JO SÓ AQUELL QUI EM DIC AUSIÀS MARCH

Que un dels grans coneixedors de l'obra d'Ausiàs March sigui Robert Archer, professor de la Universitat de Melbourne (Austàlia), ja ens diu molt sobre la universalitat del nostre personatge, una universalitat entesa no solament com a extensió en el lloc, sinó com a extensió en el temps, car, March, sis segles llargs després de la seva existència encara ens continua captivant i encara continua interrogant el lector que decideix acostar-se a la seva obra. En March algushi han volgut veure l'home que no va ser -aquí el record del que es deia sobre els fariseus és ben escaient, tot i que això no vol dir que ell ho fos (feu el qu us diguin, no el que facin). Perquè March és un home torturat, un home que presenta diversos caires en els quals podem veure una persona que transita d'una època a una altra. Ausiàs March no és home renaientista, però tampoc no és ben bé un home medieval. Ja sabem que l'Edat Mitjana acaba justos el 1452, quan la ciutat de Constantinoble-Bizanci-Istambul cau en mans dels turcs. Però aquesta que és una data i res més, no és certament la data que més ens preocupa sobre March. Certament de March ens preocupen molt més altres dates: què ho fa que l'any 1425 sigui especialement una data important en la vida de March? És important perquè marca l'inici de la involució en la seva vida. A partir d'aquesta data, March s'ocupa preferentment de les seves possessions i el veiem, algunes vegades, reivindicant la seva figura d'home feudal -el feudalisme era ja tocat de mort des de feia bastants anys-. No importa que el qui realment mani sigui el duc de Gandia o fins i tot el rei, ell és el senyor de Beniarjó i d'algunes altres possessions. També sabem, perquè ens ho diuen les notícies que ens han pervingut d'aquella època, que Ausiàs March va tenir problemes més greus: la reina Maria mostrava els seus recels davant del fet que algiuns donzells anessin a servir el poeta, el qual, per altra banda, va arribar a tenir topades greus amb la família Martorell i, més tard, un cop morta la seva primera dona, tingué desavinences, en nom d'un fill bastard seu, amb Francesc Vilanova. Fou a causa d'aqests enfrontaments que Ausiàs March fou empresonat per poc temps. Segons Pere Bohigas: "Tot home cerca el plaer en el bé, però els plaers són de diversa mena, i així mateix els béns que els engendren. D'aquests n'hi ha de falsos. Ho són aquells que la mort destrueix, tots els que es fonamenten en il·lusions vanes i els que depenen de la voluntat dels altres. Aquests plaers són efímers, talment com el plaer que en deriva. Un cop dissipat el fals bé, l'home sent el buit i el dolor. Tots els plaers que la sensualitat ens proporciona pertanyen a aquest ordre. En canvi, en la part immortal de l'home trobarem el bé i el plaer veritables, puix que aquest és inseparable de l'assoliment del bé. El poemaqu tal vegada ha esdevingut més emblemàtic dins dels poemes d'Ausiàs March és el número XLVI, que comença així: Veles e vents han mos desigs complir faent camins dubtosos per la mar. Mestre i ponentcontra d'ells veig armar, xaloc, llevant los deuen subvenir, a llus amics, lo grec i lo migjorn, fent humils precs a vent tramuntanal que en son bufar los sia parcial e que tots cinc compleixquen mon retorn. Bullirà el mar com la cassola en forn, mudant color e l'estat natural, e mostrarà voler tota res mal que sobre si atur un punt al jorn. Grans e poc peixs a recors correran e cercaran amagatalls secrets: fugint al mar on són nodrits e fets, per gran remei en terra eixiran. Los pelegrins tots ensems votaran e prometran moltsdons de cera fets: la gran paor traurà al llum los secrets que al confés descubert no seran. E en lo perill no em caure de l'esment, ans votaré al Déu qui ens ha lligats de no minvar mes fermes voluntats e que tots temps no sereu de present. Yo tem la mort per no ser-vos absent, perquè amor per mort és anul·lats. Mas yo no creu que mon voler sobrats pusca ésser per tal departiment. Yo só gelós de vostre escàs voler que, yo morint, no meta a mi en oblit. Sols est pensar me tol del mon delit car, no vivint, no creu se pusca fer; aprés ma mort d'amar perdau poder e sia tost en ira convertit, e yo, forçat 'aquest mónseré eixit, tot lo meu mal serà vós no veer. O Déu ¿per què terme no hi ha en amor, car prop d'aquell jo·m trobaré tot sol? Vostre voler sabera quant me vol, tement, fiant, de tot l'avenidor. ------------------------------------------------------ Tornada Amor, de vós yo·n sent més que no·n sé, de què la part pitjor me'n romandrà. E de vós sap lo qui sens vós està. A joc de daus vós acompararé Diu Archer sobre aquest poema que "Cal admetre la possibilitat que March no s'està imaginant un gran viatge per tot el Mediterrani, sinó un de petit entre Gandia i València on podia residir la dama. Els vents que estan en contr del desig del poeta vénen del nord-est (mestral) i de l'oest (ponent), vents que el portarien lluny de la costa valenciana i que són contraris al xaloc (sud-oest) i al llevant (est que necessitaria per arribar a la ciutat. El gregal i el migjorn reforcen l'esforç dels altres vents favorables. És especialment important que la tramuntana no bufi fort, ja que la major part del viatge seria en direcció septentrional. Quan el poeta parla de la cassola en forn hom ha suggerit que March al·ludeix a un plat típic de gandia. Encara que això sembla possible, sembla més que probable qu es tracti d'una referència al costum, encara vigent, de portar certs plats preparats a casa al forn del forner per ser cuits a alta temperatura". Si March dugué una vida atribolada, plena de projectes i de malestars, no ens pot sorprendre el punt de partença de la seva invesigació: Sens alguna art, eixits d'home fora de seny, e la raó que en tal dolor m'empeny Amor ho sap, qui n'és la causa estada. Un home que abandona l'her`ncia trobadoresca perquè n li serveix per xressar el seu estat: "hom fora seny". Mai anteriorment els poetes no s'havien presentat despullats de tota ficció. I si, per una banda, es presenta desproveït d'atributs cortesans, per l'altra la dona a qui s'adreça tampoc no es configura com la dels seus predecessors: la "domna trobadoresca", ideal i símbol. March intenta d'establir una relació amb una dona real,de carn i ossos que com ll mateix és plena de virtuts i de vicis. El diàleg es vol d'igual a igual. Ni el poeta es considera "vassall" de la dama, ni considera aquesta com un ésser inferior, com en la tradició misògina. Tampoc no la veu com els italians: la dona angelicata de ante i Petrarca, perquè no intenta bastir cap al·legoria ni cap sublimitat on la dona sigui pura entelèquia. March se sent possessor d'un amor humà únic; d'aquí que es cregui el "pus etrem amador". Un amor que té un inici físic, tot seguint les doctrines d'Andreu el Capellà, però que es projecta cap al predomini intel·lectual. Així, l'home no es pot llançar a viure l'amor sense una reflexió prèvia, sinó que li cal guiar-se per la intel·ligència. Aquest procés el durà a la consecució d'un bé moral i ètic. March tmbé es creu el millor poeta: "Per mi Amor son poder torna en sella". Aquest fet reafirma allò que pensa de l'eloqüènca esteriotipada i de la retòrica. És el primer poeta que "lleixant a part l'estil dels trobadors" empra el català com a llengua poètica. Deixa enrere el català aprovençalat a l'ús i aquest trencament l'aparta, alhora, del virtuosisme tècnic i de la bellsa formal. Sense cap tradició que l'empari, haurà e construir el seu discurs a partir dels recursos propis. March ja ens aviava que no escrivia per afalagar les orelles. A vegades resulta dur i, sovint, les dificultats de comprensió radiquen en el fet de presentar els conceptes molt condensats o en la dificultat d'encabir-los en l'estret marge dels versos decasíl·labs. Ben al contrari: March és el poeta de la tensió.