua daurada, blau d’escata pertot.
Penjats de la coberta, tot el vaixell enronden :
veiéssiu les gavines
com els duen claror.

I encara hi ha un ofici
que és ofici de festa el pintor de parets :
si no canten abans, no et fan una sanefa,
si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc:
un pis que hom veu al sostre
que el feien i cantaven :
tots porten bata llarga
de colors a pleret.

I encara més
si us deia l’ofici de paleta:
de paleta que en sap
i basteix aixoplucs.
El mateix fan un porxo com una xemeneia
-si ho volen
sense escales
pugen al capdamunt ;
fan també balconades que hom veu la mar de lluny
-els finestrals que esguarden tota la serralada
i els capitells
i els sòcols
i les voltes de punt.
Van en cos de camisa com gent desenfeinada!
Oh, les cases que aixequen d’un tancar i obrir d’ulls!

JOAN SALVAT-PAPASSEIT (dins Óssa Menor)