La poesia catalana ha estat el gènere que ha assolit en les lletres catalanes un nivell més gran d'excel·lència. Són diverses les causes que expliquen aquest fenomen, i segurament sigui la principal l'anòmala situació sociolingüística que la llengua catalana ha hagut de patir del segle XVI ençà, sempre amenaçada per l'avanç del castellà, del francès o de l'italià. No hem d'oblidar que la Renaixença literària catalana nasqué el 1833 amb l'oda La pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, i que gravità preferentment sobre el gènere poètic. No serà fins ben avançat el Modernisme que la prosa narrativa i assagística assoliran un nivell més que acceptable. El Noucentisme implica un retorn a la valoració de la poesia com a gènere hegemònic -de fe, el Noucentisme considera la novel·la i, en general, prosa com un gènere vulgar-, i quan les coses tornaven a normalitzar-se, als anys vint i trenta, l'arribada de la Guerra Civil implicà de nou un retorn a una hipervaloració de la poesia. Durant el període de postguerra la poesia experimentarà en les lletrs catalanes una sobredeterminació identitària, com a gènere representatiu de les essències nacionals en un moment en què aquestes de nou estaven amenaçades per la imposició de la llengua i la cultura castellanes. El seu caràcter autònom i subjectiu, i les dificultats editorials per raons de mercat i de censura que presenten la narrativa i el teatre potencien aquest fet. Afortunadament , l'evolució posterior de la literatura catalana ha propiciat de nou un desenvolupament de la prosa i el teatre que ha equilibrat el peredomini poètic, fins a configurar un panorama literari ric i equilibrat. La guerra civil espanyola marca de manera tràgica i profund la història de l'Espanya contemporània, no sols durant els tres anys que va durar, sinó també durant el període històric que el succeeix. La postguerra es caracteritza per la voluntat d'esborrar tot rastre de l'etapa republicana, per mitjà de la repressió de la política de tota llei, institució o persona que s'hi relaciona i la instauració d'una fèrria censura que vigilava zelosament el compliment de les directrius ideològiques del règim franquista. En les nacionalitats històriques, a més, la reressió es va fer extensiva a le sllengüesi institucions pròpies. En el cas català i basc, que és on s'havien aconseguit majors cotes d'autogovern, es van derogar els estatuts d'autonomia, i en els respectius territoris es va prohibir l'ús públic del català, gallec i basc, tant oralment com per escrit. Aquesta prohibició va convertir les respectives literatures en ckandestines durant la immediata postguerra. Els estudis historiogràfics han establert una periodització de la postguerra en tres etapes: la postguerra immediata (1939-1945), la primera consolidació (1945-1959) i la segona consolidació o desarrollismo (1959-1970). Aquesta periodització generl pot resultar també operativa si és aplicada amb una certa flexiblitat. És evident que estem parlant de la periodificació que afecta a la literatur que es desenvolupa en 'Estat espanyol, en els casos francès i itallà, la periodiicació, és evident, és ben diferent. L'etapa de la postguerra immediata està determinda pel final de la Segona Guerra Mundial, circumstància que va obligar el govern de Franco a disminuir les pràctiques repressive si a donar mostres d'un cert oberturisme pe ra obtenir l'acceptació per part de les potències aliades. La conseqüència més evident en l'àmbit literari la trobem en la literatura catalana: és a partir de 1946 que es reprèn la publicació en català, amb la inauguració de l'editorial Selecta i la incorporació d'altres editorials com ara Janés. El mateix passarà uns anys després -1951- amb la literatura gallega i l'editorial Galaxia. L'exili va ser, en aquesta primera etapa, el vessant més important, dinàmic i creatiu de la literatura catalana. Tal com ocorre amb la resta de l'exili republicà espanyol, Sudamèrica, i més en concret Mèxic va ser la zona que va concentrar un nombre més gran d'exiliats. La consciència de representar la pàtria aniquilada per la repressió feixista va fer que s'hi desplegués un gran activitat, concretadfa en la creació d'editorials, certàmens literaris i revistes, entre les quals destaquen Quaderns de l'exili (1943-1947), Lletres (1944-1947) i Pont Blau (1952-1958). És també a l'exili americà on es publiquen els dos llibres de poemes més importants de la postguerra: Nabí, de Josep Carner (141) i Elegies de Bierville, de Carles Riba (1943). En ambdós casos es perpetua el codi postsimbolista hereat del Noucentisme. No en va estem parlant del màxim representant poètic d'aquest moviment -Josep Carner- i del més avantatjat dels seus epígons -Carles Riba. Nabí reelabora el tema bíblic de Jonàs, que adquireix en la virtuosa ploma carneriana matisos metafísics i exitencials. És, a més, com l'Ulisses d'altres poetes exiliats, el símbol del pelegrí sense pàtria. Les Elegies de Bierville, per la seva banda, desenvolupen de manera més explícita el tema de l'exili i li confereixen una dimensió religiosa i humanista La vitalitat de l'exili català es manifesta també en l'existència del grup de Coyoacán, articulat al voltant de la revista Quaderns de l'exili, que propugna, cap a 1944, un canvi de repertori. La reivindicació d'un major realisme, protagonitzada per autors com Lluís Ferran de Pol i Joan Sales, entronca amb el corrent renovador de les lletres catalanes de preguerra i resulta equiparable a la duta a terme en les lletres castellanes de l'exili. La segona etapa (1945-1959) es aracteritza pel reconeixement del règim franquista en l'àmbit internacional, que posa fio a l'autarquia econòmica de l'etapa anterior. La menor pressió de la censura hi fa possible l'aparició d'una literatura de caràcter més realista. En l'àmbit català, la censura idiomàtica comença a alçar-se, encara que amb algunes restriccions: no es permeten ni traduccions ni revistes d'inforació general o literària. Per això, les tres revistes literàries de l'època -Ariel (1946-1951), Antologia (1947-1950) i Dau al set (1948-1851)- s'editen d emanera clandestina. Cadascuna d'elles representa un tendència estètica determinada: Ariel és la continuadora del model postnoucentista representat per Carles Rba, que es convertirà en la figura emblemàtica del període, i exercirà un important ascendent retòric sobre autors de l generació de la Guerra Civil com Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Rosa Levroni, Joan teixdor o fins i tot Agustí Bartra. La revista Antologia propugnarà una línia més innovadora i Dau al set donarà cabuda a les propostes més avantguardistes. De manera paral·lela a l'extenció de la clandestinitat i al progresiu retorn dels exiliats, la literatura de la diàspora perdrà protagonisme. Esmen a part mereix la situació del País Valencià, on en la immediata postguerra la figura de Carles Salvador,e l més destacat membre de la generació de la Repúblicamaglutinà al seu voltant tots els escriptors de la preguerra, sota un model estètic conservador, de clara inspiració populista. A inicis dels cinuanta arriba el relleu d'unanova generació, formada al voltant de Xavier Casp i Miquel Adlert, amb uns plantejaments estètics pròxims al simbolisme i la reflexió existencial. Autors tan rellevants com Joan Fuster, Joan Valls o Vicent Andrés Estellés en formen part. És també als anys cinquanta quan emergirà en le slletres catalanes la poesia social. De mica en mica ocuparà, ja als seixanta, el centre del sistema poètic. Le seves primeres manifestacions daten de mitjan dècada dels cinquanta: La Rambla de les flors, de Jordi sarsanedes (1954) i Poemes de nit (1955), de Joaquim Hota. La canonització del repertori realista es produirà a inicis de la dècada següent, amb la publicació el 1960 de dos llibres d'autors ja consagrats: La pell de brau, de Salvador Espriu i Vacances pagades,de Pere Quart. Hi ha, a més, el fet determinant de la mort de Carles Riba el 1959, dataque sovint és presa com a emblemàtica de l'acabament de l'hegemonia postsimbolista. Fins i tot poetes tan emblemàtics d'aquesta tendència com Joan Vinyoli assagen un canvi d'orientació cap un major realisme, amb llibres com Realitats (1963). També el 1963 apareix l'antologia Poesia catalana del segle XX , a càrrec de Josep Maria Castellet i Joaquim Molas, el pròleg del qual estableix les bases programàtiques del que anomena "realisme històric" i atorga a la nova estètica una irrefutable sanció teòrica. En l'àmbit cultural, això es tradueix en una major llibertat d'expressió, sempre tutelada per la censura, que fins al final de la dictadura franquista va exercir zelosament el seu paper. A les obres d'Espriu i Pere Quart se sumen les d'autors valencians com Lluís Alpera o mallorquins com Miquel Bauçà i un nou text de Castellet, Poesia, realisme, història, de 1965, que reforça les bases programàtiques del moviment. Aquesta hegemonia del realisme històric coincideix amb l'etapa històric del desarrollismo o de la liberalització (1959-1970), ja que s'hi produeix l'accés al poder d'una nova generació de formació tecnocràtica que entén que cal liberalitzar -dins d'un ordre- l'economa i la societat per aconseguir majors nivells de desenvolupament. A les acaballes dels seixanta el realisme entra en crisi. Les causes són tant de tipus històric -la crisi del marxisme històric- com literari i l'autoatització d'un repertori limitat des del punt de vista estètic. Josep Maria Castellet, un dels principals ideòlegs, saludava l'arribada d'aires renovaors al sistema castellà, amb els seus Nueve novísimos. Pere Gimferrer, que ocupa un lloc destacat en la generació del seixanta-vuit castellana, serà un dels artífexs del canvi estètic en la lírica catalana amb Els miralls (1970). Els autors de l'anomenada "generació dels setanta" -Francesc Parcerisas, Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal, Miquel Desclot, Josep Piera, Salvador Jàfer, Joan Navarro o Marc Granell- canviaranl'accent del social a l'individual, i inflüïts pel simbolisme i el surrealisme, tensaran al màxim les possibilitats expressives de l'idioma per a donar sortida a seu desassossec vital. Els autors abans marginats per l'estètica realista, co Riba, Carner, Foix o Brossa seran de nou rehabilitats. Cal remarcar, a més, el paper de frontissa entre el realisme i la generació dels setanta d'autor com Gabriel Ferrater. A pesar del canvi generacional, la poesia reqalista manté encara als setanta una certa vitalista, palesa en la publicació d'obres importants de poetes de primera fila, om el Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés (1971) o La fàbrica (1972) de Miquel Martí i Pol. La Nova Cançó, que havia contribuït decisivament a la canonització del repertori realista en els anys seixanta , continuava musicant o creant lletres de caràcter compromès. Cantautor tan desacats com Lluís Llac, Raimon, Maria del Mr Bonet, Ovdi Montllor o Pi de la Serra donaren veu a reivindicacions polítiques antifranquistes durant la transició. La poesia posterior a la dècada dels seixanta presenta encara uns contorns imprecisos, tot i que en línies generals s'hi pot observar un cert continuisme respecte a la dels setanta. D'aquest manera podem observar-hi les recerques simbolistes i metaliteràries dutes a terme per poetes com Albert Roig, Guillem Guillem o Llúís Roda. Tanmateix, hi apunten també poètiques de caire més intimista i meditatiu, influïdes per la poesia de l'experiència de Gabriel Ferrater o de l'Escola de Barcelona, com les d'Enric Sòria, Manuel Garcia Grau o Jaume Subirana. JOAN OLIVER Joan Oliver és un autor difícil de situar des d'una perspectiva generacional: nascut el 1899, i per tant pertanyent a la lleva de Riba, Foix, Sagarra o Salvat-Papasseit, publica el seu primer llibre -de narracions- el 1928 i n es dóna a conèixer com a poeta fins el 1934 -circumstància que l'apropa cronològicament a Espriu, Rosselló-Pòrcel o Vinyoli. Per altra banda, després del compromís amb la causa republicana i l'exili consegüent, assoleix el seu punt àlgid de prestigi els anys seixanta, pels punts de cotacte de la seva obra amb l'anomenat "realisme històric" Més enllà, però, de classificacions, la seva obra presenta unes constants d'una gran coherència: a postura crítica permanent contra el poder polític i el conformisme social, una ironia propera de vegades al sarcasme, un model llengua tan planer com depurat i una actitud contràra a les pretensions i els transcendentalismes. Format els anys del noucentisme i les avantguardes, Oliver va decantar-se a patir de la guerra cap al realisme i el cmpromís, si bé mitjançant un humor punyent, un esperit iconoclasta i sovint individualista, i uns marcats pressupòits ètics; aquests últims, però, en condicionar-li la petica van afavorir-lo tant els anys seixanata com, sens dubte, perjudicar-lo després, amb l'eclosió de moviments més interessats en l'autonomia del fet literari respecte de les contingències ideològiques. DELS ORÍGENS BURGESOS AL COMPROMÍS Joan Oliver neix l'any 1899 en el si d'una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca: mentre l'avi patern havia estat un dels fundadors de la Caixa de Sabadell, el matern era un dels dirigents de Foment del Treball. Educat, doncs, com a fill de casa bona, quart d'onze germans dels quals acabarà essent l'únic supervivent, estudià la carrera de dret, viatj`per Europa i, l'any 1919, formà l'anomenat "grup de Sabadell" amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols -pseudònim de Joan Prat-, entre d'altres. Aquests autors practiquen una literatura a mig camí de la iconoclàstia avantguardista, de caire cosmopolita, i de la pura facècia de regust més local -aquest últim aspecte una mica en la ínia de les humorades de Santiago Rusiño, per exemple. El seu gust per lhumor absurd es manifesta en el volum col·lectiu L'any que ve, conjunt d'acudits i estirbots diversos firmat per Trabal però on intervenen tots. L'any 1923 es fan càrrec del Diari de Sabadell, del qul Oliver serà director i on usarà diversos pseudònims (Feliu Camp de la Sang, Florentí Carvallà Cot, Joan Pendonista i Orella Dreta, entre d'altres) i el 1925 funden les edicions La Mirada, remarcable iniciativa editorial qe publicarà divuit volums i fulls solts -d'autors com Carner, Riba o, evidentment, ells mateixos. Veiem així com en el Grup de Sabadell es combinen la influència avantguardista amb l'humorisme més local i, en el camp de l'edició, el gust pel rigor i l'obra ben feta d'herència noucentista. D'altra banda, Oliver col·abora també en les publicacions importantsde l'època -com ara La Veu de Catalunya, La Publicitat, Revista de Catalunya o Mirador-, es trasllada a viure a Barcelona l'any 1926 i estrena a Sabadell una primera obra teatral, Una mena d'orgull -anys després declararia que la seva principal aspiració literària era la de dramaturg. Si el prime rllibre publicat és del 1928 -Una tragèdia a Lil·liput, narracions-, és el 1934 quan es dóna a conèixer com a poeta -a una edat, doncs, ja una mica tardana-, amb el pseudònim que ja sempre més utilitzarà per a aquest gènere, Pere Quart, que ja havia utilitzat per a signar articles contra la dictadura de Primo de Rivera, i que forma a partir del segon nom del baptisme i del fet de ser el quart fill de la família. El llibre de poemes, Les decapitacions, parodia tan avit eñl simbolisme com les avantguardesi j hi despunta una intenció alhora humorística, crítica i, en alguns casos, clarament ideològica -en poemes, per exemple, al·lusius a Hitler o Mussolini. La primera gran sotragada en la vida de Joan Oliver, i els canvis literaris consegüents, es donen, però, amb la guerra civil, durant la qual es compromet a fons amb el bàndol republicà: esdevé president de l'Agrupació d'Escriptors Catalans -filial de la UGT-, cap de publicacions d ela Consellria de Cultura de la Generalitat, cofundador i cap de publicacions de la Institu´ció de les Lletres catalanes i autor de la lletra de l'himne de l'exèrcit popular català. Tot plegat, doncs, des d'una clara actitud de ruptura am els seus orígens benestants. Si Oda a Barcelona, nacionalista i revolucionària, representa un tomb en la seva obra poètica en adoptar el vers lliure, un marcat to directe una decidida voluntat de compromís, l'obra teatral La fam planteja els problemes de la revolució. Mobilitzat primer, i reclamat després pe rla Conselleria de Cultura, s'encarrega de l'evacuació des intel·lectuals compromesos. Acabada la guerra, s'exiliarà a França, primer al castel de Roissy-en-Brie -amb Trabal, Rodoreda, Calders, Obiols i d'altres- i després a Saint Cyr-sur-Morin, fins que el mateix 1939 s'embarca cap a Buenos Airesi el 1940 fixa la residència a Santiago de Xile, on viurà vuit anys. L'EXILI I EL RETORN
A Santiago de Xile, Oliver continuarà la seva doble tasca intel·lectual i lluitadora: col·laborador de Cataluny, pubicació editada a Buenos Aires, i de Germanor, a Xile mateix, aviat esdevindrà director d'aquesta última i fundarà amb Xavier Benguerel la cl·lecció "El Pi de les Tres Branques", on s'editaran des de les Elegies de Bierville, de Carles Riba, fins al seu propi Saló de Tardor (1947), un llibre de poees malenconiós, interioritzat, de to més greu i més initmista que els anteriors. De retorn a Catalunya, l'any 1948 -en un context autàrquic ben diferent del d'abans de la guerra, amb l'amarga experiència de l'exili i haven perdut la seva antiga posició social-, és detingu dos mesos i mig a la presó Model de Barcelona, però tres anys més tard rebrà, per la traducció catalana d'El misantrop, de Molière, el Premi President de la República Francesa, als Jocs Florals de París. Direcrtor de la primera època de la col·lecció "El Club dels Novel·listes", col·labora intensament amb l'Agrupació Dramàtica de barcelona -com a vicepresident, autor o traductor-, i treballa des de l'any 1957 fins el 1963 a l'editorial Montaner i Simón com a cap de redacció de la versió castellana del Diccionario Literario Bompiani.
Aquest darrer fet serà important en la trajectòria vital i literària de l'autor, ja que a l'esmentada editorial hi coneixerà uns quants estudiants universitaris, molts d'ells futurs professors i intel·lectuals influents -Joaquim Molas, Antoni Comas, Francesc Noy, Sergi Beser-, que el valoraran com a mestre i el facilitaran el reconeixement. A més, en aquesta època apareix la seva obra potser més emblemàtica, Vacances pagades (1960), que entronca amb l'anomenat "realisme històric"- propugnat per Molas i Castellet a l'antologia-estudi Poesia catalana del segle XX, del 1963-, en què es valora per damunt de tot el compromís dels ators amb la ralitat històrica i social del país. A Vacances pagades, obra escèptica, de tocs sarcàstics i to gairebé conversacional, Oliver fa un repàs de la seva vida des de la talaia dels seixanta anys, combinat amb crítiques a la societat de consum i el franquisme i amb mostres d'un peculiar cristianisme individualista. Juntament amb La Pell de brau, de Salvador Espriu, constituirà un emblema de la poesia catalana dels anys seixanta. DEL RECONEIXEMENT A LA MARGINACIÓ
A partir d'aquest moment, Joan Oliver serà, doncs, una figura clau en el panorama poètic català i, alhora, un exemple permanent d'inconformisme. Detingut i multat en diverses ocasions per participar en actes multitudinaris contra el franquisme -com la constitució del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona o l'homenatge al doctor Jordi Rubió -, rebrà el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'any 1970 i s'abocarà a una poesia cad vegada més corrosiva i escèptica, alhora que progressivament acostada al fet religiós, si bé des d'un individualisme aferrissat que valora la figura de Jesús com a revolucionari. Temperamental, crític, després de la mort del general Franco, amb la democràcia espanyola -i, per tant, amb la majoria de polítics catalans -, independentista i, en les seves pròpies paraules, antic "anarquista en potència", serà un personatge incòmode, com ho demostra alguna denúncia per les seves opinions públiques, com també el seu rebuig de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat l'any 1982. Literàriament, però, acabarà relegat a un lloc gairebé testimonial en un context en què es valoren més altres tendències: l'experimentació derivada de J.V. Foix o Joan Brossa, l'anomenada "poesia de l'experiència" posterior a Gabriel Ferrater o, fins i tot, un cert retorn al formalisme carnerià. Mort l'any 1986 a Barcelona i enterrat al Sabadell nadiu, la seva activitat pública i l'obra poètica han relegat a u segon terme tant la producció narrativa -esporàdica i centrada en el relat breu- com la prosa de caire més periodístic i el teatre. Aquest darrer gènere, però, supos aun intent lloable de normalització de l'escena catalana a través del qual Oliver, tot adreçant-se al gran públic, atacava alhora, amb el seu sentit crític habitual, les convencions socials -amb obres com Allò que tal vegada s'esdevingué, del 1936, o Ball robat, del 1956, ambdues a l'entorn de la institució familiar tal com és entesa per la burgesia. En termes generals, l'obra de Joan Oliver està marcada, doncs, per l'actitud crítica, la ironia sovint punyent, i també la versatilitat lingüística -demostrada, per exemple, en la versió lliure de l'obra teatral Pigmalió, de George Bernard Shaw, on els diferents registres de l'idioma es combinen amb habilitat. Tot a partir d'un cert individualisme que defuig els intel·lectualismes i que busca sovint una resposta als grans dilemes ètics del seu temps. (Guia de lectura brevíssima, n. 53. Fundació "La Caixa") |
