FONÈTICA I FONOLOGIA

FONÈTICA I FONOLOGIA El llenguatge humà és un fenomen essencialment oral. Sembla que l’espècie humana com a tal va aparèixer fa uns 90.000 anys, i no va ser fins al 3300 aC (uns 85000 anys més tard) que en terres de Mesopotàmia es van descobrir els avantatges de l’escriptura. En un principi, les escriptures eren pictografiques o ideogràfiques, és a dir feien ús de dibuixos per representar objectes o idees (signes tan corrents avui dia com € són, de fet, pictogrames). Aquest és el cas dels jeroglífics egipcis o de l’actual escriptura xinesa, que també s’empra en japonès, però donant-hi una pronunciació totalment diferent, ja que es tracta d’una altra llengua). La lectura de l’escriptura sinojaponesa es fa de baix a dalt i de dreta a esquerra. Com que representen els morfemes i no els sons, el nombre dels símbols que cal aprendre és elevadíssim. De l’evolució de l’antiga escriptura egípcia provenen els sistemes fonètics, que suposen una conscienciació de la doble articulació del llenguatge[1] L’alfabet més antic conegut és el fenici. (1700 aC), que representava només les consonants. Es basen en aquest sistema els alfabets de l’hebreu i de l’àrab. Per tant, cal distingir entre la cadena parlada i la cadena escrita, entre els sons i les grafies. En un nivell més abstracte, cada llengua selecciona alguns dels sons possibles perquè serveixin per a distingir paraules. La prova de la commutació ens permetrà de discernir quins dels sons d’una llengua tenen valor distintiu i quins no; és a dir, quins són fonemes i quins no ho són. dóna – tona /d/ - /t/ dona – doma /n/ - /m/ dóna – dono /a/ - /u/ La relació que s’estableix entre dos elements commutables s’anomena oposició: així, si observem els exemples anteriors, es pot dir que /d/ i /t/ s’oposen perquè es poden commutar, perquè en el lloc de l’un pot aparèixer l’altre. En canvi, entre /d/ i /o/ no hi pot haver relació d’oposició perquè no es poden commutar. La relació existent entre elements contigus s’anomena contrast. La relació d’oposició sempre es dóna “en absència”, és a dir, quan hi ha /d/ no hi ha /t/ en el mateix lloc. La fonètica estudia els sons com a fenòmens físics i fisiològics: quins són els òrgans que intervenen en la producció dels sons, quins efectes produeixen, etc. Els sons es transcriuen entre claudàtors. Els sons, base de la llengua parlada, s’encadenen formant una seqüència fònica Els sons poden ser transcrits fonèticament per mitjà de l’Alfabet Fonètic Internacional AFI) que nasqué el 1888 amb la voluntat de disposar de símbols per representar inequívocament els diferents sons de les llengües del món. L’AFI, que farem servir en les nostres transcripcions, es basa en el principi de biunivocitat: “un únic símbol per a cada so i un únic so per a cada símbol”. Els sons es presenten entre claudàtors: [p], [k], [s]. Els sons també poden ser transcrits gràficament per mitjà de lletres. La correspondència so-grafia no és biunívoca en cap llengua. En català, per exemple, escrivim el so [s], essa sorda, de vegades amb –s- [salt], de vegades amb –ss- [bessó, bassal], de vegades amb c/ç (Marcel, Marçal), de vegades amb –x- (taxa). Convé aclarir que la lletra x no representa solament la essa, sinó que en mots com taxa o sintaxi correspon a [ks], mentre que amb començats per ex- + vocal (com examen o exhaurir) es llegeix com a [gz]. El fenomen contrari fóra el dels dígrafs, agrupacions de dues lletres (com ara –rr, -ss, ny...) que representen un únic so. Podem observar que certs símbols de l’AFI coincideixen amb algunes de les nostres lletres. Cal, però, no confondre’ls. Així, per exemple, el símbol [s], entre claudàtors correspon a la essa sorda; mentre que la lletra essa es llegeix sorda (al principi de paraula o després de consonant; per xemple: soca, pensar), de vegades es llegeix [z] sonora (sempre que va entre vocals: desar, posar). L’ARTICULACIÓ DELS SONS Hi ha un grup d’òrgans que intervenen en la producció dels sons: els òrgans de la respiració (pulmons, bronquis, tràquea), els òrgans de la fonació (laringe, glotis, cordes vocals) i els òrgans de l’articulació dels sons (laringe, cavitat nasal, cavitat bucal i cavitat labial). L’emissió dels sons de la parla és un procés complex que consta de diverses etapes i en el qual intervenen molts elements. En essència, però, podem dir que, quan parlem, l’aire que puja des dels pulmons ha de realitzar una mena de cursa d’obstacles fins que pot ser expulsat (per la boca o pel nas) produint uns determinats sons. Els diferents sons d’una llengua es poden descriure a través dels seus trets. Un tret és la característica mínima que compon aquest so i que permeten per ells sols distingir paraules. SONS SORDS I SONORS Després de travessar els bronquis i la tràquea, la massa d’aire procedent dels pulmons arriba a la laringe, on troba un primer obstacle fonamental: les cordes vocals, que són uns músculs membranosos i elàstics, una mena de plecs o llavis lligats al cartílag tiroide (la prominència de la qual és la nou del coll). De l’espai comprès entre les cordes vocals, se’n diu glotis. Si en el moment de passar la columna d’aire expirat les cordes vocals estan relaxades, la glotis és oberta i deixa passar l’aire sense produir cap vibració: s’emet un so sord. En canvi, si les cordes vocals estan en tensió, aleshores la glotis es troba gairebé tancada i, en vèncer l’obstacle, el pas de l’aire produeix una sèrie de vibracions, s’emet un so sonor (o veu). Comparem-ho amb una canya: si hi bufem, no produirem cap so apreciable; però, si en un extrem, hi posem un tap amb una petit orifici on ajustem una llengüeta, l’aire hi passarà a major pressió i la farà vibrar. Doncs bé, semblantment ocorre quan les cordes vocals estan juntes i l’aire i passa a través Sons sords (sense vibració de les cordes vocals) [p], [t], [k], [f], [ ], [s] Sons sonors (amb vibració) Tots els sons vocàlics i els consonàntics no esmentats abans Cal remarcar l’existència de consonants que només es diferencien pel fet que ne l’una vibren les cordes vocals i en l’altra no. Així, entre els sons [s] i [z] solament hi ha una diferència: el primer és sord, mentre que el segon és sonor, per això parlem de essa sorda i essa sonora. So oral i so nasal Un cop superades les cordes vocals, l’aire puja a la faringe, des d’on es dirigirà a la cavitat bucal o cap a la nasal. Que vagi cap a una o altra d eles cavitats depèn de l’acció del vel del paladar, que fa com de guardaagulles en plena bifurcació. Si el vel del paladar (amb l’úvula o campaneta a l’extrem) està elevat fins a l’extrem posterior de la gola, obstruirà la via cap a les fosses nasals i encaminarà tota la columna d’aire cap a la boca, on es produirà un so oral. En canvi, si en la bifurcació el canal d’aire troba el vel del paladar abaixat, una part d’aquest corrent d’aire se n’anirà cap a les fosses nasals i hi ressonarà: es produirà un so nasal. En les diferents cavitats que la columna d’aire troba al seu pas, hi té lloc el fenomen de la ressonància, que produeix l’amplificació del so i li dóna unes determinades característiques acústiques. L’aire que va cap al nas i hi ressona té unes característiques diferents del que sols surt per la boca. Sons nasals (amb ressonància nasal). [m], [n], [ ], “minyona” Sons orals: (sense ressonància nasal): vocals i la resta de consonants. So consonàntic/so vocàlic L’aire que es dirigeix cap a la boca entra en relació amb els diferents òrgans articulatoris que hi ha, els quals poden ser de dues menes, passius i actius. Els òrgans passius (o fixos) són les dents superiors, els alvèols (les protuberàncies on es troben les arrels dentals) i el paladar dur; els òrgans actius (o mòbils) són la llengua, els llavis i el vel del paladar. El volum de la cavitat bucal és modificat pel moviment dels òrgans actius (sobretot de la llengua, òrgan mòbil per excel·lència), sense oblidar l’acció de les galtes i la mandíbula inferior. Aquestes modificacions configuren la caixa de ressonància i donen al so oral un timbre particular. En l’emissió dels sons consonàntics, l’aire és modificat per l’acció dels diferents òrgans articulatoris, acció que es produeix d’una determinada manera o mode d’articulació (és a dir, provoquem una obstrucció o acostament entre òrgans, una vibració, o bé fem que l’aire passi pels costats de la llengua i en un determinat lloc o punt d’articulació (que fa que el so sigui bilabial, dental, alveolar...). En l’emissió dels sons vocàlics, en canvi, l’aire no troba cap més obstacle que el de les cordes vocals (que vibren al seu pas), ja que dins la boca el canal d’aire hi passa lliurement. És el grau d’obertura de la cavitat bucal i la localització més o menys avançada de la llengua allò que conforma una caixa de ressonància diferenciadora i, per tant, un timbre peculiar per a cada vocal. El grau d’obertura (o grau d’elevació lingual) i la localització de la llengua (o grau d’avançament lingual) són dos paràmetres que es corresponen, en les consonants, al mode d’articulació i al punt d’articulació, respectivament. A part del que hem dit, els sons vocàlics del català es diferencien dels consonàntics perquè són sempre sonors i orals, perquè constitueixen el nucli sil·làbic (part central), per la qual cosa poden formar síl·laba sense el recolzament de consonants (aquestes formen la part marginal de la síl·labva; per això, s’anomenen con-sonants “que sonen conjuntament”); perquè poden ser tònics o àtons, etc. Val a dir, però, que certes diferències entre sons vocàlics i consonàntics s’esborren quan ens trobem davant i, u actuant de marges sil·làbics, com en el cas dels diftongs, en què trobem els sons [j] o [w]: Remei [r m i], guant [gwán]. Notem com en guant el so [w] es troba en una posició síl·làbica entre oclusiva i vocal) que sol ser ocupada per [l] o [r], sons anomenats líquids (glans, grans). Tots aquests sons esmentats es consideren situats entre les vocals i les consonants. Els sons consonàntics El punt d’articulació Com hem dit en la producció de les consonants s’interposa algun obstacle a l’aire que arriba a la cavitat bucal. El lloc on es troba aquest obstacle s’anomena punt d’articulació. Així, si el punt d’articulació és dental, hi haurà contacte entre la punta de la llengua i la cara posterior de les incisives superiors; si el so és alveolar, la punta de la llengua s’aproparà molt –o tocarà- els alvèols, etc. Existeixen sis punts d’articulació, que donen origen a sons consonàntics bilabials, labiodentals, dentals, alveolars, palatals i velars. A la pàgina següent podem observar l’esquema del punt d’articulació de les consonants alveolars, palatals, dentals, velars i bilabials: Punt d’articulació En pronunciar el so, hi ha contacte o proximitat entre bilabials labiodentals dentals alveolars palatals velars Els dos llavis: [ ], [p], [b] Les dents de dalt i els llavis de baix: [f], [v] La llengua i les incisives superiors:[ ], [ ] La llengua i els alvèols superiors: [s], [z], [ts], [dz],[l],[r], [ ], [ ] La llengua i el paladar dur:[ ], [ ], [t ], [d ], [ ], [ ] La llengua i el vel del paladar:[k], [ ] [1] En un primer nivell, el missatge verbal resulta de l’articulació de morfemes o signes lingüístics mínims; en un segon nivell d’articulació, aquests morfemes resulten de la combinació d’un nombre molt reduït de fonemes, elements ja sense significat.

(Publicat el dia 11 de setembre de 2006, diada nacional de Catalunya)