BATXILLERAT

BIBLIOGRAFIA I MATERIAL GRÀFIC I VIDEOGRÀFIC SOBRE PERE CALDERS

2012-02-09T21:23:00.000+01:00

BATH, AMANDA. Pere Calders: Ideari i ficció. Barcelona: Edicions 62, 1987.

CASTELLANOS, J. MELCION, J. Calders, els miralls de la ficció. Barcelona: Centre de Cultura contemporània de Barcelona. Generalitat de Catalunya, Diputació de Barcelona, 2000.

CABRÉ, ROSA. Pere Calders o la passió de contar. Barcelona: Eumo Editorial, 1997.

CALDERS, PERE. Obres completes 1. El primer arlequí; Cròniques de la veritat oculta. Barcelona: Edicions 62, 1989.

CALDERS, PERE. Obres completes 2. Gent de l'alta vall; Aquí descansa Nevares; L'ombra de l'atzavara. Barcelona: Edicions 62, 1991.

CALDERS, PERE. Obres completes 3. Demà a les tres de la matinada; Contes diversos; Invasió subtil i altres contes. Barcelona: Edicions 62, 1987.

CALDERS, PERE. Obres Completes 4. Unitats de Xoc; Gaeli i l'home Déu; Tot s'aprofita. Barcelona: Edicions 62, 1988.

CALDERS, PERE. Obres completes 5. Ronda naval sota la boira. L'honor a la deriva; Fumar o no fumar; Antaviana. Barcelona: Edicions 62, 1992.

CALDERS, PERE. Aquí descansa Nevares i altres narracions mexicanes. Barcelona: Edicions 62, 1983.

CALDERS, PERE. Cròniques de la veritat oculta. Barcelona: Edicions 62, la Caixa, 1978.

CALDERS, PERE. Cartes d'amor. Barcelona: Edicions 62, 2002.

CALDERS PERE. De teves a meves, 32 contes que més o menys acaben bé. Barcelona: El mirall i el Temps, 1984.

CALDERS, PERE. El principi de la saviesa. Barcelona: Diputació de Barcelona, Col·lecció Marca Hispànica, 1986.

PONS, AGUSTÍ. Pere Calders, veritat oculta. Barcelona: Edicions 62, 1998.

SOLÀ I DACHS, LLUÍS. Kalders i Tísner. Dibuixos de Guerra. Barcelona: Edicions La Campana, 1991.

Imatges d'arxiu

Família Caldés i Casals

Família Calders i Artís

Família Cluselles i Casals

Fons Pere Calders de la UAB

Premsa

SERRA D'OR. Setembre de 1971. Núm. 144. Pere Calders i el seu món (per Montserrat Roig).

SERRA D'OR. Abril de 1985. Núm. 307. Conservem la serenitat (per Pere Calders).

EL PAÍS. 22 de novembre de 2001. Los polacos toman la Sala Beckett.

AVUI. 30 de novembre de 2000. La ficció de Calders.

EL PAÍS. 28 de juliol de 1994. Pere Calders. Lucidesa contra tòpic

EL TEMPS. 1 d'agost de 1994. Amb 'C' de Calders

Enllaços

Associació d'escriptors en llengua catalana

Lletra:espai virtual de literatura catalana
[Universitat Oberta de Catalunya]

Exposició Bibliogràfica Virtual: Pere Calders
[Biblioteca d'humantitats d'UAB]

Article monogràfic: Animalogia i ironia en el Realisme Màgic:
a propòsit de Pere Calders

L'HEDERA HÈLIX, de Pere Calders

2012-02-08T17:43:00.000+01:00

CRÒNIQUES DE LA VERITAT OCULTA II

2012-02-08T17:26:00.000+01:00

CRÒNIQUES DE LA VERITAT OCULTA I

2012-02-08T17:24:00.000+01:00

JOSEP MARIA ESPINÀS entrevista PERE CALDERS

2012-02-07T12:21:00.000+01:00

CALDERS LLEGIT PER FERRAN RAÑÉ

2012-02-07T10:49:00.001+01:00

PERE CALDERS

2012-02-07T10:37:00.001+01:00

LA DECADÈNCIA LITERÀRIA A CATALUNYA, doctor Joan-Lluís Marfany a la UOC

2012-01-25T21:31:00.001+01:00

MÀRIUS TORRES, ENTRE L'HERBA I ELS NÚVOLS

2012-01-17T10:55:00.000+01:00

LUÍS PASTOR (la poesia és això, i molt més i molt més...)

2012-01-16T20:52:00.000+01:00

EMMANUEL KELLY (afany de superació)

2012-01-16T20:18:00.000+01:00

L'ESCOLA PÚBLICA

2012-01-14T12:39:00.000+01:00

QUE SIGUI LA MEVA ÀNIMA..., de Màrius Torres (1937)

2012-01-13T18:35:00.002+01:00

Que sigui la meva ànima la corda d'un llaüt
per sempre igual i tensa
i que el destí no em pugui arrencar, decebut,
sinó una sola nota, invariable, immensa.
Una nota molt greu i molt constant. Vençut
no sigui mai el clau que tiba i que defensa
la viva pulcritud
de la vibració d'una corda ben tensa.

Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda
que vibra malament!
Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent,
àtona, corrompuda,
corda desafinada, la meva ànima ment.
Quants cops l'hauria volgut muda
per no sentir la música falsa del seu accent!

Senyor, ¿Tu no voldries
reblar les torques dels meus extrems afeblits
perquè mai no s'afluixin les meves melodies?
Jo vull ésser constant en els plors i en els crits,
i cantar sempre igual, ignorant les follies,
els dalers, els neguits,
el corb que sobrevola l'estepa dels meus dies…
Jo vull ésser com tu, o corda que diries
que sempre et polsen uns mateixos dits.

Gener del 1937

LLEGIR MÀRIUS TORRES AVUI

2012-01-11T21:24:00.001+01:00

Llegir Màrius Torres, avui

View more presentations from xdiaz

COUPERIN A L'HIVERN, de Màrius Torres

2012-01-10T21:49:00.002+01:00

COUPERIN A L’HIVERN

Com un cel blanc, damunt els arbres adormits,
els encongeix les branques,
una mica de fred a les puntes dels dits
ens fa veure les tecles més blanques.
Però en la febre pàl·lida dels teus palmells infants,
ni freda ni poruga
la música comença, i et salta, entre les mans,
un ocell que palpita i que juga.
Màgic ocell! L’hivern, vençut pel seu encís,
fa tres passes enrera.
Quan mor, amb el silenci jo torno, més feliç
de més lluny que d’una primavera.

LA CIUTAT LLUNYANA, de Màrius Torres

2012-01-10T11:29:00.002+01:00

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

LORELEI, de Màrius Torres

2012-01-10T11:21:00.002+01:00

LORELEI

"Arrelada en la carn i en els somnis. Tan clara,
que tu sola tenies una límits en l'impur
aiguabarreig dels meus deliris, foc obscur
de sarments oloroses, fumejant com una ara

dins meu!
*

Deia la Nit: –¿No sents la meva pau?
Vine, ja deslliurat del desig que t'irrita,
al paradís dels somnis on el meu cor t'invita.
Amaga't entre els plecs del meu sudari blau.–

I deia el Mar: –¿No sents el meu cos que s'exalta,
més profund en la joia sonora del combat?
Inquiet en la fosca, vivament agitat
igual que un llit d'amor…
–Negre mar, Nit més alta,
ja no vull ésser fort ni vull ésser feliç!
O somni ¿què m'importa la febre amb què m'enganyes
si a l'ombra tremolosa de les seves pestanyes
trobo la rosa pàl·lida i amarga d'un somrís?
*
Com una lira ronca, per la pluja de plata
feien càlids arpegis les llargues mans del vent.
¿Què salvava les roses al jardí? Mortament,
les branques s'agitaven, dolorosa sonata

sobre els vidres glaçats i rígids de foscor.
La nit era tot música. Les finestres obertes
ens diuen, de les vastes avingudes desertes,
aquella olor de terra del vent de la tardor,

sobre la teva veu, pàl·lida, tenebrosa,
com, d'un foc d'agonies, un riu de vida fosa…
Mories poc a poc, i et tornaves, cantant,
una ombra que tenia la forma del teu cant.

Juny del 1937 / Octubre del 1938
Marius Torres

ARBOR MORTIS, de Màrius Torres

2012-01-10T11:16:00.001+01:00

Déu, al primer batec de cada cor que neix,
sembra dues llavors en una sola argila:
la vida remorosa que cada instant s’esfila,
la mort silenciosa que cada instant s’acreix..

En l’estança més closa de la nostra existència,
allà on només habiten l’esperança o l’horror,
viu l’Arbre de la Mort; i creix, interior,
de tot el que es marceix en la nostra vivència.

Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí,
el seu brancatge, nu com un esquelet, vibra.
Arbre, en la primavera que tu trauràs de mi,
estreny, amb les arrels, el meu cos fibra a fibra.

Faran les teves fulles una ombra de repòs,
i un aspre perfum d’ànima vindrà a les teves flors.

EN EL SILENCI OBSCUR, de MÀRIUS TORRES

2012-01-10T11:12:00.002+01:00

La musique souvent me prend comme une mer!
Baudelaire.

En el silenci obscur d'unes parpelles closes
que tanca l'Univers en el meu esperit,
la música s'enlaira. -Talment, en l'alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.-

Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l'infinit, trencades les rescloses,
i se m'emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l'oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins, voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit a la platja,
jo somnio -perdut en l'estreta salvatge
dels llavis de l'escuma i dels braços del vent.

MÀRIUS TORRES dit per estudiants

2012-01-10T11:02:00.000+01:00

MÀRIUS TORRES a EDU3.cat

2012-01-09T20:50:00.001+01:00

MAHALTA, en set llengües diferents

2012-01-08T13:53:00.001+01:00

MÀRIUS TORRES, d'Enric Bou (dins HISTÒRIA DE LA LITERATURA CATALANA, Vol X, pàgs 327 a 333)

2012-01-05T15:13:00.001+01:00

Producte d’unes circumstàncies ben determinades, en l’índole personal i ambiental, l’obra poètica de Màrius Torres no fou mai coneguda d’un públic lector ampli fins molts anys després de la seva mort. Havia nascut a Lleida el 30 d’agost de 1910 i va morir, de resultes d’una tuberculosi, al sanatori de Puig d’Olena, el 29 de desembre de 1942, allunyat dels seus i enmig d’una societat desfeta. Durant la seva vida, tan breu, tingué prou temps per construir una de le sobres més sòlides de la poesia catalana del segle XX, que ha estat difosa gràcies a la tenacitat d’un molt bon amic seu, Joan Sales[1]

Torres pertanyia a una nissaga de metges atrets per la metempsicosi –de la qual l’avi havia estat l’introductor a Catalunya-; després d’efectuar els primers estudis a Lleida passà a Barcelona per estudiar medicina. El 1933 efectuà un viatge de final de carrera per França i Itàlia, que l’havia d’impressionar fortament: li produí un impacte particular la ciutat de Florència. Poc després d’haver iniciat l’exercici de la professió (s’havia especialitzat en malalties de l’aparell digestiu), va ingressar al sanatori de Puig d’Olena pel desembre de 1935, i ja no n’havia de sortir mai més, tret de breus estades a Barcelona. Fou en aquests set anys de vida al sanatori, frec a frec amb la mort, quan escriví la major part de la seva obra poètica, practicà el piano i trabà relació íntima amb Mercès Figueras –la “Mahalta” de molts dels seus poemes-. L’agost de 1936 es referia, irònicament, a la seva situació en el poema “La torrissea”:

La meva vida resisteix, ufana

bacils i rodolins

Per raó dels seus ideals republicans (el seu pare era vice-president del Parlament de Catalunya) seguí amb tota atenció les activitats bèl·liques del front i de la reraguarda, malgrat la impossibilitat evident de participar-hi. En aquest període es dedicà intensament a la lectura i traducció de poesia, l’estudi de la grafologia, filosofia i medicina; i mantingué dues correspondències epistolars importants: amb Joan Sales[2] i Carles Riba[3]

La difusió de l’obra de Carles Riba ha estat plagada de dificultat. L’any 1937 es presentà, sense èxit, al premi Joaquim Folguera de poesia, amb una selecció dels seus poemes que titulà Invencions. Joan Sales qualificà de “glacial silenci” la rebuda que tingueren les primeres edicions[4]. Entre 1947 i 1964 es feren quatre edicions, augmentades en cada ocasió amb nous poemes inèdits que havien estat trobats. Malgrat no haver publicat mai en vida, la seva fama pòstuma ha estat en expansió contínua. A més de la contribució de Joan Sales, hi ajudà el fet, gairebé llegendari de la relació amb Carles Riba –les cartes en són un bon testimoni, i ho confirma la dedicatòria de dues de les “Tannkes del retorn”, de Del joc i del foc.[5]

L’aventura editorial d’aquesta obra poètica és un bon exemple de l’heroisme i la tenacitat amb què calgué practicar la literatura i de les dificultats per a la seva difusió en la immediata postguerra. Torres havia lliurat noranta-sis poemes a Joan Sales, el qual els havia de publicar si moria. La família volia que això fos fet a Catalunya; però la complicació provocada per la Segona Guerra Mundial els convencé que era millor desistir, i el llibre fou publicat a Coyoacán (Mèxic), l’any 1947, cinc anys després de la mort del poeta, dins la col·lecció “Quaderns de l’exili”, sobre paper enviat expressament des de Catalunya, i amb el mecenatge de Francesc Cambó.[6]

En l’obra de Torres cal distingir, doncs, entre els noranta-sis poemes ordenats en cinc llibres pel mateix poeta, i tots els altres que han estat afegits posteriorment per amics, biògrafs i estudiosos. Deixant de banda la qüestió del respecte a la voluntat del difunt (havia demanat que no es publiqués cap altre text, llevat dels noranta-sis poemes), el fet cert és que, entre el prop d’un centenar d’afegits, n’hi ha molts que tenen un valor estrictament documental, de costat amb d’altres que són dels millors que escriví. El criteri que s’ha seguit per ordenar les successives edicions de Poesies ha estat el cronològic, amb la qual cosa es fa més fàcil resseguir l’elaboració i l’estabilització d’un projecte estètic original que, amb mots de Pere Gimferrer, “va dur a terme amb una perseverança exigent, rigorosa i radical, que bastí l’obra d’una coherència singular”.[7]

Una idea molt reiterada en la correspondència de Màrius Torres és que ell i la seva generació havien estat –i encara eren- testimonis d’excepció d’un trasbalsament total de la civilització occidental. Aquesta experiència tingué una repercussió notable en la seva visió del món. I ell experimentà dues vivències clarament diferenciades: el temps de la Guerra Civil Espanyola, en què el contacte amb amics i parents erra irregular i anormal, però possible; i el de la Segona Guerra Mundial, d’aïllament total i d’endinsament en ell mateix. En un estat de solitud esfereïdor, abocat irremissiblement a la mort.[8] D’altra banda, a causa de la malaltia, i de la vida que es veié obligat a menar, es produí una actitud de rebuig de la ciència –ell era metge i es veia en la impossibilitat de guarir-se a si mateix-, i una aproximació a formes d’espiritualisme que facilitaren un atansament a la poesia: “Si volgués resumir què m’han portat aquests quatre anys darrers, us diria que, d’una banda, l’afermament en la meva vocació, la consciència que jo sóc essencialment aquesta cosa absurda: un poeta líric”[9]

Per aquesta doble crisi, col·lectiva i individual, de caràcter profundament moral, però amb uns arrelaments considerables en la realitat, la “intuïció” de bon lector de Carles Riba li féu escriure: “Aquesta poesia brolla sempre des de la crisi.” Riba, a més, va destacar la puresa gairebé religiosa de la poesia de Torres:

Els poemes de vostè són els d’una solitud on Déu i la Seva acció i les Seves criatures són presents. Cap màgia d’artista no pretén omplir-la ni organitzar-la. Un home s’entén amb la Realitat Última per una mena de pacte de confiança i acceptació d’una banda, cap abús de força per l’altra. D’on el to, entre el d’oració i el de meravella, sempre tan estrany a tot virutosisme, tan a mitja veu. Els qui repeteixin la seva veu, han de prendre-la també en una intimitat ben pura.[10]

La seva condició d’home malalt, sense esperança, tingué un efecte immediat en la intimitat de la seva poesia: l’enfrontament amb la presència obsessiva i constant de la mort. Màrius Torres pot ésser considerat com un altre bon exemple de poeta d’influència ribiana. Aquest li forní el model més immediat de poesia cerebral, concentrada en ella mateixa i, alhora, atreta per alguns dels mestres del Simbolisme francès, singularment Verlaine i Baudelaire. [11] D’entre les lectures que efectuà al sanatori destaquen les d’altres autors afins a les seves posicions literàries: Shelley, Heine, Riba i Maragall. Es dibuixa així l’interès per uns poetes que ajuden a entendre l’interès per la música al llarg de la seva poesia; en aquesta mateixa direcció es poden considerar els intents de musicar poemes de Verlaine o dels trobadors.[12]

A més, és detectable en l’obra d’aquest poeta la preocupació de caràcter tècnic, no tan sols de forma teòrica,[13] sinó pel rigor que presidí l’elaboració dels poemes. Com escriví a Joan Sales, calia “construir poemes on cada vers, cada frase, tingui un contingut poètic harmònic i en funció del conjunt”.[14] Mots que complementen els que adreçà a Carles Riba: “Sí, l’art no creix en el buit i la més elemental cautela ens exigeix un pacient treball d’estudi, un esforç per comprendre no tant l’art dels altres com la nostra ànima mateixa.”[15] D’aquestes declaracions i dels models triats, se’n desprèn una opinió favorable a un determinat model de poeta i de poesia: el fornit per la tradició simbolista. I l’obra de Torres en bloc no fa sinó confirmar-ho. Així, doncs, ens enfrontem a una obra literària la qual, com poques altres, es constitueix a partir de la recerca individual d’un sentit per a l’existència humana; i és precisament la pròpia pràctica de la poesia allò que legitimarà la recerca i el que, al capdavall, en justificarà i n’expressarà la dimensió transcedent.

En la poesia de maduresa de Torres –els cinc llibres que ell ordenà- es pot distingir un impuls inicial marcat per l’experiència del viatge a Itàlia en acabar els estudis universitaris. Els primers poemes corresponen a experiències d’aquell moment, i reflecteixen alguns dels seus interessos fonamentals.[16]

Tot d’una, la poesia de Màrius Torres ens apareix somoguda per dues forces subterrànies: el tema de la música i el del món natural. Així, els dos primers poemes obren un món referencial –Händel, Corelli- en el qual reincidirà en múltiples ocasions. I el poema 25, “En el silenci obscur d’unes parpelles closes...” l’obre amb un epígraf en què cita uns versos cèlebres de Baudelaire: “La musique souvent me prend comme une mer!”. O bé, daltres poemes com “Nocturn amb variacions”, són escrits imitant una estructura musical. Torres emprarà la seva afecció per la música, i el coneixement profund que tenia de la música, per tal d’introduir un del topoi més reconeguts del Simbolisme, aquí emprat com a correlat objectiu de la seva recerca.

Tot seguit, però, aquests tempteigs i provatures s’obren a un món interior, fet de realitats transcedents. Dues sèries de tankes, escrites l’any 1938, donen una idea molt precisa del món d’interessos i de la inflexió temàtica que es produeix: el cicle natural –el pas del temps, el progrés de les estacions- “El dia”, “La nit”, “Un arbre”, apareixen de costat amb dues obsessions que el poeta visqué intensament: l’amor i la mort, i s’insinua, així, el decantament cap a dos dels temes definitius de la poesia de Torres. És important de destacar que, de bon començament, la poesia de Torres remet a uns correlats ben determinats, i també que la tasca del poeta s’associa amb un combat (poema 24), per tal d’atènyer una realitat feta de somnis i incerteses, que no per irreal és més allunyada d’una aparença de veritat, poètica, perquè com diu el poema 25:

I mentre el món es perd, adormit a la platja

jo somnio –perdut en l’estreta salvatge

dels llavis de l’escuma i dels braços del vent.

Aquest mateix sonet s’obre amb una quarteta molt il·luminadora sobr la filiació simbolista, per la intervenció de la música i l’aparició d’un altre dels símbols més recurrents, les roses:

En el silenci obscur d’unes parpelles closes

que tanca l’Univers en el meu esperit,

la música s’enlaira –Talment, en l’alta nit,

puja fins als estels el perfum de les roses.

Són aquests ulls tancats, aquesta mirada interior, allò que permet de realitzar el coneixement suprem.

El món de la natura és un altre dels referents cabdals. I li és especialment útil per construir la llarga sèrie de poemes amorosos de títol idèntic, “Cançó a Mahalta” (poemes 14, 17, 18, 20, 21, 64, 121, 139, 140). A tots opera d’una manera semblant, emprant un element de la natura per tal d’expressar la situació dels amants. Són com “dos rius paral·lels” en el 14, o l’esguard de la persona és un “llac profund” amb “aigua tranquil·la”, en el 17.

Allunyat de parents i amics, acarat a la mort, testimoni d’uns fets brutals, que commovien el seu país, la poesia de Torres també es fa ressò d’unes circumstàncies. És constatable a poemes com “Molt lluny d’aquí”, “En la nit de Sant Silvestre” o “La ciutat llunyana”:

Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d’ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més prop de la terra,

Pàtria, guarda’ns –la terra no sabrà mai mentir.

La mort apareix sovint com a rerefons, com una experiència coneguda, per a un poeta-metge, malalt. Però a partir del poema 11, de setembre del 1936, apareix com una realitat cruel, integrant fonamental del seu paisatge íntim. Aquí es mira la mort amb decisió, amb un optimisme paradoxalment fúnebre:

Dolç Àngel de la Mort, si has de venir, més val

que vinguis ara.

Ara no temo gens el teu bes glacial,

i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara

de més enllà del gual.

Arriba a una acceptació en el poema 57, en què la Mort es confon amb la seva visió de l’Absolut.[17] De fet, és molt característic l’atansament a postures confessionals, en les quals, ben certament, la pressió provocada per l’agreujament de la malaltia devia fer-hi el seu efecte.

Màrius Torres fou un poeta que visqué absolutament aïllat de la societat literària del seu temps, però que connectà amb algun dels moviments d’idees –el postsimbolisme- i algun dels escriptors –Carles Riba- més significats. A més la seva obra fou coneguda en condicions molt particulars. Amb tot, la seva voluntat comunicativa i l’esforç d’uns amics fidels i d’alguns estudiosos han fet que una obra que per ella mateixa viu en el clarobscur, entre la realitat i el somni, entre la salvació i la dissort final, o entre la llum i la foscor, hagi estat recuperada i llegida amb fruïció per un nombre considerable de lectors.

Enric BOU, Història de la literatura catalana. Volum X. (pàgs 327 a 333) Editorial Ariel, SA. Barcelona, 1985)

[1] L’obra de Màrius Torres que ell no edità mai en vida, va ser publicada a Mèxic l’any 1947 per Joan sales. El 1950 fou publicada dins els “Llibres de l’Óssa Menor” amb un prefaci de Carles Cardó; la tercera edició contenia poemas inèdits i una “Notícia biogràfica” de Joan Sales, la quarta edició (1969) era augmentada amb més poemes inèdits, un afegit a la “Notícia biogràfica” de Joan Sales. I la cinquena (1977) dins “Clàssics Catalans Ariel” recollia els poemas inèdits publicats per Mercè Boixareu en l’apèndix del seu llibre (Vida i obra de Màrius Torres. Ed. Selecta, Barcelona, 1968), amb un pròleg de Pere Gimferrer i una cronologia i una bibliografía d’Alfred Sargatal

[2] JOAN SALES: Cartes a Màrius Torres .Club Editor. Barcelona, 1976. V., també, “Cartes a Joan Sales”, dins MÀRIUS TORRES: Poesies, op. cit. pàgs 213-248

[3] “Correspondència a Carles Riba”, dins MÀRIUS TORRES, Poesies. op. cit, pàgs. 249-263

[4] Joan Sales: “Pròleg” a la quarta edició. Editorial Ariel, Barcelona, 1964, pàg 36. És destacable l’interès que ha despertat en els darrers anys l’obra de Torres en ambients lleidatans. Cal remarcar sobretot el treball de Joseph Borrell al número doble de la revista “Quaderns de Ponent”, 3-4 (1983) dedicat a Màrius Torres.

[5] Són la XLV i XLVI, que es titulen “Poeta mort”. Carles Riba: Del joc i del foc. Editorial Empúries, Barcelona, 1984, pàgs. 75-76

[6] Mercè Boixareu: Op. cit., pàgs 47-48.

[7] Pere Gimferrer: Op. cit. pàg. 13

[8] “Notre epoque sera pour long etmps une inconnue. Nous avons asiste a ses premiers geste, nous avons saisi sa grandeur, mais nous ignorons tout de ses secrètes pensées” (Cartes a Màrius Torres, Op cit., pàgs. 219-220). V. també p`g. 245

[9] Carta a Carles Riba, 14-VII-1942, dins MÀRIUS TORRES: Poesies, op. cit. pàg. 262

[10] Carta de Carles Riba. 7-V-1942. ibidem. Pàgs 258-259

[11] Per a il·lustració de la influència de Riba, v. JAUME MEDINA, La poesia de Màrius Torres. “Reduccions”, abril, 1978, pàgs. 71-73. La correspondència amb Joan Sales és una bona il·lustració del fervor simbolista d’aquests escriptors, particularment la devoció per Baudelaire. V. també MERCÈ BOIXAREU: Màrius Torres, mitjançant Bachelard, comentari a les tannkes de: “Entre l’herba i els núvols”. “Quaderns de Ponent”, op. cit., pàgs. 29-38

[12] MERCÈ BOIXAREU: Op. cit., Apèndix 1; també M.A. SANTA BANYERES: Accents baudelairians a la poesia de Màrius Torres. “Quaderns de Ponent”, op.cit., pàgs. 41-45

[13] JOAN SALES: Cartes a Màrius Torres, op. cit. pàg. 421

[14] Ibidem, pàg 392. MONTSERRAT BADIA i CARDÚS ha publicat una aproximació lingüística a aquesta poesia: Estudi lingüístic de la metàfora en Màrius Torres. PAM. Barcelona, 1983

[15] MÀRIUS TORRES: Poesies, op. cit. pàg 255

[16] V. PERE GIMFERRER: art. Cit.; també, JOSEP BORRELL: Màrius Torres: a propòsit de “Lorelei”. “Quaderns de Ponent” 1 (primavera 1979), pàgs. 7-13, recollit dins Anàlisis i comentaris de textos literaris catalans, II. Ed. Curial. Barcelona, 1982, pàgs 83-92; JORDI PÀMIES, Temes principals en la poesia de Màrius Torres. “Reduccions”, 16 (maig 1982), pàgs. 71-90. Pàmies ha indicat quatre temes: la bellesa del món, la nit, la mort i Déu. Gairebé tots els estudis que s’han fet de la poesia de Torres s’han cenit als 96 poemes acceptats per ell.

[17] V. ALFRED SARGATAL: El tema de la mort en Màrius Torres. “Quaderns de Ponent”, op. cit., pàgs 9-25; també MARGARIDA PRATS I RIPOLL: Fonaments religiosos de Màrius Torres, ibídem, pàgs 63-69

MOLT LLUNY D'AQUÍ (Màrius Torres)

2011-12-26T13:51:00.001+01:00

Sé una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta,
on els anys d’alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.

L’Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d’un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d’hivern.

Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d’amor i encens;
el so de les campanes hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s’obren al capaltard;
en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.

12 juny 1939

NÚVOLS DE NADAL, de Joan Maragall (mort el dia 20 de desembre de 1911)

2011-12-19T20:28:00.001+01:00

ELS NÚVOLS DE NADAL

Els núvols de Nadal no sé què tenen

que són manyacs; no posen

gens de malícia al cel:

pel blau puríssim dolçament s’estenen,

a la llum de la posta suaus s’encenen

i de nit deixen veure algun estel.

És una de les coses més alegres

veure entre núvols els estels brillar.

Tenebres de Nadal, no sou tenebres;

més hi veig en vosaltres

que no en el dia clar.

Ai, nit que vas passant silenciosa;

ai, núvols blancs que pels estels passeu;

ai, llum, que no ets enlloc misteriosa;

ai, portal de Betlem, que ets a tot arreu!

Quan me vulgueu donar més alegria

parleu-me dels Nadals ennuvolats,

i em veureu com infant que somnia,

que riu a lo que veu

amb els ulls aclucats.

JOAN MARAGALL

JAUME ROIG

2011-12-18T18:55:00.003+01:00

Jacme Roig apareix documentat devers l'any 1434 amb el títol de "mestre" i en funcions d'examinador de metges de València, funcions en les quals és atestat moltes vegades més. Des del 1443 consta casat amb Isabel Pellisser, que ja era morta el 1455. Roig fou administrador del famós hospital d'en Clapers del 1450 al 1462. Fou metge de la reina Maria de Castella, muller d'Alfons IV, almenys des del 1456 al juny de 1458. Jaume Roig morí a Benimamet d'un atac de feridura el primer d'abril de 1478.

Al concurs literari convocat a València l11 de febrer de 1474 Jaume Roig hi concorregué amb una poesia en "lahor de la Verge Maria", de sis estrofes de vuit decasíl·labs seguides de tornada i endreça, que fou publicada, com les altres del mateix certamen, al famós incunable Les trobes en lahors de la Verge Maria, imprès a València el mateix any.

El llibre intitulat Spill (o sia "mirall"), compost de 16359 brevíssims versos, es conserva en un manuscrit de la Biblioteca Vaticana sense nom d'autor. Al segle XVI fou objecte de tres edicions, la primera de les quals, impresa a València el 1531, porta el títol de Libre de consells fet per lo magnífich mestre Jaume Roig, atribució que és mantinguda en totes les posteriors.
(Font: M. de Riquer - A. Comas HISTÒRIA DE LA LITERATURA CATALANA, Volum 3r. pàgs 213 i 215)

BELLA DE VÓS SO ENAMORÓS (Joan Timoneda, S. XVI)

2011-12-08T20:24:00.004+01:00

Bella, de vós só enamorós.
Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Tot mon tresor done, i persona,
a vós, garrida.
Puix no us vol mal qui el tot vós dóna,
dau-me la vida;
dau-me-la, doncs, hajau socors,
ànima mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Tota la nit que en vós estic
he somiat;
i quan record sol, sens abric,
trobe'm burlat.
No em burleu més: durmam los dos,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Bella, de vós só enamorós.
Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Vós m'haveu fet gran cantorista
i sonador;
vós ben criat; vós bell trobista,
componedor,
fort i valent; també celós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

No us atavieu, anau aixi,
que prenc gran ira
si us ataviau i algú prop mi
per sort vos mira.
Nueta us vull, gest graciós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

Bella, de vós só enamorós.
Ja fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.

BALADA DE LA GARSA I L'ESMERLA (ROÍS DE CORELLA, cantada per RAIMON)

2011-12-08T20:17:00.001+01:00

PRESONER (Jordi de Sant Jordi)

2011-12-08T20:15:00.002+01:00

NO·M PREN AIXÍ COM ALPETIT VAILET (POEMA LXVIII)

2011-12-08T19:49:00.002+01:00

El poeta es defineix com un servent abjecte de l'amor i no rep pel seu servei cap recompensa. A la tornada, proclama un amor purament espiritual.

Les dues primeres estrofes desenvolupen l'únic exemple que trobem enMarch d'un símil negatiu: el poeta descriu allò que ell "no és", i per tant cal llegir aquesta petita història d'una manera inversa per treure'n el sentit relatiu al poeta. Cal demanar-se, però, si de fet March reïx enla seva temptativa de comparança negativa, sobretot si s'accepta la segona estrofa. Al nostre parer, el lector aviat abandona, a la pràctica, el considerable esforç mental necessari per a la inversió del sentit, amb el resultat que aquest sentit no entra en la seva lectura del poema; tampoc no queda explicat posteriorment de manera explícita. No sembla una coincidència que March mai no torné a emprar un símil negatiu.

Reproduïm el text amb tres estrofes i tornada, ja que no veiem cap raó convincent per rebutjar la segona estrofa, documentada només a les edicions d i e. Sense aquesta estrofa es desfà l'esquema mètric de cobles capcaudades i en resulten cobles singulars amb tornada capcaudada, una combinació que March només empra en una altra poesia,la CXXVI. És cert, però, que l'estrofa de les edicions d i e és una qualitat poètica poc impressionant: hi ha dues repeticions de frases de la primera estrofa (clar e molt bé, qui·l faça [millor] festa), i les idees expressades als versos 7-8 reapareixen als versos 11-12. No obstant això, Juan de Resa, capellà de Felip II, podia haver tingut accés a manuscrits avui perduts, on aquesta estrofa es copiava, com els tres que eren a la biblioteca d'El Escorial fins al 1671.

(Archer, Robert. Cinquanta-vuit poemes d'Ausiàs March, pàgin 83. Edicions 62. Col·lecció Textual 1. Barcelona, 1989

MÀRIUS TORRES AL SANATORI DE PUIG D'OLENA

2011-12-04T19:20:00.000+01:00

FIGURES RETÒRIQUES

2011-12-04T13:36:00.001+01:00

FIGURES RETÒRIQUES
Al·literació
Repetició volguda d’uns mateixos sons al llarg d’uns versos.
Xoca l’embruix de clenxes arrauxades
amb un esqueix de xarpelleres fluixes.
S’eixamplen les eixides enxubades,
s’aixequen eixams de moixes bruixes.

Repetició del so palatal sord

ABECEDARI ("X")

Anàfora
Repetició del mateix mot o grups de mots al començament de determinats versos o estrofes per reforçar el sentit i donar-li simetria.

Enrere, molt enrere,
hi ha una closa entre parets...

Enrere, molt enrere,
hi ha un camí de profundes roderes...

Repetició de l'expressió: "Enrere, molt enrere" a l'inici de cada estrofa

CRONOLOGIA ("Record")

Antítesi
Oposar en una mateixa frase dos mots, pensaments o expressions de sentit contrari.
tindreu els ulls vessant
i les mans buides!

Oposició dels termes: "vessant-buides"

Asíndeton
Supressió de les partícules relacionants (especialment conjuncions copulatives).
Veieren el mot anorreat,
desfet,
tancat,
blasmat,
privat de l’aire l’envolta.

En la seqüència d'adjectius s'ha eliminat la conjunció "i" abans del darrer terme.

PER SEMPRE LA MEMÒRIA ("Feu-ne esment")

Comparació
Establiment d’una relació d’analogia o semblança (de forma, de funció, de mida, de color) entre l’objecte real de què es parla i un objecte imaginat per l’autor.
La pell del mar, de mocadors farcida,
sembla guarnir-se per al nostre comiat.

El segon vers conté una comparació evident. Noteu que el primer conté una metàfora: "de mocadors farcida" fa referència a les crestes blanques de les onades.

ORATGES ("Gregal")

Encadenament
Trencament forçat del discurs al final d’un vers que té la seva continuació en el posterior.
Hem fet un camí extens, i ja em diràs
on és la boira que amagava el sol.
Quin munt d’instants viscuts en temps escàs!

El primer vers resta suspès en fals i segueix en el segon.

CRONOLOGIA ("Anhel")

Epítet
Adjectiu que no aporta cap contingut significatiu essencial, més aviat evidencia i ressalta una característica coneguda per tothom.
Les més humils engrunes
no fóren un regal?

Hi pot haver una cosa més senzilla i humil que una engruna?

UN JORN, QUIN MUNT D'INSTANTS ("Dotze")

Hipèrbaton
Consisteix en una alteració forçada de l’ordre gramatical dels mots per aconseguir el ritme adequat o la mètrica desitjada.
Ens sorprèn aquesta essència tova
quan apareix un nou penediment
i treu el pap que la feblesa cova.

L'ordre sintàctic normal del darrer vers seria: "i treu el pap que cova la feblesa". Calia una rima consonant amb el primer vers i s'ha aconseguit alterant l'ordre.

ABECEDARI ("E")

Hipèrbole
Figura que es fonamenta en una exageració evident
Tronen els canons i,
en la distància,
esquitxen tot l’espai
amb les desferres
d’un poble commogut i esporuguit.

"Esquitxen tot l'espai amb les desferres" és una exageració evident per fer més expressiva la descripció de la guerra.

Interrogació retòrica
Es formula una pregunta que no espera cap mena de resposta per part de ningú.
Alcem els ulls amunt
com qui clama a tots els astres
i la volta esdevé un immens interrogant.
Hi som a temps encara?

La interrogació amb què es clou el poema és una simple expressió de neguit, no una demanda de resposta.

Ironia
Consisteix a expressar una intenció amb una expressió de significat absolutament contrari creant un efecte de retret o burla.
heu proclamat al món
la vostra proesa solidària

La qualificació de "proesa solidària" amb què es refereix a la decisió de començar una guerra és una burla de les motivacions que movien l'anomenat "Trio de les Açores"

Metàfora
Figura en la qual se substitueix l’objecte real per un d’imaginat per l’autor, amb el qual existeix una determinada analogia.
Un trau sinuós,
obert al mig d’aquest tapís obscur,

El "trau sinuós" es refereix a la lluna en quart creixent i el "tapís obscur" representa la nit.

CEL D'ESTIU ("Quart creixent")

Metonímia
Metàfora que substitueix un objecte pel nom d’un altre, però prenent la causa per l’efecte, el contingut pel continent, la matèria per l’objecte, etc.
La teva mà,
un dring de glaç al vidre
i un glop daurat.
Fonem les hores lentes
i apaivaguem la nit.

N'hi trobem dues: "vidre" en lloc de got i "glop daurat" en substitució del líquid del got.

UN JORN, QUIN MUNT D'INSTANTS! ("Vint-i-quatre")

Paradoxa
Expressió d’un enunciat cert, però que conté dos conceptes antagònics que generen un efecte contradictori, absurd o inversemblant.
hipnotitzat,
tan prop de tots i tan lluny de tothom
que fa basarda!

La contradicció és només aparent: "prop de tots" per l'enorme aglomeració de cossos i "lluny de tothom" per la impossibilitat de comunicació.

Polisíndeton
Repetició successiva o freqüent d’una conjunció per donar més força a l’expressió.
I en tenen per a tot
i no n’abasten gens
i encara en deuen
a qui més estimen. PER SEMPRE LA MEMÒRIA ("El temps")

UN ACOSTAMENT A MÀRIUS TORRES

2011-12-01T21:38:00.001+01:00

Màrius Torres (Lleida, 1910- Puigdolena, Sant Quirze de Safaja, 1942). Va estudiar la carrera de medicina i, acabada aquesta, féu un viatge per França i Itàlia, que deixà rastre en la seva poesia. Exercí durant poc temps a Lleida ja que ben aviat, l’any 1935, caigué malalt de tuberculosi i ingressà al sanatori, on havia de morir anys després. Era fill d’Humbert Torres, metge, diputat per l’esquerra catalana -i germà de Víctor Torres (mort el 2011), diputat per Esquerra Republicana de Catalunya-, i partidari convençut d ela metempsicosi, que dedicà bona part de les seves activitats a introduir les idees científiques de Bozzano, Richet i Flammarion. La influència paterna fou decisiva en Màrius Torres. Aquestes dues columnes, la de la catalanitat i la que fa referència a l’esperit, entès com un ens perdurable i fenomènic, suporten tota la seva filosofia i informen tota la seva poesia. La seva obra es mou entre la realitat i el somni, entre la vida i les altres vides, entre el dolor i l’esperança, entre la tenebra i la llum.

La placidesa de la seva poesia només té sentit explicant-la per un gran seguretat en un retrobament físic, per una gran subtilitat en la percepció d’allò que és difícil de percebre. Tot això recobert amb una vestimenta d’exquisida musicalitat, d’una artificiositat en certa manera decadent, però sempre ben continguda. Molt rigorós formalment, assajà formes clàssiques com el sonet, lliurant-se, però, en general, a una àmplia gamma de provatures estròfiques. L’any 1947 la seva obra, fins aleshores inèdita, fou editada a Coyoacán (mèxic) a cura de Joan Sales i dins la col•lecció “Quaderns de l’exili”. D’aleshores ençà s’ha reeditat cinc vegades més a Barcelona, amb successives aportacions inèdites, principalment algun conte i cartes. Cal recordar també l’impressionant teestimoniatge de Joan Sales, Cartes a Màrius Torres (1976) que recull un bon nombre d’epístoles del i al poeta.

JOAN COLOMINES i PUIG (Diccionari de la literatura catalana, Edicions 62. Barcelona, 1979)

CANÇÓ A MAHALTA (MÀRIUS TORRES)

2011-12-01T21:11:00.002+01:00

He volgut començar aquest apartat dedicat a Màrius Torres amb la "Cançó a Mahalta". Un poema dolcíssim, convertit en cançó formidable de la mà i de la música de Lluís Llach.

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fan el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.

Març 1937

JOAN CHAMORRO I ANDREA MOTIS A CATALUNYA RADIO

2011-11-25T21:31:00.003+01:00

Insisteixo en l'extraordinària tasca que duu a terme Joan Chamorro. De vegades els mestres tenen unes recompenses que satisfan i justifiquen tota una vida dedicada a l'ensenyament.

SANT ANDREU JAZZ BAND (ANDREA MOTIS, NÚRIA ARMENGOU i MÉS I MÉS INFANTS)

2011-11-25T21:09:00.004+01:00

No podia deixar passar la sensació d'extraordinària admiració que vaig sentir aquest estiu a Bolvir quan vaig escoltar aquest extraordinari conjunt que es diu SANT ANDREU JAZZ BAND. I us dic que vaig sentir una extraodinària sensació d'admiració perquè la feina de Joan Chamorro ha estat, atenent els resultats, magnífica. Quan escoltes la banda penses que el mestratge del senyor Chamorro és magnífic. Això és un mestre. Ha aconseguit una perfecta conjuminació de sons amb uns músics que, tot i que només (NOMÉS) tenen entre vuit i quinze anys són una veritable joia. Felicitats per aquesta feina tan ben feta, senyor Chamorro.

primera versió del poema BÈLGICA, de JOSEP CARNER (publica al LLIBRE DEL POETES l'any 1904)

2011-11-23T10:41:00.001+01:00

PRIMERA VERSIÓ DE BÈLGICA

(apareguda a LLIBRE DELS POETAS de Joseph CARNER, dins la secció IDILIS, ANY 1902, PUBLICAT EL 1904)

M’agradaria ferme vell en un pahís

hont hi hagués herbas en caixons

en els balcons

y garsas per carrers i carrerons,

y selvas impenetrables

de roba blanca en els terrats,

y anessin pels carrers infants extasiats,

seguits de la mare

rossa y riallera,

inclinantse ab ayres afables,

y el pare solemne –ab las mans

a las butxacas insondables.

Ferme molt vell en un pahís ahont

hi haguessin monuments voltats d’acacias

a catedratichs

(savis pregons),

botánichs, filosophs y matemátichs;

y se sentís el gran fresseig de las catifas

que pican las cambreras als balcons;

que hi haguessin soldats xiquets i boniquets

(com els soldats de plom);

que hi hagués un riu

ab voras tristas

hont se tiressin els estudiants

enamorats de las modistas;

que hi hagués un quintet de músichs cegos

que toqués tremolant música antiga,

y treyentse els casquets me saludessin

els marxants a la porta

de la botiga.

Y hi hauria uns jardins plens de frescor

y en els jardins un surtidor,

y l’aigua tremolosa

salpicada de peixos d’or.

Ji ho aniria

y els infants me dirían, ab mollas a la má:

-Es el senyor de cada dia.-

NABÍ (cant X), de Josep Carner (recitat per Narcís Comadira)

2011-11-22T21:33:00.002+01:00

UNA RÀPIDA VISIÓ DE JOSEP CARNER

2011-11-22T21:26:00.001+01:00

CRONOLOGIA DE JOSEP CARNER (Editorial Barcanova)

2011-11-17T17:08:00.002+01:00

ANY	VIDA I OBRA DE JOSEP CARNER	FETS CULTURALS	FETS HISTÒRICS
1884	Neix al carrer Aribau de Barcelona	L’escanyapobres, de Narcís Oller
1896	Publica una poesia al setmanari L’aureneta	Croquis pirinencs de J. Massó i Torrents	Procés de Montjuïc
1897	Inicia les carreres de Dret i de Filosofia i Lletres	Oracions de S. Rusiñol
1899	Guanya el primer accèssit a La Viola amb el poema titulat “Elevació”	La bogeria, de Narcís Oller
1901	Publica la primera obra: Al vapor (teatre)	Els sots ferestecs, de Raimon Casellas	Fundació de la Lliga Regionalista
1902	Acaba la carrera de Dret. És nomenat director de La Veu de Catalunya
1903	L’idil·li dels nyanyos (prosa). És nomenat director de la revista Catalunya	Marines i boscatges, de J, Ruyra
1904	Acaba Filosofia i Lletres. Apareix el Llibre dels Poetes i Deu rondalles de Jesús Infant (prosa)	La dama alegre, de J. Puig i Ferreter. Quan se fa nosa i L’endemà de bodes, de J. Pous i Pagès	Escissió de la Lliga
1905	Primer llibre de sonets i tres obres de teatre: El comte Arnau, La Fustots i Lo miracle del Tallat	Solitud, de Víctor Català
1906	Els fruits saborosos	Pilar Prim, de Narcís Oller i Josafat, de Prudenci Bertrana	Moviment de Solidaritat Catalana
1907	Segon llibre de sonets	L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol i Aigües encantades, de J. Puig i Ferreter
1908		La muntanya d’ametistes, de Guerau de Liost
1910	Canigó i La malvestat d’Oriana
1911	Verger de les galanies. És nomenat secretari de l’Institut d’Estudis Catalans	Proses bàrbares, de Prudenci Bertrana	Fundació de la CNT
1912	Les monjoies	La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, de J. Pous i Pagès La ben plantada, d’Eugeni d’Ors
1914	La paraula en el vent i Auques i ventalls		Mancomunitat de Catalunya. Primera Guerra Mundial (1914-1918)
1915	Es casa per poders amb Carmen de Ossa	El mal caçador, de Josep Maria de Sagarra
1918	Bella terra, bella gent (poesia) i les planetes del verdum (prosa)	El quadern gris, de Josep Pla Rondalla d’esparvers, de Josep Maria de Sagarra	S’acaba la Primera Guerra Mundial Vaga general revolucionària
1920	L’oreig entre les canyes
1921	Ingressa a la carrera consular i se’n va a Gènova a exercir el seu càrrec		Desfeta d’Annual
1922	La creació d’Eva i altres contes (prosa)		Aparició d’Acció catalana
1923	Antologia Els poetes d’ara	El poema de la rosa als llavis, de Joan Salvat-Papasseit	Dictadura de Primo de Rivera
1924	La inútil ofrena	Manifeste du surréalisme, d’André Breton
1925	El cor quiet i Les bonhomies (prosa)	Óssa menor, de J. Salvat-Papasseit (pòstum)	Dissolució de la Mancomunitat de Catalunya
1927	Sons de lira i flabiol i Tres estels i un ròssec (prosa)	Gertrudis, de J.V. Foix
1928	El giravolt de maig (teatre)	All i salobre, de Josep Maria de Sagarra
1931		Mort de dama, de Llorenç Villalonga	Proclamació de la República. Generalitat de Catalunya
1933	El veire encantat	El vagabund, de Prudenci Bertrana El cafè de la Marina, de Josep Maria de Sagarra	Accés de Hitler al poder
1935	La primavera al poblet i Lluna i llanterna Mor Carmen de Ossa	Ariadna al laberint grotesc, de Salvador Espriu
1936	Carner és a Brussel·les quan esclata la guerra civil	Allò que tal vegada esdevingué, de Joan Oliver	Esclata la guerra civil espanyola
1938	Es casa amb Émilie Noulet, professora de la Universitat de Brussel·les
1939	Carner i É Nouet embarquen cap a Mèxic	Antígona, de Salvador Espriu	Final de la guerra civil Comença la segona guerra mundial
1941	Nabí
1945	És nomenat conseller del govern de la Generalitat de Catalunya		Combes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki
1950	Paliers
1951	El ben cofat i l’altre
1952	Llunyania	Salvatge cor, de Carles Riba
1954	Arbres	El caminant i el mur, de Salvador Espriu Mites, de J. Sarsanedas	J. Tarradellas, president de la Generalitat a l’exili
1957	Poesia		Entrada d’Espanya a l’ONU
1963	Museu zoològic		Assassinat de J. F. Kennedy
1964	Bestiari		Intensificació de la guerra del Vietnam
1966	El tomb de l’any i Cop de vent
1968			Invasió soviètica de Txecoslovàquia
1970	Mor a Brussel·les, després d’una breu estada a Barcelona

L'ARQUITECTURA I ELS PROGRAMES SOCIALS CÍVICS DEL NOUCENTISME

2011-11-16T09:39:00.000+01:00

Per reproduir correctament aquest contingut és necessari instal·lar el programari Adobe Flash Player. Si us plau, baixeu-vos l'última versió, només us requerirà uns instants.

POMPEU FABRA. EL GENI ORDENADOR DE LA LLENGUA I NOUCENTISTA DESTACAT

2011-11-15T21:43:00.001+01:00

Per reproduir correctament aquest contingut és necessari instal·lar el programari Adobe Flash Player. Si us plau, baixeu-vos l'última versió, només us requerirà uns instants.

EL NOUCENTISME (Font : Televisió de Catalunya)

2011-11-15T21:12:00.002+01:00

El Noucentisme és un moviment cultural, d’abast polític, que s’inicia a Catalunya aproximadament el 1906 amb la creació de Solidaritat Catalana i acaba el 1923 amb el cop d’Estat de Primo de Rivera. És la resposta moderada als plantejaments que havia promogut el Modernisme.

El nom de Noucentisme va aparèixer per primera vegada en les gloses d’Eugeni d’Ors. Ell n’és el creador i el principal ideòleg. D’Ors justifica el nom amb diversos motius: per una banda trobem el referent directe del Quattrocento (1400) i el Cinquecento (1500) italians. Noucentisme ve de 1900. D’Ors diu que noucentista és un adjectiu cronològic. Per altra banda, nou és el contrari de vell. S’inicia un segle nou, amb propostes de canvi noves que trenquen amb el que era vell.

A diferència dels modernistes, els noucentistes arriben a materialitzar la conjunció de política i cultura. La burgesia està compromesa amb el catalanisme i la intel·lectualitat i accepta col·laborar en el projecte de transformació d’una Catalunya més autònoma. Aquesta idea d’autonomia competent va ser iniciada durant el Modernisme, però els postulats modernistes trencaven clarament amb les classes dirigents. Els noucentistes van entendre que sense la burgesia era impossible engegar un projecte com aquest.

A nivell ideològic, el Noucentisme representa la imposició de la raó, la precisió, la serenitat, l’ordre i la claredat. Manifesten una preponderància de la línia respecte al color i defensen la sobrietat expressiva. És una reacció en contra del liberalisme, el romanticisme, el naturalisme, el positivisme i el laïcisme. S’oposa a aquests moviments amb una exigència intervencionista en els afers públics, un renovat espiritualisme, i una major importància de la voluntat en contra de la dada més empírica. Valora més la intel·ligència que la sensibilitat. El Noucentisme coincideix més amb les doctrines més mediterraneistes que s’estan donant a França en aquell moment. Doctrines originades en primer lloc per l’école romane i després per les aportacions de Cézanne i la retòrica classicista de l’esprit nouveau.

El Noucentisme va servir a la burgesia catalana per refermar-se com a classe hegemònica i exportar el seu programa de millora a la resta d’Espanya.

Tot i aquesta actitud clarament reactiva i regeneracionista, hi ha dos conceptes, no tan nous, que ajuden a constituir l’ideari dels noucentismes: el classicisme i el mediterraneisme. El món clàssic els contextualitza amb una arrel cultural i uns avantpassats ideològics i de treball compartits amb Grècia i Roma. És una base referencial que servirà de guia, per exemple, en el moment de l’elaboració de la normativa del català. Per altra banda, atorguen al Mediterrani un valor d’origen i espai comú, amb unes constants heretades, també, pels catalans. Les noves aportacions que fan els noucentistes volen ser un model mesurat de canvi, però un canvi que de seguida esdevingui tradició. La tradició dóna identitat, s’està creant una nova Catalunya, però una Catalunya molt arrelada al seu passat, molt conscient dels seus orígens.

Els noucentistes veuen que el lloc ideal per dur a terme tots els canvis que s’han plantejat és la ciutat. Construir una ciutat és consolidar el perfil de la civilització moderna. La ciutat és un espai amb canvis constants, reflex dels camins que pren la civilització. Aquesta civilització serà el resultat final de la seva obra. Cal crear una metròpoli que sigui exemple de modernitat a tot el país. La revolució implica allunyar-se dels ambients rurals i centrar-se en les ciutats, sense perdre les tradicions del camp. La indústria i les empreses burgeses són el motor de la nova Catalunya autònoma, i Barcelona n’és la capital.

La construcció de la nova metròpoli comprèn tots els àmbits, però és l’artista qui hi participa més directament. Ell té la possibilitat d’adquirir un sentiment plenament modern perquè el seu art assoleix funcions socials. La unió entre art i societat permet la formulació d’un ideal de bellesa que es reflecteix en la construcció de parcs, edificis, escultures públiques, pintures murals, jardins i plantejaments urbanístics nous.

Durant el Noucentisme el programa teòric es va realitzar paral·lelament al desplegament institucional del catalanisme polític. Es van assolir noves quotes de poder, en especial des de l’obtenció de la Mancomunitat el 1914.

La Mancomunitat va permetre crear una infrastructura normalitzadora de la llengua i la cultura catalanes, de la qual destaquen: l’Institut d’Estudis Catalans (1907), l’Escola Catalana d’Art Dramàtic (1913), la Biblioteca de Catalunya (1914), l’Escola de Bibliotecàries (1915), la Xarxa de Biblioteques Populars. També va ser important la celebració del primer Congrés de la Llengua Catalana (1906) i la creació de la secció Filològica del IEC (1912). Aquesta va ser crucial en l’elaboració de la nova normativa del català, sobretot amb la creació de la càtedra de Pompeu Fabra (1912), perquè això va afavorir la promulgació de les Normes ortogràfiques (1913), la publicació del Diccionari ortogràfic (1917) i la Gramàtica (1918) i més endavant el Diccionari general de la llengua catalana (1932).

La creació literària i plàstica anava molt lligada als valors ideològics que els noucentistes havien proposat. L’art i l’esperit polític anaven de bracet. L’artista és un personatge social que participa directament en els processos modernitzadors engegats per les institucions. Es formula un ideal de bellesa i es duu a terme a les ciutats. Els creadors treballen molt en espais públics. Escultures al carrer, nous parcs i jardins, nous espais.

Pel que fa a la narrativa, durant el Noucentisme els autors no segueixen les propostes poètiques de Joan Maragall, més identificables amb el Romanticisme. Trenquen amb l’aportació naturalista i s’inicien en la creació de les antinovel·les, escriuen relats breus o les famoses gloses originades per Eugeni d’Ors.

El Noucentisme fa un ús molt concret dels gèneres literaris. Potser els més utilitzats són la poesia, l’assaig i l’oratòria. La poesia, centrada en les figures de Josep Carner i Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost), és l’espai des d’on es procedeix a la creació d’imatges. L’assaig és una perfecta eina comunicativa, Eugeni d’Ors li dóna un caràcter nou amb les seves gloses i articles periodístics, en les quals trobem les bases de l’ideari noucentista. Finalment, l’oratòria, per la seva força de persuasió, és un gènere que es practicarà molt durant aquest període. Els noucentistes necessiten convèncer la societat de la importància dels canvis que proposen, i no hi ha gènere millor que l’oratòria per arribar a un gran públic i causar-hi un impacte immediat.

La novel·la és un gènere menor durant el Noucentisme, tot i que Narcís Oller i Joaquim Ruyra n’escriuen. La major producció en prosa es concentra en els contes i els relats breus. Com que són més ràpids de llegir, les idees que s’hi volen transmetre no queden tan disperses. El text és més curt i més accessible. Pel que fa a les arts escèniques, la producció teatral, en comparació amb el Modernisme, és molt minsa. Només Carles Soldevila i Millàs-Raurell escriuen algunes obres.

INTRODUCCIÓ A JOSEP CARNER

2011-11-14T16:20:00.000+01:00

Per reproduir correctament aquest contingut és necessari instal·lar el programari Adobe Flash Player. Si us plau, baixeu-vos l'última versió, només us requerirà uns instants.

DECLARACIÓ DE LA SOCIETAT CATALANA DE PEDAGOGIA

2011-11-12T10:45:00.003+01:00

SOCIETAT CATALANA de Pedagogia (Institut d’Estudis Catalans)

Declaració de la Societat Catalana de Pedagogia (SCP), filial de l’Institut d’Estudis Catalans, en relació amb les bases científiques, pedagògiques i socials de l’escola catalana i la immersió lingüística

El poble de Catalunya viu, actualment, una situació de contacte de llengües excepcional, ja que hi són presents més de dos-cents seixanta idiomes, molts d’ells també a les escoles. Així ho estan posant de manifest, entre d’altres, el Grup d’Antropologia Lingüística, el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA), CIEMEN, Linguapax, Centre UNESCO de Catalunya, etcètera.

Des d’anys molt reculats, Catalunya i les altres terres de parla catalana han anat construint un pensament pedagògic propi —des de Ramon Llull fins a Alexandre Galí, passant per Joan Lluís Vives, Baldiri Reixac i Francesc Flos i Calcat, per esmentar-ne alguns cimalls només. Un pensament pedagògic en el qual es van basar les primeres experiències d’escola fetes en català en el primer terç del 1900.

L’escola és la institució encarregada de l’ensenyament i de la introducció a la cultura universal i també a la pròpia del país, i, tot acomplint aquesta missió, l’educació. És per això que és el servei més adequat per a suscitar en tothom actituds favorables a la convivència i a la cohesió social.

Des de la fi dels anys seixanta del segle XX, en plena prohibició de l’ensenyança de la llengua, es postula una escola en català per a tots els nois i noies, com un projecte pedagògic però també, al mateix temps, social. «L’escola d’un país ha de ser en la llengua d’aquest país i per a tots els infants, independentment de llur llengua familiar», s’asseverava des de la Delegació d’Ensenyament Català d’Òmnium Cultural (DEC).

L’Escola de Mestres Rosa Sensat, a partir del 1970 i amb la relativa permissivitat governativa, va tractar el problema del tractament de la llengua a l’escola impulsant que s’oferís l’opció d’ensenyament en llengua catalana a les famílies, primer en grups separats que aprenien en català i en castellà, però ben aviat dins la mateixa aula per a evitar la divisió social, sistema molt costós per als mestres i poc eficaç per als alumnes de l’opció en llengua castellana.

Progressivament les escoles van fer el pas a l’ensenyament en català per a tots els infants: "Aconseguir un bon ensenyament de les llengües catalana i castellana"

SOCIETAT CATALANA de Pedagogia Institut d’Estudis Catalans

2
per a tots, l’ús de la llengua catalana com a llengua vehicular de l’ensenyament i de l’educació a l’escola i d’unitat civil dels fills d’autòctons i immigrants» (Marta Mata, Perspectives, núm. 1, UNESCO, 1985).

En una gran mesura, el model actual d’escola catalana en llengua i continguts vigent en el nostre sistema és fill, encara que sigui remotament, d’aquella proposta pedagògica, didàctica i social de la DEC en la qual a la segona meitat dels anys vuitanta van confluir totes les escoles i tots els sectors professionals i socials.

Va ser anys després, havent-se superat les incerteses inicials a la vista del progrés efectiu de tots els alumnes en ambdues llengües, que van sorgir, mogudes per grups amb interessos aliens, algunes famílies que demanaven l’ensenyament en llengua castellana per als seus fills (1994 al Tarragonès).

L’Institut d’Estudis Catalans, acadèmia nacional de les ciències i les humanitats, ha aprovat diverses declaracions sobre la llengua catalana, entre les quals la del 1996 tracta de la unitat de la llengua i afirma: «La convicció que en qüestions de llengua és convenient que l’acció política estigui d’acord amb el coneixement científic». En aquest sentit, la Societat Catalana de Pedagogia fa pública la fonamentació pedagògica de l’ensenyament en llengua catalana, que és el més adequat per al desenvolupament personal i social de tots els infants i joves en els països on el català és llengua pròpia.

En la munió d’estudis de què ha estat objecte el model d’escola catalana en llengua i continguts per part dels estudiosos de les nostres universitats i de molts altres països, es constata inequívocament que els pressupòsits que el defineixen es troben en plena relació positiva amb el dret, la ciència, la pedagogia i la sociologia.

Considerant que moltes, la major part, de les escoles de Catalunya i aquelles que poden dels altres països de parla catalana (sigui valencià o balear) apliquen la immersió lingüística com a mètode per a fer possible la incorporació dels alumnes d’altra llengua que la catalana al model educatiu català en llengua i continguts, la SCP estima en la immersió lingüística un procediment per a ensenyar una llengua viva present a la societat a la qual no poden tenir accés determinats
grups socials. D’aquesta manera, a l’escola se’ls posa en contacte, intens i precoç, amb aquesta llengua, la catalana, que per a ells és la segona apresa. La intenció és que aquesta llengua s’equipari en coneixement i ús a la seva pròpia familiar. Sempre hi queda garantit el coneixement de les dues llengües oficials: el català i el castellà. Es tracta d’afegir un nou codi que desenvolupi una capacitat, de manera additiva, i no pas de substituir o de fer perdre la llengua inicial. Aquesta és i ha estat sempre la base de la immersió; cap mestre,SOCIETAT CATALANA de Pedagogia
Institut d’Estudis Catalans.

3
dona o home, no ho ha oblidat mai i cap infant ha de renunciar a la seva llengua familiar, llengua de vincle afectiu que arrela la seva més àmplia competència lingüística.

Un dret fonamental dels pobles és decidir lliurement el model educatiu que volen per a la formació dels seus ciutadans (Postman, 1996), i també el dret a l’ús i a l’educació en la llengua pròpia del país que ha d’estar garantida per a tots els ciutadans i a la seva transmissió a la població migrada que s’incorpora a la societat (Lambert, 1994; Declaració universal dels drets lingüístics, DUDL, 1996) i també el dret a la no-discriminació ni separació per raons de diversitat lingüística (Galí, 1931).

L’aval científic en psicolingüística i psicologia del model català d’educació, l’escola catalana en llengua i continguts i amb immersió lingüística es palesa i fonamenta en els estudis fets per recercadors de les nostres universitats: Miquel Siguan, Ignasi Vila, Joaquim Arnau, Josep Maria Serra, F. Xavier Vila, Maria Forns, Joaquim Arenas, Josep Maria Artigal, entre d’altres. De les universitats estrangeres es compta amb treballs de Wallace Lambert, Renzo Titone, William
F. Mackey, Joshua Fishman, Jim Cummins, Christer Laurén, Claude Germain, Raymond LeBlanc i molts altres investigadors del màxim prestigi.

Els congressos d’educació bilingüe que han tingut lloc a Sitges, Vic, Barcelona i Girona periòdicament durant més de tres dècades han servit per a contrastar el nostre model educatiu i donar-lo a conèixer als investigadors d’arreu del món. Les reaccions de la comunitat científica internacional han estat sempre positives i hi han donat ple suport, ateses les evidències empíriques aportades. La neurobiologia sobre cervell i llenguatge ha fet importants descobertes en els darrers vint anys que avalen el model aplicat.

Revistes com Nature Neuroscience (gener del 2000) o Science (octubre del 2009) demostren la localització de la parla i la comprensió en la petita àrea de Broca amb procediment d’electrofisiologia intracranial i fan palès que el cervell pot realitzar tres activitats en diferents temps. Si un infant aprèn dues llengües alhora es localitzen l’una prop de l’altra i més allunyades si una s’ha après anys després. Així mateix, s’ha observat que llengües que comparteixen arrels semàntiques o regles de composició comunes tendeixen a estar localitzades pròximament.

Els individus bilingües o plurilingües pensen directament en una o altra llengua intuïtivament i això és més difícil quan s’aprèn amb sistemes d’ensenyament més gramaticalitzats aplicats als adults. «El bilingüisme és bo.

Fa el cervell més fort. És exercici per al cervell», explica la psicòloga Ellen Bialystok (The New York Times, maig del 2011).
SOCIETAT CATALANA de Pedagogia Institut d’Estudis Catalans

4
La concreció del model l’ha de fer cada institució escolar en el marc normatiu legítim, que no pot establir de manera prefixada hores, activitats preceptives i formes d’agrupació dels alumnes. Correspon que sigui cada escola en la seva totalitat i la direcció pedagògica qui analitzi la realitat sociocultural i lingüística dels alumnes, elabori el projecte lingüístic propi, prengui les decisions organitzatives segons els recursos humans i materials o palesi els recursos que li són necessaris, comprovi la funcionalitat i eficàcia i doni compte dels seus resultats.

Els fonaments pedagògics del sistema escolar amb el model d’escola catalana en llengua i continguts es basen a fer ciutadans integrats a la societat i arrelats al país on viuen (Joan Bardina,1906; Eladi Homs, 1913; Alexandre Galí, 1922; Andrew Cohen i Merril Swain, 1976) i a practicar una educació que, relacionada amb el medi, consideri el que és l’infant per a desenvolupar les seves capacitats i fer-li conèixer el país, estimar-lo per a transformar-lo positivament (Francesc Flos i Calcat, 1922; Artur Martorell, 1932) i així educar un poble, ja que l’escola, en la seva pràctica docent, ha d’ajudar a transformar la societat (Eugeni d’Ors, 1917;
Alexandre Galí, 1922; Joan Triadú, 2008).

Considerant l’escola catalana com un projecte de formació de ciutadans, a partir dels fonaments sociològics és escaient donar a tots els nois i noies els mateixos instruments per poder desenvolupar-se amb les mateixes condicions, no fent de la llengua cap instrument ni de discriminació ni de separació. I així es pot provocar la integració de tots els infants i joves de Catalunya en una mateixa comunitat com una voluntat global de país i, per a una comesa primordial de l’escola, ajudar a construir un sol poble que ha de tenir per vincle més sensible la llengua (Kathryn Woolard, 1998; Margarida Muset, 2008; Fèlix Martí, 2011).

En conclusió, la SCP —amb independència de les opcions polítiques i de les interpretacions jurídiques que periòdicament han estat presents en el debat públic— afirma que el model d’escola catalana i l’ensenyament de llengües que practica garanteix l’aprenentatge de les llengües oficials a tots els joves ciutadans de Catalunya, potencia la competència per a l’aprenentatge de llengües estrangeres i, alhora, promou el màxim desenvolupament personal i social. Per les mateixes raons, la SCP expressa el seu suport als models lingüístics equivalents que propugna la comunitat educativa als altres països de llengua catalana.

Barcelona, 5 d’octubre de 2011. Diada Mundial dels Docents: Mestres, Professores i Professors. Declaració presentada a consulta dels participants en l’acte inaugural del curs 2011-2012. S’hi han incorporat matisos i un nou punt necessari. La Junta de Govern de la Societat Catalana de Pedagogia ha aprovat el text final en sessió del 19 d’octubre de 2011.

UNA GRAN VEU DE LA CATALUNYA NORD -JORDI BARRE

2011-10-30T20:53:00.002+01:00

LES SEPT CONTRE THÉBA

2011-10-25T21:10:00.002+02:00

Text que conta l'assetjament de la ciutat de Tebes per part de la coalició formada per Polinices i sis capitostos més. Enfront, la ciutat és defensada per Etèocles i sis cabdills més. Escoltem-los en els seus raonaments.

Les Sept contre Thèba (Eschyle, Leconte de Lisle)
(Redirigé depuis Les Sept contre Thèba)

Eschyle
Theâtre complet
Traduction par Leconte de Lisle.
A. Lemerre, 1872 (pp. 101-148).
◄ Les Suppliantes Les Sept contre Thèba Agamemnôn ►

III

LES SEPT CONTRE THÈBA

─────

PERSONNAGES

Étéoklès

L’Éclaireur

Le Messager

Le Héraut

Ismènè

Antigonè

Le Chœur des Vierges

Étéoklès

Hommes de Kadmos, il doit parler selon le temps, celui qui veille sur la chose publique, à la poupe de la Ville, tenant la barre et défendant ses paupières contre le sommeil. En effet, si nous agissons bien, c’est à un Dieu que nous le devons ; mais, si quelque malheur arrive, — que cela ne soit pas ! — Etéoklès seul sera en proie aux mille clameurs de la Ville et aux accusations tumultueuses des citoyens. Que Zeus Préservateur, digne de ce nom, vienne en aide à la ville des Kadméiones ! Maintenant, il faut que chacun de vous, celui qui est encore dans la fleur de la jeunesse et celui qui est mûr par les années, montre l’accroissement de ses forces et fasse tout pour défendre, comme il est juste, la Ville et les autels de nos Dieux, afin que ceux-ci ne soient point privés de leurs honneurs, et nos enfants, et cette terre maternelle, notre très chère nourrice. En effet, c’est elle qui a porté le poids de votre enfance, tandis que vous rampiez tout petits sur son sein, et qui vous a nourris pour être des guerriers dévoués et la défendre dans ce danger. Jusqu’à ce jour un Dieu nous a favorisés, et depuis que nous sommes assiégés, la guerre vous a été bonne par l’aide des Dieux. Mais voici qu’il a parlé, le divinateur, le berger des oiseaux, qui entend des oreilles et de l’esprit, sans le secours du feu et par un art infaillible, les oiseaux fatidiques. Ce dispensateur d’augures dit qu’un grand assaut des Argiens se prépare contre la Ville dans les embûches de la nuit. Donc, tous, hâtez-vous aux créneaux et aux portes des murailles. Armés, couverts de cuirasses, debout sur le faîte des tours, au seuil des portes, soyez fermes et ne craignez point la foule des assiégeants. Un Dieu nous donnera le dessus. J’ai envoyé des espions et des éclaireurs du côté de l’ennemi. Je suis certain qu’ils ne se tromperont point de route, et, dès que je les aurai entendus, je serai à l’abri des surprises.

L’Éclaireur

Étéoklès, très excellent roi des Kadméiones, me voici, ayant de sûres nouvelles de l’armée ennemie. J’ai vu tous leurs préparatifs. Sept guerriers, chefs farouches, recevant dans un noir bouclier le sang d’un bœuf égorgé, les mains teintes de sang, ont juré par Arès, Ényô et Phobos altéré de sang, de dévaster la Ville et de renverser la citadelle des Kadméiones par la force, ou de mourir en arrosant cette terre de leur sang. Puis de leurs mains, ils ont suspendu au char d’Adrastos les souvenirs qui seront envoyés à leurs parents dans leurs demeures ; et ils ont versé des larmes, mais sans nulle pitié dans leur bouche. Leur âme de fer, ardente et furieuse, brûlait de la rage de lions qui se jettent les uns sur les autres. Tu sais sans retard ce qu’ils ont fait. Je les ai laissés tirant au sort les portes où chacun d’eux conduirait sa troupe. C’est pourquoi, choisis les meilleurs guerriers de la Ville, et place-les comme chefs aux seuils des portes, promptement. Déjà l’armée des Argiens approche et marche à travers la poussière, et la blanche écume qui tombe par flocons des naseaux des chevaux souille la plaine. Mais toi, comme un habile pilote de nef, fortifie la Ville avant que les tourbillons d’Arès se ruent. En effet, la mer terrestre des guerriers pousse des cris. Fais promptement tout ce qu’il faut contre elle. Moi, je veillerai fidèlement tout le jour, afin que tu apprennes clairement ce qui se passe au dehors, et que tu ne sois point surpris.

Étéoklès

Ô Zeus ! et toi, Gaia ! et vous, Dieux protecteurs de la Ville ! Imprécation, Érinnys toute-puissante de mon père ! ne laissez pas ma ville, prise par les ennemis, détruite jusque dans ses fondements, et, dispersée, elle, où l’on parle la langue de Hellas, où sont vos demeures familières ! Que cette Ville, la libre terre de Kadmos, ne soit jamais soumise au joug de la servitude. Soyez notre soutien. Je vous supplie pour des intérêts qui nous sont communs, car une ville toujours prospère honore les Daimones.

Le Chœur des Vierges

Épouvantée, je crie, en proie à de grandes et terribles afflictions. L’armée se rue hors du camp. L’immense foule des cavaliers abonde et se précipite. La poussière aérienne m’apparaît, muet et véridique messager. Le trépignement des sabots frappant la plaine approche et vole ; il retentit comme l’irrésistible torrent qui roule du haut des montagnes.

Hélas, hélas ! Dieux et Déesses, détournez le malheur qui se rue ! L’armée aux boucliers blancs, avec une clameur qui franchit nos murailles, s’avance en ordre de bataille et se jette impétueusement sur la Ville. Qui donc nous protégera ? Qui nous viendra en aide, des Dieux ou des Déesses ? Devant laquelle des images des Daimones me prosternerai-je ? Ô bienheureux, honorés de siéges splendides, c’est l’instant suprême où nous devons embrasser vos images ! Que tardons-nous, nous qui gémissons si profondément ? Entendez-vous, ou n’entendez-vous pas le bruit strident des boucliers ? Quand donc, si ce n’est maintenant, supplierons-nous avec des voiles et des couronnes ?

Je suis épouvantée de ce bruit. Ce n’est certes pas le son d’une seule lance. Que feras-tu ? Abandonneras-tu cette terre, ô Arès, antique enfant de ce sol ? Ô Dieu, qui resplendis d’un casque d’or, regarde, regarde la Ville que tu as tant aimée autrefois ! Dieux, protecteurs de cette terre, venez, venez tous ! Voyez cette troupe de vierges qui vous supplient de détourner d’elles la servitude. En effet, autour de la Ville, le flot des guerriers aux casques à crinières, la tempête furieuse d’Arès retentit.

Et toi, Zeus, Père universel, repousse au loin l’assaut de nos ennemis ; car les Argiens enveloppent la Ville de Kadmos, et la terreur des armes et les freins dans la bouche des chevaux crient le carnage. Les sept chefs farouches de l’armée ennemie, resplendissants de l’éclat des armes, chacun à l’endroit marqué par le sort, sont debout aux sept portes.

Et toi, fille de Zeus, amie du combat, sois la protectrice de la Ville, ô Pallas ! Et toi, Roi hippique, maître de la mer, qui frappes les flots de ton trident, Poseidôn, délivre-nous, délivre-nous de nos terreurs ! Et toi, ô Arès ! hélas, hélas ! protége ouvertement la citadelle de Kadmos !

Et toi, Kypris, aïeule de notre race, détourne le malheur loin de nous, qui sommes issues de ton sang. Nous voici devant toi, invoquant l’aide des Dieux par nos prières suppliantes.

Et toi, Roi des loups, tueur de loups, sois la ruine de l’armée ennemie ! Et toi, fille de Latô, bande bien ton arc, chère Artémis !

Ah ! ah ! j’entends le retentissement des chars autour de la Ville, ô puissante Hèra ! Les moyeux crient lugubrement autour des essieux, chère Artémis !

Ah ! ah ! L’aithèr est hérissé de lances furieuses. Quelle destinée notre Ville va-t-elle subir ? Qu’arrivera-t-il ? Qu’ont décidé les Dieux ? Ah ! ah !

La pluie des pierres se rue sur les hauts créneaux, ô cher Apollôn ! Le bruit des boucliers recouverts d’airain retentit aux portes, et le signal sacré du combat est parti de Zeus.

Et toi, bienheureuse reine Onka, hors les murs, protége la Ville aux sept portes !

Strophe.

Ô vous, Dieux tout-puissants, Dieux et Déesses, suprêmes gardiens de cette terre, ne livrez pas la Ville à cette armée étrangère, pour être dévastée par la guerre. Entendez les justes prières des vierges suppliantes !

Antistrophe.

Ô chers Daimones, protecteurs de la Ville, montrez que vous l’aimez, que vous avez le souci des autels publics et que vous les défendez. Souvenez-vous des nombreux sacrifices Orgiaques célébrés par les citoyens.

Étéoklès

Je vous le demande, insupportables brutes, détestées des sages ! se prosterner en hurlant et en criant devant les images des Dieux qui protégent la Ville, est-ce ce qu’il y a de mieux à faire pour elle et pour le peuple assiégé? Plaise aux Dieux que, dans le malheur ou dans la prospérité, je n’habite jamais avec aucune femme femelle ! Si la fortune les favorise, leur impudence est intolérable ; si la terreur les saisit, le mal n’en est que plus grand pour la Ville et pour la maison. Maintenant, par votre tumulte et par vos courses insensées, voici que vous avez jeté le lâche découragement parmi les citoyens et que vous aidez grandement les forces de l’ennemi. Ainsi, nous nous déchirons nous-mêmes. C’est ce qui arrive quand on habite avec des femmes. Mais si quelqu’un n’obéit pas à mon ordre, homme, femme ou ce qui tient le milieu, une sentence de mort sera rendue contre eux, et aucun n’échappera au supplice public de la lapidation. Le souci de l’homme est que la femme ne se mêle pas de ce qui se passe au dehors. Si elle reste enfermée dans la demeure, elle n’est d’aucun danger. As-tu entendu, ou n’as-tu pas entendu ? Parlé-je à une sourde ?

Le Chœur des Vierges

Strophe I.

Ô cher enfant d’Oidipous, je me suis épouvantée en entendant le fracas des chars retentissants, tandis que les moyeux crient en tournant et que les chaînes des freins durcis au feu sonnent dans la bouche des chevaux, incessamment.

Étéoklès

Quoi donc ? Le marin trouve-t-il la voie du salut en se réfugiant de la proue à la poupe, pendant que la nef est assaillie par les flots de la mer ?

Le Chœur des Vierges

Antistrophe I.

Je suis accourue, me réfugiant auprès des images antiques des Dieux, et confiante en eux, quand le retentissement de cette terrible pluie d’hiver s’est jeté sur nos portes. Alors, saisie de terreur, j’ai élevé mes supplications aux Dieux, afin d’obtenir leur aide pour la Ville.

Étéoklès

Les priez-vous pour qu’ils défendent nos murailles contre la lance des ennemis ?

Le Chœur des Vierges

Certes, cela regarde les Dieux.

Étéoklès

Mais on dit que les Dieux abandonnent une ville prise d’assaut.

Le Chœur des Vierges

Strophe II.

Puisse, moi vivante, l’assemblée des Dieux ne jamais l’abandonner ! Que je ne voie jamais notre Ville envahie par l’ennemi et en proie à l’ardent incendie !

Étéoklès

N’amenez pas notre ruine en invoquant les Dieux. Femmes ! l’obéissance est la mère du salut. J’ai parlé.

Le Chœur des Vierges

Antistrophe II.

Mais la puissance des Dieux est au-dessus de tout. Souvent elle console dans le malheur et chasse de nos yeux les nuages suspendus des calamités amères.

Étéoklès

Il appartient aux hommes d’égorger les victimes et de faire des sacrifices aux Dieux quand l’ennemi approche. Vous ne devez que vous taire et rester enfermées dans vos demeures.

Le Chœur des Vierges

Strophe III.

Nous habitons une ville encore invaincue par la protection des Dieux, et nos murailles nous défendent de la multitude des ennemis. Pourquoi nous blâmer de notre piété?

Étéoklès

Je ne vous blâme point d’honorer la race des Dieux ; mais n’empêchez point les citoyens de courir aux armes. Restez calmes, et ne vous épouvantez pas hors mesure.

Le Chœur des Vierges

Antistrophe III.

Quand j’ai entendu ce fracas soudain, saisie de terreur je me suis réfugiée dans cette citadelle, retraite vénérable.

Étéoklès

Maintenant, si vous entendez parler de morts et de blessés, ne vous répandez pas en lamentations sur eux, car Arès se repaît du carnage des vivants.

Le Chœur des Vierges

Ah ! j’entends le hennissement des chevaux !

Étéoklès

Entendez-le, mais gardez-vous de l’entendre trop !

Le Chœur des Vierges

La citadelle gémit dans ses fondements, enveloppée d’ennemis.

Étéoklès

C’est à moi de m’en occuper.

Le Chœur des Vierges

Je meurs d’épouvante ; le bruit s’accroît aux portes.

Étéoklès

Ne vous tairez-vous point ? N’en dites rien dans la Ville.

Le Chœur des Vierges

Ô vous tous, ô Dieux, ne livrez pas nos murailles !

Étéoklès

Misérables ! ne vous tairez-vous pas ?

Le Chœur des Vierges

Ô Dieux de la Ville, gardez-nous d’être réduites en servitude !

Étéoklès

C’est vous qui nous réduirez en servitude, moi et toute la Ville.

Le Chœur des Vierges

Ô Zeus tout-puissant, lance ton trait contre nos ennemis !

Étéoklès

Ô Zeus, pourquoi as-tu créé cette race de femmes !

Le Chœur des Vierges

Nous serons aussi misérables que les hommes, si la Ville est prise.

Étéoklès

Encore des cris de mauvais augure en embrassant ces images des Dieux !

Le Chœur des Vierges

L’épouvante et la terreur égarent ma langue.

Étéoklès

Ce que je te prie de m’accorder est peu de chose.

Le Chœur des Vierges

Dis promptement, afin que je le grave aussitôt dans mon esprit.

Étéoklès

Tais-toi, ô malheureuse, et n’effraye point les nôtres.

Le Chœur des Vierges

Je me tais, et je subirai la destinée commune.

Étéoklès

Je préfère tes dernières paroles aux premières. C’est pourquoi laisse ces images, et, par de meilleures prières, supplie les Dieux d’être nos compagnons dans le combat. Puis, quand tu auras entendu mes vœux, chante le chant sacré, l’heureux Paian, qui s’élève au milieu des solennités sacrées des Hellènes, qui donne la confiance aux amis et dissipe la crainte que donne l’ennemi :

– Aux Dieux de la Ville et de la terre, aux Dieux des champs et de l’Agora, aux sources de Dirkè, à l’Ismènos, je jure, si la victoire est à nous et si la Ville est sauvée, d’égorger des brebis sur les autels des Dieux, de leur sacrifier des taureaux, et de consacrer en trophées, dans leurs demeures divines, les armures et les dépouilles prises à l’ennemi. – Tels sont les vœux qu’il faut adresser aux Dieux, sans gémissements, sans lamentations vaines et sauvages. En effet, vous n’en échapperez pas davantage à la fatale destinée. Pour moi, je vais placer aux sept issues des murailles les six guerriers et moi, le septième, les meilleurs adversaires des ennemis, avant que les rapides nouvelles, que les rumeurs qui volent et se multiplient ne mettent tout en feu dans cette nécessité.
──────

Le Chœur des Vierges

Strophe I.

Je ferai ainsi ; mais la crainte n’est point apaisée dans mon cœur, et les inquiétudes l’oppressent d’épouvante, à cause de l’ennemi qui enveloppe nos murailles, de même que la colombe, qui nourrit ses petits, redoute pour eux les serpents qui se glissent dans le nid. Et voici qu’ils approchent des tours, en foule et par masses serrées ! Qu’arrivera-t-il de moi ? Ils lancent de tous côtés contre les citoyens les rudes pierres qu’ils ont saisies. Par tous les moyens, ô Dieux nés de Zeus, défendez la Ville et le peuple de Kadmos !

Antistrophe I.

Quelle terre meilleure irez-vous chercher, après que vous aurez abandonné aux ennemis ce pays fertile et la source de Dirkè, la plus salutaire de toutes les eaux qu’envoient Poseidôn qui entoure la terre et les enfants de Tèthys ? C’est pourquoi, ô Dieux protecteurs de la Ville, envoyez à ceux qui sont hors nos murailles l’épouvante qui trouble les guerriers et fait jeter les armes, donnez la victoire aux nôtres, et, protecteurs de la Ville, toujours présents dans vos demeures, soyez touchés des prières que nous vous adressons à haute voix.

Strophe II.

Il serait lamentable que la Ville Ogygienne fût engloutie dans le Hadès, en proie à la lance, réduite en servitude, souillée de cendre, dévastée honteusement par l’homme Akhaien et la volonté des Dieux, et que les femmes, hélas ! jeunes et vieilles, les vêtements déchirés, fussent traînées par les cheveux comme des juments ! Et toute la Ville retentirait des mille clameurs des captives mourantes ! Je crains cette destinée terrible.

Antistrophe II.

Il serait lamentable que des vierges, avant la solennité des noces, fussent entraînées loin de la demeure. En effet, la mort serait une destinée plus heureuse ; car une ville saccagée souffre d’innombrables maux. On entraîne, on tue, on allume l’incendie ; toute la ville est infectée de fumée ; Arès, le dompteur de peuples, furieux, étouffe la pitié.

Strophe III.

La Ville retentit de confuses clameurs ; la multitude ennemie l’enveloppe d’une muraille hérissée. L’homme est tué par l’homme avec la lance. Les vagissements des enfants à la mamelle et tout sanglants retentissent. Voici les rapines, compagnes des tumultes. Celui qui va piller se heurte à celui qui a pillé; ceux qui n’ont rien encore s’appellent les uns les autres ; aucun ne veut la moindre part, mais tous veulent la plus grande portion de la proie. Qui pourrait tout raconter ?

Antistrophe III.

Toutes sortes de fruits épars sur la terre pénètrent de douleur qui les rencontre. Spectacle amer pour les intendantes ! Les innombrables présents de la terre sont emportés par les eaux fangeuses. Les jeunes filles, brusquement assaillies par un malheur nouveau pour elles, seront les misérables esclaves d’un guerrier heureux, d’un ennemi ! Et la seule espérance qui leur reste est de s’engloutir dans la ténébreuse mort qui met fin aux lamentables misères.

Premier demi-chœur

Amies ! cet éclaireur, je pense, nous apporte quelque nouvelle de l’armée ennemie. Il accourt en grande hâte.

Second demi-chœur

Le Roi lui-même, le fils d’Oidipous approche, afin d’apprendre la nouvelle du messager. Comme ce dernier, il hâte sa marche.

L’Éclaireur

Bien instruit, je dirai clairement ce que l’ennemi prépare, et chacun de ceux que le sort a marqués pour attaquer les portes. Déjà Tydeus frémit de colère à la porte Proitide, car le divinateur défend de passer le fleuve Ismènos, les signes sacrés n’étant pas propices. Et Tydeus, furieux et avide du combat, tel qu’un dragon sous les ardeurs de midi, pousse des cris et outrage le prudent divinateur Oikléidès, lui reprochant de fuir lâchement la mort et le combat. En criant ainsi, il secoue les épaisses aigrettes, crinière de son casque ; et les clochettes d’airain qui pendent de son bouclier sonnent la terreur. Il porte sur ce bouclier un emblème orgueilleux, l’Ouranos resplendissant d’astres ; et, au centre, Sélènè, éclatante et pleine, reine des étoiles, œil de la nuit, rayonne. Furieux, et fier de ses armes magnifiques, il pousse des clameurs sur les rives du fleuve, avide du combat, comme l’étalon, haletant contre le frein, qui s’emporte, désirant le son de la trompette. Qui lui opposeras-tu ? Qui défendra la porte de Proitos, les barrières une fois rompues, et aura la force de le contenir ?

Étéoklès

Je ne redoute point des ornements guerriers. Les emblèmes ne font pas de blessures, les aigrettes et les clochettes ne mordent point sans la lance. Cette nuit, que tu dis être ciselée sur le bouclier et qui resplendit des astres de l’Ouranos, est peut-être un signe fatal pour cet homme. Si la nuit tombe sur ses yeux mourants, cet emblème orgueilleux aura été pour qui le porte un présage véritable et certain, et il aura prédit lui-même le terme de son insolence. Moi, j’opposerai à Tydeus, comme défenseur de la porte, le brave fils d’Astakos, issu d’une race illustre, trône du devoir, qui hait les paroles impudentes, qui méprise la honte et n’a point coutume d’être un lâche. Mélanippos, enfant de cette terre, est issu des guerriers nés des Dents semées, de ceux qu’Arès épargna. Arès décidera du combat par ses dés ; mais il est juste que Mélanippos détourne la lance ennemie du sein de la mère qui l’a conçu.

Le Chœur des Vierges

Strophe I.

Que les Dieux donnent la victoire à notre défenseur, à celui qui combat pour la Ville et pour le droit ! Mais je crains de voir l’égorgement sanglant de nos amis.

L’Éclaireur

Certes, que les Dieux lui accordent de vaincre heureusement ! Kapaneus a été marqué par le sort pour la porte d’Élektra. C’est un autre géant, plus grand que le premier, et son insolence n’est pas d’un homme. Il lance contre nos murailles des menaces horribles. Puisse la destinée ne pas les accomplir ! Il dit qu’il renversera Thèba, que les Dieux y consentent ou non. La foudre de Zeus, tombant sur la terre, ne l’arrêterait pas. Il compare les éclairs et les coups de foudre aux chaleurs de midi. Il porte pour emblème un homme nu, un pyrophore, qui tient à la main une torche flamboyante, et qui crie en lettres d’or : Je brûlerai la Ville ! Envoie contre ce guerrier… Mais qui marchera contre lui ? Qui aura l’intrépidité d’affronter cet homme orgueilleux ?

Étéoklès

En face de cette insolence, l’avantage est pour nous. La langue est la vraie révélatrice des pensées impudentes des hommes. Kapaneus menace et se prépare à exécuter ses menaces ; il méprise les Dieux, et, bien que mortel, dans son orgueil insensé, il crie ses outrages à Zeus, dans l’Ouranos. Je suis certain que la foudre va se ruer sur lui, et, certes, elle n’est point semblable aux chaleurs de Hèlios, à midi. Un guerrier lui sera opposé, le vigoureux Polyphontès, trop avare de paroles, mais irréprochable rempart, et à qui sont propices la bienveillante Artémis et tous les autres Dieux. Dis-moi celui que le sort a marqué pour une autre porte.

Le Chœur des Vierges

Antistrophe I.

Qu’il meure, celui qui menace la Ville de ces maux terribles ! Que le trait de la foudre le perce avant qu’il se rue dans nos demeures et que sa lance orgueilleuse nous ait chassées de nos chambres virginales !

L’Éclaireur

Je dirai celui que le sort a marqué pour les portes. Le troisième sort est tombé sur Étéoklos, du casque d’airain renversé, afin qu’il mène sa troupe à la porte Nèitide. Il contient ses chevaux écumants sous les freins et qui veulent se ruer sur les portes. Les muselières sifflent avec un bruit sauvage, emplies des souffles furieux qui sortent de leurs naseaux. Son bouclier n’est pas orné d’un emblème vulgaire : un hoplite monte les degrés d’une échelle pour renverser une tour ennemie, et il crie ces paroles gravées : Arès lui-même ne me repousserait pas de ces murailles ! ― Envoie contre ce guerrier quelqu’un qui réponde à notre confiance et qui sauve notre Ville du joug de la servitude.

Étéoklès

J’enverrai celui-ci, mais non sans confiance en sa fortune : Mégareus, fils de Kréôn, de la race des Dents semées, et qui ne se fera pas précéder de paroles imprudentes. Il ne reculera pas, épouvanté par le souffle furieux des chevaux. Il mourra en payant ce qu’il doit à la terre qui l’a nourri, ou il suspendra dans la demeure de son père les dépouilles enlevées à Étéoklos, l’image et la ville du bouclier. A un autre ! ne crains pas de tout me dire.

Le Chœur des Vierges

Strophe II.

Je supplie les Dieux que ce défenseur de notre foyer triomphe aussi, et qu’il arrive malheur à nos ennemis. Dans un esprit furieux ils se ruent contre la Ville avec des cris insensés, mais que Zeus vengeur les regarde dans sa colère !

L’Éclaireur

Le quatrième, qui tient la porte voisine, celle d’Ogka Athènè, est Hippomédôn, doué d’une haute stature, et il marche en criant. J’ai été effrayé de le voir, faisant tournoyer, comme une aire immense, l’orbe de son bouclier, et je parle avec vérité. Ce n’est point un ciseleur inhabile qui a gravé cette œuvre sur le bouclier : Typhôn soufflant de sa bouche qui vomit le feu avec une noire fumée, sœur aux mille couleurs de la flamme. La cavité du bouclier creux est entourée de nœuds de serpents entrelacés. Et le guerrier crie, plein de la fureur d’Arès, et il est ivre du combat comme une Thyias, et l’épouvante le précède. Je crois que le choc de ce guerrier est à redouter, et déjà la terreur en tumulte est aux portes.

Étéoklès

Avant tout Ogka Pallas est dans la ville basse, auprès de la porte. Elle hait l’insolence de ce guerrier, et elle chassera le Dragon horrible loin de ses enfants. Hyperbios, le brave fils d’Oinops, a été choisi par moi pour lutter contre l’homme, et il désire savoir quelle sera sa destinée en une telle rencontre. Il est irréprochable par la stature, le courage et les armes. Hermès les a mis face à face. Les deux guerriers combattront l’un contre l’autre, ainsi que les Dieux ennemis qui sont sur les boucliers. L’un possède Typhôn, qui vomit le feu ; mais le Père Zeus se tient debout sur le bouclier de Hyperbios, tenant en main le trait flamboyant. Jamais quelqu’un a-t-il vu Zeus vaincu ? L’amitié des Daimones est ainsi partagée : nous sommes avec les vainqueurs, eux avec les vaincus, s’il est vrai que Zeus l’emporte sur Typhôn dans le combat. Telle sera donc la fortune des deux guerriers ennemis, et Zeus, dont l’image est sur le bouclier, sera le sauveur de Hyperbios.

Le Chœur des Vierges

Antistrophe II.

J’ai confiance que celui qui porte sur son bouclier l’image du Daimôn souterrain, de l’ennemi détesté de Zeus, cette image haïe des vivants et des Dieux aux longs jours, tombera, la tête la première, devant nos portes.
L’Éclaireur

Qu’il en soit ainsi ! Je dirai maintenant le cinquième, celui qui se tient à la cinquième porte, auprès du tombeau d’Amphiôn, fils de Zeus. Il jure, par la lance qu’il a en main, et qui est, assure-t-il, plus vénérable pour lui qu’un Dieu et plus chère à ses yeux, qu’il saccagera la Ville des Kadméiones, malgré Zeus. C’est le fils au beau visage d’une mère montagnarde, un enfant-homme qui pousse ces clameurs. Un duvet de poils naissants, que multiplie la séve de l’âge, fleurit sur ses joues. Il marche, l’esprit furieux, l’œil farouche, et n’ayant des vierges que le nom ; et ce n’est pas sans menaces qu’il s’approche de la porte. Sur son bouclier d’airain, abri sphérique de son corps, il porte, attachée par des clous, le fléau de la Ville, la Sphinx mangeuse de chair crue, image brillante et ciselée. Sous elle, le monstre tient un homme, un des Kadméiones, de sorte que les coups nombreux portent sur lui. Et il n’est pas venu pour se dérober au combat, et il n’a point fait un long chemin pour être déshonoré, Parthénopaios l’Arkadien ! Tel est le guerrier qui, accueilli parmi les Argiens, leur paye le prix des soins reçus dans Argos, en menaçant nos murailles. Puisse un Dieu ne pas les accomplir !

Étéoklès

Certes, si les Dieux accomplissaient les menaces impies que méditent nos ennemis, certes, nos murs périraient bientôt jusqu’aux fondements ; mais à celui-ci, que tu dis être un Arcadien, j’opposerai un homme qui ne sait point se vanter, mais qui agit, Aktôr, frère de Hyperbios, qui ne permettra point que sans combat l’injure se rue au dedans de nos portes et accroisse nos maux, ni qu’il entre ici, celui qui porte sur son bouclier l’image de la bête féroce, du plus odieux des monstres. Cette image accusera elle-même celui qui l’aura apportée du dehors, quand elle recevra d’innombrables coups aux pieds de nos murailles. Puissent les Dieux accomplir mon augure !

Le Chœur des Vierges

Strophe III.

Les cris entrent dans mon cœur, et mes cheveux se hérissent lorsque j’entends les bruyantes menaces de ces hommes impies et hurlants. Puissent les Dieux les engloutir dans cette terre !

L’Éclaireur

Je dirai le sixième, homme très sage et très brave, un divinateur, le vigoureux Amphiaraos. Il a été marqué pour la porte Homolôis, et il accable souvent de paroles injurieuses le robuste Tydeus, tueur d’hommes, perturbateur de sa ville, source de tous les maux pour Argos, évocateur d’Érinnys, ministre du meurtre et conseiller de malheur pour Adrastos. Puis, tournant les yeux vers ton malheureux frère, le robuste Polyneikès, il le nomme en partageant son nom en deux parties, et il dit ces paroles : – C’est un travail agréable aux Dieux, bon à raconter pour qu’il soit connu de nos descendants, que de dévaster, par l’envahissement d’une armée étrangère, sa ville natale et les Dieux de sa patrie ! Comment expier le sang répandu de sa mère ? Comment ta patrie, soumise par ta violence, te sera-t-elle attachée jamais ? Moi, à la vérité, j’engraisserai cette terre de mon sang, divinateur enseveli dans un sol ennemi. Nous combattrons, et j’espère que ma mort ne sera pas honteuse. – Ainsi parle le Divinateur, en agitant son bouclier d’airain d’une rondeur parfaite et qui ne porte aucun emblème dans le cercle. En effet, il ne veut point paraître le meilleur, mais il veut l’être. Les sages desseins naissent comme une moisson des profonds sillons de son âme. Je te conseille de lui opposer des adversaires sages et vigilants. Il est à redouter, celui qui craint les Dieux.

Étéoklès

C’est une mauvaise destinée que celle qui a fait d’un homme juste le compagnon d’hommes pervers. La pire des choses est d’avoir de mauvais compagnons ; on n’en recueille point de fruits, car le champ d’Atè n’en a point d’autres que la mort. En effet, quand un homme pieux monte sur une nef avec de vils matelots capables de tout oser, il périt avec cette race d’hommes impies ; ou, quand un homme juste vit au milieu de citoyens inhospitaliers et oubliant les Dieux, il est enveloppé, innocent, dans le même filet, et il tombe, frappé comme le reste, sous le fouet d’un Dieu. Tel ce divinateur, fils d’Oikleus, homme prudent, juste, brave et pieux, et grand prophète, a été mêlé contre son gré à ces hommes impies et injurieux ; mais quand ils reprendront leur longue route, il fuira aussi, et, par la volonté de Zeus, il sera entraîné comme eux. Mais j’espère qu’il n’assiégera point nos portes, non par lâcheté, mais sachant qu’il doit périr dans le combat, si les oracles de Loxias sont véridiques. Or, ils ont coutume de se taire ou de dire vrai. Cependant, je lui opposerai un portier inhospitalier, le robuste Lasthénès, vieux par la prudence, bien qu’ayant toute la vigueur de la jeunesse. Son œil est prompt et sa main ne tarde pas à frapper de la lance l’endroit découvert par le bouclier. Mais c’est un don des Dieux que le succès des vivants !

Le Chœur des Vierges

Antistrophe III.

Dieux ! entendez nos justes prières, faites que la Ville soit victorieuse, et détournez sur nos ennemis les maux que la lance nous apporte. Que Zeus, les ayant rejetés hors des murailles, les anéantisse de sa foudre !

L’Éclaireur

Je dirai le septième, celui qui se tient devant la septième porte, ton propre frère qui jette ses imprécations et ses vœux contre la Ville. Il veut, ayant pénétré dans nos murailles, proclamé par le héraut, chanter le Paian de la destruction, courir sur toi, et après t’avoir tué, tomber sur ton cadavre ; ou, si tu survis au combat, t’infliger l’ignominie de l’exil, dont tu l’as frappé toi-même en le chassant de cette terre. Telles sont les clameurs du robuste Polyneikès. Il invoque tous les Dieux de la patrie, afin qu’ils le vengent en accomplissant tous ses vœux. Il porte un riche bouclier récemment fait. Un double emblème y est figuré : un homme en or, d’un aspect guerrier, que précède une femme majestueuse. Elle dit, selon les paroles inscrites, qu’elle est la Justice : – Je ramènerai cet homme et lui rendrai sa ville, et il commandera dans la demeure paternelle. – C’est ainsi qu’ils sont tous rangés. Vois qui tu opposeras à celui-ci. Tu n’auras point à me reprocher des rapports infidèles. Maintenant, c’est à toi de gouverner la Ville.

Étéoklès

Ô race lamentable d’Oidipous, en horreur aux Dieux et frappée de démence par eux ! hélas ! voici que les malédictions de mon père s’accomplissent ! Mais il ne faut ni pleurer, ni gémir, ni exciter des gémissements insupportables. Nous saurons bientôt, ô Polyneikès le bien nommé, ce que fera cet emblème, et si ces lettres d’or, orgueilleusement gravées sur ton bouclier et signe de ta démence, te ramèneront ici. Certes, si la fille de Zeus, la vierge Justice, assistait cet homme de ses conseils et de ses actes, il réussirait aisément ; mais, ni quand il quitta l’obscure matrice, ni enfant, ni adolescent, ni quand ses joues eurent été couvertes d’une barbe épaisse, jamais la justice ne l’a regardé, ni jugé digne d’elle ; et ce n’est pas aujourd’hui qu’elle lui viendra en aide pour le malheur de la patrie. Certes, elle serait nommée d’un faux nom, la Justice, si elle venait en aide à un homme qui ose tout. Aussi, avec confiance, combattrai-je moi-même contre lui. Qui donc a plus droit d’agir ainsi ? Je combattrai, ennemi contre ennemi, roi contre roi, frère contre frère. Allons, qu’on m’apporte promptement mes knèmides, ma lance et ce qu’il faut pour m’abriter des pierres !

Le Chœur des Vierges

Ô le plus cher des hommes, fils d’Oidipous, ne sois pas semblable à cet homme qui parle si honteusement ! C’est assez que les Kadméiones combattent contre les Argiens. Ce sang peut s’expier ; mais le meurtre mutuel de deux frères, aucun temps ne peut effacer ce crime.

Étéoklès

Qu’on supporte le malheur sans la honte, soit ! car la délivrance en est dans la mort ; mais que penserais-tu de ceux qui subiraient à la fois la honte et le malheur ?

Le Chœur des Vierges

Strophe I.

À quoi songes-tu, enfant ? Prends garde que l’aveugle colère, la fureur du combat, ne t’entraîne. Étouffe tout d’abord un désir fatal.

Étéoklès

Certes, un Dieu pousse les choses à cette fin. Que la race de Laios, odieuse à Phoibos, descende donc tout entière, emportée par les vents, vers les flots du Kôkytos !

Le Chœur des Vierges

Antistrophe I.

Un féroce désir t’entraîne aux fruits amers du meurtre, à l’effusion d’un sang qu’il est défendu de répandre.

Étéoklès

La fatale Imprécation de mon cher père veut être accomplie. Elle me presse, les yeux secs de larmes, de songer à la vengeance bien plus qu’à la mort.

Le Chœur des Vierges

Strophe II.

Ne hâte point la tienne. Tu ne seras point appelé lâche pour avoir sagement sauvé ta vie. La noire et tempétueuse Érinnys n’entrera point dans ta demeure, si les Dieux acceptent un sacrifice de tes mains.

Étéoklès

Les Dieux nous ont oubliés depuis longtemps. Ils ne demandent que notre mort. Pourquoi donc flatter lâchement l’inévitable fin ?

Le Chœur des Vierges

Antistrophe II.

Certes, maintenant, un Daimôn te presse ; mais un Dieu peut changer de dessein et faire souffler un vent plus favorable. Maintenant, à la vérité, c’est une tempête.

Étéoklès

Les imprécation d’Oidipous forment cette tempête. Elles n’étaient que trop véridiques, ces images des mes visions nocturnes, spectres qui partageaient les biens paternels.

Le Chœur des Vierges

Écoute les femmes, bien que tu ne les aimes pas.

Étéoklès

Dites ce que vous désirez, mais brièvement.

Le Chœur des Vierges

Ne te rends pas à la septième porte.

Étéoklès

Je suis aiguisé, tes paroles ne m’émousseront pas.

Le Chœur des Vierges

Les Dieux sont avec les victorieux, même lâches.

Étéoklès

Il ne convient pas que ceci soit dit à un hoplite.

Le Chœur des Vierges

Mais tu veux verser le sang de ton frère !

Étéoklès

Avec l’aide des Dieux, il n’évitera point la mort.
─────

Le Chœur des Vierges

Strophe I.

Je suis saisie d’horreur. La Déesse destructrice de la famille, dissemblable aux Dieux, véridique prophétesse de malheur, l’Érinnys invoquée par l’imprécation du père accomplit les exécrations furieuses d’Oidipous, frappé de démence. Afin de perdre les fils, la discorde précipite les choses.

Antistrophe I.

Le barbare Khalybs, envoyé des Skythes, le farouche partageur des biens, le Fer cruel leur dispensera la part de terre qui suffit aux morts, car ils n’auront rien de leurs vastes champs.

Strophe II.

Quand ils se seront égorgés l’un l’autre, et quand la poussière aura bu le sang noir du meurtre, qui offrira l’expiation ? Qui les lavera ? Ô calamités nouvelles ajoutées aux antiques calamités de cette race !

Antistrophe II.

En effet, il est ancien, ce crime promptement puni, mais qui reste attaché à la troisième génération, cette faute de Laios commise malgré Apollôn qui lui avait ordonné trois fois, par les oracles Pythiques, là où est le nombril de la terre, de mourir sans enfants et de sauver la Ville.
Strophe III.

Mais, entraîné par des amis insensés, il engendra sa propre mort, le parricide Oidipous qui féconda incestueusement le sein qui l’avait nourri et engendra aussi une race sanglante. La démence unit ces époux insensés.

Antistrophe III.

C’est une mer roulant ses flots de calamités. L’un tombe, l’autre monte trois fois plus haut et gronde autour de la poupe de la Ville, et il n’y a contre lui d’autre abri pour nous que d’étroites murailles. Je tremble que la Ville périsse avec ses rois.

Strophe IV.

Elles accourent les catastrophes des antiques exécrations. La dernière tempête se lève, et elle ne passera point que les richesses trop lourdes des marchands ne soient jetées hors de la nef.

Antistrophe IV.

Qui d’entre les hommes fut plus honoré qu’Oidipous par les Dieux, les citoyens et la multitude des vivants, quand il eut délivré cette terre de la Sphinx, fléau des mortels ?

Strophe V.

Mais dès qu’il eut appris, le malheureux ! que ses noces étaient incestueuses, saisi de désespoir et de
fureur, il commit un double malheur. De cette main qui avait tué son père, il s’arracha les yeux qui nous sont plus chers que nos enfants.

Antistrophe V.

Plein de colère, il lança des imprécations terribles contre ses enfants, et il souhaita qu’ils partageassent ses biens à main armée. Certes, je tremble que la rapide Érinnys n’accomplisse ses vœux.

Le Messager

Reprenez courage, enfants nourries par vos mères. Cette Ville est sauvée du joug de la servitude. Les menaces orgueilleuses de ces hommes farouches sont tombées ; la Ville est tranquille, et la nef a résisté aux coups multipliés des flots. Nos murailles nous protégent et nous avons fortifié nos portes de guerriers irréprochables. À six d’entre elles nous l’avons emporté, mais, à la septième, le roi Apollôn, le vénérable, a puni, sur la race d’Oidipous, l’antique faute de Laios.

Le Chœur des Vierges

Quel nouveau malheur est tombé sur la Ville ?

Le Messager

La Ville est sauvée, mais les rois nés du même inceste…

Le Chœur des Vierges

Quoi ! que dis-tu ? Je suis saisie de terreur à tes paroles.

Le Messager

Écoute avec calme. Les fils d’Oidipous…

Le Chœur des Vierges

Ô malheureuse ! je prévois le malheur que tu vas m’annoncer !

Le Messager

Ils sont tombés tous deux morts.

Le Chœur des Vierges

Ils en sont venus là ! Chose horrible ! Achève.

Le Messager

La terre a bu leur sang versé par un meurtre mutuel.

Le Chœur des Vierges

Ainsi, ils se sont égorgés de leurs mains fraternelles !

Le Messager

Certes, tous deux sont morts.
Le Chœur des Vierges

Le même Daimôn les a frappés à la fois !

Le Messager

Un même destin a détruit la malheureuse race d’Oidipous. Il faut en gémir et s’en réjouir, car la Ville est sauvée ; mais les chefs, les deux princes, avec le fer skythique forgé par le marteau, ont fait le partage des biens paternels. Ils en posséderont tout ce qui suffira pour leur sépulture, poussés à leur ruine par les terribles exécrations de leur père. La Ville est sauvée ; mais, par un meurtre mutuel, la terre a bu le sang des Rois qu’un même père a engendrés.

Le Chœur des Vierges

Strophe I.

Ô grand Zeus ! Et vous, Dieux protecteurs de la Ville, qui gardez la citadelle de Kadmos, dois-je me réjouir et glorifier le sauveur de la Ville ?

Antistrophe I.

Ou pleurerai-je les lamentables chefs de guerre morts sans enfants, et qui, selon le sens véridique de leur nom, ont péri par leur impiété ?

Strophe II.

Ô noire et infaillible Imprécation sur la race d’Oidipous !
Un froid terrible envahit ma poitrine, Préparons pour la tombe le chant des Thyades, puisque j’ai vu les morts sanglants misérablement tués ! Certes, leurs armes se sont rencontrées sous un présage funèbre !

Antistrophe II.

L’exécration de leur père les a poursuivis inexorablement jusqu’à la fin. La faute de Laios qui n’obéit point à l’oracle, a eu son effet, et au delà. Mon inquiétude pour la Ville était juste ; les oracles ne m’ont point menti. Ô vous, très déplorables, vous avez commis ce crime incroyable ! Cette horrible calamité n’existe plus seulement en paroles !

Épôde.

Tout cela est vrai ! Voici sous nos yeux ce qu’avait raconté le messager. Double angoisse, double meurtre de deux hommes qui se sont tués l’un l’autre, calamité accomplie d’une double destinée mauvaise ! Que dirai-je ? si ce n’est que le malheur a suivi le malheur dans cette famille. Ô amies, avec le vent des lamentations, agitez vos mains autour de vos têtes et faites le bruit des rames qui, sur l’ Akhérôn, poussent la Théôris à voile noire ignorée d’Apollôn et de Hèlios vers la terre sombre qui contient tous les mortels. En effet, voici Antigonè et Ismènè qui viennent pour ce devoir lugubre. Je pense que, du fond de leur cœur aimant, elles vont exhaler, dans leur juste douleur, un chant funèbre pour leurs frères morts. Mais il convient que nous chantions lugubrement avant elles l’hymne terrible d’Érinnys, et que le Paian odieux soit entendu de Aidès.

Premier demi-chœur

Hélas ! ô très malheureuses sœurs entre toutes celles qui ceignent leurs robes ! Je verse des larmes, je gémis, et je n’ai nul besoin de feindre des plaintes.

Second demi-chœur

Strophe I.

Hélas ! insensés ! sourds à la voix de vos amis, insatiables de maux, qui avez voulu par la violence et le combat, ô malheureux, vous saisir de la demeure paternelle !

Premier demi-chœur

Malheureux, sans doute, eux qui, par leur double meurtre, ont achevé la ruine de leur maison !

Second demi-chœur

Antistrophe I.

Hélas ! hélas, vous qui avez renversé la demeure paternelle, qui n’avez songé, chacun, qu’à votre propre monarchie, c’est le fer qui vous a conciliés !

Premier demi-chœur

Certes, la puissante Érinnys vient d’accomplir l’imprécation d’Oidipous.

Second demi-chœur

Strophe II.

Percés à travers le cœur et les flancs fraternels ! hélas ! frappés par un Daimôn ennemi ! Hélas ! Ô malédictions d’un égorgement mutuel !

Premier demi-chœur

La blessure a traversé la poitrine ; ils ont été frappés dans leur race et dans leurs corps. Ineffable fureur ! Destinée terrible suscitée par les exécrations d’un père !

Second demi-chœur

Antistrophe II.

Les gémissements ont pénétré dans la Ville. Les murailles gémissent, et toute cette terre amie des hommes ! Elles resteront à d’autres, ces richesses pour lesquelles ils ont souffert et qui ont amené leur querelle et leur mort.

Premier demi-chœur

Les biens ont été partagés entre ces furieux, et chacun en a eu sa part égale ; mais leurs amis blâment le dispensateur ; Arès ne me plaît pas.

Second demi-chœur

Strophe II.

Tous deux sont couchés, frappés par le fer. Frappés
par le fer, ils ont chacun leur part. Laquelle ? diras-tu. Une place au tombeau de leurs ancêtres !

Premier demi-chœur

Une grande lamentation monte vers eux dans la demeure et déchire ma poitrine ; et, songeant à tant de misères, je gémis sur moi et sur leurs malheurs, et je verse de vraies larmes de mon cœur qui se consume en pleurant ces deux Rois.

Second demi-chœur

Antistrophe III.

Mais il faut parler de ces frères malheureux et des maux innombrables dont les citoyens ont été accablés par eux, et du carnage de tant de guerriers étrangers.

Premier demi-chœur

Entre toutes celles qui ont conçu, malheureuse la mère qui les a enfantés ! Elle eut son fils pour époux et elle conçut ceux-ci qui viennent d’expirer, égorgés de leurs mains fraternelles.

Second demi-chœur

Strophe IV.

Certes, leurs mains fraternelles ont commis ce meurtre horrible ! Une discorde furieuse a terminé ainsi leur querelle.

Premier demi-chœur

Leurs haines se sont apaisées, leurs vies se sont mêlées sur la terre tachée de leur sang. Certes, ils sont maintenant du même sang ! C’est un amer conciliateur, cet étranger d’outre-mer, sorti du feu, le Fer aigu ! C’est un amer partageur de biens, Arès, qui vient d’accomplir la malédiction paternelle !

Second demi-chœur

Antistrophe IV.

Ô malheureux ! chacun d’eux a sa part des maux envoyés par Zeus. Ils auront sous leurs corps les vastes domaines de la terre.

Premier demi-chœur

Hélas ! cette demeure est fleurie d’innombrables douleurs ! Les Imprécations victorieuses ont poussé leur cri terrible, en chassant toute une race devant elles. Le trophée d’Atè est dressé à la porte où ils sont tombés, et le Daimôn, les ayant domptés, se repose !

Antigonè

Frappé, tu as frappé !

Ismènè

Tu as tué et tu as été tué !

Antigonè

Tu as tué par la lance !

Ismènè

Tu as été tué par la lance !

Antigonè

Malheureux !
Ismènè

Malheureux !

Antigonè

Allez, mes larmes !

Ismènè

Allez, mes gémissements !

Antigonè

Tu es mort !

Ismènè

Après avoir tué !

Antigonè

Strophe.

Hélas ! mon esprit est égaré de douleur !

Ismènè

Mon cœur gémit en moi-même.
Antigonè

Hélas, hélas ! que tu es à plaindre !

Ismènè

Mais toi, malheureux entre tous !

Antigonè

Tu as péri par un frère.

Ismènè

Tu as tué un frère !

Antigonè

Choses lamentables à dire !

Ismènè

Choses lamentables à voir !

Antigonè

Et nous sommes témoins de tels maux !

Ismènè

Des sœurs près de leurs frères !

Le Chœur des Vierges

Ô Moire, lamentable dispensatrice des douleurs terribles,
Ombre vénérable d’Oidipous, noire Érinnys, certes tu es toute-puissante !

Antigonè

Antistrophe.

Ô malheurs horribles à voir !

Ismènè

Je le vois ainsi, revenant d’exil !

Antigonè

Il n’a point échappé, il a tué !

Ismènè

De retour, il a perdu la vie !

Antigonè

Certes, il l’a perdue.

Ismènè

Et il a privé son frère de la vie !

Antigonè

Misérable race !

Ismènè

Accablée de tant de maux !

Antigonè

Double malheur lamentable de deux frères.

Ismènè

Maux violents et lamentables !

Antigonè

Tristes à dire !

Ismènè

Tristes à voir !

Le Chœur des Vierges

Ô Moire, lamentable dispensatrice des douleurs terribles, Ombre vénérable d’Oidipous, noire Érinnys, certes, tu es toute-puissante !

Antigonè

Toi, tu l’as connue en subissant cette destinée.

Ismènè

Toi, plus tard, tu l’as éprouvée.

Antigonè

Quand tu revins dans la Ville.

Ismènè

Armé de la lance contre lui !

Antigonè

Choses lamentables à dire !

Ismènè

Lamentables à voir !

Antigonè

Ô malheur !

Ismènè

Ô misère !

Antigonè

De notre race et de cette terre !

Ismènè

Pour moi, avant tous !

Antigonè

Hélas ! pour moi plus encore !

Ismènè

Hélas ! Cause de ces maux lamentables, Roi Étéoklès !

Antigonè

Ô les plus malheureux et les plus insensés de tous les hommes !

Ismènè

Hélas ! où les ensevelir ?

Antigonè

Hélas ! au lieu le plus honorable.

Ismènè

Hélas ! leur misère sera réunie à leur père.

Le Héraut

Il me faut annoncer ce qu’ont voulu et décrété les chefs du peuple de cette Ville de Kadmos. Il leur plaît qu’Étéoklès, à cause de son amour pour la patrie, soit enseveli dans cette terre vénérée. Il a reçu la mort en repoussant l’ennemi de la Ville. Irréprochablement dévoué aux Dieux de ses pères, il est tombé là où il est beau aux jeunes hommes de tomber. Voilà ce qu’on m’a ordonné de vous dire. Maintenant, il leur plaît que le cadavre de son frère Polyneikès soit jeté hors la Ville, sans sépulture et livré aux chiens, car il eût dévasté la terre des Kadméiones si un Dieu ne se fût opposé à sa lance. Mort, il gardera cette souillure. Malgré les Dieux paternels, il leur a fait cet outrage d’avoir voulu s’emparer de la Ville en menant contre elle une armée étrangère.
C’est pourquoi, en châtiment de son crime, les oiseaux carnassiers seront son immonde tombeau. Il n’y aura point de libations versées sur ses cendres, ni gémissements, ni lamentations sacrées, et il sera privé du cortége de ses amis, ce funèbre honneur. Telle est la volonté des chefs Kadméiones.

Antigonè

Et moi, je dis aux chefs des Kadméiones : Si aucun ne veut l’ensevelir avec moi, seule je le ferai et braverai tout le danger. Il ne m’est point honteux d’ensevelir mon frère et d’enfreindre en ceci la volonté de la Ville. Le sang dont nous sommes nés tous deux a une grande force, enfants d’une mère malheureuse et d’un père malheureux. C’est pourquoi mon âme veut rester fidèle à ce malheur, et, vivante, je serai la sœur de ce mort. Les loups affamés ne dévoreront pas sa chair. Que nul ne le pense. Moi-même, bien que femme, je creuserai sa tombe, et je le couvrirai de la poussière apportée dans un pli de mon voile de lin. Que nul ne me blâme en ceci. J’aurai le courage d’agir et d’achever mon action.

Le Héraut

Je t’avertis de ne point agir contre la volonté des citoyens.

Antigonè

Je t’avertis de ne point me donner de vains conseils.

Le Héraut

Un peuple qui vient d’échapper à la ruine est sévère.

Antigonè

Sévère, soit ! Je ne laisserai pas mon frère sans sépulture.

Le Héraut

Tu honoreras, en l'ensevelissant, celui qui est odieux à la Ville ?

Antigonè

Cependant les Dieux ne l’ont pas privé d’honneurs.

Le Héraut

Non, tant qu’il n’a point mis cette terre en danger.

Antigonè

Il a rendu le mal pour le mal.

Le Héraut

Il a combattu contre tous pour se venger d’un seul.

Antigonè

La divine Éris parle toujours la dernière. Moi, j’ensevelirai celui-ci. N’en dis pas davantage.

Le Héraut

Agis comme il te convient. Moi, je t’ai avertie.

Le Chœur des Vierges

Hélas, hélas ! ô terribles Kères Érinnyes, destructrices des races, qui avez renversé jusque dans ses fondements la maison d’Oidipous ! Que va-t-il m’arriver ? Que ferai-je ? Quel parti prendre ? Comment me résoudrai-je à ne point te pleurer, ô Polyneikès, et à ne point t’accompagner jusqu’au tombeau ? Mais je crains et je m’arrête devant le terrible arrêt des citoyens.

Premier demi-chœur

Pour toi, ô Étéoklès, beaucoup te pleureront ; mais lui, le malheureux ! nul ne gémira sur lui, et il n’aura que les seules larmes funèbres de sa sœur ! Qui pourrait se résigner à ces choses ?

Second demi-chœur

Que la Ville punisse ou ne punisse point ceux qui pleureront Polyneikès, nous, nous irons, avec la seule Antigonè, nous formerons son cortége funèbre, nous l’ensevelirons ! En effet, ceci est un deuil commun à tous les Kadméiones, et parfois la Ville a varié dans sa justice.

Premier demi-chœur

Nous, nous suivrons celui-ci, comme la Ville et la justice nous le commandent. Après les Dieux heureux, après la Puissance de Zeus, c’est Étéoklès qui a préservé la Ville des Kadméiones d’être renversée et envahie par les flots d’hommes étrangers.

UNA LLENGUA QUE CAMINA (en ocasió de la diada nacional del País Valencià)

2011-10-25T20:43:00.001+02:00

SÒFOCLES

2011-10-19T21:07:00.000+02:00

SÒFOCLES

Sòfocles (Colonos, 497-406 a. C.) va escriure 123 obres, de les quals queden set tragèdies i un drama satíric (Rastrejadors). Les més famoses són les obres del cicle de Tebes, sobre el mite d'Èdip i els seus fills:

Èdip rei: Èdip, esdevingut rei de Tebes després de desxifrar l'enigma de l'Esfinx i casar-se amb Iocasta, ha d'esbrinar qui va matar el seu antecessor, Laios, si vol alliberar Tebes d'una pesta enviada pels déus. Al final descobreix amb horror no solament que l'assassí és ell mateix, sinó que Laios Iocasta són els seus propis pares, que el van abandonar acabat de néixer per evitar el compliment de l'oracle segons el qual mataria el seu pare i es casaria amb la seva mare. En saber la veritat, Iocasta se suïcida i Èdip es treu els ulls.
Èdip a Colonos: Èdip és un vell captaire cec, que, guiat per les seves filles Antígona i Ismene, arriba a l'Àtica, on un oracle li ha anunciat que se salvarà. El cor de vells el vol expulsar, però el rei d'Atenes, Teseu, el deixa quedar-se. Aleshores Èdip mor en pau.
Antígona: Els fills d'Èdip havien de regnar Tebes alternativament, però Etèocles, quan li arriba el torn de deixar el govern al seu germà Polinices, no l'hi cedeix. Polinices llavors ataca Tebes i els dos germans es maten l'un a l'altre en el combat. El seu oncle, Creont, es converteix en el nou governant, i la primera disposició que pren és deixar insepultes les despulles de Polinices, perquè ha atacat la ciutat. Tanmateix la seva germana, Antígona, l'enterra. El càstig de Creont és sepultar-la viva. Però la mort d'Antígona provoca la ruïna del mateix Creont.

Les altres tragèdies de Sòfocles són Àiax, Filoctetes, Dones de Traquis i Electra -aquesta darrera, igual que les Coèfores d'Èsquil, centrada en la venjança d'Orestes i Electra contra la seva mare.

Característiques generals:

Sòfocles introdueix grans innovacions en el teatre atenès:
abandona la unitat temàtica de la trilogia,
augmenta el nombre d'actors de dos a tres, amb la qual cosa dóna més importància al diàleg
Sòfocles defensa una democràcia basada en el respecte de la religió i els déus tradicionals, enfront dels corrents filosòfics racionalistes que desvinculaven l'Estat de la religió. Aquest enfrontament entre les lleis humanes i les divines és clar en Antígona, on la protagonista enterra el seu germà contra les ordres del governant.
En el teatre sofocli hi ha una contraposició entre les accions humanes i les decisions dels déus. L'heroi, per exemple Èdip, obté la seva grandesa intentant lluitar contra el destí imposat per la divinitat, encara que cada pas que fa per allunyar-se'n i seguir el camí que ell mateix s'ha marcat l'acosta inexorablement al seu destí, a través del sofriment (ironia sofòclia).

Webs d'interès:

Dos mil cinc-cents anys del naixement de Sòfocles (en català): extens article de Carles Miralles sobre Sòfocles i les traduccions de les seves tragèdies per Carles Riba publicat al diari Avui (29 de gener del 2004). També disponible en versió PDF.

Els clàssics grecs

ANTÍGONA

2011-10-19T21:04:00.000+02:00

http://www.mlahanas.de/Greeks/NewArts/IrenePapasAntigone.jpg

SALVADOR ESPRIU (programa A FONDO DE TVE), entrevistat per JOAQUÍN SOLER SERRANO

2011-10-18T23:07:00.002+02:00

SALVADOR ESPRIU i LA GUERRA (IN)CIVIL ESPANYOLA

2011-10-16T19:49:00.001+02:00

INDESINENTER, Salvador Espriu elevat a cançó de la mà de Raimon

2011-10-16T19:22:00.002+02:00

Nosaltres sabíem
d'un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l'afalac al ventre,
per la por,
s'ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l'aspra mà
que l'ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L'aigua, la terra,
l'aire, el foc
són seus,
si s'arrisca d'un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l'amo de tot,
no gos mesell,
sinó l'únic senyor.

(1967)

HE MIRAT AQUESTA TERRA, SALVADOR ESPRIU

2011-10-16T19:13:00.002+02:00

Amb un admiració i un agraïment infinits a Salvador Espriu i, evidentment, a Raimon perquè ens han salvat, ens salven i ens salvaran els mots.

ENYORO TANT DE VOSALTRES QUE D'ENYORANÇA VISC

2011-10-07T21:45:00.000+02:00

ARA QUE LA TARDOR ÉS TAN FEIXUGA

2011-10-07T21:42:00.000+02:00

UNA VISIÓ COMPRIMIDA, I MOLT, DE "MAR i CEL"

2011-09-28T19:18:00.001+02:00

Per començar es fa una petita introducció situant els fets que després marcaran l’obra: l’expulsió dels moriscos; en el primer acte, els pirates musulmans tenen preses unes persones cristianes, que tenen alts càrrecs a Espanya. Els pirates els tenen a tots com un botí, però entre aquest botí hi ha dones, dones que els pirates volen per passar-ho bé, i just quan ja estaven a punt arriba el capità (Saïd), el qual en veure el que passa s’enfada i agafa una de les dones ferides i se l’endú per curar-la. Mentre el capità dorm, la noia es recupera i intenta matar-lo, però just en aquest moment entra un pirata que evita que el mati. Després d’estar discutint, Saïd li explica la seva història de quan era petit i del perquè va acabar fent de pirata (a l’obra, en aquest moment es pot apreciar un indici que hi haurà amor entre aquests personatges, Saïd i Blanca). Ella, enfadada, torna amb els altres personatges i explica el per què de la seva expulsió. Els pirates es posen en contra del capità a causa d’un traïdor i avisen que hi ha terra a la vista.
Els cristians, aprofitant aquest mal moment organitzen un complot contra els pirates per tal de poder-se allibera; aconsegueixen matar tots els pirates i intenten matar Saïd, però Blanca, que l’estima, intervé i decideix suïcidar-se clavant-se un punyal al cor si maten Saïd. Al final arriben a un acord, però el pare de Blanca intenta matar Saïd i mor en braços de Saïd, el qual es llança al mar juntament amb ella.

PERSONATGES: Saïd: és un pirata musulmà, un corsari i guerrer, és respectuós amb les dones però al mateix moment no vol dir que les tingui ben considerades, segons Saïd les dones son com xais inofensius. Saïd no és un home de paraula, ja que li ha promès moltes coses a Idrsiss però mai no li ha donat res. Entre la tripulació es considerat un mal capità i no agrada als pirates el tracte que els dóna. Joanot diu d’ell que és: voluble, capritxós i es va tornant perillós.

Blanca: és una noia cristiana que vesteix amb robes fines. És a punt de morir (senyal de que és una noia fràgil).Tota la vida ha estat jugant i ara s’adona que no tot són flors i violes. És una persona que vol la pau per a tothom i té pietat de la gent necessitada.

Carles: És el pare de Blanca i el capità del vaixell cristià que va ser assaltat pels musulmans i sempre assumeix aquest paper mentre estan presoners. Mostra una constant actitud de rebuig respecte a l’amor que senten Blanca i Saïd. Al final de l’obra intenta matar Saïd, però la interposició de Blanca ho evita i és el mateix Carles qui mata Blanca

Ferran: És el cosí de Blanca. La seva família volia fer-lo casar amb Blanca. Al final de l’obra es posa de part de la seva cosina i Saïd els intenta ajudar oferint-los una barca perquè puguin escapar del vaixell i anar cap a Algèria.

Joanot: És un cristià renegat que està amb la tripulació del vaixell musulmà. Té un paper important a l’obra pel fet que és qui allibera els cristians.

Altres personatges: Hassén: És l’home de confiança de Saïd i fa tot el que aquest li mana i sempre el defensa. Com ell mateix diu a l’obra: em diuen el seu gos i ho sóc a molta honra. Aquí valc més que tothom: sóc el gos vora l’amo

Malek: al principi de l’obra és el segon més important del vaixell corsari, però Saïd el relleva d’aquest càrrec perquè veu que li pot treure la capitania. Sempre mostra una actitud crítica respecte al que fa el capità i al final de l’obra és mort, com tota la tripulació musulmana.

Osman i Mahomet: són dos tripulants musulmans que tenen un paper secundari a l’obra i que es posen de part de Malek en alguns moments.

L'EXPULSIÓ DELS MORISCOS (RTVE) Part V

2011-09-26T18:07:00.000+02:00

ELS MORISCOS (RTVE) Part IV

2011-09-26T18:05:00.000+02:00

ELS COSTUMS MORISCOS (RTVE) PART III

2011-09-26T18:03:00.001+02:00

sublevació, dsterrament i expulsió dels moriscos (RTVE) PART II

2011-09-26T18:01:00.001+02:00

SUBLEVACIÓ, DESTERRAMENT I EXPULSIÓ DELS MORISCOS (RTVE)

2011-09-26T17:56:00.001+02:00

UNA VISIÓ DE L'EXPULSIÓ DELS MORISCOS

2011-09-26T17:26:00.001+02:00

Chansoneta leu e plana, Guilhem de Berguedà

2011-09-21T20:40:00.005+02:00

I
Cansoneta leu e plana,
leugereta, ses ufana,
farai, e de mon Marques
del traichor de Mataplana,
q'es d'engan farsitz e ples.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.

II
Marques, ben aion les peiras
a Melgur depres Someiras,
on perdetz de las dentz tres;
no.i ten dan que las primeiras
i son e non paron ges.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.

III
Del bratz no.us pretz una figa,
que cabreilla par de biga
e portatz lo mal estes;
ops i auria ortiga
qe.l nervi vos estendes
. A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.

IV
Marques, qui en vos se fia
ni a amor ni paria;
guardar se deu tota ves
qon qe.z an: an de clar dia,
de nuoitz ab vos non an ges.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.

V
Marques, ben es fols qui.s vana
c'ab vos tenga meliana
meins de brajas de cortves;
et anc fills de crestiana
pejor costuma non mes.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.

CAN VEI LA LAUZETA MOVER, Bernat de Ventadorn

2011-09-21T20:31:00.001+02:00

Can vei la lauzeta mover
de joi sas alas contra·l rai,
que s'oblida e·s laissa chazer
per la doussor c'al cor li vai,
ai! tan grans enveya m'en ve
de cui qu'eu veya jauzion!
Meravilhas ai, car desse
lo cor de dezirer no·m fon.

Ai, las! tan cuidava saber
d'amor, e tan petit en sai,
car eu d'amar no·m posc tener
celeis don ja pro non aurai.
Tout m'a mo cor, e tout m'a me,
e se mezeis e tot lo mon;
e can se·m tolc, no·m laisset re
mas dezirer e cor volon

Anc non agui de me poder
ni no fui meus de l'or'en sai
que·m laisset en sos olhs vezer
en un miralh que mout me plai.
Miralhs, pus me mirei en te,
m'an mort li sospir de preon,
c'aissi·m perdei com perdet se
lo bels Narcisus en la fon.

De las domnas me dezesper;
ja mais en lor no·m fiarai;
c'aissi com las solh chaptener,
enaissi las deschaptenrai.
Pois vei c'una pro no m'en te
vas leis que·m destrui e'm cofon,
totas las dopt'e las mescre,
car be sai c'atretals se son.

D'aisso.s fa be femna parer
ma domna, per qu'e·lh o retrai,
car no vol so c'om deu voler,
e so c'om li deveda, fai.
Chazutz sui en mala merce,
et ai be faih co·l fols en pon;
e no sai per que m'esdeve,
mas car trop puyei contra mon.

Merces es perduda, per ver
(et eu non o saubi anc mai!),
car cilh qui plus en degr'aveI,
no·n a ges; et on la querrai?
A! can mal sembla, qui la ve,
qued aquest chaitiu deziron
que ja ses leis non aura be,
laisse morir, que no l'aon!

Pus ab midons no·m pot valer
precs ni merces ni·l dreihz qu'eu ai,
ni a leis no ven a plazer
qu'eu l'am, ja mais no·lh o dirai.
Aissi·m part de leis e·m recre;
mort m'a, e per mort li respon,
e vau m'en, pus ilh no·m rete,
chaitius, en issilh, no sai on.

Tristans, ges no·n auretz de me,
qu'eu m'en vau, chaitius, no sai on.
De chantar me gic e·m recre,
e de joi e d'amor m'escon.

CALENDA MAIA, de Raimbaut de Vaqueiràs

2011-09-21T20:19:00.004+02:00

Calenda maia
Ni fuèhls de faia,
Ni chans d'auzèl
Ni flors de glaia
Non es que'm plaia,
Pros dòna gaia
Tro qu'un isnèl
Messatgièr aia
Del vòste bèl
Còrs, qu'im retraia
Plazer novèl
Qu'amors m'atraia
E jaia
E'm traia
Vas vos, Dòmna veraia,
E chaia
De plaia
'L gelòs,
Anz que'm n'estraia.
Ma bèl'amia,
Per Dieu non sia
Que ja'l gelos
De mon dan ria,
Que car vendria
Sa gelosia,
Si aitals dos
Amantz partia;
Qu'ieu ja joiòs
Mais non seria,
Ni jois ses vos
Pro no'm tenria;
Tal via
Faria
Qu'òms ja
Mais no'm veiria;
Cel dia
Morria, Dòmna
Pros, qu'ie'us perdria.
Dòmna grazida,
Quecs lauz'e crida
Vòstra valor
Qu'es abelida,
E qui'us oblida,
Pauc li val vida,
Per qu'ie us azor,
Dòmn' eissernida;
Quar per gencor
Vos ai chausida
E per melhor,
De prètz complida,
Blandida,
Servida Gensès
Qu'Erecs Enida
Bastida,
Finida, N'Englès,
Ai l'estampida.

In memòriam Elisenda Fusté

2011-08-27T20:58:00.009+02:00

El dia quinze d'agost d'enguany va morir l'Elisenda Fusté. Potser el nom no us dirà res, però sense ella el món de la pedagogia té un gran buit. L'Elisenda ha estat la mestra dels meus fills. Està clar que també hi ha hagut altres mestres, dels meus fills,però l'Elisenda resumeix com poques persones el que significa el món de la pedagogia. La mort se l'ha endut a l'edat de quaranta-nou anys -una tragèdia.

Penso que el món, la vida, és francament injust/a. Hi ha tantes persones a les quals la Parca podria haver-se'n endut. Malauradament la ruleta de la fortuna li ha jugat una mal passada. I ha jugat una mala passada al seu marit, l'Oriol, i als seus fills, el Francesc i la Mercè.

No podria en aquest missatge d'urgència dir tot el que ha representat l'Elisenda en el món de la pedagogia, però si ser mestre és donar-ho tot, i donar-ho amb amor, l'Elisenda era l'exemple perfecte. Si algun exemple hi ha hagut en aquest món del que significa ser professora i sacrificar la vida en pro de l'alumnat, aquest exemple l'ha donat ella. De ben segur que en un altre país l'Elisenda hauria format part de l'estol de gent que dirigiria el món escolar. Ella ho ha sabut fer molt bé, amb senzillesa, amb humilitat i amb humanitat.

Que allà on hagi anat la pau i la joia l'agombolin eternament.

Descansi en pau

SOBRE EL PERIODISME

2011-06-23T17:26:00.002+02:00

SPAIN'S SECRET CONFLICT

2011-06-13T14:18:00.001+02:00

ESTUDI DEL CONEIXEMENT DEL CATALÀ

2011-05-30T10:51:00.003+02:00

http://www.google.com/publicdata/explore?ds=z1foifl1a0gsn2_&ctype=c&strail=false&nselm=s&met_y=f_lang_cat_percent&fdim_y=age_group_2_older:2%20years%20and%20over&fdim_y=language_comprehension:read%20Catalan&scale_y=lin&ind_y=false&met_c=f_lang_cat_percent&fdim_c=age_group_2_older:2%20years%20and%20over&fdim_c=language_comprehension:read%20Catalan&ifdim=com&pit=1167609600000&hl=ca&dl=ca&iconSize=0.5&uniSize=0.035#ctype=c&strail=false&nselm=s&met_y=f_lang_cat_percent&fdim_y=age_group_2_older:2%20years%20and%20over&fdim_y=language_comprehension:read%20Catalan&scale_y=lin&ind_y=false&met_c=f_lang_cat_percent&fdim_c=age_group_2_older:2%20years%20and%20over&fdim_c=language_comprehension:read%20Catalan&scale_c=lin&ind_c=false&idim=com:13:11:39&ifdim=com&hl=ca&dl=ca

ARCADI OLIVERAS el 20 de maig de 2011

2011-05-28T14:42:00.001+02:00

http://youtu.be/PE-kcBDhiDw

lip dub per la independència

2011-05-04T21:18:00.001+02:00

RENADA-LAURA PORTET

2011-05-04T21:01:00.003+02:00

http://www.memoro.org/es-ca/video.php?ID=5709

Agraeixo a la senyora Silvietta que, d'Itàlia estant, m'hagi facilitat l'adreça que us he exposat més amunt. Gràcies a ella podem sentir la dolcesa de la parla de les Fenolledes, la comarca més septentrional dels Països Catalans i, des de la qual, la Renada-Laura ens fa arribar un discurs ple de vivor.

LIPDUB PER LA LLENGUA

2011-05-01T21:46:00.004+02:00

És tard, no sé quina hora és,
peró és fosc fa estona.
És fácil veure que no hi ets,
ni un paper, ja poc importa.
Poso els peus a terra, vull caminar,
necessito despertar en un dia radiant.
Encara em queda temps per descobrir
tot alló que m'he amagat i que no m'he volgut dir.

Corren, corren pels carrers, corren
paraules que no s'esborren, imatges que no se'n van.
I ploren, ploren pels carrers, ploren
com gotes d'aigua s'enyoren, aquells que ja no es veuran.

Difícil descobrir qui soc avui.
Una gota em cau mentre un altre em treu la set.
Plou i fa sol alhora
Tomba la bala bala,
tomba la bala que m'apuntava, era la meva
i jo mateix em disparava.
Raig de llum il·lumina'm, treu-me el fum.
Una revolució dins meu, la sedueixo i es transforma
No s'esborren, en conformo en mirar-me
Mirar-me de dins cap a fora.

On puc anar-te a buscar? Nena no és broma...
Hauria d'haver estat diferent,
peró en un moment s'han tancat les portes.
Poso els peus a terra, vull caminar
necessito despertar en un dia radiant.
Encara em queda temps per descobrir
tot alló que t'he amagat i que no t'he volgut dir.

Corren, corren pels carrers, corren
paraules que no s'esborren, imatges que no se'n van.
I ploren, ploren pels carrers, ploren
com gotes d'aigua s'enyoren, aquells que ja no es veuran.

DIUMENGE 10 D'ABRIL

2011-04-07T09:07:00.005+02:00

POETES CATALANS ESCAMPATS ARREU

2011-03-29T12:45:00.001+02:00

http://www.mapaliterari.cat/

NULLA DIA SINE LINEA

2011-03-28T08:03:00.001+02:00

Opinió: Cave Canem

Per la llengua mor el peix

| Lleida

Van suspendre el conseller, és un dir, perquè no se sabia la declinació del 'rosa, rosae, rosam'

"Me está usted quitando la libertad de expresarme en castellano", va etzibar un senyor a Josep Maria Terricabras. Es veu que aquell senyor tenia constància de la defensa que el filòsof fa de la llengua catalana. Aleshores, en Terricabras li va preguntar, amablement, quantes llengües parlava. Aquest li va respondre: "Sólo el castellano, naturalmente." A la qual cosa el seu interlocutor li va etzibar: "Però home de Déu, com pot dir que jo el privo de la llibertat d'expressar-se en castellà només perquè dic que tothom hauria de conèixer i poder parlar en català a Catalunya? Que no ho veu, que vostè, de llibertat, no en té cap? Si parlés tres llengües i jo el privés d'una, encara em podria dir alguna cosa, però és que vostè no té llibertat de parlar cap altra llengua que la castellana. Hi està obligat, altrament es veu condemnat al silenci!!!"

Sembla que a partir d'aquest punt, la conversa va anar millor i el bon home va entendre que recomanar-li algú que aprengui la llengua del país no és privar-lo de cap dret ni obligar-lo a res. L'anècdota l'explicava dissabte passat el mateix Terricabras, a les II Jornades sobre Llengua i Emoció de Fraga. Realment, vaig pensar, és curiós com algunes persones veuen les coses i entenen l'obertura com una limitació i prefereixen, en la seva ignorància, saber només una cosa a saber-ne dues o més.

Durant la setmana, i sense aparent connexió amb aquest tema, m'he assabentat de les desafortunades declaracions d'un conseller de la Generalitat, segons les quals, "si algú vol estudiar filologia clàssica per plaer, que s'ho pagui", a les quals afegia, a mena de rerefons teòric, que l'Estat ha de facilitar les coses a qui vulgui estudiar per raons de mercat. Deu ser la crisi, m'he dit, que afluixa els cargols de l'enteniment. Però no, al darrere hi ha una concepció esquifida de la cultura, similar en tot a la del senyor al qual "privaven de parlar castellà". Alhora, el conseller dóna a entendre que només hi ha uns coneixements mereixedors del suport de les institucions, els que es vinculen al mercat (productiu serà), com si els humans només fóssim considerats des del punt de vista laboral... A veure en què quedem, saber llengües, ni que siguin mortes, és cultura o no ho és? És que van suspendre el conseller, és un dir, perquè no se sabia la declinació del rosa, rosae... Ja sap que per la llengua (vull dir la boca) mor el peix?

(LLEIDA, Dissabte, 19 de març de 2011)

2011-03-16T19:43:00.002+01:00

On es parla català?

L'Albert Pla Nualart, amb la lucidesa i rigor amb què escriu tant sobre gramàtica i criteris de correcció com sobre d'altres qüestions del país i la llengua, publica avui al diari Ara aquest article que recomano molt de llegir i rellegir i també, es clar, debatre al nostre grup. Aquest és l’article:
PERÒ, SENYORETA, ON ES PARLA EL CATALÀ ?

Els alumnes xinesos d'una escola del barri de la Salut de Badalona pregunten a la mestra -sense ni un bri d'ironia-: "On es parla el català?" Els és difícil entendre, tot i acceptar-ho estoicament, que el primer que els ensenyen a l'aula d'acollida sigui una llengua que no senten mai. I és que radiografiem la salut del català preguntant a la gent què saben i què parlen. Poques vegades s'ha fet un estudi que reflecteixi l'ús real espontani, no condicionat per uns enquestadors que, encara que no se n'adonin, fan que l’enquesta’t respongui el que creu que s'espera d'ell. . Si a això hi sumem que als diferents govern no els ha convingut mai admetre el retrocés del català, ja tenim l'explicació de per què unes dades institucionals relativament positives sobre la salut de la llengua xoquen amb la percepció que al carrer, entenent per carrer cèntriques vies urbanes, cada cop se sent menys català. . Josep M. Aymà, funcionari de Política Lingüística des de l'any 1981, ha sigut un testimoni privilegiat de com s'elaboraven les enquestes. Ell mateix n'ha fet milers. I ha volgut comprovar si la percepció de retrocés al carrer és una il·lusió producte del nostre proverbial catastrofisme o una realitat constatable. I ho ha fet partint d'una metodologia del tot diferent.

ARTICLE
En lloc de fer enquestes telefòniques sense moure's d'un despatx, ha sortit al carrer, ha parat l'orella i ha pres notes. Del 1999 al 2010, ha fet milers d'observacions els mateixos dies de l'any, a les mateixes hores, en carrers cèntrics i transports públics. El seu estudi, El català, al carrer , l'ha publicat la UOC i es troba a les llibreries. . Aymà ha fet milers d'instantànies d'actes de parla totalment espontanis amb un objectiu modest: detectar l'evolució en el temps dels usos lingüístics en punts neuràlgics de Barcelona. No ha partit de cap hipòtesi: s'ha deixat sorprendre per les dades. Però les dades que ha trobat corroboren el que molts sospitàvem. El 1999 un 45% dels actes de parla escoltats eren en català i un 54,1% en castellà. L'any passat, la proporció era: 38,4% en català i 61,6% en castellà. El català ha perdut 7,5 punts en 11 anys. . En aquesta pèrdua hi ha influït molt l'anomenada nova immigració, però Aymà està convençut que el corrent de fons és independent d'aquestes sotragades demogràfiques. El que per ell explica que el castellà sigui cada dia més la lingua franca dels espais públics urbans és un còctel fatal: l'increment lent però incessant de població nouvinguda que, d'entrada, parla en castellà, i l'hàbit de passar-se al castellà dels catalanoparlants en els contactes inicials amb desconeguts. Aymà creu fermament que l'únic que pot invertir el procés és canviar aquest hàbit. Un hàbit que pateixen més que ningú aquells immigrants que, havent après català a les aules, es troben que al carrer no el poden practicar amb ningú, sobretot si el seu físic revela l'origen forà. Ignorant el seu esforç, el catalans els parlen sempre en castellà, fins al punt que poden tenir la sensació que no els volem acceptar en la nostra comunitat lingüística. . És una percepció comprensible però equivocada. La gran majoria ho fan per evitar el conflicte, per no vulnerar una norma social tàcita que diu que la comunicació entre dues persones s'ha d'iniciar en la llengua que totes dues entenen i parlen més bé. I és que els contactes inicials, els que no parteixen de la complicitat, busquen per tots el mitjans el terreny planer, perquè, etològicament, en els contactes inicials és on hi ha més perill de conflicte. . És cert que si ara tots els catalanoparlants, pels efectes d'una poció màgica, parléssim sempre en català —amb una sàvia barreja de flexibilitat i fermesa—, l'ús del català al carrer avançaria. És tan exacte com dir que si tots dediquéssim el temps que perdem en espais esportius i teleporqueria, a treballar i a formar-nos, sortiríem molt abans de la crisi. I que ningú em malinterpreti, lluny del cinisme, animo tothom a parlar sempre en català, i a estudiar i treballar de valent. Cap canvi d'actitud en aquest sentit serà improductiu. Però crec, també, que perquè el català avanci i la crisi se superi, el factor decisiu no són les voluntats aïllades. Per la mateixa raó no subscric les crítiques a l'expresident Montilla pel seu precari català. Que els Montilles del Baix Llobregat no parlin català o el parlin malament i els Montilles d'Osona el parlin sempre i perfectament, no ho explica cap heroica decisió personal, sinó la pressió ambiental. Emetre judicis morals del tipus "Jo si anés a un país miraria d'aprendre la seva llengua", no és només injust, és clarament erroni. Els dos Montilles -el del Baix Llobregat i el d'Osona- s'han limitat a fer el que també hauríem fet nosaltres: cedir a la pressió ambiental. Del fet que aquesta pressió avui minvi en som responsables tots. Cada vegada que cedim la llengua, la fem minvar. L'esforç individual compta, és imprescindible. Però estic convençut que no és la suma de fermeses individuals sinó accions polítiques decidides les que poden desbancar el castellà com a llengua comuna i dominant dels territoris urbans. I que si un dia això s'aconseguís, mantindríem la llengua sense que calgués cap prèdica. Mentrestant, continuarà la vergonyosa cessió que impedeix a la vella i nova immigració practicar la llengua que els fem aprendre a l'escola

Robert Vives, Barcelona 9/3/11

ODA A ESPANYA, de Joan Maragall

2011-03-16T09:06:00.004+01:00

1896
Escolta, Espanya, -la veu d'un fill
que et parla en llengua - no castellana;
parlo en la llengua -que m'ha donat
la terra aspra:
en'questa llengua -pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.

T'han parlat massa- dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries - i els teus records,
recors i glòries - només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te -molt altrament.
¿Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang,
vida pels d'ara - i pels quevindran:
vessada, és morta.

Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies -a mort els fills,
te satisfeies - d'honres mortals,
i eren les festes - els funerals,
¡oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos - marxar replens
dels fills que duies -a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar:
i tucantaves - vora la mar
com una folla.

¿On són els barcos? - ¿On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes - no tens ningú.
¡Espanya, Espanya, - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

¡Salva't, oh!, salva't - de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

¿On ets, Espanya - No et veig enlloc.
¿No sents la meva veu atronadora?
¿No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?
¿Has desaprès d'entendre an els teus fills?
¡Adéu, Espanya!

L'AMETLLER, de Joan Maragall

2011-03-16T09:04:00.003+01:00

A mig aire de la serra
veig un ametller florit.
¡Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t'he delit!
Ets la pau que s'anuncia
entre el sol, núvols i vents...
No ets encara el millor temps
pro en tens tota l'alegria

MARÇ, Joan Maragall i Gorina

2011-03-16T08:57:00.004+01:00

DEIXA ESTAR TOT AFANY E INQUIETUD
I AN EL DIUMENGE NO LI POSIS TASCA:
ÉS PECAT FER RES MÉS QUE MIRAR AL CEL
EN AQUESTA DOLÇURA DE LA TARDA.
ELVOL DEL SOL ÉS CADA JORN MÉS ALT
I VA A PONDRE'S AL CIM DE LA MUNTANYA...
[8 DE MARÇ DE 1908*]

A JAPÓ, IN MEMÒRIAM

2011-03-14T23:46:00.002+01:00

AL JAPÓ

Estesa davant meu hi ha la teva obra,

crua, desfermada, salvatge, aterridora.

Arribares furient, en mala hora

I ho colgares tot i colgares tothom.

Quan la desgràcia és lluny, diuen,

costa molt de sentir-se’n,

però escolta sisme, escolta onatge

la meva veu humil, imprecadora.

Què se n’ha fet del teu valor,

de la teva ira abassegadora?

On anaves amb tota la mar per bandera

destruint la vida amb tanta fal·lera?

Has emmudit la terra,

has devastat el país.

Com la més cruel guerra

no has tingut compassió

del ric ni del pobre,

i has engolit els fills

com el més ferotge ogre.

Reposen en el teu ventre

tot de veus inoïdes,

has desplaçat el centre,

diuen els científics,

has emmudit les veus

de donzelles, homes,

dones, joves i vells,

diuen els homes.

S’alça el plor arreu, arreu.

Per què em negueu les llàgrimes

pels meus germans morts, per què

em perdeu els cors que ja no bateguen

quan totes les famílies en el sot enterren

amics, coneguts i famílies esquinçades?

Escolta el clam serè

d’un habitant lluny del teu poble.

No estàs sol, amic, no estàs sol.

Jo amb tu faré abatre

el voltor que amb sanya

alça el vol per haver sang.

Tant de bo que l’Orient torni a somriure,

tant de bo que al Japó

no es pongui altre cop el sol

ESQUEMA DE LA BOGERIA

2011-03-14T11:22:00.001+01:00

SI CLIQUEU A L'ENLLAÇ TROBAREU L'ESQUEMA DE LA BOGERIA.

http://www.gliffy.com/publish/1434238/

PERSONATGES DE LA BOGERIA

2011-03-13T18:51:00.000+01:00

PERSONATGES

Tot i que La bogeria és protagonitzada per Daniel Serralonga, hi ha altres personatges, el paper dels quals és important en aquesta història. Narcís Oller basteix l’obra sobre els diàlegs de tres personatges: el narrador, Armengol i Pròsper Giberga. Relacionats amb Daniel Serrallonga hi ha altres personatges, les germanes, el pare o Salomè Argila, la funció dels quals és oferir informació complementària sobre el protagonista. A més d’aquests personatges, també n’hi ha de relacionats direrctament amb el narrador, és el cas dels seus pares o de Matildeta, la seva esposa. Es tracta, però, de personatges sense gaire relleu, tret que s’analitzi la figura de la Matildeta com a contrapunt per destacar d’una manera evident la diferència de comportament matrimonial entre les parelles formades per don Ignasi i Engracieta Torner, Daniel Serrallonga i Salomè Argila, i narrador i Matildeta.

DANIEL SERRALLONGA

Tot i que la novel·la se centra en Daniel Serrallonga, aquest personatge hi apareix ben poc: es tracta d’un protagonista absent, ja que se’n parla al llarg de la novel·la però només apareix al principi i al final. La resta de la història, la part més extensa de la novel·la, és ocupada per la informació que els altres personatges donen de Serrallonga, i no per les actuacions directes d’aquest personatge.

Així, al primer capítol Daniel Serrallonga és descrit físicament pel personatge narrador i caracteritzat per Armengol com a “llunàtic, reservat i inconseqüent”. Ellector assisteix directament als fets que Daniel protagonitza al Cafè de les Delícies i pot dedujir que es tracta d’una persona certament extravagant, o si més no de comportament curiós. Des d’aquest moment i fins al capítol sisè, en què Serrallonga visitarà el narrador al seu despatx d’advocat, tota la informació ens arribarà pel testimoni de la seva germana Adela, d’Armengol i de Giberga, els quals ofereixen perspectives i punts de vista diferents. Daniel Serrallonga, així, ens apareix com un personatge en el qual alternen els aspectes positius i negatius. La visió que ens en dóna la seva germana és el d’una persona emprenedora, que ha muntat una indústria i que fa de diputat a Madrid. Contràriament, Armengol sempre destacarà els aspectes més extravagants del personatge, l’afer de Madrid, quan Serrallonga intenta descobrir la trama de l’assassinat del general Prim, el matrimoni amb Salomè... I finalment Giberga, que introdueix, en oferir-nos la visió que té de Serrallonga, el punt de vista científic.

NARRADOR

La figura del narrador representa la veu a través de la qual arriba la història al lector. És certament un personatge important, ja que el lector va seguint la història de Daniel Serrallonga a través dle punt de vista d’aquest narrador testimoni, el qual parla des de dins de la novel·la com un personatge més. Tanmateix, és un personatge gairebé desconegut, fins i tot anònim, ja que ni tan sols sabem com es diu. No n ‘hi ha cap descrpció i el que en sabem és poc pertinent per al desenvolupament de la història. En efecte, sabem que és estudiant de Dret, que acabada la carrera s’instal·la a Barcelona fugint d ela inseguretat que provoquen les carlinades, que una vegada casat amb Matildeta obre un despatx d’advocat... i poca cosa més.

El narrador és, doncs, un personatge que no es defineix per les seves característiques físiques sinó per les seves opinions. La seva funció és doble: d’una banda transmetre’ns la història de Serrallonga, i de l’altra, opinar sobre el cas Serrallonga. Són les opinions del narrador allò que de debò és important en la novel·la ja que el seu punt de vista contrasta amb les opinions de Giberga. La visió que ofereix el narrador del cas Serrallonga és una visió snetimental, idealista i humanista, que s’oposa a la visió purament científica de Giberga. Allò que el narrador no accepta és la visió determinista de la malaltia de Daniel Serrallonga. La diferència, el que separa el narrador de Giberga, és justamnet aquesta divergència d’opinions. El narrador s’oposarà, durant tota la novel·la, al judici medicocientífic, i intentarà explicar les causes de la bogeria amb altres raons. D’aquí la importància d’aquest personatge: presenta la temàtica conceptual de la novel·la.

ARMENGOL

D’aquest personatge, sense caracterització física, sabem que és estudiant de Dret –com el narrador, dle qual és a latere-, i més tard doctor en Dret. Com en el cas del narrador, Armengol és un personatge la descripció del qual és inversament proporcional a la importància que té en la novel·la.

La funció d’Armengol, a més d’introduir el lector en el cas Serrallonga en presentar-lo al narrador, és també la d’explicar determinats passatges de la vida de Serrallonga, val a dir que des d’una perspectiva més aviat frívola i poc reflexiva. La visió que ofereix de la malaltia de Serrallonga és oposada a la dels altres personatges. En efecte, si Giberga presenta el punt de vista científic i el narrador l’humanístic, Armengol ens transmet un punt de vista humorístic, i de fet ell és el promotor d eles bromes a què es veu stomès Serrallonga a l’inici de la novel·la. Cal dir que és justament la innocentada que portarà Serrallonga a la presó allò que somourà la consciència del narrador fins al punt que aquell fet esdevindrà, a l’últim capítol, la referència de les reflexions que fa sobre la manca de sensibilitat i de responsabilitat amb què la societat tracta els inadaptats.

PRÒSPER GIBERGA

Aquest personatge només intervé directament en els capítols segon i cinquè. És presentat al capítol segon com “un altre vilaniuenc que cursava Medicina i a qui devia l’Armengol l’haver conegut en Daniel Serrallonga”. Allò que importa d’aquest personatge, més que no pas la descripció física, absent al llarg de la novel·la, és la condició de vilaniuenc i la d’estudiant de Medicina.

Giberga coneix la situació de Daniel de primera mà atesa la condició de vilaniuenc, de conveí de Serrallonga. És, a més, fill del metge que tracta Daniel. Això fa que la informació que transmet del protagonista ens arribi des d’una òptica real –i, doncs, realista. A més, Giberga és qui va donar a conèixer Serrallonga a Armengol. En aquest sentit,la funció de Giberga és doble: d’una banda, és a l’inici de tota la història, i de l’altra, dóna a la novel·la un cert to, versemblant.

Ara bé, allò que convé remarcar de Giberga és la condició d’estudiant de medicina perquè és així que pot oferir un punt de vista “científic” sobre el cas Serrallonga, punt de vista que és contrari al del narrador. Des del primer moment les opinions de Giberga són contestades amb arguments “morals” pel narrador, que considera Giberga “d’aquells pedantets gelosos de les ciències naturals”.

Ja al capítol segon queda ben palesa la divergència de criteris entre el narrador i Giberga. Així, quan Giberga, en explicar la història de don Ignasi, affirma que era boig, el narrador s’exclama i hi addueix raons morals per negar la bogeria del vell Serrallonga; més endavant també oposarà raons idealistes per justificar que don Ignasi ho abandonés tot per anar a la guerra. Contràriamnet, la conclusió a què arriba Giberga després de contar la història de don Ignasi és ben clara: Daniel ja va venir al món amb la sentència feta. Tota l’actuació de Giberga anirà, doncs, encaminada a demostrar l’encert d’aquesta opinió, a la qual el narrador sempre oposarà raons morals o sentimentals.

Giberga, absent de l’acció als capítols tres i quatre, reapareix, al capítol cinquè, convertit ja en metge de Vilaniu,professió en què ha substituït el seu pare. I en aquest capítol és on justifica d’una manera definitiva la validesa de la teoria de l’herència biològica com a causa de la bogeria: el cas de Daniel és un cas de “vesània hereditària”, condicionada, a més, per la manera de comportar-se i de ser de les germanes: l’una és epilèptica i l’altra és una desequilibrada per les exaltacions eròtiques.

La funció, doncs, de Pròsper Giberga, presentat pel narrador com un pedant, de filiació determinista, és oferir un punt de vista científic, oposat al del narrador. I en aquest sentit, també com el narrador, planteja el contingut temàtic de l’obra.

DON IGNASI SERRALLONGA

La història del pare de Daniel ens és contada al capítol segon per Giberga. Anteriorment ha aparegut, de passada, al capítol primer, quan va a buscar el seu fill, que ha sortit de la presó militar, per portar-lo a Vilaniu.

Tot i que és un personatge secundari, té una funció important:la d’establir paral·lelismes amb la vida de Daniel i així justificar, des del punt de vista determinista del metge Giberga, la bogeria de Daniel. Efectivament, la vida de don Ignasi i la del seu fill són del tot coincidents, de manera que Giberga, guiant-se per la vida de don Ignasi, pot provar el principi naturalista de l’herència biològica.

Els punts en què les vides de pare i fill coincideixen són els següents: tots dos abandonen les seves obligacions per dedicar-se a la política, el pare com a tinent de Miquelets i el fill com a diputat a Madrid; pare i fill es casen per compromís i tos dos desconfiaran de la fidelitat de les respectives mullers; el pare abandona les obligacions familiars i professionals i esdevé un jugador, mentre que el fill, trastocat a causa de l’acció de les germanes i passada la febre d’or,perdrà totes les il·lusions i es reclourà a casa seva; el pare se suïcidarà, el fill morirà en circumstàncies estranyes, quan tot indicava que el seu estat millorava.

LES GERMANES SERRALLONGA

Abans de conèixer-les directament per la descripció que en fa el narrador al capítol tercer, ellector coneix aquests personatges per la referència que n’ha fet Giberga al capítol segon, on són caracteritzades ben negativament. Adela és un “diable amb faldilles” i Carolina, a part de se ser “pitjor que la gran”, no tan sols és geperuda de cos, sinó que també ho és d’ànima, de manera que el lector es fa una idea del comportament psicològic d’aquests personatges abans que se n’hagi fet una descrpció física.

La descripció física detallada d’Adela i Carolina és feta pel narrador al capítol tercer, durant la visita que els fa aprofitant una cacera pels voltants de Vilaniu. HI ha una presentació directa, amb una descripció física detallada d’Adela. Convé destacar com els trets negatius del personatge s’accentuen en la descripció, que partin del més general es va centrant en els aspectes més particulars. Així, els adjectius aplicats al físic són d’una gran càrrega negativa: nas camús, boca un xic gran, llavi superior d’una amplada excessiva, per acabar destacant la forma simiesca de la barra inferior... I no solament és el físic allò descrit negativament, també ho és el posat. Adela vesteix de manera exagerada de línies, amb una munió d’anells als dits... Adela, en definitiva “mostrava un afany immoderat de distingir-se”. HI ha, a més, el fet que confon el terme circumscripció amb circumcisió. Tot plegat, ens és presentada com a ridícula i pedant, a més d’egoista, perquè tots eles elogis que dedica al seu germà són fets més per la importància que li reporta que per l’elogi sincer.

Al contrari d’Adela, Carolina no és objecte d’una descripció tan detallada. Tot i així el lector se’n fa una idea ben completa perquè allò que se’n destaca, a més del defecte físic i del fet de ser epilèptica, és el comportamnet: agressiva i geniüda. Més endavant, al capítolcinquè, Carolina és animalitzada en ser comprada a una hiena esporuguida. L?actuació posterior d’aquest personatge, quan en l’escena esperpèntica de l’enterramnet de Daniel escopirà a la vídua,confirmarà la primera impressió, és a dir, que és “geperuda de cos i ànima”.

L’actuació de les germanes del protagonista li condiciona la vida, com també ho havien fet amb el pare. Don Ignasi va ser odiat i robat per les filles, I giberga exclama, al capítol segon: “Per això us he dit que ja podeu compadir el germà d’elles”, en una anticipació del que s’esdevindrà més endavant. Són Adela i Carolina que empenyen Daniel al matrimoni, calumnien Salomè i insinuen que Salomè enverina Daniel. En el procés d’embogiment de Serrallonga,les germanes juguen el paper d’instigadores, de provocadores,com abans ho havien fet amb la mort del pare. La funció de les germanes és, doncs, de demostrar la incidència que sobre la bogeria de Serrallonga té el comportament humà.

A La bogeria Oller fa aparèixer personatges d’altres novel·les, per bé que de passada i només esmentant-los. De la novel·la Vilaniu provenen els Galceran i els Rodon, esmentats al capítol tercer, i el vell Riudavets,convertit ara en marit d’Adela. Cal recordar que Josep Rodon apareix també a la febre d’or. A més, com que La bogeria es fan presents els dos marcs espacials clau de la narrativa olleriana. Vilaniu i Barcelona, i també el mateix marc cronològic, podem dir que Narcís Oller afegeix amb aquesta novel·la un nou episodi al seu món novel·lístic.

LA BOGERIA (edició a càrrec de Domènec Marzà)

pàgines 27 a 33. Editorial Hermes. Barcelona 2000

ESTUDI DE LA BOGERIA

2011-03-13T18:46:00.003+01:00

ESTUDI DE LA BOGERIA

La bogeria, segons diu Oller al capítol XIII de les Memòries literàries, va ser escrita a Puigcerdà en tres o quatre setmanes durant l’estiu de 1898. Oller va començar la redacció de l’obra pel que en seria, a l’hora de publicar-la, l’últim capítol. L’origen d’aquest capítol, i d ela novel”la, va ser “una nota presa al natural”. En efecte, La bogeria parteix d’un fet viscut per l’autor: feia poc temps que Oller havia assistit a l’enterrament d’un antic client seu que havia ort boig. El sepeli l’impressiona fortament i les notes que en prengué li serviren per redactar l’últim capítol de la novel·la. És, doncs, a partir d’un fet real que l’autor va escriure una novel·la per crear una vida de ficció, la de Daniel Serrallonga.

La bogeria descriu el procés d’embogiment que portarà Daniel Serrallonga a una mort misteriorsa en un sanatori psiquiàtric. Serrallonga, les actuacions del qual són presentades a l’inici de la novel·la com a ròpies d’una persona estranya i extravagant, evolucionarà fins a manifestar els símptomes propis d’un boig. Aquesta evolució, aquests canvis, són, en essència, el contingut de La bogeria. Ara bé, la novel·la va més enllà de la simple crònica d’una bogeria anunciada i gradual, ja que l’autor no tracta el procés d’embogiment del protagonista com a matèria novel·lística. Segons afirma Oller al capítol esmentat de les Memòries literàries, el propòsit, en escriure l’obra, era de demostrar “tot el que jo pensava respecte a la naturalesa especial de la follia o vesània i l’acció perorbadora que aquesta, per misteriosa seqüència, sol exercir sobre la raó dels parents de l’atacat i àdhuc sobre la societat en general”. L’obra, doncs, intenta mostrar, més que no pas la història d’un boig, la naturalesa de la follia i la reacció de la societat davant d’aquesta malaltia.

La bogeria, que com hem dit parteix d’un fet real viscut per l’autor, a més de suscitar qüestions teòriques sobre la follia, també es fa ressò del comportament que Oller tingué amb el client, el cas del qual és a l’inici de la novel·la. L’assumpte jurídic, batejat com el plet del boig, el va posar en contacte amb una persona tossuda i obstinada, el comportament de la qual li “feia gràcia”. És a partir d’aquest comportament, de la gràcia que li va fer, que s’han d’analitzar les opinions que el narrador manifesta a la novel·la. I aquest aspecte és important per tal com Oller basteix La bogeria sobre la confrontació de dues opinions: la del narrador i la del jove metge Pròsper Giberga.. D’una banda, l’opinió del narrador ens ofereix una visió sentimental i moralitzadora de la malaltia de Serrallonga, inicialment contrària a les opinions de Giberga i reticent a acceptar els postulats defensats pel metge. De l’altra, Giberga intenta explicar, des d’una òptica científica i determinista, la causa de la bogeria de Daniel Serrallonga.

De fet, La bogeria, tot i que relata el procés d’embogiment de Daniel Serrallonga, no n’és la història, ja que d’allò que tracta la novel·la, allò que planteja, és la validesa del determinisme com a condicionant de l’actuació humana. És així que, segons Sergi Beser, a La bogeria “els principis teòrics del Naturalisme es converteixen en matèria, en temàtica literària”. Més que no pas la història d’un boig, la novel·la és la discussió sobre els orígens de la malaltia i la influència que hi poden tenir els condicionaments socials. A la novel·la té lloc una confrontació teòrica sobre la validesa del determinisme i de la influència del medi com a condicionants del comportament humà, en aquest cas sobre la bogeria.

ESTRUCTURA

La novel·la consta de nou capítols, que estructuralment poden ser agrupats en tres blocs. En línies generals, els tres primers se centren en els antecedents de Daniel Serrallonga, els tres següents mostren l’estat d’alienació del protagonista i els tres últims són la manifestació dels resultats d’aquesta alienació.

CAPÍTOLS I, II, III

Els tres primers capítols serveixen per presentar-nos el personatge principal. Al capítol primer, Daniel Serrallonga és presentat físicament, de manera directa, pel narrador. La presentació psicològica és feta pel mateix Serrallonga a través de la seva actuació. El lector, a partir de l’anècdota de les ulleres i de l’actuació de Daniel al Cafè de les Delícies, dedueix que es tracta d’un personatge, si més no, curiós i estrafolari a qui la situació política dle moment exacerba els ànims. El segon capítol, centrat en la vida de don Ignasi Serrallonga, té una funció doble: d’una banda explica la història del pare del protagonista, i de l’altra evidencia els antecedents familiars de Daniel, antecedents que s’acaben de completar al capítol tercer, amb la descripció de les germanes i de la relació que aquestes mantenen amb Daniel. És, doncs, evident l’interès per mostrar la influència que el medi pot causar en el comportament posterior del protagonista.

La informació dels tres primers capítols se centra, doncs, no solament en el moment en què comença la història de Daniel Serrallonga, sinó en els antecedents que serviran perquè l’estudiant de Medicina, Giberga, afirmi que Daniel és boig. Fet i fet, el comportament de Serrallonga alprimer capítol s’explica als dos capítols següents, de manera que es fa palès un dels principis del naturalisme, aquell que insisteix en l’acció de l’herència biològica (capítol II) i en la influència del medi (capítol III).

CAPÍTOLS IV, V,VI

El contingut dels capítols quart, cinquè i sisè se centra en Daniel Serrallonga, encara que aquest personatge sigui absent de l’acció i que, per tant, el que en sabem ens arribi pel testimoni d’Armengol i de Giberga. Així, al capítol quart sabem per Armengol que el protagonista, que ha obtingut acta de diputat a Madrid, intenta descobrir pel seu compte la trama que envolta l’assassinat del general Prim, i que amb aquest propòsit actuarà de manera forassenyada, ofuscat per la idolatria que tenia per Prim. D’aquesta manera s’insisteix en la influència del medi. És al capítol cinquè on se situa el punt àlgid de la novel·la. En efecte, Giberga, en relatar l’estat en què es troba Serrallonga, dóna per bona la teoria de l’herència biològica, cosa que ja havia insinuat al capítol segon. Així doncs, el capítol cinquè és el punt central de la novel·la perquè és quan els principis teòrics del naturalisme es converteixen en matèria literària. Aquests principis seran novament discutits pel narrador i per Giberga al capítol sisè. Tot i que aquest capítol sembla centrat en les circumstàncies del narrador, n’ofereix una informació poc pertinent per al desenvolupament de la història de Daniel Serrallonga.

CAPÍTOLS VII, VIII, IX

Els tres capítols últims esdevenen la confirmació evident de la malaltia de Daniel Serrallonga. És així com, al capítol setè, el narrador veu “per primera vegada el boig davant”; al capítol vuitè es precipiten els esdeveniments i Serralonga és tancat al manicomi. Finalment, al capítol novè assistim a l’enterrament enmig d’una escena escandalosa protagonitzada per les germanes del difunt i la seva vídua.

Des del punt de vista de l’estructura, La bogeria es divideix, doncs, en les tres parts clàssiques de presentació, nus i desenllaç. I des del punt de vista del contingut, podem afirmar que la novel·la es desenvolupa de manera que tots els actes de Daniel Serrallonga són un reflex de la vida del seu pare, la història del qual ocupa el capítol segon. Així, la novel·la és la confrontació de dues vides simètriques. I aquesta simetria serveix perquè Giberga justifiqui l’opinió que li mereix el cas Serrallonga i, en conseqüència, afirmi que “Daniel ja va venir al món amb la sentència feta”.

(article dins ESTUDI DE LA BOGERIA, de Domènec Marzà, Biblioteca Hermes, Clàssics Catalans, n. 10. Barcelona, 2000. Editorial Hermes)

DO SCHOOLS KILL CREATIVITY?

2011-03-04T19:02:00.002+01:00